Entrades
Em fa vergonya dir-ho però feia com uns deu anys que no trepitjava aquesta muntanya i la veritat em feia molta il•lusió tornar-ho a fer i a mes per una ruta que no havia fet mai.
L’idea sorgeix de tres companys (Gonzalo, Gerardo i Jòse) després de que decideixo anul•lar una sortida al Pirineu Oriental per risc d’allaus. Ells havien anat el diumenge anterior per intentar aquesta mateixa cresta però es van trobar amb molta neu i no van poder fer-la. Ara era l’ocasió de tindre una jornada alpinística molt a la bora de casa.Vam fer dos grups, cinc anirien dissabte i altres cinc el diumenge.
El dissabte vam anar els inventors de la sortida, jo i la Dolors Gurrí que es va afegir a última hora i que crec que no li va sàpiga gens de greu doncs se la veia molt satisfeta.
En la cresta encara hi havia neu i una mica de gel per alguns racons lo que feia que haguéssim d’anar amb cura en molts trams. Feia molt vent i això tampoc ens va ajudar per progressar ràpid.Vam assegurar amb cordes només el primer tram i després ja tot el camí grimpan i desgrimpan els passos de III que anàvem trobant. Els que eren una mica mes difícils ens feien recordar de que la cosa no era tan fàcil i que no haviem de perdre la concentració.
Aixins fins el cim de Les Agudes d’on vaig veure aquell magnìfic paissatge després de tants anys, El Turó de l’Home (penso que va ser el meu primer cim), Matagalls amb la seva inconfundible creu, a baix Sant Marçal, Santa Fé i sense veure m’imaginava Collformic, el Pla de la Calma i Tagamanent, quins records ……..
Decidim baixar flanqueixan la cresta que en alguns llocs haviem de tornar a fer i va ser quasi amb mes dificultat que la pujada a causa de la neu i el gel, però vam arribar als cotxes sense cap entrebanc.
El diumenge sembla mentida però el camí estava un xic diferent doncs no hi havia tanta neu ni feia tant vent però en canvi la roca estava mes mullada lo que feia que la dificultat augmentés.
Aquest cop érem la Nùria Freixes, l’Elena Gorriz, el Tono, el Toni Miret i jo. Al principi de la cresta vam fer el mateix i vam assegurar tot el tram amb cordes, després vaig assegurar en els dos o tres llocs de mes dificultat per si cas però tots anàvem molt segurs i tram rere tram, Castellet rere Castellet vam fer Les Agudes dintre d’una boira que ens envoltava i que li donava un aire encara mes alpinístic a la situació.
Després de veure el dia anterior com era la baixada per el mateix lloc, el Gerardo em va recomanar fer-la per el camí que baixa des de el Coll de Les Agudes fins la carretera de Santa Fé on la Nùria havia deixat el seu cotxe que ens portaria on estava el meu en el Coll Sesferreres.
Així ho vam fer i el camí estava preciós. Ple de fulles caigudes, neu i la boira que li donava aquell aire fantasmagòric. Al Toni li treia fum la Camara de fotos.
Seguin les marques vermelles tal com ens van dir uns nois que pujaven, vam arribar a la carretera però …… , la Nùria es va deixar les claus del seu cotxe en el meu. A les hores “només” ens queda una hora de caminar per la carretera.
Quan portàvem uns deu minuts caminant sentim que pugen un parell de cotxes i sense pensar-ho “fem dit” i un d’ells es para. Quina sort hem tingut.
Era una parella ja gran que venien de buscar aigua d’alguna font i tornàvem a casa.
Imagineu-vos l’escena:
Una parella gran amb un Mercedes i en el seient de darrera un muntanyenc tot equipat (que casualment era jo) encara amb el casc posat i amb una motxilla vermella a sobra. Sembla un acudit, oi?
Be, després d’anar a prendre unes cerveses i comentar lo passat durant el dia, retornem a casa crec que tots contents i satisfets.
Tot i la repetició de la ruta en el cap de setmana no m’arrepenteixo ni molt menys, vaig disfrutar com el que més i ho tornaria a fer. Aquesta “colla” s’ho mereix tot.
Gràcies
No es millor muntanyenc aquell que caminar i pujar mes despresa sinó aquell que coneix millor la muntanya
Text i fotos : Joan Ramon
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada