Avui és

SOBRE AQUEST BLOC

Us volem informar que des de finals del 2012 i principis del 2013, les activitats del Grup d' Alpinisme CEC que es publicaven en aquest bloc, les anem publicant internament en cròniques i fotos compartides amb altres eines de la xarxa.

No descartem en un futur tornar a publicar les nostres cròniques d' activitat en aquest bloc, però de moment deixem les aquí publicades com a mostra de les que es van fer durant aquest període que les fèiem públiques.


Un desembre amb incidents

El pont de la primera setmana de desembre va portar 9 membres del grup cap a Coronas a fer diverses activitats, però el mal temps va frustrar moltes possibilitats. Eren l' Eli, Laura, Montse, Olga, Àlex, Ivàn, Jordi, Nor, i Raul. De camí cap a Benasc paren a fer l'ultim àpat decent en els pròxims tres dies (1ªfoto). La primera nit fan bivac a sota el porxo de la zona d'acampada lliure on comença la pista. El segon dia segueixen la pista fins al " refugio de Pescadores" i des de aquí pujen cap a l'estany de Coronas, on monten el campament. Després d'una nit freda amb tendes i bivac, a les cinc del matí es preparen per fer el corredor Estassen de l'Aneto, i després de l'aproximació, una vegada a peu de via, les perspectives de dificultats pel mal temps, fa que 5 membres del grup, després de un petit polèmic debat, desisteixi de pujar en un exercici de responsabilitat que els honora. Els altres quatre després de algun dubte, tiren corredor amunt, amb totes les precaucions possibles, i això fa que l'ascenssió, la posterior cresta fins el cim, i el descens, ho facin en molt més temps del normal, però amb la certesa d'anar sempre tots junts i ben assegurats, demostrant, també, el gran nivell de responsabilitat del grup. Després de fer cim, finalment arriben a les tendes a mitjanit, on els esperen els companys que han estat recollint aigua de l'estany gelat, fent un forat al gel mentre els asseguraven, encordats, des de dalt. El mal temps, el fred, i l' esgotament fan que sigui una nit dura. El dia següent baixen tots cap a els cotxes esglaonadament, ja que alguns tenen més pressa que els altres per tornar cap a casa, alguns es queden a sopar a Benasc per acabar de comentar la jugada. Tots, però amb la sensació de que malgrat el mal temps, el cap de setmana ha valgut la pena i que de totes les dificultats i controvèrsies se'n aprèn.
El cap de setmana del 15 i 16 hi ha la sortida oficial de la cresta del Carlit, i després d'alguna baixa d'última hora, finalment el dissabte a les set del matí surten l'Eli, la Dolors, l'Albert, l'Àlex, i en Jordi. Directes al poble de Porté, on deixen els cotxes al començament de la pista cap el l'estany de Lanós. Ha caigut neu la darrera setmana, però no calen les raquetes. Fan nit a la part lliure del refugi dels Enginyers, i un sopar reparador els reconforta del fred intens. A la cinc de la matinada, costa sortir dels sacs de ploma, sobretot si la temperatura exterior està a la vora de 14 graus sota zero, però a poc a poc tots es van preparant i després d'un esmorzar ràpid, surten ben equipats cap el Carlit. L'Albert i l'Àlex fa quinze dies ja varen fer tot aquest mateix recorregut (2fotos), i per això van tots ràpids i sense dubtes. Al cap d'una estona quant ja és de dia es posen els grampons, el casc, però encara sense encordar, i comencen a pujar per una pala de neu glaçada de uns 40º com a màxim. Aquí fem un incís per comentar que tots els membres de la sortida tenen un bon nivell i experiència sobrada, tots han fet cursos d'alpinisme, i qualsevol d'ells pot fer de vocal d'alta muntanya del Centre, de fet tres en son. En Barqui va al davant, tots el coneixen bé, és segur i experimentat, malgrat la seva joventut, i de sobte s'entrebanca qui sap com, cau, i comença a baixar. Ràpid clava el piolet, però amb l'impuls que porta i el fet de tenir la dragonera fluixa, fa que se li escapi la mà del piolet, que es queda clavat a la neu, mentre ell llisca per la pendent, davant dels ulls espantats dels seus companys, després de volar per damunt d'una roca, s'atura uns 80m més avall. En Jordi, gràcies al casc, en surt només amb un cop a la cara. Ell insisteix en continuar però els companys el convencen de tirar tots avall. A l'ambulatori de Puigcerdà confirmen només una fissura al nas.
Un bon sopar ajuda a recuperar els ànims, i a confirmar que també han aprés alguna cosa nova.
El següent cap de setmana 22 i 23 en Xavi Gregori porta la sortida oficial a Andorra amb raquetes, i fan cap al refugi d'Ensagents, i al poc de trepitjar neu, la Maria Elisa vol fer una foto i en tirar-se endarrere perd el peu i cau uns dos metres, en tal mala fortuna que es trenca la clavícula. Els companys volen baixar amb ella, però finalment només tornen cap Andorra els que anaven en el mateix cotxe, que la porten a l'hospital on li immobilitzen el braç, i poden tornar cap a Barcelona. En té per quatre o cinc setmanes. En Xavi i la resta de companys segueixen cap Ensagents, per l'endemà fer l'Alt del Griu. Fins i tot un home tant experimentat com en Xavi Gregori no està lliure de veure com la mala sort pot provocar un accident.
Aquests incidents, han provocat en el nostre grup, un polèmic, però saludable i necessari debat sobre la seguretat, que ens empeny a pensar en un proper monogràfic sobre aquest tema. Per sort el bon humor i la bona companyonia no s'han perdut en cap moment. Som un equip!

L'home blavós, l'alberg i els Astazou.

Gavarnie, novembre 07.

Feia estona que plorava, i tot volent dissuadir el meu plor al apropar-me, no feia sinó que singlotar més al veure el teu aspecte. Et mirava i et veia fred, ranci, d'un blavós malaltís, sense cap besllum de bellesa, impossible de tornar-t'hi a la teva frescor primitiva, on assaonaves el teu romanticisme avui amagat sota l'aspror d'un gest avergonyit, lluny de l'ànima ardent d'un dels senyors de Killough.
Plorar és fàcil ?.. em preguntes .. tant com tancar els ulls i fugir amb la pena com ho fan aquests núvols prims encongits de fred, d'un fred trencadís, inútil però, de glaçar això que sents.
Però la realitat és un altre, potser avui dia el núvols son fets d'un caràcter material, i els plors més aviat d'un conjunt de xifres que no pas d'emocions.

S'ha acabat la pluja, eixut de paraules la meva veu s'ha esvaït amb l'últim plor d'enyor veient el teu gest avergonyit, esbandit en un marc de dubtes i poques esperances, penjant del teu alberg, submís a l'obaga d'una vall de totxanes de luxe. Com es pot encalçar tant sentiment en un rètol tant groller ?
" Ici Prochainement Appartements de Standing "....

No sempre la mort acaba amb l'últim espurneig de vida....
No puc mirar !!... La runa amuntegada sense vivor, la fusta assassinada, el foc absent, desferres, tot això em produeix una desfilada de rostres, un remor de crits i planys dels que a pas lent van fer avançar la història Pirinenca fins les seves parets i els nostres murs, que fan que marxi amb nafres vives, en clar retrocés com les glaceres fidels a la mort, pel camí submergit d'una escalfor inerta a les corredisses dels udols gelats.

Et diria alguna cosa més, però encara estic plorant.
Ací dalt, on m'has dit, des dels Astazou, puc perdre l'equilibri entre el seny i la rauxa,
tancar els ulls i escodrinyar tot allò; potser aquí encara puc escoltar-ho...
".....M'agrada que em miris quan no et veig....."

L'Hôtel des Voyageurs es va cremar la nit del 27 de desembre del 2006 i amb ell una part de la història atresorada dels Pirineus, encara fumeja descurada.

" Comme les derniers rayons d'une belle âme qui s'en va ... " ( Henry Russell )

Dones i alpinistes

Des de que la comtessa d'Angeville fa la primera ascensió femenina al Montblanc el 1838, com abans la també comtessa Natalie de Noailles pujà al Midi de Bigorra el 31 d'agost del 1800, fins els nostres dies, l'evolució de la dona a la muntanya ha estat una lluita desigual plena de prejudicis, i durant molts anys només foren acceptades com alpinistes acompanyants. Tot i que en la fundació del Club Alpí Francès (CAF) el 2 d'abril de 1874, crida l'atenció el caràcter mixta de l'entitat, cosa totalment impensable en la resta d'activitats esportives del s.XIX, les dones necessitaren encara molts anys per ser acceptades com a iguals a la muntanya. Quant la japonesa Junko Tabei es converteix, el 1975, en la primera dona a fer el cim de l'Everest, culminant una brillant carrera alpinística que l'havia portat a renunciar, entre altres coses, a una vida sentimental estable, no podia pensar que poc temps després, quant ja casada, li oferiren liderar una altre expedició a l'Everest, tindria que demanar permís al marit, tal com exigia la societat del Japó de l'època. També és cert però que pocs dies després de la primera ascensió de Tabei, feia el cim de l'Everest la tibetana Phantog, com a membre d'una expedició xinesa, i era presentada com a símbol de l'igualtat amb l'home, i com a triomf de la tristament famosa revolució cultural xinesa.
Segurament la primera alpinista realment respectada amb igualtat va ser la lituana, nacionalitzada polaca, Wanda Rutkiewicz, membre de la reputada escola polaca (Kukuczka, Wielicki, Kurtyka), considerada per molts com la millor alpinista femenina de tots el temps, la seva carrera alpinista és impressionant. Aquesta graduada en informàtica, va començar a escalar el 1961, va fer les normals dels Alps, les nord de l'Eiger i el Cerví, la est del Grand Capucin i la oest del Dru. Fa el pilar est del Troll i després puja al Lenin (Pamir) (1970) i al Noshaq (Hindu Kush) (1972).
Va dirigir la expedició polonesa als Gasherbrum on va pujar al Gasherbrum III (7.952 m), llavors el cim verge més alt. Amb la seva inesperada primera ascensió polonesa a l'Everest el 16-10-1978, (primera europea i tercera femenina) es va convertir en una famosa escaladora i en una heroïna pels polonesos.
El 1985 va fer la sud de l'Aconcagua i la primera expedició femenina al Nanga Parbat. El 23-06-1986 va pujar al K2. Entre els 1987 i 1991 va pujar el Shisha Pangma (18-9-87), Gasherbrum II (12-07-89), Gasherbrum I (16-07-90), Cho Oyu (26-09-91) i Annapurna (22-10-91). Wanda havia pres la determinació de fer els catorze vuit mil. No li importava el risc que això pogués comportar pel seu físic. L'any 1981, malgrat tenir una cama trencada, se'n va anar cap el K2 amb crosses. Només quan va haver arribat al Camp Base del Broad Peak sobre l'esquena d'en Jerzy Kukuczka i en Voytek Kurtyka, és va adonar que havia anat massa lluny. Llavors va decidir deixar l'alpinisme durant un any.
Malgrat que els metges l'havien advertit que tenia el fetge i els ronyons en mal estat, va tornar als vuit mils. El 13-05-1992 va ser vista per última vegada, per Carlos Carsolio, fent un bivac a una altitud de 8200 metres, preparant-se per fer el cim del Kangchenjunga en solitari al dia següent. Hauria estat el seu novè vuit mil.
Chantal Mauduit és, segurament, l'altre gran figura de l'alpinisme femení del s. XX. Nascuda a París el 1964, es va iniciar en l'alpinisme als quinze anys i ràpidament es feu un nom en les clàssiques dels Alps. Posteriorment va passar a fer les principals vies alpines dels Andes. El 1992 fa la primera femenina sense oxigen al K2. Entre 1993 i 1998 va pujar, sempre sense oxigen i en estil alpí, el Shisha Pangma, Cho Oyu, Manaslu, Lhotse i Gasherbrum II. Als 34 anys va morir colgada per una allau en un bivac a 6.500m al Dhaulagiri. Dona d'una gran bellesa, que enamorava i feia escriure poesies a molts homes alpinistes, escoltava tot tipus de música en les seves ascensions, però a partir de 7.000m., només escoltava el Messies de Hendel. Va escriure un preciós llibre de muntanya diferent a tots: J'habite au paradis.
Hi ha moltes altres dones a l'historia de l'alpinisme femení, i seria injust fer-ne una llista amb la certesa de deixar-se molts noms importants. Gràcies a totes elles, però, ara podem gaudir d'una igualtat aconseguida amb esforç i que ja està reconeguda per tothom. Fins i tot pels fabricants de material de muntanya, que darrerament s'han posat les piles i ens permeten escollir entre, cada vegada, més varietat de marques. Ja era hora !

Un pont al Ventosa

La frenètica activitat del grup no deixa
festa per estripar.


El pont de Tots Sants, tot i que finalment hi va haver algunes baixes, 15 membres del grup van anar al refugi Ventosa i Calvell , des de on van fer diverses activitats.

El dimecres al vespre ja van sortir la Laura, la Montse, en Sébastien i l' Àlex, i van fer una nocturna fins al refugi, amb sopar pel camí, i un màster en constel·lacions estel·lars. Quan van arribar al refugi ja era de dia. El dijous va arribar la resta del grup i es van repartir les activitats, una mica d'esportiva, i la Laura, en Nor, la Montse i l' Àlex a la primera agulla de Travessany que van acabar els dos últims. El altres dies destins variats: Montarto, Tuc de les Monges, Tumeneia (descartat per manca de temps i neu a la cresta), i Agulles de Travessany, integral feta per l'Ivan i en Martí. El Bessiberri nord amb bivac inclòs per la Laura, Montse, Raul, Nor i Àlex.

El diumenge mentre alguns tornaven a les agulles de Travessany, l'Oriol, el Xavi, l' Olga, l' Eli, l' Humbert i l' Isa varen anar a fer una via al costat del pantà d' Escales, que va resultar un pèl accidentada i s'hi varen deixar 2 cordes en un ràpel.

En fi, un pont ben aprofitat, i noves propostes en cartera.

La cresta del Ferran (per etapes!)


Tardor 2007

Entre l'estiu, i fins a mitjans de tardor s'han fet 3 intents a la cresta del Ferran, però sempre s'ha acabat fent tard i havent de sortir de la via abans d'acabar-la. S'ha de sortir de casa més d'hora!
Com sempre, els tiberis no s'estalvien, i els que varen anar-hi el 12 d'octubre, varen decidir que era més important anar a fer un bon sopar que no quedar penjats al mig de la cresta a mitja nit.
Quan ja tots estàvem desesperats pensant que hauríem d'esperar que la fessin els nostres nets, finalment l' Isa l' Humbert, l' Olga i l' Oriol van aconseguir la fita el diumenge 21 d' Octubre.

La crònica de l'Olga ens va tenir a tots intrigats fins que no ens va confirmar que havien aconseguit l'objectiu.

Els que no hem pogut fer-la, ja estem convocats per la primavera que ve.


El Roc del Boc i el Pic Rodó


1 de Juliol 2007.
Aquest cap de setmana hem fet la sortida de les crestes del Roc del Boc i el Pic Rodó. El dissabte vàrem fer la pujada fins a l' Estanyet, en dues hores, ràpids, vàrem muntar les tendes i després de fer un mig dinar, vàrem fer les crestes del Roc del Boc, amb un ritme molt bo, i amb una baixada matadora (sis hores en total). El sopar va ser millor encara: cuscús amb un poti-poti d'ingredients (com mengen aquest jovent!). Els veterans un sopar més clàssic. L'Àlex, va pujar melons per tothom, segur que eren robats, perquè els de les botigues no son tant bons!
La nit va ser molt ventosa, a estones semblava que ens volarien les tendes, i a les sis de la matinada l' Emili va decidir que feia massa vent per fer la cresta del Pic Rodó, o potser estava acollonit per seguir el ritme dels més joves!
Després d'un esmorzar ventós i fred, vàrem baixar ràpids cap al sol i els cotxes. Com que el lloc que l'Emili havia reservat per dinar a Puigcerdà, va ser criticat unànimement, per car i dolent, vàrem anar a dinar a Montlluís a hora francesa, perquè a la tarda, la Núria, la Cristina, l' Isa, en Raimon, en Pere, en Mika, l' Humbert, i l' Àlex, volien anar a fer la via ferrada a Llo. En arribar-hi però, varen desdir-se'n, perquè volien obligar-los a llogar l'equipament i els preus eren poc recomanables. La Dolors, en Josep, i l' Emili, amb l'excusa de no voler fer cues a la carretera, i de no sé quines obligacions familiars, varen marxar juntament amb en Jordi que tenia els genolls massa tocats de la seva lesió.
Durant el dinar, com sempre, els projectes de noves sortides es varen multiplicar. Pobres muntanyes, no saben el que els espera.


Fotos : Isabel Huber

La meva primera vegada.

Quan van passant els anys, recordes la teva primera vegada, amb tendresa, però amb passió, encara.
Era a començaments de l'estiu de 1972, faltava un mes per fer els catorze anys, la meva recent estrenada adolescència, i la meva innocent ignorància, no varen ser obstacle per a ella. La meva precocitat, no va ser, tampoc, cap impediment per gaudir intensament d'aquell moment. Ella era molt més gran, i ja havia seduït molts joves i no tant joves, però la seva bellesa era, i és, permanent. N'he conegut de més belles, moltes, i també n'he desitjades moltes altres, de vegades fins i tot de forma malaltissa, i algunes les he aconseguides, però la primera et marca per sempre. La vaig veure de lluny, era alta i maca, voluptuosa, i m'hi vaig apropar, vergonyós. Ella em va convidar, era allà esperant, volia ser posseïda sense presses, però la seva bellesa salvatge, em va empènyer irremeiablement a pujar-li al cim, d'una forma matussera, inexperta, maldestre, i una vegada al seu damunt, el fruir orgàstic va ser compartit. Sovint la veig encara, i m'hi atanso amb amor. Ella només era una muntanya.
El Puigmal, va ser la meva estrena, en un món que ha estat, i és, la meva passió, la muntanya.
Era el final del curs de 1972. Va ser la primera sortida de casa. Vull dir la primera vegada que estava quatre dies dormint fora de casa, i del meu triangle Caldes, on vivia, Cassà, on estudiava, i Llagostera, on tenia la família. Sense comptar, és clar, les estades a Llagostera a casa dels avis, allò era una altra cosa. Si ho penso bé, fou una cosa estranya. Un petit fet històric, perquè si no vaig errat, era la primera vegada que el col·legi de La Salle de Cassà i el de les monges del costat, organitzaven una excursió de la fi del quart de Batxillerat conjuntament. El tuf del nacionalcatolicisme franquista ho envaïa tot. Però alguna cosa començava a canviar. Nou noies i nou nois de catorze anys, junts en un refugi de muntanya durant quatre dies, i només acompanyats per un “frare” (així els hi dèiem als germans de La Salle). Gairebé només de pensar-hi era pecat!
També va ser un fet històric per a mi. Va ser la meva primera trobada amb la muntanya. I ja no la podria deixar mai més. L’any 1972 la Vall de Núria era diferent . Era un racó de món, però tot i això era dels llocs de muntanya més ben comunicats gràcies al tren i al cremallera. El petit refugi desaparegut fa anys, estava a tocar del llac artificial a la seva riba dreta, i tenia una estufa de llenya que el feia prou confortable. Ara després de tants anys només tres fotografies en donen testimoni i m’ajuden a recordar. I també delaten els temps d'una altre manera de fer muntanya, amb un pobre equipament, i un entusiasme inconscient. Com diuen els companys del GECA de la Vall d'en Bas, en el seu butlletí, era la muntanya abans del forro polar (i del Gore-tex hi podria afegir!).
Érem el quart de Batxillerat. Els més grans de les dues escoles. El darrer curs. I molts potser no ens tornaríem a veure mai més, o com a molt només una trobada casual al cap dels anys. Tinc alguns records molt clars, algunes imatges són ben presents a la meva memòria i d’altres les confonc amb altres situacions. Fins i tot alguns noms s’han esborrat del meu record. Quatre dies amb les seves tres nits, que vàrem estar a Núria, foren suficients per marcar la meva vida en molts aspectes. La convivència permanent amb nois i noies dins del reduït espai del petit refugi de muntanya, em va obrir un món nou i desconegut per la meva estrenada adolescència. Quan vàrem fer el cim, després de prop de quatre hores de caminar muntanya amunt sense saber ben bé on anàvem, vaig descobrir aquesta sensació, després tantes vegades repetida, de la fita aconseguida, la pau després de l’esforç i l'esgotament físic, la joia de fer el cim, i només el cel damunt del teu horitzó de muntanyes.
En queden uns bons records, algunes amistats perdudes en el temps, i aquestes tres fotos de testimoni per compartir.


