Avui és

SOBRE AQUEST BLOC

Us volem informar que des de finals del 2012 i principis del 2013, les activitats del Grup d' Alpinisme CEC que es publicaven en aquest bloc, les anem publicant internament en cròniques i fotos compartides amb altres eines de la xarxa.

No descartem en un futur tornar a publicar les nostres cròniques d' activitat en aquest bloc, però de moment deixem les aquí publicades com a mostra de les que es van fer durant aquest període que les fèiem públiques.


Via Ferrada Roques de l' Empalomar

El nostre company Ignasi Vidal segueix sent una referència pel que fa a les vies ferrades. Ara ens fa conèixer aquesta ferrada del Berguedà, en un article que ha publicat a la revista "Excursionisme".
Esperem que ens segueixi informant de les novetats que es van produint en aquesta activitat.




Podeu llegir i baixar-vos el fitxer AQUÍ

CRÒNICA DE LA SORTIDA LES AGUDES PER LA CRESTA DE CASTELLETS

Em fa vergonya dir-ho però feia com uns deu anys que no trepitjava aquesta muntanya i la veritat em feia molta il•lusió tornar-ho a fer i a mes per una ruta que no havia fet mai.

L’idea sorgeix de tres companys (Gonzalo, Gerardo i Jòse) després de que decideixo anul•lar una sortida al Pirineu Oriental per risc d’allaus. Ells havien anat el diumenge anterior per intentar aquesta mateixa cresta però es van trobar amb molta neu i no van poder fer-la. Ara era l’ocasió de tindre una jornada alpinística molt a la bora de casa.
Vam fer dos grups, cinc anirien dissabte i altres cinc el diumenge.
El dissabte vam anar els inventors de la sortida, jo i la Dolors Gurrí que es va afegir a última hora i que crec que no li va sàpiga gens de greu doncs se la veia molt satisfeta.

En la cresta encara hi havia neu i una mica de gel per alguns racons lo que feia que haguéssim d’anar amb cura en molts trams. Feia molt vent i això tampoc ens va ajudar per progressar ràpid.

Vam assegurar amb cordes només el primer tram i després ja tot el camí grimpan i desgrimpan els passos de III que anàvem trobant. Els que eren una mica mes difícils ens feien recordar de que la cosa no era tan fàcil i que no haviem de perdre la concentració.
Aixins fins el cim de Les Agudes d’on vaig veure aquell magnìfic paissatge després de tants anys, El Turó de l’Home (penso que va ser el meu primer cim), Matagalls amb la seva inconfundible creu, a baix Sant Marçal, Santa Fé i sense veure m’imaginava Collformic, el Pla de la Calma i Tagamanent, quins records ……..
Decidim baixar flanqueixan la cresta que en alguns llocs haviem de tornar a fer i va ser quasi amb mes dificultat que la pujada a causa de la neu i el gel, però vam arribar als cotxes sense cap entrebanc.
El diumenge sembla mentida però el camí estava un xic diferent doncs no hi havia tanta neu ni feia tant vent però en canvi la roca estava mes mullada lo que feia que la dificultat augmentés.


Aquest cop érem la Nùria Freixes, l’Elena Gorriz, el Tono, el Toni Miret i jo. Al principi de la cresta vam fer el mateix i vam assegurar tot el tram amb cordes, després vaig assegurar en els dos o tres llocs de mes dificultat per si cas però tots anàvem molt segurs i tram rere tram, Castellet rere Castellet vam fer Les Agudes dintre d’una boira que ens envoltava i que li donava un aire encara mes alpinístic a la situació.

Després de veure el dia anterior com era la baixada per el mateix lloc, el Gerardo em va recomanar fer-la per el camí que baixa des de el Coll de Les Agudes fins la carretera de Santa Fé on la Nùria havia deixat el seu cotxe que ens portaria on estava el meu en el Coll Sesferreres.
Així ho vam fer i el camí estava preciós. Ple de fulles caigudes, neu i la boira que li donava aquell aire fantasmagòric. Al Toni li treia fum la Camara de fotos.

Seguin les marques vermelles tal com ens van dir uns nois que pujaven, vam arribar a la carretera però …… , la Nùria es va deixar les claus del seu cotxe en el meu. A les hores “només” ens queda una hora de caminar per la carretera.

