MOR MAURICE HERZOG
Maurice Herzog (Lió, França, 15 de gener de 1919 - Neuilly-sur-Seine, França, 14 de desembre de 2012) gener 2 va ser un alpinista i polític francès. El 3 juny 1950 va aconseguir, en companyia de Louis Lachenal, el cim de l'Annapurna, a la serralada de l'Himàlaia, convertint-se en els primers éssers humans en ascendir una muntanya de més de 8.000 metres. Fins llavors, un total de vint expedicions de diversos països l'havien intentat sense èxit. L'ascens va ser també extraordinari per la circumstància afegida que fos explorat, reconegut i escalat en un sol intent, al llarg dels dos mesos de la temporada d'escalada. L'impacte d'aquesta assoliment només va ser superat quan l'Everest va ser escalat per primera vegada el 1953.
Va néixer en el si d'una família acomodada. En els anys de la Segona Guerra Mundial va lluitar en la resistència francesa com a part de les Forces Franceses de l'Interior. Va aconseguir el grau de capità durant la campanya dels Alps (hivern de 1944-45). Va estar al comandament de la 2 ª Companyia del 27 º Batalló de Caçadors Alpins. L'escriptor Jean Mabire, en una de les seves obres sobre història militar, el descriu com «un dels millors alpinistes del batalló ... ha format la seva unitat a la seva imatge.
“Una vez en la cumbre sentí que mi vida iba a dar un giro”
L'expedició francesa va obtenir permís per escalar del govern del Nepal, podent triar qualsevol de les seves muntanyes. Fins aquell any, Nepal havia estat tancat als occidentals i els mapes de l'expedició, extremadament imprecisos, havien estat traçats pel Servei Cartogràfic de l'Índia recolzant-se en els mesuraments d'individus que utilitzaven rosaris budistes per comptar els passos i que portaven oculta la brúixola en el seu molinet de oraciones.4 Herzog compte que, en reconeixement als molts esforços i pèrdues humanes dels britànics en el seu intent de conquesta de l'Everest, van decidir dirigir-se a un altre pic. El primer objectiu de l'expedició va ser escalar el Dhaulagiri (8.167 m), però van renunciar a causa de la imprecisió dels mapes de l'època i el impressionant que resultava la muntanya per a escaladors els majors èxits havien tingut lloc en els Alps i que mai havien escalat a Àsia.
Es van dirigir al proper Annapurna (8.091 m) i es van trobar amb els mateixos problemes. Però el temps se'ls acabava, doncs la proximitat del monsó impedia un nou canvi d'objectiu. A més, tenien notícies que Bill Tilman, conqueridor del Nanda Devi, la muntanya més alta escalada fins aleshores, es trobava a la región.4
Van triar la cara nord i, davant la magnitud de la muntanya, van abandonar la idea d'escalar en estil alpí, triant en el seu lloc establir camps intermedis. Després de gairebé dos mesos d'exploracions i preparacions, Herzog i Lachenal van aconseguir el cim el dia 3 de juny de 1950. A més de Herzog i de Lachenal en l'expedició van participar els alpinistes Jean Couzy, Marcel Schatz, Gaston Rébuffat i Lionel Terray, el fotògraf Marcel Ichac, el metge Jacques Oudot i Francis de Noyelle com "oficial d'enllaç", en realitat, un diplomàtic que s'encarregava de la coordinació amb les autoritats locales.5 Cap d'ells va aconseguir arribar al cim, però a tots ells la història, i el mateix Herzog, els reconeix el mèrit de la conquesta.
També van prendre part nombrosos xerpes com portadors, liderats per Ang-Tharkey. Al contrari que en pràcticament totes les expedicions posteriors als pics d'aquella serralada, aquella vegada cap sherpa va aconseguir el cim doncs, tot i haver rebut l'oferiment d'acompanyar, van refusar perquè es tracta d'un cim sagrada per a ells, Deessa de la fecunditat.
Tant Herzog com Lachenal van optar per botes lleugeres per a l'assalt final al cim. Això, unit al fet que Herzog va perdre els guants a l'inici del descens van donar lloc que tots dos patissin congelacions. Podria haver estat pitjor, doncs Herzog, un alpinista amateur ple de patriotisme realitzava incomptables fotografies des del cim mentre s'acostava una tempesta, mentre Lachenal, un alpinista professional experimentat, va haver d'usar tota la seva capacitat de convicció per persuadir Herzog d'iniciar el descens , fins i tot iniciant-lo en solitari per forçar el seu company a seguir. A la primera nit del descens Terray i Rebuffat atendre als seus companys al camp-5, però la nevada que queia els va impedir orientar el següent dia i els quatre van haver de dormir la segona nit en una esquerda amb només un sac de dormir per a quatre . Com a resultat del descens, Herzog i Lachenal van perdre tots els dits dels peus i Herzog també els de les mans. La gangrena va obligar a Oudot, metge de l'expedició, a practicar successives amputacions sense anestèsia. Herzog, Lachenal i Rebuffat, incapaços de caminar, van ser carregats a coll d'alguns dels xerpes que van creuar amb ells a sobre morrenes, penya-segats i zones selvàtiques, en un esforç no menys heroic. La història sencera de l'expedició la van relatar Herzog en un llibre titulat "Annapurna. Primer 8.000 ", publicat en francès l'any 1953.7 i Lachenal en" Carnets du vertige ". Hi ha, així mateix, un llibre amb les fotografies de l'expedició, fetes per Herzog i Ichac anomenat "Regards vers l'Annapurna" (1950) i una pel · lícula de l'expedició, realitzada per aquest últim i primera en la història en color sobre una expedició d'exploració anomenada "Victoire sur l'Annapurna" (1950).
