Avui és

SOBRE AQUEST BLOC

Us volem informar que des de finals del 2012 i principis del 2013, les activitats del Grup d' Alpinisme CEC que es publicaven en aquest bloc, les anem publicant internament en cròniques i fotos compartides amb altres eines de la xarxa.

No descartem en un futur tornar a publicar les nostres cròniques d' activitat en aquest bloc, però de moment deixem les aquí publicades com a mostra de les que es van fer durant aquest període que les fèiem públiques.


Perilla la sortida col·lectiva del Centenari a Cabrera

El fort temporal de llevant ha provocat importants nevades a la Vall d' en Bas, Cantonigrós i Cabrera. Això fa dubtar de que el dia 18 de Gener estigui la situació solucionada, i puguem fer la sortida del Centenari de la Secció de Muntanya al Santuari de Cabrera.
Veieu la notícia a AQUÍ
I AQUÍ teniu el programa

Bon Nadal, i un muntanyenc 2009



Tardor variada



L' Albert ens envia crònica i fotos d'algunes de les activitats que ha fet darrerament. No ha tingut massa sort aquesta tardor, i ha hagut d'anul·lar les dues sortides oficials de vocal que havia programat, per culpa del mal temps. Però queden muntanyes i dies!

Tenim fotos de l' Octubre, del Novembre a Montserrat i Cadí, amb crònica, i del Desembre fent pràctiques de glaç. I entre tots, hi endevinem, si no anem errats, els amics Javi, Andrea, Eli, Sebastien, Patricia, i la Laura que feia una de les fotos.

Després de molts plans i contraplans i un parell de baixes, finalment marxàvem dissabte al matí en Javi i jo cap a Montserrat per tal d´anar a la zona de "gorros" a fer alguna via.
Finalment i degut a un malentès amb les indicacions per accedir a Montserrat ( estava la carretera tallada a causa d´un despreniment) vam acabar a la regió d´agulles i sense ressenyes. Així doncs vam donar una volta per allà i vam preguntar uns escaladors que ens van suggerir una via. Es tractava de l Aresta Brucs a la Savina Petita.
Com que vam acabar relativament ràpid vam decidir de buscar-ne una altra i ens vam dirigir cap un pedrot que semblava escalable, i així va ser que sense saber-ho vam fer una alta aresta Brucs però aquest cop a la Miranda de les Bohigues això sí, el primer llarg el vam fer per una altra via, la Daniel.
Un cop acabada l´escalada agafem la furgo i cap al Cadí. Intentem pujar a Prat d´Aguiló però la pista està nevada, tirem un tros, però es fa impracticable, i ja anem tard i no volem aventures,així doncs cap a Estana. Parada i fonda a Cal Basté per menjar alguna cosa i decidir que fem l´endemà,mirem i remirem ressenyes fins que trobem una que sembla interessant : la canal de Ponent al Serrat del Ticó, demanem paper i llapis per copiar-la però tenen escànner i ens estalviem la feina. Al dia següent una aproximació força dura (queda bastant a la dreta de la Sàbat), les màximes dificultats es concentren al principi, i costa una mica d´assegurar, combina passos encaixonats amb paret oberta, cosa que li dona un gran ambient i poc a poc van decreixent les dificultats fins a la sortida.
Finalment sortim per dalt i baixada per la Canal del Cristall. En resum un capde un xic improvisat però amb molta activitat.



Text: Albert Árboles
Fotos: Albert Árboles

Acte del Centenari de la Secció de Muntanya

Dimarts, 16 de Desembre es va fer l'acte oficial d' obertura del Centenari de Secció de Muntanya.
Hi va haver una interessant conferència a càrrec de l' Enric Faura, sobre cap on volem anar els centres excursionistes, i els muntanyencs en aquest nou segle.
També es va fer un reconeixement a tots el ex-presidents de la Secció, i encara que ho podria semblar, donem fe de que no hi eren els fundadors de la Secció el 1908 !

El Pic de l' Infern

En Joan Ramon ens explica la seva personal visió de la sortida al Pic de l' Infern
13-12-2008

La previsió del temps m’obliga a anul·lar la sortida a Carançà (si no recordo malament ja es la tercera vegada consecutiva) però el dissabte farà bo fins a la tarda i proposo sortir només un dia e intentar assolir el Pic de l’Infern.Sembla que tothom està d’acord i així quedem a la reunió de dijous. Finalment serem set persones, un bon número per una ascensió hivernal.S’inclouen en el grup tres nous membres que no conec. La Sònia, la Mònica (que son bessones) i el Juan Carlos (un cubà muntanyenc que ha estat al C.A.F.) que dona un toc exòtic a la sortida que juntament amb el Xavier Pares, el Jaume Torroja, el Tono i jo formen el grup de set.
Quedem a les 6.00 a Fabra i Puig per no perdre la costum, i carretera cap el Ripollès. A les 8.00 obren les portes a Can Jepet al nucli de Setcases i allà prenem un petit esmorzar abans de sortir cap el revolt del refugi d’Ull de Ter on arribem a les 8.40 mes o menys. Després del típics preparatius sortim tots equipadíssims a les 9.00 (massa tard) però jo no dic res a veure com va el grup. El primer entrebanc als deu minuts. El grampó de la Sònia (crec) es surt de lloc. Es un grampó automàtic que no porta cinta metàl·lica davant i li faig un remei a veure si aguanta. Sembla que si i continuem. Passem vora el refugi i continuem amunt. A un grampó de la Mònica li passa el mateix (serà un grampó bessó?) però aquest no necessita remei i aguanta bé. Es va formant el grup i la Sònia nota la inactivitat, més endavant ho arreglarem. Arribem al Coll de la Marrana i ens trobem al Sr. Torb (vent del nord) que ens saluda. Dono instruccions de no parar al Coll i seguim cap a Tirapits. Una mica abans d’arribar al creuament del camí a Coma de Vaca fem una paradeta per menjar una mica i agafar el piolet doncs el desnivell es notable i la neu està encrostada (capa de gel sobre neu humida). Al Tono se li cau una crema de llavis i veiem com rellisca cap a el precipici (millor demostració del perill, impossible). Anem avançant i mica en mica va apareixent l' aresta que hi ha entre el Fresser i l’Infern. Nosaltres pujarem directes al final de l' aresta, passarem a la cara nord i d’allà cap al cim. Quan comença la pujada forta la Sònia em diu que vol parar perquè no aguanta el ritme. Descansem uns minuts i faig que es posi darrere meu. Fem ziga zaga i mantenint el seu ritme arribem a la aresta sense problemes. La neu fa que l' aresta no estigui gens perillosa i no fa falta ni tocar les roques. Però quan passem a l' altre banda ens trobem amb el pas més complicat del dia per el desnivell que te. Es un flanqueig llarg amb neu dura. Faig parar el grup i m’ avanço jo sol a veure com ho podem fer i dubto si abandonem, anem per tota la aresta o poso l’ancora amb la corda i monto un passamans. Finalment veig que assegurant bé els peus i el piolet podem passar fins la mitat del flanqueig i després tirant amunt tot recte fins un collet que uneix la aresta de roca amb la de neu que ve del cim. Ho aconseguim tots sense problemes. Ara només queda la aresta final de neu fins el cim on ja es veu la precària creu mig caiguda del Pic de l’Infern.Per fi arribem i hi han felicitacions per tots. Ja tenim mitja conquesta feta doncs falta la tornada. Fa un fred que pela, calculo que estem entre –10º o –12º i el vent no ens deixa ni parlar. Decidim començar a baixar lo abans possible després de fer la foto de rigor. No baixarem per el mateix lloc doncs no m’agradat gens aquell flanqueig i menys encara de baixada. Anem cap a la cabana de Tirapits doncs l' aresta es fàcil i arribem ràpids. A la cabana parem a menjar, beure i comentar la jugada. Semblen tots bastant satisfets i això m’alegra. La situació de la meteo va canviant de mica en mica tal com estàvem avisats i a les 14.00 tirem avall doncs el Torb bufa amb força i ens diu que no ens quedem més temps allà. La visibilitat encara es bona malgrat la neu que aixeca el vent i anem avançant cap a el Coll de la Marrana que es fa desitjar. Quan arribem es tal el vent que fa que la neu sembla una catifa voladora que ens empenta com si vulgués que no marxem. Va ser una situació bonica de veritat (al menys per mi). Baixem amb compte el Coll amb un Jaume una mica temerós però molt valent i ja sense cap problema i xerrant arribem als molt volguts cotxes. Parada obligatòria un altre cop a Can Jepet per recuperar forces i d’aquí a casa on vem arribar sobre les 21.00 i amb pluja. Espero que aquesta improvisada sortida us hagi agradat i també espero que malgrat la adversa metrologia torneu a vindre un altre dia. Això es alta muntanya hivernal. Xavier Pares, seriós en tot moment i controlant la situació. Bon muntanyenc. Gracies Jaume, una mica temorós però tirant endavant. Mica en mica agafant confiança en tu mateix. Gracies Tono, amb molta ilussió i disfrutan de cada moment. Gracies Juan Carlos, has demostrat que al C.A.F. (Club Alpí Francès) fan les coses bé. Sònia, espero veure com progresses fent alpinisme, ho has fet super be i recorda d'arreglar els teus grampons. Gracies Mònica, si amb baixa forma has fet lo que has fet en aquesta sortida quan estiguis be et vull de companya de cordada. Gracies.

Text: Joan Ramon Montes
Fotos: Joan Ramon Montes

Cerdanya cap de setmana 6,7, i 8 de Desembre


A la Cerdanya, també el cap de setmana que comença el 6 de Desembre, aquesta colla volien fer el Puigpedrós, mentre altres eren a la Punta Vinyola, i encara uns altres el dilluns anaven a la canal oriental del Pastuira.

En tenim la crònica de la Núria

El nostre cap de setmana ha estat, una mica diferent, encara que el lloc era quasi el mateix.
Nosaltres varem arrivar al Parking de Porté a les 10''00 matí, doncs haviem passat a buscar un bomber que sortia de guàrdia a les 7'00 a Campdevànol. Així que el previst era fer el Pic de Puigpedrós, uns amb esquís altres amb raquetes.
El dia estava força animat, i amb un sol fantàstic, després de trencar un pal de treking.."equipar a la Taca" una gosseta amb els seus peucs corresponents, bla,bla..etc..etc..sortiem d'excurssió.Després de patejar entre dos i tres hores, varem arrivar a un coll...on el fred, i el vent, va torçar la ruta al cim. Una raaaassca!!!. Fins aquí, tot i que la paronàmica era exel.lent... avall va que fa baixada. Jo crec que estavem a les montanyes just devant del grup que anava cap a la Punta Vinyola. Un cop al Pàrking, per cert Norbert varem veure el teu cotxeee!!, varem tirar cap a Puigcerdà a fer una cervesseta que tant ens venia de gust...Al vespre varem tornar a enfilar cap a Porté, i després de trobar una esplanada perfecte, varem montar campament base
amb la Furgoneta. A dins, ja cuinant, un parell d'ampolles de vi, uns riures, la cale possada...que sibarites no??? ( vull una furgoneetaa!!!!!! snif..snif..) A les 21'00 va començar a nevar i ja no va parar fins al dia següent.
Al matí, la intenció era de fer canal, però després per la Meteo varem canviar per una mica de gel...però al final..amb tanta neu i fred....poca cosa més que esmorçar tots junts, possar cadenes, i poc a poc tirar avall..contemplant la nevada que ens va fer i disfrutar del paissatge fins ven passat Ribes de Fresser....Acavant a Hostalets de Balenya, fotent-nos una carn a la brasa estupenda!!!! Ja no sé si dir, una sortida montanyenca...o gastronòmica..??? jejejejejjej


Us adjunto les fotos... Per cert, l'animaló sol, desconsolat i tremolant que es feia un fart de còrrer tot espantat...és un.............adivineu????????

Text: Núria Perapoch
Fotos: Núria Perapoch

La Vinyola guanya altra vegada

Segon intent al corredor del túnel de la Punta Vinyola, i altre vegada el temps en aquest cas meteorològic, impedeix pujar, però...

En tenim la crònica d'en Nor:
Resum ràpid del cap de setmana:
Participants: Alex, Montse, Nor, Eli. Objectiu: Túnel de la Vinyola. Meteo: fatal. Divendres nit dormim al parking de Porté Puymorens. Nit clara, lluna esplèndida.
Dissabte matinada dia clar i serè. Sortim cap a Vinyola, carregats com burros: material alpinisme + tenda + menjar + fogonet, etc.
Pujada llarga i dura, aprofitant al màxim les pistes de Porté.Molta neu tova, anem tota l'estona amb raquetes. Flanqueig una mica guarrillo quasi arribant. Es tan tard que descartem fer el Túnel, i volem anar a fer una ullada al corredor per si l'endemà es pot fer. També hi ha algun corredoret curt que podem provar abans que es faci de nit. Al final res, es posa lleig i anem a recuperar la motxilla i corda de l'Eli. Només es veu la corda.Tarda xunga de tempesta de neu amb ràfegues de vent. S'està de conya a la tenda.
Alex es munta un pseudo iglu que havia de ser per l'Eli i per ell, però Eli prefereix la nostra tenda, como no! Així que dormim tots tres apretats. Nit calorosa dintre de la tenda mentre neva a fora.al dia següent segueix nevant i tenim com 40cm de neu al nostre voltant, la tenda colgada de neu i tot. Paisatge guapíssim. només ens toca tornar, es clar.Cagada: estàvem tant a tope que vaig deixar una motxilla fora, al costat de la tenda, però amb poc pes a dintre. Al dia següent no apareix, per més que hem cavat i buscat pel voltant. Es deuria volar. contenia uns quants objectes de valor: casc, ulleres de sol, frontal d'emergència, xiulet, walkies...una pena però només és pasta, res sentimental.
Baixada en 4h vall avall. Està tot tan blanc que no sabem si pugem o baixem, només perquè les nostres cames ens ho fan notar.Arribada al pàrking, cadenes i avall. Sopar a la Corba, que bo!!!! i cap a BCN.
Cap de setmana sense activitat de corredor però molt guapo per dormir sota una nevada canyera i veure uns paisatges blancs impressionants com no es poden veure sovint. L'únic dolent, la pèrdua de la motxilla, una lliçó més. I una altra cosa he après: la meva tenda és per 2 persones!!
I la crònica de l' Àlex
Aquest cap de setmana de ventisques, fred intens, nevades i poca visibilitat , la Montse, la Eli ,el Nor i jo ens em anat a comprobar-ho amb l' intenció de fer el corredor del túnel de la punta Vinyola. Sortim divendres a la tarda, dormim al pàrquing del coll de Porta, a les 5:30 ens aixequem i amb tot posat, doncs em pogut comprovar la primera previsió , es a dir fred intens, i després de caminar unes quatre o cinc hores d' aproximació arribem a muntar el campament base. Montse i Nor amb la seva tenda, i Eli i jo que faríem bivac a la neu, doncs era l' aniversari de la Eli, i volia provar això de dormir a la neu , perfecte, així no dormo sol. Abans de arribar , la Eli rellisca i cau uns 30 metros rodant avall, cap problema. Arribem super tard muntem tendes, muntem un iglú i quan la Eli va veure el iglú i la tenda em va deixar dormir sol i se'n va anar amb la Montse i El Nor, que per fer,li espai va deixar fora de una motxilla seva amb el casc i frontal , preo amb la ventisca se la va emportar i no la vam trobar mai més , ( hem d' esperar el desgel ) realment aquella tarda va vindre un fred intens, dels que no oblides, i va començar a nevar i nevar, i la tenda va queda mig tapada i el meu iglú sense sortida. Diumenge amb visibilitat nul·la , i quan dic nul·la em refereixo a "zero metres", nomes sabíem si pujàvem o baixàvem per que ens cansàvem mes o menys. Evidentment ni ens vam apropar a la Vinyola perquè ni es veia. Un cap de setmana únic , inoblidable, genial , et quedes amb bon sabor de boca. Graciàs a la famosa frase molesta però no impedeix , varem poder sortir i viure una experiència única , irrepetible, en el meu cas mai havia conegut la visibilitat nul·la , es increïble, com diu l' Emili, ...que alguns somiïn muntanyes que els demés fan.


