Avui és

SOBRE AQUEST BLOC

Us volem informar que des de finals del 2012 i principis del 2013, les activitats del Grup d' Alpinisme CEC que es publicaven en aquest bloc, les anem publicant internament en cròniques i fotos compartides amb altres eines de la xarxa.

No descartem en un futur tornar a publicar les nostres cròniques d' activitat en aquest bloc, però de moment deixem les aquí publicades com a mostra de les que es van fer durant aquest període que les fèiem públiques.


Un pont al Ventosa

La frenètica activitat del grup no deixa
festa per estripar.


El pont de Tots Sants, tot i que finalment hi va haver algunes baixes, 15 membres del grup van anar al refugi Ventosa i Calvell , des de on van fer diverses activitats.

El dimecres al vespre ja van sortir la Laura, la Montse, en Sébastien i l' Àlex, i van fer una nocturna fins al refugi, amb sopar pel camí, i un màster en constel·lacions estel·lars. Quan van arribar al refugi ja era de dia. El dijous va arribar la resta del grup i es van repartir les activitats, una mica d'esportiva, i la Laura, en Nor, la Montse i l' Àlex a la primera agulla de Travessany que van acabar els dos últims. El altres dies destins variats: Montarto, Tuc de les Monges, Tumeneia (descartat per manca de temps i neu a la cresta), i Agulles de Travessany, integral feta per l'Ivan i en Martí. El Bessiberri nord amb bivac inclòs per la Laura, Montse, Raul, Nor i Àlex.

El diumenge mentre alguns tornaven a les agulles de Travessany, l'Oriol, el Xavi, l' Olga, l' Eli, l' Humbert i l' Isa varen anar a fer una via al costat del pantà d' Escales, que va resultar un pèl accidentada i s'hi varen deixar 2 cordes en un ràpel.

En fi, un pont ben aprofitat, i noves propostes en cartera.

La cresta del Ferran (per etapes!)


Tardor 2007

Entre l'estiu, i fins a mitjans de tardor s'han fet 3 intents a la cresta del Ferran, però sempre s'ha acabat fent tard i havent de sortir de la via abans d'acabar-la. S'ha de sortir de casa més d'hora!
Com sempre, els tiberis no s'estalvien, i els que varen anar-hi el 12 d'octubre, varen decidir que era més important anar a fer un bon sopar que no quedar penjats al mig de la cresta a mitja nit.
Quan ja tots estàvem desesperats pensant que hauríem d'esperar que la fessin els nostres nets, finalment l' Isa l' Humbert, l' Olga i l' Oriol van aconseguir la fita el diumenge 21 d' Octubre.

La crònica de l'Olga ens va tenir a tots intrigats fins que no ens va confirmar que havien aconseguit l'objectiu.

Els que no hem pogut fer-la, ja estem convocats per la primavera que ve.


El Roc del Boc i el Pic Rodó


1 de Juliol 2007.
Aquest cap de setmana hem fet la sortida de les crestes del Roc del Boc i el Pic Rodó. El dissabte vàrem fer la pujada fins a l' Estanyet, en dues hores, ràpids, vàrem muntar les tendes i després de fer un mig dinar, vàrem fer les crestes del Roc del Boc, amb un ritme molt bo, i amb una baixada matadora (sis hores en total). El sopar va ser millor encara: cuscús amb un poti-poti d'ingredients (com mengen aquest jovent!). Els veterans un sopar més clàssic. L'Àlex, va pujar melons per tothom, segur que eren robats, perquè els de les botigues no son tant bons!
La nit va ser molt ventosa, a estones semblava que ens volarien les tendes, i a les sis de la matinada l' Emili va decidir que feia massa vent per fer la cresta del Pic Rodó, o potser estava acollonit per seguir el ritme dels més joves!
Després d'un esmorzar ventós i fred, vàrem baixar ràpids cap al sol i els cotxes. Com que el lloc que l'Emili havia reservat per dinar a Puigcerdà, va ser criticat unànimement, per car i dolent, vàrem anar a dinar a Montlluís a hora francesa, perquè a la tarda, la Núria, la Cristina, l' Isa, en Raimon, en Pere, en Mika, l' Humbert, i l' Àlex, volien anar a fer la via ferrada a Llo. En arribar-hi però, varen desdir-se'n, perquè volien obligar-los a llogar l'equipament i els preus eren poc recomanables. La Dolors, en Josep, i l' Emili, amb l'excusa de no voler fer cues a la carretera, i de no sé quines obligacions familiars, varen marxar juntament amb en Jordi que tenia els genolls massa tocats de la seva lesió.
Durant el dinar, com sempre, els projectes de noves sortides es varen multiplicar. Pobres muntanyes, no saben el que els espera.


Fotos : Isabel Huber

La meva primera vegada.

Quan van passant els anys, recordes la teva primera vegada, amb tendresa, però amb passió, encara.
Era a començaments de l'estiu de 1972, faltava un mes per fer els catorze anys, la meva recent estrenada adolescència, i la meva innocent ignorància, no varen ser obstacle per a ella. La meva precocitat, no va ser, tampoc, cap impediment per gaudir intensament d'aquell moment. Ella era molt més gran, i ja havia seduït molts joves i no tant joves, però la seva bellesa era, i és, permanent. N'he conegut de més belles, moltes, i també n'he desitjades moltes altres, de vegades fins i tot de forma malaltissa, i algunes les he aconseguides, però la primera et marca per sempre. La vaig veure de lluny, era alta i maca, voluptuosa, i m'hi vaig apropar, vergonyós. Ella em va convidar, era allà esperant, volia ser posseïda sense presses, però la seva bellesa salvatge, em va empènyer irremeiablement a pujar-li al cim, d'una forma matussera, inexperta, maldestre, i una vegada al seu damunt, el fruir orgàstic va ser compartit. Sovint la veig encara, i m'hi atanso amb amor. Ella només era una muntanya.
El Puigmal, va ser la meva estrena, en un món que ha estat, i és, la meva passió, la muntanya.
Era el final del curs de 1972. Va ser la primera sortida de casa. Vull dir la primera vegada que estava quatre dies dormint fora de casa, i del meu triangle Caldes, on vivia, Cassà, on estudiava, i Llagostera, on tenia la família. Sense comptar, és clar, les estades a Llagostera a casa dels avis, allò era una altra cosa. Si ho penso bé, fou una cosa estranya. Un petit fet històric, perquè si no vaig errat, era la primera vegada que el col·legi de La Salle de Cassà i el de les monges del costat, organitzaven una excursió de la fi del quart de Batxillerat conjuntament. El tuf del nacionalcatolicisme franquista ho envaïa tot. Però alguna cosa començava a canviar. Nou noies i nou nois de catorze anys, junts en un refugi de muntanya durant quatre dies, i només acompanyats per un “frare” (així els hi dèiem als germans de La Salle). Gairebé només de pensar-hi era pecat!
També va ser un fet històric per a mi. Va ser la meva primera trobada amb la muntanya. I ja no la podria deixar mai més. L’any 1972 la Vall de Núria era diferent . Era un racó de món, però tot i això era dels llocs de muntanya més ben comunicats gràcies al tren i al cremallera. El petit refugi desaparegut fa anys, estava a tocar del llac artificial a la seva riba dreta, i tenia una estufa de llenya que el feia prou confortable. Ara després de tants anys només tres fotografies en donen testimoni i m’ajuden a recordar. I també delaten els temps d'una altre manera de fer muntanya, amb un pobre equipament, i un entusiasme inconscient. Com diuen els companys del GECA de la Vall d'en Bas, en el seu butlletí, era la muntanya abans del forro polar (i del Gore-tex hi podria afegir!).
Érem el quart de Batxillerat. Els més grans de les dues escoles. El darrer curs. I molts potser no ens tornaríem a veure mai més, o com a molt només una trobada casual al cap dels anys. Tinc alguns records molt clars, algunes imatges són ben presents a la meva memòria i d’altres les confonc amb altres situacions. Fins i tot alguns noms s’han esborrat del meu record. Quatre dies amb les seves tres nits, que vàrem estar a Núria, foren suficients per marcar la meva vida en molts aspectes. La convivència permanent amb nois i noies dins del reduït espai del petit refugi de muntanya, em va obrir un món nou i desconegut per la meva estrenada adolescència. Quan vàrem fer el cim, després de prop de quatre hores de caminar muntanya amunt sense saber ben bé on anàvem, vaig descobrir aquesta sensació, després tantes vegades repetida, de la fita aconseguida, la pau després de l’esforç i l'esgotament físic, la joia de fer el cim, i només el cel damunt del teu horitzó de muntanyes.
En queden uns bons records, algunes amistats perdudes en el temps, i aquestes tres fotos de testimoni per compartir.


