Avui és

SOBRE AQUEST BLOC

Us volem informar que des de finals del 2012 i principis del 2013, les activitats del Grup d' Alpinisme CEC que es publicaven en aquest bloc, les anem publicant internament en cròniques i fotos compartides amb altres eines de la xarxa.

No descartem en un futur tornar a publicar les nostres cròniques d' activitat en aquest bloc, però de moment deixem les aquí publicades com a mostra de les que es van fer durant aquest període que les fèiem públiques.


La vaca

"L'ocell del que parlaré és el mussol. El mussol no veu de dia i de nit és més cec que un talp. No sé gran cosa del mussol, així que continuaré amb un altre animal que he triat: la vaca.
La vaca és un mamífer. Té sis costats: el de la dreta, el de l'esquerra, el de dalt, el de baix. El de la part d'enrere té una cua, de la qual penja una brotxa. Amb aquesta brotxa s'espanta les mosques perquè no caiguin en la llet. El cap li serveix per a que li surtin les banyes i, a més, perquè la boca ha de ser en alguna part. Les banyes són per combatre entre elles.
Per la part de baix té la llet. Està equipada per a que se la pugui munyir. Quan se la muny, la llet ve i ja no para mai. Com s'ho fa la vaca? Mai no he pogut comprendre-ho, però cada vegada surt llet amb mes abundància.
El marit de la vaca és el bou. El bou no és mamífer. La vaca no menja gaire, però el que menja el menja dues vegades, així que ja en té bastant. Quan té gana mugeix, i quan no diu res és que està plena d'herba per dins. Les seves potes li arriben fins al terra. La vaca té l'olfacte molt desenvolupat, per la qual cosa se li pot olorar des de molt lluny. Per això l'aire del camp és tan pur."




Museu Pedagògic de París. Redacció d'un nen de 14 anys sobre mamífers o aus..

Rimpfischhorn

El nostre company Amadeu ens envia la crònica de la seva ascensió al Rimpfischhorn. És un entrenament per fer el Grand Combin a l' Agost.

Crònica de l' estada a Zermatt.
Amb desig renovat i desprès de dos anys de sequera, aprofitant que m´acompanya un matrimoni amic que aniran de turisme i pànxing (jo més aviat a patir o més ben dit gaudir patint), finalment carretera i manta cap a Zermatt, la setmana passada del 29 de juny al 5 de juliol viatjant aquests dos dies, per tant cinc dies de coll per matxacar-se el cos.
Contracto el guia de sempre (Richard Lehner per més senyes) i comencem el dimarts amb el Castor, des de el petit Cerví. Ja l´he fet més d´un cop i va molt be per aclimatar; aquesta vegada pateixo especialment perquè a la tornada el glaciar sembla un forn. Aquest pre-escalfament es amb la intenció de fer el Rimpfischhorn que es un cim molt maco i amb una part final mixta amb passos de tercer i tercer superior i pendents de fins 50 graus. Aixa doncs el dimecres hem d´anar al refugi de Fluealp, però com que l´aproximació es curta “i cal patir una mica més” la fem passant pel cim anomenat Fluehorn, que es d´uns 3.500 metres amb una aresta de roca de 2-3er i un pas de quart. A migdia arribem al refugi que es molt còmode, quasi un hotel, però que te un petit problema està a uns 2.690 metres; es a dir el Rimpfisch fa 4.199, doncs això vol dir botifarra de la bona (entre 1.600-1.700 de desnivell). Sopar i a dormir si es pot dir dormir, doncs cap amunt a les dos de la matinada i sortim a les 2,30 h. i amb puntualitat Suïssa. La pujada es molt dura i molt maca, llarga, la nit, la sortida del sol, la llum il·luminant les parts somitals i cada cop més refulgent l´entorn, el recorregut cada cop més complicat i finalment la part superior de roca i neu a partir d´un preciós i ampli plateau a uns 4.000 metres. Arribem al cim en sis hores (poder una mica menys, perdo el compte); emoció, alegria i molta gana i molta set, el guia suís es tan parc en paraules com “generós” en parades. Ara be la baixada, molt més perillosa tant per la dificultat intrínseca superior en una baixada, com pel cansament i la sensació de relaxació que cal fer marxar, tot mantenint la tensió i l´atenció. Es fa molt llarg però finalment sobre la 1,15 (sense parar com qui diu) arribem de nou al refugi i un hora més tard a Zermatt amb el telefèric.
Divendres el passo amb els meus amics i anem de visita a Saas Fee i dissabte, sant tornem-hi i em decideixo per la travessa del Breithorn, que es una aresta amb passos de fins a quart. Es una sortida més curta (poc desnivell desde el Klein Matterhorn), però molt intensa i la veritat en algun punt una mica “cagadet”, tot i anant amb guia. Finalment i amb el petit ensurt d´una patinada i un bon cop al colze, apart d´una mica de lumbàlgia per un mal gest (ja he fet els 40), més content que un gínjol cap a Zermatt, un sopar de mariscal amb la colla per celebrar-ho i diumenge cap a casa, prèvia compra de regals per les meves dones i formatge per un “tubo” pels amics i evidentment entre ells els del C.E.C.
Text i Fotos: Amadeu Gallart

Via Estasen al Pedraforca

Feia temps que el seu nom em rondava pel cap, amb aquella insistència de les coses importants que s’han d’acabar fent perquè sinó explotes. Vaig acabar rendint-me al seu nom, evocador de perills, patiment, dificultats i complicacions, i vaig descobrir que, al capdavall, el que havia estat en el fons de la meva consciència vertiginosa un nom equivalent a una gran via himalaienca, era en realitat una via d’escalada neta, pura, fàcil i amb unes vistes fenomenals.
La Via Estasen al Calderer, un dels cims secundaris del Pedraforca, va ser la primera ascensió d’escalada per la cara Nord d’un cim català, una escalada que va iniciar l’època daurada del muntanyisme català d’entreguerres. La via duu el nom del líder de la cordada de quatre que va pujar-hi, el 30 de juny del 1928.

Lluís Estasen i Pla, nascut a Barcelona el 1890, va ser un home avançat al seu temps.
En una època en què l’esquí era un esport minoritari reservat a turistes hivernals que, armats amb llargs i pesats esquís de fusta solcaven maldestrament la neu de les muntanyes, Estasen se’n va fer un professional i competí al llarg de gran part dels Pirineus, fins i tot donant classes a partir del 1919 als habitants del Pallars i la Vall d’Aran, per a donar-los eines per a sortir de l’aïllament d’aquelles contrades de muntanya.

Aquesta passió per la muntanya i l’esquí i unes immenses ganes d’aventura, van fer que fos pioner en molts camps de l’excursionisme. Introduí a Catalunya l’ús de piolet i crampons per a la neu, i això li va permetre realitzar la primera ascensió hivernal al Pedraforca, el 1919. L’any següent protagonitzà la primera escalada registrada a Montserrat, la famosa Gorra Frígia, i n’obrí d’altres encara importants. El 1922 arribà per primer cop amb esquís a l’Aneto, el 1924 realitzà la primera hivernal a la Pica d’Estats, i el 1930 ascendí de nou a l’Aneto, aquest cop pel mític corredor de la Vall de Coronas que duu el seu nom. El més impressionant de la figura d’Estasen no és només que hagués pogut realitzar totes aquestes primeres ascensions, sinó que ho hagués fet en una època on l’alpinisme a Catalunya es
limitava a les vies fàcils.

L’any passat es va celebrar el 80è aniversari d’aquella primera ascensió al Pedraforca per la Via Estasen. Va ser el quart intent del grup d’Estasen per a trobar una via factible. Estasen, Josep Rovira, Josep Puntas i Jofre Vila havien ja recorregut gran part de la via per trossos, pujant des de baix o despenjant-se des del cim. I aquell 30 de juny van aconseguir enllaçar tots els trams.
81 anys més tard, el 6 de setembre passat, també amb companys del Centre Excursionista de Catalunya, del qual formaven part Estasen i els seus companys, vaig aconseguir resseguir la mateixa mítica via. Ens va costar trobar el camí, encara que estigués marcat amb unes quantes indicacions de pintura sobre grosses pedres blanques, però finalment vam arribar al dit del Riambau, la grossa columna que s’aixeca al costat de la canal del mateix nom. Aquí comença realment la via, que s’aixeca ja d’inici amb un pas de IV- de dos trams de corda. Pensar que l’Estasen i companyia van fer tota aquesta ruta amb l’equipament de l’època, amb botes de claus i espardenyes per als trams més complicats, cordes de cànem lligades a la cintura i roba de felpa, sense els pitons clavats a la paret ni l’ús de friends i altres aparells d’escalada actuals, és esfereïdor. El que a nosaltres ens va semblar una via fàcil, devia ser en realitat una via complicadíssima per a ells. I amb tot, ho van aconseguir. El pas més complicat és el flanqueig, just al punt de l’anomenat Pitó d’Estasen, un punt on la paret s’erigeix vertical sense gaires punts per a agafar-se.
Estasen va trobar-se amb el mateix problema, però en comptes de baixar, va decidir fer una de les maniobres més perilloses a l’escalada, un flanqueig horitzontal cap a l’esquerra, per a buscar una canal per on podia continuar. El pitó, una precària assegurança per a fixar-hi la corda, devia ser poc per a impedir una caiguda. Avançant per una lleixa estreta i fonedissa per als peus, però amb unes bones preses per a les mans, vam passar el flanqueig, recordant que sota els centenar de metres que hi havia de caiguda lliure sota nostra, eren els mateixos que havien contemplat Estasen i els seus companys, que no duien ni tan sols un casc per a protegir-se. El flanqueig acaba al jardinet, un ample balcó amb vistes al Cadí, on el camí s’enfila altre cop fins a buscar la cresta paral·lela a Riambau, i d’aquí s’enfila per uns quants trams de II i III que es poden fer en ensemble, fins a l’escletxa de IV grau, l’última dificultat abans d’arribar al cim.

Per a commemorar aquella gesta de l’alpinisme català, la productora Fanatik Visual va produir L’altra cara de la Forca, un documental on es recrea aquella primera ascensió. Escaladors-actors actuals, vestits amb roba i material d’aquella època, refan la ruta pionera i donen a l’espectador una visió molt realista de les condicions amb què es realitzava l’alpinisme d’entreguerres.

El reportatge és més que recomanable. Aquí en teniu un petit avançament:

Estasen continuà vinculat amb la muntanya després d’aquella ascensió. Va ser el primer president del CADE (Centre Acadèmic d’Escalada) del CEC, a partir de la seva fundació el 1942 i fins la seva mort el 1947.

Morí a conseqüències d’una embòlia mentre anava a posar la primera pedra del refugi de la Jaça dels Prats, al peu del Pedraforca. Es va perdre així un dels millors plaers de l’escalada a la via Estasen: retornar al refugi i calmar l’estómac amb unes bones torrades amb truita i una bona cervesa fresca entre les mans. Però no hi va perdre gaire. A part de les diferents vies que porten el seu nom, un cim del massís de l’Aneto, la Forca Estasen, també l’immortalitza. I el que és més important i un més gran homenatge: el refugi del Pedraforca, el que tothom utilitza per a refer la seva via, porta el seu nom.

Si voleu veure tota la ruta, he trobat un video al youtube que la ressegueix en tota l’extensió:


Text i fotos: Jordi Canal

Barrancs Sorrosal, Cebollar, i Consusa Inferior

La gent del Grup d' Alpinisme CEC multiplica les activitats, de les canals glaçades, als barrancs, a les crestes estivals, o amb BTT per Bolívia, curses de muntanya allà on calgui, salts en paracaigudes, escalades als Alps, trekings a l' Himàlaia, ... Potser que ens asseiem a la vora al foc a explicar quatre contes i descansem una mica, o ens agafarà vertigen !


Crònica de barrancs a Ordesa


Amb un company de la Seu, en Feliu, decidim anar el cap de setmana del 20-21 de juny a practicar barranquisme a Torla. Els objectius son ambiciosos pels barrancs en si i per les condicions, al límit d´aigua en algun cas; barranc de Sorrosal, barranc del Cebollar (amb el salt del Carpin) i barranc de Consusa inferior, tots ells catalogats com d´alta dificultat.
El dissabte abordem els dos primers; el barranc de Sorrosal porta molta aigua i cal parar molta atenció, fins i tot cal vorejar pels laterals alguns ràpids que estan impracticables. Tot es va desenvolupant amb emoció, aquí un salt, allà un tobogà i més enllà un ràpel aterrissant en un drossatge; però com a final el cop de gràcia, dos cascades amb aigua “a sac” de 45 metres cadascuna amb una marmita intermitja que sembla el cantàbric.
Cansats i quelcom esgotats per la tensió nerviosa, un mos i cap al Cebollar. Aquest barranc no porta un cabal tan elevat però és complicat tècnicament, i més pel cansament que arrosseguem. De tota manera conforme baixem no ens podem tenir del que ens espera, la sortida del barranc amb el famós “Salto del Carpin”, cascada de 130 metres amb tres ràpels en paret. Doncs aquí ens tens un pèl acollonits però fotent-li sang freda a l´assumpte i cap avall.
Un cop enllestit el segon barranc cap a l´hotel, ja n´hi ha prou per avui (unes 9 horetes en remull, i fresquet).
Diumenge ens aixequem amb agulletes etc. Però esmorzem a correcuita i cap al barranc d Consusa inferior, que en aquest cas està sec, però que és d' esforç sostingut amb un r`+apel i molta corda. En la segona marmita trampa, que està seca faig sortir el Feliu al demunt de les espatlles, i jo estic una bona estona per fer-ho, i finalment ho aconsegeixo a base de "jumar" i "machard" ( o estava molt cansat o sóc basyant més fluix que no pensava).
Com tot al final sortim del barranc i contents cap a casa doncs hem assolit l´objectiu que no era com diuen “moco de pavo ni bigotillo de gamba".

Text i fotos: Amadeu Gallart

Una tassa de te. Filosofia i muntanya.



Un home que busca la veritat ha sentit dir que el guru més savi de tot l'Índia viu al capdamunt de la muntanya més alta del país. Aquest buscant la veritat tresca per planes i valls fins que arriba a la muntanya llegendària. És increïblement costeruda i més d'una vegada rellisca i cau. Quan arriba al cim està ple de talls i de rascades, però allà dalt es troba el guru, assegut amb les cames encreuades tot contemplant el paisatge.
-Oh, guru savi - diu l'home que busca la veritat -, t'he vingut a trobar per preguntar-te quin és el secret de la vida (telos).
-Ah, si, el secret de la vida - diu el guru -. El secret de la vida és una tassa de te.
- Una tassa de te? He pujat fins aquí dalt per descobrir el sentit de la vida i em dius que és una tassa de te ?!
El guru s'arronsa d'espatlles.
- Doncs potser no és una tassa de te.

Text: del Folklore ... del carrer
Dibuix: "Au vrai sommet". Samivel

.... no a tothom li ha d'agradar necessàriament el te, o potser, per viure seguint la naturalesa hem de tenir, prèviament, un adequat coneixement de la mateixa.

Patou dels Pirineus

Quedada Montserratina

3 d'Octubre de 2009

Este finde la nena Nuria nos ha convocado a los nens y a las nenas para una linda quedada escaladora en Montserrat ... calificación de la salida: QUE GUAY NOS LO HEMOS PASADO!!!!!
El evento comenzó el sábado sobre las 8 de la mañana entre el Refugio de Santa Cecilia y el Monasterio de Montserrat, puntos principales de quedada.
Los protagonistas, pues los más o menos habituales:
- Nuria Perapoch.
- Nuria Freixer.
- Montse
- Olga
- Lluisa
- Iván
- Enrique Murga
- David Valls
- Xavi (nueva incorporación. Qué dios te pille confesao!!!)
- Ricardito (nueva incorporación que no hemos podido certificar, ya que después de esperarle en el refu media hora, no sabemos dónde se ha metido.Gracias Joan Ramon por el sms)
- y yo misma con mi organismo.
Tras los retrasos, subimos desde el Monasterio hacia Sant Jeroni, dirección zona de Gorros.
Repartidos en dos grupos (uno compuesto por Lluisa, David y Enrique, y el otro por el resto de peña) quedamos a pie de vías para hacer las cordadas. En plena aproximación, jejeje, oimos una vocecilla que nos llama y de repente COÑOOOOOOOOOO!!!! JOSE BERMUDO Y SU COMPIII que también van para alla!!!!!
Después de una sudada interesante en la aproximación, llegamos a pie de vías. Aquí ya empezó el cachondeo habitual y tras multiples debates tipo "La clave", nos repartimos en cordadas y vías:
1. Jose Bermudo y su compi se quedaban en el Gorro Fregi (perdonad si no pongo el nombre de la vía que hicisteis, pero no me acuerdo :-()
2. Enrique y David también se quedaban en el Gorro Fregi (idem lo del nombre de la vía).
3. Olga, Lluisa y Xavi iban para la Magdalena Superior (idem lo del nombre de la vía).
4. Ivan y las Nurias a la Magdalena Inferior a hacer la Walt Disney.
5. Montse y yo a la Magdalena Inferior a la Bi Potens.
Cada oveja con su pareja, empezamos a atacar la zona (chan chan chan chaaaaaaann cha chaaaaaaaaaann!!!! música de Darth Vader en el Imperio Contraataca ;-) ).

Montse y yo optamos por la BI Potents, entre otras cosas, porque era nuestra primera vía larga solitas y no queríamos meternos en berenjenales innecesarios.
Con más que respeto empecé a abrir el primer largo, que en un principio no me pareció muy dificil pero que, sinceramente, bajo mi excasa experiencia en roca, era más que suficiente. Mirando muy muy muy muy pero que muy bien la vía, fui poco a poco chapando hasta llegar a la primera reunión. Al ser mi primera vía larga como primera no tenía ni pizca de ganas de cometer ningún error y puede parece una chorrada (más que nada porque la vía es un V+), pero la concentración que puse en abrirla, fue máxima. Mientras, oía los animos de mi compi de cordada y de nuestros vecinos de via (Iván y las Nurias) animándome. Llegada a la primera R, no me pareció excesivamente complicados los pasos, pero lo dicho, en ningún momento bajamos la guardia (ni Montse ni yo). El segundo y tercer largo, me parecieron un pelín más complicados. He aquí los pasos de V+. De hecho, jejeje, soy sincera, hubo un momento que tenía una moto en la pierna que parecia una Kawa (Saki) ... pero ... salió bien . y la sensación de llegar a la cima de la vía como primera fue impresionante. Casi se me saltaban las lágrimas de la emoción al poder comprobar que por fin, mi miedo a la escalada se estaba superando .... Ya sé que sólo es un V+, pero partiendo de la base que hace un año me daba pánico cogerme a la roca, para mi, esto supuso un gran triunfo (Lluisa, el Freebloc funcionaaa!!!!!!!!!!!!! :-) ).
Serían las 14:00 y Montse y yo estabamos arriba de la Magdalena Superior, miramos hacia el Gorro Frigi y David y Enrique tambien habían terminado. De repente, giramos la vista hacia la Gorra Marinera y le digo a Monste ... oye? esos nos son Albert y Agnés? toma ya, que siiiiiiiii!!! jajajaja!!! pues nada a grito pelao saludándonos y contándonos la vida en verso :-)))))))). Otros dos más al Festival de Gorros :-)
Mientras, Olga, Lluisa y Xavi coronaban la Magdalena Superior y , ya como guindita del pastel, nuestas Nurias e Iván llegaban también a la cima de la Magdalena Inferior. Impresionante el Festival entre aguja y aguja de gritos, fotos, saludos, FIESTA!!! FIESTA!!! ESTA NOCHE FIESTAAA!!!! ..........¡¡¡QUE PASADA!!!! :-))))))))
Poco más dió tiempo a hacer ese día, ya que cuando quisimos reunirnos todos a pie de vía era un pelín tarde y optamos por tomar una cerveza de la victoria (dícese también "descanso del/a guerrer@") en el Monasterio, sitio dónde se incorporaron Ruben y su chica (perdona hija, pero con el jachondeo no me acuerdo de tu nombre :-( ) a la quedada y las botellitas que nos esperaban en el refu. Nos despedimos de Nuria Freixer, Enrique, David y LLuisa, y fuimos al refu que nos estaba esperando nuestro artista invitado: SuperAdamIsra CUACUAC!!!!! Joder qué nochecita, aún no se cómo no nos echaron del refu, por dios qué risas con el vino y los tropecientos chistes que os marcasteis. Niña, aún me sigo riendo cuando me acuerdo del chiste de la burra (jajajaja!!! aishh coño es que se sale!!!).
El domingo nos pegamos el madrugón padre (a las 9 de la mañana, ;-)) y tras retirada de todo dios a sus respectivos hogares, ciudades, curros, etc, nos quedamos Olga, Iván, Xavi y yo que con intención de hacer algo por el sector de la Agulles.
Optamos por hacer la Bitlla, que aunque técnicamente no es díficil, tal y como dijo Xavi "tienes que tener el coco muy buen amueblado para sacarla".ya que en el segundo largo no hay ni un puñetero parabolt, ni un puñetero sitio dónde equipar, con lo cual el factor "fe" es tremendamente importante. Mi más sincera enhorabuena a Iván por abrirla y equiparla y también a Xavi por hacerme de primero. Firmitas y chorraditas en el libro de piadas de la cima y alé, otraaaaaaaaaaa cervecita (esta vez en Monistrol) como descanso del/a guerrer@. Con la tonteria, llegamos a casa a las 22:30 con un muy buen sabor de boca (jejeje, el de la cerveza :-P ... y otras cosas ...) y habiendo disfrutado de un fin de semana guapo, guapo!!. ..... ahora sólo nos queda esperar a la próxima parada: Despedida Alex en la Cresta del Peiraforca.

Text: Laura Martín
Fotos: Montserrat Andreu

Cresta del Carlit

11 de setembre de 2009

Onze de Setembre, Diada de Catalunya. Nosaltres ho celebrem fent la Cresta del Carlit, a la Catalunya Nord. El Gerardo, el Jose, l'Oriol i jo ens trobem al costat del llac Passet, allà on s’acaba la carretera després de passar el poble de Porté.
Hi ha dues rutes fins al Llac Lanoux (o Lanós), però jo sempre vaig per la dreta, que em sembla més curta i el Sol dona més tard; així fas la pujada a l’ombra que a l’estiu sempre és d’agrair.
Fem la primera parada al refugi dels enginyers. Aquest refugi té una part lliure per unes 6-8 persones, més o menys en bon estat; ens va sorprendre la part on estan els serveis. Hi ha tres w.c. molt nets i una habitació que està habilitada com magatzem, suposo la fan servir els guardes del refu quan està obert.
Continuem fins el LLac Lanoux on deixem el GR10. En aquest punt es pot contemplar la “naturalesa de la mà de l’home”. La paret enorme de la presa del Llac Lanoux, doncs ja no és un llac sinó un pantà, però no vull discutir-me amb els francesos.
El camí segueix sinuós flanquejant la vall per la dreta i després quan s’obra ja pots veure el Carlit, també anomenat Pica del Carlit. Arribem als Estanys dels Forats tot just quan girem a l’esquerra per anar a buscar el coll on comença la cresta.
Mirem les ressenyes del "Sr. Paco" i l’entrada no té cap dubte. És una canal completament descomposta que puja bastant vertical, on cal anar molt en compte per la caiguda de pedres. El Jose s’ha deixat el casc i per evitar ensurts, li dic que vagi davant.
Segons les ressenyes uns 100 metres més amunt hem de deixar la canal i enfilar-nos a la esquerra, ja a tota cresta, on hem de trobar un diedre amb un pas de III+, però el Jose i l'Oriol anaven tan ràpids, que quan vaig recordar allò dels 100 metres ja estàvem gairebé al final de la canal tocant l’aresta.
Ens vam saltar potser el pas més complicat de tota la cresta, doncs ja fins al cim la dificultat la tens que buscar tu mateix. Primer arribas al Pic del Carlit de Baix, i després del coll on acaba la tartera, ja estàs a la Pica del Carlit.
Hi havia més gent que a les Rambles i no es vam quedar més que 10 minuts. Baixem cap a el Coll dels Andorrans. Fent aquesta baixada vam gaudir més que fent la cresta, doncs era II+ i havies d’anar amb molt de compte. Després del coll segueixes baixant per una tartera, amb inici molt vertical i ja més avall amb rocs i pedres més grans. Es va fer una mica llarga aquesta tartera que et porta fins al camí de tornada.
Parem al costat del llac a recuperar forces i seguidament continuem la marxa fins als cotxes.
En total vam trigar nou hores en fer tot el recorregut amb parades i tot. Aquesta sortida m’agradaria fer-la amb neu fent nit al refu doncs la dificultat té que augmentar considerablement, sobre tot a la cresta que va ser molt fàcil, potser massa fàcil.

La vida és un viatge on no hi ha camins plans, tot son pujades i baixades.
Arturo Graf

Text i Fotos: Joan Ramón.

Cresta del Pedraforca

6 de setembre de 2009.

El Pedraforca, muntanya entre muntanyes, màgica no hi ha altre igual. Escola dels millors escaladors i dels amants de la natura. Quan anem, sempre ens sorprèn, ja sigui per la seva situació, pel seu tipus de roca o pels seus penya-segats.
Alguna sorpresa ens té preparada. I així va ser aquest diumenge de setembre quan el Ferràn i jo vam anar a fer la seva cresta.
Amb la ressenya a la mà, enfilem la tartera sense saber gairebé per on marxa el camí, però que més o menys anem intuint. Arribem al fil de la cara nord i fem una parada per agafar forces.
En res comencem la primera grimpada, que de mica en mica ens porta d’aquí cap allà, però sempre per l’aresta i de tant en tant una mica flanquejant per la dreta. Pujada sostinguda però més o menys fàcil, anant amb compte per la caiguda de pedres.
Arribem al primer ràpel de baixada, el famós Gat, que des d' aquesta perspectiva té forma de roca i res més.
Mirem la caiguda de 30 metres tot inspeccionant l’instal·lació del ràpel; seguidament ens mirem, quedant-nos callats un moment; després reacciono i li dic: tu com ho veus? ... típica pregunta, d’aquelles que gairebé no et surten les paraules perquè se't han posat tant amunt que quasi no pots ni parlar.
Ens mirem l’instal·lació un altre cop. Un "marlet" amb quatre bagues clavades amb dos claus i un "maión" petit penjant de les bagues on has de penjar la corda.
Mare meva !!, en això hem de confiar. Passem la corda i el valent de torn, o sigui jo mateix ... el primer en preparar-se per baixar.
Fins i tot la sortida és dolenta, doncs has de donar la volta al marlet quasi sense poder posar peus enlloc. Tot això amb tota la cara nord del Pedra a la teva esquerra.
Millor mirar a la dreta. Comença la baixada i primera sorpresa. Hi ha un tros volat. Peus a l'aire i seguim baixant de mica en mica fins tocar peus a paret.
Segona sorpresa. Aresta afilada fins el coll on està la reunió. Com et vagis a un costat o a l’altre fas un pèndul, que després ja m’explicaràs com surts d’allà.
Arribo al coll i m’asseguro tan ràpid com mai ho havia fet abans. Ferràn ja arriba, però amb avantatge, ja que li explico com és la baixada i ho fa sense problemes.
Estem al Gat.
Pas de III+ assegurat pel Ferràn amb el seu flamant triple friend; després d’un aeri flanqueig ens espera el segon ràpel, aquest de 28 metres.
Aquest ràpel ja no és tant aeri, doncs té una gran terrassa al mig abans d’arribar al següent coll.
En aquest coll acaba la famosa via d’escalada Omedes.
En realitat i segons la guia, en aquest punt comença la cresta.
I en realitat, el meu coco pensa ....... i un c....... de mico. I tot allò que hem fet abans no compte pas !!
Seguim les ressenyes (marques vermelles o potser taronges) arribem fins la Cova; d’aquí flanqueig per una fissura a la dreta; després tirant amunt, arribem al Calderer.
Davant tenim el Pollegó Superior, que està ple de gent.
Busquem la baixada fins la Bretxa Riambau que es fa per unes minúscules cadenes o bé fent ràpel.
Ens decidim per les cadenes, però gairebé millor hagués estat fer un ràpel, doncs la suor de les mans et fa patinar i no és molt agradable.
Arribem al Pollegó. Foto de rigor que ens fan unes noies molt simpàtiques, recuperem forces i enfilem tartera cap a baix.
A Saldes ens espera la "clara", imperdonable, després d’aquesta aventura que la muntanya màgica ens ha deixat assolir.
Vull confessar que vaig somiar dues nits seguides amb els ràpels i les seves “segures” instal·lacions.

Ningú arriba al cim acompanyat de la por.
Publio Siro
Text i Fotos: Juan Ramón.

Cresta del Pic del Infern.

30 d’Agost de 2009

El Pirineu Oriental sembla que no s’acabi mai i, buscant i rebuscant sempre trobes un pic, una canal, una vall, una cresta que no és cresta però que ho sembla, i quan la puges et quedes satisfet i penses - per aquí segur que no ha pujat mai ningú - .Però bé, aquest no és el nostre cas, doncs la cresta que ens ocupa està ressenyada en llibres i guies, i el dissabte dia 30 d’Agost del 2009 vam quedar per anar a fer aquesta cresta un grup de quatre persones, Ferràn, Miguel Angel, Gonzalo i jo.
En la guia del Sr. PakoCrestas” la cresta està ben ressenyada, però hi ha una frase clau que diu sólo queda pasar la Coma de l’Infern” que a més d'estar en negreta, aquí, qui us escriu, després de llegir-ho cinquanta vegades no ho tenia gaire clar, millor dit, no ho va llegir bé. Total, que la cresta era SSO però no exactament i, com hi havia una altra cresta de les que he dit abans, que no són crestes ni són res, sinó una pujada fins el cim, doncs vam anar a petar just a una d'aquestes.
Comencem a pujar i, en res ens adonem que aquella no era la cresta bona doncs davant (a l’altra cresta) es veien perfectament els dos gendarmes que té la verdadera cresta. Ja no fem marxa enrere, així doncs seguim pujant, i com tenim unes ganes d'escalar parets que semblem sargantanes, veiem unes vies no gaire llargues per intentar treure'ns de sobre la equivocació de la cresta.
No triguem ni un minut en decidir-nos, i els que obren via ja tenen els peus de gat posats; jo particularment el primer de tots, doncs els estreno en aquesta ocasió i tinc unes ganessssssssssssss !!!. Ferràn i Miguel Angel en una via i Gonzalo i jo a l’altra.

Quan Miguel Angel ja quasi ha arribat dalt, jo encara estic decidint per on començar i, quan ho faig i començo a trepar decideixo baixar, perquè "allò" on m’agafo se'm queda literalment a la mà. Em quedo dos minuts pensatiu i em dic a mi mateix “quin ridícul de peus de gat” i sense pensar-me'ho més torno a enfilar la via.
La goma dels peus comença a fer efecte al meu cervell i la cosa sembla que funciona, no sense patir i posar tres tascons per si de cas; per fi aconsegueixo arribar dalt i muntar la reunió perquè pugi el Gonzalo.
Després anem a l'altra paret perquè ho que hem fet ens sembla poc; Ferràn obre via per pujar després tots tres (quina diferencia quan puges tenint una corda davant dels teus nassos). Fet això, ja només ens queda pujà al cim de l’Infern, fer les fotos de torn i, tornar als cotxes pensant ... quina “cagada ”això de la cresta.
Però aquí no s’acaba el cap de setmana i com diu l’Albert que tinc el record de repeticions, al dia següent torno al mateix lloc amb el Ricard i l’Oriol. Aquesta vegada siiiiii !! ... i enfilem la Cresta de l’Infern després de passar la Coma de l’Infern (en negreta), que per cert, mai havia vist un pedregat tan enorme de pedres i roques al piri oriental. La cresta no té cap dificultat, inclús els dos gendarmes són fàcils, això si, la timba que té la pared O de l’Infern és impressionant, recorda una mica a la del Eiger, però en petit es clar. A qualsevol que li digui que vaig necessitar dos dies per fer la cresta del Pic de l’Infern, no s’ho creurà pas.

Que seria de la vida si no tinguéssim el valor d’intentar quelcom nou?
Vincent Van Gogh


Text i fotos : Joan Ramón.

Panticosa: GARMO NEGRO

18 i 19 de Juliol de 2009

Pues si, lindo finde alpino que nos hemos cepillado para el cuerpo.