L'any 2000, coincidint amb el 50 aniversari de la gesta, es va publicar una nova versió de les memòries de Lachenal (la primera havia estat editada pel propi Herzog), així com un documental de Canal + França, Uneix affaire de cordée, en qual qüestionava la versió que Herzog havia donat en el seu llibre, magnificant la seva figura, en detriment de la de Lachenal i els seus altres companys, guies professionals i molt més experimentats, el concurs va ser fonamental per a l'èxit de l'empresa.
Entrades
Un pel més amunt a la dreta sembla que hi ha
més neu i pensem que la canal tomba en aquest punt, criteri que
comparteixo amb el David i agafem la vertent dreta on en un resalt amb
poca neu treure´m corda per assegurar; un pèl més amunt m´adono que
aquesta variant no es correcta doncs s´ha de tornat cap al centre de la
canal a l´esquerra a través d´un destrepe; baixo els companys amb la
corda i desprès d´arreglarme-les per baixar estem de nou al centre del
corredor que ara si tomba a la dreta, la neu es més bona, s´inclina
fins a 55 graus, poder un pèl més en algun resalt, i s´estreta. Arrivem quasi dalt quan un resalt delicat sense neu em diu que he de
montar reunió; la monto amb tres friends amb l´ajuda del David
i ens
anclem, el Fèlix espera una mica més abaix. Durant el montatge es
desprenen vàries pedres, una de ben grossa un cop posat el friend gran
que aguantem com podem... hi ha uns moments una mica tensos però
resolem bé i assegurat pel David supero aquest tram i m´instalo perque
pugin els meus companys degudament assergurats. El David i el Fèlix no
poden treure un dels friends i els hi dic que pugin que ja tornarè a
baixar a intentar recuperar-lo, cosa que consegueixo, ben assegurat pel
David desde dalt; trec el friend (un de doble lleva, que està trencat
en una de les meitats quan per fi el puc treure, llàstima..., pero
això vol dir que la reunió era prousòlida, bé que hi farem el material es per això...). Un cop de nou a l´aresta cal fer una trepada d´uns 30 metres que jo diria entre 2+ i tercer, amb bones preses i peus, no sé si es la via recomanada per acabar d´arivar al cim o poder es millor contornejar, però com que el temps aprèmia jo tiro pel dret, un parell de punts d´assegurança amb dos bons friends, i un cop a dalt els companys pugen perfecte, hem fet el pic de Ribuls......, el que passa es que per arrivar a la fàcil lloma del pic de l´Àliga, cal destrepar o rapelar un tros dret d´aresta, superar una espècie de resalt-gendarme en una altra trepada, destrepar de nou i fàcil pujada al cim del Pic de l´Àliga.
companys veient el panorama s´atabalen una mica (es fa tard, hi ha un cert cansament..), però destrepem poc a poc, al tanto i xino-xano arrivem al collet, la posterior trepada també perfecte, desptrepem, atravessem la part superior d´un corredor que puja del vessant sud espanyol i desprès d´una pujadeta coronem el pic de l´Àliga, deixant darrera les dificultats i prou contents. La vista sobre el pic de Pessons i l´aresta que hem superat es preciosa, així com cap a la Vall del Madriu, refugi de l´estany de l´Illa, pic d´Ensagents, Cubils etc. etc. Es tard, ens afanyem cap al coll de l´Àliga, mengem per segon cop uns cinc minuts i cap avall per la canaleta de l´Àliga. Pensem que haurem de fer servir els frontals, però arrivem cap a les 18,15 al parking
de Grau Roig, just a punt de
fer-se fosc (hem d´anar al tanto amb les màquines retracs de les
pistes, no se si això es més perillòs que el corredor..., pugen a
tota merda i a vegades no saps on posar-te, i es pràcticament de nit).
Seran 9,15 hores non-stop (perdò, dos parades de cinc minuts per menjar
quelcom, i les aturades a les 4 reunions), d´una jornada maravellosa.
El Fèlix, amb el seu ritme diesel-duracel s´ha portat com un campiò,
amb 65 "tacos" jo vull ser com ell, amb la meitat em conformo.
El David sobrat; no menjarà més que dues barretes, malgrat que jo
pugi primer, el tio es fa tot el corredor amb un piolo de travessa, en
les maniobres tècniques cap problema, en les grimpades no problemo, i
sempre calmat i amb aplom i correcció exquisita. Sobrat...
Fins la propera. Salut.
.JPG)
.JPG)
.JPG&container=blogger&gadget=a&rewriteMime=image%2F*)
.JPG)
.jpg)
.jpg)
.jpg)
.jpg)
.jpg)
.jpg)
.jpg)
.jpg)
.jpg)
