Entrades
El nostre company Amadeu ens envia la crònica de la seva ascensió al Rimpfischhorn. És un entrenament per fer el Grand Combin a l' Agost.
Crònica de l' estada a Zermatt. 
Amb desig renovat i desprès de dos anys de sequera, aprofitant que m´acompanya un matrimoni amic que aniran de turisme i pànxing (jo més aviat a patir o més ben dit gaudir patint), finalment carretera i manta cap a Zermatt, la setmana passada del 29 de juny al 5 de juliol viatjant aquests dos dies, per tant cinc dies de coll per matxacar-se el cos.
Contracto el guia de sempre (Richard Lehner per més senyes) i comencem el dimarts amb el Castor, des de el petit Cerví. Ja l´he fet més d´un cop i va molt be per aclimatar; aquesta vegada pateixo especialment perquè a la tornada el glaciar sembla un forn. Aquest pre-escalfament es amb la intenció de fer el Rimpfischhorn que es un cim molt maco i amb una part final mixta amb passos de tercer i tercer superior i pendents de fins 50 graus. Aixa doncs el dimecres hem d´anar al refugi de Fluealp, però com que l´aproximació es curta “i cal patir una mica més” la fem passant pel cim anomenat Fluehorn, que es d´uns 3.500 metres amb una aresta de roca de 2-3er i un pas
de quart. A migdia arribem al refugi que es molt còmode, quasi un hotel, però que te un petit problema està a uns 2.690 metres; es a dir el Rimpfisch fa 4.199, doncs això vol dir botifarra de la bona (entre 1.600-1.700 de desnivell). Sopar i a dormir si es pot dir dormir, doncs cap amunt a les dos de la matinada i sortim a les 2,30 h. i amb puntualitat Suïssa. La pujada es molt dura i molt maca, llarga, la nit, la sortida del sol, la llum il·luminant les parts somitals i cada cop més refulgent l´entorn, el recorregut cada cop més complicat i finalment la part superior de roca i neu a partir d´un preciós i ampli plateau a uns 4.000 metres. Arribem al cim en sis hores (poder una mica menys, perdo el compte); emoció, alegria i molta gana i molta set, el guia suís es tan parc en paraules com “generós” en parades. Ara be la baixada, molt més perillosa tant per la dificultat intrínseca superior en una baixada, com pel cansament i la sensació de relaxació que cal fer marxar, tot mantenint la tensió i l´atenció. Es fa molt llarg però finalment sobre la 1,15 (sense par
ar com qui diu) arribem de nou al refugi i un hora més tard a Zermatt amb el telefèric.
Divendres el passo amb els meus amics i anem de visita a Saas Fee i dissabte, sant tornem-hi i em decideixo per la travessa del Breithorn, que es una aresta amb passos de fins a quart. Es una sortida més curta (poc desnivell desde el Klein Matterhorn), però molt intensa i la veritat en algun punt una mica “cagadet”, tot i anant amb guia. Finalment i amb el petit ensurt d´una patinada i un bon cop al colze, apart d´una mica de lumbàlgia per un mal gest (ja he fet els 40), més content que un gínjol cap a Zermatt, un sopar de mariscal amb la colla per celebrar-ho i diumenge cap a casa, prèvia compra de regals per les meves dones i formatge per un “tubo” pels amics i evidentment entre ells els del C.E.C.
Amb desig renovat i desprès de dos anys de sequera, aprofitant que m´acompanya un matrimoni amic que aniran de turisme i pànxing (jo més aviat a patir o més ben dit gaudir patint), finalment carretera i manta cap a Zermatt, la setmana passada del 29 de juny al 5 de juliol viatjant aquests dos dies, per tant cinc dies de coll per matxacar-se el cos.
Contracto el guia de sempre (Richard Lehner per més senyes) i comencem el dimarts amb el Castor, des de el petit Cerví. Ja l´he fet més d´un cop i va molt be per aclimatar; aquesta vegada pateixo especialment perquè a la tornada el glaciar sembla un forn. Aquest pre-escalfament es amb la intenció de fer el Rimpfischhorn que es un cim molt maco i amb una part final mixta amb passos de tercer i tercer superior i pendents de fins 50 graus. Aixa doncs el dimecres hem d´anar al refugi de Fluealp, però com que l´aproximació es curta “i cal patir una mica més” la fem passant pel cim anomenat Fluehorn, que es d´uns 3.500 metres amb una aresta de roca de 2-3er i un pas
de quart. A migdia arribem al refugi que es molt còmode, quasi un hotel, però que te un petit problema està a uns 2.690 metres; es a dir el Rimpfisch fa 4.199, doncs això vol dir botifarra de la bona (entre 1.600-1.700 de desnivell). Sopar i a dormir si es pot dir dormir, doncs cap amunt a les dos de la matinada i sortim a les 2,30 h. i amb puntualitat Suïssa. La pujada es molt dura i molt maca, llarga, la nit, la sortida del sol, la llum il·luminant les parts somitals i cada cop més refulgent l´entorn, el recorregut cada cop més complicat i finalment la part superior de roca i neu a partir d´un preciós i ampli plateau a uns 4.000 metres. Arribem al cim en sis hores (poder una mica menys, perdo el compte); emoció, alegria i molta gana i molta set, el guia suís es tan parc en paraules com “generós” en parades. Ara be la baixada, molt més perillosa tant per la dificultat intrínseca superior en una baixada, com pel cansament i la sensació de relaxació que cal fer marxar, tot mantenint la tensió i l´atenció. Es fa molt llarg però finalment sobre la 1,15 (sense par
ar com qui diu) arribem de nou al refugi i un hora més tard a Zermatt amb el telefèric.Divendres el passo amb els meus amics i anem de visita a Saas Fee i dissabte, sant tornem-hi i em decideixo per la travessa del Breithorn, que es una aresta amb passos de fins a quart. Es una sortida més curta (poc desnivell desde el Klein Matterhorn), però molt intensa i la veritat en algun punt una mica “cagadet”, tot i anant amb guia. Finalment i amb el petit ensurt d´una patinada i un bon cop al colze, apart d´una mica de lumbàlgia per un mal gest (ja he fet els 40), més content que un gínjol cap a Zermatt, un sopar de mariscal amb la colla per celebrar-ho i diumenge cap a casa, prèvia compra de regals per les meves dones i formatge per un “tubo” pels amics i evidentment entre ells els del C.E.C.
Text i Fotos: Amadeu Gallart
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada