Avui és

SOBRE AQUEST BLOC

Us volem informar que des de finals del 2012 i principis del 2013, les activitats del Grup d' Alpinisme CEC que es publicaven en aquest bloc, les anem publicant internament en cròniques i fotos compartides amb altres eines de la xarxa.

No descartem en un futur tornar a publicar les nostres cròniques d' activitat en aquest bloc, però de moment deixem les aquí publicades com a mostra de les que es van fer durant aquest període que les fèiem públiques.


Vies Ferrades de Catalunya i Andorra



El nostre company Ignasi Vidal, juntament amb en Marc Pérez i l' Albert Gironès, han publicat una nova guia de vies ferrades, que presentaran a la sala d' actes del CEC, el proper dimarts 29 de novembre a les 8 del vespre. Hi esteu tots convidats.



VI Congrés Excursionista Català


Aquest passat cap de setmana de l' 11 i 12 de novembre, s'ha celebrat al Cosmocaixa de Barcelona el VI Congrés Excursionista Català. Fa 30 anys que no teníem un congrés, i en feia cent des de el primer del 1911 a Lleida.

El dissabte al matí, societat, cultura i muntanya amb l' Enric Faura, Joan Casòliva i Francesc Roma, el de sempre, ben raonat, però déjà vu. Després autobombo Juanjo Garra / FEEC. A la tarda, estudis, formació, i marc legislatiu. Espès i interessant al 50%.

El diumenge amb menys assistència, competició i mitjans, amb joves esportistes d' èlit de la FEEC. Després màrqueting i excursionisme. Espès al 100%.

Abans de dinar, models de gestió d'entitats. Autobombo del CEC, voluntariós intent del C.E. d' Olot amb el jovent, i el Madteam reconeixent que només són una agència de gestió de targetes federatives.

Aquí ja en varem tenir prou i varem anar fins a Vic a la Fira (fireta) de Muntanya.

Per fer un petit resum, podríem dir que es va fer el que es podia fer amb el temps que hi havia. Es va intentar tocar una mica tot, però el futur dels centres excursionistes no va trobar les eines necessàries. Una (altra) oportunitat perduda.

Emili Rissech

Campament d' Alpinisme. Estiu 2011. Capítol 2, Balaitous, Musales, ...

... SEGUEIX (del primer capítol publicat el 31 de Juliol)

Dimarts, 19 de Juliol.
Toca pluges segons les previsions, però també sol, i núvols. Plou tota la matinada. O sigui que ens ho agafarem en calma i per un dia no anirem a muntanya. Esmorzem tard, ja sense pluja i amb un sol que s'agraeix. Després agafem el cotxe d' en Joan i anem a Sallent de Gàllego de compres. Fem un vol pel poble, comprem salsitxes i morcilles. Avui arriben la Mariona i en Fèlix, i els hi tindrem el plat a taula. No podem evitar visitar un parell de botigues de material de muntanya, però inexplicablement tenim seny i només comprem un parell de mitjons. Un ruixat ens fa fora de la terrassa del casino del poble, encara que no dura ni cinc minuts. Seguim la carretera que va Lanuza, deixem el cotxe, i baixem fins al poble que ha estat restaurat amb respecte per l' original; cases i apartaments per llogar, i un hotelet que convida a entrar-hi. Tornem al càmping i arriben la Mariona i en Fèlix, dinem plegats. A la tarda entre lectures, mirar mapes, fer minicrònica que enviem al Grup (tenim ordinador i wi-fi !), i preparar l'ascensió al Balaitous, no ens adonem i és hora de preparar el sopar. Sopem i la fem petar entre galetes i limoncelo d' en Fèlix. Fot un fred que pela !
Dimecres, 20. Fa bo! Ens llevem mandrosos, i tardem a esmorzar i preparar les motxilles, tenim tot el matí, perquè esperarem que arribi l' Albert Arboles. No estava previst que vingués però ha pogut fer un forat a la feina i arriba al migdia a punt per dinar tots junts. Poc després de les tres sortim amb un parell de cotxes cap a l' aparcament de l' embassament de la Sarra, on comencem l' aproximació cap el refugi de Respomuso. Cadascú al seu ritme fem el camí que segueix el curs del Aguas Limpias fins a l' embassament on trobem el refugi a la seva riba dreta. Un grup d' adolescents catalans estan asseguts al davant del refugi, dues parelles s' expliquen la seva jornada muntanyenca, i potser tres o quatre passavolants més. Ni mig ple, ni mig buit. L' Òscar, que ha vingut corrent fent un entrenament lleuger, ens atrapa amb la gerra de cervesa als dits. El sopar no millora les expectatives que ens havíem fet. Segur que no som imparcials, però com als refugis del CEC no es menja enlloc. El nostre dormitori és el Musales, premonitòriament.
Dijous, 21. Esmorzem a 2/4 de 7, i aproximadament tres quarts d'hora més tard, sortim seguint les fites que enfilen per la riba dreta barranc de Respomuso, cap a l' Ibon de Vuelta Barrada. Anem a un bon ritme, constant, de mica en mica guanyem alçada, anem paral·lels, i més o menys a la mateixa distància del barranc i de l' Aresta de la Bondidier. Aviat comencem a veure que el circ ens tanca i la Brecha Latour ens apareix a la nostra esquerra.
La brecha està neta de neu, però no així l' aproximació final. Per entrar-hi renunciem a la neu del costat de la paret amb una rimaia massa oberta. Ens decidim per la pala de neu que baixa cap al costat est. Calcem grampons i resseguim una antiga traça que només s' intueix. Pugem sense encordar, un primer ressalt es salva fàcilment, encara sense entrar dins la Brecha, l' Albert obre el segon ressalt seguit d'en Fèlix, la Mariona, en Joan, la Dolors, i l' Emili que tanca a darrera. Es van salvant els ressalts i en el tercer que després ja dona pas a la pared equipada amb una mena de rodons de ferro que fan d' esglaons, la Dolors s'ha quedat una mica distanciada dels de davant. Té una lesió als lligaments creuats del genoll dret, que l' ha tingut allunyada de l' activitat uns mesos, això ha fet que tingui aquesta cama poc musculada, i a falta de força a la cama, tira de braços. Un bloc que semblava prou segur, cedeix, i la Dolors cau uns dos o tres metres avall just damunt del ressalt que l' Emili encara no ha pujat. L' Emili pot esquivar el bloc, que només el colpeja lleument al maluc esquerra. La Dolors queda immòbil de bocaterrosa just al caire del ressalt, mig metre més, i hauria sortit volant cap avall.  " ...- Dolors, t'has fet mal?  "- ... tinc sang ..." L'Emili puja fins al seu costat. Sagna abundosament pel nas, on té una ferida, i un fort cop. Els companys que estan més amunt han seguit l' ascensió sense adonar-se de res perquè el tercer ressalt els impedeix la visió.
L' Emili crida pausadament sense alarmar a ningú:  ...- Albert !"  " ...- Si, digues ..."  " ...- , hauries de baixar amb la corda, la Dolors necessita encordar-se, ha caigut, però està bé. " 
Han estat parlant un moment. La Dolors ha dit de baixar, s'ha espantat( i qui no !), el nas li fa mal, i no sap si creu-re el que li diu l' Emili, que li treu importància. " ...-Baixar ara, és més difícil que pujar...", li diu, poc convençut. 
Arriba l' Albert que ràpidament es fa càrrec de la situació. Monta una reunió amb una baga, mentre la Dolors es posa el baudrier, ja no sagna. Puja el ressalt assegurada des de baix per l' Emili. L' Albert seguirà assegurant-la fins sortir de la Brecha. Tots tenim la certesa de que s'ha trencat el nas. Aturats abans de fer l'última pujada, la Dolors s' anima amb les bromes dels companys. En poc més de mitja hora som al cim.
Fa vent, de moderat a fluix, segons deia el pronòstic, que l' encerta. Al cim ens atrapa una parella que també eren al refugi. Després de les fotos no tardem a baixar. Anem cap al nord per començar a desgrimpar de seguida en direcció oest i després entrem de ple a la Gran Diagonal, per on seguim desgrimpant ara ja més fàcilment, tot i que cal anar en compte. Anem a poc a poc, i es fa llarga.
Quan deixem el rocam, en un collet, ens aturem per dinar. Seguim baixant, passem pel costat del Abrigo Michaud, i seguim fins al Ibón Chelau, des de aquí forta baixada fins a l' embassament d' Arriel Alto, que resseguim per l'esquerra i anem baixant pels altres estanyets d' Arriel al finals dels quals veiem la darrera llarga baixada que ens portarà fins al camí que ve del refugi de Respomuso. Quan hi arribem fem el camí de tornada cap a la Sarra, cadascú al seu ritme, gairabé tots individualment.
De tornada al càmping ens acomiadem de l' Albert que torna cap a Barcelona. Dutxa, i curt relax, hem de fer el sopar, ... bé no tots. La Dolors va a l' ambulatori que hi ha a Escarrilla, que està de guàrdia, i li diuen d'anar a fer-se una radiografia a... Osca! L' Emili l' acompanyarà a l' hospital i no tornaran fins a 2/4 de 4 de la matinada, i encara l' endemà hi hauran de tornar per la visita del otorrino. Finalment el nas no s'ha trencat, només una fissura i el dolor del cop.
Divendres, 22. Al matí un bon esmorzar recupera les forces perdudes i després, mentre uns van a l' hospital, altres feinegen pel càmping i fan compres pel sopar. i En Joan i en Fèlix tornen capa Barcelona.
Al vespre arriben en Javi (un company de la Laura) des de Donosti, la Laura i la Susanna des de Barcelona i l' Eduardo que torna venir des de l' Hospitalet de l' Infant. Quan arriben tots ja tenen el sopar a punt.
Els plans per demà són que la Laura, en Javi, i l' Eduardo aniran al Balaitous, el dubte és quin recorregut faran, la resta, Susanna, Dolors(ja recuperada), Mariona, Montse, Òscar, i l' Emili faran algun cim més tranquil.
Dissabte, 23. A les 6 del matí surten el grup del Balaitous, i en tindrem una crònica a part.
A les 9 quedem el grup que avui tindran a la Montse i l' Òscar com a guies. Porten vuit o nou mesos vivint a Escarrilla i coneixen sobradament totes les muntanyes dels voltants. Anem a Sallent i sortim d' uns 1.300m, des de prop de la piscina del poble, agafem un camí que passa pel costat d'uns horts, i més endavant trobem un corriol que puja per una pineda, està ben fresat i només cal seguir les marques i alguna fita, ens anirà pujant fins que trobem la pista que bé de l'embassament de la Sarra. L' anem retallant seguint un corriol i fins que arribem a un refugi precari a la Majada de Sancha Collons (textual, segons IGN-Spain), aquí fem una aturada per menjar quatre ganyips, i gaudir de l'excel·lent dia.
Seguim cap a l' Ibonciecho, a 2.350m aproximadament, que deixem a la nostra dreta sense atansar-nos-hi. D' aquí fins el coll en un quart d'hora, i deu minuts més fins al cim del Musales de 2.653m . Hem fet uns 1350m de desnivell.
Ens hi estem força estona a dalt el cim. Dinem i ens relaxem profundament. Quan decidim baixar ho fem sense presses i no serà fins ben entrada la tarda que no arribarem a baix. De tornada a Escarrilla, i sense passar pel càmping, anem a fer una cervesa a Casa Ferrer, bar-restaurant i estanc, abans hem reservat taula per sopar al Rincón del Sarao, restaurant de l' Hotel Sarao. Mentre estem a la terrassa de Casa Ferrer truca l' Amadeu. Han estat amb en Feliu fent un barranc a pocs quilòmetres, i estan arribant a Escarrila. Els esperem i ens expliquem mútuament les aventures del dia. En Feliu i l' Amadeu dormiran al Sarao.
Abans de sopar passem pel càmping a gaudir de la dutxa recuperadora, i tenim notícies del grup del Balaitous. En Javi ha baixat sense fer cim, estava tocat físicament. La Laura i l' Eduardo encara no han tornat quan anem a sopar a quarts de 10.
Sopem bé de preu i bo, i la fam no ens trepitja la parla. No retirem tard, l' Oscar demà vol matinar per entrenar, i els altres tenim un ull posat al rellotge, no en sabem res de la Laura i l' Eduardo. Quan arriben als voltants de les 12 de la nit, ja som tots dins els sacs.
Diumenge, 24. No tenim  pressa per llevar-nos. Avui només hem de desmuntar tendes, carregar els cotxes i tornar cap a casa. Fem un esmorzar de forquilla i ganivet, fem un repàs a totes les existències del rebost, i endrapem com lladres les més suculentes. La Laura l' Eduardo i en Javi ens expliquen les seves aventures d' ahir, l' Amadeu ens torna a explicar per enèsima vegada no sé quin barranc amb la Raquel i en Xavi S., mentre en Feliu l'escolta amb somriure compassiu, la Dolors ja ni recorda com te el nas, la Mariona pren bona nota del pernil, la Susanna somriu, i a l' Emili l' atabala la feina que queda per fer. I potser són roses.

Fotos: Dolors, Mariona, i Albert.

BARRANCS A "CABO VERDE"



Bona tarda companys; es molt llarg 
d´explicar així doncs faré petit resum i en parlarem en directe quan estigui bé, espero que aviat.

1-Part bona; estada a cabo verde efectiva de 10 dies, illa de Santo Antao
(es un retorn al passat, com el Pirineu de principis del segle XX, ambalgun matís de modernitat mínim). 9 barrancs seguits + una caminata de 7
hores el matí del darrer dia abans de marxar i posar-me malalt.

Ràpels espectaculars i molt alts (7 o 8 cascades de més de 100 metres i una de 250), ambient tropical, paisatge diferent, contrast cultural, pobresa etc.
etc. etc., difícil explicar en poques paraules.

2-El dia del retorn a la tardade dilluns 17 agafem taxi per anar al port i
agafar vaixell a l´illa de St. Nicolau on dormirem i a les 9 del dimarts
18 prendre l´avió fins Lisboa i d´allà a Barna. Al taxi no em trobo molt bé
(penso que es de la caminata sota sol tropical de 7 hores del matí), al
ferry pitjor i a l´arribada a l´hotel caic desplomat al llit.

No sopo, no esmorzo, vomito al aeroport i consegueixo pujar a l´avió repenjat de dos
companys, tot em roda (però vull sortir com sigui, no vull petar a cap
"hospital local"). El viatge em senta fatal (mareig+vèrtig i vòmits i avió
a sobre). No menjo i a Lisboa dimarts 18 a les 16 al baixar em desplomo a
l´aeroport (la malaltia+ dia sense menjar havent vomitat tot etc.).
Em porten a la creu roja, sucre baix, tensió baixíssima etc., soc evacuat a
un hospital (el de Santa Maria), les maletes viatgen directes a Barna; em
quedo amb una bosseta amb calés, la documentació i "lo posat" (pantalons
curts+samarreta+bambes). Em foten en una camilla a urgències en un
passadís i allà em passo dia i mig fins dijous al matí AMB EL QUE PORTAVA
A SOBRE, MAL ATÈS, MAREJAT QUE NO EM PODIA AIXECAR, SOL I BEN ENGOIXAT
(vaig dir als companys que no es quedèssin perque pensava que no calia i
que l´hospital seria una altra cosa).

A través d´una clienta i amiga de Lisboa que viu a Andorra, i mitjançant l´assistenta social de l´hospital aconsegueixo canviar el bitllet d´avió de dimarts a dijous (cap a Barna) i
ella parla amb un parent seu socorrista al qual li pago bitllet en el
mateix vol i dijous dia 20 em treu pel matí de l´hospital amb cadira de
rodes, taxi, aeroport, cadira rodes, avió (acompanyat per ell), aeroport
prat, cadira rodes, taxi (un de la Seu que vaig coordinar) i cap a casa on
arrivo dijous a les 20.
A llit i divendres també i dissabte de sobte em
poso pel matí a 38,5 de febre, agafo por i pitant a urgències a la Dexeus;
estarè fins ahir dijous ingressat; Tac amb i sense contrast, resonància
magnètica amb i sense contrast, punció lumbar, 7 o 8 anàlisis de sang, de
femta, d´orina, otorrino etc. Tot negatiu, diagnòstic possible virasis
(virus) amb febre no focalitzada i vertígen amb quelcom de fotofòbia, es a
dir un virus (per descart). Ara encara no estic catòlic i de 7 a 15 dies a
casa amb repòs relatiu per si passa el mareig i posterior control el 14.
Aquesta el la història de la tornada.

Bé adjunto unes 80 o 90 fotos que espero un agradin (en tongades de 15 a
20, la primera tongada son fotos del barranc de nef, el més espectacular
amb cascada final de 250 metres-5 fraccionaments), triades on hi ha
ràpels, quelcom de paisatge i espero que una mica l´essència de l´estada.

Salut i mai millor dit.
Text i fotos:Amadeu 

COM MARXA EL TEMPS

Aquest article es va publicar en l'apartat de Cartes del número 10 de la revista "Grandes Espacios" d'Abril de 2002. El seu autor Jose Luis Sartorius ironitzava sobre el futur de “la muntanya en conserva”, a dia d'avui encertant en molts aspectes.




Desde hace más de medio siglo vengo adquiriendo vuestra revista, que guardo en formato electrónico DVD-Pro Interactivo, algo anticuado para los tiempos que corren, y me interesé por el reportaje sobre el Parque Temático Disney Mountain-Ordesa, declarado de interés turístico supranacional, situado en el Territorio Histórico Foral de la Villa de Torla, dentro de la comunidad autónoma del Pirineo Central, y decidí hacer una excursión. Para ello contacte con mi Agencia Obligatoria de Viajes de Naturaleza y me asignaron el ticket 315.513, lo cual me alegró mucho, pues además de ser capicúa me permitía esperar menos de un mes.

Llegado el día de partir con mi equipo reglamentario de montaña, que coteje previamente con el chek list que me facilitaron en el curso de la federación de Deportes y Subdeportes de Montaña, Escalada, Puenting, Esquí sin nieve, Hierva-Surf y otras actividades, me monte en el AVE, con destino a la estación de Torla. Después de fichar con la tarjeta electrónica obtuve el permiso para circular libremente en horario diurno por las zonas autorizadas de la ciudad y del parque. Me encaminé con mi familia al hotel Torla-Sheraton donde me dieron una magnífica Suite-Norte en la planta 41 desde donde se podía observar perfectamente con el teleobjetivo Xplus h.31 vDos de Apple, instalado en la habitación, la cara Sur del Tozal de Mallo, declarada hace unos años Patrimonio de la Humanidad por tener unas enzimas únicas en el mundo, que son estudiadas en exclusiva por la Fundación “Te enfilo por imposible – 14 Ochomiles”.

Al día siguiente el Guía Oficial Voluntario (GOV) nos condujo, en compañía de otras 300 personas al suburbano Torla-Goriz, que hacía el recorrido con parada en varias cascadas de agua, cubiertas con metacrilato para no mojarte. Pudimos hacer varias fotos porque adquirimos un vale para 20 tomas en concepto de derechos de autor e indemnización por molestias a la avifauna. Toda una ilusión después de haber participado en el curso especializado de fotografía impartido en la planta 6 del centro comercial Bas-a-Ber de Benasque.

Llegamos al complejo residencial Goriz-Monte Perdido y lo primero que hicimos fue ir a visitar el Refugio-Museo. Cogimos un trineo eléctrico de ruedas para movernos por la zona. Aparcamos en la puerta. Dentro quedamos fascinados por artilugios tan extraños como los crampones para el hielo de los glaciares, que a pesar de ser declarados Monumento Nacional se deshicieron hace tiempo (aunque en el Centro de Interpretación de la ciudad autónoma de Fanlo, accesible desde el teleférico Goriz-Fanlo, guardan un poquito en la nevera). También había esquís, piolets, clavos de escalar (actividad prohibida hace 20 años pues deterioraba la capa pulverulenta de la roca y producía estrés en los vencejos dificultando su cópula en vuelo). Incluso había unos estudios muy antiguos sobre medio-ambiente de la zona donde se calculaba el impacto de la pisada de una persona. Fueron los primeros estudios que sirvieron de base para la construcción de los Caminos Recomendados (CR) actuales.

Así que cogimos el CR del hotel de la Brecha de Rolando, por donde pasa el GR 3.576/D, señalizado con siete cruces verdes, dos rayas rojas, tres círculos concéntricos, uno naranja y dos rosas, no sin antes dudar entre coger el teleférico que sube al Cilindro o el tren cremallera que lleva a la Estación Alpina de Aventura Lago Helado de Marboré, adonde también se puede llegar con los helicópteros de Despacio A Reaccionjoint Venture creado por el Patronato del Parque y la Promotora del Polígono Vacacional Bielsa-Quad. Pero como teníamos que quemar 678 calorías lo adultos y 247 los chavales, decidimos andar.

En los carteles de las prohibiciones nos llamó la atención la del sudor. Parece ser que a más de 2500 metros de altitud tiene un olor especial que perjudica al cuervo piquirrojo, por lo que o caminas despacio o adquieres un desodorante en el Goriz-Bowling Center. Así que fuimos despacio hacia la Brecha. Pero a uno de mis hijos se le cayó el tapón de la cantimplora fuera del CR y al recogerlo se activó la alarma, por lo que aparecieron los Rangers. No hubiera pasado nada si no fuese porque pisó una especie herbácea protegida, la marijuana dondewais, endémica, que se resintió en su flexibilidad futura. Los expertos han estimado que en un par de años estará como nueva, pero hay que correr con los gastos de rehabilitación psicosomática; así que me pasaron un cargo de 500 € y me retiraron el permiso para continuar. Menos mal que tenía el carnet de la federación Galaico Portuguesa y las islas Cies de Montaña, que tiene un seguro para accidentes de este tipo, muy barato porque la compañía de seguros concertada está domiciliada fiscalmente en las islas Vanautú del Pacífico sur-oriental. Lo malo es que el parte de accidentes tardó una semana en llegarles y además tuve que enviárselo con traducción jurada al sohaili.

Total, que tuvimos que volver con pena, sobre todo por los chicos que no conocían la zona, porque yo ya estuve hace muchos años, cuando se podía escalar en el Tozal y disfrutar de su maravillosa roca, o dormir al raso en Pineta, subir los Astazu, escalar el Cilindro, el Tucarroya…

Bueno, me despido porque tengo que hacer unas reservas en el portal de internet monteentradas.com y pedir la vez para subir a Peñalara; creo que está completo el cupo de las dos próximas semanas porque hay unos cursos oficiales de la federación de por aquí y el Raid Extrem Mucha Cola Light que puntúa para el Torneo Aventurate por el Valle de Lozoya que celebra el 30 aniversario.

 
ir arriba