Pujada al Maupàs amb lluna d'Octubre.

28/10/07

Tot just agafes el primer revolt de pujada et dones compte que la vall de Remuñe és diferent, és una vall tancada, inhòspita i salvatge, amb grans desnivells laterals però no per això menys formosa e impressionant que altres. Són a tocar gairebé dos quarts de cinc del matí, al vado del Hospital de Benàs fa 1ºC i te'n recordes de la dita a l'estiu tota cua viu, cerques i recerques però no trobes res, et calces les botes i sense adonar-te t'endinses tot sol en el corriol de la solitud, caminant i caminant tant lluny com la teva llanterna et permet, escoltant allò que no s'escolta i veient allò que no es veu, tot seguint l'esperit del antic pirinenc que un dia va traçar un camí de records en aquesta vall oblidada per molts, un camí que no porta ni ve d'enlloc en el tintat obscur d'una nit de lluna plena.
Diuen que de les llunes la d'octubre és potser la més bella, la més gran i la més plena, i encara que la seva lluentor no realci el relleu de les seves muntanyes, els teus sentits de seguida podem percebre allò que s'amaga allà dalt, aquest pics inaccessibles plens de moments pacients, de ventura, sensacions i mirades llargues a l'horitzó.
No et sabràs dir el perquè però sense adonar-te has arribat al covacho del ibonet i trobes que resta alguna cosa, potser aquest tintat fosc, perquè la vall de Remuñe amb la seva orientació Est/Oest et permet gaudir del naixement d'aquest interval entre una nit i la següent.
Davant teu la Forca de Remuñe tot acomiadant la seva obscuritat, es presenta tremolosa quan el Pic d'Alba comença a llepar-se d'aquest taronja carregat d'energia. Tot tremola i tu ben bé al mig fent de llevadora només amb la teva presència.
Tot tremola quan veus la pedra de tartera, quant el comiat de la vall esdevé imminent. Damunt la glacera rocallosa et mous lentament, presoner rost amunt, ensorrant i desterrant malsons a cada trepitjada, travessant infinitament amb la teva mirada el seu estenallat, acostant la llunyania a la teva esperança amagada en aquella collada.


Arribes a la bretxa o collada de Remuñe, i allò que veus et fa nosa al tocar la seva pell i perdre l'escalfor que guardes als dits; saps que només amb la carícia, tocant suaument amb la mà la seva esquena, et deixarà arrossegar-te per a sobreviure dintre de la seva ànima.
I quan omplis de vida en sentir el teu batec al Alberto Rabadá i Ernesto Navarro, només llavors veuràs el Malpàs, tot fent del teu cor, aquella lluna plena.