La Punta Alta (3.014m). Hivernal pel corredor nord-est

En Xavi S. llença una proposta al correu del Grup... " - L’altre dia amb la Patricia, l’Albert, l’Amadeu i jo comentàvem d’anar a la Punta Alta el proper 15 i 16 de gener de 2011 ..." 

Després, a la proposta d' en Xavi S., s'hi apunta un equip acollonidor. Als ja dits Pat, Albert, i Amadeu s'hi afegeixen la Raquel, Xavi dC, Gerardo, i Rafa. No sé si podré seguir a aquestes màquines !

Però ho provarem. Dijous és dia de reunió del Grup, ens trobem a CEC i aprofitem per preparar la sortida. La primera proposta era anar a dormir a la presa de Cavallers el dissabte a la nit (furgo,tendes,bivac,...), i sortir el diumenge aviat per fer la pujada i la baixada per la via directe sud. Coses de l' Amadeu que sempre té presses. Però com que ell ha hagut de marxar, els que quedem canviem els plans. Dissabte anirem a dormir a la part lliure del refugi Ventosa i Calvell. i diumenge farem cim pel costat nord i baixarem pel sud cap a la presa.

Dissabte arribo primer a l' Esport. Entrepà de llom i bacó, colesterol directe a la vena. Arriben els companys i després d'esmorzar reorganitzem els cotxes i en deixem un a Bellcaire. Quan som a l' alçada de Sopeira truca l' Amadeu, que ve de la Seu, "...- Estic per Viu de Llevata ..." Ens trobem a Pont de Suert.

Pels vols de 2/4 d' 1 del migdia som a la l' últim aparcament de la presa de Cavallers. Ens canviem, i decidim deixar les dues tendes que portem per si hi ha gent al refugi lliure, només hi ha una furgo al pàrquing.

El camí que voreja el llac/pantà està ple de trams gelats, fins que ens toca el sol per la meitat del recorregut. No hi ha neu, només alguna clapa. Arribem a Riumalo i també només hi ha clapes.

Aquí amb l' Albert recordem el bivac que varem fer amb en Javi, l' Humbert i l' Isa (a qui recordem i enviem una forta abraçada) el dissabte 27 de Juny del 2009, per fer la cresta de Comalespada l' endemà, i que podeu llegir AQUÍ. Dinem, i envio una foto en directe al correu del Grup, són les 13:51 segons el correu. Això de la tecnologia, ... què ens espera encara? Aviat farem transmissions d' imatge en directe des del cim !

Seguim fent camí cap el refugi, una mica separats, alguns s'avancen, altres van fent la xerrada i encara algun altre s' entreté fent fotos. Fa una tarda esplèndida, de sol i sense vent, ... L' inexistència de traça ens confirma que no trobarem a ningú al refugi. La neu augmenta quan som per damunt dels dos mil metres i girem cap a l'est paral·lels a l' Estany Negre, que és més avall.

Arribem al refugi sense posar ni raquetes ni grampons. La part lliure té l'entrada mig tapada per la neu però hi podem accedir fàcilment. Una primera sala amb un armari de fusta, buit, una taula de càmping petita, plegable, i un taulell estret d'inoxidable clavat a la paret, per cuinar. En lloc de l' armari, totalment inútil, i la taula plegable, trobem a faltar una taula de fusta i un parell de bancs. Per contra el dormitori, on s'hi accedeix per una porta lateral d' aquest primera sala, és perfecte. Dos pisos de 4 lliteres, amb matalassos enfundats i coixins, una vintena llarga de mantes, i espai per a 2 o 3 persones més, per dormir al terra, si cal. Net i acollidor. Hi ha una emissora de socors.

Tenim tota la tarda per davant i, inexplicablement, a diferència d'altres vegades, no anem enlloc. Deixem les coses dins el refugi i ens asseiem al sol, en el pedrís de la paret sud del refugi. Dins el lliure, hem trobat una mena de cadira/hamaca plegable que ens serveix per estarrufar-nos al sol per torns.

Fem la xerrada, llargament. Des del Huayhash, fins els diferents Horn 's dels Alps. No ens cal somniar si podem mentir.

Quan el sol es colga darrera el Comaloformo, baixa la temperatura, i de mica en mica entrem cap dins a començar a preparar el sopar, és molt aviat encara, però de seguida els fogonets comencen a fer fumejar els pots d'aigua, i ràpidament fugen de les motxilles les sopes, la pasta, ... Haurem de sopar drets, i sense taula.

Després, muntem un acollidor espai amb les piles de mantes i les lliteres de la part baixa, i fem una llarga tertúlia de més de tres hores, mentre degustem les galetes Tries, la xocolata Torras i els espirituosos del Valais, que ens porten a liquidar ajuntaments, diputacions, el rei, i gairebé tot el que es pot. Quan ja tenim el món prou arreglat són més tard de les deu de la nit, i de mica en mica la majoria s'ha anat posant dins el sac, ... menys l' Albert, que fidel a la tradició, diu que dormirà a la belle etoile, i farà bivac damunt la neu glaçada, amb un cel espaterrant.

A les sis del matí la música electrònica dels mòbils ens empeny fora dels sacs, ràpidament preparem els esmorzars que també farem a peu dret.

Sortim al voltant de les set en direcció est i aviat baixem cap al bassot de Colieto, que travessem pel damunt, remuntem i anem per la petita dorsal que separa el torrent, a la nostra esquerra, de l' estany petit de Colieto, a la nostra dreta, baixem després a la vall de Colieto que travessem en diagonal fins a on intuïm que comença el torrent que baixa de l' Estany de la Roca. 

Clareja el dia, l' equip de l' Estanyó lidera la fila amb les raquetes i obra traça per la forta pendent amb relleus anàrquics, els que van amb grampons pateixen una mica més.  Des de l' Estany de la Roca seguim pel recorregut evident que mena al coll Arenós, però no hi arribarem. Aquí jo en sóc el culpable. La muntanya canvia de l'estiu a l' hivern, i un corredor evident que des de aquí té orientació sud - oest sembla una bona opció cap al cim. És la proposta que tots accepten, i canviem raquetes per grampons.

L' Albert i la Pat, però, prefereixen anar directes a la cresta, una vegada a l' aresta passaran al vessant sud per anar per la neu excepte un parell de trams que van pel fil rocós amb un bon pati. Pel corredor hi entra en primer lloc en Gerardo, seguit d'en Rafa, l' Amadeu, i en Xavi S.

A la part superior la pendent és més forta i la neu fonda. Això obliga a trobar un pas més a la dreta a tocar de la roca. En Gerardo s' agafa a la pedra per remuntar un pas i aquesta cedeix. Roques, neu i Gerardo surten volant pel damunt del ressalt, i ell cau damunt la neu davant d'en Rafa que l' enganxa per impedir que segueixi avall. Jo que vaig l' ultim de tots i encara no he entrat al corredor veig passar la roca, la neu i les ulleres de sol del company a menys de 3 metres, pala avall. Hi ha uns moments d' incertesa, de preocupació. El resultat serà un fort cop a la cama dreta, un cop al costat de l' ull dret que acabarà blau quan serem al cotxe, i diverses rascades.  Hem estat de sort. La canal, objectivament no presenta una dificultat excessiva, 50º en el seu tram superior(?), però  el perill sempre hi és present. La Raquel i en Xavi dC estan resguardats darrera unes roques a l' entrada de la canal esperant que els altres continuïn fins a l' aresta, ja que constantment cauen algunes petites pedres, retalls de gel, i neu. esperem que siguin a d'alt, i entrem tots tres junts per no deixar espai als enderrocs.

A l' aresta, ens ajuntem amb la Patricia i l' Albert. No hem sortit al cim, sinó a un avantcim de l' aresta. Hem de baixar uns 10 metres per salvar un ressalt de roca, seguim per un flanqueig cap a l' oest,  i després ja fem el darrer tram fins al cim.

Podem gaudir d' un dia fantàstic dalt del cim. Mengem una mica, fem quatre fotos i després seguim l' aresta en direcció al Pic de Comalesbienes fins al primer coll.

Des de aquí comencem el descens per una ampla pala de neu cap els estanys de Comalesbienes. I després seguim per un terreny que a l'estiu es fa desagradable per la quantitat de blocs de roques que dificulten la caminada, però que ara gairebé colgats per la neu, es poden anar salvant. Baixem seguint les fites del camí d' estiu que són ben visibles. Entrats ja la bosc de pi negre ens costa una mica trobar el pas característic que davalla fins a la torrentera que fa de camí, finalment trobem el pas amb un bon gruix de gel que dificulta el descens i els grampons han de treballar de valent. Una vegada salvat aquest ressalt ja només cal baixar per la forta pendent, però sense dificultat, del camí d'estiu.

Arribem als cotxes al voltant de les 3 de la tarda. Mentre ens canviem i endrecem les coses, anem picant alguna cosa però finalment decidim deixar d' enganyar l' estomac i anem a menjar més consistent. Baixem fins a Erill la Vall, i anem a La Granja a menjar uns bons entrepans i les cerveses reglamentàries, mentre fem plans per altres sortides. 

Encara ens queda passar per Bellcaire i després cap casa.

El dimecres en Gerardo ens envia un correu dient que no ha estat res, ... i ens ho creiem. Sembla que té propostes per un llibre i una a peli.

Text: Emili Rissech
Fotos: Xavi de Cáceres, i Xavi Serrallonga.