Punta Vinyola i Sàbat

12 i 13 d'Abril. Malgrat la previsió del temps, que havia fet anular la sortida oficial de raquetes a la Coma d'Or, que havien de portar la Dolors i en Joan Ramon, la realitat ha permès un bon cap de setmana alpinístic.

El divendres al vespre, van arribant tots a l' apartament de la MontseKa2 a la Molina. Alguns sopen pel camí, i d'altres comparteixen el que porta cadascú. Dormen 11 en els matalassos de terra, i les dues lliteres. A les 4 de la matinada sona el mòbil de l' Àlex. Missatge del 50% d'OsMon. L'Oscar i la Montse, estan dormint al coll de Pimorent a la seva superfurgoneta equipada, i com que té el son lleuger i ha vist quatre núvols que tapen el cel estelat, a l' Òscar no se li acudeix res més que enviar un missatge a l'Alex: "s'està tapant". Però això no és tot: l' Àlex truca a l'Oscar, per confirmar que hi han núvols. Ja ens imaginem la gràcia que li fa a la Montse sentir la trucada i la xerrada dels dos insomnes. Igual que a els altres a la Molina. A les 5 ja estem amb cues al lavabo, trepitjant als que encara estan al sac, i el cafè, de sobre, comença a fumejar.

Coll de Pimorent a 2/4 de 7 del matí. Vent, boira, fred, i mandra a dins els cotxes, però comencem a preparar-nos tots, menys la Montse, que comparteix amb en Nor i l'Emili l'esport nacional: la destrossa de genolls. Esperem que es recuperi (n) aviat.

Sortim ja de clar, però la boira ens deixa veure poca cosa, anem cap a les pistes de l'estació d' esqui, seguim en direcció oest fins que trobem el que intuïm que son unes petites bases, aquí girem cap el sud, i efectivament s'obre la boira, i podem veure que entrem a la vall correcta, la vista és magnífica, el Pic de la Mina a la dreta i a l'esquerra un darrera l' altre, el Pic de Fontfreda, el Pic de la Valleta, i la Punta Vinyola. Fem una allargassada fila tots amb raquetes, excepte l'Olga que va amb esquís, i en Pep que s'ha deixat les raquetes (entre altres coses) i va amb grampons. Caminem per neu pols caiguda fa poc, això fa preveure dificultats al corredor. Anem deixant diferents corredors i canals a la nostra esquerra, que alguns podíem haver fet, i arribem al peu del Corredor del Túnel.

Error. No tots els formen aquest grup poden fer aquest corredor (segons la ressenya, 250 m 70º / IV+, D-), i si s'hi posa molta gent, es farà tard. Enfilen el corredor l' Oscar i l' Àlex que han obert traça amb força, enfonsats fins a la cintura en la neu pols, entren fent una rampa cap l'esquerra, els altres després de diferents deliberacions, formen dos grups uns proposen anar cap al pic de la Mina i els altres també pugen cap el corredor. Els del primer grup finalment es quedaran en unes roques estratègicament posades des de on es veu gran part del corredor i faran d'observadors privilegiats de l'activitat dels companys, mentre prenen el sol i mengen alguna cosa. Al corredor fa fred, la neu no està en les millors condicions, i hi ha un pas de IVº que té el nombrós grup molt entretingut. Van passant els minuts i cada vegada es fa més evident que l'horari es tira a sobre. Els dos que han entrat primer, haguessin pogut fer tot el corredor i baixar per una canal propera. Però han volgut ajudar als companys i s'ha fet tard. Els que estan al sol comencen a baixar tranquil·lament cap a l'aparcament. Els del corredor primer un parell, després els altres de mica en mica van baixant. L' arribada a l'aparcament es fa molt esglaonadament.

A la Gîte d' Étape de Porta, ja ens esperen i els primers d' arribar tenen temps de dutxar-se, i fins i tot anar fins a Puigcerdà a comprar provisions. Els últims d' arribar ho fan amb el sopar a punt. Sopar una mica escàs, i sense floritures. Després propostes per l'endemà al Cadí...L'Ordiguer? no millor l'Amagada... i sinó el Sàbat. Altres tenen propostes per anar a la recerca dels banys termals de Fontpedrosa. Tertúlia a l'acollidora sala de la llar de foc, amb galetes, cava, i altres vicis. Anem a dormir de mica en mica, els últims a mitjanit.
A les cinc ració de despertador. Finalment els OsMon no vindran, l' Oscar anirà a entrenar per les curses de muntanya, amb la Montse que cuidarà el genoll. En Pep (amb el Joquer, el seu gos), l' Anna, i l' Àlex Podium tenien previst anar a els banys, la Laura i en Sebas potser també. Els altres surten tard, a les set tocades. Son la Dolors, l' Olga, la Montse, l' Àlex, en Nor, l'Emili, i l'Anna i en Joan Ramon que varen arribar ahir a la tarda abans de sopar. A quarts de vuit son a l'aparcament que hi ha a la sortida d' Estana. Hi troben en Martí i la Carla que han dormit a la tenda al costat del cotxe. Quant ja estan tots mig preparats, arriben l' Isa i l'Humbert que han sortit a les 5 de Barcelona. Tots contents de trobar als amics, i poder fer un bon grup.
...Però tornem a anar tard. A 2/4 de 9 ( i ens hem llevat a les cinc !) sortim cap a Prat de Cadí, anem ràpids i fem el camí en una hora aproximadament. En arribar l'espectacle ens corprèn. El prat està sembrat de unes precioses flors liloses, i les parets nevades dels corredors fan un espectacle grandiós. Hi ha pocs llocs com aquest.

Deixem el prat, i entrem en un pedregar amb neu esparsa, que es va fent cada vegada més abundosa, i es comença un llarg i penós flanqueig per una pala, on tothom s'enfonsa centenars de vegades (sense exagerar), i que porta a la base de l'entrada del corredor Sàbat. Per arribar aquí un parell de genolls ja tocats han patit fort. Son les 12 del migdia, massa tard, la cordada de l'Emili (que ha de ser a les 8 a Girona) i la Dolors es retira.

Dins el corredor... Aquí ens ho explica en Joan Ramon:
Trobem un ressalt que es gairebé l' únic i es pot atacar per les dues bandes, una d'elles amb gel, l'altre només roca i neu. Com es d'esperar els més experts es decanten per el gel i l' Anna i jo tirem per la roca doncs només portem un piolet, ens assegurem i encordats pujo jo primer sense cap problema doncs hi havien molts jocs on agafar-se i les punteres dels grampons no vam fallar, l'Alex m'ajuda a muntar una "R" i l' Anna passa també sense problemes. Ja han passat també l'Olga, Humbert i la Isa. Seguim amunt, sembla que no s'acaba mai i la pendent és considerable, els que anem darrera ja trobem la traça feta i això es de agrair. Quan veiem la llum i sembla que ja s'acaba la canal ve un flanqueig a la esquerra amb neu que per mi (i que em perdonin tots) va ser una bogeria passar-lo sense assegurar-nos perquè encara que fàcil de passar i amb bona traça, la timba era mortal de necessitat. Es munta una "R" que no bat record d' audiència però crec que l'iguala, deu persones doncs arriben la Montse i el Nor, tots encaramats a la pared mirant la sortida de la canal. Una pala de 60º curta i que acaba en una cornisa de neu. Tenim la visita d'un isard que ens mira, amb cara d' incrèdul (que deuen fer tots aquests tontosapiens penjats per aquí) i també la de un ratolí descobert per el Martí per les fissures de les roques i que vaig pogué fotografiar de cul. Qui mes qui menys pensava que això s'acabava aquí i que teníem que tornar per el mateix lloc, però apareix l'home aranya Alex i ens explica lo que farà ell i nosaltres després. Comença a pujar i va muntant uns passamans amb tres seguros (l'escalada s'ha convertit en una ferrada, que mes podem demanar?) Arriba a la cornisa, anirà a la dreta? anirà a la esquerra? doncs tots equivocats, trenca la cornisa amb el piolet i fa un passadís per arribar a dalt (quins collons que té), munta seguros clavant piolets a la neu i ja podem començar a pujar la resta. Comença l'Ana, a dalt sense problemes, la segueixo jo muntant un machard seguin instruccions de l'Alex així podem pujar de dos en dos, l'Olga darrera meu i tot seguit la resta del grup van arribant a dalt. Ja hi som tots, objectiu aconseguit, comença a nevar una mica i bufa el vent, fa fred. Recollim material i a buscar la canal Cristall per baixar. Un altre sorpresa ens espera i aquesta molt agradable, podem baixar fen tobogan, tots com nens petits vinga muntanya baix disfrutan a tope, inclús alguns tornaven a pujar uns metres per tirar-se un altre vegada. Arribem al Prat del Cadí posem el material en ordre i seguim fins els cotxes, ja son les 20.00, han passat casi 12 hores, quin dia mes ben aprofitat.

Text: de la crònica d' en Joan Ramon, i altres fonts.

Fotos: Montserrat Andreu, Joan Ramon Montes, i Dolors Gurri

Amitges amb raquetes, 29 i 30 de març

La Marimar està fent un curs al CAR de Sant Cugat i ha de fer unes hores de pràctiques, i ha decidit compartir els seus nous coneixements amb els seus consocis del CEC. Quina por!

Ha fet de vocal acompanyant en pràctiques en la sortida oficial de raquetes a Amitges que ha portat l'Emili.

...El dissabte vàrem fer la trobada reglamentària per esmorzar, al bar Sport de Bellcaire d'Urgell, i després directes cap a Espot, i a l'aparcament de l' entrada del parc. Varem pujar cap el llac de Sant Maurici on varem dinar amanyagats per el primer sol primaveral. Poc després de deixar el llac ja ens calçàvem les raquetes, i el grup de 9 membres es va anar estirant cap el llac de Ratera, on es va decidir no fer cas de les propostes de l'Emili d'allargar la ruta en direcció al port de Ratera per entrar per d'alt al refugi d' Amitges, des de l' Estany dels Barbs. Poc després de les quatre de la tarda començaven a arribar els primers al refugi. Les cerveses de rigor varen confirmar l'estudi científic que ens ha repartit en Jordi Barquinero als companys del grup d'alpinisme: "Les propietats antioxidatives de la cervesa servirien per contrarestar el cansament muscular provocat per l'oxidament de les fibres del múscul ". Ens proposem com a conillets d' índies per un estudi de camp.

La proposta de fer un tomb pels voltants del refugi, va anar defallint a mesura que augmentava la mandra per tornar a calçar les raquetes. Decidits a quedar-nos al refugi, la Mariona, l'Anna, l' Albert, i en Xavier, fan trampes a les cartes amb un entusiasme perillós, mentre la Pepa i en Jose Manuel s'ho miren relaxats, en Fernando i la Marimar llegeixen, ...arriba en Valentí, el guarda del refugi, i la fa petar amb l'Emili.

Després de sopar, la tertúlia es va desmadrant, i les propostes son cada vegada més delirants, l'enquesta del blog d'aquesta setmana en dona fe. Ens salva del precipici el fet de que aquesta nit hi ha el canvi d'hora, dormirem una hora menys, a les deu tots al llit.

El diumenge, el dia s'aixeca amb ganes de fer emprenyar. Vent i núvols baixos, tots els cims emboirats. Esmorzem, i hi ha algun intent de renúncia, però l'Emili ho deixa clar: a muntanya es ve a patir... tots amunt! Sortim a quarts de 9, voregem el llac d'Amitges, primer pel sud i després per l'est, comencem a pujar en direcció nord, per un fort flanqueig de dretes. La Marimar s'ha de posar els grampons perquè li han deixat unes raquetes (de tennis?) que no li donen seguretat. Entrem a la coma d'Amitges que separa aquest pic, del Bassiero. Pugem tots junts a un ritme prou bo, fent petites aturades de reagrupament. A 2600m girem en direcció oest cap el cim d'un petit replà on ens reagrupem, reposem, una mica de líquid, i comencem la pujada flanquejant en direcció nord, cap el coll d'Amitges, però de seguida trobem un pas de roques, que immediatament ens mostra el vessant oest del pic net de neu, excepte els cent metres finals. És el resultat de l'hivern que hem tingut; poca neu i a més l'ultima nevada de Setmana Santa, el vent no va deixar fixar la neu en aquestes roques, i la va enviar més avall, a la coma. Deixem les raquetes a les primeres roques, i seguim en fila una mica dispersa. Poc abans del coll, girem en direcció nord-est, directes cap el cim. Ens calcem els grampons, i en Jose Manuel diu que ja en té prou, que ens espera on hem deixat les raquetes. El vent bufa fort i el cim no es veu per la boira. En aquesta situació cal anar tots junts per no perdre cap membre. Enfilem neu amunt fins arribar a un petit avantcim on es pot veure una espectacular canal que davalla pel vessant nord. L'ultim tram és curt i en cinc minuts som al cim. L'espai és petit i el vent intenta llançar-nos avall, però tenim temps de fer alguna foto en mig de la boira. No es veu res. Baixem tots agrupats en fila. I quan arribem a les roques anem a buscar el fons de la coma que baixa del coll d' Amitges, per retrobar la neu i no haver de tornar per el tram de roques per on em vingut, la baixada es fa més comoda. Recollim les raquetes i alguns piquen alguna cosa. La baixada la fem més dispersats, perquè el dia es va obrint i es veu perfectament tot el recorregut fins al refugi. Mengem una mica i reposem un quart d'hora al refugi lliure, on hem deixat part del material al matí, perquè en Valentí i els seus companys han tancat el refugi a les 10, per començar unes tres o quatre setmanes de ben guanyades vacances. No tornen obrir fins l'1 de Maig. Continuem la baixada fent petits grups de xerrada, i arribem a l'Estany de Sant Maurici a la vora de les tres de la tarda. Dinem, fins que un petit xim-xim ens diu que hem de continuar cap els cotxes. En arribar-hi el sol ja ha tornat a sortir fent una petita pausa per deixar-nos canviar la roba tranquil·lament. Ens volem aturar a can "Juquim" d'Espot a fer la cervesa però han mig abaixat la persiana fins a les 7. Decidim anar pcap avall i ens aturem a Llavorsí. Allà ens despedim els que van amb el cotxe de la Pepa i els del de l'Emili, que ha de deixar als companys a Bellcaire, on en Xavier ha deixat el seu cotxe.

Plou!. La tornada es llarga,... però en vindran més.

Text: de la crònica que la Mariona i la Marimar havien d'escriure, a quatre mans (que no a quatre grapes!), però no han fet( i algú ha hagut de fer-ho).

Fotos: Mariona, Albert, i Fernando