Text: Nor i Àlex Figueroa
Fotos: Àlex Figueroa

Canal Occidental del Pastuira



En Jordi Barquinero va enredar la troca. "Algú que no marxi tot el llarg cap de setmana voldria fer alguna cosa d'alpinisme dilluns?" Aquest innocent correu d'en Jordi enviat el dijous dia 4, va posar en marxa a quatre companys més, que no havien tingut prous dies per anar a la Cerdanya on hi havia un altre grup d'amics.Així va començar una jornada alpinística, que seguint la tradició del grup va acabar de nit.


El dilluns 8 de desembre, varem anar cap a Setcases, seguint la ressenya que en Jordi ens va proposar als que ens havíem quedat a casa sense marxar aquests tres dies de festa.
El lloc de trobada és el petit aparcament al revolt a prop del Ter, on comença el camí cap a la Coma d'Orri. A les set del matí comencen arribar l' Emili des de Girona, en Joan Ramon i en Jordi des de el càmping de Camprodón on han dormit, i comencen a preparar l'equip, mentre esperen a la Núria i l' Oriol que han dormit al Pastuira poc abans d' arribar a les pistes de Vall Ter. Arriben a la vora 3/4 de 8. Sortirem tard.
Teòricament era una canal curta i senzilla amb només un pas de IV. Quan varem començar a pujar per la Coma d'Orri, ja varem veure que la neu estava molt tova, i que els cims estaven molt nevats però que a les parts més baixes dels vessants de les muntanyes hi havia poc gruix de neu. Varem arribar a l'entrada de la canal a les 10 del matí, amb poca neu.

Comencem a repartir l'equip i es formen dues cordades, la Núria i l' Oriol per un costat, i en Jordi, en Joan Ramon i l' Emili per l'altre.
Ja són a la vora les onze i en Jordi va obre via, i de seguida veiem que la cosa no serà tant senzilla, la neu està molt tova, hi ha neu pols sobreposada pel vent, i escassa. Trobem un primer ressalt que amb la neu normal no tindria cap problema, però tal com està diríem que era IV-. Després en el segon llarg arribem just a pocs metres del ressalt ressenyat com a IV. Estem en Jordi en Joan Ramon i l' Emili en reunió, encaixonats entre dues parets de roca separades per poc més d'un metre, i sense poder posar un primer punt d'assegurança abans de fer el ressalt. La Núria i l' Oriol s'ho miren, uns metres més avall, en un espai més obert. En Joan Ramon ataca la via però la poca neu fa que l'alçada del ressalt és molt més del normal, i la roca gastada per l'aigua ( a l'estiu això és un torrent) no té on agafar-se. Entra en una cova que hi ha a sota el pas, per posar un tascó o un friend on assegurar però no troba cap lloc prou a la vora.

Finalment esgotat per l'esforç de varis intents, en Joan Ramon cedeix el pas a en Jordi que després d' un parell d'intents, i a base de clavar les puntes dels grampons i dels dos piolets a la roca, va poder enfilar-se al primer esglaó del ressalt i després continuar fins a un lloc on poder muntar una reunió. Aquest pas, sense neu, el posaríem IV+ (V-?), però amb molta neu no passaria de III. El risc de caiguda, sense assegurar que varen patir primer en Joan Ramon i després en Jordi va ser important, per sort per ells hauria sigut una caiguda curta... i tova, perquè haurien caigut sobre els que estàvem a sota encaixonats!. Aquí però varem perdre molt de temps, i sinó pregunteu a l'Oriol i la Núria pel fred que varen passar mentre esperaven. Després en Jordi ens assegurava des de dalt encara que força desplaçat a l'esquerra de la vertical i les cordes no treballaven massa bé, però era l' únic lloc on muntar la reunió, hi va haver de treballar de valent, però va muntar una reunió digna del millor manual d'alpinisme.
Varem pujar la resta, alguns amb alguna ajuda de la corda, encara que tots sabem que ajudar-se d'una corda dinàmica és gairebé pitjor, perquè quan s'estira no et deixa allà on volies arribar.

Ens reagrupem, recollim cordes i enfilem cap a un tercer ressalt de roca i gel, aquest curt i sense dificultat (potser per això el passa de primer l' Emili !) el pugem ja sense encordar, i després tot un seguit d'esglaons de neu i alguna roca (amb avituallament de te calent i ensucrat) ens porta lentament cap a la sortida de la canal, que es va obrint cap un llom cap el sud, damunt de la Cinglera de les Arbretes.

Massa al sud, però es feia tard i si haguéssim agafat l'opció de anar més al nord i baixar directes cap a la Jaça del Mig per un pas ressenyat amb un ràpel en uns arbres, hauria estat massa imprudent, per fer-ho de nit i sense conèixer el camí. Per això, després de menjar quatre galetes i quatre ganyips (tot el que varem menjar en tot el dia !) varem acabar de pujar fins a l'aresta nevada, al sud-est dels Rocs Blancs que varem vorejar pel sud, i després de seguida en direcció nord, cap el Pastuira ja de nit.Deixant el cim molt aprop a la nostra dreta, varem anar flanquejant per l'oest dels Cims de la Coma d'Orri en direcció nord. La lluna, sense ser plena del tot, ens ajudava perfectament, fins al punt que alguns varem renunciar al frontal. La llarga travessa de tots els Cims, ens prometia un Coll de la Coma d'Orri que va tardar en arribar. En Joan Ramon anava davant amb presses, no sabem si per que està en forma, o perquè pressentia que amb el retard que portàvem hauria de donar moltes explicacions, com tots plegats varem haver de fer, perquè no hi havia cobertura als mòbils per avisar del nostre retard.Després una llarga baixada per la Coma d'Orri, encara amb ganes de fer la xerrada, i amb una aturada per treure els grampons i petits reagrupaments, durant l'ultima hora, pel genoll de l'Emili que el va retrassant. Al final, cansats, arribem a les deu de la nit als cotxes. Han passat 14 hores des de la sortida al matí.
En Jordi ha promès que la propera acabarem de dia, i tots hi estem d'acord, però...

Fotos: Joan Ramon Montes, Núria Freixas, i Emili Rissech

Cabrera, diumenge 30 de Novembre

Aquest matí hem anat a pendre vistes per les rutes del Centenari de Muntanya
Per anar fent boca, aquí teniu aquestes quatre fotos.




Una finestra a Espinavell. Tardor 08

Dijous, 27 de Novembre 2008.
És mitja tarda a Espinavell i m'imagino que la majoria sou a treballar, o sortint-ne. Tinc algunes excepcions al cap, com ara la meva pròpia.
He estat tot el matí vernissant fustes, perquè a Can Jordi estrenarem sostre nou pel pont de la Puríssima (parlo en plural de pur vici).
I fa un fred! Amb la punta dels dits glaçada de treballar als garatjos de mig poble (he d'estar a cobert o em moro), he decidit fer una pausa i tornar a casa, a la vora de l'estufa. Per la finestra es veu el gran panorama nevat de la Vall, una joia que es renova cada vint minuts aproximadament.
He fet vacances tot el mes, però no he pogut marxar ni un sol dia. He fet cursos, jornades, fires, viatges, projectes i reunions a cabassos. I he vernissat el sostre, és clar. I estic esgotada, és clar! Avui volia anar a caminar, però m'he hagut de quedar amb el pinzell. Després, la neu m'ha fet pensar que encara he aprofitat el dia...
I amb tant de cansament, sense aquella pausa higiènica de cada sis mesos, el cap se m'enterboleix i m'atabalo pels milers d'idees que m'hi volten. No el puc aturar!! Necessito desconnectar!!!
Ara tinc sempre uns somnis de desastres i angoixa, de ciutats destruïdes, sense llum ni serveis, i de gent perduda, atrapada en un espai sense possibilitats. I quan em desperto, m'alegro de viure a la muntanya, de poder encendre foc a l'estufa i de tenir veïns còmplices.
Una nit d'aquestes, però, em vaig despertar al bell mig de l'angoixa i no vaig poder dormir més. Després de fer voltes, em vaig aixecar per engegar l'ordinador i treballar una mica. I el món mort de la fosca em va tornar a les meves penes. Vaig escriure quatre ratlles:

Tot sovint em passa que, de cop i volta, caic al pou del record del dolor; i llavors em torna la malaltia, la comprensió de l'oblit permanent de l'altre, el reconeixement de la seva incomprensió de l'entorn, la cara de sorpresa, la incapacitat per rebre i per emetre, la progressiva i degradant immobilitat, el dolor en l'expressió, la inexpressió, la creixent dependència, l'absoluta incapacitat i la progressió cap a una mort certa, anunciada en els ulls enfonsats, els ossos sortint i les llagues a la pell.
I quan caic en aquest pou, feina rai a recordar el Pau d'abans, i potser sort en tinc de les fotos, que encara em poden retornar el seu somriure, la seva veu, les seves idees potents, el seu gest, la seva mirada.
Cada cop més lluny. Cada cop més endins.

Fa un vespre fosc, gris. L'hivern ho atura tot. He estat dos dies a Barcelona i en cap moment he tingut aquesta sensació. I us he de dir que m'agrada que el món pugui més que jo, que el meu ritme. M'agrada que el fred mati les plantes, o les adormi, que hi hagi menys ocells i que el glaç ho cobreixi tot, fent-nos entrar a casa per seure vora el foc. És la manera més bella d'entendre que la vida no s'atura, que transcorre per si sola. I que jo sóc insignificant al mig d'un univers infinit de temps i espai. Que un dia passaré, com tothom, i que el món seguirà aquí per meravellar els ulls d'aquells que s'hi sàpiguen aturar.
Fins aviat.
Eva

La Calma (Alta Garrotxa)


Aquest diumenge 23 de Novembre, una colla de 17 membres hem fet una sortida d' excursionisme del CEC, en un recorregut poc habitual dins les excursions que es fan des de Sadernes, on sovint la majoria enfila cap a Talaixà i el Ferran, o Sant Aniol, les Balmes d' Uja i Sant Marc, o Riu, Bassagoda, o els Treus, o tants altres racons.
Avui ens hem trobat a Argelaguer per esmorzar, però des de que han fet l'autovia, que salva el poble, aquí els diumenges al matí no es mou ni Déu, tot és tancat. Anem a Sadernes, però hem d'esperar que en Xicu obri l' hostal a les nou, perquè alguns es mengin uns entrepans pantagruèlics, i algun cafè amb llet que indisposarà a l'Amalia, al cap de mitja hora llarga, però que de seguida es recuperarà.

La sortida des del pont de Plansarenes, comença amb una pujada de més de 400m sense aturador fins a Can Pentinet, després una petita baixada fins a la Quintana, ens dona repòs per començar una altre pujada de gairebé 300m, que ens porta per la font de Rodoret fins a Coll de Jou, i d'aquí una pujada de 115m molt drets, ens arriba fins el cim de la Calma (1053m).

La pujada la fem allargassant la fila, però ens reagrupem a Can Pentinet i a Coll de Jou. El cim de la Calma sorprèn a més d'un per l'espectacular vista de què gaudim, tot i que alguns núvols ens tapen una part de la panoràmica més llunyana cap a l'oest. Un petit repòs, quatre ganyips, i temps perquè en José Manuel faci les magnífiques fotos que ens il·lustren. Sortim del cim cap a l' est i després cap el sud per una baixada en que passem pel costat de la creu de Monteia, i anem baixant fins a Sant Miquel de Monteia. Des de aquí fins a la casa de Monteia és el paradís dels caçadors de pinetells i rovellons. En Josep fa estona que va omplint una bossa amb llenegues, rovellons, i altres esquisideses. Als prats de Monteia dinem a tocar del caire sobre l'engorjat del riu Borró.

Hi ha algun intent de migdiada, però encara ens queden 3 hores de camí, i cal carregar les motxilles altre vegada, si no volem fer salat, i arribar de fosc.

Pugem per la pista que al poc es converteix en corriol, l'Esther, i l' Anna tiren del grup, i també l 'Antonio que de tant en tant espera la Lluïsa, i la Sònia també demostra que està en forma. En Baltasar presenta la seva candidatura a Trepitjamolses, sorprès per una alta garrotxa desconeguda per ell. En Florenci, la Lucia, la Maria i en Joan fan la xerrada, mentre en Carlos satura de dades el GPS. l' Isidre segueix silenciós, al contrari que l 'Arantxa i la Núria que s'expliquen secrets inconfessables, tots anem pujant i escollim tornar a Coll de Jou, i d'aquí al Coll Sabassa, on hi podíem haver arribat directament, però al vocal no li ha donat la gana.

Al Coll Sabassa, hi ha, evidentment, la bassa de fang que li dona nom, i intuïm que és lloc habitual de festivals i orgies senglaneres, els pins gastats pel fregadís desperassitari ho confirmen. Ara ja tot és baixada, primer fins al Clot de Calanís, i després cap a Sant Grau d' Entreperes (originàriament Santa Maria, però la força del costum popular li ha canviat el nom).

A Sant Grau hi trobem el que per decisió unànime del 1er. congrés mundial de Trepitjamolses dona nom a allò que en altres llocs en diuen un pas canadenc. Si als segles XII-XIII feien aquest enreixat al terra perquè no entressin els animals a l' església, per quins set sous li hem de donar el nom de pas canadenc a allò que se'n pot dir pas d' Entreperes.

Tornem a Can Pentinet i saludem al gros roure, i a l'encara més gran alzina, abans d' agafar el fresat corriol que ens portarà altra vegada al pont de Plansarenes, on tenim els cotxes. Baixem amb la fila estirada en petits grupets, on es va comentant com ha anat el dia, i es fan plans per properes sortides. Una mica cansats però contents d'haver aprofitat el dia.

Petons, abraçades, i la moderna tradició dels @'s.


Text: Emili Rissech
Fotos: José Manuel Ibars

Coma d'Orri i Gra de Fajol

CRÒNICA DE LA SORTIDA A COMA DE L’ORRI – GRA DE FAJOL 23-11-2008

Avui hem tingut l’oportunitat de veure un altre part del Ripollès. Nova per molts de vosaltres, una coma que es veu des de la carretera quan puges a Vallter i mai li dónes importància. Es la Coma de l’Orri.
Des de el seu principi i fins el coll de l’Orri té 1000 metres de desnivell i fins el Gra de Fajol 200 metres més i tot això en una distancia relativament curta perquè us feu una idea de la forta pujada.
Deixem el cotxes en una corba de la carretera d’on surt el camí, el famós GR11 que deixem molt aviat per ficar-nos de ple en la Coma de l’Orri. Al principi entre arbres i matolls i després seguin l‘ample conca d’un riu que va a morir al Ter.
Esglaonadament anem pujant i guanyant alçada. El vent es comença a sentir i ens va avisant de que està furiós. No ens intimida i nosaltres seguim.
Quan es comencen a veure les primeres clapetes de neu, estem ja sobre els 2200 metres.
De cop arribem a un gran esglaó, el pugem i trobem una capa fina de neu glaçada que mica en mica ens va convertint en neu humida i dura. Es l’hora de posarse el grampons i agafar el piolet. Unes petites explicacions de com caminar amb els grampons i fer servir el piolet fins i tot com fer una autodetenció, tot d’una forma molt bàsica per no perdre gaire temps. Continuem.
Arribem a una gran roca que hi ha en mig de la coma que ens resguarda del vent, parem a descansar i menjar una mica per recuperar forces. El vent ja s’ha emportat un guant i una gorra i això que ho vaig avisar.
Seguim i ens trobem amb la pala més vertical de la jornada digna de qualsevol corredor del Cadí però en perfectes condicions per fer-la sense problemes.
Tenim en el grup una persona a la qual li afluixen les cames, es diu Esther, però que amb la ajuda d’en Toni i de Xavier Serrallonga aconsegueix arribar al coll juntament amb tot el grup.
Només ens queda la pujada fins els cims però tenim un gran problema. El vent.
Calculo que en aquests moments pot està bufant a 70 o 80 km/hora i sense dir-nos res ja suposem que el Gra de Fajol petit no el farem. Només farem el gran.
El grup enfila cap el cim i a la Esther decideixo portar-la en un ensamble curt doncs vull sentir tots els seus moviments (per si se l’emporta el vent o te una relliscada).
Li pregunto si es veu amb cor d’arrivar al cim i em diu primer que si però calculo que trigarem molt i decidim no pujar. Marxem cap el coll de la Marrana i allà esperarem al grup que prèviament em avisat.
En Josep Mª Tello s’ens uneix i ve amb nosaltres.
Després d’uns vint minuts d’esperar en el coll arriben la resta del grup que han fet cim i decidim començar a baixar ràpid doncs estem congelats.
D’una tirada i només parant un parell de minuts arribem al refugi d’Ull de Ter on farem una parada de mitja hora per descansar i reposar forces.
Parlem amb Marc, el guarda, que està apunt de marxa però s’espera fins que decidim continuar el camí.
Ens tornem a posar els grampons. Per alguns es tot un engorro això de posar i treure però ho em de fer doncs en el camí encara queden restes de neu glaçada.
Just abans d’arrivar a la corba on es deixen els cotxes per pujar al refugi ja ens els tornem a treure ja definitivament.
Des de aquí fins els cotxes només ens resta una hora mes o menys tot seguin el GR11 o com es diu per aquí, el camí vell.
Be, espero que us hagi agradat aquesta sortida malgrat que el Torb, que es com s’anomena al vent quan bufa del nord per aquesta zona, no ens ha deixat fer tota la ruta prevista. El Gra de Fajol petit ens espera un altre dia.
He vist al grup lo suficient content com per pensar que avui han fet alguna cosa que no havien fet abans i que han quedat satisfets de fer-ho. Fer un cim amb unes condicions bastant adverses.
Així es l’alta muntanya a l’hivern. Si prenem les corresponents precaucions la podrem gaudir i de retruc ella ens respectarà.
Moltes gràcies a tots.

Joan Ramon

Cap de setmana complet

Aquest cap de setmana del 22 i 23 de Novembre, teniem molta activitat, i hem estat repartits, uns quants per diferents llocs de les muntanyes, i molts per alguns sofàs de casa. L’ Albert va anular la sortida al Pic de Peguera per falta de quorum, en Joan Ramon, el diumenge va portar una sortida oficial del CEC a la Coma d’ Orri i el Gra de Fajol, i l’ Emili també el diumenge, una sortida d’excursionisme del CEC a la Calma (Alta Garrotxa). Sabem que alguns altres també han fet alguna petita escapada muntanyenca, però el gros del grup ha anat a la Cerdanya, amb aventura inesperada inclosa. El dissabte mentre l’ Emili estava caçant bolets, una trucada de l’Àlex el posa al corrent d’una situció incomprensible: no estan fent coredors al Cadí, estan buscant un lloc per dormir la propera nit perquè un atac de xucla-sangs els ha fet fora de la Gîte de Porta. Fins i tot la Dolors, convalescent a Barcelona, va trucar a l’ Àlex per donar-li telèfons de possibles alternatives on passar la nit. En tenim aquesta esplèndida crònica de l’Olga que demostra com és de dura la vida de l’ alpinista.
Bé, a part de patir l’atac d’uns alienígens xupa-sangs, varen celebrar els aniversaris de l’ Olga i l’ Ivan, i sembla que al final, també varen fer una mica de muntanya…, fins i tot la Christelle va fer el seu bateig de corredors al Vermicelle.

Crònica del 21, 22 i 23 de Novembre
Tot va començar un divendres 21 de Novembre de 2008. Un grupet de 16 persones (1) vam sortir tot contents i il·lusionats sense imaginar ni per un moment el que ens estava a punt de succeir . Sense saber-ho, ens estaven endinsant en la “dimensió desconeguda’’..na na na na, na na na na….
Vam arribar al nostre destí final “La Pastorale” (Porta) a diferents hores però vam coincidir els 16 per donar-nos els petonets de bona nit.
Pel dissabte pel matí hi havia 2 plans :
a) Corredor del Cadí , pels “matxaques" : Eli, Montse, Nor, Alex , Christelle, Sebas, Laura, Lluísa, Jordi, Ivan i Núria+Humbert, Isa , Oriol i Núria que pujaven directament desde Bcn dissabte pel matí
b) Passeig Trekkinero pels voltants: Javier, Eva, Alex Pódium, Pep, +Rebeca, Susana, Jaime, Sara i una servidora.
c) Especial: Visita fantasma, visto y no visto de Juan Carlos: Record de Mínim de permanència a la Gîte (1 hora?)
Per tant, els que havien de fer el corredor, se’n van anar d’hora a dormir.
Ens vam quedar Pep, Alex Podium, Eva, Javier i jo una estoneta per anar agafar la son. Finalment, vam decidir posar-nos el pijama i ficar-nos als nostre fantàstics i acollidors llits. Com anècdota o preludi, comentar que la meva amiga Eva que no està acostumada a les condicions adverses que hem de patir els “alpinistes” no li va donar moltes bones vibracions la condició de salubritat de l’indret a lo que jo vaig contestar: no siguis “finolis” .
Malauradament , abans de ficar-me al llit , vaig haver de baixar al pis de sota perquè no hi havia paper de WC al nostre pis i una ànima en pena que sortia d’una de les habitacions del primer pis se’n va acostar sigilosament i em va conduir fins el lavabo. Era el nostre Ivan, espantat i amb cara deseincaxada. Em mostrava el seu pijama i la pica del lavabo…..AAAAAGGGGG!! Tot ple de bitxos de naturalesa desconeguda, de diferents mides , vius i fastigosos .
Com que no volia alarmar a la resta de gent que dormia, vaig córrer cap a la cuina a buscar un xuf xuf, mata mosques i mosquits però la meva amiga Eva, em va enganxar i va a començar a sospitar de que alguna cosa passava..
Finalment, vam llevar a la Núria i Lluïsa que estaven a l’habitació del Ivan e inspeccionar tota la cambra , llits, mantes..i oh my god! Mon Dieu!, Déu meu!
Centenar de bitxets corrien lliurament, per les mantes, parets, dintre de les motxilles…
Llavors , vam decidir que havíem d’instauar estat d’emergència màxima: Despertar a tothom i buscar els bitxes no identificats.
Les habitacions del pis superior estaven menys contaminades . Els més afavorits:
Nor, Eli, Jordi i Montse, Els menys escrupolosos: Alex Podium i Pep, que van continuar dormint com angelets, Els enamorats: Alex i Christelle, que en comptes de bitxes veien cors , els infectats nivell greu: Sebas i Laura, els totalment infectats, Núria e Ivàn , pobrets, des de aquí ,els envio les meves condolències! (Lluïsa es va salvar gràcies a que es va embotir en els seus propis llençols)
I finalment els de l’insomni permanent injustificat i grau de escrupolositat exagerat: Eva, Javier i jo que no ens em vam ficar al llit en tota la nit.
Sobre les 3 de la matinada ja estaven (menys Alex Podium i Pep) tots reunits al saló en una comissió d’emergència per trobar una solució impossible de trobar a aquestes hores de la matinada.
Vam picar a l’amo del lloc que es va vindre bastant ràpidament i es va quedar una miqueta parat quan va veure la moguda. Va agafar mostres dels bitxets i casi de nosaltres també perquè ens va tractat com a animalets apestats. No ens donava cap solució i tampoc volia ajudar-nos a buscar un altre lloc per por a que l’infectèssim .
Situació surrealista “donde las haya,” alguns de nosaltres ja bevem cerveses , d’altres valents tornant a dormir i el tio plantat sense dir gaire cosa i mirant-nos.
Finalment, vam coaccionar al tio per a que ens fes rentadores de les robes més infectades: Ivan, Núria, Sebas i Laura.
A les 9 del matí, tothom es va llevar i vam començar a trucar a apartaments i cases rurals que poguessin acollir aprox. 26 persones per aquella mateixa nit.
Agraeixo la col·laboració i l’esforç de tots, l’espirit de feina en equip, el positivisme i el suport moral perquè jo estava totalment desmoralitzada i ja veia que ens havíem de tornar tots a Barcelona.
Vam trobar un lloc alternatiu, superguai , millor, immillorable a prop d’Ur.
Sobre les 13 h ja estaven tots allà, exaltats i amb moltes ganes de festa.
Per la tarda, van començar a arribar la gent que faltava de Barcelona: Rebeca, Jaime (el DJ) ,Sara i Susana, el afortunats que no vam viure l’experiència bitxenca, i els més afortunats: Humbert, Isa, Oriol i Núria que vam fer el corredor rematant el dia en una superfesta inoblidabledable amb molta música, ball, menjar (realment molt), begudes (justetes),plena de sorpreses i sobretot de molta, molta calor humana.
Sobre la 1 ja estàvem tots a punt de dormir (vam començar a les 6) ja que uns volien fer un corredor diumenge i d’altres l’excursió light.
Un grup alternatiu (agosarats però, perquè no dir-ho una mica pedo : Laura, Núria, Iván i Lluïsa, vam decidir fer el corredor després de la festa sense dormir perquè havien de marxar aviat diumenge.
Solament van arribar a la base però, els felicito per la seva força de voluntat i esperit aventurer.
El diumenge, finalment, solament dos vam poder llevar-se a les 5 per fer el corredor:Alex i Christelle (love is in the air!) i van triomfar fent el Vermicelle.
La resta, ho vam prendre amb molta , molta calma i vam començar a caminar a la 13h (hora local) per intentar el Puigpedrós.
Vam fer cim, però un altre, molt bonic i divertit (possiblement Castell dels Lladres, 2.504 m ) perquè vam atacar el cim per un lloc alternatiu per poder fer servir el piolet.
Sobre les 18:30h de la tarda tornàvem cap a Barcelona, uns quants vam parar a sopar a Ribes.Vam parlar de totes les experiències viscudes, que , si bé no molt muntanyenques, ens han unit encara més.
No he pogut, en una crònica de dues pàgines, plasmar tot el que es va viure, donaria quasi per un llibre.
Vull donar les gràcies a tots perquè vaig tenir una de les millors i més originals celebracions d’aniversari de la meva vida i ple d’emocions i prepareu-vos ja per l’any vinent, l’Ivan i jo estem maquinant…i…..
MUERTE AL CHINCHE!!!!

Text: Olga Martínez
Fotos: Núria Perapoch, Montserrat Andreu, i Àlex Figueroa


L’atac de les xinxes* devia ser apoteòsic perquè el dimarts encara varem rebre aquest escruixidor correu de la Núria:

Aquest matí he estat fen rentadores, de tota la roba del capde, i al final ho he rentat tot...bambes, sacs, motxilles...TOT!!!!!!!. M'he ratllat força, no cal dir-ho, sobretot quan encara he trobat dins una motxilla, una morta, i una altre mig vivaaaaaaaa!!!!! aaaaahh!!!!!!!!!!!!!!!!
Ha estat un procés minuciós...que te cagues..
Crec que ara ja ho tinc tot enllestit....uuffffffffff....jejejejejeje..
Encara, quan ho penso, al.lucino...

*xinxa
f 1 ENTOM 1 Gènere d'insectes hemimetàbols de l'ordre dels heteròpters, de la família dels cimícids (Cimex sp), de cos deprimit i ovalat, sense ocels i amb els ulls composts desenvolupats, paràsits de molts animals de sang calenta, hematòfags i nocturns. Cal destacar-ne la xinxa comuna (C. lectularius), paràsita d'ocells i mamífers, inclòs l'home, de forma plana i oval, nocturna i lucífuga, que xucla la sang i produeix irritacions.

 
ir arriba