El somiat corredor nord al Margalida.

Quan es comença a escriure moltes vegades no se sap ni què posar. Un bon viarany per fer-ho, és començar amb frases curtes, plenes de senzillesa, que obrint pas als pensaments, als sentiments i als records per arribar-hi als somnis. Perquè els somnis s’escriuen per a expressar desitjos i emocions i, els buits o somnis oblidats, no són res més que un espai per les paraules que no s’escriuen. I és així com valent-se de la qualitat inherent del ésser humà de sumir-se en la imaginació i fer-la realitat, em va arribar un paperot escrit a traves dels sentits, sense cap banalitat.

... M’imagino el fred inquiet, dins un laberint geomètric fet pels sentiments encontrats de la natura. M’imagino silenci i solitud, sense el zum zum de l'aire al ondular-se per la planúria. M’imagino allí, potser allà enllà, benaurat com en un paradís. M’imagino mut, amb paraules fetes pels gemecs de l'alè. M’imagino lligat – d’un nus d’emocions - a la lluentor d’uns ulls amics. M'imagino un cim – quotidià – i un altre fent un tot del cert cap a l'incert. ... Però sobretot m'imagino viu, absorbint amb avidesa d’aquest món, aquest que solament jo sóc capaç de veure i sentir, perquè hi ha coses que són tan meves que no poden ser de ningú més...

Fa anys y panys que Vicenç o el Sr. Vicente viu i sent la muntanya. Vet aquí les seves paraules; unes paraules fetes per la experiència d’un home que no ha arribat més enllà d'on pasturen les seves vaques - a la Vall de Tena - amb un pantaló de pana brut i una expressió llunyana, com de qui viatja freqüentment sense necessitat de moure's del seu cigar d'embolicar. Deixava anar el seu llapis, mentre jo li parlava d’un corredor enclavat en un indret bell i alpí, amb una aproximació per neu verge de cinc hores i, un bivac per sobre dels 2900 metres amb temperatures molt negatives. De sis llargs de corda per ressaltis coberts de gel amb ràpels interminables per descendre d'un cim. I de com perdre un piolet a meitat de via i sortir-se’n i, de sensibilitats perdudes pel fred durant dies. I d’un com, un quan o un què ...

Sou mereixedors d'una bona estirada d'orelles –em va dir – mentre doblegava un paperot i m’ho ficava a la butxaca. La muntanya no només són parets, no només és roca i gel, sinó també tot el que l'envolta. I dins d'aquest immens tot està el teu minúscul jo.
Però vivim en un món on les vaques no vénen a on està el pastor, sinó que el pastor ha de sortir a buscar-les. Has de reconèixer, que de vegades, obtenim observant des de fora les coses en essència, no t'oblidis ... és clar Vicenç – vaig interrompre – però, o ets sensible a aquesta mena de coses o no ho ets. I la majoria no ho som.
En aquest petit bocí, escrit des de la senzillessa, estic del tot present, però no sóc el protagonista; ets sensible a això? Només has de somiar-lo, no t'oblidis mai d'allà on vens - va respondre.