Quan portàvem uns deu minuts caminant sentim que pugen un parell de cotxes i sense pensar-ho “fem dit” i un d’ells es para. Quina sort hem tingut.

Era una parella ja gran que venien de buscar aigua d’alguna font i tornàvem a casa.

Imagineu-vos l’escena:

Una parella gran amb un Mercedes i en el seient de darrera un muntanyenc tot equipat (que casualment era jo) encara amb el casc posat i amb una motxilla vermella a sobra. Sembla un acudit, oi?
Be, després d’anar a prendre unes cerveses i comentar lo passat durant el dia, retornem a casa crec que tots contents i satisfets.


Tot i la repetició de la ruta en el cap de setmana no m’arrepenteixo ni molt menys, vaig disfrutar com el que més i ho tornaria a fer. Aquesta “colla” s’ho mereix tot.



Gràcies


No es millor muntanyenc aquell que caminar i pujar mes despresa sinó aquell que coneix millor la muntanya

Text i fotos : Joan Ramon

Montgarri, per començar l' any

Sortida oficial de raquetes en que s' estrenava com a vocal d' alta muntanya hivernal el nostre company Fran Campos, que ha superat la proba notablement. I ens n' ha fet aquesta crònica.

Cap de setmana a Montgarri (2-3 de gener de 2010)
Comença prou bé la temporada de raquetes de neu. Després d'un 2009 generós en quant a neus, hi havia força expectació i ganes que aquest any ens regalés també unes muntanyes ben nevades.
El cert és que de moment nevar, el que es diu nevar, no ha nevat gaire i, a més a més, les fortes pujades de temperatura dels darrers dies han fos molta neu i alguna excursió s'ha hagut de fer amb les raquetes carregades a la motxilla.
És per això que vam decidir aprofitar aquests dies de festes nadalenques per organitzar una sortida a Montgarri, lloc ideal per programar raquetades degut al perfil suau de les muntanyes que envolten el Pla de Beret, poc propenses a allaus i generoses en quant a la quantitat de neu que acumulen des de començament de la temporada.
Dotze persones ens vam reunir el passat dissabte dia 2 de gener a l'aparcament del Pla de Beret, després d'un viatge d'anada una mica sui generis, ja que alguns sortíem de Barcelona, d'altres de Berga, de Girona... i fins i tot alguns ens esperaven ja al mateix aparcament.
Aquest primer dia ens havíem proposat sortir del Pla de Beret, fer un recorregut pels estanhons deth Clòt der Os i baixar cap al refugi de Montgarri. El temps era bo, amb una temperatura propera a 0º C i el cel núvol però sense precipitació (com a molt, algun floc de neu esporàdic). La neu, de qualitat pols, era prou abundant per practicar i gaudir de qualsevol esport de neu. De fet, sota aquesta capa no gaire gruixuda de neu pols hi havia un altre capa de neu endurida, cosa que evitava que ens enfonséssim més amb les raquetes.
Per a alguns era la primera presa de contacte amb el món de les raquetes i val a dir que es van defensar prou bé, malgrat que alguns vam patir les conseqüències dels tiberis i excessos nadalencs. Les raquetes, ja se sap, castiguen molt...
Aquesta primera excursió no va assolir l'objectiu d'arribar als estanhons per ben poc. El cert és que un embús de trànsit ens va fer perdre força temps i, com a mesura de seguretat davant un empitjorament del temps que semblava imminent, vam decidir marxar cap al refugi quan només faltava un quilòmetre per arribar-hi. Llàstima, perquè el lloc era maco i quedava una mica apartat de les zones d'esquí. De fet, els darrers quilòmetres d'aproximació al refugi són una veritable via de trànsit de motos de neu, esquiadors de fons i trineus de gossos.
Perquè el refugi de Montgarri té més de petit hotel que de refugi. Aquí no només pernocten muntanyencs, sinó també famílies amb la canalla i tot tipus de gent. I potser és per això que vam notar una certa descoordinació en un tema bàsic com els horaris, ja que no es va respectar el toc de queda (hi havia canalla fent soroll més enllà de mitjanit) i al dia següent se'ns va servir l'esmorzar amb gairebé una hora de retard de l'hora pactada.