Pujant per la coma de l'Embut. El segon, després d' en Robert. La seva mort prematura, pocs anys després, va trencar una gran amistat, i les muntanyes quedaren orfes de la seva companyia.



Al Puigmal, els 10 que vàrem fer el cim. Al costat d'en Joan que ara és el meu notari, més amunt que els altres, com si l'alçada encara fos insuficient per estar més a prop d' un nou cel.



A l' estació de Núria. Dret, el quart per l'esquerra, al costat d'en Robert i darrera la Dolors, de qui n'estàvem tots enamorats.

Pujada al Maupàs amb lluna d'Octubre.

28/10/07

Tot just agafes el primer revolt de pujada et dones compte que la vall de Remuñe és diferent, és una vall tancada, inhòspita i salvatge, amb grans desnivells laterals però no per això menys formosa e impressionant que altres. Són a tocar gairebé dos quarts de cinc del matí, al vado del Hospital de Benàs fa 1ºC i te'n recordes de la dita a l'estiu tota cua viu, cerques i recerques però no trobes res, et calces les botes i sense adonar-te t'endinses tot sol en el corriol de la solitud, caminant i caminant tant lluny com la teva llanterna et permet, escoltant allò que no s'escolta i veient allò que no es veu, tot seguint l'esperit del antic pirinenc que un dia va traçar un camí de records en aquesta vall oblidada per molts, un camí que no porta ni ve d'enlloc en el tintat obscur d'una nit de lluna plena.
Diuen que de les llunes la d'octubre és potser la més bella, la més gran i la més plena, i encara que la seva lluentor no realci el relleu de les seves muntanyes, els teus sentits de seguida podem percebre allò que s'amaga allà dalt, aquest pics inaccessibles plens de moments pacients, de ventura, sensacions i mirades llargues a l'horitzó.
No et sabràs dir el perquè però sense adonar-te has arribat al covacho del ibonet i trobes que resta alguna cosa, potser aquest tintat fosc, perquè la vall de Remuñe amb la seva orientació Est/Oest et permet gaudir del naixement d'aquest interval entre una nit i la següent.
Davant teu la Forca de Remuñe tot acomiadant la seva obscuritat, es presenta tremolosa quan el Pic d'Alba comença a llepar-se d'aquest taronja carregat d'energia. Tot tremola i tu ben bé al mig fent de llevadora només amb la teva presència.
Tot tremola quan veus la pedra de tartera, quant el comiat de la vall esdevé imminent. Damunt la glacera rocallosa et mous lentament, presoner rost amunt, ensorrant i desterrant malsons a cada trepitjada, travessant infinitament amb la teva mirada el seu estenallat, acostant la llunyania a la teva esperança amagada en aquella collada.


Arribes a la bretxa o collada de Remuñe, i allò que veus et fa nosa al tocar la seva pell i perdre l'escalfor que guardes als dits; saps que només amb la carícia, tocant suaument amb la mà la seva esquena, et deixarà arrossegar-te per a sobreviure dintre de la seva ànima.
I quan omplis de vida en sentir el teu batec al Alberto Rabadá i Ernesto Navarro, només llavors veuràs el Malpàs, tot fent del teu cor, aquella lluna plena.



Arxiu Vídeos

 
ir arriba