Entrades
El Pirineu Oriental sembla que no s’acabi mai i, buscant i rebuscant sempre trobes un pic, una canal, una vall, una cresta que no és cresta però que ho sembla, i quan la puges et quedes satisfet i penses - per aquí segur que no ha pujat mai ningú - .Però bé, aquest no és el nostre cas, doncs la cresta que ens ocupa està ressenyada en llibres i guies, i el dissabte dia 30 d’Agost del 2009 vam quedar per anar a fer aquesta cresta un grup de quatre persones, Ferràn, Miguel Angel, Gonzalo i jo.
En la guia del Sr. Pako “Crestas” la cresta està ben ressenyada, però hi ha una frase clau que diu “sólo queda pasar la Coma de l’Infern” que a més d'estar en negreta, aquí, qui us escriu, després de llegir-ho cinquanta vegades no ho tenia gaire clar, millor dit, no ho va llegir bé. Total, que la cresta era SSO però no exactament i, com hi havia una altra cresta de les que he dit abans, que no són crestes ni són res, sinó una pujada fins el cim, doncs vam anar a petar just a una d'aquestes.
Comencem a pujar i, en res ens adonem que aquella no era la cresta bona doncs davant (a l’altra cresta) es veien perfectament els dos gendarmes que té la verdadera cresta. Ja no fem marxa enrere, així doncs seguim pujant, i com tenim unes ganes d'escalar parets que semblem sargantanes, veiem unes vies no gaire llargues per intentar treure'ns de sobre la equivocació de la cresta.
No triguem ni un minut en decidir-nos, i els que obren via ja tenen els peus de gat posats; jo particularment el primer de tots, doncs els estreno en aquesta ocasió i tinc unes ganessssssssssssss !!!. Ferràn i Miguel Angel en una via i Gonzalo i jo a l’altra.
La goma dels peus comença a fer efecte al meu cervell i la cosa sembla que funciona, no sense patir i posar tres tascons per si de cas; per fi aconsegueixo arribar dalt i muntar la reunió perquè pugi el Gonzalo. Després anem a l'altra paret perquè ho que hem fet ens sembla poc; Ferràn obre via per pujar després tots tres (quina diferencia quan puges tenint una corda davant dels teus nassos). Fet això, ja només ens queda pujà al cim de l’Infern, fer les fotos de torn i, tornar als cotxes pensant ... quina “cagada ”això de la cresta.
Però aquí no s’acaba el cap de setmana i com diu l’Albert que tinc el record de repeticions, al dia següent torno al mateix lloc amb el Ricard i l’Oriol. Aquesta vegada siiiiii !! ... i enfilem la Cresta de l’Infern després de passar la Coma de l’Infern (en negreta), que per cert, mai havia vist un pedregat tan enorme de pedres i roques al piri oriental. La cresta no té cap dificultat, inclús els dos gendarmes són fàcils, això si, la timba que té la pared O de l’Infern és impressionant, recorda una mica a la del Eiger, però en petit es clar. A qualsevol que li digui que vaig necessitar dos dies per fer la cresta del Pic de l’Infern, no s’ho creurà pas.
En la guia del Sr. Pako “Crestas” la cresta està ben ressenyada, però hi ha una frase clau que diu “sólo queda pasar la Coma de l’Infern” que a més d'estar en negreta, aquí, qui us escriu, després de llegir-ho cinquanta vegades no ho tenia gaire clar, millor dit, no ho va llegir bé. Total, que la cresta era SSO però no exactament i, com hi havia una altra cresta de les que he dit abans, que no són crestes ni són res, sinó una pujada fins el cim, doncs vam anar a petar just a una d'aquestes.Comencem a pujar i, en res ens adonem que aquella no era la cresta bona doncs davant (a l’altra cresta) es veien perfectament els dos gendarmes que té la verdadera cresta. Ja no fem marxa enrere, així doncs seguim pujant, i com tenim unes ganes d'escalar parets que semblem sargantanes, veiem unes vies no gaire llargues per intentar treure'ns de sobre la equivocació de la cresta.
No triguem ni un minut en decidir-nos, i els que obren via ja tenen els peus de gat posats; jo particularment el primer de tots, doncs els estreno en aquesta ocasió i tinc unes ganessssssssssssss !!!. Ferràn i Miguel Angel en una via i Gonzalo i jo a l’altra.
La goma dels peus comença a fer efecte al meu cervell i la cosa sembla que funciona, no sense patir i posar tres tascons per si de cas; per fi aconsegueixo arribar dalt i muntar la reunió perquè pugi el Gonzalo. Després anem a l'altra paret perquè ho que hem fet ens sembla poc; Ferràn obre via per pujar després tots tres (quina diferencia quan puges tenint una corda davant dels teus nassos). Fet això, ja només ens queda pujà al cim de l’Infern, fer les fotos de torn i, tornar als cotxes pensant ... quina “cagada ”això de la cresta.
Però aquí no s’acaba el cap de setmana i com diu l’Albert que tinc el record de repeticions, al dia següent torno al mateix lloc amb el Ricard i l’Oriol. Aquesta vegada siiiiii !! ... i enfilem la Cresta de l’Infern després de passar la Coma de l’Infern (en negreta), que per cert, mai havia vist un pedregat tan enorme de pedres i roques al piri oriental. La cresta no té cap dificultat, inclús els dos gendarmes són fàcils, això si, la timba que té la pared O de l’Infern és impressionant, recorda una mica a la del Eiger, però en petit es clar. A qualsevol que li digui que vaig necessitar dos dies per fer la cresta del Pic de l’Infern, no s’ho creurà pas.Que seria de la vida si no tinguéssim el valor d’intentar quelcom nou?
Vincent Van Gogh
Vincent Van Gogh
Text i fotos : Joan Ramón.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada