Avui és

SOBRE AQUEST BLOC

Us volem informar que des de finals del 2012 i principis del 2013, les activitats del Grup d' Alpinisme CEC que es publicaven en aquest bloc, les anem publicant internament en cròniques i fotos compartides amb altres eines de la xarxa.

No descartem en un futur tornar a publicar les nostres cròniques d' activitat en aquest bloc, però de moment deixem les aquí publicades com a mostra de les que es van fer durant aquest període que les fèiem públiques.


El Couloir de Gaube. Una història de trobades i retrobaments.

Així va ser com va succeir, o no!... però així us ho explicarem.
L'Àlex va publicar al fòrum el següent missatge:
"Ofereixo cordada, zona Vignemale ....en lloc ben distribuït i recollit, menut i bufó, bones vistes i tot seminou ... dia de sortida a convenir "
- Indubtablement, amb moltes possibilitats, oi? - li preguntava tot fent-li una palmellada a l'esquena, esperonant la seva sortida al tercer llarg - El Gaube!, seminou?...
- No et preocupis collons, només cal picar-ne unes quantes pedrotes gelades! - pregonava un Àlex sense censura verbal al final del llarg.
- Unes quantes pedrotes ens plantaran a sobre per imprudents i no esperar temps bo i seré - li vaig botzinar.
D'allò fa dos mesos; a Les formes du chaos, certament ens vàrem ficar sense saber ben bé com, sota una llosa, la llosa lapidària de l'espera; i no va ser fins el divendres tretze de Març que, amb la fermesa dictada per un jutge la bonança ens alliberà...
... En resum, deixàvem la ciutat en partida de plaure ben entrada la tarda, i els tres, sense haver-ne llançat més que un bon plat de pasta amb amanida, postres i cafetó en una resplendent àrea pique-nique de l'A-61, arribàvem a Pont d'Espanya embolicats en l'endormiscada fatiga d'una pròfuga matinada.
- Els tres ? - us preguntareu.
- ... i són les tres! - va dir una veu femenina amb accent temporal.
- Uf, que tard! - vaig pensar - sort que amb la Montse unida a nosaltres com a directora, tot es detalla amb compte ràpid, eficaç i penetrant; al cap de cinc minuts el guió estava escrit, els papers assignats, el testament firmat i, la conversa aferrada en monòleg a la seva llengua, més viva encara que la tinya. - per allò de ... múscul que no s'usa es queda feble.
Conversa, que al migdia següent després de badalls entusiasmats, es deixava portar per un típic camí de ziga-zagues al bosc; allà, el boix podia ensenyorir-se solitari i tranquil en el blanc espurneig d'una neu que desplegava un horitzó de turments i retorts, de pins caiguts encara sense podrir; era un paisatge transportat del murmuri al crit rúfol per un mateix vent traïdor, sense actes d'heroisme, tan sols un jove pi mostrava un punt de burla imprudent enfilat per l'atzar sobre un mullader gelat.
Els últims branquillons, convertits en fragments malenconiosos, desapareixien en una gran prada de pastures blanques - que condueix i domina al llac de Gaube - on la temperatura primaveral i un bloc erràtic famolenc de neu, sobresortint amb una horitzontalitat meravellosa, convidaven a fer un alè i contemplar allò que fins i tot quan és buit sembla ple de vida.
Ningú que hagi estat allà, encaixat entre muntanyes nevades ho haurà oblidat; fins i tot el poeta clandestí enaltit per la necessitat expressiva, hauria suposat una vida cenyida a un repòs absolut, en vorells sense llum o en la calma glacial de les seves aigües estimades... però la calor, segellava les nostres samarretes a l'esquena i feia que el nostre primer pensament fos únicament el d'hidratar-nos.
- Qui té l'aigua?... Montse? - va preguntar l'Àlex forçant la seva veu en despullar-se de la motxilla i la seva pesadesa.
- Com de costum! - vaig contestar mentre em recolzava.
Sense deixar anar paraula, ens va apropar l'ampolla. Durant tot el temps que va durar una estèril discussió sobre vessant, vessar i besar, va romandre dempeus, callada, oculta sota gest petarell i mirada ardida; en ella, els estímuls sublims de la muntanya esclataven ardents en constant excitació, trencant amb tal càlida enyorança aquell gèlid silenci.
- És massa complicat per ser explicat amb paraules - va dir sanglotant - m'apassiona donar nom a les muntanyes, i ara feia tant de temps...
Enrere quedava per fi una angoixa emmarcada ja en l'oblit. El seu pas ferm, s'havia desembolicat d'aquella coixesa, d'aquella articulació estratificada de laments, per retrobar-se conjuntament en un anhel que semblava recòndit en el temps.
- Nois!... en resposta a la vostra pregunta, aquest és el camí natural! - assenyalant en gest orientatiu cap al llac.
- Hum!... hum! - vaig dir alternant un to de veu commocionat mentre les arrugues envaïen el front de l'Àlex.
I és que d'alguna manera els tres ho desitjàvem.
Ni una fortificació medieval n'aguantaria tant! - sospirava la Montse - quan el gel semblava a punt d'abandonar-nos.
L'Àlex - endinsat en aquest micro univers polar, en l'últim respir de la seva vida - s'esforçava per mantenir una distància de seguretat entre ambdós, i verificava contínuament que els tancaments de la seva motxilla romanguessin oberts; i jo, amb cap alçat, ignorant els moviments fluídics sota els meus peus, intentava combatre la meva avorrida existència diària amb preguntes transcendentals sobre la humanitat de les truites.
- I on dormen a l'hivern? - vaig insistir a preguntar.
- Dormen a cinquanta metres, en la profunditat més fosca i tenebrosa del llac, i s'alimenten dels excursionistes insensats que el creuen a boca de primavera - va respondre Jean Thomas.
- Apa! apa, noi, potser que afluixis!, abans les truites i truitos del Gaube es deixaven pescar - li vaig dir.
Jean Thomas és el guarda del refugi des Oulettes, un tipus amable que dota d'art l'esmorzar amb llet i cereals, i una nota al costat del bol de la confitura. Ens explicava aquesta història mentre ens acompanyava a la nostra habitació.
- Ningú en sa seny travessaria el llac a hores d'ara, més pel que veig, vostès són uns joves desesperats i sense res per perdre; et voilà!, c'est le Vignemale!... bien, la nouvelle Vignemale, après la réforme faite il fa quatre ans - exclamava Jean amb la fluidesa orgullosa de la seva llengua.
- Excusi-moi, el catàleg diu que és l'habitació amb millor vistes - va dir una innocent veu femenina.
- Désolé madame - va contestar suaument Jean - Quan la neu fongui i es puguin obrir les finestres!
- Això, això, la neu!... Com està la neu del corredor? - va concloure l'Àlex.
- Fabuleux, formidable, fantastique, super!... potser encara no hagi pujat ningú, pardon!- respon Jean.
Llavors, dirigint la seva mirada cap a la finestra amb picada d'ull burleta i jocosa, ens va oferir uns prismàtics apareguts del no res, i tot just en uns segons contemplàvem emocionats l'ombra del couloir des de la terrassa del refugi; de fet, quan l'esforç convida al llac a sumir-se en la profunditat de la vall, el llarg de foscor apareix empetitit damunt un llenç a la distància, destacant sobre un marc protector de pedra, neu i gel. Però és ara, quan s'ofereix amb major majestat i exercita la seva habilitat per captar el joc de la llum, amb pinzellades suaus i angulades, matisades una després d'una altra, com els moviments més lluminosos que hagi pintat mai els somnis de l'escalada.
Una hora després, aquest museu natural es contagiava dels tons foscos i la Montse del son crepitant proporcionat per una estufa de ferro vella, la qual deixava escapar un tènue fil de fum blanc; a través d'ell, mentre caldejava els meus temors més primitius, observava com l'Àlex exposava els seus impulsos nerviosos desordenats per tots els racons del refugi, ocupat ja majoritàriament per esquiadors navarresos, bascos i basques. Lentament els cossos entraven en calor, l'Àlex continuava desemparat, i el fil blanquinós es convertia en una espessa cortina de fum moguda per l'alè de la raspera i la tos diversa, alertant conjuntament amb el so del taloneig al propietari d'un mitjó sofisticadament brut, que l'escalfeta feia hidròfuga la seva peça fabricada amb les tècniques més precises.
- No us preocupeu, he portat un altre parell... i net! - vaig dir alegrement mentre remullava el mitjó e instal·lava el fogonet en un ambient dens de fum i preocupacions.
- Vigila no cremis el sopar!.. quina fumarola has aixecat - grunyia amb aire hostil la Montse.
En pocs minuts, la màquina perfecta del cuiner ho esquitxava tot de tomàquet bullent; em vaig disposar a vessar-lo sobre la pasta que prèviament havíem cuit a l'aparcament, escarrassant-me en eliminar aquella negror provocada per l'excés d'ebullició, ja que no es permetien més errors.
- Guaita aquest sopar! - deia la Montse llepant-se els llambrots - fa bona pinta !
- Bona, molt bona - vaig dir - El mitjó en qüestió ha guarnit amb toc fi de perfum parmesà la bolonyesa. - Així ha de ser! -va poetitzar l'Àlex.
... a mica que hem tingut,
dels baixos, alta cuina hem fotut! ...
Fins llavors ens havíem comportat, però sense més vacil·lació, començàvem el nostre suculent sopar à trois acompanyant-lo amb un espectacle distintiu de la nostra personalitat. Sobre unes estovalles a quadres blancs de pols fresca i profunda ansietat, els nostres dits moribunds es precipitaven en schuss tripaire descontrolat sobre els pendents d'una carmanyola que oferia pasta primavera i cornises tomaqueres a punt d'esfondrar-se, dibuixant traces en l'aire, que no perdien ni un àpex de vivacitat, ni tan sols en els pendents més ombrejats; oferíem un autèntic espectacle demostratiu tècnic-pràctic de descens modern trinxeraire, que va finalitzar en escassos instants - o això ens va semblar.- Era desesperadament esgotador glisser le dîner amb tal ímpetu i veure la gana a la cara dels teus partenaires. No teniem ni tripa ni moca, per això vàrem decidir entremesclar-nos amb el tumult olorós a lasanya i sopeta de verdures procedent dels estesos remuntadors, on la nostra poderosa vitalitat insaciable no va tardar a festejar l'adquisició d'un fantàstic forfet gastronòmic.
Havíem assolit la sacietat, i no vàrem mirar prim, per això la situació requeria una regressió al comportament civilitzat. Així que en una maniobra pròpia d'homínids, fent ganyotes descalços, tornàvem al costat de l'estufa per veure com una gran part de la tarda es consumia agrupats al seu voltant. Res no semblava capaç d'agitar aquell aire calent i reconfortant que assetjava la nostra digestió, recordant-nos que és en llocs tan soferts com aquest, on un pot trobar a faltar les comoditats d'un bon bivac.
Aquella situació, tanmateix, semblava provocar malestar a l'Àlex, que per aquells moments atenia els interessos de la resta de cordades i els seus propis. Les xancletes del refugi li donaven aparença d'alpinista desnonat, però era el seu pas nerviós el que denotava motius de preocupació.
L'ambient es va tranquil·litzar per moments; la dringadissa de la vaixella de porcellana xinesa pròpia de qualsevol refugi, ressonava ja només entorn de la cuina, a certa distància de nosaltres.
Un dels guardes va venir a refugiar-se del fred just a l'altre extrem del banc on romaníem asseguts. A una mà agafava una tassa de te o beuratge i una fusta amb forma de falca.
- Després de tot - va dir - ¿Quin benefici obtindràs demà al matí en arribar a dalt, si has perdut el teu mitjó?
- Eren tan diferents l'un de l'altre, tard o d'hora havia de succeir. Em vaig despistar... la culpa és de les truites! - vaig respondre
- Ara tens un mitjó guacho; en el significat dels somnis, diuen que treure-se'ls o perdre'ls és desig de canvi en les activitats futures.
- Oh, sí - vaig dir - donades les circumstàncies, l'estat nerviós del meu company em fa pensar en un canvi de cordada.
- Ho veus, he encertat!; el meu nom és Philippe - ens va dir mentre calçava l'estufa amb la fusta tasconada - aquest rovell tort de xemeneia ha fet molta fumera, oi? - a tort i a dret vam respondre també amb petits riures - sóc periodista i escric articles relacionats amb el muntanyisme. Al tiro estic immers en l'elaboració d'un llibre sobre el refugi.
- A dir veritat, vam creure que eres un dels guardes en veure't col·laborar en les tasques del refu - va respondre la Montse.
- Ah si! - va dir - harta tarea... és el meu senyal d'agraïment cap a Jean, encara que també un procediment més per apropar-me a la vida en l'interior.
- I demà t'aproparàs al Gaube ? - va preguntar un Àlex eixerit trobant un seient davant nostre.
- Hola!, quina revolució d'home!... ja estàs més tranquil ? - va preguntar sense esperar resposta - no és la meva intenció augmentar els vostres nervis, però es diu del Gaube, que la seva molsa creix de forma constant al cementiri de Gavarnie - mirant-nos amb serietat va callar i una por compacta es va apoderar en silenci de l'estança; després va afegir - encara que sembla fer-ho únicament en cortesia entre els grans pioners del Pirineu; el meu cor té suficient amb aquestes paraules dites per accelerar-se; en qüestions muntanyenques sóc molt poc conservador de la por, em conformo amb riure, cantar sobre algun cerro. - va dir Philippe senzillament.
- "Guacho, al tiro, harta, cerro "... On vas aprendre castellà ? - va preguntar l'Àlex ple d'interès.
- Vaig estar sis anys a Sud-amèrica, Perú, Bolívia, Xile - va aclarir Philippe...
Durant les hores següents, enfonsat en una alegria profundament ferotge per un penetrant enamorament sobtat a l'ànima muntanyenca, els seus ulls van brillar d'emoció. Ni el fred humit del dormitori havia pogut donar bon compte d'allò. Ni el somni més radiant exigia tant somriure .
La seva cara traslluïa encara tota l'enèrgica alegria en arribar a la taula on Jean disposava els esmorzars. L'Àlex s'havia reunit durant la nit, amb el record i el grat de la seva terra, amb el desig àvid i aventurer dels cerros del seu país.
- Estic pletòric, animat! - va comentar amb veu lleganyosa - Ens pengem ja el material ?
- Primer, esmorzarem; després ja veurem...
- Bé! .. jo començaré pel material si no és molestía..
Instal·lat en una raconada del menjador, la meva cara acusava encara els senyals del duvet. Eren les dues del matí i el darrer son imaginari es cuidava de mantenir-me amb aspecte derrotat i desfet, mentre m'entretenia amb una dur banc en afany per fer-ho llitera; més per còmode que fos, les bocades no em passaven del coll i m'allunyaven de tal insistència. - I això ve, perquè les puces del pensament em van tenir despert en aquesta curta nit, ...cony!
- Puces, truites .. si us plau, menja quelcom... sembles necessitar-ho! - va dir l'Àlex mentre un remor de passos s'advertia als dormitoris pel cruixir de la fusta.
- Somnio amb muntanyes de cereals, però avui no hi ha manera!; la resta de cordades ja s'han llevat; menja amb tranquilitat per això.
Em vaig dirigir a l'avantsala del refugi on guardàvem el material. Penjava a l'arnès sensacions melindroses amb forma de friends, cargols, claus..., mentre la mirada jugava als vidres amb els clars esmunyits pels regalims. Res no es movia al paisatge; ara, un negríssim Vignemale, era una sotana negra sense erminis i ornaments. Només el seu alçacolls blanc rebia una llum argentada que ressaltava a la seva plasticitat, el moviment harmònic d'un petit núvol que badallava mirant les estrelles, esperant potser, el sagrament de la reconciliació. ¿Volia copsar i apropar-nos la seva doctrina beneïda per donar-nos l'etern benestar sota una lluna despentinada?
- Quina hora és? - va preguntar l'Àlex tot inquiet, redimint-me d'un moment tan científic.
- L'hora de la veritat! - li vaig respondre - fixa't, el Vignemale més vertiginós i fosc, dividit en dos per un camí de gel lúgubre i diabòlic, només superable per la fe, on la confessió del pecat és absolutament necessària per a la salvació.
- Quin coi d'home! ... Quina hora és?
- Dos quarts de tres.
- Així m'agrada! - va afegir seriós l'Àlex - bona hora per no fotre res!
Amb pas intrèpid i humor fatalista partim cap a la rimaia travessant la glacera des Oulettes. La rimaia marca l'inici o el final del couloir o rigole. De fet, diuen que descendir-lo obligat per la necessitat d'un abandonament inesperat proporciona una alegria molt més gratificant que no pas l'obtinguda per la pròpia ascensió.
A l'altura del punt crucial, per tant, tot era perfecte. Les condicions nivals i meteorològiques eren excel·lents; la nit plàcida i serena imposibilitava glopejar el vent i una temperatura de tres graus negatius feien presagiar noves formes d'excitació en la foscor.
La nigole nivalis - ocellet alpí inconfusible - entonava per a llavors el seu cant esquinçat de força jovial. Era una delícia, un assossegat plaer per a la ment desterrar-se en tot allò de la infidel realitat, amb un so afinat d'emocionalitat, ja que amb cada picada es desencadenava en son, una esperança més de viure per sempre en aquell sentiment empinat i endurit, que tant penetrava en l'ànima llibertària omplint-la de vida.
Potser per aquella cèlebre dita - on acaba el poder de les paraules, comença el de la música - la nigole es va apoderar de totes les paraules descriptives del que allà va succeir, deixant només un món de sentiments impossibles de descriure's.
Se'm va ocórrer més tard, en un dels punts on es va projectar l'escalada o ascensió de dificultat, quan les nostres figures ombrejaven el vèrtex cimer de la Pique Longue i destacaven en el somriure net i clar els primers raigs de Sol, els que obren les interrogacions més sinceres.
- ¿Tot allò va ser la nostra retrobada amb el pirineisme de les emocions i els plaers, de les idees o valors? ... ¿Potser una oportunitat prestada en cada metre guanyat al gel, per deslligar-nos en el propi abisme del Gaube d'una cordada unida a les xifres o nombres, als llargs, graduacions i tecnicismes i apropar-nos lleument al primer vestigi d'ascensió pirineista? ..
Vora el llac, on començava la traça discontínua que el travessava, cansats com estàvem i massa tard com per improvisar canvis, embolicats doucement sota una broma inesperada, acordem resseguir nostres passos novament, i recordo els meus ulls plens de llàgrimes, com si decantessis el cor i el fons s'entreobrís buit, quan fruit d'algun desig inconscient, les truites s'embolicaven en petits moviments solts i quitis sota els meus peus, batent-se creatives i lliures sota un gel esquerdat i poc escarceller.
Potser, perquè la muntanya reflectida al llac, no és allò que cerquem, és allò que trobem.

Le Vignemale. Aquarelle par Geer van Keulen.
Text i Fotos: Àlex, OsMon
.

Una finestra a Espinavell. Primavera al cor.

Fa dies que us vull escriure, però després de tant silenci em fa una mica de cosa.Va passant el temps, cadascú sent el que sent i cadascú s'ho sap. Jo, com que segueixo al lloc on estava, envoltada de les mateixes coses i sola en el dia a dia, només us tinc a vosaltres de referent al meu cap per explicar el que em passa.
I em passa una primavera molt diferent de la de qualsevol altre any. Resulta que ja hi ha més llum, més bonica i durant més estona, i això m'omple d'energia i em fa voler sortir de casa. Aquí a la Vall encara glaça cada nit i les fulles verdes no es veuen enlloc, però les olors són riques i els ocells omplen l'espai blau del cel i l'espai sonor de les valls. I això també em fa voler sortir de casa. Trepitjant encara neu molt glaçada, a dies he anat a córrer per aquest meu jardí immens. Espiant la fosca de la nit, a voltes he tornat a casa entre els arbres encara adormits. I, cada matí, sorprenc el quiet dia que es desvetlla quan surto molt aviat cap a la feina. Sé que en qualsevol moment el món sencer s'agitarà, tremolarà i esclatarà de vida. I el voldré anar a veure.
I pensant com fer-ho, he imaginat mil rutes i caminades per les meves inalterables, pètries, muntanyes. I, de cop i volta, una tristesa més profunda que mai s'ha apoderat de mi i m'he enyorat a mi mateixa caminant amb el Pau per la muntanya. Tinc enveja dels meus records, del passat, del que ja no és. Tinc enveja de la brisa fresca que ens va acariciar al circ de Pessons, del calabruix de la Portella Blanca d'Andorra, del sol implacable i la calma tremenda del coll de Ratera, del fred glaçat de les aigües noves al voltant de Posets, de la neu encegadora de Cotiella (us en recordeu, Emili?), del fantàstic benestar i felicitat a les planes de Biadós, amb el pati immens al nostre abast, de la lectura tranquil·la vora el riu sota els Encantats, dels somnis de futur vorejant l'Estany de Mar, de la immensitat d'un món als nostres peus des del cim del Canigó, i del privilegi únic d'un matí robat al peu del Comapedrosa o d'una posta de sol al Costabona.
Em manquen les mirades còmplices, les abraçades eternes, el son confiat. Em manquen els atacs de riure i els silencis compartits. Em falta el saber-se l'un de l'altre, les esperes i els retrobaments. Em falta tot.
Suposo que prefereixo aquest record persistent de la felicitat al seu costat que l'amargor del record de la malatia i la mort, cada dia més llunyà, més dèbil. Però és tant més dur, que em fa pensar que embogiré. No sé si mai havia plorat tan llargament com els darrers dies. I no sé si mai havia dubtat tant que el que em passa sigui veritablement real.
Al meu despatx, l'ombra ha enfosquit la finestra. Puigestela, el morro de la Serra Cavallera, ens tapa el sol de tarda, daurat, provocador. Finalment, segueixo aquí, entre muntanyes, al lloc que vam triar per viure. Tinc la sort de tenir tots aquests records -i molts d'altres-, que mai ningú em prendrà. Però sé també que són una condició que marcarà la meva vida sempre més. Només espero que, a poc a poc, el dolor es faci més petit i em deixi respirar.
Feliç Primavera a tothom.
Eva

Cataperdís, i una sorpresa: la Serra d' Enclar

El dissabte 14 ens trobem a Manresa, la Dolors, en Fernando, en Toni, en Tono, i l' Emili. Pugem cap a Andorra, però primer ens aturem a la Muga de Bellver per menjar uns entrepans amanits amb acudits suats del cambrer. Potser per això, alguns varen patir-ho a l' estomac més tard.
A la sortida de la Seu ens trobem amb l' Amadeu, i seguim cap a Arcalís on ens espera en Gonzalo que ha dormit a Sispony. Arribem a l' aparcament nº 11 d' Arcalís i està ple, hem de baixar a la corba anterior. Fa un dia esplèndid, amb un sol que fustiga de valent, i ràpidament tenim la certesa de que els pitjors pronòstics que havíem fet es compliran. Veníem a fer els corredors del Feixans d' Arcalís i des de l'aparcament ja veiem que les espectaculars cornises ens ho impediran. Quan calcem les raquetes i comencem a pujar cap a la Portella d' Arcalís, l' estat de la neu ens confirma l' altre pronòstic, demà tampoc farem el Tristaina. Amb la neu tant pastosa pel sol, seria una temeritat baixar per la pala S/SE del Tristaina a les 12 del migdia, i amés la predicció parla d'allaus espontànies de fusió. Haurem de trobar una alternativa.
Mentre pugem, passem pel costat dels corredors de Feixans, i veient les cornises i l'estat de la neu confirmem el que dèiem abans. Una vegada a d'alt de la Portella tenim la Coma de Rat sota nostra, plena d'esquiadors, i decidim quin cim farem, el Cataperdís. Enfilem cap a la Serra del Cap de la Coma que és el nom que uneix el Pic d' Arcalís amb el Cataperdís. La pujada forta ens porta fins un collet amb cornisa. Deixem a la nostre esquerra l' aresta que puja cap al Pic d' Arcalís, i anem en direcció (W), fins un petit cim intermig sense nom conegut, no sense que abans hi hagi alguna enfonsada espectacular en la neu pastosa, fem un dinar curt de temps i de teca. L'esmorzar de la Muga es cobra víctimes, alguns es queden recuperant-se, mentre els altres seguim l'aresta cap a la Bretxa d' Arcalís, que a l'estiu és el pas natural cap a la vall de l' Angonella, i després seguim, amb un petit pas de grimpada final i de seguida al cim. Hi estem el temps just per fer quatre fotos i esplaiar-nos amb una vista espectacular des de el Cadí a l' Aneto i la Pica al davant nostre. Baixem i retrobem els companys a la Bretxa, i decidim baixar directes per la pendent nord, cadascú a la seva manera, uns de culing, altres raquetes extremes i d'altres amb grampons. Travessem tres pistes d'esquí de la coma de Rat i tornem a ser a la Portella d'Arcalís, des de on baixarem paral·lels a la pista negra dels esquiadors fins a l' aparcament.
De baixada cap a Sispony, l' Amadeu ens porta cap a AnyósPark on fem la cervesa reglamentària, i ens ensenya les instal·lacions (2 gimnàs, 2 piscines, sales de musculació, minibulder, de tot per estar en forma). Quan arribem a l' Alberg de la Borda Jovell de Sispony, trobem en Nor que està fent el curs d'esquí de muntanya de la UEC. També arriba més gent del CEC, la Bea, la Teresa, ..., mentre sopem preparem la jugada per demà. No ho tenim clar, perquè demà no volem tornar tard. De mica en mica van sortint tots els cims d' Andorra, però uns son massa llargs, i altres no recomanables per l'estat de la neu. Finalment anem a dormir sense haver decidit res definitiu.
L' endemà al matí no ens donen l' esmorzar fins poc abans de les vuit, i enyorem el de Malniu. Esperem en Gonzalo i la Cristina que han dormit a l' hotel Burna del costat, perquè porten el seu gos i a l' Alberg no els admeten. La sort fa que l' hostaler sigui muntanyenc i li recomana a en Gonzalo pujar al Pic de Carroi, fer tota la carena fins el Pic d' Enclar, i baixar després des de el Coll de Montaner. La proposta no sembla massa engrescadora, el Carroi només fa 2.335m, es veu perfectament des de la porta de l' Alberg, i al cim hi ha unes antenes. Hi han dubtes, però es veu una pala de neu interessant que puja directe al cim, i l' opinió d'un muntanyenc que coneix perfectament la zona, sempre s'ha de tenir en compte. Anem-hi doncs. Una pista que surt de Sispony, porta cap a les bordes dels Fenerols, deixem els cotxes just al costat del pont que creua el riu de Montaner, i ja sortim amb les raquetes als peus. Seguim la pista amb neu glaçada que puja cap el cim de Carroi pel mig d' un bonic bosc, i al cap d'una estona, en un revolt que gira amb insistència a l'esquerra, ens trobem al peu de la pala que puja directa al cim, aquí ens atrapa l' Ot, l' hostaler que no content en recomanar-nos la ruta la vol fer amb nosaltres, però ell va amb esquís. Pugem per la pala per un lloc que el mapa anomena Clot de la Rectoria (?), el pendent augmenta progressivament, i cada vegada és més exigent. De mica en mica els grampons van substituint les raquetes, però en Toni, no sense un gran esforç físic, pujará fins al cim amb raquetes i sense pals! L' Ot, el company esquiador ha abandonat la pala, ja fa estona, i ha pujat per la pista; i el retrobem al cim. Tot i la seva escassa alçada el Carroi està estratègicament situat i ens permet una excel·lent vista, amb Andorra i les Escaldes sota els nostres peus, la vall de Madriu davant nostre, i tot l' arc de cims des de el Comapedrosa fins als Pessons. Dinem sobre el teulat nevat de la caseta de servei de les antenes, on l'alçada de la neu ens hi deixa de forma natural. Des de el cim del Carroi, admirem la carena de la Serra d' Enclar fins al pic del mateix nom, tot una descoberta, és un recorregut que promet emocions fortes, amb la neu que hi ha i les cornises que sobresurten cap el sud, però avui no ho farem, hem dit que volíem tornar aviat, i ja són quarts de dues. Baixem per la pista glaçada, i això ens permet fer ho d'una manera distesa fent la xerrada, ara amb l' un, ara amb l'altre. És llarga i no arribem als cotxes fins a quarts de quatre. Pocs minuts després de les quatre ja som a la carretera, però ens espera un seguit de sorpreses.
A la duana paren absolutament a tots els cotxes, i ens fan obrir el portaequipatges a tothom. Després seguim cap el túnel del Cadí amb força trànsit, però fluït. Poc després del túnel, cues, aturats, i lentament fins aprop de Berga, i la rematada final, a Sallent una manifestació talla l' autovia. No és fins a la vora a les vuit que no ens asseiem a taula, a Manresa, per passar comptes i fer un mos.
Sort que volíem tornar aviat !
Text: Emili
Fotos: Gonzalo, i Toni

Una finestra a Espinavell. La neu després de Nadal. Tot comença aquí.

Torno a llegir l'escrit de l'Eva i tot just a l'acabar, les galetes encara s'ofeguen al got de llet dintre d'una espiral de sensacions. Faig una ullada al got, submergint aquelles que volen ressorgir com si es tractessin de records ja gairebé oblidats. En aquest moment el meu cap és pur rudiment, la seva funció és escassa i el meu pensament s'amaga per evitar l'esbatussada. Dos minuts i mig més tard les venes del coll m'esclaten indicant-me l'estratègia a seguir.
M'apropo fins l'armari, faig l'últim glop de llet i amb la mà que tinc lliure obro la porta i començo a grapejar, primer amb suavitat i després accelerant poc a poc amb ritme desesperat.

Sempre hi ha un racó per a totes les coses ! - dic mig enfosquit.
Els moviments vius fan de la habitació un autèntic tropell de coses escampades pel terra, aturant-se només quan una ràfega de llum fent de pigall, fa destacar la capseta al fons del armari. Només veure-la, tots aquests moviments frisosos queden empresonats dintre seu, en l'arrel d'un relat potser molt més lúcid que aquest.
Fa quatre hores que estic assegut i encara que les cames comencen a ensonyar-se, per fi em trobo fora d'aquella maleïda arrogància sentimental.
No us podeu permetre aquest luxe! - vaig pensar, mentre em pessigava els quàdriceps.
La " grisaille " aquest cel plomís que anuncia l'arribada del fred convida a ni tan sols intentar-ho i Antònia Font amb la brisa melòdica de ses illes m'abriga d'una melangia i fa lloc a una escalfor inerta amb el seu “dins aquest iglú”:

... Ses coses no són fàcils per ningú dins aquest iglú
tan descongelat, tanta longitud,
tan ple de finals, tan privat de tu ....”

No calia que passés res més; tot era perfecte per a continuar ensopit hores i hores. I és en aquests moments íntims, tot recordant les bones hores passades, quan no dubto més i em disposo a obrir la capseta altra vegada; tot just no fa cinc hores que ho vaig fer per darrer cop i ara no recordo quants anys del primer.

Quin cony de capseta!. No sé perquè li dic així si la seva amplària és ben bé d'un metre i mig, de fet capsota estaria millor! – dic amollant la veu.

He d'agafar-me un temps per treure els embalatges de la furgoneta, recuperar el tacte dels dits i l'alè, adonant-me per això, que pels altaveus ja no sona res; l'únic só que sento ara mateix, al Plan de la Senarta, és una mena de crit d'alliberament quan les estrelles es pengen d'aquest cel ampul·lós que ha vingut de mala lluna, esguardant dintre d'aquest paisatge bucòlic, que els meus estris alpinístics necessiten de tota la lluentor d'aquest petit quart creixent enfonyat.

Aviat aquest paisatge és un punt de reunió cap a les profunditats obscures dels monts lunars; aquests encara que reben el mateix nom que els seus similars terrestres, Alps Penins, Pirineus, Caucas, Jura i Atles, enlairen un posat molt més tímid i modest. Per això la meva llum frontal és petita i vermella, per conduir-me amb cura a una nit reflectida pel mirall inclinat al fons d'un tub ple d'un encanteri de mirades de llarga feblesa; i encara que el telescopi és prou potent, més de quatre hores de continus somriures es van eclipsar ràpidament per un fins aviat de comiat. La fredor ja treu el cap pels bancals indicant la proximitat del dia i amb la dura batalla perduda, l'última glopada de te calent li diu als meus llavis que s'abracin despullats de tot allò que havia imaginat feia unes hores.

No els vaig veure !.... On fan muntanya els nostres estimats ? ...

Potser aquella nit estava massa lluny del seu camí, massa lluny de les fissures que ens connecten, massa lluny d'alguna drecera a les seves contrades o pics, massa lluny potser de la cruïlla o enforcall on ens esperen.

Però hi tornaré, aquest estiu, més prop, dalt, al cim més proper al "Pirineu " de tot el Pirineu. I segur que els veuré, segur que hi són. I em veig amb cor de anar-hi amb tots el estris alpinístics “ llunàtics ”, però necessito algú que m'ajudi a pujar-los, i algú més, i algú més......i més...i més...

Perquè ha de ser una experiència increïble, fer muntanya des de la muntanya, amb la gent que t'estimes i amb la gent que mai oblidaràs,

¡ Tots alhora !

Text i fotos: PatoudelsPirineus

Malniu, Puigpedrós i boira

En Jordi va dir que faria una crònica que no ens ha arribat. Però tenim la confessió de l' Emili.
Després d'algunes baixes, el dissabte 28 de febrer, a quarts de 8 del matí, ens trobem al Llac, abans de Ribes. Som 12. En principi aquesta sortida la portaven la Dolors i en Joan Ramon, però aquest últim no ha pogut venir i jo en sóc el substitut. Després d'esmorzar anem cap a Meranges, no hi ha pressa, tenim tot el dia. Deixem els cotxes a l' aparcament de l' entrada del poble, i comencem la pujada cap al refugi de Malniu. En Joan, en Jordi, l' Otto, ... , en una hora hi som. Hem pujat sense raquetes, hi ha poca neu fins a creuar la pista. Després augmenta però està glaçada i no ens enfonsem. Dinem a fora del refugi, el sol indecís, no s'atreveix a treure el nas darrera els núvols prims, fins que hem acabat de dinar, i ja hem deixat els trastos al refugi. Sortim amb raquetes cap a l' Estany de Malniu, disposats a aprofitar la tarda, i encara que comencem amb una curta pujada, de seguida es converteix en un passeig magnífic, entre un bosc de pi negre poc atapeït. La neu és agradable sota les raquetes i aviat arribem al primer estany, glaçat evidentment. Juguem a fer el valent que es posa damunt el gel. No hi ha cap perill, aguantaria un cotxe tranquil·lament. Seguim cap a l' Estany de Guils, i quant el veiem des de dalt un ressalt, no hi baixem, la vista és prou bona des de aquí. Fa una tarda esplèndida el sol encara que esmortit, s'agraeix. Per aprofitar l'estona i com que alguns son novells en això de l'alta muntanya hivernal i les raquetes, enterrem un parell d'arves i fem pràctiques de recerca. A alguns se'ls nota una certa pràctica adquirida en el curs de l' Escola. Però tot plegat es converteix en un divertiment, i el sepultat ja estaria criant malves, encara que tampoc era l' intenció de posar-hi exigència. Tornem cap al refugi. Quan arribem trobem l' Amadeu que ha vingut més tard. Hi ha també un altre grup del CEC que són una colla d'amics que acostumen a anar al campament de vacances. Després de distribuir-nos les lliteres, compartirem taula, sopar, i porró de vi. Les menges són abundoses i encertades. A la sobretaula realitat i fantasia, i potser mitges veritats que no són mentides. A fora està nevant, poc, però insistentment. Anem a dormir dubtant de demà.
Quan ens llevem, el diumenge al matí, una fina capa de neu nova ha cobert les petjades. Està ennuvolat, la visibilitat és d'uns 150/200m, i encara de tant en tant neva una mica. Hi ha dubtes però decidim pujar al Puigpedrós, si les condicions empitjoren girarem cua. Després d'un esmorzar millor que molts refugis, sortim seguin les marques del GR11, però aviat el deixem i pugem en direcció nord, arribem a un primer collet i girem cap una mica a la dreta en direcció N/NE), i abans d'arribar al Pic de les Molleres del Puigpedrós, un rocam que sobresurt pocs metres per damunt de la plana, girem a l'esquerra a en direcció (NW). Els núvols ens envolten convertits en boira, la visibilitat sovint es redueix a 50m, encara neva dèbilment a estones, i en aquest gran fals pla que envolta el cim pel sud i l'est, es fàcil perdre's, però conec el lloc i sempre m'he orientat bé, seguim una línia recta imaginària, fent petites rectificacions de pocs metres, de tant en tant, finalment al cap de dues hores i mitja d'haver sortit del refugi, en mig de la boira espessa veiem les creus metàl·liques del cim davant nostre. Alguns es sorprenen de com he trobat el cim, i jo vanitós de mena, m'estarrufo presumptuós. Ja ho pagaré. Mengem quatre ganyips en mig de fotos apressades, i el fred, augmentat per una mica de vent, ens fa fora del cim ràpidament. Baixem, alguns corrent, per la neu glaçada, i de seguida tornem a ser al fals pla que travessem ràpids. Ràpids? Tant ràpids que ens passem de frenada. De sobte s' obre un precipici davant nostre en mig de la boira. Estic segur que no podem haver travessat tota la plana encara, em desconcerta, baixem a la nostra dreta i veiem, emboirat, el collet que ens portaria pel bon camí cap el refugi, però jo convençut de que encara no hi podem ser, penso que és un altre que hi ha en direcció al circ d' Engorgs. Decideixo tornar en darrera i pujar altra vegada a la gran plana per situar-me, però al mig de la boira, la Dolors amb la Mònica segueixen avall, el camí correcte. Quan tornem a ser a la plana demano als companys que s'esperin un moment mentre vaig a situar-me, i efectivament al cap de poc trobo el rocam del Pic de les Molleres, ja sé on soc, ja anàvem bé, però la boira ha falsejat la meva visió del collet. Torno cap el grup i em diuen que la Dolors i la Mònica no hi són. Començo a buscar-les, però de seguida un crit dels companys diuen que la Dolors és al telèfon. "Que t'has perdut?", venjativa. M'ho tinc merescut. Discussió estèril. Mentre, alguns companys poc experimentats en l'alta muntanya hivernal, estan convençuts que estem perduts, i que això de tornar en darrera no és normal. És el que s'ha de fer quan hi ha boira, trobar el lloc on t'has desviat, mai seguir endavant insegur. Ara ja podem baixar cap allà mateix on havíem tornat amunt, era el camí correcte, però el fet d'anar tant ràpids m'ha despistat. De seguida som al collet i al cap de pocs metres ja veiem la Dolors i la Mònica que ens estan esperant. Més discussió estèril, que si pim, que si pam. Baixem ràpids al refugi. Hi arribem abans de la una del migdia. Si no fos per l'errada en el camí de tornada, on hem perdut mitja hora llarga, gairebé un temps de rècord !
Dinem el que portem, i una hora més tard, comencem a baixar cap a Meranges. Primer amb les raquetes, i poc abans de la pista, com que trobem alguns trossos de camí sense neu, decidim treure-les. En el moment de reincorporar-me després de treure les raquetes rellisco i el genoll dolent (dues operacions) es doblega malament. Una mica adolorit seguim baixant (però al cap de dues setmanes, després d' una sortida a Andorra, tindré el genoll ple de líquid, i tocarà repòs forçós), i en una hora mal comptada haurem baixat del refugi a Meranges.
La tarda és grisa, i l' hora ens recorda que encara tenim un bon tros fins a casa. Per preparar la propera.
Text i fotos: Emili

 
ir arriba