Avui és

SOBRE AQUEST BLOC

Us volem informar que des de finals del 2012 i principis del 2013, les activitats del Grup d' Alpinisme CEC que es publicaven en aquest bloc, les anem publicant internament en cròniques i fotos compartides amb altres eines de la xarxa.

No descartem en un futur tornar a publicar les nostres cròniques d' activitat en aquest bloc, però de moment deixem les aquí publicades com a mostra de les que es van fer durant aquest període que les fèiem públiques.


Campament d' Alpinisme. Estiu 2011.

Anayet
El campament d' alpinisme d' aquest estiu 2011, no l' hem fet als Alps com altres anys. Això de la crisi ens ha agafat a tots, i hem decidit que no faríem despeses supèrflues.

Inflada delirant de matalassos.

Hem anat 9 dies al Càmping Escarra, a Escarrilla, a tocar de Sallent de Gàllego. En total i en diferents dies hem estat a la vora una vintena, però mai tots junts, i alguns només de visita d' un dia. Hem fet diverses ascensions, i algunes passejades més tranquil·les. Aviat penjarem cròniques promeses, i fotos a dojo, però de moment fem un petit resum.

El dissabte 16 de Juliol, l'hem dedicat a comprar queviures, preparar rutes, muntar tendes, i la gran tenda que ja fa tres anys que fem servir de menjador/sala de reunions, i on també hi han dormit alguns. De fet el mateix dissabte hi han dormit 7 persones incloses les dues filles, i les seves dues amigues, d'en Xavi G. que han arribat a l' hora de sopar i així s'han estalviat la feina de muntar tenda.


Nocturna cap a Sallent

A la tarda hem fet una passejada que ens ha portat fins al riu per un corriol dins el bosc equipat amb cordes.
Ha coincidit que aquests dies fan el festival de música Pirineos Sur que ja va per la vintena edició. Hi ha dos escenaris un a Lanuza d' amunt de l' aigua del pantà amb graderies a la riba, i l' altre a Sallent en una explanada a l' entrada del poble.
 En acabar de sopar, i de muntar els matalassos inflables per la troupe d'en Xavi (un espectacle delirant amenitzat pel vi d' O Porto) ens en hi hem anat, però estava tot ple. Finalment hem fet una marxa nocturna amb frontals, perquè la Guardia Civil que no deixava passar cap cotxe. Una passejada, una cervesa, i de tornada la música que ens arriba de l' altre costat de les aigües, des de Lanuza. Fa bona nit, serà l' únic dia que no passarem fred. Anem a dormir tard perquè no matinarem, la previsió és dolenta i es complirà el pronòstic.

 
Estanys Anayet

Diumenge 17. Plou fins a les 10 del matí i després d' esmorzar sortim cap l' Anayet cap a les 12 del migdia. Som la Dolors, l' Eduardo, en Joan, i l' Emili. Fot un fred que pela.
 
Pugem d' una tirada entre boires i nuvolades, i algun petit plugim, però després de fer el flanqueig equipat amb cadenes, i la grimpada a la canal final, en arribar al cim ens saluda el sol i podem dinar tranquilament, amb una mica de vent. Els núvols, però, no ens permeten ni tant sols veure el Midi d' Ossau que està al davant nostre mirant cap al nord.


Cim Anayet
A la baixada l' Eduardo i en Joan encara faran el Vértice del Anayet que de fet és uns metres més alt.
Al penúltim aparcament de Formigal, prop del Portalet, ens acomiadem de l' Eduardo que marxa, i tornarà divendres a la nit. De tornada al càmping, dutxa i sopar. Per demà ens hem fixat en una ruta traçada en el mapa de l' Editorial Pirineo que retalla la volta clàssica al Midi, per l'oest, a uns 400 o 500m per damunt de la ruta normal. No ens podem imaginar el que ens espera !!!

Dilluns 18. Sortim cap a les 10. Volem fer una cosa suau, d' entrenament. Hem decidit refiar-nos del mapa i hem calculat que en 5 o 6 hores feríem la volta, per tant, equip d' excursionisme, bambes de muntanya, o botes lleugeres, motxilla petita, i poca cosa més.

Cara nord del Midi, on dinarem

Deixem el cotxe a l' aparcament de la Cabane de l' Araille, el primer que hi ha baixant del Portalet pel costat francès. La forta pujada la fem ràpids i anem passant totes les colles de gavatxos, que sembla que encara tenen ressaca de la seva festa nacional del passat dijous. En poc més d' una hora som al refugi de Pombie. Una petita aturada i seguim cap el Col de Suzon, i aquí girem a l' oest, primer de baixada i després en forta pujada fins al coll de Les Cournes de Moudelhs, on ens aturem, i dinem, en un lloc amb vistes espectaculars cap a la paret nord del Midí i cap a les valls que l'envolten per ponent.


Pedregam a la cara oest del Midi d' Ossau

Baixem esperant trobar unes fites que ens han de portar pel camí del mapa, però no hi ha fites, ni camí, baixem més i trobem un camí que ens sembla probable, seguim unes fites que s' acaben de cop. No tornarem endarrere! Ara no ! Segons el mapa el camí segueix la mateixa curva de nivell a uns 1.225m d' altura aproximadament. Doncs seguim. El mapa menteix, i dels 5 colls previstos en total, en farem uns 4 o 5 més, pel mig de grans blocs, mates de neret i nabius, que fan inpracticable qualsevol ruta lògica. Trobem 4(exactes) fites en llocs inversemblants, el que confirma que estem fent l'únic camí possible, però inexistent. Quan ja esgotats estem a punt d' arribar al Col de Peyreget, en una audàcia digna d' estudi, decidim que no hem patit prou, i que baixem per la tartera fins al Lac de Peyreguet. D' aquí remuntem cap al col d l' Iou, i llarg retorn cap el cotxe. Només 9h i 1/2 de volta per fer una cosa suau !!!


Al vespre va venir l' Oscar de visita, fa menys d' un any que viuen amb la Montse a Escarrila, i el varem felicitar pel seu segon lloc a l' Ultra-Trail d' Andorra. Demà arriben la Mariona i en Fèlix.
 
 ... CONTINUARÀ ...

Ultra Trail Andorra 2011. L' Òscar segon, altra vegada.

L' Òscar, a l' esquerra, al segon lloc final.

El cap de setmana del 15, 16 i 17 de Juliol, s'ha celebrat l' Ultra Trail Andorra 2011, i el nostre company Òscar Pérez a aconseguit la segona posició de la classificació final, darrera de Miguel Angel Heras.
Fa dos any ja va aconseguir aquesta segona posició, en aquell cas, darrera d' en Kilian Jornet.

La prova d' aquest any ha estat la més llarga i més dura de totes les edicions que s'han celebrat fins ara.
La Ronda dels Cims, que és la prova més llarga de les que es disputen, i en la que l' Òscar ha quedat segon amb un temps de 31h, 46m, 23s, tenia una llargada de 170km, i un desnivell acumulat de +11.900m.

Felicitem al nostre company per aquesta magnífica classificació, i l' animem a continuar aconseguint èxits, i gaudint de la muntanya, que sabem que és el que més l' estimula.

Crònica Medacorba, Comapedrosa i aresta



 És el moment de fer la crònica, desprès vindran les
fotos, es una mica llarga, donat que hi ha hagut de tots colors.


 Som hi;
-Quedem dotze persones per pujar al refugi dels estanys Forcats ("el
refugi amagat misteriós i dubtós"). Divendres pugen Rafa, Montse i X.
Serrallonga, que es queden al meu pis de St. Julià de dormir. Amb ells cap
a les nou pugem a Arinsal i sortim cap al refugi sobre les 10-10,30; la
resta han d’arribar a la tarda. Finalment la Raquel no ve i més endavant
sabrem que la Núria i l´Ivan (amb lumbàlgia) tampoc. Pugem
MOLT¡¡¡ carregats amb menjar, ferro cordes, sac etc. en una feixuga
ascensió fins als estanys forcats i el refugi que està a la vora a 2.670
metres d’alçada (penso que es més alt que el de Baysellance al Vignemale).
Arribem al refugi, al menys jo prou trinxadet i sense molta demora encarem
la pujada al Medacorba; encara hi ha força neu i els estanys glaçats
majorment, obrim traça fins al coll que enllaça amb Baiau i amb Vall
Farrera. Des d’allà la pujada es grimpant per roca (entretingut) i a dalt
unes vistes sensacionals; es un pic que a mi m’agrada molt i poc
freqüentat, els companys que no l’havien fet crec que queden entusiasmats
amb la panoràmica i lo bonic del cim. Tornem al refugi, plovisqueja una
mica i a berenar, xerrar i esperar la resta. Jo em trec les botes i
utilitzaré el forro per embolicar-me els peus; des de mitja pujada pel matí
m’he llegat fortament els peus, les meves velles botes recosides 100
vegades m’han jugat la darrera mala passada, començo a descartar el poder
fer l’aresta demà, els altres molt animats.


El Xavi de Càceres i la Bibi que han trucat per informar-se i perquè no
troben el refugi arriben a mitja tarda avançada i congestionem una mica
més el petit espai del nostre abric. He parlat des de el cim de Medacorba
amb Xavi Gibert que puja amb Xavi Alsina i Oriol Masllovet, diuen cap a
migdia que estan a Guardiola de Berguedà; els hi demano que parin a una
farmàcia i que portin moltes tiretes, gases, compeeds etc. pels meus pobres
súbdits..., però no sabrem res més d’ells; conforme es va fent tard els
anem trucant però ens dona sistemàticament sense cobertura, òndia però si
als llacs n’hi ha, que extrany....


Diumenge a les sis de peu (ja s’ocupa prou el Serrallonga, emparrat a que
anem  a veure la sortida del sol amb poc èxit pel fred i la mandra).
Sortim de nou cap al coll i enlloc de cap a l’esquerra que es el Medacorba
cal anar a dretes al Puig de la Roca Entravessada; jo pujo en principi
testimonialment i per pundonor perquè tal com tinc els peus descarto
l’aresta; Xavi Serrallonga, Rafa i Montse encaren l’aresta i la Bibi i el
Xavi Càceres em convencen malgrat el mal de peus a que fem la volta per
Baiau i tornar a entrar a Andorra, sortint al llac negre de Comapedrosa
pel port que hi ha a l’esquerra del Pic de Baiau (en teoria es pot caminar
amb el peu més pla per la neu i sense forçar tant com fent l´aresta), em
deixo convèncer i avant. Fem la volta i flanquejant amb neu dura i per
tant els grampons indispensables, encarem la pujada al coll cadascú per un
lloc diferent i sortim a la conca del llac negre enfront del Comapderosa,
els companys de l’aresta hauran d’acabar petant aquí.


Malgrat les ampolles, i una mica encoratjat per la dreta pujada al coll i
sense piolet, i enrabiat per no fer l’aresta, decideixo pujar al
Comapedrosa per esperar al cim els de l’aresta, es puja per una pendent
terrosa que anant de costat no em fa patir tant les llagues, desprès em
seguirà el Xavi Càceres, la Bibi es quedarà a baix amb les motxilles.
Als 20-30 minuts de ser al cim arriben les de l’aresta triomfants, ni tant
sols han tret corda tot i uns delicats passos, algun sense peus i penjats
de mans segons em diuen. Fem fotos i baixem, ells segueixen per l’aresta i
amb el Xavi tornem a les motxilles; es així que arribant a les motxilles 
veiem tres tios que surten del mateix coll procedint de Baiau que nosaltres abans; òsti¡¡ son el X. Gibert, X. Alsina i Oriol Masllovet; ens
assabentem  que ahir van passar el refugi de llarg, van acabar al coll de
Forcats i a les 10 de la nit van arribar a dormir al refugi de Baiau, deu
n’hi do¡¡¡¡¡¡¡¡ Pel que sigui no vam poder contactar amb els mòbils i no van
trobar el molt amagat refugi de Forcats.

Així que a la baixada cap al refugi de Comapedrosa per tornar a Arinsal en volta circular baixem tot el
grup de nou sencer, animats, comentant la jugada, menys el que escriu,
pobre màrtir amb els peus llagats i escaldats.
Resumint; sortida variada, amb vicissituds però els objectius aconseguits;
els de l’aresta. Rafa; “a tope”, imparable, sòlid.
Montse; amb perdó, sembla mentida que una noia petitona i primeta com ella
pugui portar tant de pes i aguanti el que aguanta i amb tant de pes, i
sempre amb la moral a tope, riallera i sense queixa. Enhorabona.
Xavi Serrallonga; sense comentaris, es el "mite".

Xavi Càceres i Bibi; carregats a tope i també a “pinyon”, perquè em van
animar vaig acavar fent la volta de Baiau i el Comapedrosa.
Xavi Gibert, Alsina i Oriol Masllovet; es fan fotre el dissabte un
"tutasso", i diumenge vull agrair la seva benevolència pel tema del
refugi.
Per part meva content de fer els dos cims però em queda l’assignatura de
l’aresta; un altre adjectiu a continuar afegint a la gran saca dels
"pendents".

Errors;
-portàvem massa pes, a vegades es peca (jo el primer) d’excés de
prudència, dolent com la falta de la mateixa.
-comunicacions; calia afinar més i no confiar tant en el mòbil, mea culpa.
Encerts;
-un bon objectiu amb cims molt macos.
-el refugi (amb un tub amb aigua al costa¡¡¡¡¡), malgrat els dubtes que va
generar, ha esta perfecte i collonut, i a molta alçada (val que bastant
brut).
En definitiva, gràcies a tots per compartir la sortida i enhorabona per
l’esforç fet combinat amb molt bona companyia.
Salut¡¡¡¡¡¡¡

Text de Amadeu Gallart, i fotos de Rafael Ledesma i Montse Andreu

Crònica del Mont Perdut, 11-12-13 de Juny



Crònica del Mont  Perdut, 11-12-13 de Juny.


 Ha arribat el moment, el moment de pujar cap amunt, cap a la muntanya somiada que té aquest nom tan idíl·lic, el Mont Perdut.

 En aquesta sortida cadascú té la intenció d’assolir aquest objectiu per diferents motius, es un altre repte, potser no es el més difícil, ni el més amagat, però aquesta muntanya té un magnetisme difícil d’evitar.
 Potser es per la seva entrada majestuosa, amb un camí que ens dona la benvinguda amb la paret del Tozal de Malló, i ens va regalant les vistes del riu que va fent saltets a les “Grades de Soaso” i que rivalitzen en bellesa amb les altives parets de la vall, que s’erigeixen com guardians gegants del secret del Mont Perdut, que ens mira des de allà dalt.

 Aquesta historia per mi comença quan jo era petit, quan anava amb els meus pares a la muntanya, i malauradament jo patia per la falta d’aire, no podia respirar bé i vam tenir que deixar d’anar a la muntanya.... ara penso tornar per conquerir el cim i retrobar-me amb el meu passat, carregat de coneixements i de nous músculs, aquest cop no fallaré i faré lo que calgui per arribar, es la meva lluita.

 Els nostres companys de cordada també tenen la seva historia personal, la seva fita, volen fer cim igual que jo i no fallaran. En aquesta ocasió la sortida servirà com a entrenament pel futur projecte de conquerir el M. Blanc per part de Montse, en Manel, Isrra, l’Anna i Joana, acompanyats també per Nuria. 

 Alguns de nosaltres no havíem fet mai el M. Perdut, serà el nostre primer cop, per altres serà un entrenament més en un esplèndid capde i per altres un retrobament amb la muntanya, com Manel, el pare de Montse, que manté la seva empenta muntanyera i tira com qui més.

 Quedem al pàrking del Parc Nacional tots plegats i comencem a caminar. El dia es boníssim i es gairebé impossible de ficar el cotxe enlloc, esta ple de gom a gom, tothom vol gaudir d’aquest paratge magnífic. 
 Trobem gent de tota mena, ens saludem, parem, xerrem... en fi.. estem gaudint de l’aproximació a Goriz, espectacular en tots els sentits, ara entenc perquè vaig tornar a la muntanya després de tants anys... suposo que per lo mateix que ho fa tothom.. per somiar amb parets impossibles, per deixar perduda la vista en els blaus del riu que es confonen amb el seu so tronador que recorda una melodia que colpeix el meu cor amb cada batec de l’aigua.   

 Arribem a la Cola de Caballo, on tothom para per menjar alguna coseta abans de la pujada final a Goriz. Aquesta cascada fa honor al seu nom, no s’ha m’hauria acudit cap altre nom, es el pastis final de la vall. 
 D’aquí pugem per les “clavijes de Soaso”, que son molt divertides i ens permeten guanyar alçada molt ràpidament. Ens ho estem passant super bé¡¡¡.

  En un tres i no rés arribem al Refugi de Goriz, el mític refugi, ple, enmig d’aquell espectacle de l’orogènesi alpina. N’hi ha tendes al costat, hi ha molta gent i no es potser el millor lloc per fer meditació,  però ens trobem d´allo més bé.
 Trobem fins i tot un parell d’excursionistes que venien des de Pineta corrents (oohhh¡¡¡¡), també joves del Pais Vasc i mooolts catalans, i quan arriba el sopar.. sorpresa¡¡... el menjar estava mooooooolt bé i vam poder petar la xerrada fins les deu. 

 Si, estem Super bé i ens anem a la llitera, però allà... un altre sorpresa¡¡¡ hi havia uns francesos que havien begut alguna cosa més que aigua.....en fi,  es lo que passa quan va tanta gent a un lloc, que et trobes de tot....

 Al dia següent matinem i sortim amb tota la calma, ho vam fer expressament perquè el refugi estava ple i no volíem tenir que demanar tiquet per fer cim. Comencem a caminar tranquil·lament i deixem enrere Goriz. El verd comença a desaparèixer i el terra es torna del color grisenc de la roca.
 La neu comença a fer acte de presencia i ens encordem els grampons.

 La Joana que havia tingut problemes amb les seves botes només sortir del refugi de moment tira bé amb les botes que li va deixar l’Anna.  Fem l’última tirada fins l´ inici de la pujada final, des de el Lago Helado. Podríem seguir la traça fins al cim només amb tota la gent que veiem pujant. Vam tenir fins i tot que ajudar a algú pq no sabien ni fer servir el piolet¡¡¡¡¡¡ sense comentaris. 

 El tram més difícil de la sortida sens dubte es el malauradament conegut final, la “escupidera”. Te aquest nom perquè si rellisques pots anar directe al buit... per això aquest nom, perquè q t’escup. Encara que pujar-lo es molt fàcil i no ofereix cap problema.

 Arribem per fi al cim, on no vam tenir sort amb la meteorologia. Esta molt ennuvolat i no es veu rés de rés, que hi farem.... però cap problema, la Montse porta les gominoles de la victòria¡¡¡¡¡ yupi, yupi ei¡¡¡¡ 
 Per fi cadascú ha aconseguit el seu objectiu¡¡¡ Jo i la Nuria el nostre "primer M. Perdut", en Manel d’aguantar com un campió el repte, l’Anna, la Joana i l´Isrra per retornar a aquest somni amb nom de muntanya i la Montse... no se quantes vegades haurà puja’t ja... en fi, ho hem aconseguit però ja volem baixar, fa vent i no es bona idea estar molta estona allà. Hem tingut ja el nostre moment de gloria i baixem.
 
 Desistim de fer el Cilindro, n’hi ha previsió de pluja que,,,, es compleix mentre baixem fins al Refugi. Quan arribem ens trobem al grup de la Raquel que també havien anat a Goriz, però per fer un altre ruta. Ens saludem i compartim les experiències del dia, estem tots molt contents i prenem algunes cerveses, ens ho havíem merescut.¡¡¡

 Surt el Sol i aprofitem per prendre una miqueta el Sol, ja només queda sopar per poder anar a descansar i marxar al dia següent. Jo estava molt cansat, però els nostres benvolguts companys peten la xerrada fins al final. Parlen de pel·lícules memorables i aventurers d’altre època, va ser com una mena de classe d’història sobre muntanyes, herois i lluitadors de la verticalitat. 

 No ha estat la muntanya més difícil, ni molt menys, ni la més tècnica, però mentre baixem ja al dia següent cap al cotxe ens queda un gust d’haver fet una cosa que no es fa tots els dies. Es el gust de compartir un lloc meravellós amb la gent que sap veure la bellesa, de l’instant del moment on veus que la pedra es confon amb els colors de la pluja que ens segueix fins al cotxe, de saber perquè, al cap de tants anys tornem a trobar allò que tenim dintre del nostre cap, els nostres records, així es la muntanya.

 Enhorabona a tots i ens retornarem a retrobar a la muntanya, bona tarda.

Text: Rafael Ledesma, fotos de Montse Andreu

 
ir arriba