Bones i alpinístiques festes !!!

Aquest any 2011 hem tingut una mica de tot, i hem fet més varietat d'activitats, moltes ferrades i barrancs, també ascensions de nivell, crestes, esquí de muntanya, caiac, corredors de neu, escalada en glaç, ... i molt bon ambient ! Tenim algunes idees per recarregar les piles a la gent del Grup per aquest proper 2012, i aconseguir noves fites. 

Com cada any, en Quim Bou ens ha fet la felicitació nadalenca, ... i sembla que ens promet una neu que es fa esperar !!!

En la mort de la Ció de la Torre.



La Ció a la Via Gabarró, a la Pica d' Estats (Foto: Ricardo Wender)

Ahir diumenge la nostra companya Mª Encarnació (Ció) de la Torre va morir en l'ascensió al Pic d' Añisclo.

La Ció (o Sió) era una veterana muntanyenca, a punt de fer els 70 anys, que amb tossuderia anava ampliant el seu currículum de 3000, i ja anava pel 98è cim de la llista.

La Ció i el seu company Julià, no en formaven part, però varen coincidir amb la sortida oficial del CEC que portaven la Dolors Gurri i en Joan Ramon Montes com a vocals. En Julià es va quedar al refugi de Góriz, ella en canvi, potser sense valorar prou la dificultat tècnica de les condicions en que es trobava ahir la muntanya, va sortir per afegir-se al grup en la part final de l'ascensió. En un ressalt va patinar i sense que els companys poguessin fer res més que seguir-la amb la vista, va lliscar per la pala de neu fins sortir projectada per l'estimball.

La Ció era conscient dels perills de la muntanya, i de les seves limitacions. Vaig compartir algunes ascensions amb ella, sempre en bona forma física, sempre entusiasta i riallera. Recordo com em va demanar que l'ajudés en la part final de la via Gabarró a la Pica en la sortida que portàvem en Joan Ramon i jo mateix el 26 i 27 de Setembre del 2009, l' il·lusió i la tossuderia hi van posar el que li restava de tècnica.

Des de aquí donem el condol a la seva família i amics. Una forta abraçada al seu company Julià, a la Dolors i en Joan Ramon, i a tots els companys que compartien la sortida, i que han viscut aquest desgraciat accident.

La Ció ha mort fent el que volia fer, conscient de les dificultats i del risc, i deixant rastres del seu esperit inconformista en els cims. Continuarem pujant muntanyes per fer-li companyia.

Emili Rissech

Nota: En aquest escrit he canviat el nom de Sió original pel de Ció davant l'insistència dels companys. La contracció de Mª Encarnació en que s' autoanomenava ella, i pel que la coneixia tothom, s'hauria d'escriure Ció, si ho fem gramaticalment. Fonèticament hi escau més Sió, i ella així ho va escriure en la llista de la Pica, però no en farem un debat d'això.

Vies Ferrades de Catalunya i Andorra

El nostre company Ignasi Vidal, juntament amb en Marc Pérez i l' Albert Gironès, han publicat una nova guia de vies ferrades, que presentaran a la sala d' actes del CEC, el proper dimarts 29 de novembre a les 8 del vespre. Hi esteu tots convidats.

VI Congrés Excursionista Català

Aquest passat cap de setmana de l' 11 i 12 de novembre, s'ha celebrat al Cosmocaixa de Barcelona el VI Congrés Excursionista Català. Fa 30 anys que no teníem un congrés, i en feia cent des de el primer del 1911 a Lleida.

El dissabte al matí, societat, cultura i muntanya amb l' Enric Faura, Joan Casòliva i Francesc Roma, el de sempre, ben raonat, però déjà vu. Després autobombo Juanjo Garra / FEEC. A la tarda, estudis, formació, i marc legislatiu. Espès i interessant al 50%.

El diumenge amb menys assistència, competició i mitjans, amb joves esportistes d' èlit de la FEEC. Després màrqueting i excursionisme. Espès al 100%.

Abans de dinar, models de gestió d'entitats. Autobombo del CEC, voluntariós intent del C.E. d' Olot amb el jovent, i el Madteam reconeixent que només són una agència de gestió de targetes federatives.

Aquí ja en varem tenir prou i varem anar fins a Vic a la Fira (fireta) de Muntanya.

Per fer un petit resum, podríem dir que es va fer el que es podia fer amb el temps que hi havia. Es va intentar tocar una mica tot, però el futur dels centres excursionistes no va trobar les eines necessàries. Una (altra) oportunitat perduda.

Emili Rissech

Campament d' Alpinisme. Estiu 2011. Capítol 2, Balaitous, Musales, ...

... SEGUEIX (del primer capítol publicat el 31 de Juliol)

Dimarts, 19 de Juliol.

Toca pluges segons les previsions, però també sol, i núvols. Plou tota la matinada. O sigui que ens ho agafarem en calma i per un dia no anirem a muntanya. Esmorzem tard, ja sense pluja i amb un sol que s'agraeix. Després agafem el cotxe d' en Joan i anem a Sallent de Gàllego de compres. Fem un vol pel poble, comprem salsitxes i morcilles. Avui arriben la Mariona i en Fèlix, i els hi tindrem el plat a taula. No podem evitar visitar un parell de botigues de material de muntanya, però inexplicablement tenim seny i només comprem un parell de mitjons. Un ruixat ens fa fora de la terrassa del casino del poble, encara que no dura ni cinc minuts. Seguim la carretera que va Lanuza, deixem el cotxe, i baixem fins al poble que ha estat restaurat amb respecte per l' original; cases i apartaments per llogar, i un hotelet que convida a entrar-hi. Tornem al càmping i arriben la Mariona i en Fèlix, dinem plegats. A la tarda entre lectures, mirar mapes, fer minicrònica que enviem al Grup (tenim ordinador i wi-fi !), i preparar l'ascensió al Balaitous, no ens adonem i és hora de preparar el sopar. Sopem i la fem petar entre galetes i limoncelo d' en Fèlix. Fot un fred que pela !

