101 km de Ronda, CAMINA O REBENTA

Aquesta és la crònica d'un passeig que vaig fer per la Serranía de Ronda i que va començar al pont de Reis quan, el meu estimat i apreciat amic Rubén, em va convèncer per participar als 101 km de Ronda

Aquesta és una cursa organitzada, ni més ni menys que, per la Legión Española fundada per Millan Astrai (toma ya). He de dir que per aquest motiu no em feia molta gracia participar-hi, però amb el Rubén m'atreveixo a anar fins a la fi del Món, per tant, vaig comprar un bitllet d’avió per anar a Màlaga i un altre per tornar.

Em vaig agafar el divendres de festa pq l'avio sortia a les 6:50h. Aquest el vaig perdre i em va costar un dineral un altre que sortia a les 13:50h.

Un cop a Màlaga localitza l'estació d'autobusos, dinar i viatge fins a Ronda on arribo a les 17:30h.

Arribat a ronda, i sabent que el Rubén no arribava de Madrid fins a ls 22h em decideixo a anar a buscar els dorsals i deixar les coses a consigna per fer una volteta per Ronda.

A on entreguen els dorsals començo a veure als primers militars i capto de seguida que hi ha un ambient de cursa i Legión que se'm fa una mica estrany, simplement no estic acostumat.

Amb els dorsals ja assegurats (Rubén 0494, Ivan 0508) dono una volta per Ronda. Molt destacable la zona vella i el famós "Balcón del Coño" (que quan hi aneu entendreu pq es diu així.) i gaudeixo del cap vespre per aquesta peculiar població andalusa.

A les 22:30 h arriba el Rubén amb la Irene i la seva amiga Ana. Sopem i anem a dormir a la "Queseria Poyoyo", una antiga casa de formatges que han convertit en apartament i que està a 50 min de Ronda (No vam trobar lloc més a prop, Ronda estava a petar i no hi havia places hoteleres de cap mena).

A l,es 7:00 zulu sona el despertador.

El Rubén i jo ens llevem i fem la motxilla de cursa i preparem les dues que ens portaran als avituallaments.

Despertem a les dues noies i anem cap a Ronda.

Descobrim que la nit ha estat passada per aigua.

Allí hi ha un sarau espectacular: un munt de gent preparada per anar amb bicicleta, per anar corrent o per anar caminat, sola o per equips, Legionaris dirigint el transit (quina por) i informant als participants.

Anem directament a la zona dels camions i el Rubén m'explica que hi ha un camió per a l'avituallament de Sentenil (km 59) i un altre per al Cuartel del Tercio (km 78) i deixem una motxilla a cada un dels camions amb una muda, aliments, pomades, etc...després de mitja hora de cua, i quatre gotes de regal, aconseguim deixar-ho i aleshores descobreixo que en un diari local deia que érem unes 7000 persones.

L'alcalde fa unes paraules, el general unes altres i després dels "Vivas reglamentarios" donen la sortida dels ciclistes. El Rubén i jo aprofitem per esmorzar i estirar i a les 11:00 zulu comença la cursa dels marxadors.

El Rubén i jo decidim ser conservadors i caminem a un ritme constant i sense forçar la màquina, marquem un ritme de 5 km/h, la qual cosa ens fa pensar que arribaríem a les 9:00  zulu del diumenge.

La veritat és que la Serrania de Ronda és espectacularment verda, té unes vistes increïbles i és un paratge que us recomano visitar.

Al les primeres hores ens va ploure una mica més i va fer augmentar el la presencia de fang, fet que ens va fer pensar que potser no acabaríem si s'enfangava el terreny o ens mullàvem molt. Però la pluja va amainar ràpid i va sortir el solet que ens va acompanyar tot el dia.

Els primers 50 km són molt plans, no hi ha més que una pujada una mica pronunciada, per tant anem fent a  bon ritme i de molt ben humor. Amb en Rubén fa molts anys que ens coneixem i els temes de conversa van sortint sobre la marxa. A cada avituallament hi ha 4 legionaris, gots d'aigua, gots d'acuarius, talls de taronja i talls de plàtan. no depreciem cap dels 4 aliments i ens anem animant entre els participants. Sents molts comentaris en clau d'humor andalús, això és un festival 8es nota que la gent encara està fresca)

 Al mig dia estem al km 27 i el Rubén ha de parar a posar-se una pomada per evitar les llagues. Mengem un sandwich de formatge i pernil amb pa de motllo (i tres litres d'aigua per poder-lo fer baixar). Mitja hora més tard seguim caminant i per fi arribem al km 50 on comença una baixada molt pronunciada, creuem el primer poble, Alacalà del Valle. La gent anima i aplaudeix (un nen: venga serocincoserooxo, que ya te queda menos), una pujada curteta per sortir del pobla i cap a Sentenil que hi falta gent. El Rubén comença a queixar-se de les llagues (ja s'ha posat "compit" a dues que li havien sortit).

Per fi arribem a Sentenil, quin poble més maco i quina entrada...un carrer amb tot de cases incrustades dins d'una vauma llarguíssima (fins hi tot hi ha bars de tapes) es podria fer una via d'"artifo" pel sostre de la vauma sortint per la finestra de l'habitació (jejejeje).

Arribem a l’avituallament: quin espectacle, crec que és el més similar al un hospital de guerra. El que no està al podòleg te un peu envenat, hi ha gent estirada rebent massatges, gent que s'arrossega cap als cotxes, gent amb mantes.....

Allà ens reben la Irene i l'Ana (gracies noies, sou un sol), ens mengem un entrepà i un tuper de pasta que duia el Rubén a la motxilla que havia deixat al camió. ens preparem la motxilla per seguir caminant. El problema e quan el Rubén es treu les bambes i els mitjons per mirar-se les llagues: Tenia la mare de totes les llagues instal·lada al taló. Feia un dit de gruix i el diàmetre era el del taló, com podeu suposar és un motiu d'abandonament de força major.

Així doncs, jo decideixo continuar, de fet només tinc un mal de peus com no he tingut en mà vida i porto 12h caminant. Per mi era molt haver arribat aquí, però continuar tenia uns al·licients que no tenia previstos quan vaig començar: mai havia caminat més de 12 h, i el fet d'anar sol i fer-ho per els dos, pel Rubén i per mi, em va donar molta moral. Així doncs acordem que arribaré al Cuartel del Tercio i allí, si decideixo abandonar em venen a buscar amb cotxe. Petons abraçades, motxilla a l'esquena i sant tornem-hi.

Surto del poble fotent-me 2 gels energètics, ve una pujada feixuga i vaig sol, per animar-me tararejo el "fent camí" (cançó que vaig aprendre al cau i que m'acompanya sempre).

La pujada la faig a tota castanya, pujo el ritme a 6 km/h i aprofito les baixades lleus per trotar i fer via; sembla que tingui presa, estic pletòric de moral i de forces (collons això del gel energètic segur que és dòping del xungo, però com que no hi ha controls....).

Al següent avituallament aprofito per canviar-me les malles i els calçotets i em poso la samarreta del grup d'alpinisme (sempre la porto), parada tècnica per abonar un camp d'oliveres i cap al km 74 comença el calvari:

Em trobo una baixada molt llarga i pronunciada que no puc fer trotant. Quan arribo a baix són les 3:30 de la matinada i començo a notar una lleugera molèstia al genoll, però per sort em planto al "Cuartel" a les 4:00 am.

Si Sentenil era un drama no sabria com descriure el que hi havia al menjador del "cuartel".

Vaig anar per feina, sabia que si em refredava m'hi quedava, i estava convençut que havia d'acabar pq no tornaria mai més a fer aquesta bogeria. El mal de cames ara era molt notable i el de peus indescriptible.

Em van donar una mica de caldo calent, un frankfurt sense ketchup ni mostassa i unes patates fregides. Aigua, powerade que duia jo i després auto-massatges.

Abans de sortir em vaig fotre 4 gels energètics i vaig mirar una piulada al facebook on la gent m'havia respòs donant-me ànims. Això m'emociona i em dona força. Són les 4:30h. hora de sortit: VINGA IVAN!!!SOM-HI, enfilo la sortida del cuartel i de sobte un legionari amb guants blancs em diu:

-Como va usted caballero? (molt educats el Legionaris, ho dic en serio)

-Bien, solo un poco de dolor de pies.

-Ha pasado por el podologo?

-Ah! que hay podologo?

-Si señor, alli al fondo.

Vaig cap al podòleg, però el meu karma ha començat a canviar: acaben de tancar, no hi ha podòleg. Li comunico la noticia li legionari i surto camí de l'ermita, una pujada de uns 5 km que faig a tota llet, a les pujades vaig sobrat de forces i res em fa mal, ara bé, quan arribem a l'ermita comença el meu suplici: una baixada de més de 7 km a travessant un poble més llarg que un dia sense pa. El genoll em comença a fer mal als 100 m de la baixada i la gent em comença a avançar, hi ha moments que fins i tot baixo d'esquena per evitar forçar el genoll, són les 6 de la matinada i comença a fer fred i a clarejar.

Crec que vaig trigar dues hores en fer la baixada, el que se segur es que ja era de dia.

Després de la baixada un corriol que seguia un riu...el genoll tb em fa mal en els trams plans...i a més a més hi ha mt de fang....el dolor és horrorós, però soc més tossut que una mula i segueixo endavant.

Surto del corriol i entro a l'asfalt. Començo a veure cases i crec que em queda poc, però només son les 9:00, el camí és pla i a mi m'avancen, fins i tot, els cargols que surten a passejar.

La gent passa i m'anima, dec fer una fila que espanta: camino per la dreta, mig eixarrancat pq m'he començat a irritar l'engonal i el cul, i arrossego una cama que no puc doblegar gaire...quin quadre!!!!

En fi m'havien parlat de la pujada del "cachondeo", que jo tenia entès que era la última, i me la trobo a les 9:30, torno a apretar, les pujades són el meu fort, i crec que les cases que hi ha a dalt ja són Ronda. Aquest error quasi em fa abandonar, doncs quan vaig arribar a dalt vaig veure Ronda a l'altre costat de la vall, però això no era el pitjor, el pitjor és que venia una altra baixada que se'm va fer eterna i inhumana. Aquí em va acabar d'avançar la resta de gent que tenia al darrera, i gairebé al final de l abaixada m'avancen dos Legionaris, com armaris de grans, que porten a un home agafat per les aixelles i que em prou feines mou els peus. Al Loro que no estamos tant mal, vaig pensar (Premi al "cadàver en moviment" de la cursa).

Quan arribo al punt més baix m'agafa el cotxe escombra:

-Caballero, va usted a abandonar??

-Ahora? en el km 99???? ni de coña.

Pues tiene que llegar antes de las 11 i són las 10:15h.

-pues no perdamos tiempo, quieren pasar?

-No nos quedamos detras del último.

Total, la pujada és lo meu. Tot i el dolor de tot el que em feia mal (que era el 90% del meu cos) torno a agafar un ritme molt bò i em marco l'objectiu d'arribar a Ronda a les 10:30.

No em pregunteu com, però vaig treure forces don no en tenia i vaig trobar una posició de genoll que no em feia mal al caminar i vaig tornar a apretar.

la gent que estava als miradors, a dalt de tot de Ronda, em va començar a animar, el legionaris del cotxe escombra també i pim pam pim pam, a les 10:25 aribo a Ronda. La gent comença a aplaudir, es Legionaris em feliciten i em filmen, però encara no he arribat a la meta.

Passo per tot el poble rebent el suport i la calor de la gent (els que van en cotxe piten, els que estan passejant aplaudeixen i tothom anima: venga campeón, ya queda poco, con un par, ya no te queda nada) no puc controlar les emocions i aixeco la mà per saludar entre alguna que altra llàgrima...estic atenuat i em queden un 500m..els més llargs de la meva vida, però encara tinc temps d’avançar al pobre tio que porten per les aixelles els dos legionaris.

Quan veig la meta, oh sorpresa, la banda de la legión es posa a tocar, el Rubén m'espera i grava l'arribada amb el telèfon, tothom aplaudeix, em llencen "vitores" i per fi ARRIBIO AL KM 101, on un legionari em felicita i em segella el passaport dels control. Foto sota del rellotge (23h 47 min) i entrevista de la televisió local (casi nada pal cuerpo).

Un cop arribat el primer que faig és seure mentre criden a un sanitari que em toca el genoll i m'hi posa reflex. En aquest moment m'agafa un "tabardillo" i em marejo. La Irene, l'Ana i el Ruben em convencen per caminar 30 m més fins al primer bar a esmorzar i allí em trobo al Legionari que havia vist a la sortida del "Cuartel" (el dels guants blancs):

-Que tal? ha llegado usted?

-Si, el último, pero he llegado.

- Pues me alegro, yo no dava un duro por usted.

Ve i em dona la mà i tres cops amistosos a l'espatlla que una mica més i me'l disloca. Bé, doncs resulta que era el Coronel del Tercio (toma geroma,pastillas de goma que son pa tos). 

En fi, després d'esmorzar anem cap a la casa, dutxa, minusvalidesa temporal  cotxe cap a Màlaga (dormint tot el viatge, es clar), i un cop allí anem a dinar al Tilero. Si mai aneu a Màlaga és obligat anar-hi.

Cap a les 17:30 em deixen a l'aeroport i l'avió no surt fins a les 20:55h. Per causes varies no vaig dormir fins a pujar a l'avió (1:30 min de vacaina) i Barcelona els meus pares  em van venir a buscar.

En fi aquesta és la historia de 101 km que no vaig fer mai sol del tot. He de donar les gracies:

Al Rubén, sense tu no m'hagués apuntat mai i si no fos perquè t'ho vaig prometre no crec que l'hagués acabat mai.

A la Núria que em va trucar 30 vegades durant la nit i el matí donant-me ànims i tot i pensar que estava fent una subnormalitat profunda. Gracies Amore per estar al meu costat.

Al Rafa, que es va posar el despertador per trucar-me a les 3 de la matinada i preocupar-se per com anava la cursa.

A tots els que per Internet em van animar (via facebook o gmail)

Als meus Pares que tb em van trucar varies vegades.

A tots els que després m'heu felicitat.

I tb als que creieu que no acabaria, doncs jo pensava el mateix.

GRACIES A TOTS

Text Ivan Torné

Minicrónica Cresta del Ferran 29-05-11

 Bon dia, doncs aquí la tenim:

 Al Dilluns següent de la triomfada a la cresta del Medacorba a Andorra amb la sortida organitzada per Amadeu i X. Serrallonga, després d’obrir l’ordinador, em trobo que els nostres benvolguts companys J. Ramón, Marcel, Elena i Laura han aconseguit fer la Cresta del Ferran.

 Aquesta Cresta va ser una de les primeres coses que em va comentar de fer en J. Ramón quan el vaig conèixer, com a mena de prova o iniciació en aquest món de muntanyes i caminades impossibles . 

 Em parlava d’una aresta, llarga com la que més, cap amunt i que tenia com una mena d’aura de llegenda que envoltava a qualsevol que tingues la gosadia de fer-la. Estreta com totes, però no gaire perduda, en el prepirineu, més aviat a prop.

En veure la mini crònica no em vaig pogué d’estar d’agafar la moto a tota velocitat i anar a buscar a la llibreria el mapa de l´alta Garrotxa. Després a casa repassant el llibre del P. Crestes i a més a Internet mirant totes les piades i ressenyes penjades generosament  per altres companys d’altres centres. No ho podia evitar, tenia que fer la Cresta del Ferran a la velocitat de "ja".

Amb la gran acceptació que te aquesta cresta vaig provar de convèncer a la gent de l’alpinisme, però només en X. Serrallonga va acceptar el repte. Després vaig enganyar a una amiga que tinc d’escalada per fer-la i també va voler acompanyar-nos cap a la nova fita de la Garrotxa.

 Així doncs ens enfilem cap a terres de maquis i antics volcans en X. Serrallonga, la Susana i jo.

Quedem molt d’hora i sortim sobre les cinc de la matinada cap amunt, perquè volia un bon marge de temps per fen-la amb comoditat. Eixís que arribem a Can Pei a les set i pico. Volia acostar-me més i vaig provar les capacitats tot terreny del meu compacte fins on vaig pogué.

Des de un petit replà abans del pont deixem el cotxe i ens equipem i aaa caminar¡¡¡

Com sabia que l´inici era una mica difícil de trobar em vaig ficar al mòbil tota una sèrie de fotos de la aproximació. Gracies a això en tot moment sabia on era, ja que mai havia estat a la zona. En Xavier ho coneixia de fa moooolts anys enrere en un campament, però mai havia fet la cresta.

 Quan passem el pont seguim la GR-11, però al cap d’una estoneta veiem que allò ens porta en contra direcció don volíem anar. Reculem i veiem una petita cruïlla senyalitzada modestament, la seguim i llavors ens enfilem correctament cap a l´inici de la cresta, fins arribar a unes fites vermelles que ens portarien a l´inici de la via. D’allà em perdo una mica, però per fi trobem la paret de tercer grau on ja de debò comença la cresta.

 Portem tot el material per equipar i assegurar la via, amb corda de seixanta metres, però ens trobem capaços de fer aquesta primera pared sense ré, ja que es tracta d´un tercer grau i la roca es d’una qualitat que em va sorprendre molt gratament. En Xavi comença a pujar sense problema i la Susana veu que no té cap problema amb una petita lesió que té al turmell i també puja de valent.

 El dia es esplèndid i la imatge de la cova, amb la cresta del Bestracà que tenim darrera no té preu.

 Entenc en aquell moment la llegenda d’aquella aresta, m’agrada molt i es difícil de descriure tot lo que veia. Quan arribem al final de la cova i veig el pati i l’aresta que m’espera no em puc d’estar de pensar que havíem encertat amb la sortida. 

 Si, estic d’acord, de vegades no fa falta fer un tres mil, quatre mil o lo que sigui per gaudir de la muntanya.... allò només té una alçada de nou cents i pico metres  i ens estar donant unes sensacions Increibles.....

 Pugem a bon ritme i de tant en tant parem per pasar-nos la càmera de la Susana, mentre veiem la "traça" de la sinuosa aresta, envoltada d’Increibles verds que juguen amb les carenes i cims d’aquest fabulós raconet de Catalunya. No havia estat mai i em puc d’evitar d’admirar allò que tinc davant dels meus ulls....

Vaig marcant el ritme, agafant primer la pedra amb una mà i després amb l’altre, desafiant els precipicis que desemboquen en un mar d’arbres que mai s’acaben. En Xavier i la Susana van agafant els relleus, i de tant en tant parem per veure allò que no tè nom però que esta plé de bellesa.

 Arribem al primer ràpel per abandonar, evidentment continuem, estem súper bé i tirem encara més fort. El cim queda allà al fons, sembla inexpugnable, llunyà, però ens esta esperant.... se que l’aconseguirem.

Després d’una estoneta arribem al segon ràpel, on arriba la part més difícil del recorregut. Muntem la corda i baixem, però seré sincer... no ha estat el millor ràpel de la meva vida, no per dificultat, si no senzillament... no em va agradar. Baixem tots tres a la petita rapissa i només quedar de superar el pas de quart.

 Ho vam trobar molt fàcil de fer, però penseu que hi ha una bona timba fins a baix, així que aquí si equipo el pas fins al segon arbre on munto reunió. Fins aquí pugen en Xavi i la Susana sense cap problema, on recollim la corda i ens preparem per fer l’últim tram, més llarg però molt més fàcil que tot lo anterior.

Caminem i caminem i arribem de cop al cim. Ens espera una senyera i una bústia. Per fi em arribat, em trigat tres hores i cinquanta minuts. Aprofitem per menjar i beure, ens ho havíem merescut. Mirant cap enrere semblava impossible que haguéssim fet tot allò, ens va semblar increïble. HO HAVIEM ACONSEGUIT.

Baixem fins a la Talaixa, des de aquí es veu l’altre perfil de l’aresta, i no ens podem d’estar de gaudir d’aquell fil sinuós més propi d’un conte de fades.... Mentre anem baixant xerrem, fem futures aliances per futurs projectes, en fi, lo de sempre, no hem acaba’t i ja estem pensant en altres fites, altres somnis de muntanya, altres aventures,, som eixís i no es pot fer rés.

 Quan arribem al pont aprofitem per ficar els peus al riu, s’ho mereixen. En Xavier aprofita per alguna cosa més i es fica al riu tal com va vindre al món. Diu que no esta masa freda i esta una estoneta. D’aquí cap al cotxe i cap a Castellfollit de la Roca, que tenim gana.

 Això va ser tot, últim brindis amb gerres de cervesa, vint mil riures i cap a casa, que cal anar a la feina. Gracies a Xavier i a Susana per la fantàstica companyia i gracies a J.Ramón and company per fer-nos dentetes i ficar-nos a la Cresta del Ferran.

 La pregunta es... qui serà el pròxim a fer-la? tu potser? espero que si.

 Ens veiem i fins aviat.

Text d'en Rafa 

CRÒNICA DE LA CRESTA DEL CUBIL . ANDORRA 26-28 JUNY 2011

Després de treballar per la Revetlla de Sant Joan, i arrencar el dissabte amb la calma, vam decidir tirar cap Andorra. Allà vam localitzar un càmping a la zona de Canillo, portat per un matrimoni molt agradable, igual que el càmping, petit, acollidor i moooolt tranquil.
El diumenge dia 27 ens vam llevar a les 6'00am per esmorçar i estar el més aviat possible fent via, doncs el sol apretava molt a partir de les 10 del matí.
La sortida del pàrquing de Grau Roig, quatre ganyips, una corda, material divers i moltes ganes a la Cresta del Cubill  Àlies..." mi primera Cresta Chispas".
L'aproximació va ser bona, i amb bon temps, fins que ens varem situar al coll d'inici. Un entrepà petit per agafar forces..i " Passo Fermo e non Vértigo"..amunt!!!
EL camí es va deixar anar fent, El primer Gentdarme per la dreta, seguir endavant, un ràpel que vam reforçar..Altre tram esquivant un altre Gentdarme, on l'Ivan va equipar amb un tascó i un friend...sense més problemes amunt!!.
Un  núvolet mentrestant, va anar agafant posicions just a sobre nostre..ens va fer pensar...

Després d'una hora i mitja vam topar amb un pas, un altre Gentdarme, aquest molt més gran, on vam pensar que seria millor afrontar-lo per la seva esquerra...d'aquí va néixer la variant Perapoch-Torné, doncs l'altre a banda, coneixíem l'existència d'un "murete" per equipar. Per voler esquivar el que no toca, l'encigalada va ser màxima. l'Ivan va suar de valent entre roques,


herves i demés vegetació, gens fàcil i entre molts uufff i bufff....arribava a cul de sac sense sortida. Va tocar desgrimpar, uuff...ii buufff..i fer un ràpel i avall....
En aquest punt ens plantegem què fer, hem perdut molt de temps, el núvol sembla que vol ser actiu de veritat..son les 15'30!...jaaa???¿¿¿..


Finalment decidim tirar amunt, fer el famós i recordat per l'Ivan " El murete". L'Ivan es calça els peus de gat, jo no sé perquè no ho vaig fer, cosa que després ho vaig recordar un miler cops, i amunt!.
Després d'uns quatre crits, de "pilla!!", "corda!!" "ara no hem deixis" que crec que fins les vaques de la vall hem van sentir, junts altre cop a la reunió i ja enfilant cap al cim. El tram més difícil ja l'hem passat!.

A les 17'30 vam fer cim!!! entre 4 gotes, però el núvol ens va respectar la foto i la baixada, i altre cop amb el sol de company camí cap al cotxe.
Contents d'una llarga activitat, ho vam celebrar amb una mega pizza a Canillo.

"Gràcies Ivan, per un dia immillorable".


Text i Fotos de Núria

Balcó de Pineta, Tucarroya, Astazu.

Setmana Santa 2011: Pineta, Nord del Perdut, Tucarroya, Astazu, paraules clàssiques de cada any, i una altre vegada la Nord del Perdut que es nega a alguns dels nostres. Alguns hi pujen cada vegada que ho intenten, i altres cada vegada troben mal temps, o la neu en pessimes condicions. Però aquí no es rendeix ningú, hi tornaran !

La Montse ens en fa una petita crònica acompanyada per bones fotos.

Aquesta Setmana Santa tot i la predicció de temps en contra, uns quants hem continuat amb el plan inicial d'anar cap a Pineta, naturalment la nord del Perdut no ha pogut ser, una altre vegada serà,... si l'haguéssim fet vés sigut una passada!! jejeje!!

Vam marxar amb la tranquil·litat del divendres sant cap al refugi de Pineta on vam fer nit i vam interrogar al guarda!!! ;-), Ell va animar-nos a fer-la i va comentar-.nos que ja sabia d'un parell que pujaven com nosaltres cap al refu de Tucaroya per intentar-ho!! Aquest era principal preocupació com estaria el refu de gent, per sort hi va haver lloc per tots, però no hi cabia ningú mes!!! uf uf !!

La pujada va ser durilla però la vam fer molt bé de temps!! Amb 4h 30min ja erem al Balcó (era així oi nois, corregiu-me si m'equivoco!!) i desprès d'un moment de crisi a al pujada degut a que ELCOMANDONOMEVOYAMOJAR es va mullar, vam decidir tirar endavant i al cap de poc l'aigua ja era neu!!!! Perfecte! I cap al llac i el refugi Tucaroya!!

Del refugi dir que em va encantar semblava estiguéssim al mig dels Alpls i allà dalt tant solet, vam descobrir es tracta del primer refugi dels Pirineus!!!!!! I lo millor hi havia per fer foc!!!

A l'endemà al acabar de desestimar la nord del Perdut vam decidir anar cap els Astazu i tot que el dia va començar esplandit es va tapar!!! I al arribar a la sortida del corredor Swan no teníem clar si pujar i al final en Santi va decidir arribar als 3000m i al seguir-lo vam anar tirant tirant i vam acabar fem cim!!! Per mi personalment va ser molt gratificant perquè aquest cim va ser el primer 3000 que vaig fer amb 16 anys!! Quin subidón!!! jejeje!

A la tarda al refu vam poder fins i tot prendre el solet a la repissa del refugi i després tarda de cartes, això de jugar al burro és molt perillós!!!! jejeje! Sort estàvem sols!!

I a l'endemà cap a baix! Tot super nevat!! Quines vistes!! I cap a Parzán a celebrar-ho!!!!

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Text i Fotos: Montserrat Andreu

Barrancs. Sarratanas, Chimiachas, Oscuros de Balcés, Otín, ...

La "sub-secció barranquista" del Grup d' Alpinisme, liderada per l' Amadeu, de tant en tant en fan alguna de les seves. Guara és el paradís dels barranquistes, i l' Amadeu ens en explica uns de Setmana Santa, i uns altres del 7 i 8 de Maig.

Setmana Santa 2011

Arriba la Setmana Santa i pinta mal temps. Plovent i tapat no es assenyat fer muntanya però segons quins barrancs si. El grup de barrancs estarà de divendres a dilluns de final de setmana santa a Guara. Jo m´hi apunto i en Xavi Serrallonga que ja ha tastat el barranquisme, i evidentment no es pot estar parat, també. Divendres amb en Xavi un company barranquero d´Andorra recollim a Balaguer en Xavi S. i cap a Alquèzar a Guara. De camí parem a dinar a Barbastro on coincidim amb la Mari Nivera (es la cap de la Secció de Barrancs, com l´Emili però en versió barrancs), en Damià, en Ricard Dodero (tots ells pesos pesants al CEC) i algun altre.

Arribem a Alquèzar; mandra desprès de dinar, mal temps, inclús fred i ningú s´anima a fer res; ningú??, en Serrallonga ja rondina, s´ha de fotre canya¡¡¡¡, això no pot ser¡¡¡ etc., doncs un servidor i dos més decidim fer un barranc curt (es tard) que serà el Sarratanas, barranc d´empotraments i oposicions, estret, típic de conglomerat. Bonic, perfecte desprès o durant la pluja; l´acabem, massa poc¡¡¡¡ diu en Serrallonga, així que empalme

m amb un de similars característiques, el Palomeras del Fornocal.

A dormir a Alquèzar. Pel dia següent amb els mateixos dos (Joan i Jairo), jo i en Serralonga, vist que els plantejaments de la resta del grup son barrancs tranquils, decidim fer el Cueva de Cabrito i per contes de tornar, enllaçar-ho amb els Oscuros del Balcés, una bona botifarra. Tot perfecte i cap  problema, això sí, ja es comencen a notar les agulletes, el Cueva es barranc d´empotrament llarg, el més important dels afluents del Balcès, i els Oscuros es una bona nadada-patejada.

Per diumenge Jairo i Joan canvien de terç i ens quedem jo i el Xavi sols per fer el Chimiachas, al qual (barranc matxaca de nou), ningú s´apunta. Per més "inri", un guia del poble que coneix el Xavi, malgrat que la guia indica aproximació amb cotxe, diu que es pot fer des de el mateix poble, doncs sortim de l´Hotel amb tota la metralla (els del grup desprès ens diran que si estem zumbats, que com se´ns ha ocorregut sortir del poble). Es una barranc "guarro", fangós, un pel desagraït, i amb rà

pels punyeteros (dels que a mi m´agraden). Ho gestionem prou bé, i el retorn es per una pujada llarga, plena de bardisses i jo vaig fet una merda i entre les dos amb cinc cordes, ferro etc. carregats com a rucs; obre via "màquina Serralonga", i de tornada a l´Hotel, menjar quelcom i cap a casa.

7 i 8 de Maig 2011

El capde passat, desprès de la reunió, tot i amb ganes de muntanya, però donat que dissabte farà mal temps, de nou cap a Guara, amb l´imprescindible Serrallonga i aquest cop la Raquel i en Jaume, que es un company d´escalada de la Raquel i el Pere Gutierrez. A dormir de nou a Alquèzar i dissabte amb mal temps, opto per plantejar d´entrada els Oscuros del Balcés, abans que la tormenta el desmadri. Baixa molta aigua i el fem però no el farà ningú més, perquè hi ha bastant "canyo" i està un pel justet (una mica més d´aigua i problemes).

La Raquel, i el Jaume s´estrenen i déu n´hi do per ser l´estrena; ho fan sensacional, amb l´afegit de que porten uns neoprens massa prims i pateixen de fred, bé, són de la secció d´alpinisme=tios durs, doncs cap problema. A la tarda, el Formiga, aquàtic també. Tamborinada que ens agafa al barranc, crescuda del nivell, una mica de nervis però cap problema, el Formiga no es barranc traïdor. Acaba la jornada amb aigua la que vulguis, cert cansament, la Raquel i el Jaume un pel geladets per culpa de neoprens poc adients però una estrena collonuda. Per part meva mai havia disfrutat tant d´aquests dos barrancs, les condicions superbones amb aigua a tope.

De cara a diumenge en Jaume declina fer més activitat, Raquel i Xavi S. a fer el que calgui. Proposo un barranc llarguet, durillo, esportiu, amb ràpels llargs i volats (dels que cal tenir estòmac) i amb una bona pujada per accedir (a la salut del Xavi Serralonga), es el barranc d´Otín. Es preciòs, agulles calcàries, ponts de roca, mil formacions diverses, àligues i voltors.... es la quintaessència de Guara, Guara en estat pur.

Aquí cal dominar el ràpel i els nervis i els companys estan com sempre a l´alçada, potser una mica de por (normal) als ràpels de 45 metres, volats i amb sortides un pèl compromeses. Rapelem en simple, amb nus o vuit empotrats i corda de 9mm. i sense protegir el ràpel com a l´escalada; el barranquisme es així i te la seva tècnica, forma part de l´activitat però els companys s´adapten a la perfecció fent gala de valentia i de capacitat.

Desemboquem al Mascún i de tornada en aquest cas a Rodellar, que es el poble de sortida a uns 35 Km. d´Alquèzar; no ens hem trobat a cap barranquista, cosa rara en aquesta època i al igual que durant la setmana santa potser espantats pel mal temps, però

és que molts barrancs s´han de fer precisament quan plou (els de conglomerat, les grans verticals seques...).
En Jaume espera a la seva furgo amb un bon plat de pasta, però jo m´estimarè més una bona "longaniza de Barbastro". Bé, felicitats companys, sobretot a la Raquel que ha fet una estrena que com deia l´altre dia es com començar als Pirineus fent el Posets des de Estós. L´Otín es una barranc difícil, i amb aigua els altres dos son exposats, doncs crec que poca gent han debutat en barrancs amb activitats d´aquest nivell. Enhorabona.

Text i fotos: Amadeu Gallart

Pics de Clarabide Or. (3004 m) i Occ. (3006 m). 14 i 15-MAIG-2011

La sortida amb raquetes als Clarabides ha estat programada com a sortida oficial del CEC els últims 3 o 4 anys, i per diferents circumstàncies sempre s'ha hagut d' anul·lar, per mal temps, per risc d' allaus, ... Aquest any, si haguéssim estat rigorosos, tampoc l' hauríem d' haver fet, perquè no hi havia prou neu per fer una ascensió amb raquetes prou llarga com per ser considerada una raquetada com cal. Però la fam de muntanya ens ha fet convertir la raquetada en una ascensió gairebé estival.

Ens ho explica en Fran.

Després d'un intent fallit l'any passat, aquest any sí. La sortida oficial del CEC als pics de Clarabide ha estat tot un èxit pels 15 participants. Únicament va faltar la vocal principal, la Dolors que, degut a una lesió, va haver de renunciar a portar aquesta ascensió.

El cert és que hi havia certa incertesa respecte a alguns aspectes de la sortida. Per començar, l'estat de la neu, ja que es tractava d'una sortida amb raquetes. Les fortes calorades del mes de març han deixat el mantell molt malmès, discontinu fins els cims i amb una neu massa estovada. A més a més, el pronòstic meteorològic per dissabte no pintava bé (per diumenge, sí).

Així, vam sortir la majoria del grup de Barcelona a una hora força tardana, amb l'objectiu de dinar a Benasque i fer d'una tirada la pujada al refugi d'Estós, en previsió de forts ruixats i/o tempestes. Allà ens vam trobar amb la resta de la gent i, després de dinar, ens vam dirigir a l'aparcament del càmping Chuisé, punt de sortida de l'excursió.

No havíem acabat de posar-nos les motxilles i d'ajustar bé el material a dur quan començà a ploure. Però per fortuna, va ser una pluja poc intensa i que no durà massa. Fins i tot en alguns moments lluí el sol mentre que a la Catalunya oriental es veu que plovia a bots i barrals. Per això vam gaudir d'una passejada d'un parell d'hores fins arribar al refugi, gaudint de la meravellosa vall d'Estós que es trobava esplèndida, amb el riu d'Estós ben cabalós, les praderes ben verdes i florides i els cims amb restes de neu.

En arribar al refugi comprovem que som els únics habitants per aquella nit, apart de l'única guarda que hi havia. Mentre esperem el sopar, alguns maten el temps llegint, xerrant i d'altres, com un servidor, muntant una divertida i sorollosa (sobretot sorollosa) partida de “burro” on, malgrat resistir i resistir, vaig haver de claudicar davant la dictadura de la mà-llampec imposada pel Xavi, la Carme i el Jordi. No hi ha qui pugui amb ells!

Al dia següent el despertador sonà a les 5:30 per esmorzar a les 6. El dia s'havia aixecat esplèndid però fred, amb temperatures negatives i els cims enfarinats. Se'ns comunica que hi ha glaç al terra des de ben començament. Deixem algunes coses a les taquilles i comencem a pujar per un terreny amb algunes clapes de gel que el fan relliscós, especialment quan creuem el torrent que ve dels estanys: les pedres són cobertes de glaç i les relliscades sovintegen.

Ben aviat apareixen les primeres pales de neu que es creuen sense

grampons, però la neu està molt dura i resulta compromès, de manera que alguns ja optem per posar-nos els grampons. Així, arribem als ibones de Gías, encara glaçats però anunciant ja un imminent desglaç.

Després de descansar un moment, ens calcem tots els grampons i deixem amagades les raquetes, inútils amb una neu tan dura. S'ha d'afrontar el darrer tram de l'ascensió per una gran pala de neu molt inclinada, la qual cosa ens obliga a flanquejar-la amb un pendent d'uns 40º. Això fa que els

que estem menys acostumats a aquest tipus de terreny pugem amb el cor encongit i mirant només les petjades del company que va davant. A més, comença a bufar un vent moderat que arrossega cristalls de neu. Arribem així al port de Gías, que dona accés

als Clarabides i al gegant de la zona, el Gourgs Blancs. Poc després assolim el pic de Clarabide occidental sense més dificultats, ja que no hi ha grimpada i els darrers metres ja no tenen neu.

No podem gaudir gaire de les vistes: al cim la boira va i ve, però sí vam identificar alguns cims propers com el pic de l'Alba, el Perdiguero i el Gourgs Blancs, que teníem ben a prop. Després de les fotos de rigor decidírem fer també el Clarabide oriental, on s'hi arriba en només uns deu minuts per una ampla cresta sense dificultats. Des d'aquí baixàrem cap a la bretxa de Gías. Alguns volien fer també el pic de Gías, però aquest cim no semblava tan fàcil amb la neu que quedava encara, així que els vocals decidiren tornar cap a l'ibón de Gías baixant per una pala nevada molt inclinada, també d'uns 40º, que no hauria estat massa difícil de no ser pel vent a ràfegues que ens empenyia cap avall. I que n'és d'empipador i perillós el vent a l'alta muntanya!

De la resta de l'excursió, poc a comentar. El retorn al refugi, on vam dinar, i la tornada cap als cotxes, llarga però agraïda. Només alguns patien una mica per algun cop o algun genoll castigat per l'excursió, dura en conjunt i una mica compromesa pels qui no tenim gaire experiència en l'alta muntanya hivernal, però espectacular en conjunt i difícil d'oblidar. Felicitats als dos vocals, l'Emili i el Xavi, que ho van fer molt bé, i a la Susanna, que va fer els seus dos primers tres mils.

Per últim, un breu comentari sobre el refugi d'Estós, ample, confortable (serà perquè nosaltres érem els únics habitants aquella nit, apart de la guarda?), una mica antic, sí, però ben equipat. Alguns poden trobar una mica incòmode el que els serveis siguin fora del refugi o que les letrines siguin del tipus “mili” però caram!, som a la muntanya i no a un hotelet. I finalment, tant el sopar (consomé, mongetes amb xoriço, botifarra amb samfaina i iogurt, res de mandonguilles...) com l'esmorzar, força correctes malgrat haver-hi “biscottes” a l'esmorzar... cert “mejunje” que destil•lava durant el sopar i que algú força trempat dugué. I molt bon humor i molta xerinola per part de tothom!

Algunes dades (només segon dia):

Distància: 17,6 km

Temps de camí: 6 h 5 m (9 h 45 m amb aturades)

Desnivells: +1580 m, -2168 m (segons altímetre baromètric, segurament és menys degut al fort vent)

Text: Fran Campos

Fotos: Marta Verdet, Fèlix Gómez, Emili Rissech.

Teide, escapada de cap de setmana.

Des de feia molts anys tenia ganes de descobrir les illes que hi ha amagades sota els vents alisis, banyades amb l´ Oceà Atlàntic, les Canàries. Què millor manera de descobrir aquestes terres que fer una sortida cap al Teide i veure de prop el segon volcà més gran de la Terra.

Per aquest motiu decideixo començar a fer la reserva per dormir al refugi d´Altavista, a 3200 mts, recentment reformat i que esta als peus del Teide. En aquesta ocasió aniré acompanyat amb el meu cunyat, que te moltes ganes de vindre cap a Tenerife i de pas emportar-se cap a la butxaca aquest fantàstic cim.

La reserva del refugi no va ser fàcil, son places molt limitades i n´hi ha molta demanda, per aquest motiu la reserva la vaig formalitzar fa dos mesos enrere. A partir d´aqui calia aconseguir vols barats, lloguer de cotxe i allotjament pel capde i així poder compaginar feina amb oci. Jo aprofitaré que treballo per la nit i el divendres pel mati no treballo.

Així doncs ens enfilem cap a Tenerife el divendres pel mati, i després de unes tres horetes aterrem a l´aeroport de los Rodeos, on malauradament estava força tapat i mig plovisquejava... quina mala sort vaig pensar.

D` aquí agafem el cotxe que teníem reserva´t i tiro cap amunt per trobar-nos amb el gegant de les Canàries. La meva primera sorpresa comença quan pugem i veig un bosc increiblement bonic amb uns pins gegants, guanyem alçada i deixem els núvols sota nostre.... i de cop veig entre els pins fa la seva primera aparició el Teide.....

No ho vaig poder evitar, trec la camera i començo a fer fotos mentre conduïa, l´espectacle no te nom i em va sobtar la manera com aquest volcà s´obre camí cap al cel, sencillament espectacular i del colors ni en penso parlar, tota una gama de marrons de indescriptibles tonalitats que emergeixen dels núvols cap al cel.

Deixem el cotxe al pàrking on comença el camí de la Muntanya Blanca i que ens portara cap al refugi d´Altavista. Hem agafa´t lo mínim e imprescindible per no portar pes a sobre. El camí s´enfila cap amunt i em sembla molt fàcil. A poc a poc comencem a guanyar alçada i passem per davant de les "bombes", una formació geològica fruit de l´erupció del Teide i que semblen uns ous de dinosaure gegants. De fer tot el camí esta ple de pedra volcànica, molt porosa, lleugera i que fa un soroll especial al trepitjarlo, amb la fantàstica paleta de colors que envolten tot el paisatge.

Arriba un moment on hi ha una cruïlla que porta directament al refugi, perfectament senyalitzat i d´on no et pots sortir segons les normes del Parc. Va fent ziga-zaga, guanyant alçada d´una manera mes contundent. Pugem fàcilment, però es comença a notar aquesta falta d´oxigen pròpia de l´alçada.

Triguem tres horetes des de el parking, encara que ells diuen que es triguen unes cinc hores...¿¿??? Allà al refugi només es permet pernoctar i no hi ha servei de menjars ni bar, nomes el llit un microones amb màquina de cafè i begudes. Comença a arribar mes gent al refugi, incloent un grup de joves alemanys que parlen castellà amb accent canari (em va fer molta gracia)

Ens anem al llit i la nostra intenció era llevar-nos a les cinc del mati per poder fer cim abans de les set i veure la sortida del Sol... però clar, la gent va començar a fer soroll i llevar-se a les quatre....jo no entenia re, veia a la gent que es preparava i fins i tot vaig pensar que m´havia equivoca´t en alguna cosa.... La qüestió era que la gent necessitava gairebé UNA HORA per esmorzar i preparar-se... en canvi nosaltres només ens vam ficar els pantalons, cafè i una bosseta de glucosa liquida o gel, i ja esta, cap amunt.

Comencem a caminar coberts per un cel d´estels increïble, sense veure re però resseguint el camí d´on no et pots sortir, amb el frontal cap endavant. Feia una mica de fred i l´alçada cada cop es nota més i més, encara que tècnicament la pujada no te re d´especial en quan a dificultat. Arribem a l ´ultim tram, la Rambleta, on es necessita un permís especial per acabar de pujar al Teide, però com hem pernoctat al refugi i el premis només es valid des de les nou del mati doncs comencem a pujar l´ultima tirada.... i per fi arribem.

El crater es més bé petitó pel tamany tan desproporcionat de la muntanya, fa mooolt de fred i vent, i llavors... comença l´espectacle final.... surt el Sol d´entre els núvols que envolten tota l´illa, surten els colors amagats que ens han acompanyat durant l´ascenció nocturna que es difuminen amb les olors sulfuroses del cim. No ho puc evitar i ens quedem gairebé un hora gaudint d´aquell espectacle que no te nom pronunciable....

Hem aconseguit el repte i ara hem de baixar directament cap al cotxe, tenim 1400 mts de desnivell per nosaltres cap avall. No costa gaire imaginar se l´espectacle que seria veure aquelles colades de lava emergint de l´interior de la terra, amb les seves formes capricioses que li dona la natura a aquests paratges morts però alhora plens de vida amb els seus colors..

Arribem al cotxe i ens anem al Parador Nacional, d´on a pocs metres surt un altre formació geològica famosa perquè sortia la seva foto als antics bitllets de mil pessetes. Esta ple de gom a gom, tothom vol veure lo mateix. En fi, es el preu a pagar per veure lo que tothom vol veure...

D´aqui anem a coneixer mes de la illa. Tirem a la Orotava, però no veiem re, esta molt enuvola´t. Aprofitem per ficar-nos al cos un dinar amb mojo picon, gofio i un entrecot de quatre cents grams o més, deu n´hi do, crec que en ho havíem guanyat..... son els sacrificis que fem per haver arriba´t al cim.

Després tirem cap a Santa Cruz de Tenerife, però no coneixem re i esta tot gairebé tanca´t. La veritat esque no em va agradar gaire, però en fi, es la meva opinió.

Ens anem cap a l´altre cantó de la illa cap a l´aparthotel prop de l´aeroport del Sud.

Ens trobem en una mena de gueto per turistes anglesos, on ens vam fer amics d´un cambrer de molta edat molt simpatic. Li vaig ensenyar les fotos i ens va dir quan li vam explicar que havíem estat al cim a les set del mati que: "you are very mad...." la veritat es que després de la cinquena o sisena cervesa estaven molt contents i ens vam fer molt colegues del cambrer ...en fi, coses que es fan també per celebrar la conquesta del Teide...

Al dia seguent cap a l´aeroport i cap a casa i d´aqui a la feina nocturna un altre cop...

Al final crec que ha estat una estada molt curta pero molt intensa per coneixer aquest paratge tan increiblement bonic, us ho recomano per anar´hi un capde curt però intens, m´agrada´t molt el Parc. Els proxims en anar, evidentment.. vosaltres... a reveure.

Text i fotos: Rafael L.