Avui és

SOBRE AQUEST BLOC

Us volem informar que des de finals del 2012 i principis del 2013, les activitats del Grup d' Alpinisme CEC que es publicaven en aquest bloc, les anem publicant internament en cròniques i fotos compartides amb altres eines de la xarxa.

No descartem en un futur tornar a publicar les nostres cròniques d' activitat en aquest bloc, però de moment deixem les aquí publicades com a mostra de les que es van fer durant aquest període que les fèiem públiques.


La Por de Salarsa

Sant Valentí de Salarsa

En una de les imprescindibles bíblies de capçalera, " Caminant per l' Alta Garrotxa " d' en Ramon Sala i en Narcís Puigdevall, i amb fotografies d' en Josep Mª Melció, editada per Alzamora (1984), en la pàgina 74, diu:

A Beget es parla en veu baixa i amb una mica de temor de "la por de Salarsa". Es tracta pel que diuen, d' un llumenet en moviment que hom veu de lluny en plena nit, però que desapareix en acostar-s'hi. Nosaltres no hem cregut mai en fantasmes i hem intentat desvirtuar aquesta creença en aparicions sobrenaturals. No hem tingut èxit. La "por" hi és - asseguren els begetins-, ja pot pujar-hi de peus. Davant aquesta convicció no hem tingut altre remei que fer marxa enrere. Al cap i la fi -pensem - " la por de Salarsa " mentre no es demostri el contrari, és inofensiva. Se'ns mostra, fins i tot, com un fantasma simpàtic, molt apropiat per a fer-la petar al costat del foc en les llargues vetllades d' hivern, mentre a fora plovisqueja i se sent udolar el vent per la xemeneia.

Una nit de tardor de 1982, una colla de joves amics asseguts al voltant d' un foc, on les costelles de xai i les botifarres ja feia una estona que havien deixat de fumejar, estaven fent-la petar amb mentides reals, i històries fictícies, amb preguntes que volien endevinar els camins que farien l' endemà. El lloc era immillorable, un prat perfectament situat, aturonat al voltant de la petita església Sant Valentí de Salarsa, a la vora de l' antic camí de Beget a Camprodon pel coll de Bolòs.
Les flames intenses d' uns troncs d' alzina feien fantasmagòriques ombres damunt de les tres tendes canadenques, aquelles pesades tendes de tants records flonjos, mentre un seguit de teules, neulets, crocants i pralinets de Can Trias de Santa Coloma eren ajudats a seguir el camí de les viandes per l' espirituós de Can Russet d' Olot. Alguna cosa va distreu-re la conversa. Primer el dubte, després la certesa de que una llum es movia entre els roures, al sud del prat, ...qui hi ha?- va fer un crit apagat. Dos de nosaltres ens hi atansarem lentament, fins que entre les branques dels arbres desaparagué la llum. Encara hi varem estar una estona girant el cap enrera de tornada a la foguera.
Les discussions sobre si havia estat real o ens ho havia semblat, s' allargaren fins que es va esgotar l' elixir de nous verdes, ja ben entrada la nit. Abans d'entrar a les tendes, però, tots varem tornar la vista a la roureda, convençuts d' una experiència real, que encara ens acompanyaria en les converses de l'endemà, en tota la pujada fins el Comanegra.

Mai havíem sentit a parlar de "la por de Salarsa". Quan ho vaig llegir, al cap d' uns anys, vaig sentir una petita esgarrifança.
No hi he tornat mai més. De nit.

La Sàbat pendent.

El cap de setmana que voliem anar a la zona de Pimorent i varem acabar al Cadí pel mal temps, l' Amadeu ja va dir que volia tornar-hi per fer la Sàbat. Tal com diu ha enredat a en Feliu, i hi ha anat aquest primer cap de setmana de Febrer, mentre una bona colla del grup estaven a la zona de Prat d' Aguiló.

Diumenge dia 7, Febrer.
Desprès de complir dissabte amb la família (que menys desprès de dos caps de setmana "d´escaqueig"), i desprès d´"enganyar" al meu gran amic i company de barranquisme en Feliu de la Seu, marxem plegats a portar a terme l´assignatura pendent de la canal Sàbat.

Sortim a una hora raonable, carreguem tot al seu cotxe, arrivem al lloc i aparquem molt be, ens posem botes, paraneus, arnès ...i ...hòstia!!!, m´he deixat la motxilla!!!, ho carrego tot "suelto" i em deixo la meva estimada gran motxilla. Pitant cap a la Seu, la recullo, perdem hora i quart i sortim per fi, jo ven emprenyat, i amb retràs com l´altre cap de setmana. Sortim amb grampons (vist l´estat del caminet a Prat de Cadí i per experiència del cap de setmana anterior) i ... candela!!!. Arrivem a la base de la canal en unes dues hores i desprès de fotre un bon embolic amb la corda i montar reunió ataco el pas de quart una mica delicat doncs no està gaire cobert de neu.
Un cop fet i donades les bones condicions pujem en "ensemble" i desprès d´avançar una cordada de tres i fent dues reunions més (potser no calien però per seguretat i "como mandan los cánones"), fem cim, això si, amb el nostre estil de diàleg fruit de l´excès de confiança pels anys d´amistat: ... puja aquí ràpid!!!, ... no m´emprenyis !!!, ... espera collons !!!, ... vingamés canya !!!, ... has liat la corda de mala manera redeu, perdrem dues hores en desfer-la !!! etc., en un "toma i daca" que forma part de la nostra idiosincràsia i que es habitual en les sortides barranqueres (als pocs dies trobo a faltar aquesta "salsilla").

Posteriorment baixem pel Cristall (valoro anar a Prat d´Aguiló per veure els companys però ho descarto per anar justos de temps i la durada de la baixada, apart algú ens hauria d´atansar a Estana). Arrivem al cotxe, a cal Bastè un vol de cafè amb llet dels d´abans amb madalenes i cap a casa. Per cert, un petit detall; en Feliu no havia fet MAI una canal, i pràcticament no s´havia posat uns grampons. Molt bé Feliu !!!!!! (però no t´adormis, no et dono molt marge per fer la propera).

Text i fotos: Amadeu Gallart

Vall de Cardós.

Aquest cap de setmana del 13 i 14 de Febrer teniem una sortida a la Vall de Cardós amb l' intenció de fer el Campirme. Una previsió de nivell 4 d' allaus ens ha fet reconduir la sortida, i com que teniem reserva al refugi de la Pleta del Prat, hem fet activitats alternatives a la zona.
En Toni Salas ens en fa la crònica i ens proposa el debat.


