Entrades
Aquest matí hem anat a pendre vistes per les rutes del Centenari de Muntanya
Per anar fent boca, aquí teniu aquestes quatre fotos.
ESPELEOCANYONS
Fa 14 anys
Una finestra a Espinavell. Tardor 08
Dijous, 27 de Novembre 2008.
És mitja tarda a Espinavell i m'imagino que la majoria sou a treballar, o sortint-ne. Tinc algunes excepcions al cap, com ara la meva pròpia.
He estat tot el matí vernissant fustes, perquè a Can Jordi estrenarem sostre nou pel pont de la Puríssima (parlo en plural de pur vici).
I fa un fred! Amb la punta dels dits glaçada de treballar als garatjos de mig poble (he d'estar a cobert o em moro), he decidit fer una pausa i tornar a casa, a la vora de l'estufa. Per la finestra es veu el gran panorama nevat de la Vall, una joia que es renova cada vint minuts aproximadament.
He fet vacances tot el mes, però no he pogut marxar ni un sol dia. He fet cursos, jornades, fires, viatges, projectes i reunions a cabassos. I he vernissat el sostre, és clar. I estic esgotada, és clar! Avui volia anar a caminar, però m'he hagut de quedar amb el pinzell. Després, la neu m'ha fet pensar que encara he aprofitat el dia...
I amb tant de cansament, sense aquella pausa higiènica de cada sis mesos, el cap se m'enterboleix i m'atabalo pels milers d'idees que m'hi volten. No el puc aturar!! Necessito desconnectar!!!
Ara tinc sempre uns somnis de desastres i angoixa, de ciutats destruïdes, sense llum ni serveis, i de gent perduda, atrapada en un espai sense possibilitats. I quan em desperto, m'alegro de viure a la muntanya, de poder encendre foc a l'estufa i de tenir veïns còmplices.
Una nit d'aquestes, però, em vaig despertar al bell mig de l'angoixa i no vaig poder dormir més. Després de fer voltes, em vaig aixecar per engegar l'ordinador i treballar una mica. I el món mort de la fosca em va tornar a les meves penes. Vaig escriure quatre ratlles:
Tot sovint em passa que, de cop i volta, caic al pou del record del dolor; i llavors em torna la malaltia, la comprensió de l'oblit permanent de l'altre, el reconeixement de la seva incomprensió de l'entorn, la cara de sorpresa, la incapacitat per rebre i per emetre, la progressiva i degradant immobilitat, el dolor en l'expressió, la inexpressió, la creixent dependència, l'absoluta incapacitat i la progressió cap a una mort certa, anunciada en els ulls enfonsats, els ossos sortint i les llagues a la pell.
I quan caic en aquest pou, feina rai a recordar el Pau d'abans, i potser sort en tinc de les fotos, que encara em poden retornar el seu somriure, la seva veu, les seves idees potents, el seu gest, la seva mirada.
Cada cop més lluny. Cada cop més endins.
Fa un vespre fosc, gris. L'hivern ho atura tot. He estat dos dies a Barcelona i en cap moment he tingut aquesta sensació. I us he de dir que m'agrada que el món pugui més que jo, que el meu ritme. M'agrada que el fred mati les plantes, o les adormi, que hi hagi menys ocells i que el glaç ho cobreixi tot, fent-nos entrar a casa per seure vora el foc. És la manera més bella d'entendre que la vida no s'atura, que transcorre per si sola. I que jo sóc insignificant al mig d'un univers infinit de temps i espai. Que un dia passaré, com tothom, i que el món seguirà aquí per meravellar els ulls d'aquells que s'hi sàpiguen aturar.
Fins aviat.
Eva
La Calma (Alta Garrotxa)
Aquest diumenge 23 de Novembre, una colla de 17 membres hem fet un
a sortida d' excursionisme del CEC, en un recorregut poc habitual dins les excursions que es fan des de Sadernes, on sovint la majoria enfila cap a Talaixà i el Ferran, o Sant Aniol, les Balmes d' Uja i Sant Marc, o Riu, Bassagoda, o els Treus, o tants altres racons.
a sortida d' excursionisme del CEC, en un recorregut poc habitual dins les excursions que es fan des de Sadernes, on sovint la majoria enfila cap a Talaixà i el Ferran, o Sant Aniol, les Balmes d' Uja i Sant Marc, o Riu, Bassagoda, o els Treus, o tants altres racons.Avui ens hem trobat a Argelaguer per esmorzar, però des de que han fet l'autovia, que salva el poble, aquí els diumenges al matí no es mou ni Déu, tot és tancat. Anem a Sadernes, però hem d'esperar que en Xicu obri l' hostal a les nou, perquè alguns es mengin uns entrepans pantagruèlics, i algun cafè amb llet que indisposarà a l'Amalia, al cap de mitja hora llarga, però que de seguida es recuperarà.
La sortida des del pont de Plansarenes, comença amb una pujada de més de 400m sense aturador fins a Can Pentinet, després una petita baixada fins a la Quintana, ens dona repòs per començar una altre pujada de gairebé 300m, que ens porta per la font de Rodoret fins a Coll de Jou, i d'aquí una pujada de 115m molt drets, ens arriba fins el cim de la Calma (1053m).
