SORTIDA VOLTA ALS CIMS D’ULL DE TER (II)

20/12/2009

Tornem al Ripollès a fer una volta coneguda per tots i que ja es un clàssic de cada any.
Aquesta sortida té una particularitat i es que es pot dir que serveix de punt de partida per començar les activitats d’hivern i també per animar a aquells que no s’han posat mai uns grampons, que pensen que el piolet nomes serveix per recolzar-se o les raquetes son per jugar a tenis, doncs aquesta es una bona oportunitat per fer-ho.

Però aquest any no es com l’any passat i ens ha faltat el mes important, la neu. O sigui que lo que hem fet ha sigut caminar sobre molt poca neu i molt tova tot i el fred que feia doncs hem escollit el dia mes fred de l’any però amb un dia molt assolellat lo que ens va ajudar moltíssim.

Arribem al pàrking d’Ull de Ter a -11,5º i fa vent. Podrem posar a proba la nostre roba d’hivern. Perquè molt gore, dryline, dobles capes i moltes marcas lluint per aquí i per allà però realment no saps si et serviran fins que et trobes amb un dia com el d’avui.

Només començar a caminar la Ilonka no es troba be i decideix quedar-se en la estació i esperar-nos fins que tornem.

Pugem la Portella de Mentet i mes tard el Pic de la Dona però no es aturem doncs fa vent i una aturada en aquestes condicions seria molt dolenta. Continuem cap a el Coll de la Geganta, aquí el vent ha nimbat considerablement i fem la primera aturada per menjar i recuperar-nos una mica.

Seguim i agafem el camí que flanqueja sota el Bastiment i que ens portarà sota el Pic de Bassivers el qual pugem d’una tirada sense aturar-nos. La pujada es llarga i sostinguda i hem d’anar vigilant on trepitgem doncs hi han moltes roques i forats que la neu tapa. Lo millor es anar caminant o saltant de roca en roca.

La llarga cua de participants (érem 15) es va trencant i anem arribant al cim amb una certa distancia uns dels altres lo que va be per fer fotos en primer pla de cada un(a).

Bones panoràmiques de Canigó, Cerdanya, Montserrat, Cims de Núria, Ripollès i Garrotxa. Fa una setmana des de el Pic de Fresser ven veure la torre de Collserola.

Seguim per la cresta-autopista que ens porta fins el Bastiments admirant els cims i valls que ens envolten. Fem unes quantes fotos i ens aturem per menjar en la creu de la punta nord.

Ens queda la baixada fins el Coll de la Marrana i després fins els cotxes per abans hem de posar la guinda a la sortida i hem de fer el Gra de Fajol però alguns ja no volen pujar i amb el Marc davant ja tornen al pàrking.
Només cinc pugem el “Gra” en ascensió explosiva i en vint minuts estem dalt amb el Toni capdavanter i sobrat de forces. Fem les fotos i baixem al coll en dotze minuts, tot un record.

La veritat es que malgrat el fred la sortida ha sortit rodona i com anècdota jo destacaria que hi ha, al menys que jo sàpiga, una persona que ha fet el quatre cims i no els havia fet mai.
Ens ha faltat la neu però hem aprofitat molt be el dia.



El que busca un amic sense defectes es queda sense amics.

Proverbi turc

Text i Fotos : Joan Ramón

SORTIDA AL PIC DE L’ANETO 12 i 13 DE DESEMBRE DE 2009

Feia uns 15 anys que havia fet el cim de l’Aneto i des d'aleshores només ho he intentat en tres ocasions més i com diu la dita a la tercera va la vençuda.
He vençut el colós del Pirineu com vocal del CEC i amb un equip de 8 persones dels més forts que he portat mai, sense ells hagués sigut molt més difícil assolir.

El grup em pressionava des de feia ja un temps per anar a l’Aneto i vaig escollir unes dates que feien que aquesta sortida fos encara més atractiva per uns i en canvi altres no donaven ni cinc per ella.

Em vaig posar en contacte amb uns amics de Sta. Cecilia de Voltregà per fer la sortida plegats i van acceptar, ja que feia temps que parlaven de fer-ne alguna amb cara i ulls.
Anant dos grups qualsevol dificultat hagués estat més fàcil de solucionar.

El dissabte arribem a La Renclusa després d’haver fet tot el camí des de Llanos del Hospital ja que la pista en aquestes dates està tancada als vehicles.
El guarda del refu ja no és el mateix i ens atén el nou guarda molt amable i simpàtic. En aquest aspecte hem millorat, també en el menjar però en l' aspecte de la calefacció tot està igual i vam passar bastant fred tant en el menjador com en el dormitori.

Sortirem a les 6.00 AM en punt, això es lo que vam acordar abans d’anar a dormir.

Després d’un esmorcar ràpid ens equipem i sortim de nit a –11º. Primer el nostre grup i una mica mes tard el grup de Voltregà que també porten un grup molt fort.

Només sortir em desequilibro sobre el gel i caic a la meva dreta recolzant-me amb el bras amb tan mala sort que em dono amb la punta del piolet molt a la bora de l’ull dret. Em surt una mica de sang però jo veig be i crec que puc continuar sense problemes, afortunadament no va ser rés, només el cop.
Al mateix temps al Marc se li fa malbé el frontal. Decideix no continuar i tornar al refugi.
Això pinta malament però es una oportunitat única de fe cim i no la vull perdre. La resta del grup continuem.
L’estat de la neu no es la mes apropiada però anem sortejant tots els forats que trobem i sobre els 2.600 m. la neu ja es molt mes compacte i l’ascensió es fa molt mes fàcil.
Vaig mirant l’alçada en el rellotge i penso que ja ens hem passat el Portilló Superior, així li faig saber al Ricard que va el primer i efectivament ens trovem amb el pluviòmetre que ens indica que el pas que busquem es una mica mes avall i arribem a les 8.15 AM mes o menys.

L’objectiu ja es a la vista però no hi cap traça com m’imaginava, som els primers del dia.
L’Amadeu em demana per anar el primer i va obrin traça com si d’un llevaneus es tractés.
El camí es obert i el nostre objectiu cada vegada està mes a l’abast.

El grup es va trencant doncs tots no portem el mateix ritme però no ens perdem de vista en cap moment.
Amb l’altre grup ens anem comunicant per les emissores que he portat del CEC.

Mes o menys arribant a la glacera ens passen uns de l’altre grup que pujen com motos de neu.
Envoltant la Punta Oliveras Arenas ja veiem qui puja be i qui va petat, jo un d’ells (dels petats) li demano a l’Amadeu que es posi davant meu però no pot aguantar el meu lent ritme i acaba marxant amb els que van davant.
Però apareix la Cristina (ànima caritativa) que ens puja al Gerardo i a mi fins l’avantcim (gràcies Cris).

Quan arribem, l’Amadeu i el Ricard ja han fet cim i han tornat (un gran i alt, l’altre petit d’alçada però els dos son dues màquines de fer muntanya).

Els que han arribat abans del l’altre grup han muntat un passamans molt ben fet amb seguros intermitjos i tot. Fantàstic.

La resta del grup ens preparem per fer el pas de Mahoma. La Cristina no el vol fer però no la deixo ni pensar quan ja l’he posat l’arnés, baga i mosquetó i enfilem els pas amb el Gonzalo, Gerardo i Jose darrera nostre. L’Ana es queda doncs diu que te molt fred a les mans i no es veu segura.
Estem a –14º.

Fem el pas sense problemes, arribem a la creu i l’alegria que ens envolta em fa saltar alguna llàgrima (amb tota la meva sang freda en el fons soc un sentimental, no ho puc evitar).
Ho hem assoli-lit, hem fet el cim de l’Aneto, 3.404m.
Son les 11.30 AM, ens dona temps de fer la baixada tranquil·lament i el dia es fantàstic.

La baixada ja es una mica disbauxa (d’això hem de parlar plegats, ejem, ejem). El Ricard es l’únic que fa la Punta Oliveras Arenas (va “sobradíssim”) i va fen fotos a “diestro i siniestro”.