Dimecres, 20. Fa bo! Ens llevem mandrosos, i tardem a esmorzar i preparar les motxilles, tenim tot el matí, perquè esperarem que arribi l' Albert Arboles. No estava previst que vingués però ha pogut fer un forat a la feina i arriba al migdia a punt per dinar tots junts. Poc després de les tres sortim amb un parell de cotxes cap a l' aparcament de l' embassament de la Sarra, on comencem l' aproximació cap el refugi de Respomuso. Cadascú al seu ritme fem el camí que segueix el curs del Aguas Limpias fins a l' embassament on trobem el refugi a la seva riba dreta. Un grup d' adolescents catalans estan asseguts al davant del refugi, dues parelles s' expliquen la seva jornada muntanyenca, i potser tres o quatre passavolants més. Ni mig ple, ni mig buit. L' Òscar, que ha vingut corrent fent un entrenament lleuger, ens atrapa amb la gerra de cervesa als dits. El sopar no millora les expectatives que ens havíem fet. Segur que no som imparcials, però com als refugis del CEC no es menja enlloc. El nostre dormitori és el Musales, premonitòriament.

Dijous, 21. Esmorzem a 2/4 de 7, i aproximadament tres quarts d'hora més tard, sortim seguint les fites que enfilen per la riba dreta barranc de Respomuso, cap a l' Ibon de Vuelta Barrada. Anem a un bon ritme, constant, de mica en mica guanyem alçada, anem paral·lels, i més o menys a la mateixa distància del barranc i de l' Aresta de la Bondidier. Aviat comencem a veure que el circ ens tanca i la Brecha Latour ens apareix a la nostra esquerra.

La brecha està neta de neu, però no així l' aproximació final. Per entrar-hi renunciem a la neu del costat de la paret amb una rimaia massa oberta. Ens decidim per la pala de neu que baixa cap al costat est. Calcem grampons i resseguim una antiga traça que només s' intueix. Pugem sense encordar, un primer ressalt es salva fàcilment, encara sense entrar dins la Brecha, l' Albert obre el segon ressalt seguit d'en Fèlix, la Mariona, en Joan, la Dolors, i l' Emili que tanca a darrera. Es van salvant els ressalts i en el tercer que després ja dona pas a la pared equipada amb una mena de rodons de ferro que fan d' esglaons, la Dolors s'ha quedat una mica distanciada dels de davant. Té una lesió als lligaments creuats del genoll dret, que l' ha tingut allunyada de l' activitat uns mesos, això ha fet que tingui aquesta cama poc musculada, i a falta de força a la cama, tira de braços. Un bloc que semblava prou segur, cedeix, i la Dolors cau uns dos o tres metres avall just damunt del ressalt que l' Emili encara no ha pujat. L' Emili pot esquivar el bloc, que només el colpeja lleument al maluc esquerra. La Dolors queda immòbil de bocaterrosa just al caire del ressalt, mig metre més, i hauria sortit volant cap avall.  " ...- Dolors, t'has fet mal?  "- ... tinc sang ..." L'Emili puja fins al seu costat. Sagna abundosament pel nas, on té una ferida, i un fort cop. Els companys que estan més amunt han seguit l' ascensió sense adonar-se de res perquè el tercer ressalt els impedeix la visió.

L' Emili crida pausadament sense alarmar a ningú:  ...- Albert !"  " ...- Si, digues ..."  " ...- , hauries de baixar amb la corda, la Dolors necessita encordar-se, ha caigut, però està bé. " 

Han estat parlant un moment. La Dolors ha dit de baixar, s'ha espantat( i qui no !), el nas li fa mal, i no sap si creu-re el que li diu l' Emili, que li treu importància. " ...-Baixar ara, és més difícil que pujar...", li diu, poc convençut. 

Arriba l' Albert que ràpidament es fa càrrec de la situació. Monta una reunió amb una baga, mentre la Dolors es posa el baudrier, ja no sagna. Puja el ressalt assegurada des de baix per l' Emili. L' Albert seguirà assegurant-la fins sortir de la Brecha. Tots tenim la certesa de que s'ha trencat el nas. Aturats abans de fer l'última pujada, la Dolors s' anima amb les bromes dels companys. En poc més de mitja hora som al cim.

Fa vent, de moderat a fluix, segons deia el pronòstic, que l' encerta. Al cim ens atrapa una parella que també eren al refugi. Després de les fotos no tardem a baixar. Anem cap al nord per començar a desgrimpar de seguida en direcció oest i després entrem de ple a la Gran Diagonal, per on seguim desgrimpant ara ja més fàcilment, tot i que cal anar en compte. Anem a poc a poc, i es fa llarga.

Quan deixem el rocam, en un collet, ens aturem per dinar. Seguim baixant, passem pel costat del Abrigo Michaud, i seguim fins al Ibón Chelau, des de aquí forta baixada fins a l' embassament d' Arriel Alto, que resseguim per l'esquerra i anem baixant pels altres estanyets d' Arriel al finals dels quals veiem la darrera llarga baixada que ens portarà fins al camí que ve del refugi de Respomuso. Quan hi arribem fem el camí de tornada cap a la Sarra, cadascú al seu ritme, gairabé tots individualment.

De tornada al càmping ens acomiadem de l' Albert que torna cap a Barcelona. Dutxa, i curt relax, hem de fer el sopar, ... bé no tots. La Dolors va a l' ambulatori que hi ha a Escarrilla, que està de guàrdia, i li diuen d'anar a fer-se una radiografia a... Osca! L' Emili l' acompanyarà a l' hospital i no tornaran fins a 2/4 de 4 de la matinada, i encara l' endemà hi hauran de tornar per la visita del otorrino. Finalment el nas no s'ha trencat, només una fissura i el dolor del cop.

Divendres, 22. Al matí un bon esmorzar recupera les forces perdudes i després, mentre uns van a l' hospital, altres feinegen pel càmping i fan compres pel sopar. i En Joan i en Fèlix tornen capa Barcelona.

Al vespre arriben en Javi (un company de la Laura) des de Donosti, la Laura i la Susanna des de Barcelona i l' Eduardo que torna venir des de l' Hospitalet de l' Infant. Quan arriben tots ja tenen el sopar a punt.

Els plans per demà són que la Laura, en Javi, i l' Eduardo aniran al Balaitous, el dubte és quin recorregut faran, la resta, Susanna, Dolors(ja recuperada), Mariona, Montse, Òscar, i l' Emili faran algun cim més tranquil.

Dissabte, 23. A les 6 del matí surten el grup del Balaitous, i en tindrem una crònica a part.

A les 9 quedem el grup que avui tindran a la Montse i l' Òscar com a guies. Porten vuit o nou mesos vivint a Escarrilla i coneixen sobradament totes les muntanyes dels voltants. Anem a Sallent i sortim d' uns 1.300m, des de prop de la piscina del poble, agafem un camí que passa pel costat d'uns horts, i més endavant trobem un corriol que puja per una pineda, està ben fresat i només cal seguir les marques i alguna fita, ens anirà pujant fins que trobem la pista que bé de l'embassament de la Sarra. L' anem retallant seguint un corriol i fins que arribem a un refugi precari a la Majada de Sancha Collons (textual, segons IGN-Spain), aquí fem una aturada per menjar quatre ganyips, i gaudir de l'excel·lent dia.

Seguim cap a l' Ibonciecho, a 2.350m aproximadament, que deixem a la nostra dreta sense atansar-nos-hi. D' aquí fins el coll en un quart d'hora, i deu minuts més fins al cim del Musales de 2.653m . Hem fet uns 1350m de desnivell.

Ens hi estem força estona a dalt el cim. Dinem i ens relaxem profundament. Quan decidim baixar ho fem sense presses i no serà fins ben entrada la tarda que no arribarem a baix. De tornada a Escarrilla, i sense passar pel càmping, anem a fer una cervesa a Casa Ferrer, bar-restaurant i estanc, abans hem reservat taula per sopar al Rincón del Sarao, restaurant de l' Hotel Sarao. Mentre estem a la terrassa de Casa Ferrer truca l' Amadeu. Han estat amb en Feliu fent un barranc a pocs quilòmetres, i estan arribant a Escarrila. Els esperem i ens expliquem mútuament les aventures del dia. En Feliu i l' Amadeu dormiran al Sarao.

Abans de sopar passem pel càmping a gaudir de la dutxa recuperadora, i tenim notícies del grup del Balaitous. En Javi ha baixat sense fer cim, estava tocat físicament. La Laura i l' Eduardo encara no han tornat quan anem a sopar a quarts de 10.

Sopem bé de preu i bo, i la fam no ens trepitja la parla. No retirem tard, l' Oscar demà vol matinar per entrenar, i els altres tenim un ull posat al rellotge, no en sabem res de la Laura i l' Eduardo. Quan arriben als voltants de les 12 de la nit, ja som tots dins els sacs.

Diumenge, 24. No tenim  pressa per llevar-nos. Avui només hem de desmuntar tendes, carregar els cotxes i tornar cap a casa. Fem un esmorzar de forquilla i ganivet, fem un repàs a totes les existències del rebost, i endrapem com lladres les més suculentes. La Laura l' Eduardo i en Javi ens expliquen les seves aventures d' ahir, l' Amadeu ens torna a explicar per enèsima vegada no sé quin barranc amb la Raquel i en Xavi S., mentre en Feliu l'escolta amb somriure compassiu, la Dolors ja ni recorda com te el nas, la Mariona pren bona nota del pernil, la Susanna somriu, i a l' Emili l' atabala la feina que queda per fer. I potser són roses.

Fotos: Dolors, Mariona, i Albert.

BARRANCS A "CABO VERDE"

Bona tarda companys; es molt llarg 

d´explicar així doncs faré petit resum i en parlarem en directe quan estigui bé, espero que aviat.

1-Part bona; estada a cabo verde efectiva de 10 dies, illa de Santo Antao
(es un retorn al passat, com el Pirineu de principis del segle XX, ambalgun matís de modernitat mínim). 9 barrancs seguits + una caminata de 7
hores el matí del darrer dia abans de marxar i posar-me malalt.

Ràpels espectaculars i molt alts (7 o 8 cascades de més de 100 metres i una de 250), ambient tropical, paisatge diferent, contrast cultural, pobresa etc.
etc. etc., difícil explicar en poques paraules.

2-El dia del retorn a la tardade dilluns 17 agafem taxi per anar al port i
agafar vaixell a l´illa de St. Nicolau on dormirem i a les 9 del dimarts
18 prendre l´avió fins Lisboa i d´allà a Barna. Al taxi no em trobo molt bé
(penso que es de la caminata sota sol tropical de 7 hores del matí), al
ferry pitjor i a l´arribada a l´hotel caic desplomat al llit.

No sopo, no esmorzo, vomito al aeroport i consegueixo pujar a l´avió repenjat de dos
companys, tot em roda (però vull sortir com sigui, no vull petar a cap
"hospital local"). El viatge em senta fatal (mareig+vèrtig i vòmits i avió
a sobre). No menjo i a Lisboa dimarts 18 a les 16 al baixar em desplomo a
l´aeroport (la malaltia+ dia sense menjar havent vomitat tot etc.).

Em porten a la creu roja, sucre baix, tensió baixíssima etc., soc evacuat a
un hospital (el de Santa Maria), les maletes viatgen directes a Barna; em
quedo amb una bosseta amb calés, la documentació i "lo posat" (pantalons
curts+samarreta+bambes). Em foten en una camilla a urgències en un
passadís i allà em passo dia i mig fins dijous al matí AMB EL QUE PORTAVA
A SOBRE, MAL ATÈS, MAREJAT QUE NO EM PODIA AIXECAR, SOL I BEN ENGOIXAT
(vaig dir als companys que no es quedèssin perque pensava que no calia i
que l´hospital seria una altra cosa).

A través d´una clienta i amiga de Lisboa que viu a Andorra, i mitjançant l´assistenta social de l´hospital aconsegueixo canviar el bitllet d´avió de dimarts a dijous (cap a Barna) i
ella parla amb un parent seu socorrista al qual li pago bitllet en el
mateix vol i dijous dia 20 em treu pel matí de l´hospital amb cadira de
rodes, taxi, aeroport, cadira rodes, avió (acompanyat per ell), aeroport
prat, cadira rodes, taxi (un de la Seu que vaig coordinar) i cap a casa on
arrivo dijous a les 20.

A llit i divendres també i dissabte de sobte em

poso pel matí a 38,5 de febre, agafo por i pitant a urgències a la Dexeus;
estarè fins ahir dijous ingressat; Tac amb i sense contrast, resonància
magnètica amb i sense contrast, punció lumbar, 7 o 8 anàlisis de sang, de
femta, d´orina, otorrino etc. Tot negatiu, diagnòstic possible virasis
(virus) amb febre no focalitzada i vertígen amb quelcom de fotofòbia, es a
dir un virus (per descart). Ara encara no estic catòlic i de 7 a 15 dies a
casa amb repòs relatiu per si passa el mareig i posterior control el 14.
Aquesta el la història de la tornada.

Bé adjunto unes 80 o 90 fotos que espero un agradin (en tongades de 15 a
20, la primera tongada son fotos del barranc de nef, el més espectacular
amb cascada final de 250 metres-5 fraccionaments), triades on hi ha
ràpels, quelcom de paisatge i espero que una mica l´essència de l´estada.

Salut i mai millor dit.

Text i fotos:Amadeu 

COM MARXA EL TEMPS

Aquest article es va publicar en l'apartat de Cartes del número 10 de la revista "Grandes Espacios" d'Abril de 2002. El seu autor Jose Luis Sartorius ironitzava sobre el futur de “la muntanya en conserva”, a dia d'avui encertant en molts aspectes.

Desde hace más de medio siglo vengo adquiriendo vuestra revista, que guardo en formato electrónico DVD-Pro Interactivo, algo anticuado para los tiempos que corren, y me interesé por el reportaje sobre el Parque Temático Disney Mountain-Ordesa, declarado de interés turístico supranacional, situado en el Territorio Histórico Foral de la Villa de Torla, dentro de la comunidad autónoma del Pirineo Central, y decidí hacer una excursión. Para ello contacte con mi Agencia Obligatoria de Viajes de Naturaleza y me asignaron el ticket 315.513, lo cual me alegró mucho, pues además de ser capicúa me permitía esperar menos de un mes.

Llegado el día de partir con mi equipo reglamentario de montaña, que coteje previamente con el chek list que me facilitaron en el curso de la federación de Deportes y Subdeportes de Montaña, Escalada, Puenting, Esquí sin nieve, Hierva-Surf y otras actividades, me monte en el AVE, con destino a la estación de Torla. Después de fichar con la tarjeta electrónica obtuve el permiso para circular libremente en horario diurno por las zonas autorizadas de la ciudad y del parque. Me encaminé con mi familia al hotel Torla-Sheraton donde me dieron una magnífica Suite-Norte en la planta 41 desde donde se podía observar perfectamente con el teleobjetivo Xplus h.31 vDos de Apple, instalado en la habitación, la cara Sur del Tozal de Mallo, declarada hace unos años Patrimonio de la Humanidad por tener unas enzimas únicas en el mundo, que son estudiadas en exclusiva por la Fundación “Te enfilo por imposible – 14 Ochomiles”.

Al día siguiente el Guía Oficial Voluntario (GOV) nos condujo, en compañía de otras 300 personas al suburbano Torla-Goriz, que hacía el recorrido con parada en varias cascadas de agua, cubiertas con metacrilato para no mojarte. Pudimos hacer varias fotos porque adquirimos un vale para 20 tomas en concepto de derechos de autor e indemnización por molestias a la avifauna. Toda una ilusión después de haber participado en el curso especializado de fotografía impartido en la planta 6 del centro comercial Bas-a-Ber de Benasque.

Llegamos al complejo residencial Goriz-Monte Perdido y lo primero que hicimos fue ir a visitar el Refugio-Museo. Cogimos un trineo eléctrico de ruedas para movernos por la zona. Aparcamos en la puerta. Dentro quedamos fascinados por artilugios tan extraños como los crampones para el hielo de los glaciares, que a pesar de ser declarados Monumento Nacional se deshicieron hace tiempo (aunque en el Centro de Interpretación de la ciudad autónoma de Fanlo, accesible desde el teleférico Goriz-Fanlo, guardan un poquito en la nevera). También había esquís, piolets, clavos de escalar (actividad prohibida hace 20 años pues deterioraba la capa pulverulenta de la roca y producía estrés en los vencejos dificultando su cópula en vuelo). Incluso había unos estudios muy antiguos sobre medio-ambiente de la zona donde se calculaba el impacto de la pisada de una persona. Fueron los primeros estudios que sirvieron de base para la construcción de los Caminos Recomendados (CR) actuales.

Así que cogimos el CR del hotel de la Brecha de Rolando, por donde pasa el GR 3.576/D, señalizado con siete cruces verdes, dos rayas rojas, tres círculos concéntricos, uno naranja y dos rosas, no sin antes dudar entre coger el teleférico que sube al Cilindro o el tren cremallera que lleva a la Estación Alpina de Aventura Lago Helado de Marboré, adonde también se puede llegar con los helicópteros de Despacio A Reaccionjoint Venture creado por el Patronato del Parque y la Promotora del Polígono Vacacional Bielsa-Quad. Pero como teníamos que quemar 678 calorías lo adultos y 247 los chavales, decidimos andar.

