Els Écrins per Sant Joan

Le Perthus: Recollida de ticket de peaje. Ha estado conduciendo durante cerca de dos horas, ¡ Tome un descanso ! .... això diuen les fulles de ruta que ens va passar l'Alex. I una merda, i ben grossa a més! ... Circulació lenta a l'AP7....!! Hi ha molt de trànsit fins a Perpinyà, portem dues hores i encara olorem el bosc del Montseny. Així i tot, misteriosament desprès de tanta aturada, l'arribada a l'aparcament "Pré de Madame Carle" cap a les dues de la matina es fa gairebé conjunta. Alguns fan "vivaquillo" al costat del cotxe, altres al cotxe i els més privilegiats a la gîte amb rodes. La temperatura és suau, no fa gaire "frescota" i tothom troba ràpidament el seu ritme vital. Puntualment, a primera hora del matí com les boirines, un individu amb més semblança d'au que no pas de persona, carregat amb un plomatge vermell ataronjat fins al cul i nu a la resta, potser desesperat per la gana o la set, o per les necessitats de niar, apareix fent-se notar per la seva saviesa i prudència: - Toc... Toc.. !! ... Si sortim ara, podríem anar a ...
... siii !, a la ben grossa de abans podries anar.. !! Dues hores més tard, amb més vigor que abans, reneix sense cap saviesa i prudència, niant per tot l'aparcament amb el bec molt més dur cridant:
–A veure si sortim del forat !!
Llevar-nos es fa molt més fàcil així, presentacions, des-formalitats varies i a disposar del menjar. Hi ha de tot, esmorzar sense escrúpols...tot escampat pel terre i l'au Fènix ben bé al mig arreplegant de tot. Com canvien les cares amb la panxa plena, i com tornen a canviar desprès de tres horetes de repetjó. La duresa que significa pel paladar no tindre aquest "wilderness" més a prop de casa, és potser la conversa més desgranada a l'ombra del robust Refuge du Glacier Blanc. El Glacier Noir dominant dels tons grisos, abrupte, ple de derrubis erràtics ens va acompanyar al llarg de les nostres primeres braçades i cabussons dintre del Parc National. Sotmesos ara al Glacier Blanc, la seva llengua plena de saliva glaçada vessa cascades de seracs fins al refugi, cascades que treballen per despertar amb el seu cruixir les nostres sensacions del embruix del Mont Pelvoux, bastió d'aquest recinte fortificat d'emocions.
Cereals, fruits dolços, lleguminoses, glúcids a doll i ens veiem aviat empentats i revitalitzats dintre d'aquest desert blanc fins l'arribada cap a les cinc del vespre al Refuge des Écrins (3175m.), encara que algun/a dormilega continua a la recerca de fòssils. Hem entrat en terrenys gèlids, i no hi ha res com l'escalfor que proporciona el refugi amb un bon sopar per degustar els productes típics del país: Sopa de ... ... Patates amb ...i un bon pessic de pa dur per sucar-hi ... i com l' aigua és un luxe, l'ampolla a 4€.. Quina raó tenia !.. qui deia que les grans ascensions no es gesten als llençols d'un refugi. A poc a poc, el cansament ens acompanya i tots desfilem amb el propòsit d’assolir el següent objectiu: Vigileu on poseu els glutis !! i deixeu anar aquesta cadeneta penjant tant kitch !! A les deu de la nit, el silenci omple els nostres somnis, només buidats de tant en tant pels roncs d'una nina de porcellana. A les tres de la matinada tothom estalvia modals i bones maneres, inclòs la nina de porcellana.Un cop esmorzats, rodejats de motxilles, cordes i més estris alpinístics, amb la son impresa al gest i la mirada delatant il·lusió, amb un gest mecànic possés, deixem el refugi tan sols acompanyat d'un prestatge guarda-botes buit i d'una anima rònega. El ball de de la vida recórrer ara el Glacier Blanc, encordats seguim el ritme d'una cançó escrita amb els reflexes d'una nit envellutada amb quasi lluna plena.

Jordi-Victor ( orange casc men )
Olga-Eli ( no me chilles que no te veo !)
Nor-Montse-Lorenzo ( cordada de Cordada )
Javi-Patricia ( quatre sense tres amb pitillu i manilles )
Àlex-Òscar ( sospirs escanyats )

Aquests últims enfilen pel couloir de Barre Noire, nerviosos noten la preparació d'un líquid calent dintre del cos, però en poc més d'una hora i mitja, asseguts un front l’altre retornen a l'aire tots els sospirs buits de força i plens de vida que el couloir els ha deixat. Des de aquí dalt, ajupits en un petit ressalt, les figures humanes enfront la Barre esdevenen tot un paisatge immens. La resta del grup dintre d'aquest tapís ha seguit el traçat que porta fins al Dôme. Just on comença la directe Coolidge el grup gairebé en la seva totalitat es reuneix. La nostre ambició es retira immediatament d'aquesta frontera imaginaria dels quatremil, al veure que no hi ha traça oberta a l'aresta que uneix el Dôme i la Barre. Atenent-se al irreprimible desig sense satisfacció i convençuts del seu triomf, el grup sobreviu a tots els embats que se li llancen quan decideix afrontar la via Coolidge:
Alpinistes carregats del saborós èxit del cim, tous de neu refinats pel desequilibri dels esquiadors, pendents de glaç de 45º i tot un ventall de com generar C02 i altres contaminants purins d'obligada medicació. Abans de les deu del matí, per fi... .....Hem fet cim a la Barre des Écrins !! ....
Fruita seca, nous, pernil, ametlles, petons, avellanes, formatge, tocaments i galetes tot serveix dintre d'aquest desordre alimentari-sexual per celebrar-ho. Fotos, cigarreta del Javi i amb més bona intenció que ciència, afrontem l'últim esglai abans de trepitjar terra planera. N'hi havia per esglaiar qualsevol !!..el súmmum de la jornada !!. El traçat de baixada sembla especialment dissenyat per alguna ment perversa. Amb la solemnitat d’un funeral, tots en filera i perfecte ordre, alguns més condicionats que no pas altres, negociant amb el pendent la nostre estabilitat, el nostre punt on alliberar-nos d'aquesta buidor, esgarrinxant el glaç pam a pam, aconseguim arribar fins als "orange casc men". Aquests deslliurats en mig del descens, assenyalen una placa de gel testimoni del seu empresonament, últim pas d'aquesta petita condemna, abans d'arribar a la rimaia. Aquesta ofereix un baveig de neu batzegada, i l'arribada es fa esglaonadament. Cavil·lós l' Òscar la supera i minuts desprès ho farà la Montse, cramponejant en la solidesa del pont de neu indicat per aquest ....

–hòsties nen.. !!! ... La rimaia pren l'alè al cor de la Montse. L'Òscar petarrellejant de por deixà anar la motxilla i l'agafà pel braç dient-li:
–tranqui nena, ja ets meva... oh yeahh !!
... encara sort de l'altre braç escanyat al piolet arrapant-se encara amb força a la neu. Mèrit indiscutible per la Montse, passar sobtadament de la llum a les tenebres i no perdre les postures i compostures nomès és a l'alcanç d'una minoria.Tot i l'ensurt per la usurpació, la resta del grup encara neguitós tant sols necessita d'un petit encordament i sotragada per sobrepassar-la.

Un cop superat aquest cinyell d'adversitats i circumstàncies, tot esdevingué més tranquil, encara que calia escampar ràpid pel risc de "chute de séracs et rochers". Arribem a la llar d'infants muntanyencs en perfecta deserció. Rentada de mans, dents i peus per 2 € el gerro. Pastís de poma o xocolata per cobrir-se de glòria i amb gran goig, descamisada general a la chambre fins le dîner. Son les set del vespre, gairebé sopats, el nostre maître guixant habilitat entre taules i personatges llardonats, se'ns apropa sense dubtar ni mica ni molla:

L'heure du petit déjeuner, s'il vous plaît ?
–Llamp de Déu !! ... La taula es transforma en una ganàpia total.
–A les tres de la matinada... s'il vous plaît .... què, no et venen ganes d'afegir-t'hi ?
–M'han vingut unes ganes de riure ! diu el maître.
Alguns també riuen mossegant-se els llavis, com si fossin de la família dels hiènids només escoltar l'horari, però finalment tindran cabuda les diverses variants:
Atractiva caminada a un bonic racó alpí, o excursió d’altura amb les més còmodes possibilitats de veure el buit (Olga), i pels de condició física amb més llargada assolir el cim Est de Montagne des Agneaux (3664 m.) en un altre esdeveniment alpinístic memorable.
Fotos: Montserrat Andreu, Òscar.

La Pica d'Estats pel pont de Sant Joan.

La Dolors i en Joan Ramon han portat aquesta sortida oficial a la Pica. Ens ho explica en Joan Ramon.

Per fi he pogut escriure la crònica de la sortida a la Pica d'Estats del 21-06-2008, ha costat però al final ho he aconseguit.

Sortim del Palau Reial el dissabte 21 una llarga cordada composta per:Esther, Xavier Alsina, Ilonka, Feliu, Carles, Sandra, Xavier Oliveres, Luisa, Julie, Arnau, Adria, Mariona, Dolors Heres, Dolors Gurri i Joan Ramón.Carretera i manta fins a Bellcaire i parada obligatòria al Bar Sport (El Tanatori), fem un bon esmorzar, xarrem una mica per conèixer-nos millor i tornem a la carretera ja fins a Areu l'ùltim nucli de civilització que trobarem fins a la tornada.

Ens fiquem de ple a la Vall Ferrera i casi sense adonar-nos estem ja posant-nos les botes i carregant els moxilorros a les nostres pobres esquenes.Primer trobem el refugi (que estan ampliant) i d'allà mateix surt el camí que ens porta al nostre destí. Encara que ja ho aviso abans, la pujada es forta i hi ha algú que nota la inactivitat.

Els que anem mes de presa ens acoblem als que no ho fan i així el grup sempre va junt.Abans d'arrivar a creuar el riu que ve de la vall parem a menjar una mica doncs ja es l'hora i hem d'agafar forces per arribar fins al LLac de Sotllo que encara queda lluny.Les noticies que ens donen no son gaire esperançadores, hi ha molta neu a partir del Llac d'Estats lo que confirma que hem de dormir una mica abans, al Llac de Sotllo.Arribem sense cap entrebanc a la gran explanada que hi ha al costat de la cabana justament passat el llac i aquí ens on trobem un petit problema, hem de passar el riu que baixa com mai l'havia vist abans. Aquí el que escriu es vol fer el valent i passar amb les botes posades i de cop relliscada i al terra sense caure dins l'aigua però amb tan mala sort que un dels pals cau al riu i es fica en el llac gelat. Jo m'ho miro i veig que es queda parat en un tros de gel, no m'ho penso dos vegades, hem despullo i hem fico en el llac ha buscar-lo. Mara meva quin fred, hem vaig sentir com el Leonardo diCaprio en el Titanic. Una anècdota per recordar, res mes.

Plantem tendes, si no recordo malament eren set, tot un campament. Jo que vull provar el meu sac nou faig bivac.Fem unes petites classes de com es posen els grampons i de con s'utiliza el piolet als que no ho han fet mai, sopem i a dormir. Hem decidit sortir molt d' hora per trobar-nos la neu lo mes dura possible.Tenim quasi lluna plena i no hi ha ni un núvol, fantàstica la vista des de el meu sac. El cel tot estelat y la óssa major davant meu.Desmuntem les tendes i sortim a les 5.30 amb els frontals i busquem lloc per deixar pes (sacs, tendes, alguna motxilla i altres utensilis que no fan falta) . Abans d'arrivar a la tartera del Port de Sotllo ja es de dia.

El Llac d'Estats està gelat com els que veiem en els reportatges d'Alaska i a partir d'allà neu i mes neu. Decideixo posar-nos els grampons i piolet en mà comencen la temuda pujada. Vaig fen una mica de zigazaga buscant una bona traça i finalment la trobo. Decidim que la Sandra (que es la que va patint més) vagi darrera meu i després tot el grup per no separar-nos.La Sandra ens fa anar poc a poc però anem fen i arribem al port de Sotllo. Allà decidim lo que farem.Mentre la Dolors Gurri parla amb la Sandra jo m'adelanto fins un primer flanqueig per veure com està el camí.El camí esta be i la neu encara no està massa tova.

Es queden la Dolors Gurri, la Sandra, la Esther per voluntat pròpia i el Carles, no sé encara perquè i crec que ell tampoc però hem sembla be que es quedi amb la Dolors.La resta del grup ja te ganes de marxar i sortim, es una oportunitat única fer la Pica en aquestes condicions.Passem el flanqueig sense problemes i el grup marxar prou be. Tots fem pinya i anem plegats cap a el Coll de Riufred. Primer hem de passar la maleïda rimaia (es que li tinc molta mania), crec que ningú es va donar conta doncs afortunadament estava molt plena de neu dura i no tenia perill.Trobem algunes petites allaus que hem de travessar i veig que les practiques amb els grampons i el piolet han funcionat, tots endavant sense problemes.Arribem al Coll de Riufred i des de allà ja veiem el Pic de Verdaguer i a la esquerra la Pica. Descasem uns minuts i continuem doncs el nostre objectiu està molt prop.

La Dolors Gurri em crida per la emissora però no puc contactar amb ella doncs la bateria de la meva emissora ha dit prou.Continuem, el Xavier Alsina se sent fort i em demana avançar-se amb la Dolors Heres, cap problema doncs des de la situació que estem els puc veure en tot moment.Arribem al coll que hi ha entre la Pica i el Verdaguer i deixo passar a tots davant meu doncs es mereixen ser ells els primers en arribar. Per fí la Pica d'Estats, 3.143 m. punt culminat de Catalunya.Ens trobem a Xavier Serrallonga, soci del CEC, que ve de fer la cresta del Gabarró i marxa cap a el Sotllo, va com una bala.Felicitacions per tots, unes quantes fotos i baixem al coll a descansar i menjar.Uns fan el Verdaguer i altres quedem al coll fen la xerradeta i admirant el paisatge.De cop i sopta arriba el Carles i ens diu que ve la Dolors Gurri amb la Sandra, grata sorpresa. Carles corona.Nosaltres decidim començar a baixar i les trobem quan ja pujam la última pala.

També coronant. La Dolors Gurri molt valenta i la Sandra doncs encara més, si no ho veig no ho crec.La baixada es llarga però còmoda, en el Port de Sotllo ens retrobem amb l'Esther i descansem una bona estona, el Pic de Sotllo per un altre dia, estem cansats.Arriben uns nois que estaven acampats també al llac i em pregunten com està el camí per pujar a la Pica (van amb sabatilles d'esport). Els dic que millor no pugin doncs no van preparats. Afortunadament per ells ens fan cas.Ens queda la baixada del Port, la Julie no pot aguantar i es llença en tobogan, també l'Arnau i la Mariona si no recordo malament.Recollim les coses de l'amagatall i tornem a muntar les tendes.Al cap de dos o tres hores arriben la resta del grup amb el Carles davant l'Adria i la Dolors i finalment la Sandra, que arriba la pobre que casi no s'aguanta.Bé, a partir d'aquí ja tot es descansar, prendre el sol, banyar-se una mica i fer el vago total. Al cap vespre la Dolors Gurri ens prepara una mica de té ja que comença a fer fresqueta, sopem i a dormir. Jo torno a fer bivac (torno a veure l'ossa major davant meu). Per cert si no recordo malament en totes les tendes hi havien parelles (exceptuant a la Dolors i al Adrià), que va passar a la resta. Això mai es sabrà.Al dia següent ens aixequem d'horeta i fem el camí de tornada fins els cotxes dividits en dos grups doncs uns tenien mes presa que uns altres. En Areu ens prenem una cervesa ben fresca i uns bocates que ens van sentar com si fossin un manjar.

I això es tot, espero que no s'hagi fet massa llarga aquesta crònica però es que la Pica es la Pica i es tan llarga de fer com de descriure la seva ascensió.Una abraçada a tots i espero que vingueu a properes sortides que ja estem preparant.

Text: Joan Ramon Montes

Fotos: Joan Ramon Montes, Dolors Gurri

En record de l' Úrsula Willius

Dilluns, 23 de Juny. Avui al matí he llegit el correu que m'havia enviat en Manuel Parrado ahir a la nit. Un desgraciat accident ahir al matí en l' ascensió a l' Estaragne, ens ha deixat sense la companyia de la nostra amiga Úrsula Willius.

Els que hem tingut la sort de compartir les muntanyes amb ella, i hem tingut el privilegi de la seva amistat, ens sentim dolguts i esquinçats. Orfes. Volem donar suport als nostres companys, Alex, Neus, Dani, i Teresa que han tingut la mala sort de viure personalment aquest trist accident.

Alemanya, i catalana per convicció, estava plenament integrada al país i al C.E.C. Malgrat la brillantor de la seva carrera alpinística, i com esquiadora, va fer sempre de la discreció, la seva senya d'identitat. Mai tenia un no a qualsevol proposta de sortir a muntanya. Era una entusiasta de l'esquí de muntanya i va participar en gran quantitat de competicions. Va practicar l' alpinisme d'alt nivell, i en el seu currículum hi han multitud d'ascensions a tot el món. Des de que es va jubilar tenia un munt de projectes, i la darrera vegada que vaig parlar amb ella fa un parell de mesos, va dir de reprendre l'expedició a l' Aconcagua que havíem suspès el gener del 2006, per coincidència (i conflicte) amb els "sensegluten". Ara ja no podrà ser.

Emili Rissech.