Avui és

SOBRE AQUEST BLOC

Us volem informar que des de finals del 2012 i principis del 2013, les activitats del Grup d' Alpinisme CEC que es publicaven en aquest bloc, les anem publicant internament en cròniques i fotos compartides amb altres eines de la xarxa.

No descartem en un futur tornar a publicar les nostres cròniques d' activitat en aquest bloc, però de moment deixem les aquí publicades com a mostra de les que es van fer durant aquest període que les fèiem públiques.


CRÒNICA DE LA SORTIDA OFICIAL C.E.C. AL PIC DE LA MALADETA (3308 M.)

Que tenen les muntanyes que ens atrauen tant, envaeixen els nostres pensaments, el nostre cor, són com imants dels que no ens podem desenganxar i que quan ho fem ens allunyem tristos, alegres, o només satisfets.


I tot això per un fi, aconseguir el cim. Aquest cim anhelat que de vegades tenim a l'abast de la mà però que hem de deixar sense veure-ho i sense tocar-lo.


El 2n intent en sortida oficial a La Maladeta sembla que pot arribar a bon fi. Bona meteorologia, un equip molt fort i ganes, moltes ganes de conquistar aquest cim que se'ns va negar anteriorment.



Fins a la alçada del Portillón Superior trobem una traça que ens dirigeix per bon camí. A partir d'aquí i amb les majestuoses parets del Pic de la Maladeta davant nostre, no hi ha traça. Però la direcció que hem de prendre és clara i l'equip com he dit abans està fort i no s'acovardeix per a res.

Zigzaguejant per la neu verge els que van davant porten a tot el grup fins peu de la canal que puja al Coll de la Rimaia.

Des de molt més avall una veu em pregunta com veig aquesta canal i a peu de canal més veus m'ho tornen a preguntar. La contestació és la mateixa per a tots, aquesta canal no m'agrada com està.

Entre 60 i 70 cm. de neu nova i tova en un pendent de 50 º i una recomanació fan que Iván desisteixi del seu intent a la primera. Capcot es gira no sense mirar enrere i veure que la muntanya ens ha vençut de nou.

No és una derrota.

Hem escoltat la seva veu, que cal escoltar sempre, nosaltres som els seus conqueridors però ella és la que mana.

Tornar és el nostre destí i el nostre repte. Som conqueridors de l'inútil, diuen alguns, però un repte requereix un esforç i un esforç requereix persones. Persones com nosaltres.

Que tenen les muntanyes que ens atrauen tant.


Text: JOAN RAMON, Fotos: Dolor i Núria

La Coma d' Or i el Pic de Pedrons



A les 7h dels matí hem quedat a Fabra i Puig. Som els vocals, la Dolors Gurri i el Xavi Gisbert, el company en practiques, Xavi,la Cristina, el Tello, els dos Jordis, el Fernando, el Tono i el que subscriu.
Farem una primera parada a Puigcerdà per esmorcar uns potents bocates i alguns la primera birra del dia.
Es clar, després l’ ascensió es fa dura, la panxa protesta. Assolim el pic de la Coma d’ Or una mica més tard del previst doncs un parell de companys es retarden i un vocal els té que esperar.
Quan baixem fets pols ens els trobem practicant el pànxing feliçment.
Anem amb els vehicles fins Angoustrine, ens allotgem en un vell I gran casalot que fa d’ alberg. Lliteres I algun ampla llit de matrimoni que dona feliços somnis a les improvisades parelles de fet.
Aquí no hi ha mam ni teca, així que anem a l’ hotel de la població on cauen dues birres, i en un parell d’ hores importants controvèrsies sobre els sentiments, els viatges i el debat estrella: És en Laporta un arribista saltataulells o un prohom del independentisme ?
Sopem en el nostre pis-apartament amb cuina i mobiliari adient, es continua la xerrada, ara acompanyada amb vi del termo i Chivas de la petaca.
Al matí marxem cap a Andorra i iniciem l’ ascens cap el Pas de la Casa, un dels indrets més lletjos que mai han vist els meus ulls. Quan ascendim cap el Pic dels Pedrons tot això s’ oblida. Aquesta vegada tothom fa cim. Alegria, fotos I felicitacions.
Sortim d’ Andorra per Puymorens I arribats a Puigcerdà assolim la collada de Tosses i parem en el poble del mateix nom. Anem a dinar al restaurant L’ Estació. Força recomanable, cau un trinxat de Tosses, cua de bou, “churrascos” varis i en la nostra taula és tan alta la tensió del debat sobre allò diví i allò humà que cauen dues botelles de vi negre, compartides entre tres persones.
Com contrapartida arreglem el món i amb la satisfacció del deure complert marxem cap a casa.

