Avui és

SOBRE AQUEST BLOC

Us volem informar que des de finals del 2012 i principis del 2013, les activitats del Grup d' Alpinisme CEC que es publicaven en aquest bloc, les anem publicant internament en cròniques i fotos compartides amb altres eines de la xarxa.

No descartem en un futur tornar a publicar les nostres cròniques d' activitat en aquest bloc, però de moment deixem les aquí publicades com a mostra de les que es van fer durant aquest període que les fèiem públiques.


La Maladeta a finals de Maig

Crònica a quatre mans, que no a quatre grapes, de la Laura i la Laura ( les classes de català es comencen a notar)
30 de Maig 2010

...mica en mica ...

Salimos el sábado a las 15:30 Nurieta (Nuria Freixas) y yo a la Besurta, que deu n'hi do, para un día que ibamos, parecia que nos marchabamos a hacer el K2.
Despres d'estar tot el viatge barrejant una mica el catala amb el castella, es va fer molt curt l'anada fins el pla de la Besurta.

¡Cómo mola!! se me habia olvidado el ambientillo este montañero,lleno de furgonas, gente plantando tiendas, otros con vivac ...

Así que nosotras hicimos lo propio y plantamos la Mandarina al lado del rio.
Un poquito de cena, y alé, al saco tipo "princesita alpina" que al dia siguiente tocaba levantarse pronto.

Sobre las 5:15 del día siguiente ya estabamos listas y enfudadas para la acción: mochila de ataque con cuerda, arnés, hierros, crampones y todo lo necesario para llegar de una dichosa vez a nuestro objectivo, La Maladeta, y digo lo de dichosa, porque en mi caso, esta cima ya se me había escapado dos veces ..... ¿sería este el tercer intento fustrado?

Vam anar per feina, osea, que subíamos sin parar ni un momento ya que sabíamos que el tiempo iba en nuestra contra. La nieve se mantenía dura, pero eramos conscientes que a medida que pasase el día, se transformaría en una nieve inviable para ir sin raquetas (SI , SIN RAQUETAS, SOMOS ASÍ DE CHULAS :-D).

... Renclusa, Falso Portillón, Portillón Inferior y la nieve estaba perfecta, además con el agravante que iba un grupo de unas 20 personas por delante nuestro que ayudaban mucho a la hora de tener que abrir huella (qué majetes ;-))
Nurieta se encontraba bien, yo también; el día era nublado, ahora con rachas de viento, ahora llueve un poco. La temperatura se mantenía lo suficiente para dejarnos ascender comodamente y la niebla cada vez más densa. En definitiva, un tiempo un poco inestable.

Llegados al Portillón superior, casi todo el mundo giró dirección Aneto. ¡Qué pena, nos va a costar abrir un poco más huella!
De todas formas, como el que algo quiere algo le cuesta, doncs anem pujan.
De sobte, oímos a otro grupito por delante nuestro que grita "Lauraaaaaaaaaaa!!!!!!
Ahí si que aluciné. Raquel, Jose, Meri, Paco y Manuel, todos del grupo de Senderismo de Joan25 van por delante nuestro.
Alaaaaaaaaaaaaaaa, qué subidón neeeennn!!!! Geniaaaaaaaaaaaaal!!!!! nos juntamos todos, y seguimos subiendo todos amunt amunt, mientras Raquel y yo no parabamos de contarnos nuestras vidas y milagros sin dejar de subir (¡¡¡qué profesionales!!! :-P)
El tiempo seguia una mica inestable, pero como desear es gratis les comente a todos : ¡¡¡ojalá cuando lleguemos a cima salga el sol!!!!!
Amunt amunt fins a la base del corredor ... ¡¡¡increible, se me hizo cortísimo!!!!! ...
Y justo cuando ya ibamos a subir, me dice un nene que estaba con otro grupo de esquiadores que iban tambien a la Maladeta: "Yo a ti te conozco" .....
Para flipar, el chaval en cuestión era un chico que conocimos el año pasado en un refugio haciendo la tour del Monte Rosa.

Impresionante. La montaña es como una caja llena de alpinistas, nunca sabes el que te puede tocar :-)
El corredor de la Rimaya estaba genial, la nieve estaba dura, la huella abierta ... muy muy muy disfrutón.
El tiempo aún estaba molt dolent, se mezclaba unas fuertes rachas de viento con un poco de agua-nieve y una niebla que no dejaba ver nada, pero daba igual, parecía que este tercer intento a la Maladeta era el definitivo.
Una vez salimos del corredor, el camino hacia la cima estuvo marcado por el fuerte viento que soplaba en la arista, de hecho parecía que nos quería tirar al suelo ... 5 pasos, 10 pasos , 15 pasos ¡¡¡¡HEMOS LLEGADO A LA MALADETA!!!!!!!

Y de repente, en medio de la meteo tan poco favorable que estabamos teniendo, se calmó el aire, se despejo la cima y salió el sol. ¡¡¡¡Qué vistas!!!! fueron los únicos 10 minutos que hubo de sol en toda la mañana y eran para nosotros.
Aprovechamos a hacer las fotos, besitos, felicitaciones y risas ... Por fin!! ya era hora!!! que por cierto, se nos ocurrió mirar el reloj y marcaba las 10:15 ... (coño!!!! pues si que hemos subido bien!!!!).
Tranquilamente, fuimos bajando todos con la calma, por el corredor, blablabla, risas y tal y tal ... rollo pachorra.
A la bajada la nieve ya estaba asquerosa, imposible de pisar, ni con raquetas ni sin ellas.
Llegamos todos a la Besurta a las 14:00, y tras dialogar, quedabamos que nos encontrabamos todos en Benasque para tomar unas cañas ... pero eso se contará en el siguiente capítulo .......:-)))))))))))))

Text i fotos: Laura

Aneto. Via Estasen

29 i 30 de Maig 2010
Després de moltisimes ganes de fer l´Estasen per fi la vam aconseguir. Un somni que per fi varem complir.


Jo, la Raquel, en Xavi i en Xavier ens vam enfilar cami de Vallibierna, per fer vivac a mig cami de l´Estasen, a un dels ibons de Coronas. Alla vam descobrir les "delicies" d´una nit mes aviat semblant a la "fi del mon", el vent era fortisim i es portava les tendes que haviem plantat alla a la neu. Vam dormir lo minim per començar la jornada a les cinc de la matinada.



Allà al inici de l´Estasen ens trobem dos grups més que inicien la pujada, un dels quals pujaven amb bastons i sense cascs¡¡¡


Nosaltres ens dirigim cap al centre, a buscar la variant del Petit Black. La fem sense problemes, amb l´unica companyia d´un vent que va jugant tota l´estona amb els núvols.

Al final de la via jo i en Xavier ens dirigim a un pic de 3000 que esta oposat a l´Aneto, desde on per primer cop veiem perfectament l´Aneto amagat entre núvols, no tinc paraules....

Despres de pasar per l´agulla Daviu tirem cap amunt per poc a poc arribar al somiat cim, alla ens retrobem amb Xavi i Raquel.... i tota la gentada que ja havia al cim, son les nou del mati i ja havia cua per sortir pel Pàs de Mahoma¡¡¡¡¡. Un nano d´altra cordada havia posat un cordino de 7 mm com assegurança al Pàs, aixis que l´aprofitem, degut a la presencia del gel perque la cosa es podia complicar.



Ara si que baixem, però abans anem a fer "una visita" al Petit Aneto, d´alla baixem encara més fins al Collado de Coronas, on Xavier i jo tirem cap el Pic de Corones. D´aqui trec les fotos tan maques de la Via i l´Aneto. Molt de compte amb les cornises, podien caure en qualsevol moment, aixis que decidim per fi anar cap al nostre Camp Base al llac de Coronas.

Després de fer un tobogan on Xavier i jo vam disfrutar com nanos veiem que a la Raquel i el Xavi tenen una companyia no gaire amistosa, un altre cop el vent infernal de la nit. Semblava que es concentres només en aquell punt on haviem plantat les tendes. Desmuntem tot lo que queda i cames ajudeu´me que no tinc forces¡¡¡¡
Sortim com podem per deixar enrere aquell vent mes propi d´un huracà. Poc a poc arribem al cotxe, ja no hi ha vent, ni núvols, ni... re de re, nomes la pau i la relaxació d´haver arribat a la fita....

Ja a Benasque, amb bocata, suc de taronja un, birra i més cosesveiem que ja s´ha acabat l´aventura. Cotxe, Barna i feina, però...., segurament tots quatre pensavem una cosa.... tot aixo a merescut tot aquest esforç, gracies per tot i ens tornem a veure.
 
Text: Rafael Ledesma
Fotos: Rafa i Xavi
 

 
ir arriba