festa per estripar.
SOBRE AQUEST BLOC
Us volem informar que des de finals del 2012 i principis del 2013, les activitats del Grup d' Alpinisme CEC que es publicaven en aquest bloc, les anem publicant internament en cròniques i fotos compartides amb altres eines de la xarxa.
No descartem en un futur tornar a publicar les nostres cròniques d' activitat en aquest bloc, però de moment deixem les aquí publicades com a mostra de les que es van fer durant aquest període que les fèiem públiques.
Un pont al Ventosa
festa per estripar.
Confitat per Alpinisme CEC el 11.11.07 0 comentaris
Etiquetes Grup
La cresta del Ferran (per etapes!)
Els que no hem pogut fer-la, ja estem convocats per la primavera que ve.
Confitat per Alpinisme CEC el 11.11.07 0 comentaris
Etiquetes Grup
El Roc del Boc i el Pic Rodó
Aquest cap de setmana hem fet la sortida de les crestes del Roc del Boc i el Pic Rodó. El dissabte vàrem fer la pujada fins a l' Estanyet, en dues hores, ràpids, vàrem muntar les tendes i després de fer un mig dinar, vàrem fer les crestes del Roc del Boc, amb un ritme molt bo, i amb una baixada matadora (sis hores en total). El sopar va ser millor encara: cuscús amb un poti-poti d'ingredients (com mengen aquest jovent!). Els veterans un sopar més clàssic. L'Àlex, va pujar melons per tothom, segur que eren robats, perquè els de les botigues no son tant bons!
La nit va ser molt ventosa, a estones semblava que ens volarien les tendes, i a les sis de la matinada l' Emili va decidir que feia massa vent per fer la cresta del Pic Rodó, o potser estava acollonit per seguir el ritme dels més joves!
Després d'un esmorzar ventós i fred, vàrem baixar ràpids cap al sol i els cotxes. Com que el lloc que l'Emili havia reservat per dinar a Puigcerdà, va ser criticat unànimement, per car i dolent, vàrem anar a dinar a Montlluís a hora francesa, perquè a la tarda, la Núria, la Cristina, l' Isa, en Raimon, en Pere, en Mika, l' Humbert, i l' Àlex, volien anar a fer la via ferrada a Llo. En arribar-hi però, varen desdir-se'n, perquè volien obligar-los a llogar l'equipament i els preus eren poc recomanables. La Dolors, en Josep, i l' Emili, amb l'excusa de no voler fer cues a la carretera, i de no sé quines obligacions familiars, varen marxar juntament amb en Jordi que tenia els genolls massa tocats de la seva lesió.
Fotos : Isabel Huber
Confitat per Alpinisme CEC el 11.11.07 0 comentaris
Etiquetes Grup
La meva primera vegada.
El Puigmal, va ser la meva estrena, en un món que ha estat, i és, la meva passió, la muntanya.
Era el final del curs de 1972. Va ser la primera sortida de casa. Vull dir la primera vegada que estava quatre dies dormint fora de casa, i del meu triangle Caldes, on vivia, Cassà, on estudiava, i Llagostera, on tenia la família. Sense comptar, és clar, les estades a Llagostera a casa dels avis, allò era una altra cosa. Si ho penso bé, fou una cosa estranya. Un petit fet històric, perquè si no vaig errat, era la primera vegada que el col·legi de La Salle de Cassà i el de les monges del costat, organitzaven una excursió de la fi del quart de Batxillerat conjuntament. El tuf del nacionalcatolicisme franquista ho envaïa tot. Però alguna cosa començava a canviar. Nou noies i nou nois de catorze anys, junts en un refugi de muntanya durant quatre dies, i només acompanyats per un “frare” (així els hi dèiem als germans de La Salle). Gairebé només de pensar-hi era pecat!
Érem el quart de Batxillerat. Els més grans de les dues escoles. El darrer curs. I molts potser no ens tornaríem a veure mai més, o com a molt només una trobada casual al cap dels anys. Tinc alguns records molt clars, algunes imatges són ben presents a la meva memòria i d’altres les confonc amb altres situacions. Fins i tot alguns noms s’han esborrat del meu record. Quatre dies amb les seves tres nits, que vàrem estar a Núria, foren suficients per marcar la meva vida en molts aspectes. La convivència permanent amb nois i noies dins del reduït espai del petit refugi de muntanya, em va obrir un món nou i desconegut per la meva estrenada adolescència. Quan vàrem fer el cim, després de prop de quatre hores de caminar muntanya amunt sense saber ben bé on anàvem, vaig descobrir aquesta sensació, després tantes vegades repetida, de la fita aconseguida, la pau després de l’esforç i l'esgotament físic, la joia de fer el cim, i només el cel damunt del teu horitzó de muntanyes.
En queden uns bons records, algunes amistats perdudes en el temps, i aquestes tres fotos de testimoni per compartir.
Pujant per la coma de l'Embut. El segon, després d' en Robert. La seva mort prematura, pocs anys després, va trencar una gran amistat, i les muntanyes quedaren orfes de la seva companyia.
Al Puigmal, els 10 que vàrem fer el cim. Al costat d'en Joan que ara és el meu notari, més amunt que els altres, com si l'alçada encara fos insuficient per estar més a prop d' un nou cel.
A l' estació de Núria. Dret, el quart per l'esquerra, al costat d'en Robert i darrera la Dolors, de qui n'estàvem tots enamorats.
Confitat per trepitjamolses1 el 8.11.07 1 comentaris
Etiquetes Trepitjamolses
Pujada al Maupàs amb lluna d'Octubre.
Diuen que de les llunes la d'octubre és potser la més bella, la més gran i la més plena, i encara que la seva lluentor no realci el relleu de les seves muntanyes, els teus sentits de seguida podem percebre allò que s'amaga allà dalt, aquest pics inaccessibles plens de moments pacients, de ventura, sensacions i mirades llargues a l'horitzó.
No et sabràs dir el perquè però sense adonar-te has arribat al covacho del ibonet i trobes que resta alguna cosa, potser aquest tintat fosc, perquè la vall de Remuñe amb la seva orientació Est/Oest et permet gaudir del naixement d'aquest interval entre una nit i la següent.
Davant teu la Forca de Remuñe tot acomiadant la seva obscuritat, es presenta tremolosa quan el Pic d'Alba comença a llepar-se d'aquest taronja carregat d'energia. Tot tremola i tu ben bé al mig fent de llevadora només amb la teva presència.
Tot tremola quan veus la pedra de tartera, quant el comiat de la vall esdevé imminent. Damunt la glacera rocallosa et mous lentament, presoner rost amunt, ensorrant i desterrant malsons a cada trepitjada, travessant infinitament amb la teva mirada el seu estenallat, acostant la llunyania a la teva esperança amagada en aquella collada.
Arribes a la bretxa o collada de Remuñe, i allò que veus et fa nosa al tocar la seva pell i perdre l'escalfor que guardes als dits; saps que només amb la carícia, tocant suaument amb la mà la seva esquena, et deixarà arrossegar-te per a sobreviure dintre de la seva ànima.
I quan omplis de vida en sentir el teu batec al Alberto Rabadá i Ernesto Navarro, només llavors veuràs el Malpàs, tot fent del teu cor, aquella lluna plena.
Confitat per OsMon el 7.11.07 0 comentaris