Malgrat tot, el refugi és confortable, l'atenció va ser amable i el menjar, bo i abundant. Sopa de galets, amanida, botifarres, xoriços, morcilles (visca el colesterol!) i uns licors potents van constituir el nostre sopar. I l'esmorzar de luxe, amb torrades, formatge, tomàquet, pernil dolç... vaja, difícilment ens trobarem un esmorzar així en altres refugis.
Bé, diumenge el despertador sonà a les 6:30, però no vam poder sortir fins gairebé les 8:30. Aquest dia teníem programat l'ascensió al Cap des Closos, de 2416 m, pujant per l'arriu de Parros i baixant per l'altra vall, l'arriu de Barlonguera, i d'aquí, al Pla de Beret.
Vam començar a caminar a bon ritme seguint el GR 211 fins a la cabana de Parros. El dia estava núvol i de fet, el pronòstic no era gaire bo, ja que s'esperava un ràpid empitjorament a partir de migdia. A més, es veia boira cap a la vall de Parros, però heus aquí que en arribar a l'abans esmentada cabana que el cel s'obrí i deixà un dia momentàniament assolellat, amb unes vistes fantàstiques de les muntanyes properes.
Començàrem a pujar per la vall de Parros, però ben aviat vam veure que amb el ritme que portàvem no arribaríem a coronar el pic, així que vam decidir escurçar l'excursió i pujar el més proper Tuc de Pèdescauç, on s'hi arriba després de creuar l'arriu de Parros i pujar pel Sarrat dera Bastida, una pujada dura en els trams inicials on alguns vam patir la falta d'entrenament. El cel s'anava tapant (no feia fred, però) i alguns ja dubtaven si faríem cim, però finalment hi arribàrem després de superar les darreres pujades, ja molt més suaus.
A dalt del Tuc de Pèdescauç, de 2369 m, es tenia un primer pla del Cap des Clòsos, molt proper. De fet, amb una mica més de temps i forces s'hi hauria pogut arribar ja que el desnivell a superar hauria estat de menys de 100 metres, i des de Montgarri portàvem ja 737 metres de pujada, però de nou la climatologia, que amenaçava boira, i alguns membres que anaven justets de forces, ens van fer desistir de l'intent. Ganyips, felicitacions, fotos, unes vistes al llunyà Tuc de Maubèrme (algun dia caurà!) i cap avall, desfent el camí en part i baixant després cap l'arriu de Barlonguera.
La majoria del grup vam gaudir moltíssim aquesta ràpida baixada, trepitjant una neu pols-verge molt agradable, tot i que algú es queixava de les botes i algú altre va ficar la pota (mai millor dit!) dins d'un clot amagat per la neu, sense conseqüències. Així, vam arribar al Pla de Beret cap a les dues del migdia.
Com a anècdota, aquesta excursió va contar amb un membre inesperat: la Lucky, una golden retriever que hi havia a Montgarri i que ens va seguir durant tota l'excursió de diumenge. Fins i tot semblava que coneixia el camí, però crec que si arriba a saber per on la portaríem, segur que s'ho hauria repensat. Pobreta, gairebé l'esgotem. Però finalment va retrobar l'amo, que es trobava al Pla de Beret i no al refugi. Ja és la tercera vegada que em passa això amb un gos. Serà per això que al refugi hi ha penjat un cartell on es demana que no es jugui amb els gossos?
Després de deixar a la Lucky amb el seu amo, baixàrem cap a Vielha on vam fer un bon àpat calent al bonic restaurant-hotel “La Abuela”, d'un marcat caràcter rural. I d'aquí, tots cap a Barcelona, Berga, Girona i d'altres destins.
Com a comentari final, el grup es va portar molt bé, hi va haver bon ambient i la gent que s'estrenava en raquetes va respondre prou bé, tot i que a alguns ens faltava una mica de fons físic. Bé, és Nadal, ja se sap que aquestes dates el gimnàs acostuma a quedar una mica arraconat i el cos se'n ressent. Cal que ens posem en forma ben aviat, ja que el Campirme ens espera d'aquí a poc més d'un mes.

Text: Fran Campos
Fotos: Albert Koopman, Jordi Fontquerni, Emili Rissech

 
ir arriba