La pujada la fem allargassant la fila, però ens reagrupem a Can Pentinet i a Coll de Jou. El cim de la Calma sorprèn a més d'un per 
l'espectacular vista de què gaudim, tot i que alguns núvols ens tapen una part de la panoràmica més llunyana cap a l'oest. Un petit repòs, quatre ganyips, i temps perquè en José Manuel faci les magnífiques fotos que ens il·lustren. Sortim del cim cap a l' est i després cap el sud per una baixada en que passem pel costat de la creu de Monteia, i anem baixant fins a Sant Miquel de Monteia. Des de aquí fins a la casa de Monteia és el paradís dels caçadors de pinetells i rovellons. En Josep fa estona que va omplint una bossa amb llenegues, rovellons, i altres esquisideses. Als prats de Monteia dinem a tocar del caire sobre l'engorjat del riu Borró.
l'espectacular vista de què gaudim, tot i que alguns núvols ens tapen una part de la panoràmica més llunyana cap a l'oest. Un petit repòs, quatre ganyips, i temps perquè en José Manuel faci les magnífiques fotos que ens il·lustren. Sortim del cim cap a l' est i després cap el sud per una baixada en que passem pel costat de la creu de Monteia, i anem baixant fins a Sant Miquel de Monteia. Des de aquí fins a la casa de Monteia és el paradís dels caçadors de pinetells i rovellons. En Josep fa estona que va omplint una bossa amb llenegues, rovellons, i altres esquisideses. Als prats de Monteia dinem a tocar del caire sobre l'engorjat del riu Borró.Hi ha algun intent de migdiada, però encara ens queden 3 hores de 
camí, i cal carregar les motxilles altre vegada, si no volem fer salat, i arribar de fosc.
camí, i cal carregar les motxilles altre vegada, si no volem fer salat, i arribar de fosc. Pugem per la pista que al poc es converteix en corriol, l'Esther, i l' Anna tiren del grup, i també l 'Antonio que de tant en tant espera la Lluïsa, i la Sònia també demostra que està en forma. En Baltasar presenta la seva candidatura a Trepitjamolses, sorprès per una alta garrotxa desconeguda per ell. En Florenci, la Lucia, la Maria i en Joan fan la xerrada, mentre en Carlos satura de dades el GPS. l' Isidre segueix silenciós, al contrari que l 'Arantxa i la Núria que s'expliquen secrets inconfessables, tots anem pujant i escollim tornar a Coll de Jou, i d'aquí al Coll Sabassa, on hi podíem haver arribat directament, però al vocal no li ha donat la gana.
Al Coll Sabassa, hi ha, evidentment, 
la bassa de fang que li dona nom, i intuïm que és lloc habitual de festivals i orgies senglaneres, els pins gastats pel fregadís desperassitari ho confirmen. Ara ja tot és baixada, primer fins al Clot de Calanís, i després cap a Sant Grau d' Entreperes (originàriament Santa Maria, però la força del costum popular li ha canviat el nom).
la bassa de fang que li dona nom, i intuïm que és lloc habitual de festivals i orgies senglaneres, els pins gastats pel fregadís desperassitari ho confirmen. Ara ja tot és baixada, primer fins al Clot de Calanís, i després cap a Sant Grau d' Entreperes (originàriament Santa Maria, però la força del costum popular li ha canviat el nom).A Sant Grau hi trobem el que per decisió unànime del 1er. congrés mundial de Trepitjamolses dona nom a allò que en altres llocs en diuen un pas canadenc. Si als segles XII-XIII feien aquest enreixat al terra perquè no entressin els animals a l' església, per quins set 
sous li hem de donar el nom de pas canadenc a allò que se'n pot dir pas d' Entreperes.
sous li hem de donar el nom de pas canadenc a allò que se'n pot dir pas d' Entreperes.Tornem a Can Pentinet i saludem al gros roure, i a l'encara més gran alzina, abans d' agafar el fresat corriol que ens portarà altra vegada al pont de Plansarenes, on tenim els cotxes. Baixem amb la fila estirada en petits grupets, on es va comentant com ha anat el dia, i es fan plans per properes sortides. Una mica cansats però contents d'haver aprofitat el dia.
Petons, abraçades, i la moderna tradició dels @'s.
Text: Emili Rissech
Fotos: José Manuel Ibars
Fotos: José Manuel Ibars
Coma d'Orri i Gra de Fajol
CRÒNICA DE LA SORTIDA A COMA DE L’ORRI – GRA DE FAJOL 23-11-2008
Avui hem tingut l’oportunitat de veure un altre part del Ripollès. Nova per molts de vosaltres, una coma que es veu des de la carretera quan puges a Vallter i mai li dónes importància. Es la Coma de l’Orri.
Des de el seu principi i fins el coll de l’Orri té 1000 metres de desnivell i fins el Gra de Fajol 200 metres més i tot això en una distancia relativ
ament curta perquè us feu una idea de la forta pujada.
Deixem el cotxes en una corba de la carretera d’on surt el camí, el famós GR11 que deixem molt aviat per ficar-nos de ple en la Coma de l’Orri. Al principi entre arbres i matolls i després seguin l‘ample conca d’un riu que va a morir al Ter.
Esglaonadament anem pujant i guanyant alçada. El vent es comença a sentir i ens va avisant de que està furiós. No ens intimida i nosaltres seguim.
Quan es comencen a veure les primeres clapetes de neu, estem ja sobre els 2200 metres.
De cop arribem a un gran esglaó, el pugem i trobem una capa fina de neu glaçada que mica en mica ens va convertint en neu humida i dura. Es l’hora de posarse el grampons i agafar el piolet. Unes petites explicacions de com caminar amb els grampons i fer servir el piolet fins i tot com fer una autodetenció, tot d’una forma molt bàsica per no perdre gaire temps. Continuem.
Arribem a una gran roca que hi ha en mig de la coma que ens resguarda del vent, parem a descansar i menjar una mica per recuperar forces. El vent ja s’ha emportat un guant i una gorra i això que ho vaig avisar.
Seguim i ens trobem amb la pala més vertical de la jornada digna de qualsevol corredor del Cadí però en perfectes condicions per fer-la sense problemes.
Tenim en el grup una persona a la qual li afluixen les cames, es diu Esther, però que amb la ajuda d’en Toni i de Xavier Serrallonga aconsegueix arribar al coll juntament amb tot el grup.
Només ens queda la pujada fins els cims però tenim un gran problema. El vent.
Calculo que en aquests moments pot està bufant a 70 o 80 km/hora i sense dir-nos res ja suposem que el Gra de Fajol petit no el farem. Només farem el gran.
El grup enfila cap el cim i a la Esther decideixo portar-la en un ensamble curt doncs vull sentir tots els seus moviments (per si se l’emporta el vent o te una relliscada).
Li pregunto si es veu amb cor d’arrivar al cim i em diu primer que si però calculo que trigarem molt i decidim no pujar. Marxem cap el coll de la Marrana i allà esperarem al grup que prèviament em avisat.
En Josep Mª Tello s’ens uneix i ve amb nosaltres.
Després d’uns vint minuts d’esperar en el coll arriben la resta del grup que han fet cim i decidim començar a baixar ràpid doncs estem congelats.
D’una tirada i només parant un parell de minuts arribem al refugi d’Ull de Ter on farem una parada de mitja hora per descansar i reposar forces.
Parlem amb Marc, el guarda, que està apunt de marxa però s’espera fins que decidim continuar el camí.
Ens tornem a posar els grampons. Per alguns es tot un engorro això de posar i treure però ho em de fer doncs en el camí encara queden restes de neu glaçada.
Just abans d’arrivar a la corba on es deixen els cotxes per pujar al refugi ja ens els tornem a treure ja definitivament.
Des de aquí fins els cotxes només ens resta una hora mes o menys tot seguin el GR11 o com es diu per aquí, el camí vell.
Be, espero que us hagi agradat aquesta sortida malgrat que el Torb, que es com s’anomena al vent quan bufa del nord per aquesta zona, no ens ha deixat fer tota la ruta prevista. El Gra de Fajol petit ens espera un altre dia.
He vist al grup lo suficient content com per pensar que avui han fet alguna cosa que no havien fet abans i que han quedat satisfets de fer-ho. Fer un cim amb unes condicions bastant adverses.
Així es l’alta muntanya a l’hivern. Si prenem les corresponents precaucions la podrem gaudir i de retruc ella ens respectarà.
Moltes gràcies a tots.
Joan Ramon
Avui hem tingut l’oportunitat de veure un altre part del Ripollès. Nova per molts de vosaltres, una coma que es veu des de la carretera quan puges a Vallter i mai li dónes importància. Es la Coma de l’Orri.
Des de el seu principi i fins el coll de l’Orri té 1000 metres de desnivell i fins el Gra de Fajol 200 metres més i tot això en una distancia relativ
ament curta perquè us feu una idea de la forta pujada.Deixem el cotxes en una corba de la carretera d’on surt el camí, el famós GR11 que deixem molt aviat per ficar-nos de ple en la Coma de l’Orri. Al principi entre arbres i matolls i després seguin l‘ample conca d’un riu que va a morir al Ter.
Esglaonadament anem pujant i guanyant alçada. El vent es comença a sentir i ens va avisant de que està furiós. No ens intimida i nosaltres seguim.
Quan es comencen a veure les primeres clapetes de neu, estem ja sobre els 2200 metres.
De cop arribem a un gran esglaó, el pugem i trobem una capa fina de neu glaçada que mica en mica ens va convertint en neu humida i dura. Es l’hora de posarse el grampons i agafar el piolet. Unes petites explicacions de com caminar amb els grampons i fer servir el piolet fins i tot com fer una autodetenció, tot d’una forma molt bàsica per no perdre gaire temps. Continuem.
Arribem a una gran roca que hi ha en mig de la coma que ens resguarda del vent, parem a descansar i menjar una mica per recuperar forces. El vent ja s’ha emportat un guant i una gorra i això que ho vaig avisar.
Seguim i ens trobem amb la pala més vertical de la jornada digna de qualsevol corredor del Cadí però en perfectes condicions per fer-la sense problemes.
Tenim en el grup una persona a la qual li afluixen les cames, es diu Esther, però que amb la ajuda d’en Toni i de Xavier Serrallonga aconsegueix arribar al coll juntament amb tot el grup.
Només ens queda la pujada fins els cims però tenim un gran problema. El vent.
Calculo que en aquests moments pot està bufant a 70 o 80 km/hora i sense dir-nos res ja suposem que el Gra de Fajol petit no el farem. Només farem el gran.
El grup enfila cap el cim i a la Esther decideixo portar-la en un ensamble curt doncs vull sentir tots els seus moviments (per si se l’emporta el vent o te una relliscada).
Li pregunto si es veu amb cor d’arrivar al cim i em diu primer que si però calculo que trigarem molt i decidim no pujar. Marxem cap el coll de la Marrana i allà esperarem al grup que prèviament em avisat.
En Josep Mª Tello s’ens uneix i ve amb nosaltres.
Després d’uns vint minuts d’esperar en el coll arriben la resta del grup que han fet cim i decidim començar a baixar ràpid doncs estem congelats.
D’una tirada i només parant un parell de minuts arribem al refugi d’Ull de Ter on farem una parada de mitja hora per descansar i reposar forces.
Parlem amb Marc, el guarda, que està apunt de marxa però s’espera fins que decidim continuar el camí.
Ens tornem a posar els grampons. Per alguns es tot un engorro això de posar i treure però ho em de fer doncs en el camí encara queden restes de neu glaçada.
Just abans d’arrivar a la corba on es deixen els cotxes per pujar al refugi ja ens els tornem a treure ja definitivament.
Des de aquí fins els cotxes només ens resta una hora mes o menys tot seguin el GR11 o com es diu per aquí, el camí vell.
Be, espero que us hagi agradat aquesta sortida malgrat que el Torb, que es com s’anomena al vent quan bufa del nord per aquesta zona, no ens ha deixat fer tota la ruta prevista. El Gra de Fajol petit ens espera un altre dia.
He vist al grup lo suficient content com per pensar que avui han fet alguna cosa que no havien fet abans i que han quedat satisfets de fer-ho. Fer un cim amb unes condicions bastant adverses.
Així es l’alta muntanya a l’hivern. Si prenem les corresponents precaucions la podrem gaudir i de retruc ella ens respectarà.
Moltes gràcies a tots.
Joan Ramon
Cap de setmana complet
Aquest cap de setmana del 22 i 23 de Novembre, teniem molta activitat, i hem estat repartits, uns quants per diferents llocs de les muntanyes, i molts per alguns sofàs de casa. L’ Albert va anular la sortida al Pic de Peguera per falta de quorum, en Joan Ramon, el diumenge va portar una sortida oficial del CEC a la Coma d’ Orri i el Gra de Fajol, i l’ Emili també el diumenge, una sortida d’excursionisme del CEC a la Calma (Alta Garrotxa). Sabem que alguns altres també han fet alguna petita escapada muntanyenca, però el gros del grup ha anat a la Cerdanya, amb aventura inesperada inclosa. El dissabte mentre l’ Emili estava caçant bolets, una trucada de l’Àlex el posa al corrent d’una situció incomprensible: no estan fent coredors al Cadí, estan buscant un lloc per dormir la propera nit perquè un atac de xucla-sangs els ha fet fora de la Gîte de Porta. Fins i tot la Dolors, convalescent a Barcelona, va trucar a l’ Àlex per donar-li telèfons de possibles alternatives on passar la nit. En tenim aquesta esplèndida crònica de l’Olga que demostra com és de dura la vida de l’ alpinista.
Bé, a part de patir l’atac d’uns alienígens xupa-sangs, varen celebrar els aniversaris de l’ Olga i l’ Ivan, i sembla que al final, també varen fer una mica de muntanya…, fins i tot la Christelle va fer el seu bateig de corredors al Vermicelle.
Crònica del 21, 22 i 23 de Novembre
Tot va començar un divendres 21 de Novembre de 2008. Un grupet de 16 persones (1) vam sortir tot contents i il·lusionats sense imaginar ni per un moment el que ens estava a punt de succeir . Sense saber-ho, ens estaven endinsant en la “dimensió desconeguda’’..n
a na na na, na na na na….
Vam arribar al nostre destí final “La Pastorale” (Porta) a diferents hores però vam coincidir els 16 per donar-nos els petonets de bona nit.
Pel dissabte pel matí hi havia 2 plans :
a) Corredor del Cadí , pels “matxaques" : Eli, Montse, Nor, Alex , Christelle, Sebas, Laura, Lluísa, Jordi, Ivan i Núria+Humbert, Isa , Oriol i Núria que pujaven directament desde Bcn dissabte pel matí
b) Passeig Trekkinero pels voltants: Javier, Eva, Alex Pódium, Pep, +Rebeca, Susana, Jaime, Sara i una servidora.
c) Especial: Visita fantasma, visto y no visto de Juan Carlos: Record de Mínim de permanència a la Gîte (1 hora?)
Per tant, els que havien de fer el corredor, se’n van anar d’hora a dormir.
Ens vam quedar Pep, Alex Podium, Eva, Javier i jo una estoneta per anar agafar la son. Finalment, vam decidir posar-nos el pijama i ficar-nos als nostre fantàstics i acollidors llits. Com anècdota o preludi, comentar que la meva amiga Eva que no està acostumada a les condicions adverses que hem de patir els “alpinistes” no li va donar moltes bones vibracions la condició de salubritat de l’indret a lo que jo vaig contestar: no siguis “finolis” .
Malauradament , abans de ficar-me al llit , vaig haver de baixar al pis de sota per
què no hi havia paper de WC al nostre pis i una ànima en pena que sortia d’una de les habitacions del primer pis se’n va acostar sigilosament i em va conduir fins el lavabo. Era el nostre Ivan, espantat i amb cara deseincaxada. Em mostrava el seu pijama i la pica del lavabo…..AAAAAGGGGG!! Tot ple de bitxos de naturalesa desconeguda, de diferents mides , vius i fastigosos .
Com que no volia alarmar a la resta de gent que dormia, vaig córrer cap a la cuina a buscar un xuf xuf, mata mosques i mosquits però la meva amiga Eva, em va enganxar i va a començar a sospitar de que alguna cosa passava..
Finalment, vam llevar a la Núria i Lluïsa que estaven a l’habitació del Ivan e inspeccionar tota la cambra , llits, mantes..i oh my god! Mon Dieu!, Déu meu!
Centenar de bitxets corrien lliurament, per les mantes, parets, dintre de les motxilles…
Llavors , vam decidir que havíem d’instauar estat d’emergència màxima: Despertar a tothom i buscar els bitxes no identificats.
Les habitacions del pis superior estaven menys contaminades . Els més afavorits:
Nor, Eli, Jordi i Montse, Els menys escrupolosos: Alex Podium i Pep, que van continuar dormint com angelets, Els enamorats: Alex i Christelle, que en comptes de bitxes veien cors , els infectats nivell greu: Sebas i Laura, els totalment infectats, Núria e Ivàn , pobrets, des de aquí ,els envio les meves condolències! (Lluïsa es va salvar gràcies a que es va embotir en els seus propis llençols)
I finalment els de l’insomni permanent injustificat i grau de escrupolositat exagerat: Eva, Javier i jo que no ens em vam ficar al llit en tota la nit.
Sobre les 3 de la matinada ja estaven (menys Alex Podium i Pep) tots reunits al saló en una comissió d’emergència per trobar una solució impossible de trobar a aquestes hores de la matinada.
Vam picar a l’amo del lloc que es va vindre bastant ràpidament i es va quedar una miqueta parat quan va veure la moguda. Va agafar mostres dels bitxets i casi de nosaltres també perquè ens va tractat com a animalets apestats. No ens donava cap solució i tampoc volia ajudar-nos a buscar un altre lloc per por a que l’infectèssim .
Situació surrealista “donde las haya,” alguns de nosaltres ja bevem cerveses , d’altres valents tornant a dormir i el tio plantat sense dir gaire cosa i mirant-nos.
Finalment, vam coaccionar al tio per a que ens fes rentadores de les robes més infectades: Ivan, Núria, Sebas i Laura.
A les 9 del matí, tothom es va llevar i vam començar a trucar a apartaments i cases rurals que poguessin acollir aprox. 26 persones per aquella mateixa nit.
Agraeixo la col·laboració i l’esforç de tots, l’espirit de feina en equip, el positivisme i el suport moral perquè jo estava totalment desmoralitzada i ja veia que ens havíem de tornar tots a Barcelona.
Vam trobar un lloc alternatiu, superguai , millor, immillorable a prop d’Ur.
Sobre les 13 h ja estaven tots allà, exaltats i amb moltes ganes de festa.
Per la tarda, van començar a arribar la gent que faltava de Barcelona: Rebeca, Jaime (el DJ) ,Sara i Susana, el afortunats que no vam viure l’experiència bitxenca, i els més afortunats: Humbert, Isa, Oriol i Núria que vam fer el corredor rematant el dia en una superfesta inoblidabledable amb molta música, ball, menjar (realment molt), begudes (justetes),plena de sorpreses i sobretot de molta, molta calor humana.
Sobre la 1 ja estàvem tots a punt de dormir (vam començar a les 6) ja que uns volien fer un corredor diumenge i d’altres l’excursió light.
Un grup alternatiu (agosarats però, perquè no dir-ho una mica pedo : Laura, Núria, Iván i Lluïsa, vam decidir fer el corredor després de la festa sense dormir perquè havien de marxar aviat diumenge.
Solament van arribar a la base però, els felicito per la seva força de voluntat i esperit aventurer.
El diumenge, finalment, solament dos vam poder llevar-se a les 5 per fer el corredor:Alex i Christelle (love is in the air!) i van triomfar fent el Vermicelle.
La resta, ho vam prendre amb molta , molta calma i vam començar a caminar a la 13h (hora local) per intentar el Puigpedrós.
Vam fer cim, però un altre, molt bonic i divertit (possiblement Castell dels Lladres, 2.504 m ) perquè vam atacar el cim per un lloc alternatiu per poder fer servir el piolet.
Sobre les 18:30h de la tarda tornàvem cap a Barcelona, uns quants vam parar a sopar a Ribes.Vam parlar de totes les experiències viscudes, que , si bé no molt muntanyenques, ens han unit encara més.
No he pogut, en una crònica de dues pàgines, plasmar tot el que es va viure, donaria quasi per un llibre.
Vull donar les gràcies a tots perquè vaig tenir una de les millors i més originals celebracions d’aniversari de la meva vida i ple d’emocions i prepareu-vos ja per l’any vinent, l’Ivan i jo estem maquinant…i…..
MUERTE AL CHINCHE!!!!
Text: Olga Martínez
Fotos: Núria Perapoch, Montserrat Andreu, i Àlex Figueroa
L’atac de les xinxes* devia ser apoteòsic perquè el dimarts encara varem rebre aquest escruixidor correu de la Núria:
Aquest matí he estat fen rentadores, de tota la roba del capde, i al final ho he rentat tot...bambes, sacs, motxilles...TOT!!!!!!!. M'he ratllat força, no cal dir-ho, sobretot quan encara he trobat dins una motxilla, una morta, i una altre mig vivaaaaaaaa!!!!! aaaaahh!!!!!!!!!!!!!!!!
Ha estat un procés minuciós...que te cagues..
Crec que ara ja ho tinc tot enllestit....uuffffffffff....jejejejejeje..
Encara, quan ho penso, al.lucino...
*xinxa
f 1 ENTOM 1 Gènere d'insectes hemimetàbols de l'ordre dels heteròpters, de la família dels cimícids (Cimex sp), de cos deprimit i ovalat, sense ocels i amb els ulls composts desenvolupats, paràsits de molts animals de sang calenta, hematòfags i nocturns. Cal destacar-ne la xinxa comuna (C. lectularius), paràsita d'ocells i mamífers, inclòs l'home, de forma plana i oval, nocturna i lucífuga, que xucla la sang i produeix irritacions.
Bé, a part de patir l’atac d’uns alienígens xupa-sangs, varen celebrar els aniversaris de l’ Olga i l’ Ivan, i sembla que al final, també varen fer una mica de muntanya…, fins i tot la Christelle va fer el seu bateig de corredors al Vermicelle.
Crònica del 21, 22 i 23 de Novembre
Tot va començar un divendres 21 de Novembre de 2008. Un grupet de 16 persones (1) vam sortir tot contents i il·lusionats sense imaginar ni per un moment el que ens estava a punt de succeir . Sense saber-ho, ens estaven endinsant en la “dimensió desconeguda’’..n
a na na na, na na na na…. Vam arribar al nostre destí final “La Pastorale” (Porta) a diferents hores però vam coincidir els 16 per donar-nos els petonets de bona nit.
Pel dissabte pel matí hi havia 2 plans :
a) Corredor del Cadí , pels “matxaques" : Eli, Montse, Nor, Alex , Christelle, Sebas, Laura, Lluísa, Jordi, Ivan i Núria+Humbert, Isa , Oriol i Núria que pujaven directament desde Bcn dissabte pel matí
b) Passeig Trekkinero pels voltants: Javier, Eva, Alex Pódium, Pep, +Rebeca, Susana, Jaime, Sara i una servidora.
c) Especial: Visita fantasma, visto y no visto de Juan Carlos: Record de Mínim de permanència a la Gîte (1 hora?)
Per tant, els que havien de fer el corredor, se’n van anar d’hora a dormir.
Ens vam quedar Pep, Alex Podium, Eva, Javier i jo una estoneta per anar agafar la son. Finalment, vam decidir posar-nos el pijama i ficar-nos als nostre fantàstics i acollidors llits. Com anècdota o preludi, comentar que la meva amiga Eva que no està acostumada a les condicions adverses que hem de patir els “alpinistes” no li va donar moltes bones vibracions la condició de salubritat de l’indret a lo que jo vaig contestar: no siguis “finolis” .
Malauradament , abans de ficar-me al llit , vaig haver de baixar al pis de sota per
què no hi havia paper de WC al nostre pis i una ànima en pena que sortia d’una de les habitacions del primer pis se’n va acostar sigilosament i em va conduir fins el lavabo. Era el nostre Ivan, espantat i amb cara deseincaxada. Em mostrava el seu pijama i la pica del lavabo…..AAAAAGGGGG!! Tot ple de bitxos de naturalesa desconeguda, de diferents mides , vius i fastigosos .Com que no volia alarmar a la resta de gent que dormia, vaig córrer cap a la cuina a buscar un xuf xuf, mata mosques i mosquits però la meva amiga Eva, em va enganxar i va a començar a sospitar de que alguna cosa passava..
Finalment, vam llevar a la Núria i Lluïsa que estaven a l’habitació del Ivan e inspeccionar tota la cambra , llits, mantes..i oh my god! Mon Dieu!, Déu meu!
Centenar de bitxets corrien lliurament, per les mantes, parets, dintre de les motxilles…
Llavors , vam decidir que havíem d’instauar estat d’emergència màxima: Despertar a tothom i buscar els bitxes no identificats.
Les habitacions del pis superior estaven menys contaminades . Els més afavorits:
Nor, Eli, Jordi i Montse, Els menys escrupolosos: Alex Podium i Pep, que van continuar dormint com angelets, Els enamorats: Alex i Christelle, que en comptes de bitxes veien cors , els infectats nivell greu: Sebas i Laura, els totalment infectats, Núria e Ivàn , pobrets, des de aquí ,els envio les meves condolències! (Lluïsa es va salvar gràcies a que es va embotir en els seus propis llençols)
I finalment els de l’insomni permanent injustificat i grau de escrupolositat exagerat: Eva, Javier i jo que no ens em vam ficar al llit en tota la nit.
Sobre les 3 de la matinada ja estaven (menys Alex Podium i Pep) tots reunits al saló en una comissió d’emergència per trobar una solució impossible de trobar a aquestes hores de la matinada.
Vam picar a l’amo del lloc que es va vindre bastant ràpidament i es va quedar una miqueta parat quan va veure la moguda. Va agafar mostres dels bitxets i casi de nosaltres també perquè ens va tractat com a animalets apestats. No ens donava cap solució i tampoc volia ajudar-nos a buscar un altre lloc per por a que l’infectèssim .
Situació surrealista “donde las haya,” alguns de nosaltres ja bevem cerveses , d’altres valents tornant a dormir i el tio plantat sense dir gaire cosa i mirant-nos.
Finalment, vam coaccionar al tio per a que ens fes rentadores de les robes més infectades: Ivan, Núria, Sebas i Laura.
A les 9 del matí, tothom es va llevar i vam començar a trucar a apartaments i cases rurals que poguessin acollir aprox. 26 persones per aquella mateixa nit.
Agraeixo la col·laboració i l’esforç de tots, l’espirit de feina en equip, el positivisme i el suport moral perquè jo estava totalment desmoralitzada i ja veia que ens havíem de tornar tots a Barcelona.
Vam trobar un lloc alternatiu, superguai , millor, immillorable a prop d’Ur.
Sobre les 13 h ja estaven tots allà, exaltats i amb moltes ganes de festa.
Per la tarda, van començar a arribar la gent que faltava de Barcelona: Rebeca, Jaime (el DJ) ,Sara i Susana, el afortunats que no vam viure l’experiència bitxenca, i els més afortunats: Humbert, Isa, Oriol i Núria que vam fer el corredor rematant el dia en una superfesta inoblidabledable amb molta música, ball, menjar (realment molt), begudes (justetes),plena de sorpreses i sobretot de molta, molta calor humana.
Sobre la 1 ja estàvem tots a punt de dormir (vam començar a les 6) ja que uns volien fer un corredor diumenge i d’altres l’excursió light.
Un grup alternatiu (agosarats però, perquè no dir-ho una mica pedo : Laura, Núria, Iván i Lluïsa, vam decidir fer el corredor després de la festa sense dormir perquè havien de marxar aviat diumenge.
Solament van arribar a la base però, els felicito per la seva força de voluntat i esperit aventurer.
El diumenge, finalment, solament dos vam poder llevar-se a les 5 per fer el corredor:Alex i Christelle (love is in the air!) i van triomfar fent el Vermicelle.
La resta, ho vam prendre amb molta , molta calma i vam començar a caminar a la 13h (hora local) per intentar el Puigpedrós.
Vam fer cim, però un altre, molt bonic i divertit (possiblement Castell dels Lladres, 2.504 m ) perquè vam atacar el cim per un lloc alternatiu per poder fer servir el piolet.
Sobre les 18:30h de la tarda tornàvem cap a Barcelona, uns quants vam parar a sopar a Ribes.Vam parlar de totes les experiències viscudes, que , si bé no molt muntanyenques, ens han unit encara més.
No he pogut, en una crònica de dues pàgines, plasmar tot el que es va viure, donaria quasi per un llibre.
Vull donar les gràcies a tots perquè vaig tenir una de les millors i més originals celebracions d’aniversari de la meva vida i ple d’emocions i prepareu-vos ja per l’any vinent, l’Ivan i jo estem maquinant…i…..
MUERTE AL CHINCHE!!!!
Text: Olga Martínez
Fotos: Núria Perapoch, Montserrat Andreu, i Àlex Figueroa
L’atac de les xinxes* devia ser apoteòsic perquè el dimarts encara varem rebre aquest escruixidor correu de la Núria:
Aquest matí he estat fen rentadores, de tota la roba del capde, i al final ho he rentat tot...bambes, sacs, motxilles...TOT!!!!!!!. M'he ratllat força, no cal dir-ho, sobretot quan encara he trobat dins una motxilla, una morta, i una altre mig vivaaaaaaaa!!!!! aaaaahh!!!!!!!!!!!!!!!!
Ha estat un procés minuciós...que te cagues..
Crec que ara ja ho tinc tot enllestit....uuffffffffff....jejejejejeje..
