Entrades
Que tenen les muntanyes que ens atrauen tant, envaeixen els nostres pensaments, el nostre cor, són com imants dels que no ens podem desenganxar i que quan ho fem ens allunyem tristos, alegres, o només satisfets.
I tot això per un fi, aconseguir el cim. Aquest cim anhelat que de vegades tenim a l'abast de la mà però que hem de deixar sense veure-ho i sense tocar-lo.
El 2n intent en sortida oficial a La Maladeta sembla que pot arribar a bon fi. Bona meteorologia, un equip molt fort i ganes, moltes ganes de conquistar aquest cim que se'ns va negar anteriorment.
Fins a la alçada del Portillón Superior trobem una traça que ens dirigeix per bon camí. A partir d'aquí i amb les majestuoses parets del Pic de la Maladeta davant nostre, no hi ha traça. Però la direcció que hem de prendre és clara i l'equip com he dit abans està fort i no s'acovardeix per a res.
Zigzaguejant per la neu verge els que van davant porten a tot el grup fins peu de la canal que puja al Coll de la Rimaia.
Des de molt més avall una veu em pregunta com veig aquesta canal i a peu de canal més veus m'ho tornen a preguntar. La contestació és la mateixa per a tots, aquesta canal no m'agrada com està. 
Entre 60 i 70 cm. de neu nova i tova en un pendent de 50 º i una recomanació fan que Iván desisteixi del seu intent a la primera. Capcot es gira no sense mirar enrere i veure que la muntanya ens ha vençut de nou. No és una derrota.
Hem escoltat la seva veu, que cal escoltar sempre, nosaltres som els seus conqueridors però ella és la que mana.
Tornar és el nostre destí i el nostre repte. Som conqueridors de l'inútil, diuen alguns, però un repte requereix un esforç i un esforç requereix persones. Persones com nosaltres.
Que tenen les muntanyes que ens atrauen tant.
Text: JOAN RAMON, Fotos: Dolor i Núria
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada