Marató de Barcelona 2011

L' any passat la Laura/Heidi va fer la Marató de Barcelona, i amb la seva aclamada crònica va escampar un virus pel Grup. El virus ha fet la seva feina. Aquest any tres  membres (que sapiguem !) del Grup han fet la marató, la Mariona, l' Enrique, i en Rafa. I ja hi ha l' amenaça de que el virus segueixi infectant els companys. A aquest pas haurem de canviar el nom.

Tenim poques fotos, però per sort la Mariona i en Rafa ens han fet unes excel·lents cròniques.

06-03-11

El dia s'aixeca perfecte, temperatura inmillorable, ni fred ni calor... l'ambient a l' av. Maria Cristina a les 8.00h ja amb aquelles ganes que comenci la carrera... Jo em poso al final de tot, per sortir ben tranquil·leta. M'han alliçonat: reserva't fins al Km 30. Després si vas bé, apreta. Pren tot el què et donin als avituallaments: aigua, begudes isotòniques, sòlids (plàtans, fruits secs)... Però ningú m'ha comentat res d'altres temes vitals, com l'alleujament de líquids ;-)

Comencen els professionals, i al cap d'un set vuit minuts, creuo la línia de sortida i poso el meu crono personal. Em marco un ritme MOLT lent. Però aviat noto que se'm carreguen els tendons d'Aquil·les hi he pujar el ritme. Arribo als 10Km just passada l'hora. M'espanta... estaré anant massa ràpid i gastant massa reserves? Però no puc anar més lenta. Entre el Km 10 i el 12 ja sento una necessitat vital i no sé com fer-m'ho... començo a pensar més en trobar el lloc adequat... ja fa estona que els homes es van apostant a banda i banda de la cursa (contra parets, "matorrales" o contenidors) per alleujar-se... i CAP dona visible en situació similar. Trobo finalment unes palmeres baixes davant de l'Estació de Sants, a l'Av. de Roma i perfecte... ja puc seguir... Escorxador, Gran Via, Passeig de Gràcia... Barcelona es va despertant i grups d'animació i veïns van animant cada cop més els carrers... La casa Tibetana amb un monjo budista tibetà i tot, fent onejar banderes tibetanes... Un grupet de japonesos animadors, els veig fins a quatre llocs diferents animant-nos... cartells de tota mena i crits de "ja queda menys" (aquella evidència, evident a cada pas!). A la Meridiana, i tornant de Fabra i Puig, passem el punt de la mitja Marató. M'anima veure que encara porto un temps raonable: 2h 19 min. El meu pitjor temps en Mitja 2h14 min. Així, que això m'anima de debò, perquè encara em trobo força bé.

Arribant al pont de Calatrava, torno a sentir aquella necessitat de descarregar líquids... i torno a centrar-me en localitzar un bon lloc. El trobo passat el pont. Un carrer, sense cases de veïns, ni vianants i amb cotxes aparcats, em fico entre dos cotxes i au, som-hi de nou... que "ja queda menys"! Però, ai l'as, en sortir de darrera els cotxes veig que un "Urbano" jovenet s'acosta per preguntar-me què faig, li ho dic, i no se li acut res més que dir-me "guarra". Em quedo tan escandalitzada per l'actitud masclista del tio (només els homes poden pixar (perdoneu) a tort i a dret pels carrers de la ciutat a qualsevol hora del dia i de la nit? I les dones ni enmig d'una marató i discretament? I diuen que ja no s'ha de celebrar el dia de la Dona que tot està normalitzat). Li vaig preguntar si ell no havia pixat mai de la vida al mig del carrer i em va respondre: "sí, pero no aquí" (sense més comentaris).

Però l'important és que estic súper-bé. Arribem al Fòrum i a pujar la Diagonal fins Glòries, per tornar per l'altra banda de la Diagonal fins al Fòrum... no hi va haver "puto muro", però aquells 3 km van ser els més durs psicològicament. Jo sentia les cames, veia gent fent estiraments, o amb rampes i em va agafar por que no em passés el mateix... i quan més preocupada estava pel tema veig uns jovenets i jovenetes de la Creu Roja, posant Reflex a un grup de corredors posats en fila. M'afegeixo a la fila i em posen Reflex per totes les cames (bessons, genolls, quàdriceps)... i ja està... torno a engegar 30 segons després havent oblidat la por a quedar-me tiesa. I amb el cap ja mentalitzat en la "tornada" des del Fòrum ja tot va cap a la Plaça Espanya... Continua havent-hi molta animació i jo, no he parat des del principi de saludar tothom que m'animava (portem el nom al dorsal i la gent el va dient quan t'anima), picant la mà als nens que l'estenen per que els hi facis "hi five"... mirant als balcons i saludant la gent encara amb la bata d'estar per casa... etc. I ara, encara més animada, ja estem de retorn... arriba el Km 32, el 33, 34, estem ala Circumval·lació, per sota el Zoo, el 35, l'Arc de Triomf... Ronda Sant Pere... Plaça Catalunya, Portal de l'Àngel, Av. Catedral, Laietana, Plaça Sant Jaume, Ferran, Rambla avall i Paral·lel... (ES CIERTO LAURA. LAS PIERNAS VAN SOLAS), Ronda Sant Pau, Urgell, Sepúlveda... i, caram, és que encara em sento bé, i les cames, ja m'és igual... començo a tirar, i a Rocafort, ja dic, puc intentar esprintar i ho faig, i puc dir que al·lucino... perquè arribo a la meta gairebé sense adonar-me'n. I veig que estic per sota de les 4h30'.

D'alguna manera, al final fins i tot em va saber greu que s'hagués acabat... i separar-me dels companys de cursa, sí, perquè malgrat que et vagin avançant gent i que tu n'avancis d'altres, vas fent amb un grup que fan part de la teva cursa, hi intercanvies alguna admiració o paraula d'ànim, algun comentari sobre l'estat físic, o sobre la disfressa d'algun agosarat... I ara, al final ens perdem de vista i continuem les nostres vides, amb les cames pesants per uns dies, però l'esperit ben amunt: ja som al club dels maratonians.

Gràcies al suport i ensenyaments d'uns i altres.

PS. Per cert, aquest matí "corria" sortint del Metro i algú em crida "Buenos días maratoniana"!! I caram, era la Laura-Heidi! M'havia de trobar just amb ella, la qui em va inspirar fa un any a reprendre el meu somni de córrer algun dia una Marató. Ens hem abraçat i animat mútuament per a les futures

Text Mariona

I aquesta és la crònica d' en Rafa

Ja ha passat un any, un any des de que el grup de recolzament a Laura, el grup "Heidi Maratones te pisa los talones", va anar a la ciutat condal per fer suport en la seva primera Marató a la Laura.

Va ser un dia molt especial, potser un dels millors de l´any passat. Vam gaudir d´un dia de festa maratoniana, 42 km`s i pico de sofriment, dolor i ganes de fer realitat un somni que semblava més aviat impossible... la vam seguir per tota Barcelona per animar-la, ho va fer super bé i va aguantar com una campiona (no dubtaven de tu).

Aquell dia jo em vaig quedar amb les ganes de fer-la, però ara ja arriba´t el meu moment i tinc l`oportunitat de somiar en aquesta fita que anys enrere no hauria considera´t mai de cap manera.

He comença´t a entrenar dos mesos abans, fent lo que em donava temps, fins i tot vaig provar de fer una marató sencera per saber on estava el meu limit. Estava clar que no seria fàcil, però ho tenia que provar i dintre de mi sabia que l´acabaria, encara que acabes arrosegantme pel terra, aquest cop m´havia proposa´t d´arribar i es exactament lo que faria, no hi hauria excuses.

Sabia que arribaria el dia de la cursa, però no estava gens nerviós, tenia la sensació que aquesta cursa la faria un altre persona i que jo no la faria. Només em dedicava a fer càlculs sobre el circuit que havia marca´t al costat d´on visc, fent voltes senceres de 5,5 km´s i mirant quan trigava en cada volta. Tots els temps m´indicaven que seria capaç d´aguantar la marató i fer-la en un temps aproximat de quatre hores, encara que somiava fer-la en menys temps.

La setmana abans de la Marató deixo a les cames tranquil·les i em dedico a no fer res, tinc que carregar les cames pel nou repte que s´apropa. Rebo molts correus dels companys per recolzar-me i donar-me suport abans de la fita, fins i tot em truca l´Ivan; i per últim el dia abans de la cursa em truca una persona molt especial per mi que em dona l´ultima empenta cap el repte que es presenta un any després. GRACIES A TOT@S

Per fi arribo al meu calaix de sortida de més de quatre hores. Comença la Marató, molt lentament, a poc a poc, som moltissims corredors, gairebé 15000 persones. L´inici es tan lent que fins i tot et sembla que allò s´asembla més a una caminada popular. Jo m´apropo al "conillet" de l´organització per fer la Marató en quatre hores. Al cap d´una estona veig que no vaig còmode, anem mooolt lents i sento que aquell ritme tant lent no em va bé, així que decideixo accelerar una mica.

Després d´uns kilòmetres enxampo al "conillet" de les 03:45 minuts, i decideixo no deixar-lo, vull acabar la cursa amb aquest temps. El recorregut esta molt ben fet i et permet de gaudir de tots els llocs interessants de la ciutat comtal, es una mena de recorregut turístic ideal per conèixer la ciutat. Penseu que la meitat dels inscrits a la Marató de Barcelona eren estrangers i es un altre oportunitat per promocionar la ciutat.

Vaig fent la meva cursa, veig bandes de música tocant en directe, la gentada de vegades cridant, animant, això es una festa i no es pot parar. Jo segueixo cap endavant, veig a molta gent al carrer, corredors de tota mena, cadascú al seu ritme, provant de complir el seu somni, promesa, la seva fita impossible.... jo vaig amb la meva música, els meus herois de la guitarra que porto al MP3 m´empenyen cap amunt, em marquen el meu ritme, cap a l´objectiu final, arribar.

Tot va molt bé, agafo beguda i menjar a tots els avituallaments, tot esta bé, de moment..... però comencen les dificultats cap al km 29. Noto que alguna cosa comença a anar malament, les meves cames m´estan parlant i em diuen que baixi una mica el ritme, perquè sinó no aguantaré fins al final.

El hi faig cas, però queden més de dotze kilòmetres i elles comencen a dir-me que em retiri de la Marató, estan molt cansades i no volen continuar, però,... esta clar que avui no seria el dia de la retirada....m´he proposa´t d´acabar com sigui i tinc molt clar que AVUI ES EL MEU DIA I L´ACABARE¡¡¡¡¡¡¡¡¡¡¡¡¡¡¡¡¡¡¡¡¡¡¡¡¡¡¡¡¡¡¡ LLUITARÉ CADA KILÒMETRE FINS AL FINAL¡¡¡¡¡¡¡¡¡¡¡ lluitaré, lluitaré i lluitaré fins que caigui al terra si cal, però no em retiraré MAI¡¡

Així que ara comença l´autentica prova, la prova psicològica de saber que el meu cos em diu que no pot continuar. Aniré fent paradetes caminant ràpid, recarregant les cames per fer una pas més i més, perquè la Marató la penso acabar.

Vaig menjant kilòmetres, penso en la recompensa d´arribar a la meta, de saber que soc capaç, de retrobar-me amb les persones que son especials per mi, de fer allò que en un altre època de la meva vida hauria considera´t fantàstic i alhora impossible.

Si, la Marató es un repte personal, es una lluita personal contra aquelles barreres que creiem impossibles, si, i avui trencaré aquesta barrera, la meva barrera, no hi ha cap altre camí.....

Per fi veig el final, queda molt poc per la meta, HO ACONSEGUIRE¡¡¡¡ accelero amb la poca força que em queda, apreto els punys, surt la meva fúria continguda que sempre tinc amagada, em poso de mala llet, m´agradaria cridar i mostrar-me aquesta gesta a mi mateix anys enrere, quan les coses no anaven bé...

HE LLUITAT I HE GUANYAT AQUESTA FITA PERSONAL. Ara soc un altre persona, es la primera Marató i això deixa una cicatriu, la cicatriu o el plaer de que he estat capaç de creuar un altre barrera que em fa més fort¡¡¡¡¡¡¡¡¡¡

La meva ciutat m´ha regala´t aquest dia de sofriment i de recompensa, estic molt orgullós i content, es cert que sempre que es fa alguna cosa important n´hi ha un abans i un després, i en aquest cas he encerta´t.

Vull dedicar aquest repte personal a les meves persones especials.... Heidi, i els meus companys de cordada que m´han dona´t suport i que s´han preocupa´t per mi dia darrera dia, gracies a tots i totes, la pròxima fita serà vostre.........

Sense vosaltres no ho hauria fet, fins aviat.

Text Rafa