La Via Gabarró a la Pica d' Estats

Per homenatjar, en el 110 aniversari del seu naixement, a qui fou reconegut cirurgià, iniciador de la cirurgia plàstica, experimentat muntanyenc i soci del CEC, el doctor Pere Gabarró, hem fet la via que porta el seu nom a la Pica.

26 i 27 de Setembre 2009
Pica d’Estats, cim culminat de Catalunya (3.143 m.), pot ser sigui el mes desitjat i trepitjat de la nostra terra. Té moltes rutes per ser assolit i aquesta vegada hem escollit fer-ho per la Punta Gabarró.
Serem 13 persones fent la cresta que uneix aquest dos pics. Un principal (Pica) i l’altre secundari (Gabarró). També farem el Rodó de Canalbona, altre pic secundari i el Verdaguer, aquest principal.
El temps no es del tot el que ens agradaria però ens deixa anar fen i només plou tot just quan ja ens fiquem a les tendes.
Per el matí, ben d' hora, hi ha boira per els pics, però podem fer l’aproximació sense problemes doncs l’Emili i la Dolors el dia abans van deixar fites fins la pujada per la canal que ens portarà al petit llac de la Conca Gelada, el qual no apreciem gaire perquè encara es bastant fosc. Passem per el costat i ens fiquem del tot en les anomenades canals de la Pica.
Després de varies fortes pujades i de veure com surt el sol, fem el lloc que mes m’agrada d’aquesta ruta. Es una petita cresta que té metafòricament parlant una porta que et dona pas i d’on ja es pot veure la Pica i els cims del seu voltant. També de sobte et trobes amb el Estanyol Occidental de Canalbona que segons he llegit i respectant opinions, es el llac mes alt del Pirineu, està a 2.900 m.
Seguim i passem el Port de Riufred.
En aquest punt ens posem quasi tots el casc (no diré qui es el quasi) i enfilem ja a tota cresta cap la Pica.
Fer-ho així és la millor manera doncs t’estalvies unes perilloses tarteres.
Després d’una bona grimpada no exempta de caigudes de pedres arribem al Rodó de Canalbona i d’aquest al Gabarró on fem una parada i alguna foto.

A partir d’aquest punt la cresta ja es complica una mica, fàcil però aèria.
Arribem a la bretxa que uneix la cresta del Gabarró amb la Pica i comencen els passos mes perillosos que poc a poc anem salvant sense problemes.
Per alguns pot ser que aquesta cresta es massa fàcil i curta però no pots perdre la concentració ni un moment fins que arribes al caminet que et porta fins la creu.

Felicitacions per tots i fotos i mes fotos, petons i gominoles.
Es la meva 5ª Pica i no em cansaré mai de pujar-la sigui per la ruta que sigui, amb neu o sense.

Uns volen anar al Verdaguer i altres ja comencen a baixar cap a el Coll de Sotllo on ens trobarem tots per començar la llarguíssima baixada fins els cotxes.
Abans recollim les coses que hem deixat amagades a la vora del Llac d’Estats on vem dormir.
Com anècdota podríem explicar que un dels components del grup va perdre les claus del cotxe i que a la baixada les claus van ser trobades en el lloc on vem parar el dissabte a menjar. Benvinguda la bona sort.
Gràcies a tots els que veu venir a aquesta sortida.

En el fons son les relacions amb les persones el que dona sentit a la vida
Kart Wilhelm Von Humboldt

Text: Joan Ramon

Fotos: Ricardo, Dolors, Joan Ramon, i altres

Una clàssica de cada any. La cresta del Ferran

Altre vegada una colla ha anat a la cresta del Ferran, però aquesta vegada com a sortida oficial del CEC.

CRÒNICA SORTIDA CRESTA DEL FERRAN 3 D’OCTUBRE DE 2009

Un altre muntanya màgica que tenim en el nostre territori, concretament en l’Alta Garrotxa.

Té una cresta de les que fan escola doncs tot i que es perillosa per ser molt aèria té lo que ha de tindre una cresta: bona roca on agafar-se, un pas de IIIº, un pas de IVº molts de IIº, alguns que no tenen grau però que has d’assegurar per si cas, un ràpel de 25m., un túnel, molt bones vistes i es llarga, molt llarga.
La veritat es que no em va costar gaire convèncer a l’Albert Arboles perquè vingués de vocal amb mi, l’ocasió la pinten calba, diuen. A mi en feia falta un vocal com ell (tot just acaba de fer la Salenques) i ell tenia la cresta sense acabar.
Em va saber molt de greu per la gent que volia vindre i es va quedar sense plaça però només varem portar a quatre persones que era lo més lògic i raonable per el lloc a on anàvem. No us preocupeu, ja tornarem.
Varem tindre molta sort amb els quatre companys que vam vindre. El Gonzalo, el Gerardo, el Jose i l’Oriol. Quasi be escollits a dit.
Quedem a les 8.00 a Oix i a les 9.00 ja començàvem després de l’aproximació de 20 minuts.
Arribem aviat al pas de IIIº i fem les dues cordades.
L’anterior vegada que vaig estar per aquí, un noi em va dir que aquest pas es podia fer per dos llocs i em va ensenyar per on.
Doncs millor impossible, una cordada per una via i l’altre per l’altre via. I així ho varem fer fins arribar al túnel i a mes molt ràpids.
Passat el túnel es on comença la veritable cresta. El dia acompanya i així tot es mes fàcil.
Grimapades de IIº en el fil de l’aresta es lo que ens espera durant una bona estona. Les vistes són impressionants i les timbes també.
De cop arribem a un pas molt singular que sembla difícil però no ho és, per si cas l’assegurem. Son tres passos caminant però sense poder agafar-te en lloc i no es veu per on has d’anar doncs la via està darrera d’un diedre per l’esquerra. Passem tots sense problemes.
Des de aquest lloc fins el ràpel tot són grimpades i mes grimpades, passos aeris i de tant en tant algun arbre pel mig que es el que li dona una part de la seva màgia a la cresta.
Sona el walki. És l’Emili que està avui per la zona (la seva zona) fent un dels cims de tants que hi ha per aquí, i a mes també fent de boletaire. Ens saluda i ens desitja bona sort.
Fem una parada buscant ombra i recuperem forces. El Gerardo perd la màquina de fotos (si algú la troba algun dia ...)
Arribem al ràpel. El lloc de l’instal·lació es una mica aeri e incòmode però ho preparem i baixem tots. Primer baixem la primera cordada, Jo, Gerardo i Jose així quan vagi la segona cordada, Albert, Gonzalo i Oriol nosaltres ja estarme fen el pas de IVº que hi ha tot just després.
El Gerardo perd el reverso (si algú el troba algún dia ....) i això que el vaig avisar que no tingues dues coses a la vegada en una mà.
Aquest pas està ben equipat per posar els express i hi ha un punt clau que t’ajuda molt a fer un desplom al principi. Es un petit tronc que hi ha després de la primera

xapa i que quan t’ agafes a ell ja pots pujar fàcilment. Sembla posat expressament per la mara natura.
El final encara quedar lluny però les dificultats mes grans ja les hem fet.
Continuen les grimpades i desgrimpades. Busquem sempre l’aresta que et dona llocs impensables per on pots passar i sembla que et van guiant. No hi ha perduda.
La roca comença a agafar la calor del sol que li dona implacable i nosaltres comencem a suar.
Ja quedar poc, sembla. Però es fa inacabable.
Arribem a la creu sans i estalvis. Fotos i trucades de mòbil.
6 hores ens a costat fer la cresta mes dues hores mes de tornada fen una parada en l’ermita de Mare de Déu d’Escales. No es cap rècord però era lo previst.
Gràcies Albert per la teva col·laboració i a tot el grup per fer les coses ben fetes.
Això té futur.

Moltes persones es perden les petites alegries mentre esperen la gran felicitat
Pearl S. Buck

Text i fotos: Joan Ramon

A propòsit de l' ambició

En una agulla sense nom prop del camí nou de Sant Jeroni, a Montserrat, de vegades hi ha un vell escalador que reposa assegut amb un gran bloc de dibuix i els llapis de colors apilonats als seus peus, esperant que el paisatge s'hi posi bé per ser dibuixat. Un dia Zot va seure al seu costat i va compartir amb ell el pa i formatge. Varen tastar el silenci i li trobaren bon gust. Després el vell escalador li va regalar aquest conte.

Una vegada hi havia, fa molt de temps, a l’antiga Xina, un eremita una mica màgic, que va rebre la visita d’un amic de la joventut que es deia Siang-Ju.

El sant monjo vivia des de feia molts anys al cor de la muntanya profunda, i per això acollí el seu amic amb alegria i efusió. Li oferí sopar i jaç per aquella nit. L’endemà li va dir:-Siang-Ju, en record dels nostres anys de joventut, vull fer-te un present. I apuntant amb el dit una pedra bastant grossa, la transformà en un bloc d’or pur.

En comptes d’alegrar-se, el seu amic feia un posat sorrut.

Ni tan sols li donà les gràcies:

-Monjo Wei -va dir-, he fet una llarga ruta per venir-te a veure al cor de la muntanya profunda. Per què m’hauria d’acontentar amb un petit bloc d’or pur?L’eremita, desitjós de fer content el seu amic de joventut, apuntà amb el dit una roca enorme, i la transformà en un bloc d’or pur.

-Espero que estiguis satisfet –va dir, rient-, i que el teu ase pugui transportar-la!

Però Siang-Ju no somreia pas; continuava amb el seu posat eixut.

-Què desitges doncs? –li preguntà el monjo.

Llavors Siang-Ju, el seu amic de joventut, va treure el gran ganivet que duia al cinyell.-El que jo vull –va dir-, és el dit.

"Les plus beaux contes zen" Henri Brunel. Éditions Calman-Lévy,1999
"Els millors contes zen" Edicions La Campana, 2004. En una traducció de Ramon Folch i Camarasa.

La Christelle i l' Àlex se'n van.

L' Àlex i la Christelle obrint els regals

Els nostres companys Christelle i Àlex, agafen un any sabàtic, i van a fer la volta al món pujant muntanyes. Ahir dissabte varem fer una festa de comiat. Els hi desitjem molta sort, i esperem les seves cròniques.

Campament d' Alpinisme CEC. Val Ferret 2009

Aquest estiu, aprofitant que el CEC feia el Campament de Vacances a Val Ferret (Suïssa) hem intentat fer el nostre Campament d' Apinisme al mateix lloc, per compartir activitats i instal·lacions, però hem constatat que el tipus d'activitat que fem el Grup d' Alpinisme del CEC, no coincideix amb el tipus d' organització del Campament de Vacances del CEC. El fet de que la nostra activitat estigui condicionada a passar moltes nits en els diferents refugis en cada una de les ascensions, no ens permet aprofitar l' excel·lent servei de menjador, i tota l' estructura que munten els companys de la Secció de Càmping del CEC, a qui, des de aquí, volem felicitar per la magnífica organització i la qualitat del servei. Tampoc hem pogut compartir activitats perquè nosaltres ja les portavem molt definides i organitzades, i el fet de que hi hem estat la meitat de dies que la resta de participants en el Campament de Vacances, no permetia gaires combinacions. Però ha estat una bona experiència.

Diferents membres del grup han estat el Juny, el Juliol i l' Agost, fent molta activitat als Alps. Al Mont Blanc (2 grups), al Rimpfischhorn, al tour del Cerví, al Breithorn, al Polux, al Castor, al Monte Rosa, a les Dolomites, ... Però tal com varem acordar, a la primera setmana d' Agost, tot i alguna baixa d' última hora, ens hem trobat una bona colla, una vintena llarga de nosaltres, al Càmping des Glaciers, a La Fouly, a la Val Ferret de Suïssa.

Alguns hi varen arribar el dijous 30 de Juliol, altres el divendres 31, i el dissabte 1 d' Agost ja hi érem tots. Les tendes es varen anar instal·lant al voltant d'una gran tenda menjador/sala de reunions que va ser molt útil els dies de pluja.

Al càmping hi havia el Campament de Vacances del CEC perfectament instal·lat amb la seva cuina i l' immens menjador per més de dues centes persones. Alguns de nosaltres hi vàrem fer els àpats.

Teníem només una setmana i havíem fet un programa d'activitats que per culpa del mal temps varem haver d' anar acomodant a les noves circumstàncies. Dos dies seguits de pluja varen fer retardar la sortida dels grups cap a les ascensions. Es va fer un intent al Mont Dolent (3.823m), que no va reeixir per les males condicions de la glacera.

Un altre colla va anar cap el refugi de Valsorey, i dividits en 2 grups varem atacar el Grand Combin (4.314m) el 5 d'agost. Els que varen fer l'ascens per l' aresta oest (Amadeu i Òscar) des de el col de Mentin (3.611m), varen fer cim. En canvi la resta, que des de el col de Mentin varem baixar cap el glaciar de Corbassière i pujar per la cara nord-oest, entre el retràs originat per ser un grup nombrós, i l' exigència de fer una pala de neu glaçada de gairebé 600m, va fer que abandonéssim, amb bon criteri d' en Joan Ramon, tal com havíem decidit si en una hora determinada no érem al cim, ja que els dies anteriors la boira s'havia posat al cim a partir de migdia i això es convertia en una situació perillosa. Després va resultar que va fer un dia esplèndid.

Durant aquests dies alguns varen pujar fins als llacs de Fenêtre, amb unes vistes espectaculars sobre les Grandes Jorasses i el Montblanc. Hi va haver temps per caminades tranquiles cap el coll de Ferret.

Uns altres varen anar cap els refugi d' Orny i Trient, i mentre uns feien practiques al Plateau de Trient, altres (Alex Christelle, Ignacio i Montse) varen anar cap a l' Aiguille de Tour.

En Jordi després va portar un grup a la Petite Aiguille Verte, on per fi es va consolidar la desitjada cordada Gurri-Perapoch.

La Patricia, en Norbert i l' Òscar varen fer una meritòria escalada a l' agulla nord de les Clochers des Planereuses, a prop del refugi de Saleina.

També hi va haver temps pel relax, per fer pràctiques al rocòdrom del càmping, per fer una cervesa al Col du Grand Sant Bernard, comprar regals inútils, gaudir de paisatges impressionants, o entrenar per properes curses somiades.

Hem de reconèixer però que varem cometre l' error de voler fer un programa massa organitzat, amb grups massa nombrosos i poc homogenis. Això ens ha de servir d' experiència per l' any que ve. El Campament d' Alpinisme serveix per estar tots junts al mateix lloc, compartir les instal·lacions, aconseguir millor preu en els càmpings, apartaments i refugis, i compartir el plat i la festa, però els programes d'ascensions i les cordades, s'han de fer en petits grups que es coneguin bé, que tinguin similar nivell, que acostumin a fer activitats similars, i sense la dictadura d'un programa prefixat massa rígid.

Després sempre es poden fer les combinacions que calguin depenent de l'estat físic, i de l' humor que estigui cadascú.

Hi posarem més esforços. Només queda donar les gràcies a tothom per la bona voluntat, l'esforç pel bon funcionament d'un grup nombrós, i pels bons moments passats.

Ja estem treballant en el Campament d' Alpinisme 2010.

Text: Emili Rissech.

Fotos: Núria P., Mariona, Dolors, Òscar, Joan Ramon, Amadeu, Emili