Avui és

SOBRE AQUEST BLOC

Us volem informar que des de finals del 2012 i principis del 2013, les activitats del Grup d' Alpinisme CEC que es publicaven en aquest bloc, les anem publicant internament en cròniques i fotos compartides amb altres eines de la xarxa.

No descartem en un futur tornar a publicar les nostres cròniques d' activitat en aquest bloc, però de moment deixem les aquí publicades com a mostra de les que es van fer durant aquest període que les fèiem públiques.


Setmana Santa, el temps no ha donat per més.

Aquesta Stmana Santa 08, no passarà a l'història del grup per la seva activitat. El mal temps no ens ha deixat fer gaires coses.
La colla de l'Isa i l'Humbert que volien anar als Alps a fer esquí de Muntanya, varen haver de renunciar per la previsió meteorològica.
En Francesc i la Gemma varen tenir més sort perquè varen anar a Sierra Nevada, i allà van tenir bon temps per fer el Mulhacen, però amb poca neu, fins i tot les raquetes es van quedar al cotxe.
La Núria ens diu que varen anar a Benasque, però amb el temps que feia, van acabar fent l'opció 5 de sempre, panxing total.
Això del panxing també va servir per en Joan Ramón apart d'alguna lectura alpinística i una mica de bici per la Garrotxa.

L'Emili ens explica la seva: varem estar amb uns companys del CEC per la Cerdanya (dimecres fins el coll de Lanós) i Andorra, preparant les futures sortides. El dijous, mentre en Carles i els altres esquiaven, amb la Dolors varem fer la portella d'Arcalís amb raquetes per anar al port de Rat, i varem descobrir 4 o 5 canals al serrat dels Feixans d'Arcalís, curtes, però algunes, molt prometedores. Hi tornarem... quan vulgueu.

En Jordi Barquinero, ens fa la crònica dels que varen anar al Vignemale:
Dijous: aproximació de nit refugi d'oulettes (diria que el frontal és la part de l'equip de muntanya que més he amortitzat fins ara). La nit és força clara i l'aproximació resulta molt agradable. En Lorenzo i el Nor ja havien pujat abans i la Laura, l'Olga i en Sébas ho farien l'endemà al matí. Divendres: teníem intenció d'anar a fer la via dels séracs al Petit Vignemale, però se'ns fa tard i decidim atcar un corredor al pic d'Araillé. El corredor és divertit però veient que s'acosta el mal temps, i atès que no tenim cap ressenya del corredor ni del descens, el deixem a mitges. Mentre estem rapelant una pedra de dimensions considerables impacta a la cama d'en Nor, qui no la pot esquivar perquè ja està lligat al rapel. Després de l'ensurt arribem al refu sense més contratemps. Dissabte: en Jean Thomas, el guarda del refugi, ens fa fora del refu pel risc d'allaus després d'haver-nos posat la mel als llavis amb unes goulottes a només 20 min. del refugi i en una zona sense risc d'allaus. Baixem a Cauterets i d'allà cap a Ribes de Freser, on en Nor ens acull amb una més que destacable hospitalitat. El dia acaba com les històries de l'Astèrix, amb un gran tiberi (això si, canviem el senglar pel xai) Diumenge: Després del tiberi del dissabte, ens llevem a una hora "prudencial", que no cal especificar. En Lorenzo acompanya el Nor al metge per fer-se mirar la cama. No té res greu però haurà de fer bondat durant una setmana. Les atletes de la colla, la Laura i l'Olga, van a fer una mitja marató cap a Campdevànol(quines ties!!). La resta anem a una zona d'esportiva i passem l'estona equipant un parell de vies amb tascons, friends,... En Sébas obre una nova via ferrada. Dilluns: la intenció era anar a fer alguna cresta per la zona, però ens llevem i està nevant de valent. Canviem els plans i ens dirigim a Núria amb la intenció de fer el Puigmal. Hi arribem i... bufa el torb! Després de discutir què fem, alguns fem un trekking per la zona. En conclusió, d'alpinisme més aviat poc. Això si, diria que ens ho vam passar prou bé.
En Guillem ens explica les aventures dels Joves al Pirineu Aragonès:
Hola amics, per fi he tingut un moment per fer la crònica de Setmana Santa. El grupet de joves format per Maria, Aina, Xavi, Dídac, Dani, Rafa i un servidor estàvem entre dues opcions. La primera era fer una rutilla pels refugis lliures de Andorra y la segona era fer una rutilla amb tendes o refugis per Ordesa. Després de reflexionar sobre les diferents alternatives, varem pensar que donat que teníem 4 dies, lo millor era fer la opció de Ordesa.
Dijous vam sortir a les tantes de la nit, passant sobre la 01:00h de la matinada per Broto, Torla y finalment Bujaruelo. Vam acampar al terreny d’acampada rollo càmping que hi h
a a Bujaruelo mateix, davant d’un refugi (1338m).
Al dia següent ens vam repartir pes i material per començar la ruta.
Vam travesar el riu per un pont de pedra direcció Nord-Est direcció Puerto de Bujaruelo o de Gavernie (2273m). A mig camí es passa per la cabana de Electriques la qual no varem entrar però sembla que estar en bones condiciones però amb les finestres obertes.
Volíem anar al refugi de Sarradets (2587m) el mateix dia seguint el camí HRP que estar en direcció EST respecte el coll però quan vam arribar tots al coll, varem veure que era molt tard i que hi havia molta gent que tocava retirada pel fort temporal que queia per la zona. Després de una petita votació i les xarrades que varem tenir amb Aragonesos, Bascos, etc, ens vam dirigir a passar la nit al pàrking Col de Tentes (2208m) que estava super nevat. Hi havia la cabane des Soldals (1954m) que estar seguint la Vallée des Pouey d’Aspé i quedava a sota del parking però amb la tempesta que queia, només es podia int
uir amb el mapa on era i vam preferir no arriscar-nos. Vam plantar tendes i durant la nit varem tindre que donar cops a les parets cada 3 hores perquè el pes de la neu no ens les enfonses.
Al dia següent, mentre continuava nevant i amb uns 30 a 40 cm de neu nova, varem aixecar el campament, ens vam calçar les raquetes i fam tocar retirada.
Els dos dies següents varem estar a la Sierra de Guara, concretament al Meson de Sevil (1300m) un refugi lliure super ben equipat. Per arribar-hi es pot anar desde Alquezar on hi ha cartells indicant el camí. En principio esta mes clar i més indicat tot i que nosaltres vam agafar un altre camí.
Nosaltres varem anar a Adahuesca a demanar la clau a la casa de l’alcadesa que es la esposa del forestal i que sempre estar al bar del poble, etc.., total que ja havia deixat les claus a uns grupet. Varem dirigir-nos al poble de Radiquero, varem atravesar tot el poble per anar a buscar alçada per dirigir-nos al poble de los Meleses. Al final del poble, s’agafa una pista a la Ezquerra direcció Meson de Sevil seguint la pista més marcada que coincideix de tant en tan amb una pista de BTT., es passa per un poble de 4 cases anomenta San Pelegrin. El camí es pot fer amb cotxe utilitari sense problema però lent.
Sembla mentirà que la única muntanya que no he pogut pujar sem resisteixi per segon cop. Estar clar que hauré de fer el Monte Perdido a l’estiu o l’any que ve però us prometo que a la tercera va la vençuda

De les cròniques d' en Francesc Chiva, la Núria Perapoch, en Joan Ramon Montes, l' Emili Rissech, en Jordi Barquinero, i en Guillem Trilla





Gel al Pedra, encara

Bé, una mica tard, pel tema fotos, i també perquè...que carai tothom explica la seva, doncs nosaltres també ho intentarem...jej.
Fa un parell de setmanes varem fer una sortida de cap de setmana al Pedraforca per acabar d'adquirir coneixements...i tècnica i preparar-nos pel món de gel exterior!!!.El dissabte a les 5'00 toca diana, i a les 8'00 ja som al peu del Pedra. Les il.lusions s' esvaeixen de cop al veure un Pedra imponent, i fantàstic, sense una gota de neu....sssssssnnnifffffff.... Però tot i així no perdem l'esperança, i tot just comencem a remuntar la pista del mirador cap a la cara nord.....TATXAN!!! comencem a trobar gel.... Les cascades no estaven formades al 100%, però si eren escalables.. El dissabte va ser suficient per a fer algun ressalt, prendre coneixement de fer reunions...i macro reunions....i crec que varem obtenir el 'títol especialista en avalakov' !!!!!!! Tots contents i cansats, varem plegar quan ja no hi havia sol, i varem enfilar cap al refu Estasen. Érem 4 gats.El diumenge, després de córrer una mica, per haver-se enganxat els llençols una mica massa....varem optar per tornar a la pista, i seguir per la cascada inicial i remuntar-la fins a dalt de tot. 3 ressalts i amunt, un del mig va ser un mixta de gel i roca, i matoll..jejejejej...però la cirera del pastís ens estava esperant a l'últim tram o hi havia una cascada formada amb gel molt òptim!!. Després varem muntar uns ràpels per la canal del costat per fer més ràpid el descens....i cap al cotxe...Com a nota interessant?...no ens varem trobar NINGÚ!!!!!!!!!!!!. I com a fi de festa, què millor que un parell de cervesetes a Saldes!!!!....

Salut i Muntanya!

Ivan i Núria

Els Encantats, i l'intent al Feixant

El mateix cap de setmana que va anar tanta gent a Pineta, l' Isabel, l' Humbert, l' Aleix, i en Jordi, varen anar a fer l'Encantat Gran. Tots quatre en varen fer un fantàstica crònica per fascicles.
Comença l' Aleix
Dissabte dia 1 de març. Sortim d'hora (allà les 10 del matí), alguns de Barcelona i un servidor des de Llorenç del Penedès, i ens trobem a Agramunt sobre les 11h. Després de salutacións i abraçades, ens re-agrupem en un sol cotxe(es impressionant el que cap al maleter de l'Humbert), i ens dirigim cap al mític forn de pa d'Artesa de Segre a esmorzar un d'aquells magnífics donuts amb un cafè amb llet. Un cop esmorzats, seguim amunt cap a Espot. En arribar a l'aparcament de dalt, desobeint una senyal de prohibició, cap allà les 14h del migdia, dinem una mica abans de començar la pujada cap al refugi. Un cop dinats ens carreguem les pesades motxilles i cap al refugi falta gent! Un cop arribats, deixem les motxilles, agafem lloc i decidim anar fins a la base del corredor per valorar la situació des del peu. La cosa pinta bé, i decidim que està en prou condicions per a intentar-ho l'endemà. Un cop feta la valoració tornem cap a l'escalfor del refugi i fem una partideta de micado mentre fem temps per sopar. Sopem i després de fer una mica de tertulia, ens n'anem a dormir entre els roncs de la gent que hi ha al refugi.
Diumenge dia 2 de març. Són les 6 del matí i sona el despertador! Després de fer una mica el ronso ens llevem i mig adormits esmorzem i en fem les bosses... Fem un càlcul aproximat per preveure el temps que trigarem contant que sortim a les 7 del matí i la cosa queda així: Aproximació --> 1hora (08:00)Corredor --> 3 hores (11:00)Coll-Cim --> 1 hora (12:00)Descens fins al refugi --> 2 hores (14:00)Dinar i recollida --> 1 hora (15:00)Arribada al cotxe --> 1 hora (16:00)Prou temps per arribar a Artesa i comprar coques i croissants per a la baixada.Al final, entre una cosa i una altre sortim allà les 7:20 aproximadament quant de sobte....
Continua en Jordi...
Aquest era el plan, però...Que consti que si vam esperar a les 7:20 va ser per no ser convidats a 4 birres per la guarda del refugi a resultes d'una juguesca la nit anterior!!!El fet és que després de carregar aigua al riu comença la jornada tot just despuntant el sol sobre Amitges (nosaltres a les fosques). Després d'una hora d'aproximació pel bosc, seguint la traça de dos raquetistes més matiners que nosaltres, arribem a peu de canal (2110m). Ens trobem la parella de raquetistes encara preparant-se i fem el mateix. Un com equipats tirem quatre fotos i comencem a pujar pel canaló de la dreta. La parella mentre estant, se'ns ha avançat i comencen a pujar encordats!!! Nosaltres els seguim de moment sense encordar-nos (la pendent encara és suau) i al cap de 20min arribem sota el ressalt de roca de 3º (2245m) que comenta la ressenya. Aquí muntem les primeres reunions (Humbert-Isa; Aleix-Jordi) mentre esperem pacientment (pacients durant estona...) a que la parella en qüestió superi l'entrebanc esmentat! En aquest punt és quan comencem a donar-nos compte que hem estat una micona, i repeteixo, una micona optimistes. I en aquest moment ''Voll-Damm'', el fred comença a notar-se...
Ara li toca a l'Isa...
...després del moment "voll-damm", l'humbert va atacar el ressalt en primer lloc, equipant amb pitons i fent saltar espurnes dels seus nous piolets. darrera d'ell, els altres vam passar sense complicacions, però tots vam coincidir "a posteriori" en què allò era més que PD...
després d'aquest ressalt mixte de neu, gel i roca ens esperava un magnífic corredor en condicions òptimes de neu, al qual vam progressar sense corda gaudint del paisatge i el recorregut, molt estètic, fins arribar al coll. Aquí ja van començar les bromes....a les 16h al cotxe? ni en conya!!! Ja eren les 13:30h!!! Tot i així, la opció de baixar pel corredor i el ressalt ja superats no era massa nmotivadora, així que cap amunt! A partir d'aquest punt va ser l'Aleix qui, equipat fins a les dents, va agafar la torxa d'opertura de la via i va atacar l'entretinguda cresta final....
I acaba l'Humbert...
L'entretinguda escalada/grimpada per la cresta final, decidim atacar-la en ensamble posant seguros entre mig. La estratègia per intentar anar més àgils és que l'Aleix que encapçala la primera cordada vagi equipant i la segona cordada amb la Isa al capdevant vagi aprofitant els seguros deixats per la primera cordada. Així ho fem i ens posem en marxa.
Aquest tram fins el cim és llarguet, no és difícil (sempre vas trobant bones mans) però no pots baixar la guardia en cap moment perquè té alguns passos compromesos i amb bones "timbes": en resum, disfruton, disfruton!!!
Finalment arribem al cim; si no recordo malament, al voltant de les 15:00h. La vista és magnífica i la satifacció molt gran. Aprofitem per picar un mica i petem la xerrada amb la parella que ens ha anat precedint durant tota l'ascensió.
Quan decidim començar la baixada ens adonem que la cosa no serà bufar i fer ampolles. Es tracta d'una desgrimpada amb cert risc i preferim muntar un ràpel aprofitant una instal·lació que trobem. L'Aleix és l'únic que amb molt de compte baixa desgrimpant però la Isa, el Jordi, jo i l'altra parella fem el ràpel. Un cop acabat el ràpel encara queda un bon tram de desgrimpada que no mola gens, un altre tram de neu i roca per troços d'aresta fins a un coll i finalment una canal. Al final d'això el sol ja comença a amagar-se i ja preveiem que s'ens farà de nit fins el refugi. El camí a sobre es fa una mica pesat perquè, a troços, ens anem enfonsant a la neu i això ralenteix considerablement el ritme. Entre pitus i flautes, després d'una estona perduts en el bosc buscant el refugi, hi arribem als voltants de les 20:00-20:30h. Allà ens trobem amb la simpàtica guarda que ens vol convidar a les famoses cerveses que ens havíem jugat la nit anterior però una aposta és una aposta i per 20 minuts l'hem perdut. Piquem algo, recollim tot i ens despedim quan just arriven la parella que ha compartit ascensió amb nosaltres i que també s'han perdut de tornada cap el refu.
Finalment arribem al cotxe al voltant de les 22:30h i cap a casa que toca una bona estona de carretera.
En resum, un dia fantàstic i una sortida alpinística completa: corredor amb trams d'escalada en roca-neu-glaç, cresta, ràpel, ... Però sobretot en bona companyia i en la ment també la "super-expedició" de companys que han anat al Mont Perdut i l'altre parella que dissabte anaven al pic de Feixants: l'Ivan i el Jordi Barquinero.
Com escoltant en els precs de l'Humbert, en Jordi Barquinero envia ràpidament la crònica.

Efectivament, aquest darrer cap de setmana l'Ivan Ciria i jo vam intentar fer el corredor Nord al Pic del Feixant. La cosa no va començar massa bé, ja que des del principi vaig patir molèsties al dit gros del peu. A més a més, anàvem sobreequipats i ens havíem deixat les ressenyes al refu. Però vam anar tirant. Vam seguir la traça feta per la processó que cada cap setmana va a l'Inserso i al de l'Esquerra. Això va ser un altre error: hauríem d'haver deixat la traça abans del que ho vam fer, i després ens va tocar fer una "mica" de volta. Total, allò que segons Mr Mousel havien de ser 3 hores d'aprox finalment en van ser....5!! Vam arribar a peu de via un pèl cansats i, després de menjar i beure una mica, vam discutir què fer. El cas és que entre pitus i flautes se'ns havien fet les 11h00. Jo volia tirar amunt però l'Ivan no ho veia tant clar, entre d'altres coses per la son. Finalment, i després de veure la fantàstica entrada del corredor, vam decidir tirar avall. Àlex, o qui vulgui, jo aquest cap de setmana no puc, però si vols anar-hi el següent (o entre setmana) jo m'apunto a fer el Nord del Feixant. L'Inserso i el de l'Esquerra encara em queden una mica grans. L'altre dia vaig parlar amb un company de Can Carelleu que havia fet l'Inserso i em va dir que de D- res. Es veu que hi ha 15m de gel molt fi i molt difícil de protegir, on amb prou feines t'hi cap un grampó. Amb les nevades d'aquesta setmana no sé com quedarà, però segurament caldria esperar a que purgui una mica i es transformi la neu. No sé si aquest cap de setmana serà massa d'hora. A més a més, tots aquests corredors tenen un grau de compromís IV, cosa que també cal tenir en compte.

Text: de les cròniques de l' Aleix Borrell, en Jordi Armengol, l' Isabel Huber, i l' Humbert Plantada. I de la crònica d' en Jordi Barquinero

La Nord del Mont Perdut...?

Cap de setmana 1 i 2 de Març, un nombrós grup puja al balcó de Pineta amb una gran varietat d'objectius. Ens ho explica l' Emili.
...21 membres del grup ( i en Xavi i l' Andrea van portar dos gossets!) ens varem trobar a l'aparcament del fons de la vall de Pineta, varem repartir les cordades, les tendes, i varem començar a pujar a quarts de dues del migdia. Recordem els objectius que ens va llistar en Nor:
1) el pic d'Astazou : una gran ascensió, un trekking amb molt bones vistes. 2) el pic Tucarroya: curta ascensió per qui no es vulgui cansar gaire. 3) Mont Perdut pel coll del Cilindro, per qui no s'atreveixi amb la clàssica de la nord del Mont Perdut. 4) La Nord del Mont Perdut ( la via clàssica ). Per aquesta és necessari portar corda i material d'escalada. Calificació: AD. 5) la possibilitat de quedar-se al balcó dormint fins que un vulgui després prendre un te calentot, fer panxing i fotos.

Erem prous per fer-ho tot entre tots, des de el camp base del balcó de Pineta.
Una fila de motxilles amb cames serpentegen el corriol de ziga-zagues que remunta les fortes pendents cap el Balcó, els pedregots i les roques donen pas a les pendents herboses amb clapes de neu, i de seguida la neu i les roques. La fila s'estira i les cames ja fa estona que pateixen, anem massa lents. Som un grup molt nombrós i poc homogeni. Les motxilles plenes de plaers inconfessables pesen molt, i les previsions més optimistes de l'horari ja fa estona que hem vist que no les complirem, les forces són desiguals, els ritmes distints, però el desig és el mateix. Anem fent aturades de reagrupament, el vent comença a bufar amb força, i la cosa es complica. La neu és massa tova, i ens enfonsem molt, fent encara més penosa l' ascensió. Els Joves del grup, que han fet el curs d'alpinisme del gener, estan forts i van al capdavant, i mentre esperem fer un altre reagrupament, trobem uns bascos que baixen, han girat cua, per l'estat de la neu i el vent, això fa sorgir els dubtes entre els més joves. Ens aturem en el fort pendent just a sota on comença una petita diagonal a l'esquerra que ens portarà d'amunt d'un ressalt de roca. Després comença la darrera diagonal cap a la dreta que ens farà entrar en l'ample i llarg corredor final. Un cop reagrupats ho plantegem fredament, queda menys d'una hora de llum, no arribarem a d'alt del balcó de Pineta en menys de tres hores, o potser més, al ritme que portem. Els dubtes s'expliciten i primer dos dels joves, després quatre més, i al cap de poc un altre, decideixen baixar. Tenen més seny que nosaltres, o potser menys experiència,.. menys capacitat de patiment?
Els 14 restants juntament amb els dos gossets, seguim a munt. Es fa de nit, i en el darrer reagrupament han quedat per davant, la Patricia, l'Andrea, en Xavi i les dues mascotes, i de mica en mica van obrint traça per l'ample corredor. Els altres, un cop reagrupats, els seguim al cap de mitja hora, tots junts.
La canal es redreça i de 40º passem a 45º i després a 50º, el sol fa estona que s'ha amagat i la neu està més dura i podem clavar els grampons amb seguretat, però alguns forts cops de vent posen en perill el nostre equilibri. El camí normal passa més a la dreta, però seguim les traces. Veiem les llums dels frontals dels nostres companys que desapareixen després d'haver fet una diagonal cap a l'esquera,... ja son a d'alt ! Al cap de mitja hora arribem els altres esglaonadament. Ràpidament muntem tendes, la dificultat del vent ens obliga a treballar fort. Quan tenim les tendes muntades, el vent es calma. Això permet a alguns del grup preparar un sopar calent, els altres estem prou cansats per desistir, i mengem fred. La pujada ha estat esgotadora per la neu tant tova, tots ens entaforem ràpidament dins el sac de dormir. Són les dotze de la nit.
A les tres de la matinada ens desperta un impertinent convençut de que vol pujar la Nord del Perdut. Només enganya a l'Estefania.
Els altres seguim dormint fins que la llum del dia ens desperta. Al cap d'una estona ja toca el sol a les tendes, i de mica en mica tothom va sortint cap a fora. Fa un dia fantàstic, el cel lliure de núvols, i la visibilitat infinita. Preparem uns esmorzars que duraran hores, que van des de les galetes, al cuscús i els espaguetis. Tot sigui per rebaixar pes ... de les motxilles.
L'Estefania, i l'impertinent que ja podeu suposar qui és, han hagut d'esperar una hora al peu del corredor diagonal que porta d'amunt del primer glaciar, a que la llum del incipient dia els permeti pujar. L'Àlex no ha volgut córrer riscos innecessaris sense llum, i no tenia la seguretat d'estar en el corredor correcte. Després han pujat enfontsant-se fins el genolls. Al cap de sis hores estan al mig del primer glaciar amb la neu impossible. Pels walkis sentim un paraula inesperada en boca de l'Àlex,"ens retirem", i tots ho celebrem, no ens agrada veure patir als nostres amics. Passem el dia fent l'opció 5 de la llista: panxing total, prenem el sol, expliquem batalletes, i fem plans per properes sortides. La felicitat existeix. Quan arriben els companys acabem de recollir i comencem a baixar. La neu s'ha estovat i ens enfonsem molt, però baixem ràpids, un parell d'incidents, per sort sense conseqüències, fan que el grup es vagi estirant i els darrers arriben als cotxes ja de nit. Alguns mengem uns entrepans al refugi de Pineta, i altres es pararan a sopar a Bielsa. Tots arribarem tardíssim, ja de matinada.
Però contents.
Els membres del grup de Joves expliquen la seva per boca d'en Guillem
Quan ens vam trobar a l’últim repexon, van estar massa estona parats i al començar a fer-se de nit, van sortir dubtes. El nostre grup es va crear incertesa encarara que fisicament estàvem preparats per afrontar l´última pujada amb garanties. Crec que era igual de perillós baixar de nit que pujar, però psicològicament s’afronta de diferent manera. Jo vaig tenir un incident semblant amb la gespa tot i que amb els piolets tècnics vaig sortir del problema només amb un petit ensurt.
S’anava fent de nit i tant el Dídac com jo, que obríem traça, ens costava molt trobar el camí de baixada i tampoc hi havia lloc per muntar les tendes. A uns 100 metres del tram que varem fer escalant, hi havia una zona més o menys digna per acampar i allà ens varem quedar. De mentre, estàvem pendents de com estava el grup ja que ens creava cert neguit veure com les llums no es moviment i cada cop era més tard. Ens van sortir les típiques preguntes de: Estaran baixant? Pujant? Muntant un bivac? Nosaltres mentre estàvem pendents del que feien els vostres frontals, anàvem fent el sopar a base de sopa amb pistonets, una truita de patates y un sortit d’embotits del país. Varem fer neteja i ens varem muntar la tenda per anar a dormir, sense abans, fer la típica xarrera i uns glopets de moscatell.
Al dia següent ens va despertar el sol i com la tenda estava orientada a la vall, va ser un gustazo obrir la porta de la tenda i disfrutar d’aquestes vistes. Pel matí no hi ha molt a explicar. Un esmorzar amb poleomenta, capuchinos, pastetes, fruita amb almívar, embotits, sucs, etc. De vegades compensa portar pes a la motxilla si després et pots fer un festí a 2000 i pico metres. Varem baixar casi corrent a un bon ritme i varem dinar a base de tot el que ens havia sobrat que era no era poc.
Varem arribar a les 21:00h a Barna i ens varem prendre una cocacola a un bar a prop de la platja de Premiar per celebra que havíem arribat d’hora i que independent de les incidències que havien sorgit, ens ho havíem passat molt bé.

En la baixada hi van haver un parell d'accidents, per sort sense conseqüències greus. L' Emili en una forta pendent es va enfonsar dins de la neu en una mala posició, i tot el pes del cos sumat al de la motxilla varen fer palanca sobre el seu genoll esquerra, el que té operat i que li ha portat tants problemes. En Pep va ser el primer a ajudar-lo i després en Lorenzo, l'Àlex, la Laura, la Montse... La Montse li va posar la pomada miraculosa, entre tots una genollera (les males llengües diuen que el que volia era ser mimat!), i va poder baixar sense massa dificultat. L'accident d'en Nor va ser més greu, o ho podia haver estat. Ens ho explica ell mateix.

...Realment no es tractava d'un accident alpinista si no d'excursionisme, perquè ja era a la baixada en un tram d'herba a una zona que es deu omplir de domingueros a l'estiu. No sé quina mena de planta és però no és herba normal, són com tires que miren cap abaix i encara que estiguin seques rellisquen. Hi havia prou pendent, no sé dir exactament però potser entre 35-45º. El que tenia humit era la sola de les botes per haver passat per neu anteriorment. La resta del cos i l'herba estaven secs, però relliscaven igualment. Es la maleïda planta que és una trampa. Vaig fer un pas assegurant amb els pals, conscient que podia relliscar amb l'herba, però inconscient de les possibles conseqüències. El que semblava un possible cop de cul es va convertir en una lliscada d'uns 40m avall tot accelerant-me arrastrat pel pes de la motxilla de més de 25kg. Un llastre imparable. Algú més experimentat hauria provat una autodetenció amb el pal que em va quedar a la mà. Va anar tot molt ràpid, sé que vaig pensar en el pal i vaig fer alguna cosa, però no el vaig fer servir correctament -el vaig doblegar, això sí-. També em vaig girar cara muntanya amb els peus avall però les botes humides no frenaven res. Recordo fer pressió sobre els peus però no recordo si vaig provar d'aixecar el cos per reduir la superfície en contacte -autodetenció sense piolo- però amb els 25kg a l'esquena segur que era ben difícil. Lo més preocupant era el buit que es veia més avall, cada vegada més aprop, vaig pensar que em matava de la manera més tonta. Em debatia entre esquivar els ressalts de roca que veia més propers -i que em farien prou mal-, i controlar com frenar per no arribar al final de la pala on no es veia què hi havia. Per evitar un roc baix que m'hauria fet volar vaig canviar la trajectòria una mica, girant el cos sobre l'eix vertical, amb la bona sort que vaig acabar passant per una pala de neu ben petita, faria 2m d'ample per 4 de llarg, però tot i que pensava que volaria per sobre em va parar. Uns metres més avall, el barranc. Final feliç, però de casualitat.
Els que ho van veure se'ls hi va fer el cor petit.
Tornarem a Pineta per fer la Nord del Mont Perdut. Però haurem de esperar que la neu estigui en millors condicions.

Text: de les cròniques de l' Emili Rissech, l' Àlex Figueroa, en Nor, i en Guillem Trilla.
Fotos: Montserrat Andreu

Raquetes als Estanys de la Pera-Perafita-Vall de Claror

El cap de setamana 23-24 de Febrer, la nostra companya Dolors Gurri, ha fet la seva primera sortida com a vocal oficial del CEC. No cal dir que te la suficient experiència tant al Pirineu com als Alps (Gran Paradiso, Montblanc, Monterosa, Ecrins...) per portar els socis del CEC a compartir un cap de setmana de raquetes. A més ha tingut la col·laboració d'en Xavi Gregori com a vocal acompanyant. La Mariona Chavarria ens ha enviat un magnífic reportatge fotogràfic que podeu veure a la web del grup, i en copiem la crònica que n'ha fet la Pepa Igartua a la web del CEC:
Dissabte vàrem deixar els cotxes a les pistes d'Aranser i, amb poca neu, vàrem pujar al refugi de La Pera, encara que ens vàrem poder posar les raquetes. Era un dia magnífic, sense un sol núvol, (encara que m'agradaria poder dir que estava nevant), i després de descansar una estona, vàrem pujar al Perafita, donat que el cim dels Estanyons estava despullat de neu.
Al cim vàrem estar un hora i dos quarts; res de fred, vista impressionant i bona companyia. Xerrant i gaudint d'una estona de vida tan plena, vam fer la baixada amb la posta de sol.
La nit la vam passar al refugi, que no tenia aigua, se'ls va gelar, però el guarda en va anar a buscar amb la qual cosa no ens en va faltar, sopar molt bo i llits no tant. D'hora de matí, vàrem començar la pujada cap al coll de Claror, entre el Perafita (2752) i el Monturull (2761), vàrem caminar amb les raquetes per un paratge andorrà molt tranquil, vorejant el Perafita i passant pels llacs de la Nou i de Perafita, vàrem pujar el coll i, ja cansats, vàrem tornar al refugi. Menjar, descansar i prendre forces per fer la baixada a les pistes d'Aranser, on teníem els cotxes.
Aquesta és la primera excursió d'alta muntanya de la vocal Dolors Gurri, i us haig de dir que en sap, que ho fa molt bé i que segons el parer dels components del grup, sembla que ho hagi fet sempre.

També haig de dir que vàrem tenir un company d'esforç, en F.X.Gregori, el qual sempre ens sorprèn pel seu coneixement de la muntanya i de les tècniques, vàrem compartir entre tots fets positius.


Text: Pepa Igartua
Fotos: Mariona Chavarria

Sortida de corredors amb l'Escola de Muntanya

Després del cusos d'alpinisme de l'Escola de Muntanya, normalment es perd el contacte entre la gent que hi ha participat i els instructors de l'Escola. Aquesta vegada gràcies a la col·laboració d'en Jordi Aliart, membre de l'Escola, s'ha pogut fer una sortida de pràctiques on també han participat els vocals Albert Arboles i Alex Figueroa de Alpinisme-Alta Muntanya del Centre. És el cap de setmana del 23 i 24 de Febrer.
Així ho recorda en Joan Ramon:

...23 de Febrer, dissabte, 7 del matí, pàrquing de les pistes a Cambredase, allà hem dormit uns fent bivac i uns altres en cotxe i furgoneta ( la furgo més còmoda, segur). Començant a arribar la reste del grup. Uns per aquí, altres per allà, altres esmorzant, un munt de material pel terra, però tot molt bé controlat. No t'adones i en quinze o vint minuts no quedar res del material, tot al seu lloc, dintre de les motxilles o penjant del talabard. Comença la aproximació al circ de Cambredase, en una hora i mitja més o menys estem davant el circ, impressionant, totes les canals a la vista, difícil per als més experts, fàcil per els més inexperts, Jordi Aliart organitza les cordades, els "novatos" anem amb ell a la canal Vermicelle, la resta crec a la Gigoló ...

A la Gigoló, l'Albert ens ho explica ...
Fem dues cordades, una l´Alex, l´Òscar i el Javi, i la següent l´Olga i jo. Comencem a pujar, hi ha traça però poc a poc es posa més dret l´Olga i jo traiem la corda els altres van fent, arribem a un pas de mixt, que es pot evitar, de fet la traça li dona la volta, jo tiro pel mig per tal de dur la corda recta i no fer ziga zagues que la vagi frenant, la teoria es bona, però el pas es una placa llisa, anem amb compte i el passem be. Els altres tiren cap amunt xino xano sembla que s'acosta el final, els veiem fent els últims passos per l'últim tram de mixt, i flanqueig a la dreta surten per dalt, quines màquines !!.. no han tret corda. Nosaltres fem reunió abans del ressalt assegurem una mica i també sortim.
L'Àlex ens explica que després amb l'Albert i l'Òscar se'n van a fer l'Eclair, però acaben fent el Bounagas... baixen cap a l'aparcament amb els altres companys. Després de sopar a Puigcerdà, van cap
Andorra i comencen a repartir-se per dormir, uns a les furgonetes, l'Olga aconsella la Gîte d'Etape de l'Hospitalet, però no convenç tothom malgrat el bon preu i la comoditat, i hi ha l'inevitable bivac d'alguns ...

El diumenge a les set del matí ja tornen estar tots a punt a les pistes de Grau Roig ...Aquí deixem que sigui en Jordi Prats un dels Joves qui ens ho expliqui...

... ens retrobem a les 7 al pàrquing de Grau Roig. Mirem les ressenyes del vèrtex especial Andorra i ens repartim les canals de la zona (n'hi ha un munt).
El Joan Ramon, l'Anna, l'Olga i l'Albert se'n van al Bony d'Envalira on hi ha un parell de Canals paral·leles que fan bona pinta. La resta marxem direcció al Mont Malús on ens hem marcat com objectiu la canal Occitània.
Comencem a pujar per una pista d'esquí, el Javi, l'Àlex, l'Oscar, l'Albert (jo
ve) i jo caminant, el Jordi Aliart i la Montse amb esquís. Després de la forta pujada inicial el camí planeja, seguint no sé quin GR, mentre observem davant nostre el circ de Pessons. Al cap de poc, abandonem el GR per girar a l'esquerra en busca del Mont Malús. Fins ara hem portat ritmes semblants, però a partir d'aquest moment la neu està molt tova i els que anem a peu ens enfonsem molt, la Montse i el Jordi Aliart ens passen pel costat amb els esquís sense despentinar-se, quina enveja!
Trobem l'entrada a la canal principal del Mont Malús, seguim pujant doncs no és el nostre objectiu avui. La canal Occitània no té una entrada evident, queda força amagada i ens costa trobar-la. De fet, el Jordi Aliart i "quàdriceps Òscar" arriben fins al cim, des d'on es veu millor l'entrada de la canal i ens orienten cap on hem d'anar.
Ha arribat el moment, traiem el material i ens equipem. La Montse i el Jordi deixen els esquís. La canal resulta ser molt curta, no arriba als 100 m amb un parell de ressalts en mixt. El primer se supera bé sense equipar. Arribats al segon, el Jordi i la Montse decideixen "obrir una nova via" i el superen per un caneló a l'esquerra del que suposem és la via normal. L'Àlex passa el primer dels altres i
munta reunió.
Per quan l'ha acabat de muntar i ha passat la corda ja ha passat tothom menys jo (imprudents!), així que sóc l'únic que passa assegurat. Just després arriba la Montse que s'assegura i assegura el Jordi Aliart qui, amb un tècnica i seguretat insultants, se'ns planta al costat amb un tres i no res.
Ja només queda sortir al cim, la majoria seguim per canal que, per neu, ens porta fins al capdamunt de la muntanya però l'Àlex, que sembla d'aquella gent que no en té mai prou, decideix pujar per un diedre de roca. Ens retrobem al cim, fem fotos, comentem la jugada i comencem a baixar. El Jordi Aliart i la Montse aniran fins el coll i baixaran a buscar els esquís, d'allà serà un passeig arribar fins al cotxe. Els altres baixem per la cara N, la ruta més curta, que és diumenge, estem a Andorra i el barça juga a les 19h!
A estat la primera sortida amb participació de les tres primeres fornades del grup d'alpinisme. Ara ja sabem que no serà l'última.


Text: de les cròniques d' en Joan Ramon, l'Albert, l'Àlex, l'Olga i en Jordi
Fotos : Albert Arboles i Joan Ramon Montes

Escalada en Glaç

Fa poques setmanes amb l'Escola de Muntanya hem fet un curs d'escalada en glaç que va sorgir com a proposta dins del nostre grup d'alpinisme. Ha estat un èxit de participació. L'escalada en glaç ja fa temps va deixar de ser un mitjà per fer ascensions alpinístiques, per convertir-se en un fi en si mateix. Això no deixa que els orígens i a la pràctica hagi estat sempre lligat a l'alpinisme clàssic.
Presentem aquí una mostra de tot això. El nostre company Josep Pons, que últimament el tenim molt ocupat fent esquí de muntanya, ens envia aquest magnífic article històric que va publicar a la revista "Mai Enrere" del Club Excursionista de Gràcia, número 414 de Març de 1986, i que ens presenta les Primeres Jornades d'Escalada en Glaç, fetes el Gener d'aquell any, amb la presència dels primers grans especialistes. 22 anys després demostra que alguns debats encara son molt actuals.

 
ir arriba