Uns arriben abans al refu i altres mes tard però arribem tots sans, estalvis i molt contents.
La feina està feta.

Ens queda el camí fins els cotxes però ja molt mes tranquils i comentant l’ascensió arribem ja de nit i bastant cansats. Al pàrking del hotel estem a -6.5º.

Per mes seguretat en Benasc fem una visita a l’ambulatori perquè em mirin l’ull però com jo creia, no tinc rés. He tingut sort, m’ha anat de mig centímetre.

Amadeu: Impressionant el seu poder físic, s’ho emporta tot per davant.
Marc: Llàstima del frontal, però pot ser vas prendre la millor decisió.
Ricard: Un dels millors fitxatges que he fet, bon company i a sobra fa unes fotos de fantàstiques
Gonzalo: En la seva línea, fort físicament i sempre atent per ajudar.
Gerardo: Has notat la falta d’activitat aquests dies d’estada al teu país però ho has assolit amb prudència i punt d’honor.
Jose: Ell com si no hi fos, va fen, el fred es el seu gran enemic però lluita i sempre surt guanyador.
Ana: Sobrada físicament però li falta aquell punt d’honor d’acabar la feina en els moments claus.
Cristina: L’últim fitxatge al grup, progressa fantàsticament i ens donarà moltes alegries, ho demostra en cada sortida.

I tot l’equip del Centre Excursionista Voltreganés, heu estat fantàstics.

Gràcies a tots.

Text : Joan Ramon, Fotos : Joan Ramon i Gerardo

TIÓ 2009

SORTIDA EL PEDRAFORCA I ELS SEUS CIMS 15/11/2009

Hem tornat al Pedraforca, “el Pedra” com l’he sentit anomenar a escaladors nostàlgics dels anys 70 i 80 que tenen el nom de totes les seves vies gravats en la memòria.
Un d’ells, en Joan Martí, antic guarda del refugi Estasen va ser qui va obrir la gran majoria de totes aquestes vies.

Avui hem fet un grup magnífic. Una barreja de veterania, experiència, gent que comença i sobre tot ganes, moltes ganes de fer muntanya en serio i de veritat.

M’he vist desbordat per els que m’han ben aconsellat i a la vegada per els que em demanaven consell.
I tot per una causa, intentar fer les coses be.

Iniciem la nostra ruta vorejant la cara nord del “Pedra” i admirant les seves verticals parets. En una d’elles podem veure el famós “Gat”.
No tenim presa però pugem sense pausa i arribem al Coll de Verdet on fa molt vent. Ens aturem uns 10 minuts per menjar algo ràpid i eixint enfilar la Canal Verdet amb força.

Per fer la canal fem dos grups doncs aquí la caiguda de pedres mentre progresses es molt habitual, eixís, deixant una certa distancia pot ser que les pedres s’aturin abans d’arribar al segon grup ja que la canal va fen alguna corba. Tot i així se’ns fica un altre grup en mig que ens fa veure lo que no s’ha de fer i com no s’ha d’anar fen una grimpada com aquesta.

Un cop feta la canal anem carenant i fen les dues o tres grimpades següents fins arribar al Pollego Superior. El cim mes alt del “Pedra”.
Aquí ens aturem a fer les fotos de rigor i no ens entretenim massa estona doncs ens queda la part mes complicada de la nostra ruta. El Calderer.

El Calderer es un cim amb parets força verticals en el qual hi ha dos trams per escalar. Aquests trams tenen passos de IIIº i estan equipats amb una cadena que per pujar va molt be però que per baixar es una mica prima i es millor rapelar.

Uns decideixen pujar sense assegurar-se i ho fan ràpids i be. Altres decideixen pujar assegurats i ho fan mes lents però millor. Jo comparteixo la segona opinió.
Lo que es fàcil no vol dir que sigui segur. No vull criticar a ningú sinó nomes donar un bon consell.
La veritat es que tots ho veu fer molt be tan pujant com baixant.
Dos persones del grup decideixen no puja al Calderer amb molt bon criteri.

A dalt del Calderer bufa el vent amb força, el núvols van ràpids i fa molt fred.
Com les instal·lacions son bones decidim muntar dos ràpels en el primer tram doncs portem dues cordes i així baixarem abans.
En el segon tram uns baixen per la cadena i altres rapelant. Tot perfecte.

Son les 15.00 i decidim baixar la tartera i trobar-nos en el refugi, després anirem a Saldes a menjar, recuperar forces i comentar com ha anat tot plegat.

Conclusions:
La gent nova al grup ho ha fet força be, no han arriscat gens i la seva progressió es bona.
Els veterans han donat a conèixer la seva experiència, però els temps canvien i avui tenim materials i eines mes segures per fer muntanya de dificultat. Se que serà difícil però us heu de reciclar. Podeu comptar amb nosaltres.

A la resta només us he de felicitar, però seré molt pesat ho sento. La seguretat es lo mes important. També us he de dir que amb vosaltres i les nostres experiències es quan he aprés mes.

Antoni (i company), Marc, Josep, Cristina, Clara, Toni, Jose, Ana, Tono, Ricard, Xavi, gràcies per la vostra companyia i us esperem en altres sortides.


La paciència es amarga, però els seus fruits son dolços.

Jean Jacques Rousseau

Text : Joan Ramon Fotos: Ricardo Wender

TOUR DU MONDE: La Araucanie: Région des volcans

TOUR DU MONDE: La Araucanie: Région des volcans

Crònica de la Christelle des de Xile

Aniversari Núria +ARTIFO+MOUNTAINBIKE+ESCALADA en VILANOVA DE MEIA

14-15 De Novembre de 2009

Con la excusa barata de hacer una quedada de escalada, pudimos también organizar un cumple-sorpresa para la nena Nuria.Los más avanzados,Montse, Irra y Xavi, empezaron el viernes por la tarde yendo al Festival de Cine de Montaña de Torrelló, para posteriormente, dirigirse a plantar el campamento gitano a Vilanova de Meià.Abel Messni y Rafa se les unió el sábado por la mañana.Así andaron los pequeñuelos el sábado: Montse e Irra artifeando por las cuevas de dios, y Rafa-Messni-Xavi a darle a la via larga (la cual desconozco el nombre, ya que a la hora de cierre de la redacción de esta crónica,los corresponsales no me habían facilitado dicha información).
Tras una serie de sms's que Olga me mandó y que eran rollo Yoda (“bicicleta Joan 4-5, domingo pedalear una“) deduje que la niña se piraba al final a otros eventos que nada tenían que ver con la quedada del magnesio ...pero no! cuando llegamos Enrique y yo el sábado por la tarde al Cirera ya estaban todos: Nuria, Montse, Olga, Irra, Iván, Mesni, Xavi, Rafa, Joan y nosotros dos.

Así que como siempre, llegamos los últimos ... (“los últimos serán los primeros en el reino de la roca”).
El caso es que entre cumple año feliz cumple año feliz, la tarta de Montse, la tarta de Nuria, las cervecitas y tralaritralari, yo salí ya con una medio castaña de allí muy muy interesante.Seguimos la fiestuki en la zona de acampada de la Ermita y se conoce que nos estabamos riendo un pelín con ganas y energía (:-)) porque sobre la 1:30 de la noche, vino Santi Llop (que estaba acampado con Pelut y compañía tres metros más lejos que nosotros) a “aconsejarnos” que nos callasemos la boquita :-D (jijiji, la culpa fue del Pacharán , chachacha!!!! si fue del Pacharaaaaaaaaaannnnn :-P).
El domingo, tras el desayuno (y una serie de conversaciones entre nenas que fue la alegría del día ) y con la pachorra que nos caracteriza, se formaron los grupos de multiaventura correspondientes:Dolors (que se agregó al evento el dominguín), Ivan y Nuria se iban a escalar la Mika( V). Irra y Montse, como viciosos artificiales, le dieron al artifo y al mazo como perras.Xavi y Enrique, los más maquinas, fueron los más madrugadores porque querían hacer dos vías (via Sucrem y Pastelina).Olga y su novio :-)))))))))))))))) (Joan, no sabes dónde te has metido) cogieron las bicicletas del amor y se fueron contoneando caderitas al unísono y en plena sincronía amorosa.Messni, Rafa y yo, la cordada real, ellos mis reyes, yo su princesa, nos fuimos a hacer la Via Camel (V+, y una leche un quintoooooo más!!!)
Por la parte que nos toca, la cordada real empezó la via sobre la 13:30 y, graciosilla de mi, le dije a Messni que dependiendo de como fuera me animaba a abrir algún largo (jajajajja, YA!).La via era chulísima chulísima, pero hecha para marineros fornidos porque en el cuarto largo, que se supone que es de IV, eché de menos no haberme puesto hasta arriba de espinacas en mi época infantil. Impresionante el pete de brazos para sacarlo.A estas alturas, ya tenia más que dedicido que, era imposible que yo fuera de primera.
Era una pasada ver como Abel “Messni”, bailaba en la roca, mientras Rafa y yo, en conjunta labor de grupo, nos organizabamos en las reuniones para trabajar de la forma más eficiente posible.Eran 6 largos en total, 160 metros de vía, que combinaba travesía, diedros, roca sobada en algunos tramos y también (si te cuelas como fue mi caso) un placa estupenda apta para religiosos escaladores, cuestión de fe que no te vayas a caer.
Llegamos a la cima con un atardecer precioso y habiendo disfrutado mucho de mis “Reyes” (me ha gustado mucho compartir arnés con vosotros :-D).Como no, llegamos a los coches de noche, de hecho , llegamos TODOS de noche, porque a los 10 minutos llegaban ciertos “personajillos” con frontales ... nuestr@s amig@s! Nuri: Iván, Dolors, Irra, Montse, Enrique y Xavi ...
Todos habían terminado en la cueva de artifo unos por terminar antes la via (Nuri, Dolors e Iván: por cierto Ivan, enhorabuena por abrir esa vía de artifo que ninguna de las chicas que hicimos el curso en mayo fuimos capaces) y otros por vicisitudes variadas ( Xavi y Enrique habían tenido dificultades en hacer las vías y habían sacado el primer largo de la Sucrem y los dos primeros de la Pastelina).
Genial, asi que nos hicimos la foto finish (salvo los lovers de la bici) ... bechitos, magreos, etc etc a tutiplén y ale, vuelta a Barna deprisita qua hay que escribir esta crónica.

Felices 35 añitos, Nuri!!!!

Text de: Laura

Fotos de: Montse

CRÒNICA DE LA SORTIDA A LA CRESTA DE RACONS

21-22 DE NOVEMBRE DE 2009


Ja estem ben entrada la tardor, el dia s’escurça i el temps ja comença a canviar, l’hivern és a prop i tot el que fem ara a la muntanya té un risc de no tenir el final que desitgem. Malgrat tot som conscients i tenim el “poder” de canviar aquest final i fer que encara que no aconseguim el nostre objectiu la sortida sigui aprofitable per tots. Per mi ho ha estat i molt.

El dissabte en Setcases fem un bon esmorcar i coneixem a Joan Pau que no havia vingut mai amb nosaltres. Els altres components son Jose, Tono, Gonzalo, Xavi i jo.

Anem una mica carregats doncs anirem a dormir al refugi de Carançà i ara no està guardat. Té 19 places i com la majoria de refugis lliures francesos que jo conec està en bones condicions.

Varem tindre la companyia de un grup de joves francesos que no vam fer gaire gresca i la nit va ser agradable i varem poder dormir bastant be i amples.

Dormir a Carançà no era la nostra intenció sinó fer un bivac en el Coll Mitjà que està uns 600 m. mes amunt camí de la cresta. Això ens vegi fet estalviar 1,30 hores el diumenge però el fort vent que feia ens ho va fer desestimar.
Tot i això vam decidir sortir molt d’hora per recuperar aquest temps perdut i a les 6.15 del matí ja estàvem caminant.

