Avui és

SOBRE AQUEST BLOC

Us volem informar que des de finals del 2012 i principis del 2013, les activitats del Grup d' Alpinisme CEC que es publicaven en aquest bloc, les anem publicant internament en cròniques i fotos compartides amb altres eines de la xarxa.

No descartem en un futur tornar a publicar les nostres cròniques d' activitat en aquest bloc, però de moment deixem les aquí publicades com a mostra de les que es van fer durant aquest període que les fèiem públiques.


Oriental del Grà de Fajol Petit

22-02-09

Sempre hi ha una primera vegada i aquest diumenge va ser l’ocasió perfecte per fer-ho. Quatre companys, dues cordades i un pic que ens espera, el Gra de Fajol Petit.
Jo ja l’he fet no se quantes vegades però avui tenia tanta il·lusió com si fos el primer cop doncs aquesta il·lusió s’encomana i no podíem dissimular-la. El Tono, el Xavier Serralonga, el Ferran i el Joan Ramon, autor d’aquesta crònica.
A les vuit deixem el cotxe en la corba que tantes vegades ens ha fet de principi i final de altres tantes sortides per la zona d’Ull de Ter.
Per mi una gran escola de muntanya.
Ens encaminem cap a la base de la canal escollida per la ocasió, la Oriental.
En uns 30 minuts ja hi som i ens equipem. Aquí comença l’aventura.
La neu està una mica tova però per començar a pujar ja ens està be. Ens acostem a la pared esquerra on podem posar nos els quatre mes o menys acomodats i escollim les cordades. Jo aniré amb el Xavier (que estrena corda per la ocasió) i el Tono amb el Ferran.
Posem els primers seguros i ens encordem.
Sortim les dues cordades al hora per acostumar-nos a ser cuidadosos amb les cordes e intentem que aquestes no es creuïn, al mateix temps també anirem mes ràpids.
La canal fa una corba a la esquerra i perdem de vista als segons de cordada, però els walkies fan la seva feina. Molt de presa arribem on farem la primera reunió. Utilitzem dos pitons nous que el Ferran clava molt be per ser la primera vegada. Avui estem d’estrena i fem servir el Reverso3 de Petzl que s’ha comprat el Ferran, li acoblem les dues cordes i els que van de segons ja podem començar a pujar fins la reunió.doncs ja estan assegurats.
Un cop arriba el Xavier decideixo començar a obrir el segon llarg. Es el pas mes complicat d’aquesta canal, un mixt de uns 7 o 8 metres que te on clavar molt be el piolets, després es converteix en una pared de neu de uns 60º de desnivell (no està gens malament) que fa un ressalt final també de neu. Ho passo sense cap problema i sorpresa, s’acaba la corda i davant meu una pala immensa de neu sense res de res per fer reunió.
Però com avui es el dia de les estrenes doncs estrenarem el Deadman que porto tot flamant penjant de la motxilla. En principi dubto de la seva fiabilitat però de seguida en dono conta que aquell tros de ferro amb un cable penjant funciona perfectament i faig la reunió mes content que unes pasqües.
Puja el Xavier ven assegurat.
Des de aquí no veig res i el Tono i el Ferran em van informant de lo que estan fen perquè em quedi tranquil i de passada també els dono algun que altre consell. Realment no sé com han fet la reunió però els dos han passat el mixt i la pared de neu sembla que sense problemes.
Faig un altre llarg fins un petit arbre que es veu una mica a la dreta i munto reunió en el seu homologat tronc. Tot perfecte, arriba el Xavier i seguidament el Ferran, el Tono serà l’ultim.
Crec que a partir d’aquí ja no faran falta les cordes i tirem amunt d’una tirada. El Xavier se sent alliberat de les cordes, puja com una bala i arriba al cim el primer, jo el segueixo i els altres dos arriben passats uns minuts.
Quina alegria doncs crec que cap dels tres havia fet abans el Petit.
Fem pinya i ens abracem tots al hora. Fem la foto de rigor i encara gaudint d’aquell regust que et queda quan acabes una canal amb èxit comencen a enfilar la carena que ens portarà al coll del Isards.
Per el camí ens trobem a la Helena i el Ferran que estan fen el curs d’alpinisme del CEC i han fet una de les canals occidentals, fem les salutacions a tots i continuem per agafar ja la baixada fins els cotxes.
Tots contents arribem a Can Jepet i prenen unes birres i unes bones botifarres amb pa i tomàquet comentem l’aventura passada.
Tot a sortit molt bé i lo més important és que per alguns ha sigut la primera vegada.

Text i fotos: Joan Ramon

Dones al Cadí.

Al grup hi ha una colla de dones que es mengen els corredors a cabassos. Cada cap de setmana surten a estripar neu. Aquí tenim la crònica de l'Olga.

He de dir, per començar,com a premisa, que ens ho vam prendre amb una ultramega ''patxorra''.Vam sortir de Barna dissabte tarda, la Montse (la Cachorrilla), La Laura (la mmmm. Gua.., alias, 'mi Maestra'), la Lluïsa (nou fitxatge,diamant en brut ), el Nor, i una servidora (The best,jeje). Tranquil·lament, sense presa i amb pausa, vam parar al super per comprar el sopar que vam portar a l'apartament del Nor de Ribes de Fresser (Gràcies per la teva hospitalitat, paciència i saber estar envoltat de tanta dona)Vam anar a dormir una miqueta tard ja que vam mantindre uns quants debats sobre la crisis econòmica mundial, el sentit de la vida , si Déu existeix o no, la reencarnació, l' abort lliure..., ja sabeu totes aquestes coses que es parlen fins a 1 de la nit quant t'has de llevar al dia següent a las 6 per fer un corredor. Bé, reprenent el fil de la crònica, a les 6 va tocar diana, però, com ja us he dit de bon començament, ho vam prendre amb molta, molta, però que molta relaxació. Vam fer un esmorzar amb sobretaula i continuant amb el debats de la nit d'abans. Cap a les 8 vam marxar cap a Prat del Cadí. L'idea inicial era Ulldeter, però uns companys (gràcies, Agnès i Ivan) ens van avisar de que la previsió de vent a Ulldeter era de 60km/h. Crec que vam arribar a Estana sobre les 10 i vam començar a caminar sobre les 10:30 (enteneu lo de la patxorra?) Jo vaig voler agafar el esquís per baixar esquiant per Cristall o un altre corredor facilet (ingènua de mi, els vaig acabar carregant quasi tot el temps a l'esquena, neu crosta i pendents vertiginoses, massa per mi) La idea era fer un corredor facilet perquè l'hora tampoc anava al nostre favor. La pujada al peu de corredor es va fer molt llarga, en part perquè no paràvem de xerrar. Dia espectacular, molt solejat i fins i tot de calor de primavera. Com que ja estaven una mica farts de caminar, i no trobaven el corredor que en principi havíem escollit del llibre de ressenyes (un BD), vam decidir fer un altre que ens quedava més a mà (un altre BD que per la ressenya semblava ser la canal oriental del Llitze(?). Quan estaven a punt de ficar-nos al corredor, el Nor va decidir baixar per motius personals (ara jo penso que es va acollonir, massa dones per un sol home, era minoria ja estava cansat d'escoltar les nostres converses de fèmines empedernides, ja sabeu) Llavors, les 4 ens vam ficar al corredor. Neu una mica dura per zones i poc homogènea però corredor molt bonic i fàcil. No cal encordar-se però una patinada pot ser chunguilla... La sortida, màxim 50º té una corniseta molt mona i cuca, feta a la nostra mida je je, i, per fi les 4 nenes, en solitari, sense nens vam aconseguir fer un corredor, facilet però no exent de risc... Però que no 'sirva de precedente' , ens agrada la companyia dels nens...Vam fer la baixada per la central del Litze poquet a poquet i molt orgulloses de la nostra petita fita. Vam arribar una miqueta tard al cotxe, ja amb frontals posats per continuar amb la tradició, però molt satisfetes del dia ben aprofitat i obrint nous debats per futurs corredors, cims i expedicions... Si teniu dubtes o voleu fer qualsevol suggeriment, si us plau , no us talleu.

Text: Olga
Fotos: Montse

El Serrat dels Feixans d' Arcalís


L'any passat, per Setmana Santa, varem estar amb una colla del CEC per la zona de l'estació d' esquí d' Arcalís a Andorra. Mentres alguns esquiaven, uns altres varem anar amb raquetes a la Portella d' Arcalís, i mentre pujàvem, a la nostra dreta, varem descubrir uns petits corredors i zones mixtes que ens va semblar que seria un bon lloc per fer pràctiques de corredors amb la gent que acava els cursos d'alpinisme de l' Escola de Muntanya, i que vol començar a posar en pràctica els seus coneixements en un lloc amb poca dificultat. Hi hem tornat, i ja hem programat la primera sortida oficial pel proper 14 i 15 de Març. No hem trobat cap ressenya ni cap informació que no sigui la de la propia estació d'esquí, on expliquen que la zona, en la seva part més al nord, és un excel·lent lloc per la pràctica del "fora pistes". És el Serrat dels Feixans d' Arcalís.

Ara després d'estudiar millor la zona, tenim clars els avantatges i els inconvenients.

L' accés és molt bó. Des de l' aparcament més superior de l' estació, et pots plantar a l'entrada dels corredors en una hora escassa. També pots dormir en els aparcaments inferiors, on sovint hi han furgo-gîtes plenes "d' osmons", i al matí pots fer servir els serveis i el bar de l'estació. El que no està tant bé és l'orientació dels corredors, Est. Aquesta orientació fa que només a principis d'hivern tinguin poques hores de sol, i la neu es mantingui en perfecte estat. També és un problema per la formació de cornises amb vent (N), (N/W), i (W), que aquí són els vents dominants. Hi han tres corredors evidents, un altre més obert, i una ample zona de pales mixtes.

Els corredors son curts (un molt curt, 100m), les pendents són entre 35 i 55º, i sembla que no superen en cap cas els 60º.

O això és el que ens ha semblat. Perquè no varem poder fer res més que un parell de llargs en un corredor, ja que les cornises eren espectaculars, i no només impedien la sortida per dalt, sinó que l'amenaça que representaven, amb el sol a apretant de fort, ens varen fer desistir.

Però en la propera sortida del 14/15 de març, si les condicions han millorat, ho sabrem.

També hi han cornises en el començament de la ruta cap el Tristaina, que és l'altra objectiu de la sortida de pràctiques d'alpinisme, ja que aquest cim té una pala (S/E), amb una pendent d'uns 45º, ideal per iniciar-se.

Si tot va bé, ja ho explicarem.

Text i fotos: Emili Rissech.

Ceillac. Les Formes du Chaos

7 i 8 de Febrer. Una colla del grup han anat a Ceillac, a fer la més bella escalada en glaç d' aquest lloc, clàssic entre els clàssics del glaç. En tenim una excel·lent crònica de l' Àlex.

Hola companys. Aquest cap de setmana l' Olga , el Sebas , la Montse ( d' Osmon ) l' Oscar , la Cristelle i jo, hem anat a fer via llarga d' escalda en glaç als Alps.
Fantàstics els quatre dies, divendres d' anada ens agafa una nevada copiosa, que ens fa por, i gràcies a les quatre traccions de la gîte dels Osmon, i els dallonses de l' Olga, arribem a Ceillac. Mai havia vist tanta neu a la meva vida, escandalós. Dissabte d´hora ens anem a fer la cascada fàcil de la Y, dreta, tots normal, vam fer pràctiques, de tots, i exercicis en escalada en Glaç. Per la tarda volta per el magnífic poble, sopar i a dormir.

Diumenge. El gran dia, ens anem directament a la famosa cascada de Les Formes du Chaos. La Montse, l' Olga, i el Sebas com a monitor, es queden en el primer llarg fent pràctiques. En Sebas l' hi explica a l' Olga com obrir un llarg de glaç, i l' Olga obre el seu primer llarg de glaç, ...sort que tenien caragols de sobres. La Montse que volia fer tota la cascada no la va poder fer perquè feia molt fred ( -15 ) i patia de les mans. La Christelle, l´Oscar i jo ens decidim fer-la ( 7 llargs d' escalada en glaç continus sense descans). Primer llarg unes dues hores, normal, segon llarg magnífic amb un pas extraplomat, de iu-iu, cascada molt estètica i divertida, tercer llarg fa molta por, ... però ja no tenim retorn, l' erra amb caragols de glaç, ja que no es podia fer d' una altra manera. Fem un descans. L´Oscar obre un llarg d' un tram vertical, en el que la Christelle, que ho esta fent molt bé ( es una machine ), fa el seu primer "saque" de 8 metres, ... sense incidents, contens continuem. Ja és bastant tard i nomes quedem nosaltres i una cordada de joves, que un d' ells perd un piolo ( algo que hem de tenir en compte), el recuperen, i nosaltres continuem amunt, després del penúltim llarg una goulotte-xemeneia jamais vu, també obre l' Òscar, que ja no hi ha qui el pari.
Comença a arribar la nit, la Christelle fa símptomes d' esgotament, i jo li dic que només queda l' ultim llarg i acabem. Ja de nit total, no ens queda més que fer una ràpel d' un avalacov. Va funcionar a la perfecció. Comencem a baixar per una gran traça, i li dic a la Christelle, "... no et preocupis que en 15 minut estem abaix sopant calentets". Però la sorpresa s'apodera de nosaltres i veiem com la traça desapareix per art de màgia. Atònits no sabem que fer. Arriba l' hora de la verdadera improvisació, de l' alpinisme d' aventura de veritat, sense aparells, sense brúixola, sense GPS, sense altímetre, i sense mapa, arriba l' hora on no sabem a on anar, no sabem a on mirar, no sabem res de res. El plaer de l' incertesa s' apropia de mi i em sento com un nen petit. Decidim per majoria tirar avall i fer ràpels encadenats sense saber que ens trobarem. Caminem i trobem un precipici, ràpel i iu-iu total. Després ens trobem una cascada impressionant, i la gent avall ja trucant-nos pels mòbils. El Sebas preocupat per les nostres suposades congelacions, i la Montse dels nervis, però nosaltres tranquils, sense cap risc, simplement improvisant. Un ràpel volat de uns 30 metres arriba a un lloc més segur, i després un altre de normal. Arribem a baix, i la Montse estava molt preocupada,no per mi, ni per l' Oscar sinó per la Christelle, ella estava ja passada d' esgotament i por, però molt contenta. Una experiència que mai oblidarem.
Bé, el diumenge l' Olga va fer de monitora d' esquí del Sebas, un duo estrany, ...però perfecte!

Text i fotos: Àlex Figueroa

Campelles i Costa Pubilla, substituts de la coma d'Or

El diumenge 8 de desembre teníem previst fer la sortida de la Coma d'Or des de el Coll de Pimorent. Per tercera vegada consecutiva l'hem agut d'anul·lar. La sortida l'havien preparat la Dolors i en Joan Ramon. Però la Dolors encara en període de recuperació després d'una malaltia, va demanar l' Emili que la substituís com a vocal. El dijous a la reunió del CEC em Joan Ramon organitza els cotxes, però ja avisa que potser la sortida serà anul·lada o modificada en funció de la situació climatològica que anuncia fortíssims vents.

El dissabte després de consultar totes les previsions, en especial la de meteofrance, acordem canviar el lloc de l'activitat. La previsió és de vents de fins a 85 km/h, i jo tinc per norma no anar mai on anuncien vents superiors a 50km/h. Proposo repetir la inacabada sortida que havíem fet amb els Trepitjamolses un parell de setmanes abans, de Campelles a la Covil i el Costa Pubilla.
A quarts de 8 som a El Llac, poc abans de Ribes, esmorzant a les 8 una fila de cotxes puja per la carretera de Campelles i aparquem al final del poble on comença la pista cap a Planoles. Entre una cosa i l'altre son quarts de 9 quan sortim. No tardem a posar les raquetes més d'un quart d'hora. Seguim la pista cap al Coll de l' Erola i a la cruïlla de camins agafem pel mig de la pineda per retallar camí seguint unes marques grogues. Quan tornem a ser a la pista la seguim fins al Coll del Cortal de la Morera, on podem gaudir de la vista (N) del Puig Dòrria i el Puigmal fins al Balandrau, seguim per la pista fins al Coll de Prat de Jou, i una mica més enllà, a la cruïlla on deixem a la dreta la que baixa cap a Nevà, i seguim en direcció al refugi de la Covil. Poc abans d' arribar-hi en un petit collet girem en direcció (E) cap el bosc i enfilem amunt directes cap a les pales amb pins molt oberts i en mitja hora som al cim de la Covil (2.001m) . Fa vent però suportable, la sensació de fred però ens fa abrigar. La vista ens regala els dos vessants, (S) Montserrat, la Mola, el Montseny, les Guilleries la Plana de Vic... , més enllà (W)el Pedraforca, el Port del Compte, i el Cadí i el Moixeró que enllaça cap el N amb la Tossa. Més el Nord la Tossa Plana de Lles, ja més al nord tota la carena que separa l' Ariège de la Cerdanya. Baixem cap al Coll de la Coma Ermada (1.875m) i tots dispersos sense cap ordre, enfilem la darrera pujada cap al Costa Pubilla.
Al cim (2.053m) fa vent i fred, la vista s'engrandeix una mica més però el cel s'ha començat a tapar amb núvols prims. Mengem una mica, i no tardem a baixar. Altre vegada al Coll de la Coma Ermada, on enfilem el camí de tornada que fem per dins el bosc, a estones molt espès, però que és més bonic i entretingut. La neu hi és en quantitat i els més experts gaudeixen de les raquetes. Tornem a ser al Coll de Prat de Jou, i seguirem el mateix camí de l' anada fins al Coll de l' Erola, on parem per dinar, tard. Descansem una petita estona.
Des de aquí ja només ens queda 3/4 d' hora per arribar als cotxes a 1310m. On arribem a la vora les cinc, i tenim temps per tot. Quedem al Llac on hem esmorzat al matí, per fer la cervesa i comentar la jugada. A les sis tornem a agafar el cotxes, i cap a casa. La Coma d' Or haurà d'esperar altre vegada. Però hi tornarem.
Text i fotos: Emili

Campió amagat

El nostre company i amic Òscar, després de fer un bon paper a l' Ultra trail del Montblanc a finals d'estiu, va quedar segon a l' Ultra trail de Madeira a la tardor, i ara el diumenge 18 de gener va guanyar el Trail Blanch de Font Romeu, on li va treure més d' onze minuts al segon, Antoine Gillon. Felicitats !!!

I a més lluint samarreta del grup !

Vermicelle

Darrer cap de setmana de Gener. Escapada d'una colla a Cambre d' Ase a fer el Vermicelle... altra vegada.

 
ir arriba