Via Estasen al Pedraforca

Feia temps que el seu nom em rondava pel cap, amb aquella insistència de les coses importants que s’han d’acabar fent perquè sinó explotes. Vaig acabar rendint-me al seu nom, evocador de perills, patiment, dificultats i complicacions, i vaig descobrir que, al capdavall, el que havia estat en el fons de la meva consciència vertiginosa un nom equivalent a una gran via himalaienca, era en realitat una via d’escalada neta, pura, fàcil i amb unes vistes fenomenals.

La Via Estasen al Calderer, un dels cims secundaris del Pedraforca, va ser la primera ascensió d’escalada per la cara Nord d’un cim català, una escalada que va iniciar l’època daurada del muntanyisme català d’entreguerres. La via duu el nom del líder de la cordada de quatre que va pujar-hi, el 30 de juny del 1928.

Lluís Estasen i Pla, nascut a Barcelona el 1890, va ser un home avançat al seu temps.

En una època en què l’esquí era un esport minoritari reservat a turistes hivernals que, armats amb llargs i pesats esquís de fusta solcaven maldestrament la neu de les muntanyes, Estasen se’n va fer un professional i competí al llarg de gran part dels Pirineus, fins i tot donant classes a partir del 1919 als habitants del Pallars i la Vall d’Aran, per a donar-los eines per a sortir de l’aïllament d’aquelles contrades de muntanya.

Aquesta passió per la muntanya i l’esquí i unes immenses ganes d’aventura, van fer que fos pioner en molts camps de l’excursionisme. Introduí a Catalunya l’ús de piolet i crampons per a la neu, i això li va permetre realitzar la primera ascensió hivernal al Pedraforca, el 1919. L’any següent protagonitzà la primera escalada registrada a Montserrat, la famosa Gorra Frígia, i n’obrí d’altres encara importants. El 1922 arribà per primer cop amb esquís a l’Aneto, el 1924 realitzà la primera hivernal a la Pica d’Estats, i el 1930 ascendí de nou a l’Aneto, aquest cop pel mític corredor de la Vall de Coronas que duu el seu nom. El més impressionant de la figura d’Estasen no és només que hagués pogut realitzar totes aquestes primeres ascensions, sinó que ho hagués fet en una època on l’alpinisme a Catalunya es

limitava a les vies fàcils.

L’any passat es va celebrar el 80è aniversari d’aquella primera ascensió al Pedraforca per la Via Estasen. Va ser el quart intent del grup d’Estasen per a trobar una via factible. Estasen, Josep Rovira, Josep Puntas i Jofre Vila havien ja recorregut gran part de la via per trossos, pujant des de baix o despenjant-se des del cim. I aquell 30 de juny van aconseguir enllaçar tots els trams.

81 anys més tard, el 6 de setembre passat, també amb companys del Centre Excursionista de Catalunya, del qual formaven part Estasen i els seus companys, vaig aconseguir resseguir la mateixa mítica via. Ens va costar trobar el camí, encara que estigués marcat amb unes quantes indicacions de pintura sobre grosses pedres blanques, però finalment vam arribar al dit del Riambau, la grossa columna que s’aixeca al costat de la canal del mateix nom. Aquí comença realment la via, que s’aixeca ja d’inici amb un pas de IV- de dos trams de corda. Pensar que l’Estasen i companyia van fer tota aquesta ruta amb l’equipament de l’època, amb botes de claus i espardenyes per als trams més complicats, cordes de cànem lligades a la cintura i roba de felpa, sense els pitons clavats a la paret ni l’ús de friends i altres aparells d’escalada actuals, és esfereïdor. El que a nosaltres ens va semblar una via fàcil, devia ser en realitat una via complicadíssima per a ells. I amb tot, ho van aconseguir. El pas més complicat és el flanqueig, just al punt de l’anomenat Pitó d’Estasen, un punt on la paret s’erigeix vertical sense gaires punts per a agafar-se.

Estasen va trobar-se amb el mateix problema, però en comptes de baixar, va decidir fer una de les maniobres més perilloses a l’escalada, un flanqueig horitzontal cap a l’esquerra, per a buscar una canal per on podia continuar. El pitó, una precària assegurança per a fixar-hi la corda, devia ser poc per a impedir una caiguda. Avançant per una lleixa estreta i fonedissa per als peus, però amb unes bones preses per a les mans, vam passar el flanqueig, recordant que sota els centenar de metres que hi havia de caiguda lliure sota nostra, eren els mateixos que havien contemplat Estasen i els seus companys, que no duien ni tan sols un casc per a protegir-se. El flanqueig acaba al jardinet, un ample balcó amb vistes al Cadí, on el camí s’enfila altre cop fins a buscar la cresta paral·lela a Riambau, i d’aquí s’enfila per uns quants trams de II i III que es poden fer en ensemble, fins a l’escletxa de IV grau, l’última dificultat abans d’arribar al cim.

Per a commemorar aquella gesta de l’alpinisme català, la productora Fanatik Visual va produir L’altra cara de la Forca, un documental on es recrea aquella primera ascensió. Escaladors-actors actuals, vestits amb roba i material d’aquella època, refan la ruta pionera i donen a l’espectador una visió molt realista de les condicions amb què es realitzava l’alpinisme d’entreguerres.

El reportatge és més que recomanable. Aquí en teniu un petit avançament:

Estasen continuà vinculat amb la muntanya després d’aquella ascensió. Va ser el primer president del CADE (Centre Acadèmic d’Escalada) del CEC, a partir de la seva fundació el 1942 i fins la seva mort el 1947.

Morí a conseqüències d’una embòlia mentre anava a posar la primera pedra del refugi de la Jaça dels Prats, al peu del Pedraforca. Es va perdre així un dels millors plaers de l’escalada a la via Estasen: retornar al refugi i calmar l’estómac amb unes bones torrades amb truita i una bona cervesa fresca entre les mans. Però no hi va perdre gaire. A part de les diferents vies que porten el seu nom, un cim del massís de l’Aneto, la Forca Estasen, també l’immortalitza. I el que és més important i un més gran homenatge: el refugi del Pedraforca, el que tothom utilitza per a refer la seva via, porta el seu nom.

Si voleu veure tota la ruta, he trobat un video al youtube que la ressegueix en tota l’extensió:

Text i fotos: Jordi Canal