Confitura de Muntanya. Alpinisme CEC

Bones i alpinístiques festes !!!

2011-12-21T20:00:00.000+01:00

Aquest any 2011 hem tingut una mica de tot, i hem fet més varietat d'activitats, moltes ferrades i barrancs, també ascensions de nivell, crestes, esquí de muntanya, caiac, corredors de neu, escalada en glaç, ... i molt bon ambient ! Tenim algunes idees per recarregar les piles a la gent del Grup per aquest proper 2012, i aconseguir noves fites.

Com cada any, en Quim Bou ens ha fet la felicitació nadalenca, ... i sembla que ens promet una neu que es fa esperar !!!

En la mort de la Ció de la Torre.

2011-12-05T16:12:00.001+01:00

La Ció a la Via Gabarró, a la Pica d' Estats (Foto: Ricardo Wender)

Ahir diumenge la nostra companya Mª Encarnació (Ció) de la Torre va morir en l'ascensió al Pic d' Añisclo.

La Ció (o Sió) era una veterana muntanyenca, a punt de fer els 70 anys, que amb tossuderia anava ampliant el seu currículum de 3000, i ja anava pel 98è cim de la llista.

La Ció i el seu company Julià, no en formaven part, però varen coincidir amb la sortida oficial del CEC que portaven la Dolors Gurri i en Joan Ramon Montes com a vocals. En Julià es va quedar al refugi de Góriz, ella en canvi, potser sense valorar prou la dificultat tècnica de les condicions en que es trobava ahir la muntanya, va sortir per afegir-se al grup en la part final de l'ascensió. En un ressalt va patinar i sense que els companys poguessin fer res més que seguir-la amb la vista, va lliscar per la pala de neu fins sortir projectada per l'estimball.

La Ció era conscient dels perills de la muntanya, i de les seves limitacions. Vaig compartir algunes ascensions amb ella, sempre en bona forma física, sempre entusiasta i riallera. Recordo com em va demanar que l'ajudés en la part final de la via Gabarró a la Pica en la sortida que portàvem en Joan Ramon i jo mateix el 26 i 27 de Setembre del 2009, l' il·lusió i la tossuderia hi van posar el que li restava de tècnica.

Des de aquí donem el condol a la seva família i amics. Una forta abraçada al seu company Julià, a la Dolors i en Joan Ramon, i a tots els companys que compartien la sortida, i que han viscut aquest desgraciat accident.

La Ció ha mort fent el que volia fer, conscient de les dificultats i del risc, i deixant rastres del seu esperit inconformista en els cims. Continuarem pujant muntanyes per fer-li companyia.

Emili Rissech

Nota: En aquest escrit he canviat el nom de Sió original pel de Ció davant l'insistència dels companys. La contracció de Mª Encarnació en que s' autoanomenava ella, i pel que la coneixia tothom, s'hauria d'escriure Ció, si ho fem gramaticalment. Fonèticament hi escau més Sió, i ella així ho va escriure en la llista de la Pica, però no en farem un debat d'això.

Vies Ferrades de Catalunya i Andorra

2011-11-15T18:12:00.001+01:00

El nostre company Ignasi Vidal, juntament amb en Marc Pérez i l' Albert Gironès, han publicat una nova guia de vies ferrades, que presentaran a la sala d' actes del CEC, el proper dimarts 29 de novembre a les 8 del vespre. Hi esteu tots convidats.

VI Congrés Excursionista Català

2011-11-14T22:52:00.001+01:00

Aquest passat cap de setmana de l' 11 i 12 de novembre, s'ha celebrat al Cosmocaixa de Barcelona el VI Congrés Excursionista Català. Fa 30 anys que no teníem un congrés, i en feia cent des de el primer del 1911 a Lleida.

El dissabte al matí, societat, cultura i muntanya amb l' Enric Faura, Joan Casòliva i Francesc Roma, el de sempre, ben raonat, però déjà vu. Després autobombo Juanjo Garra / FEEC. A la tarda, estudis, formació, i marc legislatiu. Espès i interessant al 50%.

El diumenge amb menys assistència, competició i mitjans, amb joves esportistes d' èlit de la FEEC. Després màrqueting i excursionisme. Espès al 100%.

Abans de dinar, models de gestió d'entitats. Autobombo del CEC, voluntariós intent del C.E. d' Olot amb el jovent, i el Madteam reconeixent que només són una agència de gestió de targetes federatives.

Aquí ja en varem tenir prou i varem anar fins a Vic a la Fira (fireta) de Muntanya.

Per fer un petit resum, podríem dir que es va fer el que es podia fer amb el temps que hi havia. Es va intentar tocar una mica tot, però el futur dels centres excursionistes no va trobar les eines necessàries. Una (altra) oportunitat perduda.

Emili Rissech

Campament d' Alpinisme. Estiu 2011. Capítol 2, Balaitous, Musales, ...

2011-11-06T20:06:00.000+01:00

... SEGUEIX (del primer capítol publicat el 31 de Juliol)

Dimarts, 19 de Juliol.

Toca pluges segons les previsions, però també sol, i núvols. Plou tota la matinada. O sigui que ens ho agafarem en calma i per un dia no anirem a muntanya. Esmorzem tard, ja sense pluja i amb un sol que s'agraeix. Després agafem el cotxe d' en Joan i anem a Sallent de Gàllego de compres. Fem un vol pel poble, comprem salsitxes i morcilles. Avui arriben la Mariona i en Fèlix, i els hi tindrem el plat a taula. No podem evitar visitar un parell de botigues de material de muntanya, però inexplicablement tenim seny i només comprem un parell de mitjons. Un ruixat ens fa fora de la terrassa del casino del poble, encara que no dura ni cinc minuts. Seguim la carretera que va Lanuza, deixem el cotxe, i baixem fins al poble que ha estat restaurat amb respecte per l' original; cases i apartaments per llogar, i un hotelet que convida a entrar-hi. Tornem al càmping i arriben la Mariona i en Fèlix, dinem plegats. A la tarda entre lectures, mirar mapes, fer minicrònica que enviem al Grup (tenim ordinador i wi-fi !), i preparar l'ascensió al Balaitous, no ens adonem i és hora de preparar el sopar. Sopem i la fem petar entre galetes i limoncelo d' en Fèlix. Fot un fred que pela !

Dimecres, 20. Fa bo! Ens llevem mandrosos, i tardem a esmorzar i preparar les motxilles, tenim tot el matí, perquè esperarem que arribi l' Albert Arboles. No estava previst que vingués però ha pogut fer un forat a la feina i arriba al migdia a punt per dinar tots junts. Poc després de les tres sortim amb un parell de cotxes cap a l' aparcament de l' embassament de la Sarra, on comencem l' aproximació cap el refugi de Respomuso. Cadascú al seu ritme fem el camí que segueix el curs del Aguas Limpias fins a l' embassament on trobem el refugi a la seva riba dreta. Un grup d' adolescents catalans estan asseguts al davant del refugi, dues parelles s' expliquen la seva jornada muntanyenca, i potser tres o quatre passavolants més. Ni mig ple, ni mig buit. L' Òscar, que ha vingut corrent fent un entrenament lleuger, ens atrapa amb la gerra de cervesa als dits. El sopar no millora les expectatives que ens havíem fet. Segur que no som imparcials, però com als refugis del CEC no es menja enlloc. El nostre dormitori és el Musales, premonitòriament.

Dijous, 21. Esmorzem a 2/4 de 7, i aproximadament tres quarts d'hora més tard, sortim seguint les fites que enfilen per la riba dreta barranc de Respomuso, cap a l' Ibon de Vuelta Barrada. Anem a un bon ritme, constant, de mica en mica guanyem alçada, anem paral·lels, i més o menys a la mateixa distància del barranc i de l' Aresta de la Bondidier. Aviat comencem a veure que el circ ens tanca i la Brecha Latour ens apareix a la nostra esquerra.

La brecha està neta de neu, però no així l' aproximació final. Per entrar-hi renunciem a la neu del costat de la paret amb una rimaia massa oberta. Ens decidim per la pala de neu que baixa cap al costat est. Calcem grampons i resseguim una antiga traça que només s' intueix. Pugem sense encordar, un primer ressalt es salva fàcilment, encara sense entrar dins la Brecha, l' Albert obre el segon ressalt seguit d'en Fèlix, la Mariona, en Joan, la Dolors, i l' Emili que tanca a darrera. Es van salvant els ressalts i en el tercer que després ja dona pas a la pared equipada amb una mena de rodons de ferro que fan d' esglaons, la Dolors s'ha quedat una mica distanciada dels de davant. Té una lesió als lligaments creuats del genoll dret, que l' ha tingut allunyada de l' activitat uns mesos, això ha fet que tingui aquesta cama poc musculada, i a falta de força a la cama, tira de braços. Un bloc que semblava prou segur, cedeix, i la Dolors cau uns dos o tres metres avall just damunt del ressalt que l' Emili encara no ha pujat. L' Emili pot esquivar el bloc, que només el colpeja lleument al maluc esquerra. La Dolors queda immòbil de bocaterrosa just al caire del ressalt, mig metre més, i hauria sortit volant cap avall. " ...- Dolors, t'has fet mal? "- ... tinc sang ..." L'Emili puja fins al seu costat. Sagna abundosament pel nas, on té una ferida, i un fort cop. Els companys que estan més amunt han seguit l' ascensió sense adonar-se de res perquè el tercer ressalt els impedeix la visió.

L' Emili crida pausadament sense alarmar a ningú: ...- Albert !" " ...- Si, digues ..." " ...- , hauries de baixar amb la corda, la Dolors necessita encordar-se, ha caigut, però està bé. "

Han estat parlant un moment. La Dolors ha dit de baixar, s'ha espantat( i qui no !), el nas li fa mal, i no sap si creu-re el que li diu l' Emili, que li treu importància. " ...-Baixar ara, és més difícil que pujar...", li diu, poc convençut.

Arriba l' Albert que ràpidament es fa càrrec de la situació. Monta una reunió amb una baga, mentre la Dolors es posa el baudrier, ja no sagna. Puja el ressalt assegurada des de baix per l' Emili. L' Albert seguirà assegurant-la fins sortir de la Brecha. Tots tenim la certesa de que s'ha trencat el nas. Aturats abans de fer l'última pujada, la Dolors s' anima amb les bromes dels companys. En poc més de mitja hora som al cim.

Fa vent, de moderat a fluix, segons deia el pronòstic, que l' encerta. Al cim ens atrapa una parella que també eren al refugi. Després de les fotos no tardem a baixar. Anem cap al nord per començar a desgrimpar de seguida en direcció oest i després entrem de ple a la Gran Diagonal, per on seguim desgrimpant ara ja més fàcilment, tot i que cal anar en compte. Anem a poc a poc, i es fa llarga.

Quan deixem el rocam, en un collet, ens aturem per dinar. Seguim baixant, passem pel costat del Abrigo Michaud, i seguim fins al Ibón Chelau, des de aquí forta baixada fins a l' embassament d' Arriel Alto, que resseguim per l'esquerra i anem baixant pels altres estanyets d' Arriel al finals dels quals veiem la darrera llarga baixada que ens portarà fins al camí que ve del refugi de Respomuso. Quan hi arribem fem el camí de tornada cap a la Sarra, cadascú al seu ritme, gairabé tots individualment.

De tornada al càmping ens acomiadem de l' Albert que torna cap a Barcelona. Dutxa, i curt relax, hem de fer el sopar, ... bé no tots. La Dolors va a l' ambulatori que hi ha a Escarrilla, que està de guàrdia, i li diuen d'anar a fer-se una radiografia a... Osca! L' Emili l' acompanyarà a l' hospital i no tornaran fins a 2/4 de 4 de la matinada, i encara l' endemà hi hauran de tornar per la visita del otorrino. Finalment el nas no s'ha trencat, només una fissura i el dolor del cop.

Divendres, 22. Al matí un bon esmorzar recupera les forces perdudes i després, mentre uns van a l' hospital, altres feinegen pel càmping i fan compres pel sopar. i En Joan i en Fèlix tornen capa Barcelona.

Al vespre arriben en Javi (un company de la Laura) des de Donosti, la Laura i la Susanna des de Barcelona i l' Eduardo que torna venir des de l' Hospitalet de l' Infant. Quan arriben tots ja tenen el sopar a punt.

Els plans per demà són que la Laura, en Javi, i l' Eduardo aniran al Balaitous, el dubte és quin recorregut faran, la resta, Susanna, Dolors(ja recuperada), Mariona, Montse, Òscar, i l' Emili faran algun cim més tranquil.

Dissabte, 23. A les 6 del matí surten el grup del Balaitous, i en tindrem una crònica a part.

A les 9 quedem el grup que avui tindran a la Montse i l' Òscar com a guies. Porten vuit o nou mesos vivint a Escarrilla i coneixen sobradament totes les muntanyes dels voltants. Anem a Sallent i sortim d' uns 1.300m, des de prop de la piscina del poble, agafem un camí que passa pel costat d'uns horts, i més endavant trobem un corriol que puja per una pineda, està ben fresat i només cal seguir les marques i alguna fita, ens anirà pujant fins que trobem la pista que bé de l'embassament de la Sarra. L' anem retallant seguint un corriol i fins que arribem a un refugi precari a la Majada de Sancha Collons (textual, segons IGN-Spain), aquí fem una aturada per menjar quatre ganyips, i gaudir de l'excel·lent dia.

Seguim cap a l' Ibonciecho, a 2.350m aproximadament, que deixem a la nostra dreta sense atansar-nos-hi. D' aquí fins el coll en un quart d'hora, i deu minuts més fins al cim del Musales de 2.653m . Hem fet uns 1350m de desnivell.

Ens hi estem força estona a dalt el cim. Dinem i ens relaxem profundament. Quan decidim baixar ho fem sense presses i no serà fins ben entrada la tarda que no arribarem a baix. De tornada a Escarrilla, i sense passar pel càmping, anem a fer una cervesa a Casa Ferrer, bar-restaurant i estanc, abans hem reservat taula per sopar al Rincón del Sarao, restaurant de l' Hotel Sarao. Mentre estem a la terrassa de Casa Ferrer truca l' Amadeu. Han estat amb en Feliu fent un barranc a pocs quilòmetres, i estan arribant a Escarrila. Els esperem i ens expliquem mútuament les aventures del dia. En Feliu i l' Amadeu dormiran al Sarao.

Abans de sopar passem pel càmping a gaudir de la dutxa recuperadora, i tenim notícies del grup del Balaitous. En Javi ha baixat sense fer cim, estava tocat físicament. La Laura i l' Eduardo encara no han tornat quan anem a sopar a quarts de 10.

Sopem bé de preu i bo, i la fam no ens trepitja la parla. No retirem tard, l' Oscar demà vol matinar per entrenar, i els altres tenim un ull posat al rellotge, no en sabem res de la Laura i l' Eduardo. Quan arriben als voltants de les 12 de la nit, ja som tots dins els sacs.

Diumenge, 24. No tenim pressa per llevar-nos. Avui només hem de desmuntar tendes, carregar els cotxes i tornar cap a casa. Fem un esmorzar de forquilla i ganivet, fem un repàs a totes les existències del rebost, i endrapem com lladres les més suculentes. La Laura l' Eduardo i en Javi ens expliquen les seves aventures d' ahir, l' Amadeu ens torna a explicar per enèsima vegada no sé quin barranc amb la Raquel i en Xavi S., mentre en Feliu l'escolta amb somriure compassiu, la Dolors ja ni recorda com te el nas, la Mariona pren bona nota del pernil, la Susanna somriu, i a l' Emili l' atabala la feina que queda per fer. I potser són roses.

Fotos: Dolors, Mariona, i Albert.

BARRANCS A "CABO VERDE"

2011-11-04T15:12:00.010+01:00

Bona tarda companys; es molt llarg

d´explicar així doncs faré petit resum i en parlarem en directe quan estigui bé, espero que aviat.

1-Part bona; estada a cabo verde efectiva de 10 dies, illa de Santo Antao
(es un retorn al passat, com el Pirineu de principis del segle XX, ambalgun matís de modernitat mínim). 9 barrancs seguits + una caminata de 7
hores el matí del darrer dia abans de marxar i posar-me malalt.

Ràpels espectaculars i molt alts (7 o 8 cascades de més de 100 metres i una de 250), ambient tropical, paisatge diferent, contrast cultural, pobresa etc.
etc. etc., difícil explicar en poques paraules.

2-El dia del retorn a la tardade dilluns 17 agafem taxi per anar al port i
agafar vaixell a l´illa de St. Nicolau on dormirem i a les 9 del dimarts
18 prendre l´avió fins Lisboa i d´allà a Barna. Al taxi no em trobo molt bé
(penso que es de la caminata sota sol tropical de 7 hores del matí), al
ferry pitjor i a l´arribada a l´hotel caic desplomat al llit.

No sopo, no esmorzo, vomito al aeroport i consegueixo pujar a l´avió repenjat de dos
companys, tot em roda (però vull sortir com sigui, no vull petar a cap
"hospital local"). El viatge em senta fatal (mareig+vèrtig i vòmits i avió
a sobre). No menjo i a Lisboa dimarts 18 a les 16 al baixar em desplomo a
l´aeroport (la malaltia+ dia sense menjar havent vomitat tot etc.).

Em porten a la creu roja, sucre baix, tensió baixíssima etc., soc evacuat a
un hospital (el de Santa Maria), les maletes viatgen directes a Barna; em
quedo amb una bosseta amb calés, la documentació i "lo posat" (pantalons
curts+samarreta+bambes). Em foten en una camilla a urgències en un
passadís i allà em passo dia i mig fins dijous al matí AMB EL QUE PORTAVA
A SOBRE, MAL ATÈS, MAREJAT QUE NO EM PODIA AIXECAR, SOL I BEN ENGOIXAT
(vaig dir als companys que no es quedèssin perque pensava que no calia i
que l´hospital seria una altra cosa).

A través d´una clienta i amiga de Lisboa que viu a Andorra, i mitjançant l´assistenta social de l´hospital aconsegueixo canviar el bitllet d´avió de dimarts a dijous (cap a Barna) i
ella parla amb un parent seu socorrista al qual li pago bitllet en el
mateix vol i dijous dia 20 em treu pel matí de l´hospital amb cadira de
rodes, taxi, aeroport, cadira rodes, avió (acompanyat per ell), aeroport
prat, cadira rodes, taxi (un de la Seu que vaig coordinar) i cap a casa on
arrivo dijous a les 20.

A llit i divendres també i dissabte de sobte em

poso pel matí a 38,5 de febre, agafo por i pitant a urgències a la Dexeus;
estarè fins ahir dijous ingressat; Tac amb i sense contrast, resonància
magnètica amb i sense contrast, punció lumbar, 7 o 8 anàlisis de sang, de
femta, d´orina, otorrino etc. Tot negatiu, diagnòstic possible virasis
(virus) amb febre no focalitzada i vertígen amb quelcom de fotofòbia, es a
dir un virus (per descart). Ara encara no estic catòlic i de 7 a 15 dies a
casa amb repòs relatiu per si passa el mareig i posterior control el 14.
Aquesta el la història de la tornada.

Bé adjunto unes 80 o 90 fotos que espero un agradin (en tongades de 15 a
20, la primera tongada son fotos del barranc de nef, el més espectacular
amb cascada final de 250 metres-5 fraccionaments), triades on hi ha
ràpels, quelcom de paisatge i espero que una mica l´essència de l´estada.

Salut i mai millor dit.

Text i fotos:Amadeu

COM MARXA EL TEMPS

2011-11-03T16:57:00.000+01:00

Aquest article es va publicar en l'apartat de Cartes del número 10 de la revista "Grandes Espacios" d'Abril de 2002. El seu autor Jose Luis Sartorius ironitzava sobre el futur de “la muntanya en conserva”, a dia d'avui encertant en molts aspectes.

Desde hace más de medio siglo vengo adquiriendo vuestra revista, que guardo en formato electrónico DVD-Pro Interactivo, algo anticuado para los tiempos que corren, y me interesé por el reportaje sobre el Parque Temático Disney Mountain-Ordesa, declarado de interés turístico supranacional, situado en el Territorio Histórico Foral de la Villa de Torla, dentro de la comunidad autónoma del Pirineo Central, y decidí hacer una excursión. Para ello contacte con mi Agencia Obligatoria de Viajes de Naturaleza y me asignaron el ticket 315.513, lo cual me alegró mucho, pues además de ser capicúa me permitía esperar menos de un mes.

Llegado el día de partir con mi equipo reglamentario de montaña, que coteje previamente con el chek list que me facilitaron en el curso de la federación de Deportes y Subdeportes de Montaña, Escalada, Puenting, Esquí sin nieve, Hierva-Surf y otras actividades, me monte en el AVE, con destino a la estación de Torla. Después de fichar con la tarjeta electrónica obtuve el permiso para circular libremente en horario diurno por las zonas autorizadas de la ciudad y del parque. Me encaminé con mi familia al hotel Torla-Sheraton donde me dieron una magnífica Suite-Norte en la planta 41 desde donde se podía observar perfectamente con el teleobjetivo Xplus h.31 vDos de Apple, instalado en la habitación, la cara Sur del Tozal de Mallo, declarada hace unos años Patrimonio de la Humanidad por tener unas enzimas únicas en el mundo, que son estudiadas en exclusiva por la Fundación “Te enfilo por imposible – 14 Ochomiles”.

Al día siguiente el Guía Oficial Voluntario (GOV) nos condujo, en compañía de otras 300 personas al suburbano Torla-Goriz, que hacía el recorrido con parada en varias cascadas de agua, cubiertas con metacrilato para no mojarte. Pudimos hacer varias fotos porque adquirimos un vale para 20 tomas en concepto de derechos de autor e indemnización por molestias a la avifauna. Toda una ilusión después de haber participado en el curso especializado de fotografía impartido en la planta 6 del centro comercial Bas-a-Ber de Benasque.

Llegamos al complejo residencial Goriz-Monte Perdido y lo primero que hicimos fue ir a visitar el Refugio-Museo. Cogimos un trineo eléctrico de ruedas para movernos por la zona. Aparcamos en la puerta. Dentro quedamos fascinados por artilugios tan extraños como los crampones para el hielo de los glaciares, que a pesar de ser declarados Monumento Nacional se deshicieron hace tiempo (aunque en el Centro de Interpretación de la ciudad autónoma de Fanlo, accesible desde el teleférico Goriz-Fanlo, guardan un poquito en la nevera). También había esquís, piolets, clavos de escalar (actividad prohibida hace 20 años pues deterioraba la capa pulverulenta de la roca y producía estrés en los vencejos dificultando su cópula en vuelo). Incluso había unos estudios muy antiguos sobre medio-ambiente de la zona donde se calculaba el impacto de la pisada de una persona. Fueron los primeros estudios que sirvieron de base para la construcción de los Caminos Recomendados (CR) actuales.

Así que cogimos el CR del hotel de la Brecha de Rolando, por donde pasa el GR 3.576/D, señalizado con siete cruces verdes, dos rayas rojas, tres círculos concéntricos, uno naranja y dos rosas, no sin antes dudar entre coger el teleférico que sube al Cilindro o el tren cremallera que lleva a la Estación Alpina de Aventura Lago Helado de Marboré, adonde también se puede llegar con los helicópteros de Despacio A Reaccionjoint Venture creado por el Patronato del Parque y la Promotora del Polígono Vacacional Bielsa-Quad. Pero como teníamos que quemar 678 calorías lo adultos y 247 los chavales, decidimos andar.

En los carteles de las prohibiciones nos llamó la atención la del sudor. Parece ser que a más de 2500 metros de altitud tiene un olor especial que perjudica al cuervo piquirrojo, por lo que o caminas despacio o adquieres un desodorante en el Goriz-Bowling Center. Así que fuimos despacio hacia la Brecha. Pero a uno de mis hijos se le cayó el tapón de la cantimplora fuera del CR y al recogerlo se activó la alarma, por lo que aparecieron los Rangers. No hubiera pasado nada si no fuese porque pisó una especie herbácea protegida, la marijuana dondewais, endémica, que se resintió en su flexibilidad futura. Los expertos han estimado que en un par de años estará como nueva, pero hay que correr con los gastos de rehabilitación psicosomática; así que me pasaron un cargo de 500 € y me retiraron el permiso para continuar. Menos mal que tenía el carnet de la federación Galaico Portuguesa y las islas Cies de Montaña, que tiene un seguro para accidentes de este tipo, muy barato porque la compañía de seguros concertada está domiciliada fiscalmente en las islas Vanautú del Pacífico sur-oriental. Lo malo es que el parte de accidentes tardó una semana en llegarles y además tuve que enviárselo con traducción jurada al sohaili.

Total, que tuvimos que volver con pena, sobre todo por los chicos que no conocían la zona, porque yo ya estuve hace muchos años, cuando se podía escalar en el Tozal y disfrutar de su maravillosa roca, o dormir al raso en Pineta, subir los Astazu, escalar el Cilindro, el Tucarroya…

Bueno, me despido porque tengo que hacer unas reservas en el portal de internet monteentradas.com y pedir la vez para subir a Peñalara; creo que está completo el cupo de las dos próximas semanas porque hay unos cursos oficiales de la federación de por aquí y el Raid Extrem Mucha Cola Light que puntúa para el Torneo Aventurate por el Valle de Lozoya que celebra el 30 aniversario.

Zermatt. Aresta sud-oest a l' Alphubel i altres delícies

2011-10-24T20:58:00.001+02:00

L' Amadeu i en Xavi de C han estat a Zermatt des de Sant Joan i durant una setmana llarga, han aconseguit alguns èxits, que s'han fet esperar per les no molt bones condicions del temps i la neu.

Finalment i degut a diferents vicissituds el que escriu i el Xavi de Càceres marxem a Zermatt a lo "dúo dinàmico". Pallissa de cotxe habitual, hotel Tannenhoff (la millor relació qualitat preu que conec..), sopars al Walliserkänne etc., com cada any, arribem divendres 24.

Dissabte mal temps pugem al Petit Cerví a 3.800 i 5-6 hores a la cafeteria per aclimatar. Em porto per llegir un manual de mecànica de l´automòvil doncs em vull treure el carnet de camió, el Xavi avorrit com una ostra.

Diumenge cap al nou refugi del Monte Rosa, fet a l´espectacular distància en alçada de l´anterior de 80 metres (no ho entenc). Es sensacional, s´ha de veure. Baixen dos tios que desprès resulten ser un espanyol amb el seu guia espanyol. No ha pujat ni deu i ha nevat fa dos dies durant tres dies. Han fet cim i hi ha traça però l´ aresta que es de roca està plena de neu; el guia ha fet la traça de nou (no estava oberta) durant 2/3 de l´ aresta doncs no hi havia. Ens diu que està perillosa i delicada, merda¡¡¡. Ens aconsellen pujar pel corredor equipat amb cordes-maromes, que es fa servir per la baixada i que dona al Silbersattel. Jo quan vaig pujar fa sis anys vaig fer l´aresta d´anada i tornada, no conec el corredor, bé...

Anem adormir no massa convençuts i a la 1,30 h. en aixequem, jo no he dormit RES i al Xavi 3/4 d´hora. No hi ha ni deu esmorzant i desprès baixen 4 gats que no sortiran, estem no gaire aclimatats, preocupats per la informació del guia i la ruta que suggereix no la conec apart de no haver dormit, doncs AVALL. El Xavi diu que no vol tornar a dormir, doncs vet aquí la insòlita escena de dos zumbats a les 2,30 del matí travessant el glaciar de Gorner, amb nit fosca i buscant les banderoles (sort que son fluorescents). De tornada a Zermatt a una hora inverossímil, comencem bé.

Dilluns prenem el telefèric de Klein Matterhorn (petit Cerví) i amb molta calor i mala neu fem el Breithorn i part de la mitja travessa, no és viable el Castor. Decidim dormir al refugi del telefèric a 3.800, perquè demà farà més calor però sortint de nit a les 3,30 poder la neu estigui prou dura per fer el Castor (aquesta es l´estratègia que decidim).

Doncs no, estem a les 4 de la matinada a 3.800 a 3-4 graus, m´enfonso res més sortir, la cara del Castor amb neu tant poc assentada no la veig clara, cap AVALL segon cop. És dimarts.

Dimecres fa mal temps, fes-te fotre, PACIÈNCIA. Proposo el Alphubel per l´aresta sud-oest, quelcom més difícil que la normal per la cara sud però molt assumible i el Xavi diu d´anar al refugi malgrat el mal temps i pujar dijous però jo penso que farà calor i no molt bon dia i es millor ascendir-lo divendres que baixen les temperatures. Els aconteixements em donaran la raó i les felicitacions del Xavi per convencer-lo.

Dijous pugem al refugi Taschhörn en un dia mig-mig i caluròs. Sopem, hi ha poca gent i serem els únics en fer l´ aresta sud-oest, divendres, de moment bé. Sopem amb un guia Suís i la seva clienta, que faran la Rotgrato aresta vermella. Ja la coneixia de l´altra vegada que vaig pujar aquest cim aquell cop fent travessa desde Saas Fee, es una via bastant llarga i complicada de roca. La noia es quelcom tipus Norma Duval+Edurne Pasabàn= a la noia en qüestió, osti¡¡¡, aquesta ens aniria de perles....., per fer muntanya malpensats¡¡¡

Divendres ens aixequem a les 3, esmorzem i amb boira baixa estem fora abans de les 4. Pugem a bon ritme, parem poc o gens, tot cada cop millor, fred, neu dura, dia sensacional, bona forma, l´aresta guapíssima, la part final inclinada de 45 poder fins a 55/60 graus amb un toc d´emoció (hi ha uns anclatges a la part de dalt que li diuen el nasso, que es oberta inclinada i exposada però estan menys dos enterrats, passem i pugem en ensemble doncs anem segurs i a tope) i el plató del cim doncs es l´únic cim de la zona amb la part somital molt ampla. Arribem els primers, llum, vent, fred,vistes, plenitud¡¡¡, passegem tot el cim i arribem a la punta contrària on veiem el refugi-vivac per pujar al Täschhorn per una aresta acollonant.

Baixem a suggerència del Xavi per la cara sud (també evitem el tram exposatde l´aresta de pujada), vertent de Saas Fee, no em fa gràcia, purgues, allaus i seracs que amenacen caure, em recorda la baixada aquest hivern del Tristaina pel mig de la pala sud, salvant les distàncies, però anem ràpid i arribem de tornada al coll o Alphubel Joch. Hem pujat els 1.500 metres de desnivell molt bé en unes cinc hores i ara toca baixar 2.000 i pico fins al cotxe. Baixada collonuda,contents... Quan arribem al cotxe pensem que tota la mala ratxa queda sobradament compensada amb aquesta ascensió.

Dissabte; cansats però amb la moral a tope, s´ha d´aprofitar el darrer dia. Fa fred, bones condicions. Jo decideixo anar al Castor, potser per tossuderia i és la sisena vegada que el pujo i també la més ràpida. El Xavi opta per anar a la vall de Zmutt des de Zermatt, que dona nom al´aresta de Zmutt, més difícil que la de Hörnli o normal i que la de Lyon o normal italiana. Arriba al circ de la dent Blanche i al refugi Schonbielhütte, zona sense ningú i molt abandonada però magnífica(precisament és doncs on s´ha d´anar). No la conec però vaig veure aquest sector des de el cim de l´Obergabelhorn l´any passat. Es menja una caminada més feixuga que la meva i torna encantat.

Diumenge tornada. Així doncs un començament frustrant per les circumstàncies i un final perfecte i satisfactori, bé jo crec que això resumeix el que és la muntanya i que cal viure de tot per entendre-la i saber-la afrontar, hem après i hem gaudit. Gràcies per la teva companyia i paciència Xavi.

Salut companys.

Text: Amadeu

Fotos: Xavi de C.

Perú, Cordillera Blanca, Quebrada de Ishinca, Chavin,Pisco, Alpamayo i Machu Pichu

2011-09-27T09:33:00.015+02:00

Agost de 2011

I es que aquest any, hem volgut tastar muntanyes llunyanes, res més que les de Perú, en concret la zona de la Cordillera Blanca.

Vam marxar el dia 31 de juliol, un data moooolt concorreguda a nivell d'aeroports, i podriem dir que de miracle arribem a Lima ( entre atrassos de vol, overbookings i algun que altre "despiste"

..nostra culpa...mmm...).

El nostre punt de sortida Huaraz, sembla un petit Chamonix, a nivell de botigues i agencies de muntanya. Allà ja es nota l'alçada, doncs estem a una altitud similar a la de l'Aneto. Pujar les escales de l'hotel amb la motxilla gran, ja costa alguna esbufegada...

Ens trobem amb l'Anna i l'Oriol que ja corren pel país fa uns dies.

im és pujar al Llac Churup, 4500m, per fer una mena d'aclimatació, que ja veurem més tard que no n'hi ha prou...

Després de 4-5hores d'aproximació plantem tendes, quin escampall!!!...mules, motxilles, menjar...Ja al segon dia, posem rumb a la Quebrada d'Ishinca, on muntarem el camp base pels pròxims 8-9 dies. Aquí tenim objectius diversos, com l'Urus 5495m, l'Ishinca 5534m, culminant amb el Tocllaraju 6030m.

Aquella mateixa nit ja ens lleven a la una de la matinada per

esmorçar i sortir de nit cap al "nevado de Ischinca". Veurem que és molt comú llevar-se a aquestes hores, i descobrirem que per altres cims, ens llevaran a les 0'00, o inclús a les 23h!!!!!!.Tocllaraju 6030m.

Contents, esgotats...aconseguim fer Cim!!!!!!! Visca "les gominoles de la victòria" Congelades!!!

La pujada a l'Ishinca és còmoda, traquil.la , aixó

si bona part amb frontal. Unes vistes molt maques, i poc a poc descobrirem el que és, el desconegut "mal d'alçada" en tota la seva magnitud!.

Després d'un merescut descans, uns d'un dia, altres de dos, s'assoleix l'Urus, un cim esplèndid o tothom i disfruta prou!!!! més Gominoles!!!

Aquí ja contem amb la presència d'en Xavi Serrallonga i de la Núria una noia procedent de Madrid, que no sap amb qui s'ajunta!!! hehehehe..

EL Tocllaraju també és assolit, fent un camp 1 intermig. I ja cansats, reventats ens retrobem tots ja de nou al Camp Base.

A partir d'aquest moment el grup es divideix, La Montse l'Isra, en Norbert i la Núria fan via cap les Runes de Chavin, en Xavi, Anna i Núria marxen cap al Pisco i Chopicalqui i en Rafa i l'Oriol marxen al fantàstic Alpamayo!!!! objectiu final.

L'aclimatació va millorant i ens retrobem a

Huaraz després de 5 dies, amb el Pisco a la butxaca, (el turisme del primer grup va durar poc...), el segon grup amb cim assolits, i l'Oriol i en Rafa amb l'Alpamayo aconseguit!. Una gran pizza i unes cerveses faran la colenda de la primera part del viatge, la part de montanya.Ara ens toca fer una mica de relax i fer el guiri pel Machu Pichu.

I dit i fet, el mateix dia que baixem de la Quebrada, amb un bus nocturn ens dirigim a Lima, amb un bus nocturn, al matí tenim l'avió a Cuzco, per començar la ruta cap a Ollantaytambo, amb destí Aguascalientes....llevar-nos a les 3'00am per pujar caminant al Machu Pichu i després al Huayna Picchu.....però qui ha dit turisme i RELAX???¿¿

La visita guiada, ens agrada molt, i la veritat és 100% recomanable.

Ja de retorn a Cuzco ens asseventem de que la nostra companyia aèria peruana interna ha estat tancada pel govern, segons diuen per insegura.... Bé, la qüestió és que ens quedem tirats a una hora de vol de Lima, i amb el risc de perdre l'avió de tornada a Barcelona. No queda altre solució que agafar un bus a Lima, que triga 22h!!!!!!!!!!....però com que fem una ruta turística per Perú????...qui va dir Turisme, relax?????.....

Rebentats, arribem finalment a Lima i de Lima a Madrid i a Barcelona.....3 dies de viatge amunt i avall!!!!!!

Ha estat una molt bona experiència crec que per tots, amb ganes de repetir.

PD: Deixo la Crònica dels Alpamyistes per ells...

Text i Fotos de Núria Perapoch

Serra de Gredos, Laguna de los Caballeros. 17-18 Setembre de 2011

2011-09-27T08:54:00.008+02:00

Sembla ser que ja ho tenim com una tradició....la pujada a la "Laguna de los Caballeros", a la Serra de Gredos. Aixó si, aquest any som 11!!..tot un record.

El divendres des de Barcelona amb l'Ave direcció

a Madrid, ens plantem a la Ca

pital en quas

i tres hores, després d'un parell d'hores més arivem a Navalguijo, un poblet a peu de la "Sierra". Nit de retrobaments, de riures i d'alguna copa...

El dissabte matí , després de preparar motxilles, avituallament, tendes i

aigua ( cada vegada tinc la sensació de que la motxilla pesa més...???¿¿¿) enfilem el camí amb destí de fer un bany a les "pozes". L'aigua tot i estar a 16-17 graus, es bona per fer una capbuçada!

Tot just d'haver fet un mos, tornem al camí aquest cop ja directes a la "Laguna ! passan

t per una font a fer l´'ultim carregament d'aigua.

Després de suar unes 6h, arribem contents, plantem tendes i recolllm llenya per fer foc, doncs quan s'amagui el sol, ja no hi haurà pietat!!!...

La nit es fosca i freda, però al voltant del foc, tothom i està molt a gust... i es que a més la companyia s'ho val.

Al matí de

diumenge, l'activitat de recollida va a un ritme considerable, i es que hi ha l'objectiu de menjar "Cochinillo" a Barco d'Àvila. Caram, quines preses i quin ritme de baixada...

Dit i fet, arribem a Barco, per fer un vol, unes canyes i fem

l'esperat dinar!!!!!!!

Ja per la nit, tornem cap a Madrid, on un tren nocturn ens retorna a Barcelona...

I es que, marxar dos dies per fer una caminata de 6-7h, amb 15kg a l'esquena, amb bons amics bon menjar i bon ambient no té preu...per la resta de coses, ja se sap..Mastercard!.

Text i Fotos de Núria Perapoch

Ha mort Walter Bonatti

2011-09-14T16:27:00.000+02:00

Ahir a la nit va morir en Walter Bonatti. No farem, aquí, una glosa del personatge, ni de les seves històriques ascensions, que trobareu ressenyades a molts llocs. Només volem recordar un personatge excepcional en l' història de l' alpinisme mundial, que va obrir vies de gran dificultat amb els precaris mitjans tècnics dels anys 50 i 60. No es va escapar de les polèmiques, va escriure llibres de muntanya que es llegiran sempre, i quan va deixar l'alpinisme de primera fila, va fotografiar els paisatges muntanyencs per compartir-los amb tothom.

Nosaltres intentem, molt modestament, aprendre dels mestres, i Bonatti era un dels més grans mestres.

Hem tornat !

2011-09-02T08:46:00.000+02:00

Alpamayo(5.947m) un dels cims d'aquest estiu

Ahir, dijous 1 de setembre, varem fer la primera reunió del Grup de la temporada. Aquests Juliol i Agost passats han estat farcits de conquestes muntanyenques, i tenim un munt de cròniques i fotos que hem de destriar i publicar. Hem deixat el bloc una mica descuidat, però en pocs dies actualitzarem les cròniques.

Hem trepitjat amb força, Alps, Pirineus, i Andes, uns quants quatre mils, cinc mils, i sis mils. Travesses en bicicleta, curses de muntanya, barrancs, i fins i tot caiac. No ens hem estat de res.

A la reunió d' ahir, va anar arribant i marxant la gent, en total una trentena de membres del grup van passar per saludar als companys. Varem trobar a faltar especialment els que han estat als Andes que, acabats d'arribar, encara estaven massa cansats. Al final una quinzena de nosaltres varem anar a fer un mos, i a somiar amb noves ascensions. En tenim ganes. Hem tornat !

Recuperant forces per a noves conquestes !

Òscar Pérez, segon a la Trail Aneto 2011

2011-08-03T19:20:00.002+02:00

Sortida Trail Aneto 2011

Desprès de quedar en segon lloc a l' Ultra Trail d' Andorra, ara, el nostre company Òscar Pérez, ha quedat segon, aquest cap de setmana passat a la Trail Aneto 2011, de Benasc.

La cursa de "Vuelta al Aneto" va ser de 96 Km i 5.950m de desnivell positiu acumulat. El guanyador va ser el corredor lleonès Salvador Calvo amb un temps de 12h i 2 m., l' Òscar va quedar segon amb un temps de 12h i 20m. Tots dos varen rebaixar el rècord de la cursa, que potser era una mica "curta" per l' Òscar que acostuma a tenir millors resultats per damunt dels 130km.

L' Òscar entrenant

Ara l' Òscar marxa cap a Ucraïna, amb en Salva Calvo, per córrer la Transcarpathia Hiking Road de 280km. Li desitgem molta sort, i encara que no ens agrada fer prediccions, ... apostem per un lloc al podi! I amb la victòria assegurada, ja que només seran ells dos.

Campament d' Alpinisme. Estiu 2011.

2011-07-31T20:13:00.002+02:00

Anayet

El campament d' alpinisme d' aquest estiu 2011, no l' hem fet als Alps com altres anys. Això de la crisi ens ha agafat a tots, i hem decidit que no faríem despeses supèrflues.

Inflada delirant de matalassos.

Hem anat 9 dies al Càmping Escarra, a Escarrilla, a tocar de Sallent de Gàllego. En total i en diferents dies hem estat a la vora una vintena, però mai tots junts, i alguns només de visita d' un dia. Hem fet diverses ascensions, i algunes passejades més tranquil·les. Aviat penjarem cròniques promeses, i fotos a dojo, però de moment fem un petit resum.

El dissabte 16 de Juliol, l'hem dedicat a comprar queviures, preparar rutes, muntar tendes, i la gran tenda que ja fa tres anys que fem servir de menjador/sala de reunions, i on també hi han dormit alguns. De fet el mateix dissabte hi han dormit 7 persones incloses les dues filles, i les seves dues amigues, d'en Xavi G. que han arribat a l' hora de sopar i així s'han estalviat la feina de muntar tenda.

Nocturna cap a Sallent

A la tarda hem fet una passejada que ens ha portat fins al riu per un corriol dins el bosc equipat amb cordes.

Ha coincidit que aquests dies fan el festival de música Pirineos Sur que ja va per la vintena edició. Hi ha dos escenaris un a Lanuza d' amunt de l' aigua del pantà amb graderies a la riba, i l' altre a Sallent en una explanada a l' entrada del poble.

En acabar de sopar, i de muntar els matalassos inflables per la troupe d'en Xavi (un espectacle delirant amenitzat pel vi d' O Porto) ens en hi hem anat, però estava tot ple. Finalment hem fet una marxa nocturna amb frontals, perquè la Guardia Civil que no deixava passar cap cotxe. Una passejada, una cervesa, i de tornada la música que ens arriba de l' altre costat de les aigües, des de Lanuza. Fa bona nit, serà l' únic dia que no passarem fred. Anem a dormir tard perquè no matinarem, la previsió és dolenta i es complirà el pronòstic.

Estanys Anayet

Diumenge 17. Plou fins a les 10 del matí i després d' esmorzar sortim cap l' Anayet cap a les 12 del migdia. Som la Dolors, l' Eduardo, en Joan, i l' Emili. Fot un fred que pela.

Pugem d' una tirada entre boires i nuvolades, i algun petit plugim, però després de fer el flanqueig equipat amb cadenes, i la grimpada a la canal final, en arribar al cim ens saluda el sol i podem dinar tranquilament, amb una mica de vent. Els núvols, però, no ens permeten ni tant sols veure el Midi d' Ossau que està al davant nostre mirant cap al nord.

Cim Anayet

A la baixada l' Eduardo i en Joan encara faran el Vértice del Anayet que de fet és uns metres més alt.

Al penúltim aparcament de Formigal, prop del Portalet, ens acomiadem de l' Eduardo que marxa, i tornarà divendres a la nit. De tornada al càmping, dutxa i sopar. Per demà ens hem fixat en una ruta traçada en el mapa de l' Editorial Pirineo que retalla la volta clàssica al Midi, per l'oest, a uns 400 o 500m per damunt de la ruta normal. No ens podem imaginar el que ens espera !!!

Dilluns 18. Sortim cap a les 10. Volem fer una cosa suau, d' entrenament. Hem decidit refiar-nos del mapa i hem calculat que en 5 o 6 hores feríem la volta, per tant, equip d' excursionisme, bambes de muntanya, o botes lleugeres, motxilla petita, i poca cosa més.

Cara nord del Midi, on dinarem

Deixem el cotxe a l' aparcament de la Cabane de l' Araille, el primer que hi ha baixant del Portalet pel costat francès. La forta pujada la fem ràpids i anem passant totes les colles de gavatxos, que sembla que encara tenen ressaca de la seva festa nacional del passat dijous. En poc més d' una hora som al refugi de Pombie. Una petita aturada i seguim cap el Col de Suzon, i aquí girem a l' oest, primer de baixada i després en forta pujada fins al coll de Les Cournes de Moudelhs, on ens aturem, i dinem, en un lloc amb vistes espectaculars cap a la paret nord del Midí i cap a les valls que l'envolten per ponent.

Pedregam a la cara oest del Midi d' Ossau

Baixem esperant trobar unes fites que ens han de portar pel camí del mapa, però no hi ha fites, ni camí, baixem més i trobem un camí que ens sembla probable, seguim unes fites que s' acaben de cop. No tornarem endarrere! Ara no ! Segons el mapa el camí segueix la mateixa curva de nivell a uns 1.225m d' altura aproximadament. Doncs seguim. El mapa menteix, i dels 5 colls previstos en total, en farem uns 4 o 5 més, pel mig de grans blocs, mates de neret i nabius, que fan inpracticable qualsevol ruta lògica. Trobem 4(exactes) fites en llocs inversemblants, el que confirma que estem fent l'únic camí possible, però inexistent. Quan ja esgotats estem a punt d' arribar al Col de Peyreget, en una audàcia digna d' estudi, decidim que no hem patit prou, i que baixem per la tartera fins al Lac de Peyreguet. D' aquí remuntem cap al col d l' Iou, i llarg retorn cap el cotxe. Només 9h i 1/2 de volta per fer una cosa suau !!!

Al vespre va venir l' Oscar de visita, fa menys d' un any que viuen amb la Montse a Escarrila, i el varem felicitar pel seu segon lloc a l' Ultra-Trail d' Andorra. Demà arriben la Mariona i en Fèlix.

... CONTINUARÀ ...

Ultra Trail Andorra 2011. L' Òscar segon, altra vegada.

2011-07-26T19:27:00.000+02:00

L' Òscar, a l' esquerra, al segon lloc final.

El cap de setmana del 15, 16 i 17 de Juliol, s'ha celebrat l' Ultra Trail Andorra 2011, i el nostre company Òscar Pérez a aconseguit la segona posició de la classificació final, darrera de Miguel Angel Heras.
Fa dos any ja va aconseguir aquesta segona posició, en aquell cas, darrera d' en Kilian Jornet.

La prova d' aquest any ha estat la més llarga i més dura de totes les edicions que s'han celebrat fins ara.
La Ronda dels Cims, que és la prova més llarga de les que es disputen, i en la que l' Òscar ha quedat segon amb un temps de 31h, 46m, 23s, tenia una llargada de 170km, i un desnivell acumulat de +11.900m.

Felicitem al nostre company per aquesta magnífica classificació, i l' animem a continuar aconseguint èxits, i gaudint de la muntanya, que sabem que és el que més l' estimula.

Crònica Medacorba, Comapedrosa i aresta

2011-07-05T10:22:00.000+02:00

És el moment de fer la crònica, desprès vindran les
fotos, es una mica llarga, donat que hi ha hagut de tots colors.

Som hi;
-Quedem dotze persones per pujar al refugi dels estanys Forcats ("el
refugi amagat misteriós i dubtós"). Divendres pugen Rafa, Montse i X.
Serrallonga, que es queden al meu pis de St. Julià de dormir. Amb ells cap
a les nou pugem a Arinsal i sortim cap al refugi sobre les 10-10,30; la
resta han d’arribar a la tarda. Finalment la Raquel no ve i més endavant
sabrem que la Núria i l´Ivan (amb lumbàlgia) tampoc. Pugem
MOLT¡¡¡ carregats amb menjar, ferro cordes, sac etc. en una feixuga
ascensió fins als estanys forcats i el refugi que està a la vora a 2.670
metres d’alçada (penso que es més alt que el de Baysellance al Vignemale).
Arribem al refugi, al menys jo prou trinxadet i sense molta demora encarem
la pujada al Medacorba; encara hi ha força neu i els estanys glaçats
majorment, obrim traça fins al coll que enllaça amb Baiau i amb Vall
Farrera. Des d’allà la pujada es grimpant per roca (entretingut) i a dalt
unes vistes sensacionals; es un pic que a mi m’agrada molt i poc
freqüentat, els companys que no l’havien fet crec que queden entusiasmats
amb la panoràmica i lo bonic del cim. Tornem al refugi, plovisqueja una
mica i a berenar, xerrar i esperar la resta. Jo em trec les botes i
utilitzaré el forro per embolicar-me els peus; des de mitja pujada pel matí
m’he llegat fortament els peus, les meves velles botes recosides 100
vegades m’han jugat la darrera mala passada, començo a descartar el poder
fer l’aresta demà, els altres molt animats.

El Xavi de Càceres i la Bibi que han trucat per informar-se i perquè no
troben el refugi arriben a mitja tarda avançada i congestionem una mica
més el petit espai del nostre abric. He parlat des de el cim de Medacorba
amb Xavi Gibert que puja amb Xavi Alsina i Oriol Masllovet, diuen cap a
migdia que estan a Guardiola de Berguedà; els hi demano que parin a una
farmàcia i que portin moltes tiretes, gases, compeeds etc. pels meus pobres
súbdits..., però no sabrem res més d’ells; conforme es va fent tard els
anem trucant però ens dona sistemàticament sense cobertura, òndia però si
als llacs n’hi ha, que extrany....

Diumenge a les sis de peu (ja s’ocupa prou el Serrallonga, emparrat a que
anem a veure la sortida del sol amb poc èxit pel fred i la mandra).
Sortim de nou cap al coll i enlloc de cap a l’esquerra que es el Medacorba
cal anar a dretes al Puig de la Roca Entravessada; jo pujo en principi
testimonialment i per pundonor perquè tal com tinc els peus descarto
l’aresta; Xavi Serrallonga, Rafa i Montse encaren l’aresta i la Bibi i el
Xavi Càceres em convencen malgrat el mal de peus a que fem la volta per
Baiau i tornar a entrar a Andorra, sortint al llac negre de Comapedrosa
pel port que hi ha a l’esquerra del Pic de Baiau (en teoria es pot caminar
amb el peu més pla per la neu i sense forçar tant com fent l´aresta), em
deixo convèncer i avant. Fem la volta i flanquejant amb neu dura i per
tant els grampons indispensables, encarem la pujada al coll cadascú per un
lloc diferent i sortim a la conca del llac negre enfront del Comapderosa,
els companys de l’aresta hauran d’acabar petant aquí.

Malgrat les ampolles, i una mica encoratjat per la dreta pujada al coll i
sense piolet, i enrabiat per no fer l’aresta, decideixo pujar al
Comapedrosa per esperar al cim els de l’aresta, es puja per una pendent
terrosa que anant de costat no em fa patir tant les llagues, desprès em
seguirà el Xavi Càceres, la Bibi es quedarà a baix amb les motxilles.
Als 20-30 minuts de ser al cim arriben les de l’aresta triomfants, ni tant
sols han tret corda tot i uns delicats passos, algun sense peus i penjats
de mans segons em diuen. Fem fotos i baixem, ells segueixen per l’aresta i
amb el Xavi tornem a les motxilles; es així que arribant a les motxilles veiem tres tios que surten del mateix coll procedint de Baiau que nosaltres abans; òsti¡¡ son el X. Gibert, X. Alsina i Oriol Masllovet; ens

assabentem que ahir van passar el refugi de llarg, van acabar al coll de
Forcats i a les 10 de la nit van arribar a dormir al refugi de Baiau, deu
n’hi do¡¡¡¡¡¡¡¡ Pel que sigui no vam poder contactar amb els mòbils i no van
trobar el molt amagat refugi de Forcats.

Així que a la baixada cap al refugi de Comapedrosa per tornar a Arinsal en volta circular baixem tot el
grup de nou sencer, animats, comentant la jugada, menys el que escriu,
pobre màrtir amb els peus llagats i escaldats.
Resumint; sortida variada, amb vicissituds però els objectius aconseguits;
els de l’aresta. Rafa; “a tope”, imparable, sòlid.
Montse; amb perdó, sembla mentida que una noia petitona i primeta com ella
pugui portar tant de pes i aguanti el que aguanta i amb tant de pes, i
sempre amb la moral a tope, riallera i sense queixa. Enhorabona.
Xavi Serrallonga; sense comentaris, es el "mite".

Xavi Càceres i Bibi; carregats a tope i també a “pinyon”, perquè em van
animar vaig acavar fent la volta de Baiau i el Comapedrosa.
Xavi Gibert, Alsina i Oriol Masllovet; es fan fotre el dissabte un
"tutasso", i diumenge vull agrair la seva benevolència pel tema del
refugi.
Per part meva content de fer els dos cims però em queda l’assignatura de
l’aresta; un altre adjectiu a continuar afegint a la gran saca dels
"pendents".

Errors;
-portàvem massa pes, a vegades es peca (jo el primer) d’excés de
prudència, dolent com la falta de la mateixa.
-comunicacions; calia afinar més i no confiar tant en el mòbil, mea culpa.
Encerts;
-un bon objectiu amb cims molt macos.
-el refugi (amb un tub amb aigua al costa¡¡¡¡¡), malgrat els dubtes que va
generar, ha esta perfecte i collonut, i a molta alçada (val que bastant
brut).
En definitiva, gràcies a tots per compartir la sortida i enhorabona per
l’esforç fet combinat amb molt bona companyia.
Salut¡¡¡¡¡¡¡

Text de Amadeu Gallart, i fotos de Rafael Ledesma i Montse Andreu

Crònica del Mont Perdut, 11-12-13 de Juny

2011-07-05T10:00:00.001+02:00

Crònica del Mont Perdut, 11-12-13 de Juny.

Ha arribat el moment, el moment de pujar cap amunt, cap a la muntanya somiada que té aquest nom tan idíl·lic, el Mont Perdut.

En aquesta sortida cadascú té la intenció d’assolir aquest objectiu per diferents motius, es un altre repte, potser no es el més difícil, ni el més amagat, però aquesta muntanya té un magnetisme difícil d’evitar.

Potser es per la seva entrada majestuosa, amb un camí que ens dona la benvinguda amb la paret del Tozal de Malló, i ens va regalant les vistes del riu que va fent saltets a les “Grades de Soaso” i que rivalitzen en bellesa amb les altives parets de la vall, que s’erigeixen com guardians gegants del secret del Mont Perdut, que ens mira des de allà dalt.

Aquesta historia per mi comença quan jo era petit, quan anava amb els meus pares a la muntanya, i malauradament jo patia per la falta d’aire, no podia respirar bé i vam tenir que deixar d’anar a la muntanya.... ara penso tornar per conquerir el cim i retrobar-me amb el meu passat, carregat de coneixements i de nous músculs, aquest cop no fallaré i faré lo que calgui per arribar, es la meva lluita.

Els nostres companys de cordada també tenen la seva historia personal, la seva fita, volen fer cim igual que jo i no fallaran. En aquesta ocasió la sortida servirà com a entrenament pel futur projecte de conquerir el M. Blanc per part de Montse, en Manel, Isrra, l’Anna i Joana, acompanyats també per Nuria.

Alguns de nosaltres no havíem fet mai el M. Perdut, serà el nostre primer cop, per altres serà un entrenament més en un esplèndid capde i per altres un retrobament amb la muntanya, com Manel, el pare de Montse, que manté la seva empenta muntanyera i tira com qui més.

Quedem al pàrking del Parc Nacional tots plegats i comencem a caminar. El dia es boníssim i es gairebé impossible de ficar el cotxe enlloc, esta ple de gom a gom, tothom vol gaudir d’aquest paratge magnífic.

Trobem gent de tota mena, ens saludem, parem, xerrem... en fi.. estem gaudint de l’aproximació a Goriz, espectacular en tots els sentits, ara entenc perquè vaig tornar a la muntanya després de tants anys... suposo que per lo mateix que ho fa tothom.. per somiar amb parets impossibles, per deixar perduda la vista en els blaus del riu que es confonen amb el seu so tronador que recorda una melodia que colpeix el meu cor amb cada batec de l’aigua.

Arribem a la Cola de Caballo, on tothom para per menjar alguna coseta abans de la pujada final a Goriz. Aquesta cascada fa honor al seu nom, no s’ha m’hauria acudit cap altre nom, es el pastis final de la vall.

D’aquí pugem per les “clavijes de Soaso”, que son molt divertides i ens permeten guanyar alçada molt ràpidament. Ens ho estem passant super bé¡¡¡.

En un tres i no rés arribem al Refugi de Goriz, el mític refugi, ple, enmig d’aquell espectacle de l’orogènesi alpina. N’hi ha tendes al costat, hi ha molta gent i no es potser el millor lloc per fer meditació, però ens trobem d´allo més bé.

Trobem fins i tot un parell d’excursionistes que venien des de Pineta corrents (oohhh¡¡¡¡), també joves del Pais Vasc i mooolts catalans, i quan arriba el sopar.. sorpresa¡¡... el menjar estava mooooooolt bé i vam poder petar la xerrada fins les deu.

Si, estem Super bé i ens anem a la llitera, però allà... un altre sorpresa¡¡¡ hi havia uns francesos que havien begut alguna cosa més que aigua.....en fi, es lo que passa quan va tanta gent a un lloc, que et trobes de tot....

Al dia següent matinem i sortim amb tota la calma, ho vam fer expressament perquè el refugi estava ple i no volíem tenir que demanar tiquet per fer cim. Comencem a caminar tranquil·lament i deixem enrere Goriz. El verd comença a desaparèixer i el terra es torna del color grisenc de la roca.

La neu comença a fer acte de presencia i ens encordem els grampons.

La Joana que havia tingut problemes amb les seves botes només sortir del refugi de moment tira bé amb les botes que li va deixar l’Anna. Fem l’última tirada fins l´ inici de la pujada final, des de el Lago Helado. Podríem seguir la traça fins al cim només amb tota la gent que veiem pujant. Vam tenir fins i tot que ajudar a algú pq no sabien ni fer servir el piolet¡¡¡¡¡¡ sense comentaris.

El tram més difícil de la sortida sens dubte es el malauradament conegut final, la “escupidera”. Te aquest nom perquè si rellisques pots anar directe al buit... per això aquest nom, perquè q t’escup. Encara que pujar-lo es molt fàcil i no ofereix cap problema.

Arribem per fi al cim, on no vam tenir sort amb la meteorologia. Esta molt ennuvolat i no es veu rés de rés, que hi farem.... però cap problema, la Montse porta les gominoles de la victòria¡¡¡¡¡ yupi, yupi ei¡¡¡¡

Per fi cadascú ha aconseguit el seu objectiu¡¡¡ Jo i la Nuria el nostre "primer M. Perdut", en Manel d’aguantar com un campió el repte, l’Anna, la Joana i l´Isrra per retornar a aquest somni amb nom de muntanya i la Montse... no se quantes vegades haurà puja’t ja... en fi, ho hem aconseguit però ja volem baixar, fa vent i no es bona idea estar molta estona allà. Hem tingut ja el nostre moment de gloria i baixem.

Desistim de fer el Cilindro, n’hi ha previsió de pluja que,,,, es compleix mentre baixem fins al Refugi. Quan arribem ens trobem al grup de la Raquel que també havien anat a Goriz, però per fer un altre ruta. Ens saludem i compartim les experiències del dia, estem tots molt contents i prenem algunes cerveses, ens ho havíem merescut.¡¡¡

Surt el Sol i aprofitem per prendre una miqueta el Sol, ja només queda sopar per poder anar a descansar i marxar al dia següent. Jo estava molt cansat, però els nostres benvolguts companys peten la xerrada fins al final. Parlen de pel·lícules memorables i aventurers d’altre època, va ser com una mena de classe d’història sobre muntanyes, herois i lluitadors de la verticalitat.

No ha estat la muntanya més difícil, ni molt menys, ni la més tècnica, però mentre baixem ja al dia següent cap al cotxe ens queda un gust d’haver fet una cosa que no es fa tots els dies. Es el gust de compartir un lloc meravellós amb la gent que sap veure la bellesa, de l’instant del moment on veus que la pedra es confon amb els colors de la pluja que ens segueix fins al cotxe, de saber perquè, al cap de tants anys tornem a trobar allò que tenim dintre del nostre cap, els nostres records, així es la muntanya.

Enhorabona a tots i ens retornarem a retrobar a la muntanya, bona tarda.

Text: Rafael Ledesma, fotos de Montse Andreu

101 km de Ronda, CAMINA O REBENTA

2011-06-29T19:33:00.001+02:00

Aquesta és la crònica d'un passeig que vaig fer per la Serranía de Ronda i que va començar al pont de Reis quan, el meu estimat i apreciat amic Rubén, em va convèncer per participar als 101 km de Ronda

Aquesta és una cursa organitzada, ni més ni menys que, per la Legión Española fundada per Millan Astrai (toma ya). He de dir que per aquest motiu no em feia molta gracia participar-hi, però amb el Rubén m'atreveixo a anar fins a la fi del Món, per tant, vaig comprar un bitllet d’avió per anar a Màlaga i un altre per tornar.

Em vaig agafar el divendres de festa pq l'avio sortia a les 6:50h. Aquest el vaig perdre i em va costar un dineral un altre que sortia a les 13:50h.

Un cop a Màlaga localitza l'estació d'autobusos, dinar i viatge fins a Ronda on arribo a les 17:30h.

Arribat a ronda, i sabent que el Rubén no arribava de Madrid fins a ls 22h em decideixo a anar a buscar els dorsals i deixar les coses a consigna per fer una volteta per Ronda.

A on entreguen els dorsals començo a veure als primers militars i capto de seguida que hi ha un ambient de cursa i Legión que se'm fa una mica estrany, simplement no estic acostumat.

Amb els dorsals ja assegurats (Rubén 0494, Ivan 0508) dono una volta per Ronda. Molt destacable la zona vella i el famós "Balcón del Coño" (que quan hi aneu entendreu pq es diu així.) i gaudeixo del cap vespre per aquesta peculiar població andalusa.

A les 22:30 h arriba el Rubén amb la Irene i la seva amiga Ana. Sopem i anem a dormir a la "Queseria Poyoyo", una antiga casa de formatges que han convertit en apartament i que està a 50 min de Ronda (No vam trobar lloc més a prop, Ronda estava a petar i no hi havia places hoteleres de cap mena).

A l,es 7:00 zulu sona el despertador.

El Rubén i jo ens llevem i fem la motxilla de cursa i preparem les dues que ens portaran als avituallaments.

Despertem a les dues noies i anem cap a Ronda.

Descobrim que la nit ha estat passada per aigua.

Allí hi ha un sarau espectacular: un munt de gent preparada per anar amb bicicleta, per anar corrent o per anar caminat, sola o per equips, Legionaris dirigint el transit (quina por) i informant als participants.

Anem directament a la zona dels camions i el Rubén m'explica que hi ha un camió per a l'avituallament de Sentenil (km 59) i un altre per al Cuartel del Tercio (km 78) i deixem una motxilla a cada un dels camions amb una muda, aliments, pomades, etc...després de mitja hora de cua, i quatre gotes de regal, aconseguim deixar-ho i aleshores descobreixo que en un diari local deia que érem unes 7000 persones.

L'alcalde fa unes paraules, el general unes altres i després dels "Vivas reglamentarios" donen la sortida dels ciclistes. El Rubén i jo aprofitem per esmorzar i estirar i a les 11:00 zulu comença la cursa dels marxadors.

El Rubén i jo decidim ser conservadors i caminem a un ritme constant i sense forçar la màquina, marquem un ritme de 5 km/h, la qual cosa ens fa pensar que arribaríem a les 9:00 zulu del diumenge.

La veritat és que la Serrania de Ronda és espectacularment verda, té unes vistes increïbles i és un paratge que us recomano visitar.

Al les primeres hores ens va ploure una mica més i va fer augmentar el la presencia de fang, fet que ens va fer pensar que potser no acabaríem si s'enfangava el terreny o ens mullàvem molt. Però la pluja va amainar ràpid i va sortir el solet que ens va acompanyar tot el dia.

Els primers 50 km són molt plans, no hi ha més que una pujada una mica pronunciada, per tant anem fent a bon ritme i de molt ben humor. Amb en Rubén fa molts anys que ens coneixem i els temes de conversa van sortint sobre la marxa. A cada avituallament hi ha 4 legionaris, gots d'aigua, gots d'acuarius, talls de taronja i talls de plàtan. no depreciem cap dels 4 aliments i ens anem animant entre els participants. Sents molts comentaris en clau d'humor andalús, això és un festival 8es nota que la gent encara està fresca)

Al mig dia estem al km 27 i el Rubén ha de parar a posar-se una pomada per evitar les llagues. Mengem un sandwich de formatge i pernil amb pa de motllo (i tres litres d'aigua per poder-lo fer baixar). Mitja hora més tard seguim caminant i per fi arribem al km 50 on comença una baixada molt pronunciada, creuem el primer poble, Alacalà del Valle. La gent anima i aplaudeix (un nen: venga serocincoserooxo, que ya te queda menos), una pujada curteta per sortir del pobla i cap a Sentenil que hi falta gent. El Rubén comença a queixar-se de les llagues (ja s'ha posat "compit" a dues que li havien sortit).

Per fi arribem a Sentenil, quin poble més maco i quina entrada...un carrer amb tot de cases incrustades dins d'una vauma llarguíssima (fins hi tot hi ha bars de tapes) es podria fer una via d'"artifo" pel sostre de la vauma sortint per la finestra de l'habitació (jejejeje).

Arribem a l’avituallament: quin espectacle, crec que és el més similar al un hospital de guerra. El que no està al podòleg te un peu envenat, hi ha gent estirada rebent massatges, gent que s'arrossega cap als cotxes, gent amb mantes.....

Allà ens reben la Irene i l'Ana (gracies noies, sou un sol), ens mengem un entrepà i un tuper de pasta que duia el Rubén a la motxilla que havia deixat al camió. ens preparem la motxilla per seguir caminant. El problema e quan el Rubén es treu les bambes i els mitjons per mirar-se les llagues: Tenia la mare de totes les llagues instal·lada al taló. Feia un dit de gruix i el diàmetre era el del taló, com podeu suposar és un motiu d'abandonament de força major.

Així doncs, jo decideixo continuar, de fet només tinc un mal de peus com no he tingut en mà vida i porto 12h caminant. Per mi era molt haver arribat aquí, però continuar tenia uns al·licients que no tenia previstos quan vaig començar: mai havia caminat més de 12 h, i el fet d'anar sol i fer-ho per els dos, pel Rubén i per mi, em va donar molta moral. Així doncs acordem que arribaré al Cuartel del Tercio i allí, si decideixo abandonar em venen a buscar amb cotxe. Petons abraçades, motxilla a l'esquena i sant tornem-hi.

Surto del poble fotent-me 2 gels energètics, ve una pujada feixuga i vaig sol, per animar-me tararejo el "fent camí" (cançó que vaig aprendre al cau i que m'acompanya sempre).

La pujada la faig a tota castanya, pujo el ritme a 6 km/h i aprofito les baixades lleus per trotar i fer via; sembla que tingui presa, estic pletòric de moral i de forces (collons això del gel energètic segur que és dòping del xungo, però com que no hi ha controls....).

Al següent avituallament aprofito per canviar-me les malles i els calçotets i em poso la samarreta del grup d'alpinisme (sempre la porto), parada tècnica per abonar un camp d'oliveres i cap al km 74 comença el calvari:

Em trobo una baixada molt llarga i pronunciada que no puc fer trotant. Quan arribo a baix són les 3:30 de la matinada i començo a notar una lleugera molèstia al genoll, però per sort em planto al "Cuartel" a les 4:00 am.

Si Sentenil era un drama no sabria com descriure el que hi havia al menjador del "cuartel".

Vaig anar per feina, sabia que si em refredava m'hi quedava, i estava convençut que havia d'acabar pq no tornaria mai més a fer aquesta bogeria. El mal de cames ara era molt notable i el de peus indescriptible.

Em van donar una mica de caldo calent, un frankfurt sense ketchup ni mostassa i unes patates fregides. Aigua, powerade que duia jo i després auto-massatges.

Abans de sortir em vaig fotre 4 gels energètics i vaig mirar una piulada al facebook on la gent m'havia respòs donant-me ànims. Això m'emociona i em dona força. Són les 4:30h. hora de sortit: VINGA IVAN!!!SOM-HI, enfilo la sortida del cuartel i de sobte un legionari amb guants blancs em diu:

-Como va usted caballero? (molt educats el Legionaris, ho dic en serio)

-Bien, solo un poco de dolor de pies.

-Ha pasado por el podologo?

-Ah! que hay podologo?

-Si señor, alli al fondo.

Vaig cap al podòleg, però el meu karma ha començat a canviar: acaben de tancar, no hi ha podòleg. Li comunico la noticia li legionari i surto camí de l'ermita, una pujada de uns 5 km que faig a tota llet, a les pujades vaig sobrat de forces i res em fa mal, ara bé, quan arribem a l'ermita comença el meu suplici: una baixada de més de 7 km a travessant un poble més llarg que un dia sense pa. El genoll em comença a fer mal als 100 m de la baixada i la gent em comença a avançar, hi ha moments que fins i tot baixo d'esquena per evitar forçar el genoll, són les 6 de la matinada i comença a fer fred i a clarejar.

Crec que vaig trigar dues hores en fer la baixada, el que se segur es que ja era de dia.

Després de la baixada un corriol que seguia un riu...el genoll tb em fa mal en els trams plans...i a més a més hi ha mt de fang....el dolor és horrorós, però soc més tossut que una mula i segueixo endavant.

Surto del corriol i entro a l'asfalt. Començo a veure cases i crec que em queda poc, però només son les 9:00, el camí és pla i a mi m'avancen, fins i tot, els cargols que surten a passejar.

La gent passa i m'anima, dec fer una fila que espanta: camino per la dreta, mig eixarrancat pq m'he començat a irritar l'engonal i el cul, i arrossego una cama que no puc doblegar gaire...quin quadre!!!!

En fi m'havien parlat de la pujada del "cachondeo", que jo tenia entès que era la última, i me la trobo a les 9:30, torno a apretar, les pujades són el meu fort, i crec que les cases que hi ha a dalt ja són Ronda. Aquest error quasi em fa abandonar, doncs quan vaig arribar a dalt vaig veure Ronda a l'altre costat de la vall, però això no era el pitjor, el pitjor és que venia una altra baixada que se'm va fer eterna i inhumana. Aquí em va acabar d'avançar la resta de gent que tenia al darrera, i gairebé al final de l abaixada m'avancen dos Legionaris, com armaris de grans, que porten a un home agafat per les aixelles i que em prou feines mou els peus. Al Loro que no estamos tant mal, vaig pensar (Premi al "cadàver en moviment" de la cursa).

Quan arribo al punt més baix m'agafa el cotxe escombra:

-Caballero, va usted a abandonar??

-Ahora? en el km 99???? ni de coña.

Pues tiene que llegar antes de las 11 i són las 10:15h.

-pues no perdamos tiempo, quieren pasar?

-No nos quedamos detras del último.

Total, la pujada és lo meu. Tot i el dolor de tot el que em feia mal (que era el 90% del meu cos) torno a agafar un ritme molt bò i em marco l'objectiu d'arribar a Ronda a les 10:30.

No em pregunteu com, però vaig treure forces don no en tenia i vaig trobar una posició de genoll que no em feia mal al caminar i vaig tornar a apretar.

la gent que estava als miradors, a dalt de tot de Ronda, em va començar a animar, el legionaris del cotxe escombra també i pim pam pim pam, a les 10:25 aribo a Ronda. La gent comença a aplaudir, es Legionaris em feliciten i em filmen, però encara no he arribat a la meta.

Passo per tot el poble rebent el suport i la calor de la gent (els que van en cotxe piten, els que estan passejant aplaudeixen i tothom anima: venga campeón, ya queda poco, con un par, ya no te queda nada) no puc controlar les emocions i aixeco la mà per saludar entre alguna que altra llàgrima...estic atenuat i em queden un 500m..els més llargs de la meva vida, però encara tinc temps d’avançar al pobre tio que porten per les aixelles els dos legionaris.

Quan veig la meta, oh sorpresa, la banda de la legión es posa a tocar, el Rubén m'espera i grava l'arribada amb el telèfon, tothom aplaudeix, em llencen "vitores" i per fi ARRIBIO AL KM 101, on un legionari em felicita i em segella el passaport dels control. Foto sota del rellotge (23h 47 min) i entrevista de la televisió local (casi nada pal cuerpo).

Un cop arribat el primer que faig és seure mentre criden a un sanitari que em toca el genoll i m'hi posa reflex. En aquest moment m'agafa un "tabardillo" i em marejo. La Irene, l'Ana i el Ruben em convencen per caminar 30 m més fins al primer bar a esmorzar i allí em trobo al Legionari que havia vist a la sortida del "Cuartel" (el dels guants blancs):

-Que tal? ha llegado usted?

-Si, el último, pero he llegado.

- Pues me alegro, yo no dava un duro por usted.

Ve i em dona la mà i tres cops amistosos a l'espatlla que una mica més i me'l disloca. Bé, doncs resulta que era el Coronel del Tercio (toma geroma,pastillas de goma que son pa tos).

En fi, després d'esmorzar anem cap a la casa, dutxa, minusvalidesa temporal cotxe cap a Màlaga (dormint tot el viatge, es clar), i un cop allí anem a dinar al Tilero. Si mai aneu a Màlaga és obligat anar-hi.

Cap a les 17:30 em deixen a l'aeroport i l'avió no surt fins a les 20:55h. Per causes varies no vaig dormir fins a pujar a l'avió (1:30 min de vacaina) i Barcelona els meus pares em van venir a buscar.

En fi aquesta és la historia de 101 km que no vaig fer mai sol del tot. He de donar les gracies:

Al Rubén, sense tu no m'hagués apuntat mai i si no fos perquè t'ho vaig prometre no crec que l'hagués acabat mai.

A la Núria que em va trucar 30 vegades durant la nit i el matí donant-me ànims i tot i pensar que estava fent una subnormalitat profunda. Gracies Amore per estar al meu costat.

Al Rafa, que es va posar el despertador per trucar-me a les 3 de la matinada i preocupar-se per com anava la cursa.

A tots els que per Internet em van animar (via facebook o gmail)

Als meus Pares que tb em van trucar varies vegades.

A tots els que després m'heu felicitat.

I tb als que creieu que no acabaria, doncs jo pensava el mateix.

GRACIES A TOTS

Text Ivan Torné

Minicrónica Cresta del Ferran 29-05-11

2011-06-29T19:18:00.002+02:00

Bon dia, doncs aquí la tenim:

Al Dilluns següent de la triomfada a la cresta del Medacorba a Andorra amb la sortida organitzada per Amadeu i X. Serrallonga, després d’obrir l’ordinador, em trobo que els nostres benvolguts companys J. Ramón, Marcel, Elena i Laura han aconseguit fer la Cresta del Ferran.

Aquesta Cresta va ser una de les primeres coses que em va comentar de fer en J. Ramón quan el vaig conèixer, com a mena de prova o iniciació en aquest món de muntanyes i caminades impossibles .

Em parlava d’una aresta, llarga com la que més, cap amunt i que tenia com una mena d’aura de llegenda que envoltava a qualsevol que tingues la gosadia de fer-la. Estreta com totes, però no gaire perduda, en el prepirineu, més aviat a prop.

En veure la mini crònica no em vaig pogué d’estar d’agafar la moto a tota velocitat i anar a buscar a la llibreria el mapa de l´alta Garrotxa. Després a casa repassant el llibre del P. Crestes i a més a Internet mirant totes les piades i ressenyes penjades generosament per altres companys d’altres centres. No ho podia evitar, tenia que fer la Cresta del Ferran a la velocitat de "ja".

Amb la gran acceptació que te aquesta cresta vaig provar de convèncer a la gent de l’alpinisme, però només en X. Serrallonga va acceptar el repte. Després vaig enganyar a una amiga que tinc d’escalada per fer-la i també va voler acompanyar-nos cap a la nova fita de la Garrotxa.

Així doncs ens enfilem cap a terres de maquis i antics volcans en X. Serrallonga, la Susana i jo.

Quedem molt d’hora i sortim sobre les cinc de la matinada cap amunt, perquè volia un bon marge de temps per fen-la amb comoditat. Eixís que arribem a Can Pei a les set i pico. Volia acostar-me més i vaig provar les capacitats tot terreny del meu compacte fins on vaig pogué.

Des de un petit replà abans del pont deixem el cotxe i ens equipem i aaa caminar¡¡¡

Com sabia que l´inici era una mica difícil de trobar em vaig ficar al mòbil tota una sèrie de fotos de la aproximació. Gracies a això en tot moment sabia on era, ja que mai havia estat a la zona. En Xavier ho coneixia de fa moooolts anys enrere en un campament, però mai havia fet la cresta.

Quan passem el pont seguim la GR-11, però al cap d’una estoneta veiem que allò ens porta en contra direcció don volíem anar. Reculem i veiem una petita cruïlla senyalitzada modestament, la seguim i llavors ens enfilem correctament cap a l´inici de la cresta, fins arribar a unes fites vermelles que ens portarien a l´inici de la via. D’allà em perdo una mica, però per fi trobem la paret de tercer grau on ja de debò comença la cresta.

Portem tot el material per equipar i assegurar la via, amb corda de seixanta metres, però ens trobem capaços de fer aquesta primera pared sense ré, ja que es tracta d´un tercer grau i la roca es d’una qualitat que em va sorprendre molt gratament. En Xavi comença a pujar sense problema i la Susana veu que no té cap problema amb una petita lesió que té al turmell i també puja de valent.

El dia es esplèndid i la imatge de la cova, amb la cresta del Bestracà que tenim darrera no té preu.

Entenc en aquell moment la llegenda d’aquella aresta, m’agrada molt i es difícil de descriure tot lo que veia. Quan arribem al final de la cova i veig el pati i l’aresta que m’espera no em puc d’estar de pensar que havíem encertat amb la sortida.

Si, estic d’acord, de vegades no fa falta fer un tres mil, quatre mil o lo que sigui per gaudir de la muntanya.... allò només té una alçada de nou cents i pico metres i ens estar donant unes sensacions Increibles.....

Pugem a bon ritme i de tant en tant parem per pasar-nos la càmera de la Susana, mentre veiem la "traça" de la sinuosa aresta, envoltada d’Increibles verds que juguen amb les carenes i cims d’aquest fabulós raconet de Catalunya. No havia estat mai i em puc d’evitar d’admirar allò que tinc davant dels meus ulls....

Vaig marcant el ritme, agafant primer la pedra amb una mà i després amb l’altre, desafiant els precipicis que desemboquen en un mar d’arbres que mai s’acaben. En Xavier i la Susana van agafant els relleus, i de tant en tant parem per veure allò que no tè nom però que esta plé de bellesa.

Arribem al primer ràpel per abandonar, evidentment continuem, estem súper bé i tirem encara més fort. El cim queda allà al fons, sembla inexpugnable, llunyà, però ens esta esperant.... se que l’aconseguirem.

Després d’una estoneta arribem al segon ràpel, on arriba la part més difícil del recorregut. Muntem la corda i baixem, però seré sincer... no ha estat el millor ràpel de la meva vida, no per dificultat, si no senzillament... no em va agradar. Baixem tots tres a la petita rapissa i només quedar de superar el pas de quart.

Ho vam trobar molt fàcil de fer, però penseu que hi ha una bona timba fins a baix, així que aquí si equipo el pas fins al segon arbre on munto reunió. Fins aquí pugen en Xavi i la Susana sense cap problema, on recollim la corda i ens preparem per fer l’últim tram, més llarg però molt més fàcil que tot lo anterior.

Caminem i caminem i arribem de cop al cim. Ens espera una senyera i una bústia. Per fi em arribat, em trigat tres hores i cinquanta minuts. Aprofitem per menjar i beure, ens ho havíem merescut. Mirant cap enrere semblava impossible que haguéssim fet tot allò, ens va semblar increïble. HO HAVIEM ACONSEGUIT.

Baixem fins a la Talaixa, des de aquí es veu l’altre perfil de l’aresta, i no ens podem d’estar de gaudir d’aquell fil sinuós més propi d’un conte de fades.... Mentre anem baixant xerrem, fem futures aliances per futurs projectes, en fi, lo de sempre, no hem acaba’t i ja estem pensant en altres fites, altres somnis de muntanya, altres aventures,, som eixís i no es pot fer rés.

Quan arribem al pont aprofitem per ficar els peus al riu, s’ho mereixen. En Xavier aprofita per alguna cosa més i es fica al riu tal com va vindre al món. Diu que no esta masa freda i esta una estoneta. D’aquí cap al cotxe i cap a Castellfollit de la Roca, que tenim gana.

Això va ser tot, últim brindis amb gerres de cervesa, vint mil riures i cap a casa, que cal anar a la feina. Gracies a Xavier i a Susana per la fantàstica companyia i gracies a J.Ramón and company per fer-nos dentetes i ficar-nos a la Cresta del Ferran.

La pregunta es... qui serà el pròxim a fer-la? tu potser? espero que si.

Ens veiem i fins aviat.

Text d'en Rafa

CRÒNICA DE LA CRESTA DEL CUBIL . ANDORRA 26-28 JUNY 2011

2011-06-29T19:04:00.000+02:00

Després de treballar per la Revetlla de Sant Joan, i arrencar el dissabte amb la calma, vam decidir tirar cap Andorra. Allà vam localitzar un càmping a la zona de Canillo, portat per un matrimoni molt agradable, igual que el càmping, petit, acollidor i moooolt tranquil.
El diumenge dia 27 ens vam llevar a les 6'00am per esmorçar i estar el més aviat possible fent via, doncs el sol apretava molt a partir de les 10 del matí.
La sortida del pàrquing de Grau Roig, quatre ganyips, una corda, material divers i moltes ganes a la Cresta del Cubill Àlies..." mi primera Cresta Chispas".
L'aproximació va ser bona, i amb bon temps, fins que ens varem situar al coll d'inici. Un entrepà petit per agafar forces..i " Passo Fermo e non Vértigo"..amunt!!!
EL camí es va deixar anar fent, El primer Gentdarme per la dreta, seguir endavant, un ràpel que vam reforçar..Altre tram esquivant un altre Gentdarme, on l'Ivan va equipar amb un tascó i un friend...sense més problemes amunt!!.
Un núvolet mentrestant, va anar agafant posicions just a sobre nostre..ens va fer pensar...

Després d'una hora i mitja vam topar amb un pas, un altre Gentdarme, aquest molt més gran, on vam pensar que seria millor afrontar-lo per la seva esquerra...d'aquí va néixer la variant Perapoch-Torné, doncs l'altre a banda, coneixíem l'existència d'un "murete" per equipar. Per voler esquivar el que no toca, l'encigalada va ser màxima. l'Ivan va suar de valent entre roques,

herves i demés vegetació, gens fàcil i entre molts uufff i bufff....arribava a cul de sac sense sortida. Va tocar desgrimpar, uuff...ii buufff..i fer un ràpel i avall....
En aquest punt ens plantegem què fer, hem perdut molt de temps, el núvol sembla que vol ser actiu de veritat..son les 15'30!...jaaa???¿¿¿..

Finalment decidim tirar amunt, fer el famós i recordat per l'Ivan " El murete". L'Ivan es calça els peus de gat, jo no sé perquè no ho vaig fer, cosa que després ho vaig recordar un miler cops, i amunt!.
Després d'uns quatre crits, de "pilla!!", "corda!!" "ara no hem deixis" que crec que fins les vaques de la vall hem van sentir, junts altre cop a la reunió i ja enfilant cap al cim. El tram més difícil ja l'hem passat!.

A les 17'30 vam fer cim!!! entre 4 gotes, però el núvol ens va respectar la foto i la baixada, i altre cop amb el sol de company camí cap al cotxe.
Contents d'una llarga activitat, ho vam celebrar amb una mega pizza a Canillo.

"Gràcies Ivan, per un dia immillorable".

Text i Fotos de Núria

Balcó de Pineta, Tucarroya, Astazu.

2011-06-11T22:35:00.000+02:00

Setmana Santa 2011: Pineta, Nord del Perdut, Tucarroya, Astazu, paraules clàssiques de cada any, i una altre vegada la Nord del Perdut que es nega a alguns dels nostres. Alguns hi pujen cada vegada que ho intenten, i altres cada vegada troben mal temps, o la neu en pessimes condicions. Però aquí no es rendeix ningú, hi tornaran !

La Montse ens en fa una petita crònica acompanyada per bones fotos.

Aquesta Setmana Santa tot i la predicció de temps en contra, uns quants hem continuat amb el plan inicial d'anar cap a Pineta, naturalment la nord del Perdut no ha pogut ser, una altre vegada serà,... si l'haguéssim fet vés sigut una passada!! jejeje!!

Vam marxar amb la tranquil·litat del divendres sant cap al refugi de Pineta on vam fer nit i vam interrogar al guarda!!! ;-), Ell va animar-nos a fer-la i va comentar-.nos que ja sabia d'un parell que pujaven com nosaltres cap al refu de Tucaroya per intentar-ho!! Aquest era principal preocupació com estaria el refu de gent, per sort hi va haver lloc per tots, però no hi cabia ningú mes!!! uf uf !!

La pujada va ser durilla però la vam fer molt bé de temps!! Amb 4h 30min ja erem al Balcó (era així oi nois, corregiu-me si m'equivoco!!) i desprès d'un moment de crisi a al pujada degut a que ELCOMANDONOMEVOYAMOJAR es va mullar, vam decidir tirar endavant i al cap de poc l'aigua ja era neu!!!! Perfecte! I cap al llac i el refugi Tucaroya!!

Del refugi dir que em va encantar semblava estiguéssim al mig dels Alpls i allà dalt tant solet, vam descobrir es tracta del primer refugi dels Pirineus!!!!!! I lo millor hi havia per fer foc!!!

A l'endemà al acabar de desestimar la nord del Perdut vam decidir anar cap els Astazu i tot que el dia va començar esplandit es va tapar!!! I al arribar a la sortida del corredor Swan no teníem clar si pujar i al final en Santi va decidir arribar als 3000m i al seguir-lo vam anar tirant tirant i vam acabar fem cim!!! Per mi personalment va ser molt gratificant perquè aquest cim va ser el primer 3000 que vaig fer amb 16 anys!! Quin subidón!!! jejeje!

A la tarda al refu vam poder fins i tot prendre el solet a la repissa del refugi i després tarda de cartes, això de jugar al burro és molt perillós!!!! jejeje! Sort estàvem sols!!

I a l'endemà cap a baix! Tot super nevat!! Quines vistes!! I cap a Parzán a celebrar-ho!!!!

Text i Fotos: Montserrat Andreu

Barrancs. Sarratanas, Chimiachas, Oscuros de Balcés, Otín, ...

2011-06-11T21:31:00.000+02:00

La "sub-secció barranquista" del Grup d' Alpinisme, liderada per l' Amadeu, de tant en tant en fan alguna de les seves. Guara és el paradís dels barranquistes, i l' Amadeu ens en explica uns de Setmana Santa, i uns altres del 7 i 8 de Maig.

Setmana Santa 2011

Arriba la Setmana Santa i pinta mal temps. Plovent i tapat no es assenyat fer muntanya però segons quins barrancs si. El grup de barrancs estarà de divendres a dilluns de final de setmana santa a Guara. Jo m´hi apunto i en Xavi Serrallonga que ja ha tastat el barranquisme, i evidentment no es pot estar parat, també. Divendres amb en Xavi un company barranquero d´Andorra recollim a Balaguer en Xavi S. i cap a Alquèzar a Guara. De camí parem a dinar a Barbastro on coincidim amb la Mari Nivera (es la cap de la Secció de Barrancs, com l´Emili però en versió barrancs), en Damià, en Ricard Dodero (tots ells pesos pesants al CEC) i algun altre.

Arribem a Alquèzar; mandra desprès de dinar, mal temps, inclús fred i ningú s´anima a fer res; ningú??, en Serrallonga ja rondina, s´ha de fotre canya¡¡¡¡, això no pot ser¡¡¡ etc., doncs un servidor i dos més decidim fer un barranc curt (es tard) que serà el Sarratanas, barranc d´empotraments i oposicions, estret, típic de conglomerat. Bonic, perfecte desprès o durant la pluja; l´acabem, massa poc¡¡¡¡ diu en Serrallonga, així que empalme

m amb un de similars característiques, el Palomeras del Fornocal.

A dormir a Alquèzar. Pel dia següent amb els mateixos dos (Joan i Jairo), jo i en Serralonga, vist que els plantejaments de la resta del grup son barrancs tranquils, decidim fer el Cueva de Cabrito i per contes de tornar, enllaçar-ho amb els Oscuros del Balcés, una bona botifarra. Tot perfecte i cap problema, això sí, ja es comencen a notar les agulletes, el Cueva es barranc d´empotrament llarg, el més important dels afluents del Balcès, i els Oscuros es una bona nadada-patejada.

Per diumenge Jairo i Joan canvien de terç i ens quedem jo i el Xavi sols per fer el Chimiachas, al qual (barranc matxaca de nou), ningú s´apunta. Per més "inri", un guia del poble que coneix el Xavi, malgrat que la guia indica aproximació amb cotxe, diu que es pot fer des de el mateix poble, doncs sortim de l´Hotel amb tota la metralla (els del grup desprès ens diran que si estem zumbats, que com se´ns ha ocorregut sortir del poble). Es una barranc "guarro", fangós, un pel desagraït, i amb rà

pels punyeteros (dels que a mi m´agraden). Ho gestionem prou bé, i el retorn es per una pujada llarga, plena de bardisses i jo vaig fet una merda i entre les dos amb cinc cordes, ferro etc. carregats com a rucs; obre via "màquina Serralonga", i de tornada a l´Hotel, menjar quelcom i cap a casa.

7 i 8 de Maig 2011

El capde passat, desprès de la reunió, tot i amb ganes de muntanya, però donat que dissabte farà mal temps, de nou cap a Guara, amb l´imprescindible Serrallonga i aquest cop la Raquel i en Jaume, que es un company d´escalada de la Raquel i el Pere Gutierrez. A dormir de nou a Alquèzar i dissabte amb mal temps, opto per plantejar d´entrada els Oscuros del Balcés, abans que la tormenta el desmadri. Baixa molta aigua i el fem però no el farà ningú més, perquè hi ha bastant "canyo" i està un pel justet (una mica més d´aigua i problemes).

La Raquel, i el Jaume s´estrenen i déu n´hi do per ser l´estrena; ho fan sensacional, amb l´afegit de que porten uns neoprens massa prims i pateixen de fred, bé, són de la secció d´alpinisme=tios durs, doncs cap problema. A la tarda, el Formiga, aquàtic també. Tamborinada que ens agafa al barranc, crescuda del nivell, una mica de nervis però cap problema, el Formiga no es barranc traïdor. Acaba la jornada amb aigua la que vulguis, cert cansament, la Raquel i el Jaume un pel geladets per culpa de neoprens poc adients però una estrena collonuda. Per part meva mai havia disfrutat tant d´aquests dos barrancs, les condicions superbones amb aigua a tope.

De cara a diumenge en Jaume declina fer més activitat, Raquel i Xavi S. a fer el que calgui. Proposo un barranc llarguet, durillo, esportiu, amb ràpels llargs i volats (dels que cal tenir estòmac) i amb una bona pujada per accedir (a la salut del Xavi Serralonga), es el barranc d´Otín. Es preciòs, agulles calcàries, ponts de roca, mil formacions diverses, àligues i voltors.... es la quintaessència de Guara, Guara en estat pur.

Aquí cal dominar el ràpel i els nervis i els companys estan com sempre a l´alçada, potser una mica de por (normal) als ràpels de 45 metres, volats i amb sortides un pèl compromeses. Rapelem en simple, amb nus o vuit empotrats i corda de 9mm. i sense protegir el ràpel com a l´escalada; el barranquisme es així i te la seva tècnica, forma part de l´activitat però els companys s´adapten a la perfecció fent gala de valentia i de capacitat.

Desemboquem al Mascún i de tornada en aquest cas a Rodellar, que es el poble de sortida a uns 35 Km. d´Alquèzar; no ens hem trobat a cap barranquista, cosa rara en aquesta època i al igual que durant la setmana santa potser espantats pel mal temps, però

és que molts barrancs s´han de fer precisament quan plou (els de conglomerat, les grans verticals seques...).
En Jaume espera a la seva furgo amb un bon plat de pasta, però jo m´estimarè més una bona "longaniza de Barbastro". Bé, felicitats companys, sobretot a la Raquel que ha fet una estrena que com deia l´altre dia es com començar als Pirineus fent el Posets des de Estós. L´Otín es una barranc difícil, i amb aigua els altres dos son exposats, doncs crec que poca gent han debutat en barrancs amb activitats d´aquest nivell. Enhorabona.

Text i fotos: Amadeu Gallart

Pics de Clarabide Or. (3004 m) i Occ. (3006 m). 14 i 15-MAIG-2011

2011-06-11T13:21:00.000+02:00

La sortida amb raquetes als Clarabides ha estat programada com a sortida oficial del CEC els últims 3 o 4 anys, i per diferents circumstàncies sempre s'ha hagut d' anul·lar, per mal temps, per risc d' allaus, ... Aquest any, si haguéssim estat rigorosos, tampoc l' hauríem d' haver fet, perquè no hi havia prou neu per fer una ascensió amb raquetes prou llarga com per ser considerada una raquetada com cal. Però la fam de muntanya ens ha fet convertir la raquetada en una ascensió gairebé estival.

Ens ho explica en Fran.

Després d'un intent fallit l'any passat, aquest any sí. La sortida oficial del CEC als pics de Clarabide ha estat tot un èxit pels 15 participants. Únicament va faltar la vocal principal, la Dolors que, degut a una lesió, va haver de renunciar a portar aquesta ascensió.

El cert és que hi havia certa incertesa respecte a alguns aspectes de la sortida. Per començar, l'estat de la neu, ja que es tractava d'una sortida amb raquetes. Les fortes calorades del mes de març han deixat el mantell molt malmès, discontinu fins els cims i amb una neu massa estovada. A més a més, el pronòstic meteorològic per dissabte no pintava bé (per diumenge, sí).

Així, vam sortir la majoria del grup de Barcelona a una hora força tardana, amb l'objectiu de dinar a Benasque i fer d'una tirada la pujada al refugi d'Estós, en previsió de forts ruixats i/o tempestes. Allà ens vam trobar amb la resta de la gent i, després de dinar, ens vam dirigir a l'aparcament del càmping Chuisé, punt de sortida de l'excursió.

No havíem acabat de posar-nos les motxilles i d'ajustar bé el material a dur quan començà a ploure. Però per fortuna, va ser una pluja poc intensa i que no durà massa. Fins i tot en alguns moments lluí el sol mentre que a la Catalunya oriental es veu que plovia a bots i barrals. Per això vam gaudir d'una passejada d'un parell d'hores fins arribar al refugi, gaudint de la meravellosa vall d'Estós que es trobava esplèndida, amb el riu d'Estós ben cabalós, les praderes ben verdes i florides i els cims amb restes de neu.

En arribar al refugi comprovem que som els únics habitants per aquella nit, apart de l'única guarda que hi havia. Mentre esperem el sopar, alguns maten el temps llegint, xerrant i d'altres, com un servidor, muntant una divertida i sorollosa (sobretot sorollosa) partida de “burro” on, malgrat resistir i resistir, vaig haver de claudicar davant la dictadura de la mà-llampec imposada pel Xavi, la Carme i el Jordi. No hi ha qui pugui amb ells!

Al dia següent el despertador sonà a les 5:30 per esmorzar a les 6. El dia s'havia aixecat esplèndid però fred, amb temperatures negatives i els cims enfarinats. Se'ns comunica que hi ha glaç al terra des de ben començament. Deixem algunes coses a les taquilles i comencem a pujar per un terreny amb algunes clapes de gel que el fan relliscós, especialment quan creuem el torrent que ve dels estanys: les pedres són cobertes de glaç i les relliscades sovintegen.

Ben aviat apareixen les primeres pales de neu que es creuen sense

grampons, però la neu està molt dura i resulta compromès, de manera que alguns ja optem per posar-nos els grampons. Així, arribem als ibones de Gías, encara glaçats però anunciant ja un imminent desglaç.

Després de descansar un moment, ens calcem tots els grampons i deixem amagades les raquetes, inútils amb una neu tan dura. S'ha d'afrontar el darrer tram de l'ascensió per una gran pala de neu molt inclinada, la qual cosa ens obliga a flanquejar-la amb un pendent d'uns 40º. Això fa que els

que estem menys acostumats a aquest tipus de terreny pugem amb el cor encongit i mirant només les petjades del company que va davant. A més, comença a bufar un vent moderat que arrossega cristalls de neu. Arribem així al port de Gías, que dona accés

als Clarabides i al gegant de la zona, el Gourgs Blancs. Poc després assolim el pic de Clarabide occidental sense més dificultats, ja que no hi ha grimpada i els darrers metres ja no tenen neu.

No podem gaudir gaire de les vistes: al cim la boira va i ve, però sí vam identificar alguns cims propers com el pic de l'Alba, el Perdiguero i el Gourgs Blancs, que teníem ben a prop. Després de les fotos de rigor decidírem fer també el Clarabide oriental, on s'hi arriba en només uns deu minuts per una ampla cresta sense dificultats. Des d'aquí baixàrem cap a la bretxa de Gías. Alguns volien fer també el pic de Gías, però aquest cim no semblava tan fàcil amb la neu que quedava encara, així que els vocals decidiren tornar cap a l'ibón de Gías baixant per una pala nevada molt inclinada, també d'uns 40º, que no hauria estat massa difícil de no ser pel vent a ràfegues que ens empenyia cap avall. I que n'és d'empipador i perillós el vent a l'alta muntanya!

De la resta de l'excursió, poc a comentar. El retorn al refugi, on vam dinar, i la tornada cap als cotxes, llarga però agraïda. Només alguns patien una mica per algun cop o algun genoll castigat per l'excursió, dura en conjunt i una mica compromesa pels qui no tenim gaire experiència en l'alta muntanya hivernal, però espectacular en conjunt i difícil d'oblidar. Felicitats als dos vocals, l'Emili i el Xavi, que ho van fer molt bé, i a la Susanna, que va fer els seus dos primers tres mils.

Per últim, un breu comentari sobre el refugi d'Estós, ample, confortable (serà perquè nosaltres érem els únics habitants aquella nit, apart de la guarda?), una mica antic, sí, però ben equipat. Alguns poden trobar una mica incòmode el que els serveis siguin fora del refugi o que les letrines siguin del tipus “mili” però caram!, som a la muntanya i no a un hotelet. I finalment, tant el sopar (consomé, mongetes amb xoriço, botifarra amb samfaina i iogurt, res de mandonguilles...) com l'esmorzar, força correctes malgrat haver-hi “biscottes” a l'esmorzar... cert “mejunje” que destil•lava durant el sopar i que algú força trempat dugué. I molt bon humor i molta xerinola per part de tothom!

Algunes dades (només segon dia):

Distància: 17,6 km

Temps de camí: 6 h 5 m (9 h 45 m amb aturades)

Desnivells: +1580 m, -2168 m (segons altímetre baromètric, segurament és menys degut al fort vent)

Text: Fran Campos

Fotos: Marta Verdet, Fèlix Gómez, Emili Rissech.

Teide, escapada de cap de setmana.

2011-06-06T18:39:00.000+02:00

Des de feia molts anys tenia ganes de descobrir les illes que hi ha amagades sota els vents alisis, banyades amb l´ Oceà Atlàntic, les Canàries. Què millor manera de descobrir aquestes terres que fer una sortida cap al Teide i veure de prop el segon volcà més gran de la Terra.

Per aquest motiu decideixo començar a fer la reserva per dormir al refugi d´Altavista, a 3200 mts, recentment reformat i que esta als peus del Teide. En aquesta ocasió aniré acompanyat amb el meu cunyat, que te moltes ganes de vindre cap a Tenerife i de pas emportar-se cap a la butxaca aquest fantàstic cim.

La reserva del refugi no va ser fàcil, son places molt limitades i n´hi ha molta demanda, per aquest motiu la reserva la vaig formalitzar fa dos mesos enrere. A partir d´aqui calia aconseguir vols barats, lloguer de cotxe i allotjament pel capde i així poder compaginar feina amb oci. Jo aprofitaré que treballo per la nit i el divendres pel mati no treballo.

Així doncs ens enfilem cap a Tenerife el divendres pel mati, i després de unes tres horetes aterrem a l´aeroport de los Rodeos, on malauradament estava força tapat i mig plovisquejava... quina mala sort vaig pensar.

D` aquí agafem el cotxe que teníem reserva´t i tiro cap amunt per trobar-nos amb el gegant de les Canàries. La meva primera sorpresa comença quan pugem i veig un bosc increiblement bonic amb uns pins gegants, guanyem alçada i deixem els núvols sota nostre.... i de cop veig entre els pins fa la seva primera aparició el Teide.....

No ho vaig poder evitar, trec la camera i començo a fer fotos mentre conduïa, l´espectacle no te nom i em va sobtar la manera com aquest volcà s´obre camí cap al cel, sencillament espectacular i del colors ni en penso parlar, tota una gama de marrons de indescriptibles tonalitats que emergeixen dels núvols cap al cel.

Deixem el cotxe al pàrking on comença el camí de la Muntanya Blanca i que ens portara cap al refugi d´Altavista. Hem agafa´t lo mínim e imprescindible per no portar pes a sobre. El camí s´enfila cap amunt i em sembla molt fàcil. A poc a poc comencem a guanyar alçada i passem per davant de les "bombes", una formació geològica fruit de l´erupció del Teide i que semblen uns ous de dinosaure gegants. De fer tot el camí esta ple de pedra volcànica, molt porosa, lleugera i que fa un soroll especial al trepitjarlo, amb la fantàstica paleta de colors que envolten tot el paisatge.

Arriba un moment on hi ha una cruïlla que porta directament al refugi, perfectament senyalitzat i d´on no et pots sortir segons les normes del Parc. Va fent ziga-zaga, guanyant alçada d´una manera mes contundent. Pugem fàcilment, però es comença a notar aquesta falta d´oxigen pròpia de l´alçada.

Triguem tres horetes des de el parking, encara que ells diuen que es triguen unes cinc hores...¿¿??? Allà al refugi només es permet pernoctar i no hi ha servei de menjars ni bar, nomes el llit un microones amb màquina de cafè i begudes. Comença a arribar mes gent al refugi, incloent un grup de joves alemanys que parlen castellà amb accent canari (em va fer molta gracia)

Ens anem al llit i la nostra intenció era llevar-nos a les cinc del mati per poder fer cim abans de les set i veure la sortida del Sol... però clar, la gent va començar a fer soroll i llevar-se a les quatre....jo no entenia re, veia a la gent que es preparava i fins i tot vaig pensar que m´havia equivoca´t en alguna cosa.... La qüestió era que la gent necessitava gairebé UNA HORA per esmorzar i preparar-se... en canvi nosaltres només ens vam ficar els pantalons, cafè i una bosseta de glucosa liquida o gel, i ja esta, cap amunt.

Comencem a caminar coberts per un cel d´estels increïble, sense veure re però resseguint el camí d´on no et pots sortir, amb el frontal cap endavant. Feia una mica de fred i l´alçada cada cop es nota més i més, encara que tècnicament la pujada no te re d´especial en quan a dificultat. Arribem a l ´ultim tram, la Rambleta, on es necessita un permís especial per acabar de pujar al Teide, però com hem pernoctat al refugi i el premis només es valid des de les nou del mati doncs comencem a pujar l´ultima tirada.... i per fi arribem.

El crater es més bé petitó pel tamany tan desproporcionat de la muntanya, fa mooolt de fred i vent, i llavors... comença l´espectacle final.... surt el Sol d´entre els núvols que envolten tota l´illa, surten els colors amagats que ens han acompanyat durant l´ascenció nocturna que es difuminen amb les olors sulfuroses del cim. No ho puc evitar i ens quedem gairebé un hora gaudint d´aquell espectacle que no te nom pronunciable....

Hem aconseguit el repte i ara hem de baixar directament cap al cotxe, tenim 1400 mts de desnivell per nosaltres cap avall. No costa gaire imaginar se l´espectacle que seria veure aquelles colades de lava emergint de l´interior de la terra, amb les seves formes capricioses que li dona la natura a aquests paratges morts però alhora plens de vida amb els seus colors..

Arribem al cotxe i ens anem al Parador Nacional, d´on a pocs metres surt un altre formació geològica famosa perquè sortia la seva foto als antics bitllets de mil pessetes. Esta ple de gom a gom, tothom vol veure lo mateix. En fi, es el preu a pagar per veure lo que tothom vol veure...

D´aqui anem a coneixer mes de la illa. Tirem a la Orotava, però no veiem re, esta molt enuvola´t. Aprofitem per ficar-nos al cos un dinar amb mojo picon, gofio i un entrecot de quatre cents grams o més, deu n´hi do, crec que en ho havíem guanyat..... son els sacrificis que fem per haver arriba´t al cim.

Després tirem cap a Santa Cruz de Tenerife, però no coneixem re i esta tot gairebé tanca´t. La veritat esque no em va agradar gaire, però en fi, es la meva opinió.

Ens anem cap a l´altre cantó de la illa cap a l´aparthotel prop de l´aeroport del Sud.

Ens trobem en una mena de gueto per turistes anglesos, on ens vam fer amics d´un cambrer de molta edat molt simpatic. Li vaig ensenyar les fotos i ens va dir quan li vam explicar que havíem estat al cim a les set del mati que: "you are very mad...." la veritat es que després de la cinquena o sisena cervesa estaven molt contents i ens vam fer molt colegues del cambrer ...en fi, coses que es fan també per celebrar la conquesta del Teide...

Al dia seguent cap a l´aeroport i cap a casa i d´aqui a la feina nocturna un altre cop...

Al final crec que ha estat una estada molt curta pero molt intensa per coneixer aquest paratge tan increiblement bonic, us ho recomano per anar´hi un capde curt però intens, m´agrada´t molt el Parc. Els proxims en anar, evidentment.. vosaltres... a reveure.

Text i fotos: Rafael L.

Medacorba, Baiau, Roca Entrevessada, i Comapedrosa.

2011-06-06T00:21:00.002+02:00

Sortida de maig. "Res de refugis amb serveis i comoditats, ... a muntanya es va a patir !"

Doncs molts voldríem patir així cada cap de setmana. Una bona proposta a Andorra és la que han fet aquesta colla del Grup, recorregut variat, territori solitari, i bona companyia.

22 de Maig 2011

Bona tarda a tothom; estic just dutxat i arribat a casa de la sortida d´aquest capde, doncs es el moment de fer la crònica, desprès vindran les fotos, es una mica llarga, donat que hi ha hagut de tots colors. Som-hi.

Quedem dotze persones per pujar al refugi dels estanys Forcats ("el refugi amagat misteriós i dubtós"). Divendres pugen Rafa, Montse i X.Serrallonga, que es queden al meu pis de St. Julià de dormir. Amb ells cap a les nou pugem a Arinsal i sortim cap al refugi sobre les 10-10,30; la resta han d´arrivar a la tarda.

Finalment la Raquel no ve, i més endavant sabrem que la Núria Perapoch i l´Ivan (amb lumbàlgia) tampoc. Pugem MOLT¡¡¡ carregats amb menjar, ferro cordes, sac etc. en una feixuga ascensió fins als Estanys Forcats i el refugi que està a la vora a 2.670 metres d´alçada (penso que es més alt que el de Baysellance al Vignemale).

Arribem al refugi, al menys jo prou trinxadet i sense molta demora encarem la pujada al Medacorba; encara hi ha força neu i els estanys glaçats majorment, obrim traça fins al coll que enllaça amb Baiau i amb Vall Ferrera.

Des d´allà la pujada és grimpant per roca (entretingut) i a dalt unes vistes sensacionals; es un pic que a mi m´agrada molt i poc freqüentat, els companys que no l´havien fet crec que queden entusiasmats amb la panoràmica i lo bonic del cim.

Tornem al refugi, plovisqueja una mica i a berenar, xerrar i esperar la resta. Jo em trec les botes i utilitzaré el forro per embolicar-me els peus; des de mitja pujada pel matí m´he llagat fortament els peus, les meves velles botes recosides 100 vegades m´han jugat la darrera mala passada, començo a descartar el poder fer l´aresta demà, els altres molt animats.

El Xavi de Càceres i la Bibi que han trucat per informar-se i perquè no troben el refugi arribem a mitja tarda avançada i congestionem una mica més el petit espai del nostre abric.

He parlat des de el cim de Medacorba amb Xavi Gibert que puja amb Xavi Alsina i Oriol Masllovet, diuen cap a migdia que estan a Guardiola de Berguedà; els hi demano que parin a una farmàcia i que portin moltes tiretes, gases, compeeds etc. pels meus pobres súbdits..., però no sabrem res més d´ells; conforme es va fent tard els anem trucant però ens dona sistemàticament sense cobertura, òndia però si als llacs n´hi ha, que raro...

Diumenge a les sis de peu (ja s´ocupa prou el Serrallonga, emperrat a que anem a veure la sortida del sol amb poc èxit pel fred i la mandra).

Sortim de nou cap al coll i enlloc de cap a l´esquerra que es el Medacorba cal anar a dretes al Puig de la Roca Entravessada; jo pujo en principi testimonialment i per pundonor perquè tal com tinc els peus descarto l´aresta; Xavi S., Rafa i Montse encaren l´aresta i la Bibi i el Xavi C. em convencen malgrat el mal de peus a que fem la volta per Baiau i tornar a entrar a Andorra, sortint al llac negre de Comapedrosa pel port que hi ha a l´esquerra del Pic de Baiau (en teoria es pot caminar amb el peu més pla per la neu i sense forçar tant com fent l´aresta), em deixo convèncer i avanti.

Fem la volta i flanquejant amb neu dura i per tant els grampons indispensables, encarem la pujada al coll cadascú per un lloc diferent i sortim a la conca del llac negre enfront del Comapderosa, els companys de l´aresta hauran d´acabar petant aquí.

Malgrat les llagues, i una mica encoratjat per la dreta pujada al coll i sense piolet, i enrabiat per no fer l´aresta, decideixo pujar al Comapedrosa per esperar al cim els de l´aresta, es puja per una pendent terrosa que anant de costat no em fa patir tant les llagues, desprès em seguirà el Xavi Càceres, la Bibi es quedarà abaix amb les motxilles.

Als 20-30 minuts de ser al cim arriben les de l´aresta triunfants, ni tant sols han tret corda tot i uns delicats passos, algun sense peus i penjats de mans segons em diuen. Fem fotos i baixem, ells segueixen per l´aresta i amb el Xavi tornem a les motxilles.

És així que arribant a les motxilles veiem tres tios que surten del mateix coll procedint de Baiau que nosaltres abans; òsti¡¡ són el Xavi G., Xavi A. i l' Oriol M.; ens enterem que ahir van passar el refugi de llarg, van acabar al coll de Forcats i a les 10 de la nit van arrivar a dormir al refugi de Baiau, deu n´hi do !!!

Pel que sigui no vam poder contactar amb els mòbils i no van trobar el molt amagat refugi de Forcats. Així que a la baixada cap al refugi de Comapedrosa per tornar a Arinsal en volta circular baixem tot el grup de nou sencer, animats, comentant la jugada, menys el que escriu, pobre màrtir amb els peus llagats i escaldats.

Resumint; sortida variada, amb vicissituds però els objectius aconseguits; els de l´aresta. Rafa; a tope, imparable, sòlid. Montse; amb perdó, sembla mentida que una noia petitona i primeta com ella pugui portar tant de pes i aguanti el que aguanta i amb tant de pes, i sempre amb la moral a tope, riallera i sense queixa. Enhorabona. Xavi Serrallonga; sense comentaris, es el "mite". Xavi Càceres i Bibi; carregats a tope i també a pinyó, perquè em van animar vaig acabar fent la volta de Baiau i el Comapedrosa. Xavi G., Xavi A. i l' Oriol ; es van fotre el dissabte un "tustasso", i diumenge vull agrair la seva benevolència pel tema del refugi.

Per part meva content de fer els dos cims però em queda l´assignatura de l´aresta; un altre objectiu a continuar afegint a la gran saca dels "pendents".

Errors;

-portàvem massa pes, a vegades es peca (jo el primer) d´excès de prudència, dolent com la falta de la mateixa.

-comunicacions; calia afinar més i no confiar tant en el mòbil, mea culpa.

Encerts;

-un bon objectiu amb cims molt macos.
-el refugi (amb un tub amb aigua al costat !!!), malgrat els dubtes que va generar, ha esta perfecte i collonut, i a molta alçada (val que bastant brut).

En definitiva, gràcies a tots per compartir la sortida i enhorabona per l´esforç fet combinat amb molt bona companyia.

Salut !!!

Perdó per alguna falta d´ortografia i algun error mecanogràfic; apart això quan pugem diumenge al coll, el roca Entravessada està a l´esquerra i no a la dreta i viceversa el Medacorba. Bé de nou salut !!!

Text: Amadeu
Fotos: Montse, Rafa.

Tuc de Ratera, i ...

2011-05-22T20:06:00.001+02:00

Montsaliente. Foto: Ignasi Canals

9 i 10 d' Abril 2011

Una sortida hivernal típica que fem gairabé cada any, és pujar fins al refugi d' Amitges per fer alguna activitat. El pic d' Amitges, Saboredo, Bassiero, Bergús, ... aquest any toca el Tuc de Ratera.

Els entrepans de l' Esport de Bellcaire ens esperen el dissabte per esmorzar, i ens hi trobem tots menys en

Ramon B., que vindrà més tard directe cap al refugi.

Al migdia sóm a l' aparcament de l' entrada del Parc Nacional, preparem les motxilles i a 2/4 d' 1 veient que no arriba en Ramon, sortim amunt. Fa un dia fantàstic, el sol escalfa fort i la màniga curta s'estrena aquesta temporada. Fem el recorregut del GR cap l' Estany de Sant Maurici. En la part en que passsem per dins el bosc hi esperem més gel del que hi trobem, aquest any ha desglaçat abans i ens estalviarem alguna patinada.

Anem a un bon ritme i a 2/4 de dues ja estem dinant al costat del llac. Ens hi estarem una bona estona, i quan reemprenem el camí ho farem seguint pel costat del llac cap a la cascada, i després pujarem altre vegada cap a la pista, lliure de neu. Al poc de der-hi trobem en Valentí, el guarda, que baixa del refugi, ell aquesta nit no ens farà el sopar. En Valentí fa molt temps anys que porta el refugi, i durant molts d' anys hi va tenir de company en Willy/Guillem que ara és el guarda d' Ulldeter. Es saluden amb l' Emili, fa anys que es coneixen "... -Ja em va dir en Xavi del Blanc que hi vares estar fa poc, no pares mai ! ...".

Aviat som al pont per on desguassa l' estany de Ratera. Aquí la neu ja omple tot el cami i ens calcem les raquetes. La bellesa de Ratera és inqüestionable, miris cap on miris la visió és excepcional, els Encantats, a baix, d' amunt Sant Maurici, el Bassiero, la cascada del barranc de l' Abeller, i a d' alt la Coma de l' Abeller, i a la dreta el Montsaliente, amb records de la fotografia històrica de l' Ignasi Canals.

Anem tranquils fent fotos i arrivem al refugi d' Amitges cap a les 4 de la tarda. Alguns no es resisteixen a entrar al refugi i això farà que ja s'hi quedin, són l' Esther, l' Anna, la Marta i en Xavi S.

En Dani, en Felix, en Chus, en Feliu i l' Emili deixen les motxilles a la porta del refugi, i segueixen cap a l' estany dels Barbs, l' atravessen pel d' amunt d'un gel precari, i pugen per la forta pendent fins el coll al peu de la serra de Saboredo. Fa una tarda plàcida i el Tuc de Ratera saluda des de l' Oest.

De retorn al refugi, ja ha arribat en Ramon, i la fem petar tots plegats abans de sopar, mentre prenem uns fermentats d' ordi amb llúpol. Sopem a quarts de 8 tocats, tant tocats que gairabé són les vuit. El sopar de sempre d' Amitges, encara és molt bó. I la sobre-taula posterior també ja és un classic amb els acompanyaments prescrits pel vocal.

Anem a dormir a quarts d' onze. Hi ha gent al refugi però ens sobre lloc i podem dormir espaiosos.

A les 6 ens llevem i anem preparant les coses fins a l' hora d' emorzar a 2/4 de 7. Una vegada esmorzats baixem a recollir les motxilles i sortim a fora, ens posem les raquetes, i ..."... ai que no trobo els bastons ! "

Des prés de regirar tots els penjadors, els esquís, les raquetes i les motxilles de tothom del refugi, al final apareixen els bastons de la Marta. Però no és l' unic entrebanc, la panxa de l' Esther ha decidit, fer saltirons i giragonses, o sigui que l' esmorzar li puja i baixa més que un ascensor. No sap si podrà arribar molt lluny. Sortim més de mitja hora tard sobre l' horari previst.

Anem ràpid seguint les traces d' ahir a la tarda i de seguida som d' alt el coll que separa els Estanys dels Barbs de la vall de Ratera. Aquí l' Esther ha de decidir. O contimnuar o baixar cap Espot. L' Anna, solidària, l' acompanyarà. Ens veiem a Espot d' aquí tres o quatre hores!

La resta del grup segueix cap el Port de Ratera. Primer fent el llarg flanqueig sota la serra de Saboredo, amb algun petit tram d' amunt les roques sense neu, després envoltant l' estany del Port de Ratera que queda amagat60 metres més avall, a baix, sota la neu, i pugem la pala central cap el coll. No ens aturem i seguim amunt en direcció a un petit collet que hi ha al sud-est del Tuc de Ratera. Una mica més amunt hi ha unes roques, i ens aturem aquí, on la pujada ja és molt forta. Ens reagrupem i canviem les raquetes pels grampons.

Aquí deixem que els protagonistes expliquin els aconteixements tal com varen anar, o tal com els han explicat en els correus/cròniques que han enviat al grup.

Emili:

"... queden uns 100 metres pel cim. En Dani i jo comencem a obrir traça. Jo vaig davant, m'enfonso en la neu tova, perdo l' equilibri, i per no caure faig un pas endarrere, ... amb la mala fortuna que en Dani està a un metre darrera meu, i li clavo el meu grampó dret al seu genoll esquerra. Sang, i dolor molt fort, sembla que li he punxat el tendó de sobre la ròtula. No pot caminar. Fem les cures d' urgències, i truquem al 112. Baixem fins al petit collet sud. En menys de 1/2 hora tenim l' helicòpter.

El baixen fins a Espot on l' espera l' ambulància que el porta fins a l' hospital de Tremp.Nosaltres ja no fem cim. De tornada passarem per Tremp i en Dani ens esperarà refet. No ha estat tant greu. El tendó està bé, el dolor tant fort era perquè el grampó ha tocat el ..., no recordo el nom, en Dani ho dirà.

DANI, HO SENTO MOLTÍSSIM !!!

Cuida't ..."

Dani:

" ... només vull puntualitzar, que segurament aquest accident s'hagués pogut evitar: "Si jo, t'hagués deixat mes distància de seguretat" (Hauré d'aprendre dels errors comesos) També comentar-te, que ens vam quedar a 2755m, és a dir, a 108m del cim. Quina ràbia!!!

...També afegir, que vaig haver de fer un "culen-bajem" de 65m fins al punt de recollida de l'helicòpter. La lesió és: Contusió genoll, amb ferida incís - contusa i amb contusió de periostio (això últim és el que fa pupa...) Resumint, un punt de sutura en la ferida (sense anestèsia) i immobilització de genoll. L'Emili tenia afilats els grampons... jejeje ..."

En l' espera pel rescat passen dos grups cap al cim. Quan arriba l' helicopter un dels bombers es queda amb nosaltres, mentre baixen en Dani fins Espot. En pocs minuts torna l' helicòpter a recollir-lo. Nosaltres baixem, però en lloc de fer-ho per la vall de Ratera tal com teníem previst, l' Emili diu que la neu està molt tova i que tindríem dificultats per no enfonsar-nos al torrent allà on el pas s' entreny poc abans de l' estany de les Obagues de Ratera. Més tard l' Anna i l' Esther ens ho confirmaríen. Tornem, doncs, pel mateix recorregut que hem fet a l' anada i baixem altre vegada fins el refugi d' Amitges. Els guardes ja han marxat i ens aturem uns moments, i alguns aprofitem per menjar quatre ganyips. Seguim baixant cap l' estany de Sant Maurici pel mateix camí que varem fer ahir en la pujada. La neu està cada cop més "pastetes". Ens treiem les raquetes a on ens les varem posar ahir, al pont de Ratera. Quan arribem a Sant Maurici fem una altre aturada per dinar, i després baixem cap el pàrking on tenim els cotxes. A Espot, abans de marxar fem el toc a "Can Juquim", l' Esther ja s'ha recuperat. Ens queda un llarg camí fins a casa.

Fotos: Marta, Ramon, Dani i Felix

Els Osmon a Còrsega

2011-05-06T19:42:00.000+02:00

Després del Mercantour, la Montse i l' Oscar van embarcar a Niza ... i cap a Còrsega que falta gent !

Ara ens han arribat un parell de fotos que ens han deixat favagirats. Quan aquí, al Pirineu Oriental, la neu ens l' hem de pintar, a Còrsega poden calçar els esquís. Ens ho expliquen en un breu correu, i ens emplacen pel Juliol a Escarrilla.

"Bé, de moment el centre de la illa que és el territori més muntanyenc.. Granit per tots els costats.!!! Llàstima que els plans d'escalada que portàvem se'ns han esfumat ja que m'he fastiguejat el menovell de la mà (vaig caure corrent)..

A canvi ha vingut el bon temps i, sorpresa !!! ... hem tornat a treure els esquís del fons del maleter.

Avui hem pujat al Pic Rotondo, el 3er més alt de la illa amb 2650 m, (a la foto el que queda damunt de l'esquí esquerre).

Neu per sobre de 1900 m. i solitud TOTAL !!.. Ahir vam pujar el Lombarduccio, - famós pels seus corredors hivernals - al costat del llac Melu i Capitellu, lloc turístic per excel·lència.

Bé, una abraçada i ens veiem al càmping... Vosaltres de vacances i nosaltres fent veure que no ! "

Text i fotos: Osmon

Els OsMon al Parc National du Mercantour

2011-05-01T19:51:00.001+02:00

Aquí ja no tenim neu, però ens acaben d' arribar aquestes fotos d' aquest matí.
La Montse i l' Oscar en fan dentetes !!!

Hola Família ! ... Com va tot ?

Nosaltres estem aprofitant uns dies al Parc del Mercantour (Véritable plaisir des yeux ). Encara que la meteo no ens ha acompanyat molt últimament, encara hem pogut fer alguna cosa. A canvi neu fresca als cims !!!... Avui concretament hem pujat al Mont Gèlas pel seu corredor est (punt culminant del Mercantour)... Una rando de ski de les més clàssiques de la zona.

Demà carreguem la "gîte amb rodes" al Ferri i, marxem a Còrsega dues setmanes. Ja us explicarem si aquesta illa és un tros despenjat dels Alps....

Una abraçada.

OsMon.

1. Balcon du Gélas (3085 m) des de la Cime du Gélas.

2. Massís de l'Argentere i al fons Mt Vison.

3.Lac Long i la gran baixada del Mont Clapier (3045 m) a l'esquerre.. Ens ha quedat pendent !!!....

4. Cime du Gélas (dreta) i el seu corredor ( 3143 m) des dell Balcon du Gélas.

De maratons a curses

2011-04-27T13:13:00.000+02:00

Després de la Marató de Barcelona en que hi han participat alguns dels nostres, la Laura i en Rafa varen anar el 17 d' abril a la Marató de Madrid. El 10 d' abril també varem tenir una nombrosa participació a la cursa dels Bombers. A veure si alguns d' aquests s' apuntaran a correr per les muntanyes com altres del grup.

Laura i Rafa

Marató de Madrid

El nostre equip a la Cursa dels Bombers

De la neu al gel i tornem-hi

2011-04-25T22:03:00.000+02:00

Aquest hivern (de fet com tots els hiverns!) la neu no ha caigut al gust de tots, això però no ha estat uin problema per bona part del grup. Tenim una colla de gent molt activa, de tant en tant envien alguna crònica, però el que no falten mai són les fotos. Aquí en fem un resum del que ens ha anat arribant.

El 5 i 6 de Febrer a la Vall de Boí i Baqueira

Una mica de gel al Pedraforca el 13 de Febrer, no és Ceillac, però va molt bé per fer pràctiques !

El cap de setmana del 19 i 20 de Febrer bon cap de setmana a Andorra, a la Vall d' Incles

Una esquiada a la zona del Montmalús i Grau Roig

Fotos: Montserrat Andreu

Refugi J.M. Blanc. Canals de la Font del Llop

2011-04-25T19:21:00.001+02:00

Canals de las Font del Llop. Canal Central.

La sortida col·lectiva de Febrer la varem organitzar pensant en fer diferents activitats des de el refugi del CEC, J.M. Blanc. Les activitats proposades eren les canals de la Font del Llop, canal al Mainera, cresta del Peguera des del coll de Monastero, ascensions amb esquís o raquetes als pics de Monastero, de Saburó, Sudorn, ... Varem posar el límit en 25, però com que som generosos, en aquesta sortida col·lectiva s'hi van apuntar 29 membres del grup, encara que un parell de dies abans la Cristina G., i en Felix van avisar que eren baixa. Al final, 27.

L' equip de dissabte matí

El divendres, 25 de febrer, a la nit, es mouen uns quants cotxes cap el càmping La Presalla d' Esterri, on teníem reserva per un dels refugis, encara que al final ens varem repartir 12 en dos bungalows. La Dolors G arriba aviat, i cap a les 9 arriben en Marcos G., i la Maria Josep P., després successivament, en Xavi dC, la Bibiana M., la Raquel M, en Xavi G., en Xavi S, en Jordi B., en Pere G., tots des de Barcelona, i l' Emili R. directe des de Girona per la ruta Toses-la Seu-Port del Cantó.

Ens repartim els llocs i fem el sopar dadasqcú al seu bungalow, després ens reunim tots per fer el sobretaula, amb una mica de vici inclòs, i cap quarts de 12 de la nit arriba l' Eduardo V. que ve des de l' Hospitalet de l' Infant. Fins a la vora les 12 de la nit no anem a dormir.

A 3/4 de 6 del matí ens llevem i esmorzem. Sortim poc després d' 1/4 de 7, i pugem cap Espot. Com que som com criatures juguem a cuita amagar, ens perdem, uns a l' aparcament de l'entrada del poble altres a l' aparcament de la sortida, finalment tots junts deixem el cotxe a l' aparcament que hi ha després de la central elèctrica a on comença la carretera que puja cap el Parc.

Carreguem les motxilles i baixem uns metres fins a la carretera que puja cap a l' estació d'esquí, seguim uns quatre cents metres fins a l' entrada d' una pista a la nostra dreta,on comença el camí que ens portarà al refugi. Primer és una pista ampla, a la nostra esquerra veiem un torrent glaçat que fa que en Jordi B. comenci a somniar, però en aquest moment l' escalada en glaç no es el nostre objectiu. La pista es converteix en corriol i puja força dret. El grup es va allargassant, entrem en terreny nevat i a estones amb importants blocs de gel que ens obliga a enfilar-nos pel marge del bosc. No fem cap aturada conjunta, cadascú fa la seva aturada per treure roba quant el sol ens atrapa, i reiniciem la marxa per atrapar als que ens han passat.

Quan arribem a la petita presa de l'estany de Lladres fem el reagrupament general. Aquí trobem la pista que ve des de l' aparcament de prat de Pierró, a l'entrada del parc. Seguim la pista i veiem les primeres canals que pugen a la nostra esquerra a tocar del pic Carbonero. Al cap de pocs minuts som a l'alçada dels estanys de Trescuro, en una explanada al costat de la pista, i tenim una bona visió de les canals de la Font del Llop. L' objectiu d' alguns és precisament la canal central. És una canal ben definida d' uns 300m, però la temporada de neu d' aquest any no ha estat massa bona pels nostres interessos. Els tres ressalts estan sense neu, i ningú de nosaltres coneix la canal, no sabem quina dificultat trobarem amb poca neu. Després de un breu debat ens dividim en dos grups. El primer grup format per la Raquel, la Bibi, la Maria Josep,en Marcos, en Xavi C, en Xavi S., i l' Eduardo reculen uns metres per anar cap una canal que hem vist abans i quedem que donaran la volta, per darrera fins a la Pala de Sudorn, i vindran el refugi o pel coll que hi ha abans del Pic de Sudorn o pel coll de Muntanyó. La resta, la Dolors. en Jordi, en Pere i l' Emili, seguim per la pista cap el refugi amb l' intenció de tenir informació sobre la dificultat de la canal central ,en la situació actual de poca neu.

Anem seguint la pista fins a la zona de Pletiu de Romes on retallem la traçada de la pista, però no és la millor decisió del dia, en el recorregut passem per damunt del torrent, i la neu abundant però poc consistent, ens te preparat el parany, alguns en enfonsem fins a l' aixella, literalment.

En arribar al refugi, en Xavi, el guarda, ens espera a fora i mentre deixem quatre coses comentem el tema de la canal, diu que és assequible. Mengem quatre caixalades, i dubtem què fer. Si tornem a la canal no tindrem temps de fer-la i donar tota la volta per darrera.

Finalment decidim que anem a una canal que es veu a l' ultim tram de les canals de la font del llop abans del coll que les separa del pic de Sudorn, un pic sense nom als mapes que està al nord del Sudorn. Des de el refugi anem a l' estany Negre i pugem a en direcció nord i en una petita travessa ja som al peu de la canal. Pugem fins a tocar del primer ressalt de roca però no seguim. El que veiem tot és roca, no és el que ens esperàvem i caldria molta feina i material per seguir amunt.

La tarda s'ha anat tapant no queda més de dues hores de llum, i a l' Emili li preocupa el grup que al matí ha pujat per la primera canal, aquesta hora ja haurien de començar a treure el nas per algun coll. Mentre la Dolors ,en Jordi i en Pere van a un pared equipada que em trobat de camí a fer alguna pràctica, l' Emili puja els 350m que ens separen del coll que hi ha al nord del Sudorn i des de on es veu tota la Pala de Sudorn i els estanyets del Clot de la Bassa, i les instal·lacions de les pistes d'¡ esquí més enllà. Però no es veu a ningú, ni cap traça. Per aquest coll no baixaran i tampoc pel coll de Muntanyó.

Els que han sortit el dissabte al matín de Barcelona, han anat arribant al refugi, i han aprofitat per acostar-se fins algun estany, són la Cristina V., l' Ana M. la Marionaen Gerardo, l' Enrique B., en Xavi O. en José P.,en Marc C., i en Tono.

Mentre fem plans per demà al voltant d' una taula amb algun mapa i unes quantes cerveses ens preocupa no tenir notícies dels nostres companys.En Marcos i la Maria Josep ja fa estona que són al refugi, aquest matí han donat mitja volta abans d'entrar a la canal. Al cap d'una estona una trucada al refugi dels nostres amics ens posa al dia del que ha passat. Ja han tingut dificultats per fer l' aproximació a l'entrada de la canal. Per arribar a la canal han tingut moltes dificultats, i després els ha portat molt de temps arribar tots fins a dalt. Una vegada tots junts, han vist que necessitaven molt de temps per baixar fins a la coma dels estanyets, fer tota la volta fins al coll de Muntanyó i arribar al refugi, per això han decidit anar cap a l'estació d'esquí. Ara són a Espot i aniran a passar la nit al càmping la Pressalla on varem dormir ahir. Els trobarem a faltar.

I els que encara no han arribat, la Laura, l' Ivan, en Juan Antonio,... aquests sempre van tard ! Arribaran quan ja som a taula.Finalment ens criden per sopar, no sense abans haver hagut de fer el recompte set o vuit vegades per saber quants som finalment. Impresionant olla aranesa / escudella barrejada, i després mandonguilles. La sobretaula la fem allargar amb alguna esquisidesa(galetes i xocolata,i espirituós)

Ens han de cridar l' atenció a l' hora d' anar a dormir, som molts i benavinguts, tot un perill pel silenci.

A l' hora d' esmorzar hi han lluites per les torrades una mena de túnel torrador fa que desapareguin les torrades que entren per un costat i sembla que no surtin per l'altre, Està tot tapat ha nevat una mica a la nit i el vent encara porta alguna volva. Alguna proposta d' anar cap al Mainera però es massa lluny pel temps que fa, tampoc hi ha consens per anar al Monastero o al Saburó. No farem res. Darrerament no tenim massa sort amb el temps. Decidim que baixem cap Espot. Seguirem el mateix camí per on varem pujar ahir. Tots excepte l' Ivan que en arribar a l' estany dels Lladres seguix la pista cap a camp de Pierró, però poc després de la canalització que baixa de la central de lladres cap a la central de Sant Maurici(Espot) decideix baixar directament sense seguir la pista, i ... embolica que fa fort!

Finalment surt a la carretera no sense patir unes quantes dificultats. Els altres seguim el camí per vam pujar ahir, més o menys paral·lel al riu de Peguera.

Arribarem aviat a Espot, passarem per "Can Juquim" per retrobar-nos, i encara alguns ens aturarem a la Baronia de Sant Oïsme, primer per parar el sol que tant hem trobat a faltar, prenen una cervesa mentre esperem a la resta, per dinar després.

Ens queda a tots una sensació pobre, no hem fet les activitats que volíem, i aquest hivern ja en portem unes quantes, però hem estat junts una bona colla, i ha servit per reforçar l' equip. El futur només pot ser millor.

Fotos: Cristina Virgili, Enrique Bolón, i arxiu grup

Marató de Barcelona 2011

2011-03-27T16:53:00.001+02:00

L' any passat la Laura/Heidi va fer la Marató de Barcelona, i amb la seva aclamada crònica va escampar un virus pel Grup. El virus ha fet la seva feina. Aquest any tres membres (que sapiguem !) del Grup han fet la marató, la Mariona, l' Enrique, i en Rafa. I ja hi ha l' amenaça de que el virus segueixi infectant els companys. A aquest pas haurem de canviar el nom.

Tenim poques fotos, però per sort la Mariona i en Rafa ens han fet unes excel·lents cròniques.

06-03-11

El dia s'aixeca perfecte, temperatura inmillorable, ni fred ni calor... l'ambient a l' av. Maria Cristina a les 8.00h ja amb aquelles ganes que comenci la carrera... Jo em poso al final de tot, per sortir ben tranquil·leta. M'han alliçonat: reserva't fins al Km 30. Després si vas bé, apreta. Pren tot el què et donin als avituallaments: aigua, begudes isotòniques, sòlids (plàtans, fruits secs)... Però ningú m'ha comentat res d'altres temes vitals, com l'alleujament de líquids ;-)

Comencen els professionals, i al cap d'un set vuit minuts, creuo la línia de sortida i poso el meu crono personal. Em marco un ritme MOLT lent. Però aviat noto que se'm carreguen els tendons d'Aquil·les hi he pujar el ritme. Arribo als 10Km just passada l'hora. M'espanta... estaré anant massa ràpid i gastant massa reserves? Però no puc anar més lenta. Entre el Km 10 i el 12 ja sento una necessitat vital i no sé com fer-m'ho... començo a pensar més en trobar el lloc adequat... ja fa estona que els homes es van apostant a banda i banda de la cursa (contra parets, "matorrales" o contenidors) per alleujar-se... i CAP dona visible en situació similar. Trobo finalment unes palmeres baixes davant de l'Estació de Sants, a l'Av. de Roma i perfecte... ja puc seguir... Escorxador, Gran Via, Passeig de Gràcia... Barcelona es va despertant i grups d'animació i veïns van animant cada cop més els carrers... La casa Tibetana amb un monjo budista tibetà i tot, fent onejar banderes tibetanes... Un grupet de japonesos animadors, els veig fins a quatre llocs diferents animant-nos... cartells de tota mena i crits de "ja queda menys" (aquella evidència, evident a cada pas!). A la Meridiana, i tornant de Fabra i Puig, passem el punt de la mitja Marató. M'anima veure que encara porto un temps raonable: 2h 19 min. El meu pitjor temps en Mitja 2h14 min. Així, que això m'anima de debò, perquè encara em trobo força bé.

Arribant al pont de Calatrava, torno a sentir aquella necessitat de descarregar líquids... i torno a centrar-me en localitzar un bon lloc. El trobo passat el pont. Un carrer, sense cases de veïns, ni vianants i amb cotxes aparcats, em fico entre dos cotxes i au, som-hi de nou... que "ja queda menys"! Però, ai l'as, en sortir de darrera els cotxes veig que un "Urbano" jovenet s'acosta per preguntar-me què faig, li ho dic, i no se li acut res més que dir-me "guarra". Em quedo tan escandalitzada per l'actitud masclista del tio (només els homes poden pixar (perdoneu) a tort i a dret pels carrers de la ciutat a qualsevol hora del dia i de la nit? I les dones ni enmig d'una marató i discretament? I diuen que ja no s'ha de celebrar el dia de la Dona que tot està normalitzat). Li vaig preguntar si ell no havia pixat mai de la vida al mig del carrer i em va respondre: "sí, pero no aquí" (sense més comentaris).

Però l'important és que estic súper-bé. Arribem al Fòrum i a pujar la Diagonal fins Glòries, per tornar per l'altra banda de la Diagonal fins al Fòrum... no hi va haver "puto muro", però aquells 3 km van ser els més durs psicològicament. Jo sentia les cames, veia gent fent estiraments, o amb rampes i em va agafar por que no em passés el mateix... i quan més preocupada estava pel tema veig uns jovenets i jovenetes de la Creu Roja, posant Reflex a un grup de corredors posats en fila. M'afegeixo a la fila i em posen Reflex per totes les cames (bessons, genolls, quàdriceps)... i ja està... torno a engegar 30 segons després havent oblidat la por a quedar-me tiesa. I amb el cap ja mentalitzat en la "tornada" des del Fòrum ja tot va cap a la Plaça Espanya... Continua havent-hi molta animació i jo, no he parat des del principi de saludar tothom que m'animava (portem el nom al dorsal i la gent el va dient quan t'anima), picant la mà als nens que l'estenen per que els hi facis "hi five"... mirant als balcons i saludant la gent encara amb la bata d'estar per casa... etc. I ara, encara més animada, ja estem de retorn... arriba el Km 32, el 33, 34, estem ala Circumval·lació, per sota el Zoo, el 35, l'Arc de Triomf... Ronda Sant Pere... Plaça Catalunya, Portal de l'Àngel, Av. Catedral, Laietana, Plaça Sant Jaume, Ferran, Rambla avall i Paral·lel... (ES CIERTO LAURA. LAS PIERNAS VAN SOLAS), Ronda Sant Pau, Urgell, Sepúlveda... i, caram, és que encara em sento bé, i les cames, ja m'és igual... començo a tirar, i a Rocafort, ja dic, puc intentar esprintar i ho faig, i puc dir que al·lucino... perquè arribo a la meta gairebé sense adonar-me'n. I veig que estic per sota de les 4h30'.

D'alguna manera, al final fins i tot em va saber greu que s'hagués acabat... i separar-me dels companys de cursa, sí, perquè malgrat que et vagin avançant gent i que tu n'avancis d'altres, vas fent amb un grup que fan part de la teva cursa, hi intercanvies alguna admiració o paraula d'ànim, algun comentari sobre l'estat físic, o sobre la disfressa d'algun agosarat... I ara, al final ens perdem de vista i continuem les nostres vides, amb les cames pesants per uns dies, però l'esperit ben amunt: ja som al club dels maratonians.

Gràcies al suport i ensenyaments d'uns i altres.

PS. Per cert, aquest matí "corria" sortint del Metro i algú em crida "Buenos días maratoniana"!! I caram, era la Laura-Heidi! M'havia de trobar just amb ella, la qui em va inspirar fa un any a reprendre el meu somni de córrer algun dia una Marató. Ens hem abraçat i animat mútuament per a les futures

Text Mariona

I aquesta és la crònica d' en Rafa

Ja ha passat un any, un any des de que el grup de recolzament a Laura, el grup "Heidi Maratones te pisa los talones", va anar a la ciutat condal per fer suport en la seva primera Marató a la Laura.

Va ser un dia molt especial, potser un dels millors de l´any passat. Vam gaudir d´un dia de festa maratoniana, 42 km`s i pico de sofriment, dolor i ganes de fer realitat un somni que semblava més aviat impossible... la vam seguir per tota Barcelona per animar-la, ho va fer super bé i va aguantar com una campiona (no dubtaven de tu).

Aquell dia jo em vaig quedar amb les ganes de fer-la, però ara ja arriba´t el meu moment i tinc l`oportunitat de somiar en aquesta fita que anys enrere no hauria considera´t mai de cap manera.

He comença´t a entrenar dos mesos abans, fent lo que em donava temps, fins i tot vaig provar de fer una marató sencera per saber on estava el meu limit. Estava clar que no seria fàcil, però ho tenia que provar i dintre de mi sabia que l´acabaria, encara que acabes arrosegantme pel terra, aquest cop m´havia proposa´t d´arribar i es exactament lo que faria, no hi hauria excuses.

Sabia que arribaria el dia de la cursa, però no estava gens nerviós, tenia la sensació que aquesta cursa la faria un altre persona i que jo no la faria. Només em dedicava a fer càlculs sobre el circuit que havia marca´t al costat d´on visc, fent voltes senceres de 5,5 km´s i mirant quan trigava en cada volta. Tots els temps m´indicaven que seria capaç d´aguantar la marató i fer-la en un temps aproximat de quatre hores, encara que somiava fer-la en menys temps.

La setmana abans de la Marató deixo a les cames tranquil·les i em dedico a no fer res, tinc que carregar les cames pel nou repte que s´apropa. Rebo molts correus dels companys per recolzar-me i donar-me suport abans de la fita, fins i tot em truca l´Ivan; i per últim el dia abans de la cursa em truca una persona molt especial per mi que em dona l´ultima empenta cap el repte que es presenta un any després. GRACIES A TOT@S

Per fi arribo al meu calaix de sortida de més de quatre hores. Comença la Marató, molt lentament, a poc a poc, som moltissims corredors, gairebé 15000 persones. L´inici es tan lent que fins i tot et sembla que allò s´asembla més a una caminada popular. Jo m´apropo al "conillet" de l´organització per fer la Marató en quatre hores. Al cap d´una estona veig que no vaig còmode, anem mooolt lents i sento que aquell ritme tant lent no em va bé, així que decideixo accelerar una mica.

Després d´uns kilòmetres enxampo al "conillet" de les 03:45 minuts, i decideixo no deixar-lo, vull acabar la cursa amb aquest temps. El recorregut esta molt ben fet i et permet de gaudir de tots els llocs interessants de la ciutat comtal, es una mena de recorregut turístic ideal per conèixer la ciutat. Penseu que la meitat dels inscrits a la Marató de Barcelona eren estrangers i es un altre oportunitat per promocionar la ciutat.

Vaig fent la meva cursa, veig bandes de música tocant en directe, la gentada de vegades cridant, animant, això es una festa i no es pot parar. Jo segueixo cap endavant, veig a molta gent al carrer, corredors de tota mena, cadascú al seu ritme, provant de complir el seu somni, promesa, la seva fita impossible.... jo vaig amb la meva música, els meus herois de la guitarra que porto al MP3 m´empenyen cap amunt, em marquen el meu ritme, cap a l´objectiu final, arribar.

Tot va molt bé, agafo beguda i menjar a tots els avituallaments, tot esta bé, de moment..... però comencen les dificultats cap al km 29. Noto que alguna cosa comença a anar malament, les meves cames m´estan parlant i em diuen que baixi una mica el ritme, perquè sinó no aguantaré fins al final.

El hi faig cas, però queden més de dotze kilòmetres i elles comencen a dir-me que em retiri de la Marató, estan molt cansades i no volen continuar, però,... esta clar que avui no seria el dia de la retirada....m´he proposa´t d´acabar com sigui i tinc molt clar que AVUI ES EL MEU DIA I L´ACABARE¡¡¡¡¡¡¡¡¡¡¡¡¡¡¡¡¡¡¡¡¡¡¡¡¡¡¡¡¡¡¡ LLUITARÉ CADA KILÒMETRE FINS AL FINAL¡¡¡¡¡¡¡¡¡¡¡ lluitaré, lluitaré i lluitaré fins que caigui al terra si cal, però no em retiraré MAI¡¡

Així que ara comença l´autentica prova, la prova psicològica de saber que el meu cos em diu que no pot continuar. Aniré fent paradetes caminant ràpid, recarregant les cames per fer una pas més i més, perquè la Marató la penso acabar.

Vaig menjant kilòmetres, penso en la recompensa d´arribar a la meta, de saber que soc capaç, de retrobar-me amb les persones que son especials per mi, de fer allò que en un altre època de la meva vida hauria considera´t fantàstic i alhora impossible.

Si, la Marató es un repte personal, es una lluita personal contra aquelles barreres que creiem impossibles, si, i avui trencaré aquesta barrera, la meva barrera, no hi ha cap altre camí.....

Per fi veig el final, queda molt poc per la meta, HO ACONSEGUIRE¡¡¡¡ accelero amb la poca força que em queda, apreto els punys, surt la meva fúria continguda que sempre tinc amagada, em poso de mala llet, m´agradaria cridar i mostrar-me aquesta gesta a mi mateix anys enrere, quan les coses no anaven bé...

HE LLUITAT I HE GUANYAT AQUESTA FITA PERSONAL. Ara soc un altre persona, es la primera Marató i això deixa una cicatriu, la cicatriu o el plaer de que he estat capaç de creuar un altre barrera que em fa més fort¡¡¡¡¡¡¡¡¡¡

La meva ciutat m´ha regala´t aquest dia de sofriment i de recompensa, estic molt orgullós i content, es cert que sempre que es fa alguna cosa important n´hi ha un abans i un després, i en aquest cas he encerta´t.

Vull dedicar aquest repte personal a les meves persones especials.... Heidi, i els meus companys de cordada que m´han dona´t suport i que s´han preocupa´t per mi dia darrera dia, gracies a tots i totes, la pròxima fita serà vostre.........

Sense vosaltres no ho hauria fet, fins aviat.

Text Rafa

Ceillac, un any més.

2011-03-13T18:50:00.000+01:00

Ceillac, és un clàssic de l' escalada en glaç, i la gent del Grup hi ha agafat gust. Alguns repeteixen cada any. La Vall de Ceillac està situada al "Parc Naturel Régional du Queyras" als Alps del Sud, molt a la vora d' un altre clàssic on també hem repetit a l' estiu el "Parc National des Ecrins". L' Alex ens explica l' estada que els nostres quatre companys hi van fer, per rebre de la millor manera el 2011.

Una setmaneta de vacances merescudes ens vam regalar l' Olga, en Santi, la Christelle i jo, l' Alex.

El dilluns 27 sortíem de Barcelona, i després de passar la nit a Montpeller, vam arribar a la nostre gîte (de luxe) a Ceillac, gràcies a la reserva de la acomodada Olga, a la que que no vaig poder convèncer per fer bivac. Cap problema.

Primer dia, passejada pel poble, visita turística de la zona, esglèsia, campanar, etc, comencem malament !

El dia següent, ens despertem, ens posem el grampons, i sense deixar els piolos, escalem la cascada de la "Y". El Santi va obrir un llarg de IV. molt bé Santi !!, després de varis ràpels, cap a la gîte.

Dimecres, travessa en raquetes per Christelle i jo, i cim amb esquis pel Santi i l' Olga. Molt bé Olga, has donat a la diana amb el Santi, un tio simpàtic, aventurer i canyero.

Aquell dia jo tenia 42 de febre, (hòsti Alex no la fots molt grossa? a 42 graus estaries mig mort !) però res em va impedir aprofitar el glaç. Dijous, pràctiques de rescat en la cascada Vermicelle V+ de glaç cristal·lí, primer ràpel de una columna de gel i segon d'un piolo ,

després escalada de la cascada EASY RAIDER.

Divendres, es l' ultim dia de l' any i l' Olga comença a obrir el primer llarg de Les Formes du Chaos, després de posar 4 o 5 cargols arriba a la ultima rampa i no posa més cargols de glaç perquè diu que esta petada.

OLGA , OLGA POSA JA UN CARGOL DE GLAÇ. NO, NO ALEX NO PUC TIRO CAP A DALT. ESTIC PETADA.

Al cap de més de deu picades de piolo veiem que està arribant a dalt, però es queda quieta i rellisca, i es queda penjada només del piolos, es recupera i torna a relliscar dels dos peus i d' un piolo, es queda penjada només de un piolo.

Jo començo a fer càlculs i dic, 5 metres de corda que té, més 5 metres més de la altre meitat, més 3 metres de "comba", mes 4 metres de elasticitat, en total 17 metres de caiguda lliure. La sort va estar de la seva part l' ultim dia de l'any, va arribar per fi a la reunió.

Després, i com cada nit, el sopar va ser perfecte, feia anys que no sopava de luxe, al final festa a la gîte. però, abans com cada tarda, torneig de ping pong, ball, cotilló, champagne, raïm, i molta marxa. Com quatre xavals vam cremar la pista de ball i vam acabar l' any 2010

Després repòs.

Dia 1 de gener, trekking a un cim sense nom, tot el dia.

Dia 2 sortim de la gîte i el cotxe no arranca, després de molestar a tot el poble, aconseguim que un cotxe ens carregui la bateria.

Al final, una setmana genial, cada dia sol, i ara ja pensem quan serà la propera, i a on.

Espero que la propera vegada podreu venir més gent, i mes dies.

Una abraçada a tots, i espero que us agradin les fotos

Christelle, Olga , Santi i Alex.

Al rebost no hi tenim xuia.

2011-03-05T13:37:00.000+01:00

Anys vuitanta del segle passat. Una foto d' un temps exhaurit, no tant llunyà, un vell suèter de referències alpines, les muntanyes, les mateixes, el cansament, i el camí per fer.

A la vella llibreta de muntanya.

"A la nit hem compartit una col·lecció de sopes de sobre, totes amb el mateix gust. Ara ja no recordo ni l' esmorzar, recent. A la butxaca quatre ganyips que farem durar el que no va durar el vi d' ahir, i la mel la vessarem al damunt de les nous. No hi haurà res més. Només el cim. De tornada no estalviarem els rosegons"

"A la motxilla hi hauria d' haver un exemplar de la col·lecció de guies del CEC, la primera edició de la traducció catalana (1981) de " Travessia del Pirineu" de Georges Véron, a les pàgines del qual no hi ha res sobrer, i no hi manca res necessari. "

" ... del fred passarem a solell, trobarem al desconegut que fa el mateix camí, i ara compartirem el cim, que persistirà,en el record, i al cap dels anys, quan ens retrobarem, tot serà a l' oblit. Fins que una casualitat ens ho reviurà.
Si ho haguéssim sabut fa vint-i-cinc anys, hauríem variat les passes? Hauríem fet altres cims, per vies diferents, i altres desconeguts ens haurien fet companyia"

CRÒNICA DE LA SORTIDA OFICIAL C.E.C. AL PIC DE LA MALADETA (3308 M.)

2011-02-28T17:28:00.001+01:00

Que tenen les muntanyes que ens atrauen tant, envaeixen els nostres pensaments, el nostre cor, són com imants dels que no ens podem desenganxar i que quan ho fem ens allunyem tristos, alegres, o només satisfets.

I tot això per un fi, aconseguir el cim. Aquest cim anhelat que de vegades tenim a l'abast de la mà però que hem de deixar sense veure-ho i sense tocar-lo.

El 2n intent en sortida oficial a La Maladeta sembla que pot arribar a bon fi. Bona meteorologia, un equip molt fort i ganes, moltes ganes de conquistar aquest cim que se'ns va negar anteriorment.

Fins a la alçada del Portillón Superior trobem una traça que ens dirigeix per bon camí. A partir d'aquí i amb les majestuoses parets del Pic de la Maladeta davant nostre, no hi ha traça. Però la direcció que hem de prendre és clara i l'equip com he dit abans està fort i no s'acovardeix per a res.

Zigzaguejant per la neu verge els que van davant porten a tot el grup fins peu de la canal que puja al Coll de la Rimaia.

Des de molt més avall una veu em pregunta com veig aquesta canal i a peu de canal més veus m'ho tornen a preguntar. La contestació és la mateixa per a tots, aquesta canal no m'agrada com està.

Entre 60 i 70 cm. de neu nova i tova en un pendent de 50 º i una recomanació fan que Iván desisteixi del seu intent a la primera. Capcot es gira no sense mirar enrere i veure que la muntanya ens ha vençut de nou.

No és una derrota.

Hem escoltat la seva veu, que cal escoltar sempre, nosaltres som els seus conqueridors però ella és la que mana.

Tornar és el nostre destí i el nostre repte. Som conqueridors de l'inútil, diuen alguns, però un repte requereix un esforç i un esforç requereix persones. Persones com nosaltres.

Que tenen les muntanyes que ens atrauen tant.

Text: JOAN RAMON, Fotos: Dolor i Núria

La Coma d' Or i el Pic de Pedrons

2011-02-21T00:15:00.000+01:00

A les 7h dels matí hem quedat a Fabra i Puig. Som els vocals, la Dolors Gurri i el Xavi Gisbert, el company en practiques, Xavi,la Cristina, el Tello, els dos Jordis, el Fernando, el Tono i el que subscriu.

Farem una primera parada a Puigcerdà per esmorcar uns potents bocates i alguns la primera birra del dia.

Es clar, després l’ ascensió es fa dura, la panxa protesta. Assolim el pic de la Coma d’ Or una mica més tard del previst doncs un parell de companys es retarden i un vocal els té que esperar.

Quan baixem fets pols ens els trobem practicant el pànxing feliçment.

Anem amb els vehicles fins Angoustrine, ens allotgem en un vell I gran casalot que fa d’ alberg. Lliteres I algun ampla llit de matrimoni que dona feliços somnis a les improvisades parelles de fet.

Aquí no hi ha mam ni teca, així que anem a l’ hotel de la població on cauen dues birres, i en un parell d’ hores importants controvèrsies sobre els sentiments, els viatges i el debat estrella: És en Laporta un arribista saltataulells o un prohom del independentisme ?

Sopem en el nostre pis-apartament amb cuina i mobiliari adient, es continua la xerrada, ara acompanyada amb vi del termo i Chivas de la petaca.

Al matí marxem cap a Andorra i iniciem l’ ascens cap el Pas de la Casa, un dels indrets més lletjos que mai han vist els meus ulls. Quan ascendim cap el Pic dels Pedrons tot això s’ oblida. Aquesta vegada tothom fa cim. Alegria, fotos I felicitacions.

Sortim d’ Andorra per Puymorens I arribats a Puigcerdà assolim la collada de Tosses i parem en el poble del mateix nom. Anem a dinar al restaurant L’ Estació. Força recomanable, cau un trinxat de Tosses, cua de bou, “churrascos” varis i en la nostra taula és tan alta la tensió del debat sobre allò diví i allò humà que cauen dues botelles de vi negre, compartides entre tres persones.

Com contrapartida arreglem el món i amb la satisfacció del deure complert marxem cap a casa.

Ressenya de les ascensions.

Pic de la Coma d’ Or.

Arribem des de Puigcerdà a la Porta de Puymorens (1915 m), al costat de l’ estació d’ esquí deixem el vehicle. Travessem la carretera i comencem a caminar per una pista que ens fa avançar per la coma d’ Engràcies, en alguns mapes Coma d’ en Garcia. Ens internem per la vall en direcció nord-est i caminem per la banda Esquerra.

Deixem a l nostra dreta la cabana del Cortal rossa i una mica més amunt unes instal•lacions hidràuliques.

Al fons de la vall se’ns fa evident la Portella d’ Engràcies (2534 m). Des d’ aquí podem ja divisar els cims de la vessant nord com el Pic d’ Esquine d’ Ase. En aquesta confluència si anem a l’ Esquerra podem ascendir el Tossal Rodó en deu minuts.

Nosaltres anirem cap a la dreta hi ja albirem el nostre objectiu, deixem a la dreta el Estany de Coma d’ Or i iniciem l’ atac al Pic de la Coma d’ Or (2826), per una curta, senzilla i a vegades exposada aresta arribem a la Punta Nord (2825 m).

Tenim davant nostre el Puig Pedrós de Lanós , al nord-est apareix el Pic Peric, al sud-est el Carlit i cap a l’ oest les muntanyes d’ Andorra. A sota mateix del cim apareix l’ estany de Lanós.

Tornem seguint el mateix itinerari de pujada.

Duració del itinerari: Entre 5 i 6 hores. Desnivell: 900 m.