Pujant per la coma de l'Embut. El segon, després d' en Robert. La seva mort prematura, pocs anys després, va trencar una gran amistat, i les muntanyes quedaren orfes de la seva companyia.



Al Puigmal, els 10 que vàrem fer el cim. Al costat d'en Joan que ara és el meu notari, més amunt que els altres, com si l'alçada encara fos insuficient per estar més a prop d' un nou cel.



A l' estació de Núria. Dret, el quart per l'esquerra, al costat d'en Robert i darrera la Dolors, de qui n'estàvem tots enamorats.

Pujada al Maupàs amb lluna d'Octubre.

28/10/07

Tot just agafes el primer revolt de pujada et dones compte que la vall de Remuñe és diferent, és una vall tancada, inhòspita i salvatge, amb grans desnivells laterals però no per això menys formosa e impressionant que altres. Són a tocar gairebé dos quarts de cinc del matí, al vado del Hospital de Benàs fa 1ºC i te'n recordes de la dita a l'estiu tota cua viu, cerques i recerques però no trobes res, et calces les botes i sense adonar-te t'endinses tot sol en el corriol de la solitud, caminant i caminant tant lluny com la teva llanterna et permet, escoltant allò que no s'escolta i veient allò que no es veu, tot seguint l'esperit del antic pirinenc que un dia va traçar un camí de records en aquesta vall oblidada per molts, un camí que no porta ni ve d'enlloc en el tintat obscur d'una nit de lluna plena.
Diuen que de les llunes la d'octubre és potser la més bella, la més gran i la més plena, i encara que la seva lluentor no realci el relleu de les seves muntanyes, els teus sentits de seguida podem percebre allò que s'amaga allà dalt, aquest pics inaccessibles plens de moments pacients, de ventura, sensacions i mirades llargues a l'horitzó.
No et sabràs dir el perquè però sense adonar-te has arribat al covacho del ibonet i trobes que resta alguna cosa, potser aquest tintat fosc, perquè la vall de Remuñe amb la seva orientació Est/Oest et permet gaudir del naixement d'aquest interval entre una nit i la següent.
Davant teu la Forca de Remuñe tot acomiadant la seva obscuritat, es presenta tremolosa quan el Pic d'Alba comença a llepar-se d'aquest taronja carregat d'energia. Tot tremola i tu ben bé al mig fent de llevadora només amb la teva presència.
Tot tremola quan veus la pedra de tartera, quant el comiat de la vall esdevé imminent. Damunt la glacera rocallosa et mous lentament, presoner rost amunt, ensorrant i desterrant malsons a cada trepitjada, travessant infinitament amb la teva mirada el seu estenallat, acostant la llunyania a la teva esperança amagada en aquella collada.


Arribes a la bretxa o collada de Remuñe, i allò que veus et fa nosa al tocar la seva pell i perdre l'escalfor que guardes als dits; saps que només amb la carícia, tocant suaument amb la mà la seva esquena, et deixarà arrossegar-te per a sobreviure dintre de la seva ànima.
I quan omplis de vida en sentir el teu batec al Alberto Rabadá i Ernesto Navarro, només llavors veuràs el Malpàs, tot fent del teu cor, aquella lluna plena.



Arxiu Vídeos

 
ir arriba