En mi caso, la alta montaña comenzó el viernes a la hora de la comida: tuve el placer de conocer personalmente a Edurne Pasabán en un picapica que organizó una de las empresas cliente con las que colaboramos en mi curro. De hecho, Lluisa es la que lleva el correo de la alpinista y, claro, jeje, invitación al canto que nos cayó.
Sólo decir, que la acribillé a preguntas(debió acabar hasta las narices de mi) y que sigo pensando lo mismo de ella ¡¡¡QUÉ MAJA ES!!!! Tras la emoción de conocer a la ochomilista, partimos el grupo calavera (Montse, Gloria, Isra, Olga y yo) en la Bestia, dirección Biescas, dónde nos encontraríamos con Santi, que nos hizo de expedicionario a la hora de buscar un chamizo pa dormir.
Con el buen sentido de la orientación que me caracteriza, jeje, elegí el peor camino para llegar allí, es decir, por todas las curvitas desde Ainsa hasta Biescas. Sin comentarios (juas) ... llegamos a la una y media de la madrugada.
Visto el panorama, nos metimos en una linda casa okupa, jejeje, que a mi parecer estaba llena de fantasmas, porque joder con el sitio!!! IDEAL DE LA MUERTTTEEEEEEE!!!!! :-D
A la mañana siguiente, nos levantamos a las 09:30 y media de la mañana, pimpampimpam, comenzamos la ascensión hacia el Garmo Negro a las 11:30 ....olé el madrugón!!!!
Ni que decir tiene la depresión que me entró al ver como estaban los lagos de Panticosa. Especulación tope .... spas, hoteles ... ¡¡¡han construido hasta un Casino, por diosss!!!!! lástima de cocktel's molotov y bombas lapa a los responsables de semejante aberración ...
Dejando atrás todo este panorama desolador, empezamos la ascensión por detrás del refu de Casa de Piedra, a unos 1630 m de altura.
Tras perdernos unas cuantas veces (cada día me gustan más los mapas de Alpina, cualquier parecido con la realidad es pura coincidencia) nos encaminamos correctamente por la cascada y el barranco de Argualas, dirección NE.
El camino, muy cómodo, empezaba en un sendero, continuaba esquivando el rio (bueno esquivando y metiendonos dentro de él) para al final adentrarse en las pocas lenguas de nieve, que aún sobrevivían al calor veraniego.
En tres horas aproximadamente, habíamos llegado al collado de Argualas.
Desde aquí, Gloria, con la tontería, siguió a su ritmo diesel, poquito a poco pero sin descanso, para coronar el primer tresmil del día, el Pico de Garmo Negro (3064m).
Primer osito de gominola!!!!!!!!!!! y .... sorpresita cimera: nuestros nengs, que nos cuidan que es una pasada HABIAN SUBIDO UNA SANDIA LICA LICA!!!! QUE VIVAN LOS NENGS!!!!
Con una calma de la leche, nos cepillamos ositos, la sandia, chuches, etc etc ..vamos que nos dieron las 16:30 de la tarde en el Garmo.
Alé, pues a por el siguiente ....pero sin estrés ehhhhh¡¡¡ no vaya a ser que nos de un paro cardíaco
Caminito fácil con algunos pasitos de II era lo que había hasta el Pico de Algas (3024m).
Las vistas dirección Midi d'Ossau eran una pasada ...pero una ligera niebla proveniente del mismo Midi, nos hizo apretar un pelín el paso, precavidos frente a un posible cambio repentino de direccion del viento.
En una media hora, alcanzamos el P. de Algas. Aquí ya ni ositos ni na, jejeje y es que nos habíamos puesto hasta las patas en el G. Negro.
Foto finish y para el siguiente.
Atravesando una cresta light, con pasos asequibles, llegamos hasta nuestro tercer objetivo del día, el Pico de las Argualas (3048m).
Hacia freski freski, el tiempo estaba empezando a empeorar, con lo cual, última foto y para abajo, no vaya a ser que .....

Tras unas cuantas violaciones por parte de Isra a Olga, fuimos descendiendo poco a poco, amenizando el camino con actividades variadas ("guerra de bolazos de nieve", "salta sobre la piedra y no toques la hierba", "toca la hierba y pasa de las piedras", etc etc).
A eso de las 21:30 llegabamos a la "asquerosa zona de especulación urbana" de los lagos de Panticosa ...
Allí nos dimos una remojadita de cuerpo, unos en el rio y otras (con todo su santo morro) en el baño del hotel, para adecentarnos un pelín y que las moscas no nos persiguiesen.
Vuelta a Biescas, a la casa okupa de la "Bruja de Blair" y cenorro que te flipas .... (y por supuesto, tienda "privada" para otr@s, jejeje ).
Al día siguiente, la actividad fue exhaustiva, movimiento de lengua sin parar durante 8 horas ¡¡¡¡madre de dios como hablaissssss!!!! y vuelta a Barna, para concretar los últimos preparativos de la siguiente actividad: CUATROMILEANDO POR ALPES SUIZOS-ITALIANOS.
Pero de momento hoy, disfrutaremos de las cimas hechas y del CONCIERTO DE MADONNA

Text: Laura Martín
Fotos: Montserrat Andreu

Que l'arbre ens ajudi a veure el bosc

Perquè el caràcter d'un ésser humà mostri les seves verdaderes qualitats excepcionals, és necessari comptar amb la bona fortuna de poder observar les seves accions al llarg dels anys. Si les seves accions estan desproveïdes de tot egoisme, si la idea que les dirigeix és d’una generositat sense exemple, si les seves accions són aquelles que certament no busquen en absolut cap recompensa i si, a més, ha deixat una emprenta visible en el món, estem llavors sense cap marge d’error, davant un personatge inoblidable.
Jean Giono (1895-1970)



Curtmetratge megapremiat dirigit el 1987 pel canadenc Frédéric Back, basat en la novel·la de Jean Giono.

 
ir arriba