Entrades
Després d'un
intent fallit l'any passat, aquest any sí. La sortida oficial del CEC als pics
de Clarabide ha estat tot un èxit pels 15
participants. Únicament va faltar la vocal principal, la Dolors que, degut a
una lesió, va haver de renunciar a portar aquesta ascensió.
El cert és que hi havia certa incertesa respecte a
alguns aspectes de la sortida. Per començar, l'estat de la neu, ja que es
tractava d'una sortida amb raquetes. Les fortes calorades del mes de març han
deixat el mantell molt maltmés, discontinu fins
els cims i amb una neu massa estovada. A més a més, el pronòstic meteorològic per dissabte no pintava bé (per
diumenge, sí).
Així, vam sortir la majoria del grup de Barcelona a una
hora força tardana, amb l'objectiu de dinar a Benasque
i fer d'una tirada la pujada al refugi d'Estós,
en previsió de forts ruixats i/o tempestes. Allà ens vam trobar amb la resta de
la gent i, després de dinar, ens vam dirigir a l'aparcament del càmping Chuisé, punt de sortida de l'excursió.
No havíem acabat de posar-nos les motxilles i d'ajustar
bé el material dur quan començà a ploure. Però per fortuna, va ser una pluja
poc intensa i que no durà massa. Fins i tot en alguns moments lluí el sol
mentre que a la Catalunya oriental es veu que plovia a bots i barrals. Per això
vam gaudir d'una passejada d'un parell d'hores fins arribar al refugi, gaudint
de la meravellosa vall d'Estós que es trobava
esplèndida, amb el riu d'Estós ben caudalós, les praderes ben verdes i florides i els
cims amb restes de neu.
En arribar al refugi comprovem que som els únics
habitants per aquella nit, apart de l'única guarda que hi havia. Mentre esperem
el sopar, alguns maten el temps llegint, xerrant i d'altres, com un servidor,
muntant una divertida i sorollosa (sobretot sorollosa) partida de “burro” on,
malgrat resistir i resistir, vaig haver de claudicar davant la dictadura de la mà-llampec imposada pel Xavi,
la Carme i el Jordi. No hi ha qui pugui amb ells!
Al dia següent el despertador sonà a les 5:30 per
esmorzar a les 6. El dia s'havia aixecat esplèndid però fred, amb temperatures
negatives i els cims enfarinats. Se'ns comunica que hi ha glaç al terra des de
ben començament. Deixem algunes coses a les taquilles i comencem a pujar per un
terreny amb algunes clapes de gel que el fan relliscós, especialment quan creuem el torrent que ve dels
estanys: les pedres són cobertes de glaç i les relliscades sovintegen.
Ben aviat apareixen les primeres pales de neu que es
creuen sense grampons, però la neu està molt dura i resulta compromès, de
manera que alguns ja optem per posar-nos els grampons. Així, arribem als ibones de Gías,
encara glaçats però anunciant ja un imminent desglaç.
Després de descansar un moment, ens calcem tots els
grampons i deixem amagades les raquetes, inútils amb una neu tan dura. S'ha
d'afrontar el darrer tram de l'ascensió per una gran pala de neu molt
inclinada, la qual cosa ens obliga a flanquejar-la amb un pendent d'uns 40º.
Això fa que els que estem menys acostumats a aquest tipus de terreny pugem amb
el cor encongit i mirant només les petjades del company que va davant. A més,
comença a bufar un vent moderat que arrossega cristalls de neu. Arribem així al
port de Gías, que dona accés als Clarabides
i al gegant de la zona, el Gourgs Blancs. Poc
després assolim el pic de Clarabide occidental
sense més dificultats, ja que no hi ha grimpada i els darrers metres ja no
tenen neu.
No podem gaudir gaire de les vistes: al cim la boira va
i ve, però sí vam identificar alguns cims propers com el pic de l'Alba, el Perdiguero i el Gourgs
Blancs, que teníem ben a prop. Després de les fotos de rigor decidírem fer
també el Clarabide oriental, on s'hi arriba en
només uns deu minuts per una ampla cresta sense dificultats. Des d'aquí
baixàrem cap a la bretxa de Gías. Alguns volien
fer també el pic de Gías, però aquest cim no
semblava tan fàcil amb la neu que quedava encara, així que els vocals decidiren
tornar cap a l'ibón de Gías baixant per una pala nevada molt inclinada,
també d'uns 40º, que no hauria estat massa difícil de no ser pel vent a
ràfegues que ens empenyia cap avall. I que n'és d'empipador i perillós el vent
a l'alta muntanya!
De la resta de l'excursió, poc a comentar. El retorn al
refugi, on vam dinar, i la tornada cap als cotxes, llarga però agraïda. Només
alguns patien una mica per algun cop o algun genoll castigat per l'excursió,
dura en conjunt i una mica compromesa pels qui no tenim gaire experiència en
l'alta muntanya hivernal, però espectacular en
conjunt i difícil d'oblidar. Felicitats als dos vocals, l'Emili i el Xavi, que ho van fer molt bé, i a la Susanna, que
va fer els seus dos primers tres mils.
Per últim, un breu comentari sobre el refugi d'Estós, ample, confortable (serà perquè nosaltres
érem els únics habitants aquella nit, apart de la guarda?), una mica antic, sí,
però ben equipat. Alguns poden trobar una mica incòmode el que els serveis
siguin fora del refugi o que les letrines siguin
del tipus “mili” però caram!, som a la muntanya i no a un hotelet. I finalment, tant el sopar (consomé,
mongetes amb xoriço, botifarra amb samfaina i iogurt, res de mandonguilles...) com l'esmorzar, força correctes
malgrat haver-hi “biscottes” a l'esmorzar...
cert “mejunje” que destil·lava durant el sopar
i que algú força trempat dugué. I molt bon humor i molta xerinola per part de
tothom!
Algunes dades (només segon dia):
Distància: 17,6 km
Temps de camí: 6 h 5 m (9 h 45 m amb aturades)
Desnivells: +1580 m, -2168 m (segons altímetre baromètric, segurament
és menys degut al fort vent)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada