Entrades
Altre vegada una colla ha anat a la cresta del Ferran, però aquesta vegada com a sortida oficial del CEC.
CRÒNICA SORTIDA CRESTA DEL FERRAN 3 D’OCTUBRE DE 2009
Un altre muntanya màgica que tenim en el nostre territori, concretament en l’Alta Garrotxa.
Té una cresta de les que fan escola doncs tot i que es perillosa per ser molt aèria té lo que ha de tindre una cresta: bona roca on agafar-se, un pas de IIIº, un pas de IVº molts de IIº, alguns que no tenen grau però que has d’assegurar per si cas, un ràpel de 25m., un túnel, molt bones vistes i es llarga, molt llarga.
La veritat es que no em va costar gaire convèncer a l’Albert Arboles perquè vingués de vocal amb mi, l’ocasió la pinten calba, diuen. A mi en feia falta un vocal com ell (tot just acaba de fer la Salenques) i ell tenia la cresta sense acabar.
Em va saber molt de greu per la gent que volia vindre i es va quedar sense plaça però només varem portar a quatre persones que era lo més lògic i raonable per el lloc a on anàvem. No us preocupeu, ja tornarem.
Varem tindre molta sort amb els quatre companys que vam vindre. El Gonzalo, el Gerardo, el Jose i l’Oriol. Quasi be escollits a dit.
Quedem a les 8.00 a Oix i a les 9.00 ja començàvem després de l’aproximació de 20 minuts.
Arribem aviat al pas de IIIº i fem les dues cordades.
L’anterior vegada que vaig estar per aquí, un noi em va dir que aquest pas es podia fer per dos llocs i em va ensenyar per on.
Doncs millor impossible, una cordada per una via i l’altre per l’altre via. I així ho varem fer fins arribar al túnel i a mes molt ràpids.
Passat el túnel es on comença la veritable cresta. El dia acompanya i així tot es mes fàcil.
Grimapades de IIº en el fil de l’aresta es lo que ens espera durant una bona estona. Les vistes són impressionants i les timbes també.
De cop arribem a un pas molt singular que sembla difícil però no ho és, per si cas l’assegurem. Son tres passos caminant però sense poder agafar-te en lloc i no es veu per on has d’anar doncs la via està darrera d’un diedre per l’esquerra. Passem tots sense problemes.
Des de aquest lloc fins el ràpel tot són grimpades i mes grimpades, passos aeris i de tant en tant algun arbre pel mig que es el que li dona una part de la seva màgia a la cresta.
Sona el walki. És l’Emili que està avui per la zona (la seva zona) fent un dels cims de tants que hi ha per aquí, i a mes també fent de boletaire. Ens saluda i ens desitja bona sort.
Fem una parada buscant ombra i recuperem forces. El Gerardo perd la màquina de fotos (si algú la troba algun dia ...)
Arribem al ràpel. El lloc de l’instal·lació es una mica aeri e incòmode però ho preparem i baixem tots. Primer baixem la primera cordada, Jo, Gerardo i Jose així quan vagi la segona cordada, Albert, Gonzalo i Oriol nosaltres ja estarme fen el pas de IVº que hi ha tot just després.
El Gerardo perd el reverso (si algú el troba algún dia ....) i això que el vaig avisar que no tingues dues coses a la vegada en una mà.
Aquest pas està ben equipat per posar els express i hi ha un punt clau que t’ajuda molt a fer un desplom al principi. Es un petit tronc que hi ha després de la primera
Un altre muntanya màgica que tenim en el nostre territori, concretament en l’Alta Garrotxa.
Té una cresta de les que fan escola doncs tot i que es perillosa per ser molt aèria té lo que ha de tindre una cresta: bona roca on agafar-se, un pas de IIIº, un pas de IVº molts de IIº, alguns que no tenen grau però que has d’assegurar per si cas, un ràpel de 25m., un túnel, molt bones vistes i es llarga, molt llarga.
La veritat es que no em va costar gaire convèncer a l’Albert Arboles perquè vingués de vocal amb mi, l’ocasió la pinten calba, diuen. A mi en feia falta un vocal com ell (tot just acaba de fer la Salenques) i ell tenia la cresta sense acabar.
Em va saber molt de greu per la gent que volia vindre i es va quedar sense plaça però només varem portar a quatre persones que era lo més lògic i raonable per el lloc a on anàvem. No us preocupeu, ja tornarem.
Varem tindre molta sort amb els quatre companys que vam vindre. El Gonzalo, el Gerardo, el Jose i l’Oriol. Quasi be escollits a dit.
Quedem a les 8.00 a Oix i a les 9.00 ja començàvem després de l’aproximació de 20 minuts.
Arribem aviat al pas de IIIº i fem les dues cordades.
L’anterior vegada que vaig estar per aquí, un noi em va dir que aquest pas es podia fer per dos llocs i em va ensenyar per on.
Doncs millor impossible, una cordada per una via i l’altre per l’altre via. I així ho varem fer fins arribar al túnel i a mes molt ràpids.
Passat el túnel es on comença la veritable cresta. El dia acompanya i així tot es mes fàcil.
Grimapades de IIº en el fil de l’aresta es lo que ens espera durant una bona estona. Les vistes són impressionants i les timbes també.
De cop arribem a un pas molt singular que sembla difícil però no ho és, per si cas l’assegurem. Son tres passos caminant però sense poder agafar-te en lloc i no es veu per on has d’anar doncs la via està darrera d’un diedre per l’esquerra. Passem tots sense problemes.
Des de aquest lloc fins el ràpel tot són grimpades i mes grimpades, passos aeris i de tant en tant algun arbre pel mig que es el que li dona una part de la seva màgia a la cresta.
Sona el walki. És l’Emili que està avui per la zona (la seva zona) fent un dels cims de tants que hi ha per aquí, i a mes també fent de boletaire. Ens saluda i ens desitja bona sort.
Fem una parada buscant ombra i recuperem forces. El Gerardo perd la màquina de fotos (si algú la troba algun dia ...)
Arribem al ràpel. El lloc de l’instal·lació es una mica aeri e incòmode però ho preparem i baixem tots. Primer baixem la primera cordada, Jo, Gerardo i Jose així quan vagi la segona cordada, Albert, Gonzalo i Oriol nosaltres ja estarme fen el pas de IVº que hi ha tot just després.
El Gerardo perd el reverso (si algú el troba algún dia ....) i això que el vaig avisar que no tingues dues coses a la vegada en una mà.
Aquest pas està ben equipat per posar els express i hi ha un punt clau que t’ajuda molt a fer un desplom al principi. Es un petit tronc que hi ha després de la primera
xapa i que quan t’ agafes a ell ja pots pujar fàcilment. Sembla posat expressament per la mara natura.
El final encara quedar lluny però les dificultats mes grans ja les hem fet.
Continuen les grimpades i desgrimpades. Busquem sempre l’aresta que et d
ona llocs impensables per on pots passar i sembla que et van guiant. No hi ha perduda.
La roca comença a agafar la calor del sol que li dona implacable i nosaltres comencem a suar.
Ja quedar poc, sembla. Però es fa inacabable.
Arribem a la creu sans i estalvis. Fotos i trucades de mòbil.
6 hores ens a costat fer la cresta mes dues hores mes de tornada fen una parada en l’ermita de Mare de Déu d’Escales. No es cap rècord però era lo previst.
Gràcies Albert per la teva col·laboració i a tot el grup per fer les coses ben fetes.
Això té futur.
Moltes persones es perden les petites alegries mentre esperen la gran felicitat
Pearl S. Buck
Text i fotos: Joan Ramon
El final encara quedar lluny però les dificultats mes grans ja les hem fet.
Continuen les grimpades i desgrimpades. Busquem sempre l’aresta que et d
ona llocs impensables per on pots passar i sembla que et van guiant. No hi ha perduda.La roca comença a agafar la calor del sol que li dona implacable i nosaltres comencem a suar.
Ja quedar poc, sembla. Però es fa inacabable.
Arribem a la creu sans i estalvis. Fotos i trucades de mòbil.
6 hores ens a costat fer la cresta mes dues hores mes de tornada fen una parada en l’ermita de Mare de Déu d’Escales. No es cap rècord però era lo previst.
Gràcies Albert per la teva col·laboració i a tot el grup per fer les coses ben fetes.
Això té futur.
Moltes persones es perden les petites alegries mentre esperen la gran felicitat
Pearl S. Buck
Text i fotos: Joan Ramon
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada