Avui és

SOBRE AQUEST BLOC

Us volem informar que des de finals del 2012 i principis del 2013, les activitats del Grup d' Alpinisme CEC que es publicaven en aquest bloc, les anem publicant internament en cròniques i fotos compartides amb altres eines de la xarxa.

No descartem en un futur tornar a publicar les nostres cròniques d' activitat en aquest bloc, però de moment deixem les aquí publicades com a mostra de les que es van fer durant aquest període que les fèiem públiques.


En paral·lel

Doncs vaig prometre una Crònica del nostre grup i com que ningú se m’ha avançat aquí estic.

Va ser un dia tranquil d’anar fent i gaudint d’olors i paissatges de llums canviants a mesura que s’obria el dia que ens anava descobrint els primers colors de la tardor...

Va ser també un dia en bona companyia. Érem en Jordi, Ramon i l’Emili, dels Trepitjamolses de Girona (vam trobar a faltar altres honorables membres de la Colla), i un altre cop l’Emili, la Teresa, la Maria i la cronista, del CEC. En fi, la Maite i la Clara, especialment convidades per a l’ocasió, i sabent que no es dediquen gaire a l’exercici físic habitualment, van fer molt bon paper!

En arribar al punt on vam deixar el cotxe vam trobar el grup que feia la Cresta el diumenge... la Maria que s’havia quedat esperant-nos més enrere dins d’un cotxe “amagadeta”, en veure’ns passar va sortir i va venir corrents fins el punt de trobada, en un bon exercici matinal. En fi, els crestistes s’acomiaden i nosaltres comencem el camí cap a l’Ermitade la Mare de Déu d' Escales (interessant que sapigueu que hi ha un refugi lliure sota el campanar) i el coll de Teres, amb paradeta per esmorzar amb els primers raigs de sol que encara no ens escalfaven a nosaltres però que ja il·luminaven la cresta i el coll. Va ser un esmorzar complet, ja que en Ramon, a part de ser divertit i fer-nos riure, i fer bons espagetthis... va pujar cafè i infusions (amb vasos i tot) per a tothom. L’Emili, que estava molt poètic (o no se com) va aprofitar per agafar una floreta del prat i posar-se-la a l’orella... no sabria dir si li quedava bé, però com a mínim despertava tot tipus de comentaris (dels de confiança) i mirades interrogants (dels qui no el coneixien encara) en el grup. Amb l’estómac refet amb l’escalfor del cafè i encara sentint fred, cuitem cap al Coll. Ja comencen a tocar-nos els primers raigs de sol que s’agraeixen en aquesta hora.
Arribem al Coll i l’Emili telefona a l’Àlex. Que s’adecentin abans de la nostra arribada. Els desperta a temps abans no arriba un altre grup al cim. Nosaltres doncs, després de la trucada tirem amunt i aprofitem per anar a contemplar el Bassegoda des d’aquesta perspectiva poc usual. I ja tirem cap al cim entre boix i alzina... creuem l’altre grup (els qui han despertat els nostres crestaires de dissabte) i finalment els trobem a ells recollint les coses i amb el seu bidó de 5 l. d’aigua!

És el moment de les salutacions, presentacions i descripcions dels itineraris d’uns i altres, i és clar les fotos de grup de rigor. Busquema veure on són en Juan Ramon, l’Ignasi i la resta dels crestaires de diumenge i els qui tenen bona vista els arriben a distingir. L’Emili, la Teresa, la Maite, i jo mateixa (només una miqueta) fan un trosset de cresta.

Quan tothom està llest comencem a baixar fins el coll de la Bassa per arribar-nos a la cova del Corneta. Ara el sol ja era d’aquell que no s’agraeix.

Després vam tornar al coll de Terres per esperar els que feien la cresta per dinar i fer alguna migdiada. Entre el sol i l’ombra vam passar l’estona xerrant, menjant, descansant... fins que vam veure que se’ns feia tard i cap avall passant per la casa del Maranyó, Mare de Déu d' Escales, la palanca Agafa l 'Ase, i el pont Trencat. I l’Emili, quina marxa de baixada, és notava que duia “el genoll xutat”!

Sí, sí, un molt bon dia! I a veure quan em llenço a crestejar.

Mariona – Octubre 13, 2008

Un altre Ferran


En una temeritat descontrolada havíem proposat posar cent companys en fila a la cresta del Ferran, per celebrar el centenari de la Secció de Muntanya del CEC, però el seny es va imposar i sabíem que amb les baixes que s' havien confirmat, sense una millor planificació, i sense l' ajuda del CADE era impossible. Però alguns afamats de crestes, no varen desistir, i varem convocar una trobada de tardor, qualsevol excusa és bona per estar amb els amics del grup d' alpinisme.

Quatre companys varen sortir el migdia del dissabte, i després de fer la creta es varen quedar a dormir al cim. Un altre grup de sis varen fer la cresta el diumenge, i la resta varen pujar al cim passant per la Mare de Déu d' Escales i el coll de Terres. Junt amb els companys que havien dormit al cim varen baixar cap el coll de la Bassa i fins la cova del Corneta. Després ens varem retrobar tots al coll de Terres per dinar i fer alguna migdiada. De baixada cap a la casa del Maranyó, Mare de Déu d' Escales, la palanca Agafa l 'Ase, i el pont Trencat. Unes cerveses reparadores a Ca la Cristina d'Oix, varen posar punt i final

En tenim aquesta crònica de l' Àlex, i esperem la de la Mariona, i potser una de la cresta del diumenge (Joan Ramon , Ignasi?)

El Ferran ens ha reunit a un bon grapat amants de la natura. Aquesta crònica global serà més aviat referent al del dissabte. A les 12.15 començarem la cresta L´Oscar , la Montse Andreu i jo , per un altra banda la Montse de Os ens feia el favor d' anar pel GR portant dos tapers plens de pasta, ous, fruita, formatge, fruit secs i altres llaminadures, i ens esperaria al cim fins que arribéssim. La nostra idea era fer la cresta en sis hores, cosa que Montse Andreu dubtava molt ja que ella i dotze mes del CEC varem trigar 12 hores en fer nomes un llarg , per la meva part anava una miqueta preocupat perquè la Montse Os no s´esperes tantes hores dalt del cim. L'Oscar, bé, ja sabeu alguns que ha fet en menys de 24 hores des de la cima del Aneto fins al cim del Mont Perdut passant pel Posets, no cal que us digui que per ell era un passeig bucòlic i pastoral. Comencem la cresta sense encordar-nos por decisió unànime , també per la mateixa decisió , ens encordem els últims 15 metres abans de arribar al túnel en ensamble , continuem, disfrutan de las vistes, Quan la Montse Os ens diu que ja ha arribat al cim , en menys de dues hores i tenint en compte que va perdre tres quarts d´hora en tornar a buscar les seves ulleres que se les havia deixat ! De una manera sorprenent xoquem amb el ràpel, no ens ho podíem creure, eren las 14:30 hores mes o menys , es a dir que tot pintava que faríem el nostre objectiu de fer la cresta en sis hores. Rapelem volant, fem el llarg de lV en ensamble també i continuem la cresta , de tant en tant la Montse Os des de el cim ens deia que ens veia i ens donava ànims,desprès de 30 minuts de descans i menjar, bevent i fent petar la xerradeta continuem i sense més, amb la sorpresa de tots arribem al Ferran a las 16h30min. Hem fet la cresta del Ferran en 3h 45 minuts, més 30 minuts dedicats a menjar, beure i xerrar abans d' arribar, si ho sabem ens esperem una miqueta. Però lo mes maco de la cresta no es haver-la fet rapit i amb precaució, sinó Les Belles Étoiles que vam passar aquella nit. Gracies a la Montse Os varem menjar molt bé. Graciàs a l' Oscar no ens va faltar l´aigua ja que per primera vegada a la meva vida veig que algú no porta cantimplora a la muntanya , L´Oscar ens va portar un bidó de 5 litres d' aigua, apart de la corda . La Montse Andreu com sempre va demostrar estar en plena forma , tot perfecte menys que ens vam haver de parar un momentet perquè volia veure aigua al cap de 3 h de crestejar!Bueno bueno mai ens oblidarem d' això ! Quina cresta mes bonica , la olor , aquesta fragància de la garrotxa, unes vistes que relaxant la vista, un silenci que es un regal per les nostres orelles. Bona companyia, un bon menjar y al final : les belles étoiles. Eren las 9:30 del matí quan el mòbil ens desperta , ohhhhhh qui ens podia trencar aquest somni. Era l' Emili que ens deia que en mitja hora arribarien. Al cap de un minut comença a arribar gent al cim. Adéu a les belles étoiles i comença un altre dia. A les deu del matí arriben tot el grupet del CEC i Trepitjamolses. Només faré tres mencions d' aquell dia i si algú més s' anima, que faci un altre crònica. Entre el nou grupet havien un personatge particular i mai millor dit, molt divertit que és el Ramon, que apart de fer-nos riure a tots amb el seu molt bon humor, fa uns espaguetis per xupar-se ells dits. També felicitar a la Teresa i sobre tot a la Maite, ja que era la primera vegada que feia excursionisme, espero que no t´arrepenteixis. També felicitats al segon grup del Joan Ramon i demés per fer també la cresta, i ens agradaria que ens expliquéssiu com va anar tot. Una abraçada a tots i fins al segon cap de setmana de Novembre a veure si fem un altre sortida grupal.
Àlex.
Text: Àlex Figueroa
Fotos: Mariona Chavarria, Montserrat Andreu, Joan Ramon Montes, Dani Galvez, Emili Rissech

