Una finestra a Espinavell. Tardor 08

Dijous, 27 de Novembre 2008.
És mitja tarda a Espinavell i m'imagino que la majoria sou a treballar, o sortint-ne. Tinc algunes excepcions al cap, com ara la meva pròpia.
He estat tot el matí vernissant fustes, perquè a Can Jordi estrenarem sostre nou pel pont de la Puríssima (parlo en plural de pur vici).
I fa un fred! Amb la punta dels dits glaçada de treballar als garatjos de mig poble (he d'estar a cobert o em moro), he decidit fer una pausa i tornar a casa, a la vora de l'estufa. Per la finestra es veu el gran panorama nevat de la Vall, una joia que es renova cada vint minuts aproximadament.
He fet vacances tot el mes, però no he pogut marxar ni un sol dia. He fet cursos, jornades, fires, viatges, projectes i reunions a cabassos. I he vernissat el sostre, és clar. I estic esgotada, és clar! Avui volia anar a caminar, però m'he hagut de quedar amb el pinzell. Després, la neu m'ha fet pensar que encara he aprofitat el dia...
I amb tant de cansament, sense aquella pausa higiènica de cada sis mesos, el cap se m'enterboleix i m'atabalo pels milers d'idees que m'hi volten. No el puc aturar!! Necessito desconnectar!!!
Ara tinc sempre uns somnis de desastres i angoixa, de ciutats destruïdes, sense llum ni serveis, i de gent perduda, atrapada en un espai sense possibilitats. I quan em desperto, m'alegro de viure a la muntanya, de poder encendre foc a l'estufa i de tenir veïns còmplices.
Una nit d'aquestes, però, em vaig despertar al bell mig de l'angoixa i no vaig poder dormir més. Després de fer voltes, em vaig aixecar per engegar l'ordinador i treballar una mica. I el món mort de la fosca em va tornar a les meves penes. Vaig escriure quatre ratlles:

Tot sovint em passa que, de cop i volta, caic al pou del record del dolor; i llavors em torna la malaltia, la comprensió de l'oblit permanent de l'altre, el reconeixement de la seva incomprensió de l'entorn, la cara de sorpresa, la incapacitat per rebre i per emetre, la progressiva i degradant immobilitat, el dolor en l'expressió, la inexpressió, la creixent dependència, l'absoluta incapacitat i la progressió cap a una mort certa, anunciada en els ulls enfonsats, els ossos sortint i les llagues a la pell.
I quan caic en aquest pou, feina rai a recordar el Pau d'abans, i potser sort en tinc de les fotos, que encara em poden retornar el seu somriure, la seva veu, les seves idees potents, el seu gest, la seva mirada.
Cada cop més lluny. Cada cop més endins.

Fa un vespre fosc, gris. L'hivern ho atura tot. He estat dos dies a Barcelona i en cap moment he tingut aquesta sensació. I us he de dir que m'agrada que el món pugui més que jo, que el meu ritme. M'agrada que el fred mati les plantes, o les adormi, que hi hagi menys ocells i que el glaç ho cobreixi tot, fent-nos entrar a casa per seure vora el foc. És la manera més bella d'entendre que la vida no s'atura, que transcorre per si sola. I que jo sóc insignificant al mig d'un univers infinit de temps i espai. Que un dia passaré, com tothom, i que el món seguirà aquí per meravellar els ulls d'aquells que s'hi sàpiguen aturar.
Fins aviat.
Eva