La previsió de la meteo per diumenge era molt millor en lo que respecta al vent i eixís va ser, aquest va minvar lo suficient per no fer-nos desistir de continuar, encara que ens va ploure una mica de bon matí.

Quan arribem al coll es comença a fer de dia i està molt ennuvolat. A parat de ploure i decidim continuar i fer el Pic Rodó. Aquest pic té una antena i alguna cosa semblant a una estació meteorològica. Des de aquí podem contemplar el Capcir i una part de la Cerdanya amb molta mes neu que on estem nosaltres.
També veiem quasi tot el cordal que hem de seguir i com el cel es comença a obrir seguim endavant fen varies pujades i baixades fins que trobem el primer tros de l’anomenada cresta de Racons que creiem que ja es la cresta de veritat.
Té passos bastant aeris però fàcils i amb bons llocs on agafar-se. Sempre busquem els punts mes assequibles anem progressant cap a el Pic de Monoliet.
En el cono final d’aquest pic la cresta es fa molt mes vertical i en conseqüència avancem mes lents fins que arribem a un lloc on no sabem si podem continuar amb el material que portem. El Xavi progressa el primer per un lloc on s’hauria d’haver assegurat però seguidament es dona conta que aquell pas es mes difícil de lo que crèiem i no portem el material per fer-ho amb lo que busquem un lloc mes fàcil per l’esquerra sortim de l’aresta. Mes o menys es pot intuir per on hem de continuar però fem un càlcul de lo que ens pot quedar de cresta i pensem que no ens donarà temps d’acabar-la sense que es faci de nit per el camí. Son les 11.30 i encara ens queda el Pic de Racó Petit on les dificultats son mes grans, el Pic de Racó Gran, el Coll de Carançà i el retorn per el GR11 fins Ull de Ter.
Segons les ressenyes, i tornem al Sr. Pako “Crestas”, aquesta cresta es fa en 3.30 hores en sentit contrari de com la fem nosaltres.
Pot ser es que anem massa lents o ell massa ràpid o només ha contat lo que realment es cresta i que nosaltres només hem fet un tros petit.

Decidim abandonar la cresta i baixem fins la Vall de Carançà on per unanimitat i per raons òbvies de temps tornem cap a el refugi per tornar per el mateix camí per el que vam vindre el dissabte, la Coma de Bessivers.
Arribem als cotxes tot just quan s’està fen de nit i tenim la boira gairebé a sobre nostre.

Com he dit abans, hem tret un bon profit d’aquesta sortida. Hem conegut una part de la Cresta de Racons i hem conegut al Joan Pau amb el que hem quedat per l’any que be tornar i acabar la cresta, evidentment.

Les grans obres no están fetas amb la força, si no amb la perseverancia

Samuel Johnson

Text i Fotors de: Joan Ramón

Tavertet

Tenim molta sort de que els amics ens escriuen i comparteixen les seves descobertes personals. L' Imma i en Quim han estat a Tavertet uns dies i han enviat aquesta crònica i unes magnífiques fotografies . N' esperarem més. De tot. També tenim la sort de tenir una nova redactora, la Núria, que molt aviat començarà a penjar cròniques pendents.

Ahir vaig saber que això teu no es curarà amb l'edat.
Ahir, anant cap a Tavertet des de l'Avenc ens vàrem trobar uns avis de Vic el més jove dels quals tenia 81 anys i el més gran 89. Es veu que cada dijous surten a caminar. Un em va voler ensenyar el carnet de federat i tot! Vàrem estar xerrant una estona i ens varen suggerir tot d'excursions per la zona, sempre lligades a un bon tec després. Del tipus: quan torneu de Sant Pere de Casserres, pareu-vos a dinar a Fussimanya, però demaneu només un plat, que amb un plat en mengen 4! Qui els va pelar!Tenien l'obsessió de fer-nos baixar a Sau per una via ferrada o que anéssim fins al Puig de la Força, on has de fer un salt a la cinglera. Si en Quim i jo no els havíem fet cap mal, ans el contrari! Al final ens van explicar con trobar el mirador de Sant Corneli, que és on vàrem dinar ;)Sant Pere de Casserres, que hi volíem fer avui a tall de fi de festa, l'hem hagut de deixar per més endavant. Ens hem llevat i no es veia res de la boira que hi havia. I a sobre era boira gebradora. Estava tot gelat! Ja veuràs les fotos. Semblava que no era gaire bon dia per caminar i per anar a un mirador i no veure res ... ens n'hem anat al museu episcopal de Vic... I quan sortim, ni un núvol ... Les mòmies dels bisbes de la catedral es deuen haver estremit, dels sants i hòsties que han baixat!
Au Salut!

Text: Imma Tarradas

Fotos: Quim Bou

Un mal exemple: Manifest en contra del cobrament dels rescats d'esportistes en el medi natural

El passat 16 d' Octubre la FEEC i 18 entitats més signaven aquest Manifest en contra del cobrament dels rescats d'esportistes en el medi natural

Deixant de banda la millorable redacció del Manifest, i el mal gust d'anomenar-hi pel seu nom un conseller de la Generalitat (això no es fa mai en un manifest que fa referència a un decret del Govern del 2005, i que va ser dissenyat en part per governs anteriors ), aquest manifest és un exemple de com fa les coses el nou equip dirigent de la FEEC.

El manifest no va ser consensuat amb totes les entitats excursionistes afiliades a la FEEC, i la majoria varen ser convidades a afegir-s'hi quan ja estava redactat i sense possibilitat de fer-hi la més mínima esmena. Per això no s'hi han adherit alguns del principals centres excursionistes del país entre ells el CEC.

Alguns arguments són una mica ridículs, com la referència a la Guàrdia Civil i el que es fa en altres comunitats autònomes, perquè si tenim autogovern és per exercir-ho. Les lleis i normatives que generin els nostres governs poden ser aplaudides o criticades per elles mateixes però no subordinades a el que fan altres institucions de l' estat.

Hi manquen arguments de pes, com els que va publicar a l' Avui el nostre company Manuel Castellet (i que afegim més avall), o molts altres que s'han publicat en molts llocs de debat.

I per acabar-ho d' espatllar, el manifest sembla una defensa gremialista dels esportistes federats que fan activitat en el medi natural, però no es llegeix per enlloc la defensa dels drets dels milers d' excursionistes i muntanyencs que cada cap de setmana surten a la muntanya i són socis de les entitas excursionistes del país sense estar federats, i molt menys dels que no són socis de cap entitat.

Segurament per això hi ha poques adhesions al manifest. En fi, tot plegat una mica penós.

Estem en contra del pagament dels rescats per part de tot el col·lectiu excursionista, federats o no, perquè paguem els nostres impostos com qualsevol altre ciutadà que té dret a ser rescatat en qualsevol situació, i en qualsevol lloc del país.

Emili Rissech.

...

Podeu llegir aquí els arguments del nostre company Manuel Castellet

Notícia publicada al diari AVUI, pàgina 24. Divendres, 30 d'octubre del 2009

Rescats de muntanya

Per què cada cap de setmana la sanitat pública catalana atén gratuïtament centenars de casos de coma etílic o de consum de drogues? I per què la mateixa administració atendrà, però en aquest cas cobrant, aquells rescats de muntanya en els quals ella mateixa consideri que hi ha indicis d'imprudència? ¿És que els joves (i no tan joves) que setmana rere setmana beuen en excés, fumen, esnifen o es punxen, ho fan amb una actitud prudent i responsable?
Més encara: ¿per què l'administració pot dictaminar que l'actuació d'un alpinista o d'un parapentista o d'un barranquista ha estat imprudent, mentre que és necessària la intervenció d'un jutge per declarar homicidi involuntari (o el que sigui) la mort d'algú atropellat per un conductor que ha donat positiu en el control d'alcoholèmia?
Els esports de muntanya, a vegades, no sempre, comporten riscos, però també comporten valors: preparació, treball, esforç, ambició, solidaritat amb els companys i, sovint, coneixement i estimació de la natura. Potser a Catalunya ens aniria millor si el nostre govern estimulés les activitats dels joves a la natura (amb risc i sense) i no protegís tant els que conscientment malmeten la seva salut.

Manuel Castellet

La vall de Campcardós. Cresta del Peiraforca i Roc Colom

Volíem fer la Cresta del Peiraforca i el Roc Colom, una altra clàssica que hem fet més d' una vegada, sempre diferents membres del grup, i per parts, mai tot el recorregut sencer. Algun dia la farem tota ...i tots !!!

10,11,i 12 d' Octubre 2009

No hi ha manera de posar-se d'acord a l' hora de sortir. Després d' estar tota la setmana decidint quin dia marxem, unes previsions de pluja retrassen la sortida de la majoria del grup, que volia pujar cap la Vall de Campcardós el divendres a la nit encara que fos a les 12 de la nit. Havíem de ser una quinzena, però hi han baixes i serem 10. Finalment només som dos que sortim el divendres, i ens trobem amb la Dolors a l' alberg de la Bruna, a Bellver de Cerdanya. El dissabte al matí arribem a Porta a punta de clar, a la nit ha plogut una mica, la vall de Campcardós a la tardor encisa, per això hi hem vingut, l' aproximació fins a la cabana/refugi lliure la fem en una hora i mitja. Muntem tendes per deixar més espai als companys que vindran més tard, i truquem a l' Àlex per saber si els queda molt per arribar. Encara són a Barcelona estan a punt de sortir, van tard. Deixem tot el material que no necessitem per l'ascensió i anem amunt. Seguim per la vall fins més enllà de l' Estany Gros, ens hem passat de frenada i hem de pujar en direcció a la Portella de Meranges pel mig de grans blocs de roca, pins negres i nabineres, recollim uns quants nabius que estan en el seu punt més esplèndid, i que esclaten amb la seva dolçor dins la boca. De seguida trobem el corriol bo i poc abans d' arribar a la Portella, girem al sud-est, cap al collet que ens separa de la carena que segueix fins al Puigpedrós. Som a la base de la cara sud del Roc Colom,el nostre objectiu, avui no tenim temps per més, demà ja ho veurem, tot depèn del temps i la previsió no és massa bona.
Faig el primer llarg sense encordar, desobeint els meus propis consells, la Dolors m'ho recrimina i l'asseguro des de la primera reunió equipada. Seguim el segon llarg amb excessius parabolts instal·lats, i el tercer llarg el fem en ensemble passant la corda entre les arestes rocoses. L' ascensió es pot fer sense corda (màxim IIIº), però s' agraeix la tranquil·litat d' anar assegurat.

El dia està emboirat i quan comencem a arribar al cim cauen quatre gotes. Baixem. La roca mullada s'ha tornat perillosa, i cal anar amb compte. Trobem l' equipament del primer ràpel una mica amagat a l'esquerra. Encadenem els dos ràpels curts, el primer de poc més de 25m. i el segon d'uns 15m. Mengem al coll i baixem tranquil·lament, ja no plou. Potser massa tranquil·lament. Es fa fosc, i arribem al refugi just quan ja començaven a ser imprescindibles els frontals que no hem tret.

A la cabana trobem els companys (la Christelle, l' Àlex, la Montse, la Laura ...) que estan sopant. Sopem nosaltres també, i al cap de poca estona arriben l' Olga i en Xavi G. que encara han sortit més tard. Per dormir ens repartim entre el refugi, amb lliteres per 4, i les 4 tendes. A la nit torna a ploure i fa vent, encara que no excessivament. Això fa que alguns desistim d'intentar la cresta, d'altres surten poc abans de les 6 del matí, però trobaran la roca molla, farà vent i finalment desistiran de fer tota la cresta. Esmorzem, i la Christelle i l' Àlex sortiran més tard per trobar-se amb els companys més enllà de mitja cresta, ja a la bora del Roc Colom que faran tots junts. Nosaltres baixem cap a Porta, ja n'hem tingut prou per aquest cap de setmana.

Text: Emili Rissech

Fotos: Dolors,Montse, i Emili

Fira de material usat de muntanya i esquí al CEC