Bretxa, Casco, i Taillón

El cap de setmana del 20 i 21 de setembre del 2008 va ser tot un cap de setmana completament pirinenc. El dijous anterior reunió a la secció de muntanya per a aclarir itinerari i transport, i el mateix divendres ja sortíem, organitzats en diferents cotxes i horaris, cap a Bujaruelo. L'endemà ens havíem d'aixecar abans que sortís el sol per a poder tenir temps de fer un tres mil el mateix dissabte, de manera que els que vam arribar últims, a les dotze de la nit, amb prou feines vam tenir temps de ficar-nos dins la tenda (que afortunadament els qui havien arribat abans ja havien muntat al càmping davant del refugi) que ja a les cinc ens vam haver de llevar.Acabar-nos de despertar, organitzar motxilles, i començar a desfilar per l'estret camí inicial que travessa el pont romànic i s'enfila cap al Puerto de Bujaruelo va ser qüestió de poc més d'una hora, i quan començàvem a caminar encara era fosc. Fins que no vam sortir de la zona arbrada a la Plana de Lapazosa, no va començar a il·luminar-se el firmament. A molt bon ritme ens vam anar enfilant pel barranc de Lapazosa, amb els dos vocals de la sortida, en Joan Ramon Montes i la Dolors Gurri, marcant el ritme i tancant la comitiva, respectivament.Així va ser com amb només dues hores i mitja vam poder arribar als 2273 m del Puerto de Bujaruelo, després de superar més de 900 metres. Des d'aquí podíem ja gaudir d'una bona vista, d'una mica de solet i d'un merescut esmorzar. El port fa frontera amb França, i en certa manera és una mica mortificant per als qui venen d'Espanya trobar-se cotxes francesos aparcats a l'alçada del port, veient que els excursionistes d'aquest país ho tenen molt més fàcil per a apropar-se al refugi. Això no ens va treure pas les ganes d'arribar-hi i vam seguir la marxa ara encara més animats pel bon temps que feia. Del port al refugi de la Brèche de Roland (o de Serradets) no hi ha més que una hora i quart de bon camí a excepció d'un petit tram vora el riu en què hi ha instal·lat un cable per a superar uns grans blocs, però sense gaire dificultat.El refugi de la Brèche deu ser un dels refugis amb millor vista del Pirineu. La seva privilegiada situació sota ben bé de la Brèche de Roland el situen en un dels espais més simbòlics del Pirineu, i la seva relativa proximitat a la carretera fa que sigui un dels més concorreguts de la serralada, sobretot per excursionistes d'un sol dia que volen anar a veure la bretxa de prop. Vam aprofitar que hi dormiríem per a poder deixar alguna cosa que ens alliberés de pes les motxilles, i cap a les 11 del matí enfilàvem el fort pendent que supera un petit balcó, travessa una gran congesta gelada i que ens va dur cap a la bretxa. Jo no hi havia estat mai, i ni tan sols l'havia vista de lluny, de manera que al primer cop d'ull no vaig poder deixar de quedar-me molt impressionat. Diuen que va ser creada per Roland en llençar-hi la seva espasa Durandal abans que caigués sota l'exèrcit morisc. Aquesta llegenda és força improbable, a no ser que Roland hagués estat un gegant i l'espasa hagués tingut més de quaranta metres de gruix i més d'un centenar de metres d'alçada, que són les mides de la bretxa.Al llarg de la cresta que la bretxa travessa hi ha uns quants tres mils, però havíem decidit anar a fer el Casco de Marboré. Travessada l'escletxa a la roca, vam girar a l'esquerra i vam resseguir la paret extraplomada per la base fins a arribar al cable instal·lat per a superar un pas compromès que ens va dur fins al Collado de los Sarrios, a 2759 m. El camí cap al Casco de Marboré no és complicat, i segueix el mateix itinerari que per a la Torre fins als 2880 m. D'aquí al cim ja no queda més que superar una curta i fàcil grimpadeta, i vam coronar el primer tres mil del cap de setmana a un quart de dues. La vista des dels 3012 m del Casco és magnífica. L'estaven gaudint una parella de francesos quan tota la nostra troupe de dotze persones va envair l'ampla plataforma que corona el Casco. Teníem el Taillón al davant (el cim que volíem fer demà), però a la vegada, gràcies a un dia magnífic gairebé sense núvols podíem veure fàcilment la Torre, el Marboré, els Astazu i el Mont Perdut. I més lluny el Vignemale i la seva magnífica glacera, el Midi de Bigorre, la Múnia, etc.Vaig treure la senyera del fons de la motxilla per a fer les fotografies de rigor amb tot el grup. Mentre contemplàvem la vista, el Mont Perdut es va omplir de núvols i després d'una hora i quart dalt del cim vam decidir que era hora de començar a baixar cap al refugi per a un merescut descans (al capdavall, havíem pujat 1674 m des del refugi de bujaruelo, després d'una nit en què no havíem pogut dormir gaire i la veritat és que ja hi havia ganes de poder descansar).La baixada va ser fàcil i ràpida, i a les cinc ja érem al refugi, on ens van donar una habitació sencera per a tot el grup del CEC. Tots vam donar la benvinguda al sopar a les set amb molta gana. Sopa de verdures, arròs blanc amb una espècie de chile de carn i mongetes, formatge (el típic i sempitern formatge de tots els sopars francesos de refugi) i una pasta de xocolata no eren magnífics, però van aconseguir apaivagar la gana i deixar-nos ben tips per a poder anar a dormir satisfets.L'endemà ens vam llevar també abans que el sol, per a esmorzar ràpidament i poder sortir quan començava a trencar el dia, a un quart de vuit. Vam tornar a enfilar el pendent que puja cap a la bretxa, i aquest cop sí que ens vam calçar els crampons per a superar la congesta gelada (ja que els havíem traginat fins aquí valia la pena utilitzar-los, no?). Vam trigar només tres quarts d'hora per a arribar a la bretxa, i aquest cop vam girar cap a la dreta un cop l'havíem passada, per a dirigir-nos, resseguint la paret, cap a la falsa bretxa, que vam travessar per a passar el Dedo i enfilar l'últim tram fins al cim del Taillón, a 3146 m d'alçada. L'últim tram, zigzaguejant per un con poc inclinat és tan fàcil que realment no m'estranya que aquest cim sigui considerat un dels més fàcils tres mils del Pirineu.Vam arribar a dos quarts de nou al segon tres mil del cap de setmana, amb un dia que encara era més magnífic que l'anterior, amb un cel blau sense ni un núvol que ens va permetre contemplar una vista exemplar de tots els Pirineus i aprofitar-ho per a fer una mica de geografia. A excepció d'un integrant del grup que ja l'havia pujat i va preferir esperar-nos al refugi abans de forçar una cama que li feia mal, vam aconseguir pujar tota la resta i va tornar a ser un èxit dels dos vocals. La baixada, primer fins al refugi de Serradets per a recollir les coses, després fins al Port de Bujaruelo i el tram final fins al refugi d'on havíem sortit el dia anterior al matí, va ser més pesada, sobretot pel cansament acumulat. Quan per fi vam arribar al Refugio de Bujaruelo, a tres quarts de tres, no vam ser pocs els que vam aprofitar el riu fresc que passa sota el pont per a fer-hi un bany de peus reconfortant. Un bon dinar al refugi encara va acabar de donar-nos prou energia per a enfrontar-nos amb el viatge de tornada a Barcelona, on vam arribar, cansats, però molt satisfets, a les onze de la nit. En definitiva, va ser un cap de setmana completament pirinenc, amb bona companyia, bon temps i dos tres mils més a la llista. Què més es podia demanar?
Text Jordi Canal
Fotos: Jordi Canal , Joan Ramon Montes

 
ir arriba