Ressenya de les ascensions.

Pic de la Coma d’ Or.
Arribem des de Puigcerdà a la Porta de Puymorens (1915 m), al costat de l’ estació d’ esquí deixem el vehicle. Travessem la carretera i comencem a caminar per una pista que ens fa avançar per la coma d’ Engràcies, en alguns mapes Coma d’ en Garcia. Ens internem per la vall en direcció nord-est i caminem per la banda Esquerra.
Deixem a l nostra dreta la cabana del Cortal rossa i una mica més amunt unes instal•lacions hidràuliques.
Al fons de la vall se’ns fa evident la Portella d’ Engràcies (2534 m). Des d’ aquí podem ja divisar els cims de la vessant nord com el Pic d’ Esquine d’ Ase. En aquesta confluència si anem a l’ Esquerra podem ascendir el Tossal Rodó en deu minuts.
Nosaltres anirem cap a la dreta hi ja albirem el nostre objectiu, deixem a la dreta el Estany de Coma d’ Or i iniciem l’ atac al Pic de la Coma d’ Or (2826), per una curta, senzilla i a vegades exposada aresta arribem a la Punta Nord (2825 m).  
Tenim davant nostre el Puig Pedrós de Lanós , al nord-est apareix el Pic Peric, al sud-est el Carlit i cap a l’ oest les muntanyes d’ Andorra. A sota mateix del cim apareix l’ estany de Lanós.
Tornem seguint el mateix itinerari de pujada.
Duració del itinerari: Entre 5 i 6 hores. Desnivell: 900 m.

Pic dels Pedrons
Arribem a Andorra des d’ el Coll de Puymorens., just creuar la duana entrem en El Pas de la Casa. Abans d’endinsar-nos en la població, veurem a la nostra esquerra el cim que volem assolir.
Escollim deixar el vehicle en el pàrking entre França i Andorra, en concret davant el garatge Bruno (2080 m).Comencem a remuntar la vall sempre en direcció sud-est, avançant i guanyant alçada pel llom de la muntanya fins arribar a un collet. Davant nostre està el cim tot pedregós. Decidim avançar uns metres i ascendir per una canal, pujant cap a la dreta en direcció al pic.
Arribem a un avant-cim i tenim davant nostra una aresta de roca, fàcil però que es pot complicar si pugem a l’ hivern i algun pas està glaçat. Grimpem fins al final de l’ aresta i culminació del Pic dels Pedrons (2715 m).
Just en front nostre en direcció sud tenim el Pic de la Fontnegra, al sud-oest el Pic Negre d’ Envalira, al nord-est Pic de la Coma d’ Or i Puig Pedrós de Lanós.
Descendim pel mateix camí empleat per l’ ascens.
Duració de l’ itinerari: Entre 3h i 3h 30 m. Desnivell: 600 m.

Text: Toni Salas
Fotos: Toni Salas, Dolors Gurri

PATAGONIA GREATETS HITS

El nostre amic Pau, ens fa dentetes amb aquesta magnífica crònica del seu recent viatge a la Patagònia, on ha visitat els grans clàssics, a l' espera de que, en una altra ocasió, hi pugui (hi puguem !) tornar per tastar més la muntanya.


Gener 2011

"Pujo per la vall sense gaires expectatives de veure la muntanya. Els cims, al fons, s'amaguen rere els densos núvols negres provinents del Gel Continental Sud. El vent, a cops, porta milers de petitíssimes gotes de llunyanes pluges. El vent, sempre el vent, el vent porta els núvols i el vent se'ls enduu. Amb els dies que porto aquí ja he après que en poca estona amb la meteo pot passar de tot, cap al bon temps o cap al dolent. Per tant, segueixo pujant, sense gaire fe segueixo amb els plans.

Cerro Torre
Arribo a l'únic campament permès de la vall, planto la tenda, dino i faig una petita becaina deixant passar les hores. Ja cap al tard surto de la tenda, el temps sembla voler millorar, els núvols ara són més alts i menys negres i deixen veure la base de la muntanya. Pujo fins el proper llac. Fins i tot el sol escalfa una mica. Estic nerviós, segueixo caminant cap el ruïnós refugi mentre els núvols juguen i juguen amb les roques.
Finalment, sí, allà està, llunyà, impassible, fred, brutal, el Cerro Torre. Per fi, el Cerro Torre es mostra alçant-se allà davant, tot arrebossat de neu per la tempesta. Cau el sol sobre el Cordal de las Adelas, una brutal paret de més de mil metres de roca i glaç. El moment és màgic... la culminació d'un viatge."
Doncs això... com fer una crònica d'un viatge llargs anys somiat? És difícil agafar vacances en aquesta època, així que quan per una d'aquelles casualitats se'm va presentar l'oportunitat, no ho vaig dubtar: era el moment de conèixer la Patagònia!
Detall Buenos Aires
Com que anava sol i ho volia fer pel meu compte, no em vaig plantejar res d'especial i, a més, que carai, també volia veure els "grans èxits" de la regió. L'esquema del viatge, doncs, és el que descric a continuació.
Surto de Barcelona cap a Buenos Aires el 7 de gener. A aquella mítica ciutat que em va sorprendre molt positivament li vaig dedicar un escàs dia a l'anada i poc més d'una tarda a la tornada, del tot insuficient per conèixer-la una mica i rendir-li els honors que es mereix.

El 9 de gener arribava en avió a Río Gallegos. Encara que hagués preferit fer el trajecte per terra, el temps de què disposava i les gegantines distàncies no m'ho permetien. Amb algun petit contratemps arribo aquell mateix dia a Puerto Natales, Xile, a l'altra banda de la cordillera i base per a les excursions cap al massís del Paine.
Pehoe-Cuernos
Què dir de les sensacions que provoca aquest poblet? Situat al fons d'un fiord del Pacífic anomenat Seno Última Esperanza per un mariner de fa molts segles, desesperat de trobar l'estret de Magallanes, i sotmès als inclements vents gairebé antàrtics, un sent que s'ha arribat molt lluny, que s'està molt lluny, que, com ells diuen, s'està a la fi del món o, almenys, la fi del món es pot veure des d'allà.
  
Un dia per situar-se i fer els darrers preparatius i surto per fer el circuit gran del trekking del Paine, que inclou la famosa "W" i gairebé els llocs més espectaculars que hi ha per allà. El circuit el vaig fer en 8 dies i encara vaig estar un novè per la zona dels llacs per fer més fotos de l'espectacular entorn dels Cuernos del Paine.

Sobre aquest trekking es poden dir moltes coses, però buscant una mica trobareu fàcilment tota la informació necessària sobre l'itinerari, els horaris, els campaments i refugis, etc. Així que per no allargar innecessàriament la crònica, m'estalviaré les dades, si algú hi està especialment interessat que m'ho demani, val?
Torres del Paine
Com a anècdota, vull dir que vaig tenir la sort de coincidir gairebé durant tota la durada del trekking amb una vaga general a la regió que va tallar les carreteres i va deixar el parc aïllat (encara més) de la resta del món. Això, que en principi sembla un contratemps, va ser una gran sort, doncs la major part dels dies els recorreguts els feia gairebé en solitari, trobant poquíssima gent amb la qual, en anar coincidint en refugis desèrtics, acabaves considerant quasi companys de sortida. En definitiva, tot un luxe en aquesta època al Paine.

Els grands lieux se succeeixen: la gegantina gelera Grey, els misteriosos Cuernos del Paine, les famoses Torres del Paine... [foto 4. Torres del Paine] tot caminant entre grans rius silenciosos, boscos d'arbres estranys retorçats pel vent, gauchos a cavall i llacs de tots colors decorats per trossos de glaç que deixa, com a guindes, una gelera que penja d'aguts cims granítics o provinent del només entrevist Gel Continental Sud.

Però no només els llocs famosos criden l'atenció, a cada corba del camí la muntanya canvia de perspectiva o es descobreix un cim espectacular amb el qual no comptaves i que gairebé ni surt als mapes habituals (bastant poc útils en general). I descobreixes que la Patagònia és enorme i que darrere els grans noms hi ha milers de muntanyes a les quals no hi va ningú i on no hi porta cap camí...

Cerro Vespignani
Després de celebrar el final d'aquesta excursió amb l'indispensable asado patagònic, torno a l'Argentina i a través de la infinita i desèrtica estepa patagònica arribo a El Calafate, un lloc que s'ha convertit en una petita meca turística.

Allà vaig passar un parell de dies de descans per veure, en pla turístic, l'inexcusable glacera Perito Moreno i fent una petita navegació per altres braços del Lago Argentino per admirar altres geleres més desconegudes però no menys espectaculars. D'aquests llocs sí que no cal dir res més: s'hi ha d'anar, carregat de paciència i sabent que es tracta de turisme de masses (almenys el gener), però s'hi ha d'anar... i suportar com la gent aplaudeix quan un tros de glaç de bona mida cau de la gelera i es submergeix espectacularment al llac.

Era el torn del Cerro Torre i el Fitz Roy. Per anar allà s'ha de passar per El Chaltén, un lloc que també es nota que ha canviat molt, tot i que la Patagònia és la Patagònia i els ressorts turístics se situen a pocs quilòmetres de fronteres per pactar i no poden assegurar el bon temps. Amb tot, durant els cinc dies que vaig estar d'excursió per allà hi va haver de tot: aglomeracions i soledats, pluja i fred i sol i cels blaus... sí, també hi ha cels blaus a la Patagònia i dies de poc vent. La majoria de les excursions es poden fer anant i tornat en el dia des de El Chaltén, però jo vaig preferir enllaçar els itineraris i visitar-ho gairebé tot en cinc dies sense passar pel poble. Una mica menys còmode, és cert, però més autèntic.

Refugi Dickson
D'aquesta zona, més petita i abastable que la del Paine però sense tantes combinacions possibles d'excursions senzilles, es pot dir una mica el mateix que he dit sobre el massís xilè. Només vull afegir, per enllaçar amb el començament de la crònica, que al peu del Cerro Torre s'entén que una muntanya pugui tornar boig un home i que al seu peu s'entén també millor la seva tràgica i controvertida història.
I un consell... si aneu per allà, no us quedeu amb la Patagònia del Perito Moreno, busqueu llocs com el refugi Dickson o la Piedra del Fraile, aquesta és la Patagònia amb la qual em quedo.
El 2 de febrer s'acabava l'escapada i aterrava a Barcelona amb la retina carregada d'imatges... i vent.

Text i fotos: Pau Quesada

El somiat corredor nord al Margalida.

Quan es comença a escriure moltes vegades no se sap ni què posar. Un bon viarany per fer-ho, és començar amb frases curtes, plenes de senzillesa, que obrint pas als pensaments, als sentiments i als records per arribar-hi als somnis. Perquè els somnis s’escriuen per a expressar desitjos i emocions i, els buits o somnis oblidats, no són res més que un espai per les paraules que no s’escriuen. I és així com valent-se de la qualitat inherent del ésser humà de sumir-se en la imaginació i fer-la realitat, em va arribar un paperot escrit a traves dels sentits, sense cap banalitat.


... M’imagino el fred inquiet, dins un laberint geomètric fet pels sentiments encontrats de la natura. M’imagino silenci i solitud, sense el zum zum de l'aire al ondular-se per la planúria. M’imagino allí, potser allà enllà, benaurat com en un paradís. M’imagino mut, amb paraules fetes pels gemecs de l'alè. M’imagino lligat – d’un nus d’emocions - a la lluentor d’uns ulls amics. M'imagino un cim – quotidià – i un altre fent un tot del cert cap a l'incert. ... Però sobretot m'imagino viu, absorbint amb avidesa d’aquest món, aquest que solament jo sóc capaç de veure i sentir, perquè hi ha coses que són tan meves que no poden ser de ningú més...

Fa anys y panys que Vicenç o el Sr. Vicente viu i sent la muntanya. Vet aquí les seves paraules; unes paraules fetes per la experiència d’un home que no ha arribat més enllà d'on pasturen les seves vaques - a la Vall de Tena - amb un pantaló de pana brut i una expressió llunyana, com de qui viatja freqüentment sense necessitat de moure's del seu cigar d'embolicar. Deixava anar el seu llapis, mentre jo li parlava d’un corredor enclavat en un indret bell i alpí, amb una aproximació per neu verge de cinc hores i, un bivac per sobre dels 2900 metres amb temperatures molt negatives. De sis llargs de corda per ressaltis coberts de gel amb ràpels interminables per descendre d'un cim. I de com perdre un piolet a meitat de via i sortir-se’n i, de sensibilitats perdudes pel fred durant dies. I d’un com, un quan o un què ...

Sou mereixedors d'una bona estirada d'orelles –em va dir – mentre doblegava un paperot i m’ho ficava a la butxaca. La muntanya no només són parets, no només és roca i gel, sinó també tot el que l'envolta. I dins d'aquest immens tot està el teu minúscul jo.
Però vivim en un món on les vaques no vénen a on està el pastor, sinó que el pastor ha de sortir a buscar-les. Has de reconèixer, que de vegades, obtenim observant des de fora les coses en essència, no t'oblidis ... és clar Vicenç – vaig interrompre – però, o ets sensible a aquesta mena de coses o no ho ets. I la majoria no ho som.
En aquest petit bocí, escrit des de la senzillessa, estic del tot present, però no sóc el protagonista; ets sensible a això? Només has de somiar-lo, no t'oblidis mai d'allà on vens - va respondre.

Sempre queda Montserrat

Poca neu al Pirineu oriental, ... i ja fa massa que dura ! En Joan Ramon i la Cristina proven les canals del Grà de Fajol, però no és el millor moment. El diumenge el recurs de Montserrat sempre dona bon resultat. En Joan Ramon ens ho explica, i envia les fotos de la Cristina.


6 de Febrer 2011.

Ahir la Cristina V. i jo varem pujar a Ulldeter a fer alguna canal, i no les varem trobar en condicions, mai havia vist l'Estreta amb 4 ressalts. Molt poc gel i la neu tova.




 




 
 







Avui hem anat a Montserrat i hem fet la Canal dels Micos pujant per la canal de Sant Jeroni. Ha estat una bona i llarga jornada doncs hem trigat 7 hores. Lo mes impressionant ha estat la Miranda dels Ecos amb unes vistes molt maques de tot el massís. La Canal dels Micos dona fe al seu nom, has d'anar d'arbre en arbre tan baixant com pujant. Ens ha costat una mica trobar la ruta però al final ens hem sortit bé.













 
I encara podem posar aquestes fotos que ha enviat en Joan Ramon, d' una altre sortida a Montserrat el primer cap de setmana del desembre passat.En aquest cas era el Montgròs i baixada pel Joc de l' Oca.



Un Tristaina, dos tristaines, tres tristaines ...


Un correu creua el núvol (el dia que el núvol parli ...!!!)

Bona nit companys; avui hem pujar al Tristaina per la pala central. Xavi Serralonga, Raquel, Xavi de Càceres, Anna i un servidor. Tot collonut i els companys tirant a tope i com a motos. El més destacat, apart la bona companyia i els bons resultats, les altes temperatures i la xafogor, impressionant per aquestes dates (més tenint en compte que es tracta d´una cara sud).Es cursaran fotos i crònica, que et sembla Raquel en combinació amb el fotògraf oficial de tots conegut???. Salut !!!!

p.d. Rafa, encara espero les teves fotos de la punta alta; no fotem cagarela !!!!


Pic de Tristaina (2.879 m), 6 de febrer de 2011

6 del matí, sona el despertador; L’Anna i el Xavi S. fa hores que s’han llevat, doncs hem quedat a Sant Julià a les 6:45h i venen de BCN, però faran tard ja que el cotxe de l’Amadeu (que els esperava a La Seu) s’ha quedat sense bateria i es nega a obrir cap porta deixant atrapat al seu interior el material de muntanya del seu propietari…. 
A les 7:30 enfilem cap a les pistes d’esquí d’Ordino - Arcalís i aparquem a l’últim pàrquing de tots. Allà coincidim amb un grup d’esquiadors amb els que compartirem un tros de pista. Després de deixar les pistes ens dirigim en direcció als estanys de Tristaina. A mesura que anem avançant i endinsant-nos a la vall, ja comencem a veure el nostre objectiu traient el cap mentre abandonem L’Estany Primer i l’Estany del Mig de Tristaina.
A l’alçada de l’últim estany, el més petit, l’Estany de Més Amunt (no es van matar gaire posant els noms) ja tenim una molt bona perspectiva del pic i de les vies per accedir-hi: decidim que la canal que queda a l’esquerra del pic té bona pinta.

Així doncs, abans de que s’accentuï la pendent ens equipem amb grampons, arnesos, piolets i casc (els Xavis i jo). Després de superar una pala en diagonal arribem a peu de canal, en principi no ens encordem i anem progressant en primer lloc l’Amadeu obrint traça, després l’Anna, el Xavi S., jo i per últim el Xavi C.. Es tracta d’una canal no massa llarga (200m) d’una inclinació mantinguda entre els 45º i els 50º sense ressalts i amb la neu en bon estat. La sortida de la canal és una cornisa de neu fàcil de superar i després de la qual ens dirigim a mà dreta cap el cim. El bon temps (quasi primaveral) fa que ens puguem permetre el luxe de picar alguna cosa i gaudir de les vistes (Cadí, Estanyó, Font Blanca... i Aneto!) abans de fer-nos la foto que no pot faltar.

El descens decidim fer-lo per l’aresta en direcció oest. Anem avançant amb molt de compte doncs hi ha algun pas més compromès i algun tram exposat però en definitiva factible. A l’alçada del primer coll amb bona pinta decidim que ja podem començar a baixar en direcció als estanys. Ha pujat molt la temperatura i la qualitat de la neu comença a empitjorar... de fet, s’observen algunes allaus a les pales que tenim als nostres peus..... així doncs el més prudent serà anar arran de roca, d’un en un i amb compte però sense perdre temps... i així ho fem: en primer lloc l’Amadeu (que avui ha estat el sapador oficial del grup) i després la resta de la tropa.

En assolir la gran terrassa de l’Estany de Més Amunt ens desequipem, bevem, mengem i passem a les raquetes per dirigir-nos a les pistes i arribar als cotxes abans de les 15h. Pensem que aturar-se a La Seu a berenar és millor que no pas fer-ho a Andorra i agafar de ple l’hora de tancament de les pistes d’esquí........però les cues ens esperaran de totes formes de tornada a Barcelona....

Text: Raquel Millan
Fotos: Xavi de Caceres



Montmalús, Circ de Colells, i Pic de la Portella.


30 de Gener 2011
Vista la neu caiguda els darrers dies, es va decidir que fer corredors no era una bona idea i es va canviar pel Pic de Montmalús (2.782m) a Andorra versió raquetes i versió esquís.

En Rafa i l’Ivan van arribar a Andorra el divendres a la nit i el dissabte es van dedicar a “inspeccionar el terreny” per veure quines possibilitats d’activitats teníem. En Xavi Serrallonga i l’Anna van arribar dissabte al vespre des de Barcelona i una mica després, el Xavi Càceres i jo (la Raquel) arribem des de la Cerdanya després d’un intent fallit de fer el Puigmal d’Err des de França (i van 2).

Varem passar la nit de dissabte al local del CEC a Andorra (és a dir, a Ca l’Amadeu) i després de sortir a les 7:30 i, abans d’arribar a les pistes d’esquí de Grau Roig, ens aturem a prendre uns cafès.

Ens posem en marxa cap a dos quarts de nou del matí: L’Anna, el Xavier Serrallonga, el Xavi Cáceres i jo (Raquel) amb raquetes i l’Ivan i el Rafa armats amb els esquís. Després de deixar la pista i els remuntadors comencem a seguir unes traces d’esquiadors que enfilen cap al Montmalús i que ens fan la vida una mica més fàcil. Al cap del “pelotón”, els incombustibles Anna i Xavier S. que semblava que haguessin esmorzat benzina enlloc de pa, després el Rafa i jo i per últim, l’Ivan i el Xavi que estaven de xerrera i de fotos.

Una vegada arribem al coll de Montmalús (2.709m) ja ens creuem amb un grup d’esquiadors que també volien pujar al Pic. L’ascensió al pic era fàcil però amb algun punt complicat per a les raquetes, malgrat això, decidim no treure’ns-les i seguir. Arribem al cim els quatre raquetistes (quines vistes tan fantàstiques!) i piquem alguna cosa esperant als dos esquiadors de darrera.

Foto de cim de rigor (amb l’Ivan a punt de carregar-se la fita) i els raquetistes ens separem dels esquiadors que pretenen llançar-se muntanya avall sense miraments (“fins després!!”). De tornada al coll el Xavi C i jo decidim canviar raquetes per grampons ja que algun esquiador ha fet caure les traces muntanya avall i hi ha punts complicats per passar; els dos incombustibles, és clar, segueixen amb elles. En aquest punt no parem de creuar-nos amb gent que puja cap al Montmalús, sembla que tothom s’hagi posat d’acord per fer el mateix cim el mateix dia.

Els quatre genets de la raqueta ens disposem a completar el Circ de Colells seguint el consell de l’Amadeu. Passem el coll de Montmalús i el creuem en direcció est per una pendent suau i ascendent; encara no tenim massa clar si podrem completar la volta al circ ja que la cresta que es veu al fons sembla molt complicada.

Després d’una horeta de carenejar i pujar i baixar, arriba l’hora de la veritat: hem de decidir si seguim avançant o bé retrocedim i tornem pel coll de Montmalús. Els “Xavis” ho tenen força més clar que l’Anna i jo, que ens mostrem una mica reticents, però amb allò de “ens apropem una mica més i ho valorem”, ja hem baixat una pendent rocosa (amb canvi de raquetes a grampons inclòs) i ens trobem a peu de cresta. En aquest punt decidim que la millor opció és flanquejar per l’esquerra de la cresta per una pendent de neu força pronunciada però factible, i anem avançant de costat i de cara a la pendent fins a un primer collet.

Després de superar el collet ens adonem que ara la única opció és flanquejar per la dreta i, amb molt de compte, ho fem: hi ha també una forta pendent i el flanqueig és llarg. Mica a mica, gramponada a gramponada i pioletada a pioletada ..... arribem a “zona segura” i, per la nostra alegria, veiem que hi ha traces de pujada (ergo el tros que ens queda serà fàcil!). Com que en Xavier Serrallonga no en té mai prou de canya, li fem cas i fem el cim del Pic de la Portella de Joan Antoni (2.777m) - que acabàvem de flanquejar per baix - tot seguint les traces que ens acabem de trobar, és a dir, per una via fàcil.

Segona foto de cim de rigor i cap a baix falta gent!! La baixada és senzilla i s’inicia amb una zona més rocosa per anar-se suavitzant i convertint en un llom de neu infinit en direcció a les pistes d’esquí. La mandra, la tossuderia i el “ja quasi hem arribat” fan que no ens tornem a canviar els grampons per les raquetes convertint l’últim tram de baixada en un autèntic martiri. Per sort, acaba guanyant el seny i, després d’una hora d’enfonsar-nos fins la cintura, ens posem les beneïdes raquetes i ens sentim d’allò més alleugerits i veloços amb elles......... finalment acabem “enganxant” les pistes d’esquí amb una veu de fons que per megafonia i en tots els idiomes recorda als esquiadors que les pistes tanquen al cap d’una hora........... i ja en portem unes 7 de camí.....

Pàrquing – cotxe - trucada al Rafa (que ja és de camí a Barna amb l’Ivan) - cues a Andorra i entrepà a la Seu en companyia de l’Amadeu que té ganes de saludar-nos, recuperar les claus i quedar per un altre dia (si Santa Meteo ens és favorable, és clar). Jo m’he intentat fixar en el que menjava l’Anna per veure si descobria amb què es dopa però hauré de seguir investigant perquè l’amanida i l’entrepà no m’han semblat gaire sospitosos.........

Bé, en resum, un dia esplèndid, una volta esplèndida i uns companys encara més esplèndids.
 
Text: Raquel Millán
Fotos: Xavi de Càceres

 
ir arriba