Pic dels Pedrons

Arribem a Andorra des d’ el Coll de Puymorens., just creuar la duana entrem en El Pas de la Casa. Abans d’endinsar-nos en la població, veurem a la nostra esquerra el cim que volem assolir.

Escollim deixar el vehicle en el pàrking entre França i Andorra, en concret davant el garatge Bruno (2080 m).Comencem a remuntar la vall sempre en direcció sud-est, avançant i guanyant alçada pel llom de la muntanya fins arribar a un collet. Davant nostre està el cim tot pedregós. Decidim avançar uns metres i ascendir per una canal, pujant cap a la dreta en direcció al pic.

Arribem a un avant-cim i tenim davant nostra una aresta de roca, fàcil però que es pot complicar si pugem a l’ hivern i algun pas està glaçat. Grimpem fins al final de l’ aresta i culminació del Pic dels Pedrons (2715 m).

Just en front nostre en direcció sud tenim el Pic de la Fontnegra, al sud-oest el Pic Negre d’ Envalira, al nord-est Pic de la Coma d’ Or i Puig Pedrós de Lanós.

Descendim pel mateix camí empleat per l’ ascens.

Duració de l’ itinerari: Entre 3h i 3h 30 m. Desnivell: 600 m.

Text: Toni Salas
Fotos: Toni Salas, Dolors Gurri

PATAGONIA GREATETS HITS

2011-02-18T22:14:00.008+01:00

El nostre amic Pau, ens fa dentetes amb aquesta magnífica crònica del seu recent viatge a la Patagònia, on ha visitat els grans clàssics, a l' espera de que, en una altra ocasió, hi pugui (hi puguem !) tornar per tastar més la muntanya.

Gener 2011

"Pujo per la vall sense gaires expectatives de veure la muntanya. Els cims, al fons, s'amaguen rere els densos núvols negres provinents del Gel Continental Sud. El vent, a cops, porta milers de petitíssimes gotes de llunyanes pluges. El vent, sempre el vent, el vent porta els núvols i el vent se'ls enduu. Amb els dies que porto aquí ja he après que en poca estona amb la meteo pot passar de tot, cap al bon temps o cap al dolent. Per tant, segueixo pujant, sense gaire fe segueixo amb els plans.

Cerro Torre

Arribo a l'únic campament permès de la vall, planto la tenda, dino i faig una petita becaina deixant passar les hores. Ja cap al tard surto de la tenda, el temps sembla voler millorar, els núvols ara són més alts i menys negres i deixen veure la base de la muntanya. Pujo fins el proper llac. Fins i tot el sol escalfa una mica. Estic nerviós, segueixo caminant cap el ruïnós refugi mentre els núvols juguen i juguen amb les roques.

Finalment, sí, allà està, llunyà, impassible, fred, brutal, el Cerro Torre. Per fi, el Cerro Torre es mostra alçant-se allà davant, tot arrebossat de neu per la tempesta. Cau el sol sobre el Cordal de las Adelas, una brutal paret de més de mil metres de roca i glaç. El moment és màgic... la culminació d'un viatge."

Doncs això... com fer una crònica d'un viatge llargs anys somiat? És difícil agafar vacances en aquesta època, així que quan per una d'aquelles casualitats se'm va presentar l'oportunitat, no ho vaig dubtar: era el moment de conèixer la Patagònia!

Detall Buenos Aires

Com que anava sol i ho volia fer pel meu compte, no em vaig plantejar res d'especial i, a més, que carai, també volia veure els "grans èxits" de la regió. L'esquema del viatge, doncs, és el que descric a continuació.

Surto de Barcelona cap a Buenos Aires el 7 de gener. A aquella mítica ciutat que em va sorprendre molt positivament li vaig dedicar un escàs dia a l'anada i poc més d'una tarda a la tornada, del tot insuficient per conèixer-la una mica i rendir-li els honors que es mereix.

El 9 de gener arribava en avió a Río Gallegos. Encara que hagués preferit fer el trajecte per terra, el temps de què disposava i les gegantines distàncies no m'ho permetien. Amb algun petit contratemps arribo aquell mateix dia a Puerto Natales, Xile, a l'altra banda de la cordillera i base per a les excursions cap al massís del Paine.

Pehoe-Cuernos

Què dir de les sensacions que provoca aquest poblet? Situat al fons d'un fiord del Pacífic anomenat Seno Última Esperanza per un mariner de fa molts segles, desesperat de trobar l'estret de Magallanes, i sotmès als inclements vents gairebé antàrtics, un sent que s'ha arribat molt lluny, que s'està molt lluny, que, com ells diuen, s'està a la fi del món o, almenys, la fi del món es pot veure des d'allà.

Un dia per situar-se i fer els darrers preparatius i surto per fer el circuit gran del trekking del Paine, que inclou la famosa "W" i gairebé els llocs més espectaculars que hi ha per allà. El circuit el vaig fer en 8 dies i encara vaig estar un novè per la zona dels llacs per fer més fotos de l'espectacular entorn dels Cuernos del Paine.

Sobre aquest trekking es poden dir moltes coses, però buscant una mica trobareu fàcilment tota la informació necessària sobre l'itinerari, els horaris, els campaments i refugis, etc. Així que per no allargar innecessàriament la crònica, m'estalviaré les dades, si algú hi està especialment interessat que m'ho demani, val?

Torres del Paine

Com a anècdota, vull dir que vaig tenir la sort de coincidir gairebé durant tota la durada del trekking amb una vaga general a la regió que va tallar les carreteres i va deixar el parc aïllat (encara més) de la resta del món. Això, que en principi sembla un contratemps, va ser una gran sort, doncs la major part dels dies els recorreguts els feia gairebé en solitari, trobant poquíssima gent amb la qual, en anar coincidint en refugis desèrtics, acabaves considerant quasi companys de sortida. En definitiva, tot un luxe en aquesta època al Paine.

Els grands lieux se succeeixen: la gegantina gelera Grey, els misteriosos Cuernos del Paine, les famoses Torres del Paine... [foto 4. Torres del Paine] tot caminant entre grans rius silenciosos, boscos d'arbres estranys retorçats pel vent, gauchos a cavall i llacs de tots colors decorats per trossos de glaç que deixa, com a guindes, una gelera que penja d'aguts cims granítics o provinent del només entrevist Gel Continental Sud.

Però no només els llocs famosos criden l'atenció, a cada corba del camí la muntanya canvia de perspectiva o es descobreix un cim espectacular amb el qual no comptaves i que gairebé ni surt als mapes habituals (bastant poc útils en general). I descobreixes que la Patagònia és enorme i que darrere els grans noms hi ha milers de muntanyes a les quals no hi va ningú i on no hi porta cap camí...

Cerro Vespignani

Després de celebrar el final d'aquesta excursió amb l'indispensable asado patagònic, torno a l'Argentina i a través de la infinita i desèrtica estepa patagònica arribo a El Calafate, un lloc que s'ha convertit en una petita meca turística.

Allà vaig passar un parell de dies de descans per veure, en pla turístic, l'inexcusable glacera Perito Moreno i fent una petita navegació per altres braços del Lago Argentino per admirar altres geleres més desconegudes però no menys espectaculars. D'aquests llocs sí que no cal dir res més: s'hi ha d'anar, carregat de paciència i sabent que es tracta de turisme de masses (almenys el gener), però s'hi ha d'anar... i suportar com la gent aplaudeix quan un tros de glaç de bona mida cau de la gelera i es submergeix espectacularment al llac.

Era el torn del Cerro Torre i el Fitz Roy. Per anar allà s'ha de passar per El Chaltén, un lloc que també es nota que ha canviat molt, tot i que la Patagònia és la Patagònia i els ressorts turístics se situen a pocs quilòmetres de fronteres per pactar i no poden assegurar el bon temps. Amb tot, durant els cinc dies que vaig estar d'excursió per allà hi va haver de tot: aglomeracions i soledats, pluja i fred i sol i cels blaus... sí, també hi ha cels blaus a la Patagònia i dies de poc vent. La majoria de les excursions es poden fer anant i tornat en el dia des de El Chaltén, però jo vaig preferir enllaçar els itineraris i visitar-ho gairebé tot en cinc dies sense passar pel poble. Una mica menys còmode, és cert, però més autèntic.

Refugi Dickson

D'aquesta zona, més petita i abastable que la del Paine però sense tantes combinacions possibles d'excursions senzilles, es pot dir una mica el mateix que he dit sobre el massís xilè. Només vull afegir, per enllaçar amb el començament de la crònica, que al peu del Cerro Torre s'entén que una muntanya pugui tornar boig un home i que al seu peu s'entén també millor la seva tràgica i controvertida història.

I un consell... si aneu per allà, no us quedeu amb la Patagònia del Perito Moreno, busqueu llocs com el refugi Dickson o la Piedra del Fraile, aquesta és la Patagònia amb la qual em quedo.

El 2 de febrer s'acabava l'escapada i aterrava a Barcelona amb la retina carregada d'imatges... i vent.

Text i fotos: Pau Quesada

El somiat corredor nord al Margalida.

2011-02-14T23:48:00.006+01:00

Quan es comença a escriure moltes vegades no se sap ni què posar. Un bon viarany per fer-ho, és començar amb frases curtes, plenes de senzillesa, que obrint pas als pensaments, als sentiments i als records per arribar-hi als somnis. Perquè els somnis s’escriuen per a expressar desitjos i emocions i, els buits o somnis oblidats, no són res més que un espai per les paraules que no s’escriuen. I és així com valent-se de la qualitat inherent del ésser humà de sumir-se en la imaginació i fer-la realitat, em va arribar un paperot escrit a traves dels sentits, sense cap banalitat.

... M’imagino el fred inquiet, dins un laberint geomètric fet pels sentiments encontrats de la natura. M’imagino silenci i solitud, sense el zum zum de l'aire al ondular-se per la planúria. M’imagino allí, potser allà enllà, benaurat com en un paradís. M’imagino mut, amb paraules fetes pels gemecs de l'alè. M’imagino lligat – d’un nus d’emocions - a la lluentor d’uns ulls amics. M'imagino un cim – quotidià – i un altre fent un tot del cert cap a l'incert. ... Però sobretot m'imagino viu, absorbint amb avidesa d’aquest món, aquest que solament jo sóc capaç de veure i sentir, perquè hi ha coses que són tan meves que no poden ser de ningú més...

Fa anys y panys que Vicenç o el Sr. Vicente viu i sent la muntanya. Vet aquí les seves paraules; unes paraules fetes per la experiència d’un home que no ha arribat més enllà d'on pasturen les seves vaques - a la Vall de Tena - amb un pantaló de pana brut i una expressió llunyana, com de qui viatja freqüentment sense necessitat de moure's del seu cigar d'embolicar. Deixava anar el seu llapis, mentre jo li parlava d’un corredor enclavat en un indret bell i alpí, amb una aproximació per neu verge de cinc hores i, un bivac per sobre dels 2900 metres amb temperatures molt negatives. De sis llargs de corda per ressaltis coberts de gel amb ràpels interminables per descendre d'un cim. I de com perdre un piolet a meitat de via i sortir-se’n i, de sensibilitats perdudes pel fred durant dies. I d’un com, un quan o un què ...

Sou mereixedors d'una bona estirada d'orelles –em va dir – mentre doblegava un paperot i m’ho ficava a la butxaca. La muntanya no només són parets, no només és roca i gel, sinó també tot el que l'envolta. I dins d'aquest immens tot està el teu minúscul jo.
Però vivim en un món on les vaques no vénen a on està el pastor, sinó que el pastor ha de sortir a buscar-les. Has de reconèixer, que de vegades, obtenim observant des de fora les coses en essència, no t'oblidis ... és clar Vicenç – vaig interrompre – però, o ets sensible a aquesta mena de coses o no ho ets. I la majoria no ho som.
En aquest petit bocí, escrit des de la senzillessa, estic del tot present, però no sóc el protagonista; ets sensible a això? Només has de somiar-lo, no t'oblidis mai d'allà on vens - va respondre.

Sempre queda Montserrat

2011-02-13T20:02:00.021+01:00

Poca neu al Pirineu oriental, ... i ja fa massa que dura ! En Joan Ramon i la Cristina proven les canals del Grà de Fajol, però no és el millor moment. El diumenge el recurs de Montserrat sempre dona bon resultat. En Joan Ramon ens ho explica, i envia les fotos de la Cristina.

6 de Febrer 2011.

Ahir la Cristina V. i jo varem pujar a Ulldeter a fer alguna canal, i no les varem trobar en condicions, mai havia vist l'Estreta amb 4 ressalts. Molt poc gel i la neu tova.

Avui hem anat a Montserrat i hem fet la Canal dels Micos pujant per la canal de Sant Jeroni. Ha estat una bona i llarga jornada doncs hem trigat 7 hores. Lo mes impressionant ha estat la Miranda dels Ecos amb unes vistes molt maques de tot el massís. La Canal dels Micos dona fe al seu nom, has d'anar d'arbre en arbre tan baixant com pujant. Ens ha costat una mica trobar la ruta però al final ens hem sortit bé.

I encara podem posar aquestes fotos que ha enviat en Joan Ramon, d' una altre sortida a Montserrat el primer cap de setmana del desembre passat.En aquest cas era el Montgròs i baixada pel Joc de l' Oca.

Un Tristaina, dos tristaines, tres tristaines ...

2011-02-12T18:50:00.002+01:00

Un correu creua el núvol (el dia que el núvol parli ...!!!)

Bona nit companys; avui hem pujar al Tristaina per la pala central. Xavi Serralonga, Raquel, Xavi de Càceres, Anna i un servidor. Tot collonut i els companys tirant a tope i com a motos. El més destacat, apart la bona companyia i els bons resultats, les altes temperatures i la xafogor, impressionant per aquestes dates (més tenint en compte que es tracta d´una cara sud).Es cursaran fotos i crònica, que et sembla Raquel en combinació amb el fotògraf oficial de tots conegut???. Salut !!!!

p.d. Rafa, encara espero les teves fotos de la punta alta; no fotem cagarela !!!!

Pic de Tristaina (2.879 m), 6 de febrer de 2011

6 del matí, sona el despertador; L’Anna i el Xavi S. fa hores que s’han llevat, doncs hem quedat a Sant Julià a les 6:45h i venen de BCN, però faran tard ja que el cotxe de l’Amadeu (que els esperava a La Seu) s’ha quedat sense bateria i es nega a obrir cap porta deixant atrapat al seu interior el material de muntanya del seu propietari….

A les 7:30 enfilem cap a les pistes d’esquí d’Ordino - Arcalís i aparquem a l’últim pàrquing de tots. Allà coincidim amb un grup d’esquiadors amb els que compartirem un tros de pista. Després de deixar les pistes ens dirigim en direcció als estanys de Tristaina. A mesura que anem avançant i endinsant-nos a la vall, ja comencem a veure el nostre objectiu traient el cap mentre abandonem L’Estany Primer i l’Estany del Mig de Tristaina.

A l’alçada de l’últim estany, el més petit, l’Estany de Més Amunt (no es van matar gaire posant els noms) ja tenim una molt bona perspectiva del pic i de les vies per accedir-hi: decidim que la canal que queda a l’esquerra del pic té bona pinta.

Així doncs, abans de que s’accentuï la pendent ens equipem amb grampons, arnesos, piolets i casc (els Xavis i jo). Després de superar una pala en diagonal arribem a peu de canal, en principi no ens encordem i anem progressant en primer lloc l’Amadeu obrint traça, després l’Anna, el Xavi S., jo i per últim el Xavi C.. Es tracta d’una canal no massa llarga (200m) d’una inclinació mantinguda entre els 45º i els 50º sense ressalts i amb la neu en bon estat. La sortida de la canal és una cornisa de neu fàcil de superar i després de la qual ens dirigim a mà dreta cap el cim. El bon temps (quasi primaveral) fa que ens puguem permetre el luxe de picar alguna cosa i gaudir de les vistes (Cadí, Estanyó, Font Blanca... i Aneto!) abans de fer-nos la foto que no pot faltar.

El descens decidim fer-lo per l’aresta en direcció oest. Anem avançant amb molt de compte doncs hi ha algun pas més compromès i algun tram exposat però en definitiva factible. A l’alçada del primer coll amb bona pinta decidim que ja podem començar a baixar en direcció als estanys. Ha pujat molt la temperatura i la qualitat de la neu comença a empitjorar... de fet, s’observen algunes allaus a les pales que tenim als nostres peus..... així doncs el més prudent serà anar arran de roca, d’un en un i amb compte però sense perdre temps... i així ho fem: en primer lloc l’Amadeu (que avui ha estat el sapador oficial del grup) i després la resta de la tropa.

En assolir la gran terrassa de l’Estany de Més Amunt ens desequipem, bevem, mengem i passem a les raquetes per dirigir-nos a les pistes i arribar als cotxes abans de les 15h. Pensem que aturar-se a La Seu a berenar és millor que no pas fer-ho a Andorra i agafar de ple l’hora de tancament de les pistes d’esquí........però les cues ens esperaran de totes formes de tornada a Barcelona....

Text: Raquel Millan
Fotos: Xavi de Caceres

Montmalús, Circ de Colells, i Pic de la Portella.

2011-02-05T19:04:00.000+01:00

30 de Gener 2011

Vista la neu caiguda els darrers dies, es va decidir que fer corredors no era una bona idea i es va canviar pel Pic de Montmalús (2.782m) a Andorra versió raquetes i versió esquís.

En Rafa i l’Ivan van arribar a Andorra el divendres a la nit i el dissabte es van dedicar a “inspeccionar el terreny” per veure quines possibilitats d’activitats teníem. En Xavi Serrallonga i l’Anna van arribar dissabte al vespre des de Barcelona i una mica després, el Xavi Càceres i jo (la Raquel) arribem des de la Cerdanya després d’un intent fallit de fer el Puigmal d’Err des de França (i van 2).

Varem passar la nit de dissabte al local del CEC a Andorra (és a dir, a Ca l’Amadeu) i després de sortir a les 7:30 i, abans d’arribar a les pistes d’esquí de Grau Roig, ens aturem a prendre uns cafès.

Ens posem en marxa cap a dos quarts de nou del matí: L’Anna, el Xavier Serrallonga, el Xavi Cáceres i jo (Raquel) amb raquetes i l’Ivan i el Rafa armats amb els esquís. Després de deixar la pista i els remuntadors comencem a seguir unes traces d’esquiadors que enfilen cap al Montmalús i que ens fan la vida una mica més fàcil. Al cap del “pelotón”, els incombustibles Anna i Xavier S. que semblava que haguessin esmorzat benzina enlloc de pa, després el Rafa i jo i per últim, l’Ivan i el Xavi que estaven de xerrera i de fotos.

Una vegada arribem al coll de Montmalús (2.709m) ja ens creuem amb un grup d’esquiadors que també volien pujar al Pic. L’ascensió al pic era fàcil però amb algun punt complicat per a les raquetes, malgrat això, decidim no treure’ns-les i seguir. Arribem al cim els quatre raquetistes (quines vistes tan fantàstiques!) i piquem alguna cosa esperant als dos esquiadors de darrera.

Foto de cim de rigor (amb l’Ivan a punt de carregar-se la fita) i els raquetistes ens separem dels esquiadors que pretenen llançar-se muntanya avall sense miraments (“fins després!!”). De tornada al coll el Xavi C i jo decidim canviar raquetes per grampons ja que algun esquiador ha fet caure les traces muntanya avall i hi ha punts complicats per passar; els dos incombustibles, és clar, segueixen amb elles. En aquest punt no parem de creuar-nos amb gent que puja cap al Montmalús, sembla que tothom s’hagi posat d’acord per fer el mateix cim el mateix dia.

Els quatre genets de la raqueta ens disposem a completar el Circ de Colells seguint el consell de l’Amadeu. Passem el coll de Montmalús i el creuem en direcció est per una pendent suau i ascendent; encara no tenim massa clar si podrem completar la volta al circ ja que la cresta que es veu al fons sembla molt complicada.

Després d’una horeta de carenejar i pujar i baixar, arriba l’hora de la veritat: hem de decidir si seguim avançant o bé retrocedim i tornem pel coll de Montmalús. Els “Xavis” ho tenen força més clar que l’Anna i jo, que ens mostrem una mica reticents, però amb allò de “ens apropem una mica més i ho valorem”, ja hem baixat una pendent rocosa (amb canvi de raquetes a grampons inclòs) i ens trobem a peu de cresta. En aquest punt decidim que la millor opció és flanquejar per l’esquerra de la cresta per una pendent de neu força pronunciada però factible, i anem avançant de costat i de cara a la pendent fins a un primer collet.

Després de superar el collet ens adonem que ara la única opció és flanquejar per la dreta i, amb molt de compte, ho fem: hi ha també una forta pendent i el flanqueig és llarg. Mica a mica, gramponada a gramponada i pioletada a pioletada ..... arribem a “zona segura” i, per la nostra alegria, veiem que hi ha traces de pujada (ergo el tros que ens queda serà fàcil!). Com que en Xavier Serrallonga no en té mai prou de canya, li fem cas i fem el cim del Pic de la Portella de Joan Antoni (2.777m) - que acabàvem de flanquejar per baix - tot seguint les traces que ens acabem de trobar, és a dir, per una via fàcil.

Segona foto de cim de rigor i cap a baix falta gent!! La baixada és senzilla i s’inicia amb una zona més rocosa per anar-se suavitzant i convertint en un llom de neu infinit en direcció a les pistes d’esquí. La mandra, la tossuderia i el “ja quasi hem arribat” fan que no ens tornem a canviar els grampons per les raquetes convertint l’últim tram de baixada en un autèntic martiri. Per sort, acaba guanyant el seny i, després d’una hora d’enfonsar-nos fins la cintura, ens posem les beneïdes raquetes i ens sentim d’allò més alleugerits i veloços amb elles......... finalment acabem “enganxant” les pistes d’esquí amb una veu de fons que per megafonia i en tots els idiomes recorda als esquiadors que les pistes tanquen al cap d’una hora........... i ja en portem unes 7 de camí.....

Pàrquing – cotxe - trucada al Rafa (que ja és de camí a Barna amb l’Ivan) - cues a Andorra i entrepà a la Seu en companyia de l’Amadeu que té ganes de saludar-nos, recuperar les claus i quedar per un altre dia (si Santa Meteo ens és favorable, és clar). Jo m’he intentat fixar en el que menjava l’Anna per veure si descobria amb què es dopa però hauré de seguir investigant perquè l’amanida i l’entrepà no m’han semblat gaire sospitosos.........

Bé, en resum, un dia esplèndid, una volta esplèndida i uns companys encara més esplèndids.

Text: Raquel Millán

Fotos: Xavi de Càceres