En los carteles de las prohibiciones nos llamó la atención la del sudor. Parece ser que a más de 2500 metros de altitud tiene un olor especial que perjudica al cuervo piquirrojo, por lo que o caminas despacio o adquieres un desodorante en el Goriz-Bowling Center. Así que fuimos despacio hacia la Brecha. Pero a uno de mis hijos se le cayó el tapón de la cantimplora fuera del CR y al recogerlo se activó la alarma, por lo que aparecieron los Rangers. No hubiera pasado nada si no fuese porque pisó una especie herbácea protegida, la marijuana dondewais, endémica, que se resintió en su flexibilidad futura. Los expertos han estimado que en un par de años estará como nueva, pero hay que correr con los gastos de rehabilitación psicosomática; así que me pasaron un cargo de 500 € y me retiraron el permiso para continuar. Menos mal que tenía el carnet de la federación Galaico Portuguesa y las islas Cies de Montaña, que tiene un seguro para accidentes de este tipo, muy barato porque la compañía de seguros concertada está domiciliada fiscalmente en las islas Vanautú del Pacífico sur-oriental. Lo malo es que el parte de accidentes tardó una semana en llegarles y además tuve que enviárselo con traducción jurada al sohaili.

Total, que tuvimos que volver con pena, sobre todo por los chicos que no conocían la zona, porque yo ya estuve hace muchos años, cuando se podía escalar en el Tozal y disfrutar de su maravillosa roca, o dormir al raso en Pineta, subir los Astazu, escalar el Cilindro, el Tucarroya…

Bueno, me despido porque tengo que hacer unas reservas en el portal de internet monteentradas.com y pedir la vez para subir a Peñalara; creo que está completo el cupo de las dos próximas semanas porque hay unos cursos oficiales de la federación de por aquí y el Raid Extrem Mucha Cola Light que puntúa para el Torneo Aventurate por el Valle de Lozoya que celebra el 30 aniversario.

Zermatt. Aresta sud-oest a l' Alphubel i altres delícies

L' Amadeu i en Xavi de C han estat a Zermatt des de Sant Joan i durant una setmana llarga, han aconseguit alguns èxits, que s'han fet esperar per les no molt bones condicions del temps i la neu.

Finalment i degut a diferents vicissituds el que escriu i el Xavi de Càceres marxem a Zermatt a lo "dúo dinàmico". Pallissa de cotxe habitual, hotel Tannenhoff (la millor relació qualitat preu que conec..), sopars al Walliserkänne etc., com cada any, arribem divendres 24.

Dissabte mal temps pugem al Petit Cerví a 3.800 i 5-6 hores a la cafeteria per aclimatar. Em porto per llegir un manual de mecànica de l´automòvil doncs em vull treure el carnet de camió, el Xavi avorrit com una ostra.

Diumenge cap al nou refugi del Monte Rosa, fet a l´espectacular distància en alçada de l´anterior de 80 metres (no ho entenc). Es sensacional, s´ha de veure. Baixen dos tios que desprès resulten ser un espanyol amb el seu guia espanyol. No ha pujat ni deu i ha nevat fa dos dies durant tres dies. Han fet cim i hi ha traça però l´ aresta que es de roca està plena de neu; el guia ha fet la traça de nou (no estava oberta) durant 2/3 de l´ aresta doncs no hi havia. Ens diu que està perillosa i delicada, merda¡¡¡. Ens aconsellen pujar pel corredor equipat amb cordes-maromes, que es fa servir per la baixada i que dona al Silbersattel. Jo quan vaig pujar fa sis anys vaig fer l´aresta d´anada i tornada, no conec el corredor, bé... 

Anem adormir no massa convençuts i a la 1,30 h. en aixequem, jo no he dormit RES i al Xavi 3/4 d´hora. No hi ha ni deu esmorzant i desprès baixen 4 gats que no sortiran, estem no gaire aclimatats, preocupats per la informació del guia i la ruta que suggereix no la conec apart de no haver dormit, doncs AVALL. El Xavi diu que no vol tornar a dormir, doncs vet aquí la insòlita escena de dos zumbats a les 2,30 del matí travessant el glaciar de Gorner, amb nit fosca i buscant les banderoles (sort que son fluorescents). De tornada a Zermatt a una hora inverossímil, comencem bé.

Dilluns prenem el telefèric de Klein Matterhorn (petit Cerví) i amb molta calor i mala neu fem el Breithorn i part de la mitja travessa, no és viable el Castor. Decidim dormir al refugi del telefèric a 3.800, perquè demà farà més calor però sortint de nit a les 3,30 poder la neu estigui prou dura per fer el Castor (aquesta es l´estratègia que decidim). 

Doncs no, estem a les 4 de la matinada a 3.800 a 3-4 graus, m´enfonso res més sortir, la cara del Castor amb neu tant poc assentada no la veig clara, cap AVALL segon cop. És dimarts.

Dimecres fa mal temps, fes-te fotre, PACIÈNCIA. Proposo el Alphubel per l´aresta sud-oest, quelcom més difícil que la normal per la cara sud però molt assumible i el Xavi diu d´anar al refugi malgrat el mal temps i pujar dijous però jo penso que farà calor i no molt bon dia i es millor ascendir-lo divendres que baixen les temperatures. Els aconteixements em donaran la raó i les felicitacions del Xavi per convencer-lo.

