Crònica del Mont Perdut, 11-12-13 de Juny

Crònica del Mont  Perdut, 11-12-13 de Juny.

 Ha arribat el moment, el moment de pujar cap amunt, cap a la muntanya somiada que té aquest nom tan idíl·lic, el Mont Perdut.

 En aquesta sortida cadascú té la intenció d’assolir aquest objectiu per diferents motius, es un altre repte, potser no es el més difícil, ni el més amagat, però aquesta muntanya té un magnetisme difícil d’evitar.

 Potser es per la seva entrada majestuosa, amb un camí que ens dona la benvinguda amb la paret del Tozal de Malló, i ens va regalant les vistes del riu que va fent saltets a les “Grades de Soaso” i que rivalitzen en bellesa amb les altives parets de la vall, que s’erigeixen com guardians gegants del secret del Mont Perdut, que ens mira des de allà dalt.

 Aquesta historia per mi comença quan jo era petit, quan anava amb els meus pares a la muntanya, i malauradament jo patia per la falta d’aire, no podia respirar bé i vam tenir que deixar d’anar a la muntanya.... ara penso tornar per conquerir el cim i retrobar-me amb el meu passat, carregat de coneixements i de nous músculs, aquest cop no fallaré i faré lo que calgui per arribar, es la meva lluita.

 Els nostres companys de cordada també tenen la seva historia personal, la seva fita, volen fer cim igual que jo i no fallaran. En aquesta ocasió la sortida servirà com a entrenament pel futur projecte de conquerir el M. Blanc per part de Montse, en Manel, Isrra, l’Anna i Joana, acompanyats també per Nuria. 

 Alguns de nosaltres no havíem fet mai el M. Perdut, serà el nostre primer cop, per altres serà un entrenament més en un esplèndid capde i per altres un retrobament amb la muntanya, com Manel, el pare de Montse, que manté la seva empenta muntanyera i tira com qui més.

 Quedem al pàrking del Parc Nacional tots plegats i comencem a caminar. El dia es boníssim i es gairebé impossible de ficar el cotxe enlloc, esta ple de gom a gom, tothom vol gaudir d’aquest paratge magnífic. 

 Trobem gent de tota mena, ens saludem, parem, xerrem... en fi.. estem gaudint de l’aproximació a Goriz, espectacular en tots els sentits, ara entenc perquè vaig tornar a la muntanya després de tants anys... suposo que per lo mateix que ho fa tothom.. per somiar amb parets impossibles, per deixar perduda la vista en els blaus del riu que es confonen amb el seu so tronador que recorda una melodia que colpeix el meu cor amb cada batec de l’aigua.   

 Arribem a la Cola de Caballo, on tothom para per menjar alguna coseta abans de la pujada final a Goriz. Aquesta cascada fa honor al seu nom, no s’ha m’hauria acudit cap altre nom, es el pastis final de la vall. 

 D’aquí pugem per les “clavijes de Soaso”, que son molt divertides i ens permeten guanyar alçada molt ràpidament. Ens ho estem passant super bé¡¡¡.

  En un tres i no rés arribem al Refugi de Goriz, el mític refugi, ple, enmig d’aquell espectacle de l’orogènesi alpina. N’hi ha tendes al costat, hi ha molta gent i no es potser el millor lloc per fer meditació,  però ens trobem d´allo més bé.

 Trobem fins i tot un parell d’excursionistes que venien des de Pineta corrents (oohhh¡¡¡¡), també joves del Pais Vasc i mooolts catalans, i quan arriba el sopar.. sorpresa¡¡... el menjar estava mooooooolt bé i vam poder petar la xerrada fins les deu. 

 Si, estem Super bé i ens anem a la llitera, però allà... un altre sorpresa¡¡¡ hi havia uns francesos que havien begut alguna cosa més que aigua.....en fi,  es lo que passa quan va tanta gent a un lloc, que et trobes de tot....

 Al dia següent matinem i sortim amb tota la calma, ho vam fer expressament perquè el refugi estava ple i no volíem tenir que demanar tiquet per fer cim. Comencem a caminar tranquil·lament i deixem enrere Goriz. El verd comença a desaparèixer i el terra es torna del color grisenc de la roca.

 La neu comença a fer acte de presencia i ens encordem els grampons.

 La Joana que havia tingut problemes amb les seves botes només sortir del refugi de moment tira bé amb les botes que li va deixar l’Anna.  Fem l’última tirada fins l´ inici de la pujada final, des de el Lago Helado. Podríem seguir la traça fins al cim només amb tota la gent que veiem pujant. Vam tenir fins i tot que ajudar a algú pq no sabien ni fer servir el piolet¡¡¡¡¡¡ sense comentaris. 

 El tram més difícil de la sortida sens dubte es el malauradament conegut final, la “escupidera”. Te aquest nom perquè si rellisques pots anar directe al buit... per això aquest nom, perquè q t’escup. Encara que pujar-lo es molt fàcil i no ofereix cap problema.

 Arribem per fi al cim, on no vam tenir sort amb la meteorologia. Esta molt ennuvolat i no es veu rés de rés, que hi farem.... però cap problema, la Montse porta les gominoles de la victòria¡¡¡¡¡ yupi, yupi ei¡¡¡¡ 

 Per fi cadascú ha aconseguit el seu objectiu¡¡¡ Jo i la Nuria el nostre "primer M. Perdut", en Manel d’aguantar com un campió el repte, l’Anna, la Joana i l´Isrra per retornar a aquest somni amb nom de muntanya i la Montse... no se quantes vegades haurà puja’t ja... en fi, ho hem aconseguit però ja volem baixar, fa vent i no es bona idea estar molta estona allà. Hem tingut ja el nostre moment de gloria i baixem.

 

 Desistim de fer el Cilindro, n’hi ha previsió de pluja que,,,, es compleix mentre baixem fins al Refugi. Quan arribem ens trobem al grup de la Raquel que també havien anat a Goriz, però per fer un altre ruta. Ens saludem i compartim les experiències del dia, estem tots molt contents i prenem algunes cerveses, ens ho havíem merescut.¡¡¡

 Surt el Sol i aprofitem per prendre una miqueta el Sol, ja només queda sopar per poder anar a descansar i marxar al dia següent. Jo estava molt cansat, però els nostres benvolguts companys peten la xerrada fins al final. Parlen de pel·lícules memorables i aventurers d’altre època, va ser com una mena de classe d’història sobre muntanyes, herois i lluitadors de la verticalitat. 

 No ha estat la muntanya més difícil, ni molt menys, ni la més tècnica, però mentre baixem ja al dia següent cap al cotxe ens queda un gust d’haver fet una cosa que no es fa tots els dies. Es el gust de compartir un lloc meravellós amb la gent que sap veure la bellesa, de l’instant del moment on veus que la pedra es confon amb els colors de la pluja que ens segueix fins al cotxe, de saber perquè, al cap de tants anys tornem a trobar allò que tenim dintre del nostre cap, els nostres records, així es la muntanya.

 Enhorabona a tots i ens retornarem a retrobar a la muntanya, bona tarda.

Text: Rafael Ledesma, fotos de Montse Andreu