Cresta del Pedraforca

6 de setembre de 2009.

El Pedraforca, muntanya entre muntanyes, màgica no hi ha altre igual. Escola dels millors escaladors i dels amants de la natura. Quan anem, sempre ens sorprèn, ja sigui per la seva situació, pel seu tipus de roca o pels seus penya-segats.
Alguna sorpresa ens té preparada. I així va ser aquest diumenge de setembre quan el Ferràn i jo vam anar a fer la seva cresta.
Amb la ressenya a la mà, enfilem la tartera sense saber gairebé per on marxa el camí, però que més o menys anem intuint. Arribem al fil de la cara nord i fem una parada per agafar forces.
En res comencem la primera grimpada, que de mica en mica ens porta d’aquí cap allà, però sempre per l’aresta i de tant en tant una mica flanquejant per la dreta. Pujada sostinguda però més o menys fàcil, anant amb compte per la caiguda de pedres.
Arribem al primer ràpel de baixada, el famós Gat, que des d' aquesta perspectiva té forma de roca i res més.
Mirem la caiguda de 30 metres tot inspeccionant l’instal·lació del ràpel; seguidament ens mirem, quedant-nos callats un moment; després reacciono i li dic: tu com ho veus? ... típica pregunta, d’aquelles que gairebé no et surten les paraules perquè se't han posat tant amunt que quasi no pots ni parlar.
Ens mirem l’instal·lació un altre cop. Un "marlet" amb quatre bagues clavades amb dos claus i un "maión" petit penjant de les bagues on has de penjar la corda.
Mare meva !!, en això hem de confiar. Passem la corda i el valent de torn, o sigui jo mateix ... el primer en preparar-se per baixar.
Fins i tot la sortida és dolenta, doncs has de donar la volta al marlet quasi sense poder posar peus enlloc. Tot això amb tota la cara nord del Pedra a la teva esquerra.
Millor mirar a la dreta. Comença la baixada i primera sorpresa. Hi ha un tros volat. Peus a l'aire i seguim baixant de mica en mica fins tocar peus a paret.
Segona sorpresa. Aresta afilada fins el coll on està la reunió. Com et vagis a un costat o a l’altre fas un pèndul, que després ja m’explicaràs com surts d’allà.
Arribo al coll i m’asseguro tan ràpid com mai ho havia fet abans. Ferràn ja arriba, però amb avantatge, ja que li explico com és la baixada i ho fa sense problemes.
Estem al Gat.
Pas de III+ assegurat pel Ferràn amb el seu flamant triple friend; després d’un aeri flanqueig ens espera el segon ràpel, aquest de 28 metres.
Aquest ràpel ja no és tant aeri, doncs té una gran terrassa al mig abans d’arribar al següent coll.
En aquest coll acaba la famosa via d’escalada Omedes.
En realitat i segons la guia, en aquest punt comença la cresta.
I en realitat, el meu coco pensa ....... i un c....... de mico. I tot allò que hem fet abans no compte pas !!
Seguim les ressenyes (marques vermelles o potser taronges) arribem fins la Cova; d’aquí flanqueig per una fissura a la dreta; després tirant amunt, arribem al Calderer.
Davant tenim el Pollegó Superior, que està ple de gent.
Busquem la baixada fins la Bretxa Riambau que es fa per unes minúscules cadenes o bé fent ràpel.
Ens decidim per les cadenes, però gairebé millor hagués estat fer un ràpel, doncs la suor de les mans et fa patinar i no és molt agradable.
Arribem al Pollegó. Foto de rigor que ens fan unes noies molt simpàtiques, recuperem forces i enfilem tartera cap a baix.
A Saldes ens espera la "clara", imperdonable, després d’aquesta aventura que la muntanya màgica ens ha deixat assolir.
Vull confessar que vaig somiar dues nits seguides amb els ràpels i les seves “segures” instal·lacions.

Ningú arriba al cim acompanyat de la por.

Publio Siro

Text i Fotos: Juan Ramón.