Dijous pugem al refugi Taschhörn en un dia mig-mig i caluròs. Sopem, hi ha poca gent i serem els únics en fer l´ aresta sud-oest, divendres, de moment bé. Sopem amb un guia Suís i la seva clienta, que faran la Rotgrato aresta vermella. Ja la coneixia de l´altra vegada que vaig pujar aquest cim aquell cop fent travessa desde Saas Fee, es una via bastant llarga i complicada de roca. La noia es quelcom tipus Norma Duval+Edurne Pasabàn= a la noia en qüestió, osti¡¡¡, aquesta ens aniria de perles....., per fer muntanya malpensats¡¡¡

Divendres ens aixequem a les 3, esmorzem i amb boira baixa estem fora abans de les 4. Pugem a bon ritme, parem poc o gens, tot cada cop millor, fred, neu dura, dia sensacional, bona forma, l´aresta guapíssima, la part final inclinada de 45 poder fins a 55/60 graus amb un toc d´emoció (hi ha uns anclatges a la part de dalt que li diuen el nasso, que es oberta inclinada i exposada però estan menys dos enterrats, passem i pugem en  ensemble doncs anem segurs i a tope) i el plató del cim doncs es l´únic cim de la zona amb la part somital molt ampla. Arribem els primers, llum, vent, fred,vistes, plenitud¡¡¡, passegem tot el cim i arribem a la punta contrària on veiem el refugi-vivac per pujar al Täschhorn per una aresta acollonant. 

Baixem a suggerència del Xavi per la cara sud (també evitem el tram exposatde l´aresta de pujada), vertent de Saas Fee, no em fa gràcia, purgues, allaus i seracs que amenacen caure, em recorda la baixada aquest hivern del Tristaina pel mig de la pala sud, salvant les distàncies, però anem ràpid i arribem de tornada al coll o Alphubel Joch. Hem pujat els 1.500 metres de desnivell molt bé en unes cinc hores i ara toca baixar 2.000 i pico fins al cotxe. Baixada collonuda,contents... Quan arribem al cotxe pensem que tota la mala ratxa queda sobradament compensada amb aquesta ascensió.

Dissabte; cansats però amb la moral a tope, s´ha d´aprofitar el darrer dia. Fa fred, bones condicions. Jo decideixo anar al Castor, potser per tossuderia i és la sisena vegada que el pujo i també la més ràpida. El Xavi opta per anar a la vall de Zmutt des de Zermatt, que dona nom al´aresta de Zmutt, més difícil que la de Hörnli o normal i que la de Lyon o normal italiana. Arriba al circ de la dent Blanche i al refugi Schonbielhütte, zona sense ningú i molt abandonada però magnífica(precisament és doncs on s´ha d´anar). No la conec però vaig veure aquest sector des de el cim de l´Obergabelhorn l´any passat. Es menja una caminada més feixuga que la meva i torna encantat. 

Diumenge tornada. Així doncs un començament frustrant per les circumstàncies i un final perfecte i satisfactori, bé jo crec que això resumeix el que és la muntanya i que cal viure de tot per entendre-la i saber-la afrontar, hem après i hem gaudit. Gràcies per la teva companyia i paciència Xavi. 

Salut companys.

Text: Amadeu

Fotos: Xavi de C.

Perú, Cordillera Blanca, Quebrada de Ishinca, Chavin,Pisco, Alpamayo i Machu Pichu

Agost de 2011

I es que aquest any, hem volgut tastar muntanyes llunyanes, res més que les de Perú, en concret la zona de la Cordillera Blanca.

Vam marxar el dia 31 de juliol, un data moooolt concorreguda a nivell d'aeroports, i podriem dir que de miracle arribem a Lima ( entre atrassos de vol, overbookings i algun que altre "despiste"

..nostra culpa...mmm...).

El nostre punt de sortida Huaraz, sembla un petit Chamonix, a nivell de botigues i agencies de muntanya. Allà ja es nota l'alçada, doncs estem a una altitud similar a la de l'Aneto. Pujar les escales de l'hotel amb la motxilla gran, ja costa alguna esbufegada...

Ens trobem amb l'Anna i l'Oriol que ja corren pel país fa uns dies.

im és pujar al Llac Churup, 4500m, per fer una mena d'aclimatació, que ja veurem més tard que no n'hi ha prou...

Després de 4-5hores d'aproximació plantem tendes, quin escampall!!!...mules, motxilles, menjar...Ja al segon dia, posem rumb a la Quebrada d'Ishinca, on muntarem el camp base pels pròxims 8-9 dies. Aquí tenim objectius diversos, com l'Urus 5495m, l'Ishinca 5534m, culminant amb el Tocllaraju 6030m.

Aquella mateixa nit ja ens lleven a la una de la matinada per

esmorçar i sortir de nit cap al "nevado de Ischinca". Veurem que és molt comú llevar-se a aquestes hores, i descobrirem que per altres cims, ens llevaran a les 0'00, o inclús a les 23h!!!!!!.Tocllaraju 6030m.

Contents, esgotats...aconseguim fer Cim!!!!!!! Visca "les gominoles de la victòria" Congelades!!!

La pujada a l'Ishinca és còmoda, traquil.la , aixó

si bona part amb frontal. Unes vistes molt maques, i poc a poc descobrirem el que és, el desconegut "mal d'alçada" en tota la seva magnitud!.

Després d'un merescut descans, uns d'un dia, altres de dos, s'assoleix l'Urus, un cim esplèndid o tothom i disfruta prou!!!! més Gominoles!!!

Aquí ja contem amb la presència d'en Xavi Serrallonga i de la Núria una noia procedent de Madrid, que no sap amb qui s'ajunta!!! hehehehe..

EL Tocllaraju també és assolit, fent un camp 1 intermig. I ja cansats, reventats ens retrobem tots ja de nou al Camp Base.

A partir d'aquest moment el grup es divideix, La Montse l'Isra, en Norbert i la Núria fan via cap les Runes de Chavin, en Xavi, Anna i Núria marxen cap al Pisco i Chopicalqui i en Rafa i l'Oriol marxen al fantàstic Alpamayo!!!! objectiu final.

L'aclimatació va millorant i ens retrobem a

Huaraz després de 5 dies, amb el Pisco a la butxaca, (el turisme del primer grup va durar poc...), el segon grup amb cim assolits, i l'Oriol i en Rafa amb l'Alpamayo aconseguit!. Una gran pizza i unes cerveses faran la colenda de la primera part del viatge, la part de montanya.Ara ens toca fer una mica de relax i fer el guiri pel Machu Pichu.

I dit i fet, el mateix dia que baixem de la Quebrada, amb un bus nocturn ens dirigim a Lima, amb un bus nocturn, al matí tenim l'avió a Cuzco, per començar la ruta cap a Ollantaytambo, amb destí Aguascalientes....llevar-nos a les 3'00am per pujar caminant al Machu Pichu i després al Huayna Picchu.....però qui ha dit turisme i RELAX???¿¿

La visita guiada, ens agrada molt, i la veritat és 100% recomanable.

Ja de retorn a Cuzco ens asseventem de que la nostra companyia aèria peruana interna ha estat tancada pel govern, segons diuen per insegura.... Bé, la qüestió és que ens quedem tirats a una hora de vol de Lima, i amb el risc de perdre l'avió de tornada a Barcelona. No queda altre solució que agafar un bus a Lima, que triga 22h!!!!!!!!!!....però com que fem una ruta turística per Perú????...qui va dir Turisme, relax?????.....

Rebentats, arribem finalment a Lima i de Lima a Madrid i a Barcelona.....3 dies de viatge amunt i avall!!!!!!

Ha estat una molt bona experiència crec que per tots, amb ganes de repetir.

PD: Deixo la Crònica dels Alpamyistes per ells...

Text i Fotos de Núria Perapoch

Serra de Gredos, Laguna de los Caballeros. 17-18 Setembre de 2011

Sembla ser que ja ho tenim com una tradició....la pujada a la "Laguna de los Caballeros", a la Serra de Gredos. Aixó si, aquest any som 11!!..tot un record.

El divendres des de Barcelona amb l'Ave direcció

a Madrid, ens plantem a la Ca

pital en quas

i tres hores, després d'un parell d'hores més arivem a Navalguijo, un poblet a peu de la "Sierra". Nit de retrobaments, de riures i d'alguna copa...

El dissabte matí , després de preparar motxilles, avituallament, tendes i

aigua ( cada vegada tinc la sensació de que la motxilla pesa més...???¿¿¿) enfilem el camí amb destí de fer un bany a les "pozes". L'aigua tot i estar a 16-17 graus, es bona per fer una capbuçada!

Tot just d'haver fet un mos, tornem al camí aquest cop ja directes a la "Laguna ! passan

t per una font a fer l´'ultim carregament d'aigua.

Després de suar unes 6h, arribem contents, plantem tendes i recolllm llenya per fer foc, doncs quan s'amagui el sol, ja no hi haurà pietat!!!...

La nit es fosca i freda, però al voltant del foc, tothom i està molt a gust... i es que a més la companyia s'ho val.

Al matí de

diumenge, l'activitat de recollida va a un ritme considerable, i es que hi ha l'objectiu de menjar "Cochinillo" a Barco d'Àvila. Caram, quines preses i quin ritme de baixada...

Dit i fet, arribem a Barco, per fer un vol, unes canyes i fem

l'esperat dinar!!!!!!!

Ja per la nit, tornem cap a Madrid, on un tren nocturn ens retorna a Barcelona...

I es que, marxar dos dies per fer una caminata de 6-7h, amb 15kg a l'esquena, amb bons amics bon menjar i bon ambient no té preu...per la resta de coses, ja se sap..Mastercard!.

Text i Fotos de Núria Perapoch

Ha mort Walter Bonatti

Ahir a la nit va morir en Walter Bonatti. No farem, aquí, una glosa del personatge, ni de les seves històriques ascensions, que trobareu ressenyades a molts llocs. Només volem recordar un personatge excepcional en l' història de l' alpinisme mundial, que va obrir vies de gran dificultat amb els precaris mitjans tècnics dels anys 50 i 60. No es va escapar de les polèmiques, va escriure llibres de muntanya que es llegiran sempre, i quan va deixar l'alpinisme de primera fila, va fotografiar els paisatges muntanyencs per compartir-los amb tothom.

Nosaltres intentem, molt modestament, aprendre dels mestres, i Bonatti era un dels més grans mestres.

Hem tornat !

Alpamayo(5.947m) un dels cims d'aquest estiu

Ahir, dijous 1 de setembre, varem fer la primera reunió del Grup de la temporada. Aquests Juliol i Agost passats han estat farcits de conquestes muntanyenques, i tenim un munt de cròniques i fotos que hem de destriar i publicar. Hem deixat el bloc una mica descuidat, però en pocs dies actualitzarem les cròniques. 

Hem trepitjat amb força, Alps, Pirineus, i Andes, uns quants quatre mils, cinc mils, i sis mils. Travesses en bicicleta, curses de muntanya, barrancs, i fins i tot caiac. No ens hem estat de res.

A la reunió d' ahir, va anar arribant i marxant la gent, en total una trentena de membres del grup van passar per saludar als companys. Varem trobar a faltar especialment els que han estat als Andes que, acabats d'arribar, encara estaven massa cansats. Al final una quinzena de nosaltres varem anar a fer un mos, i a somiar amb noves ascensions. En tenim ganes. Hem tornat !

Recuperant forces per a noves conquestes !

Òscar Pérez, segon a la Trail Aneto 2011

Sortida Trail Aneto 2011

Desprès de quedar en segon lloc a l' Ultra Trail d' Andorra, ara, el nostre company Òscar Pérez, ha quedat segon, aquest cap de setmana passat a la Trail Aneto 2011, de Benasc.

La cursa de "Vuelta al Aneto" va ser de 96 Km i 5.950m de desnivell positiu acumulat. El guanyador va ser el corredor lleonès Salvador Calvo amb un temps de 12h i 2 m., l' Òscar va quedar segon amb un temps de 12h i 20m. Tots dos varen rebaixar el rècord de la cursa, que potser era una mica "curta" per l' Òscar que acostuma a tenir millors resultats per damunt dels 130km.

L' Òscar entrenant

Ara l' Òscar marxa cap a Ucraïna, amb en Salva Calvo, per córrer la Transcarpathia Hiking Road de 280km. Li desitgem molta sort, i encara que no ens agrada fer prediccions, ... apostem per un lloc al podi! I amb la victòria assegurada, ja que només seran ells dos.

Campament d' Alpinisme. Estiu 2011.

Anayet

El campament d' alpinisme d' aquest estiu 2011, no l' hem fet als Alps com altres anys. Això de la crisi ens ha agafat a tots, i hem decidit que no faríem despeses supèrflues.



Inflada delirant de matalassos.



Hem anat 9 dies al Càmping Escarra, a Escarrilla, a tocar de Sallent de Gàllego. En total i en diferents dies hem estat a la vora una vintena, però mai tots junts, i alguns només de visita d' un dia. Hem fet diverses ascensions, i algunes passejades més tranquil·les. Aviat penjarem cròniques promeses, i fotos a dojo, però de moment fem un petit resum.

El dissabte 16 de Juliol, l'hem dedicat a comprar queviures, preparar rutes, muntar tendes, i la gran tenda que ja fa tres anys que fem servir de menjador/sala de reunions, i on també hi han dormit alguns. De fet el mateix dissabte hi han dormit 7 persones incloses les dues filles, i les seves dues amigues, d'en Xavi G. que han arribat a l' hora de sopar i així s'han estalviat la feina de muntar tenda.



Nocturna cap a Sallent



A la tarda hem fet una passejada que ens ha portat fins al riu per un corriol dins el bosc equipat amb cordes.

Ha coincidit que aquests dies fan el festival de música Pirineos Sur que ja va per la vintena edició. Hi ha dos escenaris un a Lanuza d' amunt de l' aigua del pantà amb graderies a la riba, i l' altre a Sallent en una explanada a l' entrada del poble.

 En acabar de sopar, i de muntar els matalassos inflables per la troupe d'en Xavi (un espectacle delirant amenitzat pel vi d' O Porto) ens en hi hem anat, però estava tot ple. Finalment hem fet una marxa nocturna amb frontals, perquè la Guardia Civil que no deixava passar cap cotxe. Una passejada, una cervesa, i de tornada la música que ens arriba de l' altre costat de les aigües, des de Lanuza. Fa bona nit, serà l' únic dia que no passarem fred. Anem a dormir tard perquè no matinarem, la previsió és dolenta i es complirà el pronòstic.

 

Estanys Anayet



Diumenge 17. Plou fins a les 10 del matí i després d' esmorzar sortim cap l' Anayet cap a les 12 del migdia. Som la Dolors, l' Eduardo, en Joan, i l' Emili. Fot un fred que pela.

 

Pugem d' una tirada entre boires i nuvolades, i algun petit plugim, però després de fer el flanqueig equipat amb cadenes, i la grimpada a la canal final, en arribar al cim ens saluda el sol i podem dinar tranquilament, amb una mica de vent. Els núvols, però, no ens permeten ni tant sols veure el Midi d' Ossau que està al davant nostre mirant cap al nord.



Cim Anayet

A la baixada l' Eduardo i en Joan encara faran el Vértice del Anayet que de fet és uns metres més alt.

Al penúltim aparcament de Formigal, prop del Portalet, ens acomiadem de l' Eduardo que marxa, i tornarà divendres a la nit. De tornada al càmping, dutxa i sopar. Per demà ens hem fixat en una ruta traçada en el mapa de l' Editorial Pirineo que retalla la volta clàssica al Midi, per l'oest, a uns 400 o 500m per damunt de la ruta normal. No ens podem imaginar el que ens espera !!!

Dilluns 18. Sortim cap a les 10. Volem fer una cosa suau, d' entrenament. Hem decidit refiar-nos del mapa i hem calculat que en 5 o 6 hores feríem la volta, per tant, equip d' excursionisme, bambes de muntanya, o botes lleugeres, motxilla petita, i poca cosa més.



Cara nord del Midi, on dinarem



Deixem el cotxe a l' aparcament de la Cabane de l' Araille, el primer que hi ha baixant del Portalet pel costat francès. La forta pujada la fem ràpids i anem passant totes les colles de gavatxos, que sembla que encara tenen ressaca de la seva festa nacional del passat dijous. En poc més d' una hora som al refugi de Pombie. Una petita aturada i seguim cap el Col de Suzon, i aquí girem a l' oest, primer de baixada i després en forta pujada fins al coll de Les Cournes de Moudelhs, on ens aturem, i dinem, en un lloc amb vistes espectaculars cap a la paret nord del Midí i cap a les valls que l'envolten per ponent.



Pedregam a la cara oest del Midi d' Ossau



Baixem esperant trobar unes fites que ens han de portar pel camí del mapa, però no hi ha fites, ni camí, baixem més i trobem un camí que ens sembla probable, seguim unes fites que s' acaben de cop. No tornarem endarrere! Ara no ! Segons el mapa el camí segueix la mateixa curva de nivell a uns 1.225m d' altura aproximadament. Doncs seguim. El mapa menteix, i dels 5 colls previstos en total, en farem uns 4 o 5 més, pel mig de grans blocs, mates de neret i nabius, que fan inpracticable qualsevol ruta lògica. Trobem 4(exactes) fites en llocs inversemblants, el que confirma que estem fent l'únic camí possible, però inexistent. Quan ja esgotats estem a punt d' arribar al Col de Peyreget, en una audàcia digna d' estudi, decidim que no hem patit prou, i que baixem per la tartera fins al Lac de Peyreguet. D' aquí remuntem cap al col d l' Iou, i llarg retorn cap el cotxe. Només 9h i 1/2 de volta per fer una cosa suau !!!

Al vespre va venir l' Oscar de visita, fa menys d' un any que viuen amb la Montse a Escarrila, i el varem felicitar pel seu segon lloc a l' Ultra-Trail d' Andorra. Demà arriben la Mariona i en Fèlix.
 
 ... CONTINUARÀ ...