Avui és

SOBRE AQUEST BLOC

Us volem informar que des de finals del 2012 i principis del 2013, les activitats del Grup d' Alpinisme CEC que es publicaven en aquest bloc, les anem publicant internament en cròniques i fotos compartides amb altres eines de la xarxa.

No descartem en un futur tornar a publicar les nostres cròniques d' activitat en aquest bloc, però de moment deixem les aquí publicades com a mostra de les que es van fer durant aquest període que les fèiem públiques.


Pic de Peguera, a finals de setembre.

25 i 26 de Setembre 2010.
El dissabte esmorzem a l' Esport de Bellcaire i anem cap a la Vall Fosca. La sortida la porten la Dolors Gurri i en Xavi Gibert, els altres som la Raquel, en Fèlix, en Tono, i l' Emili. L' Olga i en Santi s' afegiran més tard.
Deixem els cotxes a l' aparcament del telefèric a la presa de Sallente, i pugem pel costerut corriol de les marrades de Pigolo fins a trobar l'antiga via del carrilet que anava de l' Estany Gento a la cambra d' aigües de la central de Capdella. Seguim el camí de la via fins a l' estació del telefèric a l' Estany Gento.
Des de aquí comença un camí cap a la Portella on hi ha la cruïlla cap a l' Estany i el Refugi de la Colomina, i deixem a la nostra esquerra el camí que segueix fins a l' Estany Tort que veiem a un centenar de metres.
 
Fa vent, no molt fort, però molest. Durant el camí ens plou una mica de neu granulada. Arribem al refugi al cap d'un parell d' hores d' haver deixat els cotxes, ens ho hem agafat tranquialment, no tenim cap pressa, i descobrim que aquest estiu l'han ampliat amb una entrada que serveix a la vegada de mirador i per deixar les botes i les motxilles.
Dinem al refugi el que hem portat, la fem petar una estona; després anem, fent una passejada tranquil·la, fins a l'Estany Tort, i resseguim el seu perfil oest cap a l' Estany Mariolo, però no hi arribem, el vent segueix emprenyador i decidim tornar. Hem vist els cims enfarinats dèbilment i de tornada al refugi tot i fer un sol esmorteït, torna a caure una mica de neu granulada molt de tant en tant. Això no impedeix estar fora del refugi per veure arribar el capvespre. Seguirà així tot el vespre i nit.
Han arribat l' Olga i en Santi que havien trucat abans dient que arrivarien a mitja tarda, per tant ara ja som vuit. Al refugi hem trobat uns companys del CEC (l' Alex M. i no recordo els noms dels altres) que estan de travessa ja fa un parell de dies i demà van cap el J.M. Blanc.
El sopar ens troba amb gana i després fem durar la sobretaula amb les exquisideses habituals, galetes de can Tries, xocolata  de can Torras, espirituosos del Valais per la camamilla, ... fins que ens fan anar dormir per força.
El Tema Universal és l' estrella de la nit.
A les sis els despertadors fan la seva feina. Esmorzem amb delit. Sortim ja de dia i seguim el GR que ressegueix pel nord-oest els estanys de la Colomina i de Mar. Enfilem la pujada del Pas de l' Ós, i deixant el GR, girem cap el nord i passem a tocar del petits estanys de Saburó d' Amunt.
Al coll de Peguera ens aturem un moment per abrigar-nos més, el vent augmenta la sensació de fred. En una fila irregular però constant pugem a tocar de l' aresta seguint les fites. La neu cobreix finament el terra ja des de una mica abans del coll, i seguirà fins al començament de la grimpada final (II). On comença aquesta, ens reagrupem i fem junts el recorregut fins el cim amb la roca neta i amb bones preses.
El fred ens fa fora del cim després de les fotos i un petit mos. De baixada seguirem el mateix recorregut, i ens aturem al Coll de Peguera per gaudir del sol arrecerats, tornem a picar alguna cosa, i encara tornarem a aturar-nos al costat d' un dels estanyets per tornar a menjar. 
Fent el camí de tornada el sol escalfa i hi ha propostes agosarades d' un bany , però una vegada al collet de la Portella ens entra la pressa per tornar. Baixem ràpids fins a l' estany Gento i encara més ràpids fins als cotxes. Malgrat les aturades que hem fet tot el dia per anar picant, sempre tenim un budell buit, i desolats descobrim que el menjador de la presa de Sallente han tancat cinc minuts abans de la nostra arribada.

El bany frustrat de la sirena Raquel l' hem compensat amb les estovalles parades a Casa Leonardo. Evidentment no hi ha comparació possible, però els de Senterada no queden malament, i arrassem les truites, els embotits, els fortmatges, els patés, i encara alguns devoren postres amb el gelat de ratafia imprescindible.

Text: Emili
Fotos: Dolors Gurri i Fèlix Gòmez

Rehabilitació del Xalet del CEC de la Molina


 
 Avui a les 12 del migdia, a l' Ajuntament d' Alp s'ha fet l' acte de presentació de la rehabilitació del Xalet del CEC de la Molina. Després de estar tancat 4 anys, les obres començaran la primavera del 2011 i duraran entre 6 i 8 anys.
La bona notícia de saber que començaran les obres, ens deixa l' alegria a mitges quan sabem que tardarem molts anys a tornar poder gaudir d' aquesta nostra instal·lació emblemàtica.
 
Podeu llegir la notícia en AQUEST ACCÉS

CRÒNICA DEL TREKKING PEL MASSÍS DEL TOUBKAL

Ja en teniem moltes ganes d’anar-hi i finalment els astres es van alinear i varem poder coincidir amb les dates
 
  El dia 1 d’octubre a corre cuita sortint de la feina ens trobem a l’aeroport de BCN per sortir rumb al Marroc (Casablanca i Marrakech). Finalment arribem a la 1’00a al nostre RIAD de Marrakech. Tot en calma, el RIAD espectacular. Decidim anar a dormir doncs demà toquen diana a les 7’00, per marxar cap Imlil.

Dia 2, deprés del fantàstic esmorçar ( quin iogurt casolà!!!!), ens venen a buscar, carreguem i marxem. Un cop a Imlil, coneixem el nostre guia, l’Omar. Anem cap a la casa on dormirem avui, és fantàstica, i allà sopem el primer tajim del viatge, increïble també.
Aprofitem per deixar roba i demés coses que no necessitarem durant el trekking.

Dia 3, sortida cap al refugi del Toukal 3200m. Imlil 1760m, ens queda una bona tirada.
Coneixem el nostre cuiner i les nostre fantàstiques mules de carrega que ens portaran la motxilla, ostres!!! Quin luxe!!!!!. Fem alguna parada tècnica pel camí, un té reconfortant ( oooh!! com ens agrada el té verd amb menta). El temps però finalment ens juga una mala passada i comença la pluja. Uuff, acabem ben xops tot i els gores, i ara sabem, que el guia l’Omar, no pararà cap ascensió de les previstes per mal temps!!...upps!. allà no miren la méteo tant com nosaltres.

Dia 4, ens llevem a les 5’30 per esmorcar i ens posem en marxa ales 6’30. no som els últims però gairebé. Anem una mica a l’expectativa de saber com serà el camí i tot plegat. Objectiu el Toubkal 4160 i l’altre cim de 4008m. Anem avançant gent, fins i tot trobem un grup d’espanyols fent un reportatge per una televisió local. A les 9’30 fem CIM!! Sorpresos pel camí, la poca dificultat i a més la bona adaptació que hem fet tots. Gominoles de la triomfada, cacauets i uns riures.
Anem baixant per fer l’altre cim, i després girar cap a un 3900m on si va estavellar un avió al 1970..encara queden restes importants, el motor d’una hèlix, ferralla escampada per tot arreu... Arribem al refugi sobre les 14’00 després d’una baixada digna de trencacames!!! Increïble! Però quins horaris fem no??¿¿.. mengem i relax.

Dia 5. Avui en llevem a les 6’00, ja hem vist que no cal córrer... objectiu d’avui el Ras n’Ouanoukrim 4083m i el Timesguida 4089m. La veritat és que al final acabem disfrutant més ens aquests, ja que hi ha una grimpada, els paratges són molt macos i anem sols. A les 10’30 som al cim del primer, gominoles i a per el segon. Resumint que altre cop a les 14’00 al refugi, amb el dinar a punt pel nostre cuiner. Que més podem demanar?

Dia 6, avui dia de travessa, toca fer motxilles ( uuaa!! M’he trobat un “chinche” mort a la meva samarreta!!!..revolució!!! ) i marxar cap al refugi més autèntic i tradicional que hem vist fins ara. L a caminada s’ho val, remuntem un coll, ( aprofitem per fer una altre cim de camí, 3890m), i comencem la baixada. El refugi és de pedra i fang, però la nostra habitació és d’allò més acollidor, i i dormim estupendament, a part del menjar, però això ja ho sabeu.

Dia7, avui ens llevem i resulta que som, o estem vaja, al primer avituallem d’una marató de muntanya que es corre, fent cim al Toubkal inclòs. Veiem passar corredors, els primers ja fa estona que han passat, ens diuen que hi ha molts de catalans!.
Nosaltres fem motxilles i fem via de camí, avui el guia ens ha mig enganyat i en ves d’anar a un altre poblat com havíem quedat anem de tornada a Imlil.

Dia 8, després d’una necessitada dutxa ( cal dir que els refus de muntanya, feien, fàstic en el tema de dutxes), fem un dia de relax, intentem fer una excursió però sense èxit tornem al Imlin a fer una mica de pàxing, que potser també tocava. Aprofitem i al vespre anem a veure l’entrega de premis de la Marató, els catalans i bascos arrasen!, també hi ha representació marroquí. Hi ha un Basc que el premi de la baixada més ràpida, del Toubkal a Imlil el 1h 19’, increïble!!. Aquesta nit serà accidentada a la nostra casa, on el pare de família cau i es trenca el fèmur. Tot i voler ajudar, que una dona, blanca i sense vel al cap, a més de ser estrangera vulgui socórrer a l’avi de la família, no acaba de ser ben vist i l’home rebutja totalment l’ajuda, que hi farem!..

Dia 9, finalment acut un metge, home, del servei mèdic de la Marató, i confirmen la fractura i es decideix trasllat a Marrakech. La família pateix de valent.
Avui dia de dir adéu Imlil i hola Marraquech. Sortim amb un taxi, que tot i que no corre gaire, l’Ivan pateix ja que va davant i no té cinturó de seguretat.L’arribada és tranquil•la i més quan tornem a trepitjar el nostre estimat riad!!.

Dies 10 i 11. aquests dies els deixem per fer turisme, des de conèixer tots el palaus, museus que hi ha pels matins, a endinsar-nos en el zocos, a comprar espècies, teteres, té verd a la menta, regatejar contínuament ( la Montse cal dir que al segons dia és ja tota una experta), menjar en llocs poc comuns i tastar plats, a fer una desitjada pizza en la plaça principal de Djema-el-Fna. Famosa plaça tant de dia com pel bullici de nit (fins i tot ens veiem al mig d’una batalla de cambrers..) Hem de dir que dos dies en aquesta ciutat, és més que suficient. Remarquem l’estada al Hamam, ons ens van fer un “piling exfoliant” a més d’un massatge relaxant i reconfortant, un experiència digna de provar.
Acabem les nostres vacances en un restaurant famós, on mengem i tenim espectacle.

Dia 12 retorn a BCN, amb les habituals complicacions de retards de les línees aèries Marroquís...això si, contents satisfets i cansats ( algú que altre amb una gastroenteritis de regal d’última hora..)






Ha mort Joan Solà


Aquesta passada nit, ha mort en Joan Solà i Cortassa (Bell-lloc d' Urgell 1940). Juntament amb Pompeu Fabra, i Joan Coromines, ha estat un dels grans lingüistes del país. Un científic de la llengua, un excel·lent professor, i un treballador incansable. Compartia amb Fabra i Coromines la necessitat de conèixer la llengua trepitjant el territori on es parla. A això hi va ajudar la seva passió excursionista. I com els altres dos mestres, ens va honorar sent soci del CEC. Esperem saber seguir el seu mestratge.

Aquest és un fragment del seu darrer artícle d' acomiat " Adéu-siau i gràcies! ":

"... Avui, fruit d'aquest exercici d'anys, estic completament convençut de dues coses: primera, que si una llengua no ens serveix per crear-hi comunicació i bellesa, ¿de què ens serveix?, no té futur; i segona, del lligam inextricable entre poble, individu i llengua: una llengua no pot ser digna i mantenir-se si qui la parla no viu amb dignitat i confiança i si el poble que la té com a patrimoni no és lliure sinó que viu subjugat, com nosaltres, durant segles a un Estat que sempre ens ha sigut hostil. No són poca cosa, doncs, els guanys. L'esforç ha valgut la pena. "

CRONICA DE LA SORTIDA A LA CRESTA DE LES GENCIANES AL PIC OCCIDENTAL DE LA FONT NEGRE

23-10-2010


Avui toca matinar doncs anem a fer una cresta i el repte a mes de fer la cresta es aconseguir no fer servir els frontals. El repte es difícil doncs la proposta es de l’Albert i ja sabem com les gasta.

L’objectiu es la Cresta de les Gencianes al Pic Occidental de la Font Negre (2.830 m.) (Cerdanya francesa).

El nom de genciana es el de una flor que només creix en zones d’alta muntanya. La varem buscar i l’Albert la va fotografiar però ens ha de confirmar que era l’autèntica genciana (treball científic afegit).

Varem fer dues cordades, Javi Sanvicente-Rafa Ledesma i Albert Arboles-Joan Ramón. L’Amadeu ens va acompanyar en l’aproximació amb el seu gos, un pastor alemany anomenat Gel. El Javi també va portar els seus gossos, el Ying i la Yang que van crestejar amb nosaltres durant una bona estona.

Arribem a la Portella de les Valetes en 2,30 hores on comença la cresta, ens equipem e iniciem l’ascensió.

Trobem varius passos de IIº i algun de IIIº sempre amb un pati important en el vesant esquerra, en canvi per la dreta era per on podíem salvar els grans blocs que anàvem trobant. De sobte arribem a una bretxa on es troba els pas de IVº segons les ressenyes.

Des de baix la via es veu molt evident però amagava una sorpresa que no veiem.

La primera cordada es posa en marxa i el Javi comença a obrir via. Feia una mica de vent i varem tindre que posar-nos el guants doncs feia fred.

Arriba a una fissura on s’ha de ficar dintre i desapareix als nostres ulls. Ja no el veiem ni sabem lo que està fen. Està callat, no diu res.

Javi, va tot be? Triga una mica en contestar. Siiiiiii. Seguim sense veure’l.

De sobte apareix els seu casc blanc i el veiem rebufant amb cara d’espantat. Segueix sense dir res.

Puja el Rafa ja assegurat i també triga lo seu. Darrera i sense perdre temps puja l’Albert aprofitant les assegurances que ha posat el Javi. També triga una mica i m’entres l’asseguro em quedo solet amb el Ying i la Yang que no paren de plorar per que ja es veuen venir que es queden baix i sols.

Em toca pujar i quan arribo a la fissura m’adono de la dificultat que s’han trobat els companys. Es una xemeneia de un cinc o sis metres molt estreta i encaixonada quasi sense res per agafar-se i on posar els peus. A mes s’ha de pujar cap a la dreta per sortir a una petita lleixa que a sobre te neu. Per flipar.

Trigo com tres quarts d’hora en sortir d’aquell forat però finalment surto esbufegant i maleint al que ha fet la ressenya.

El Javi diu que aquest pas no pot ser un IVº, això ha de ser un V o V+.

Lo bo del cas es que el pas es pot evitar per la dreta de la bretxa amb un pas de IIIº però sinó ens encigalem no estem contents, som així no ho podem evitar.

Ara ja fins el cim tot son passos de IIº i un de IIIº que te un pitó no sabem encara el perquè.

Dalt hi ha varius pics que no sabem ven be quin es quin. Pugem a un que sembla el mes alt i comencem a baixar per una tartera interminable que ens portarà a la base del Circ de Pedrons i al llac del mateix nom. Des d’aquí ja fins el cotxes, on arribem de nit. (Jo m’he posat el frontal).

Hem arribat de nit però el repte ha estat conquerit.

Per preservar un amic 3 coses són necessàries: honrar-lo quan estigui present, valorar-lo quan estigui absent, i assistir-lo quan ho necessiti.



Text i fotos : Joan Ramón

Dôme de Miage i Mont Blanc


Un altre Mont Blanc (variant dels inexistents campaments d'alpinisme d' aquest 2010 ). No en tenim una crònica detallada però si els comentaris dels nostres amics, i una magnífica col·lecció de fotos.

Del 18 al 27 de Juliol 2010, la Montse, l' Isra, i en Rafa  han estat Chamonix. La primera intenció era fer el Mont Blanc fent la travessa pel refugi de Conscrits, l' aresta de la Dôme de Miage, el refugi Durier, l' agulla de Bionnassay, el Dôme de Goûter i el Mont Blanc. Formen un potent equip, i el seu objectiu és assolible.
Varen sortir de Les Contamines cap el refugi de Tré la Tête, des de on van pujar pel llarg pedregar de la morrena del glaciar, i pels obligats passos ferrats i escales, que porten al refugi de Conscrits on varen fer nit.L'endemà tocava anar cap a el refugi Durier.
Feia un dia lluminós i bo, des de la agulla de la Bérangère, i en tota l' aresta de les Dôme de Miage les vistes sobre el Mont Blanc eren espectaculars.

El dia havia anat avançant i per arribar a l' ultima Dôme de Miage (3.673m) es troben amb un impediment imprevist. Una llarga placa de glaç, que representava prolongar la marxa d' una manera excessiva per la necessitat obligatòria d' assegurar i muntar reunions amb caragols de gel, i posant l' horari previst fora del seu abast. Encara quedava molt de temps fins al refugi Durier. 

En paraules d' en Rafa: 
" ...  Degut a les dolentísimes condicions de l´ultima aresta (no existia) i el flanqueig impossible per la exagerada presencia de gel vam decidir, amb molt de seny, retornar al refugi de Conscrits i preparar el següent a atac al Mont Blanc seguint la ruta dels 4000 ..."

Així es va gestar la segona part de l' aventura amb el parèntesi d'alguna pluja.

Segons en Rafa:
"... El temps no ens volia deixar pujar,... però finalment tenim un feliç final i el cim ens va deixar pujar, només uns minuts de gloria per deixar-nos baixar una mica i mostrar-nos la seva ... FORÇA !!!"

La Montse ens ho deia així: " ...Bé, les vacances per els Alps fantàstiques, tot i la meteo (massa aigua)!!! Això si, pel que he vist dels Alps aquest any, ha fet molta calor i les rimaies estan totes super obertes, les arestes són molt molt fines (oi, Rafa??jejeje!!), hi han moltes plaques de gel,... en fi, s´ha d'anar amb molt de compte!! Per no dir, tots els grups que et trobes amb un guia que no saben ni on es fiquen! quina por!!!
Però nosaltres hem tingut dues grans aventures, oi nois?? Ha sigut genial!!

Rafa: " ... Si bueno, les ARESTES.......trenta centímetres per ficar un peu i després l´altre i un bonic precipici cap a la dreta mirant la vall i a l´esquerra una caiguda lliure sostinguda de dos cents, tres cents o no sé quants metres¡¡¡¡¡¡¡¡¡¡¡¡ i encara així cantàvem tots tres el megaexit de l´Estiu: " Anem a la muntanya, tralaraa...."Alló va ser una MEGATRIOMFADA AL MB, el temps no ens va acompanyar, però vam aguantar i vam fer dues sortides en una, encara que lo millor va ser la cordada que vam fer tots tres.

Des de Chamonix, telefèric a l' Agulla de Midi, i baixada cap el refugi de Còsmiques per sopar i dormir.
Sortida de matinada per posar-se a la cua interminable de gent que enfila la ruta del Mont Blanc de Tacul, el Mont Maudit, i el Mont Blanc. Varen tenir paciència, i això els va portar el premi del cim.

Text: de les mini cròniques i comentaris de la Montse, l' Isra, i en Rafa.
Fotos: Montserrat Andreu i Rafael Ledesma.

Obergabelhorn (4.063m)

Des del cim del Obergabelhorn

Aquest any el campament d' alpinisme dels Alps no ha estat gens ortodoxa. No hem fet una trobada col·lectiva sinò que l' hem fet en diferents grups, en diferents dates, i en diferents llocs. Però no per això hem deixat de fer activitats, i algunes prou espectaculars, com aquesta ascensió al Obergabelhorn que ens explica l' Amadeu. Ell, juntament amb la Dolors en Xavi i l' Ivan han estat uns dies a Sant Niklaus a la vall que puja cap a Zermatt, des de on han fet diferents ascensions.


28 de Juliol 2010
Bona nit companys; adjunto fotos de l´ascensió guiada que vaig fer a l´Obergabelhorn en el marc de la sortida feta amb la Dolors, Xavi i l' Ivàn.

Vam fer l´Alallinhorn i desprès ells el Bishorn; jo vaig optar, doncs feia temps ho portava de cap, per fer amb el guia que conec el Obergabelhorn, fent també el Wellenkuppe que es un 3.900, de tal manera que es puja el primer, i el segon i més alt, es fa seguint l´aresta entre els dos.

Tanmateix cal passar per dalt un gendarme que veureu en una foto que vaig fer a un quadre del refugi de Rothorn (3.200 m.), que es molt espectacular. L´ascensió es força complicada, potser la de més difucultat dels 4.000 que he fet.
Es puja per glaciar fins l´aresta del Wellenkuppe (que deu ni do) que es tipus Grand Combin més curta. Un cop allí, es pren l´aresta a l´Obergabelhorn, es passa el gendarme, flanqueig amb pati de la cara nord a 55-60 graus exposat i la part final fina aresta amb pati als dos costats a tercer, tercer+, però l´exposició es constant a l´aresta i desprès tornar destrepant pel mateix camí, entre la tensió i entre 5-6 hores la pujada més unes quatre i pico la baixada acabes baldat (Emili, ve a ser com el Weisshorn però una hora més curt).
Desprès 1600 metres de baixada a Zermatt desde el refugi, es a dir es surt desde el poble sense cap telefèric ni res, doncs el dia de l´ascensió vaig baixar quasi 2.500 metres.

Bé, espero que us agradin les fotos i no sabeu el goig que em dona poder compartir-les amb vosaltres així com l´experiència viscuda. Espero que ben aviat ens veiem tots en alguna sortida i que aquest hivern fem moltes coses junts. Salut,

Amadeu.

El Mont Blanc per Sant Joan 2010

Quan rebem una crònica de la Laura sabem que no ens deixarà indiferents. Aquesta madrilenya va entrar amb força al grup, com una torrentera que davalla dels cims, apoteòsica, sincera, festiva, i si cal amb un punt d' esbojarrada. Ara ja estira del carro. La Núria(que porta algunes ultimes ascensions remarcables) i la Laura han fet el Mont Blanc com els clàssics, sense concessions als dubtes, amb esforç i amistat. Ens sentim orgullosos de compartir les muntanyes amb elles.

Hem deixat la crònica tal com  raja, i el vídeo hi posa el contrapunt.



Miércoles 23 de junio:
Este año Nurieta y yo ibamos a sacrificar las hogueras de San Juan por un viaje a Chamonix.
El objetivo: ascender el Montblanc por la ruta de los cuatro miles.
Nada más salir dirección de Barcelona a Calella había atasco en la carretera.
Pensé, pues vaya!, vamos a llegar a las mil a Alpes.
Daba igual, Núria y yo estabamos tan ansiosas, emocionadas, nerviosas que nos daba lo mismo llegar a las 5 de la madrugada mientras la meteo y las condiciones en el Macizo del Montblanc fueran buenas.
Carretera y manta, AP7- AP9 y muchos kilometros hasta que pudimos ver el MB sobre la 1 de la madrugada. La noche era preciosa, completamente estrellada, ideal para hacer un vivac en una de las mil areas de servicio que hay en Francia.
Por casualidad, encontramos una con magnificas vista a nuestro “niño”, el Mont Blanc, con lo que, tiramos saco, cenar y a mimir que al día siguiente empiezaba nuestro sueño.
Jueves 24 de junio:
Nos levantamos a las 10:30 de la mañana.
Ese día solamente tocaba ir a La Maison de la Montagne a confirmar la meteo tan “ideal” que se pronosticaba, comprar 10 dosis de “RedEnergy” (mi dopante favorito) y llegar al Refugio de Cosmiques para la hora de la cena. Con lo cual, era un día de tranquilidad, entre comillas, jeje, porque a medida que nos ibamos acercando al Teléferico de l’Aiguille de Midi, los nervios iban más a más. Estamos tan emocionadas por subir ya que había incluso veces que sólo pensar que llegaríamos a cima, nos hacía ponernos a llorar .... en verdad, NO HEMOS GANADO PARA KLEENEX en todo el fin de semana!!! JConfirmado, la meteo estupenda. Sin embargo, los RedEnergy estaban agotados en la farmacia, con lo cual, hubo que modificar la operación “Chimo Bayo” e incorporar unas nuevas ampollas de bebida energética. Haríamos pues la prueba de dichas sustancias en la ascensión al Mont Blanc de Tacul.
Cogimos el Teleférico y, como ya le habia comentado a Nurieta, lo primero que nos encontramos fue la Arista de L’Aiguille de Midi ....bien, pues, como nuestro querido Messner decía “passo firme e no vertigo”.
Llegamos pronto al Refugio de Cosmiques, lo justo para estar de charla un ratito, antes de la maravillosa cena a las 18:30 y es que,a pesar de que “la demi pensión” era bastante cara, la comida está buenísima (opción vegetariana, of course! ;-) ).
Pudimos conversar con unos de los multiples guías franceses, que nos corroboró lo mismo: condiciones ideales de la meteo, huella abierta y lo único reseñable a vigilar, los seracs.
Respecto a la altura, un ligero de dolor de cabeza en la cama, que se quitó con un aspirina.
Perfecto! Perfecto! Todo está saliendo bien.
Viernes 25 de junio:
Desayunamos a las 05:00 de la mañana, la ascensión al Mont Blanc de Tacul (4248m) era perfecta para aclimatar, y así de paso, ver por dónde va la huella hacia el Collado de la Brenva y el Corredor.
Aquí empezó la “operación tiradnos cacahuetes” u OTC, iniciada por el guía francés de la cena de la noche anterior y que consistía en que todo el mundo tenía ganas de hablar.Los siguientes fueron Jaume y su compi, catalanes ellos, que tenían el estomago mal, con lo cual, les enchufe un “primperan” y nos despedimos, que nosotras teníamos trabajo que hacer.
Salimos a las 06:20 de la mañana ya enfudadas tipo “robocop” .
Ibamos bien de tiempo, pero no queríamos despistarnos para evitar a la vuelta supuestos desprendimientos de los seracs y/o grietas abiertas.
La huella estaba abierta, había puentes de nieve, con lo cual, sin prisas pero con pautas, manteniendo un ritmo constante y de altura, “pole pole”, llegamos al collado de Tacul en 2 horas y media.
Una hora más tarde, y poniendo algún que otro seguro en la trepada a la cima, llegamos al Mont Blanc de Tacul, primer cuatro mil del fin de semana y primer cuatro mil de Nurieta ¡¡¡¡¡FELICIDADES NIÑAAAAAAAA!!!!
Tras unas fotos y bajando tan rápidamente como la OTC nos dejó (esta vez le toco la chachara a Juan Luis, catalán también, guía, mosso, parapentista y no sé cuantas cosas más que nos contó por supuesto de cabo a rabo), iniciamos el descenso a Cosmiques.
Era curioso ver cómo le chocaba a mucha gente que dos chicas con carita de niñas buenas :-D fueran solitas y desamparadas por medio de Alpes .... curioso, curioso :-P ...
En Cosmiques celebramos con unas cervecitas el primer cuatromil de Nurieta y siguiendo la tónica del fin de semana , la OTC tuvo su máximo esplendor en la cena. Nos juntaron en una mesa con un guía escoces(ochomilista él), su cliente (aunque en un principio yo entendí que era su novio :-O ) y dos alpinistas jovencitos italianos. Fue genial, las risas se debían oir en todo el comedor y la caballerosidad que se gastaban todos, termino en un intercambio de mails, tarjetas, fotos que nos hizó relajarnos un poco, ya que los nervios estaban cada vez peor. El día siguiente, era el gran día.
Sabado 26 junio:
Desde las 12:00 de la noche no pegué ojo. Estaba atacada.
El desayuno era a la 1 con lo cual, había que esperar un poco.
La noche estaba estrellada, con el agravante que además, al día siguiente, era luna llena. No hacía falta ni frontal.
Salimos a las 02:00 en punto, y el gusanito de luz de todos los alpinistas haciendo la ruta de los cuatromiles, se veia perfectamente.
Nosotras ibamos a nuestros ritmo, ni las primeras, ni las últimas.
Con una huella menos zigzageante que el dia anterior, llegamos al collado del Tacul en 2 horas. Parada de 5 minutos para un “glop”, primera ampolla de la “operación Chimo Bayo” y tirando millas, que este es sóloel primer tramo de los cuatro que hay (por dividirlo de alguna manera) en la ruta de los 4miles.
El descenso que va hacia el Mont Maudit por el collado de la Brenva nos sirvió como recuperación de la subida al Tacul, pero, no sé muy bien, si porque habíamos empezado muy fuertes, o por algún otro motivo, yo me encontraba un poco cansada.
Nurieta, además decía que tenía revuelto el estomágo por la ampolla.
Con lo cual, a grandes males, grandes remedios. Un “primperan” para Nurieta y el último “Red Energy” para mi, justo antes de entrar en la pared de 45º que lleva al Collado de la Brenva y el Mont Maudit.
Entramos en el corredor ya con luz, debían ser las 6 de la mañana, y, particularmente, me pareció muy disfrutón, con mucho patio, pero sin peligro. Nos agarramos a la cuerda fija que había para hacerlo más cómodo y en 15 minutos escasos, llegamos al collado de la Brenva.
El segundo tramo estaba superado y con él, psicológicamente la cima ya era alcanzable.
Desde aquí ya se veía el Mont Blanc, engañosamente cerca, demasiado engañosamente.
Sin embargo, ya desde aquí empecé a tirar de kleenex.
Lloraba de la emoción de saber que por fin iba a coronar esos 4808m (ó 4810, según nuevas mediciones), que tantas veces había soñado.
Parapentes volaban por todas partes, desde la cima hacia Chamonix, alpinistas subían lentamente por el collado, otros ya estaban arriba ...
Nosotras llorabamos, parabamos, respirabamos, por esta procesión que duró unas 4 horas.
A las 10:30 de la mañana, llegamos a la cima.
No me lo puedo creer!!!! Por fin!!!!!!!! Abrazos con todo el mundo. Nurieta y yo completamente emocionadas!!!! un día precioso, soleado, sin nada de viento .....ERA EL DIA PERFECTO!!!!
Menudas vistas!!!! Grand Paradiso, Monte Rosa, Les Jorasses, la arista de Peteurey ... etc etc etc ...estuvimos media hora disfrutando de esta maravilla y después nos bajamos con unos nuevos amigos del CE de Poblesec por la arista de les Bosses.
La arista es preciosa, larga y muuuuy aerea.
Pasé mucho mucho mucho miedo. Si se te va el pie derecho te vas a Francia, si se te va el izquierdo, a Italia.
... passo firme e no vertigo... passo firme e no vertigo....
No sé ni cuanto tardamos en bajarla, pero cuando llegamos al refugio Vallot, casi besé tierra. ¡¡¡Madre de Dios!!! ¡¡¡Cuánta adrenalina!!!
Nos despedimos de los chicos del CE de PobleSec que se iban a Grand Mulets y nosotras, a Gouter.
La bajada a Goûter era una pala de nieve, larga pero sin nada de particular.
Llegamos al Refugio sobre las 15:00 y como no teníamos ni reserva, ni nada de nada, Nuria pusó la mejor de sus sonrisas y nos dejaron quedarnos a dormir en el comedor.
Me sorprendió mucho este refugio. Me había hecho la idea de que el mítico Goûter era el paraiso, y lo que me encontré fue algo pequeño, precario y encaromado en un auténtico nido de aguila.
Sin embargo, también tenía la idea de que eran bastante estúpidos los guardianes y, me alegré de equivocarme. La gente que trabajaba allí era encantadora.
Un poco antes de montar el show que se monta en el comedor, del tipo “camarote de los hermanos Marx” con gente durmiendo por arriba y por abajo de las mesas, Nuria me vinó a dar una buena noticia. El cocinero le había dicho que había dos bajas de pernocta y que si queríamos dormir en cama ..... OLEEEEEEEEEE QUEEEE BIEEEENNN!!!!
Después de estar todo el día para arriba y para abajo, caímos dobladas pero con una sonrisa de oreja a oreja.
Domingo 27 de Junio:
La cima ya estaba hecha, pero no habíamos vuelto aún, con lo cual, nos levantamos a las 07:30 de la mañana.
Quedaba aún toda la destrepada desde Goûter a Tete Rousse, que en mi humilde opinión, es bastante más peligrosa que la subida desde Goûter al MontBlanc.
Salimos finalmente a las 09:00, sin encordarnos pero si asegurándonos al cable fijo que hay y mirando cada paso en la roca nevada.
Fuimos deshaciendo poco a poco la altura, la bajada se nos hizó interminable, ya que has de andar con los 5 sentidos para no resbalar y volar en los tramos que no hay cable.
Tardamos 2 horas y media hasta llegar a la Bolera, paso de loteria de caida de piedras y final de la destrepada que llega a Tete Rousse.
Desde aquí a la estación del Nid d’Aigle es un paseo por nieve y roca.
Llegamos a la estación de tren tras 4 horas de bajada, cansadas, quemadas por el sol, pero con la sonrisa tanto por dentro como por fuera .... había sido un fin de semana de gloria en todos los sentidos: montaña, convivencia, ilusión, felicidad, compañerismo .....
¿Sabes Nuria? Ellas están orgullosas de nosotras ... para cuándo la próxima?

 
ir arriba