Encara, quan ho penso, al.lucino...
*xinxa
f 1 ENTOM 1 Gènere d'insectes hemimetàbols de l'ordre dels heteròpters, de la família dels cimícids (Cimex sp), de cos deprimit i ovalat, sense ocels i amb els ulls composts desenvolupats, paràsits de molts animals de sang calenta, hematòfags i nocturns. Cal destacar-ne la xinxa comuna (C. lectularius), paràsita d'ocells i mamífers, inclòs l'home, de forma plana i oval, nocturna i lucífuga, que xucla la sang i produeix irritacions.
Editorial d'en Nilf
22/11/2008 CELEBRACIÓ DELS 100 ANYS D'ESQUÍ A CATALUNYA UN CENTENARI PLE D'HISTÒRIES
Es compleix un segle des de la primera baixada amb esquís a Rasos de Peguera de socis del CEC
Història Anna Pruna, Juan Antonio Samaranch i l'autor, Antoni Real, fullegen el llibre del centenari. Foto: JOAN CORTADELLAS"
JOAN CARLES ARMENGOL. BARCELONA
Cent anys donen per molt. I, sobretot, si es tracta d'una activitat tan canviant, i que ha evolucionat tant, com és el món de l'esquí i dels esports d'hivern.El Nadal del 1908, un grup d'aventurers del Centre Excursionista de Catalunya (CEC) es van traslladar en tren fins a Cal Rosal (Berguedà), i d'aquí en burros fins al santuari de Corbera, per estrenar unes eines desconegudes, uns esquís i uns luges (trineus) importats des de Suïssa, i realitzar així a Rasos de Peguera les primeres baixades de les quals es té constància a Catalunya. Ahir, precisament a la seu del CEC, a Barcelona, es van rememorar aquella i altres històries i es va donar la sortida als actes d'un centenari que s'estendrà fins al desembre del 2009 i que tindrà d'aquí a tres setmanes el seu esdeveniment estrella, les dues proves femenines de la Copa del Món (gegant i eslàlom) a la Molina, una de les estacions clau en el desenvolupament d'aquest primer segle d'esquí.Llibre commemoratiu"Anàvem en tren fins a la Molina, pujàvem a peu fins a l'Hotel Adserà i allà finalment podíem esquiar una mica", recordava ahir Juan Antonio Samaranch, soci número 13 del CEC, cap de missió de l'equip espanyol als Jocs Olímpics d'Hivern de Cortina d'Ampezzo (1956) i, després, com a president del COI, present en cinc Jocs blancs més. És una de les moltes històries que es van rememorar ahir en la presentació del centenari i, també, del llibre que en dóna fe, 100 anys d'esquí a Catalunya, passions de neu, escrit pel periodista de TV-3 Antoni Real. "Aquest és un llibre d'històries, no pas d'Història", va recordar el director del veterà programa Temps de neu. En el llibre, com en l'exposició itinerant que recorrerà tot el territori, es repassa la trajectòria dels pioners i com l'esquí es va anar implantant amb l'arribada del tren a la Molina, la construcció del primer trampolí de salts (1933) o l'obertura del primer remuntador mecànic (1943).Una llarga història que ha acabat desembocant en una autèntica indústria que dóna satisfacció a un milió de practicants en 16 estacions d'esquí que ofereixen 619 quilòmetres de pistes i una capacitat de moure 157.000 persones alhora. "I ara, almenys que faci fred", va demanar Samaranch, pensant ja, com tots, en la Copa del Món de la Molina.
La notícia a 3cat24.cat
Esquí
Es presenta el llibre "Passions de neu" en el marc del centenari de l'esquí a Catalunya
Ara fa 100 anys, les muntanyes de Catalunya van veure lliscar els primers esquiadors. L'efemèride d'aquest centenari dels esports d'hivern ha començat amb un acte al Centre Excursionista de Catalunya, bressol dels primers esquiadors. Durant l'acte s'ha entregat un guardó honorífic a Joan Antoni Samaranch, que ha recordat l'època en què no hi havia remuntadors, i s'ha presentat el llibre "Passions de neu", escrit pel nostre company Toni Real i editat per Televisió de Catalunya i Cossetània Edicions.
Paral·lelament s'ha inaugurat una exposició històrica itinerant sobre l'evolució de l'esquí a Catalunya, que en els pròxims mesos es pot visitar a la seu del CEC.
El novembre nevat
El cap de setmana del 8 i 9 de Novembre uns quants hem posat els grampons per primera vegada aquesta temporada.
El dissabte, hem estat al Pedraforca per fer la Cresta de Cabirols, i després de pujar a bon ritme hem començat a trobar neu, que ens ha fet retardar l'ascensió. Quan hem a rribat al Gat hem decidit abandonar fent un ràpel. Es feia tard.
El diumenge hem anat a fer la canal de l' Ordiguer, i la neu estava perfecte, i tots hem gaudit d'un dia fantàstic de Muntanya.
No en fem una crònica però us en posem algunes fotos.
Cresta de Cabirols. Pedraforca
Canal de l ' Ordiguer. Cadí
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