ESTANY DEL PORT.
Sortim el dissabte 13 de març en direcció a la Vall de Cardós. Una vegada arribats a Llavorsí agafem la desviació cap a Tavascán, seguim amunt fins les Bordes de Quanca i un punt més amunt podem deixar el vehicles. A la dreta ja veiem una senyal que indica cap l’ estany del Port.
La pista és evident i no te pèrdua, puja fent giragonses i el paisatge nevat als voltants és espectacular. Segons anem pujant podrem atalaiar a l’ esquerra el Mont-roig. Deixarem a la dreta el sender que ens portaria fins el llogarret de Noarre i continuem fins el moment que la pista desapareix i arribem a una pleta on dinarem.
Aquí comença la pala de neu que en bona pujada ens porta al Coll del Port i de seguit a l’ Estany del Port ara totalment glaçat. El voregem i anem a parar al peu del Port de Tavascán que s’ obre davant nostre.
A l’ esquerra veurem el Pic de Montarenyo,el de Muntanyola i el Tuc de Mariola. Un paisatge hivernal corprenedor. Iniciem el descens pel mateix itinerari i arribem als vehicles sobre les 18 h, ideal doncs no és necessari utilitzar les llanternes.Seguim carretera amunt per arribar al refugi de la Pleta del Prat on pernoctarem.
Aquí comencen les pistes d’ esqui de Tavascán-La Pleta. Durant la caminada hem tingut un ensurt doncs l’ Ester s’ ha trobat malament, inspeccionada convenientment pel nostre servei metge de guàrdia se li diagnostica un còlic nefrític però després de ser drogada adequadament al dia següent continuarà l’ excursió amb gran valor i coratge.
A l’ hora de sopar gaudim d’ unes bones mongetes amb xoriço, carn, vi i tot allò necessari per una bona recuperació, amenitzat als postres per la petaca de ratafia ja mítica de l’ Emili i la meva modesta petaca de whisky.
Ara és hora de debatre que farem demà.La idea era assolir el Campirme, un nevat cim de 2631 metres. L’ Emili és partidari d’ ajornar l’ ascensió degut a que hi ha risc d’ allaus nivell 4.Hi proposa que anem a fer raquetes per la zona Port Ainé-Sant Joan de l’ Erm.
El vocal sempre te raó, és responsable d’ un grup i no pot córrer riscos innecessaris però també és veritat que degut als molts accidents que avui es pateixen a la muntanya per motiu de la imprudència, la inexperiència i la massificació, sembla que institucionalment es fa un ressò molt gran del perill d’ allaus per dissuadir a la gent.
Aquest grau molt alt de prudència complementat amb el diferents nivells que hi ha en un grup nombrós comporta que en molts casos l’ activitat prevista no es realitzi i la sortida acabi sent una passejada per la muntanya.
Bé ja ser el que pensen els vocals que fan sortides d’ alta muntanya i em sembla força respectable però reobro el debat per si algú vol fer aportacions.


PIC DE LA TORRETA DE L’ ORRI

Anem amb els vehicles fins a Port Ainé. Encara no són les deu del matí i el termòmetre marca -14 graus. Cotxes per arreu, gent atrafegada, semblen les rebaixes del Corte Inglés.
Eludint suïcides del snobwoard i tones de famílies amb nens creuem el remuntador i ens dirigim cap a l’ est en direcció a les pistes d’ esqui de fons i raquetes que a l’ estiu s’ utilitzen també per la BTT. Seguim la pista i tenim magnífiques vistes panoràmiques, a la nostra esquerra, apareixen el Montsent de Pallars i més enllà el Sotllo, la Pica i el Monteixo.
El camí es bifurca, a la dreta es va cap el refugi de la Baseta i Sant Joan de l’ Erm, anem a la dreta amb la qualcosa ascendirem al Pic de la Torreta de l’ Orri i donant una volta circular tornarem a Port Ainé.
Al poc temps apareix davant nostre el cim, ens hi anem aproximant i arribem a la pala de neu que passant per les instal·lacions de les pistes ens deixarà en el punt més alt. Dos horrorosos repetidors de televisió malmeten les vistes, paciència.
A dalt mirada sobre el Pallars, el Cadí i molt més. Dinem i poc després iniciem el descens per les pistes fins arribar al lloc on hem estacionat els cotxes . Unes últimes birres ens deixen en disposició d’ iniciar la marxa a la ciutat passant, com no, pel bar Sport de Bellcaire a fer un mos.
Agraïm la feina del nostres estimats vocals l' Emili i en Fran. A més en aquesta dura expedició han participat Esther, Anna, Xavi, Covadonga, David, Jesús, Feliu i el que signa.

Salut i fins la propera.

Toni

Fotos: Xavi i Toni

CANAL DE L' ÀLIGA. 10-02-2010

La veritat és que ja començavem a estar una mica cansats de re-re-re-repetir la típica part del Cadí: Amagada, Sabat, Ordiguer, ... i ens vem decidir per anar a provar a l'altre costat, a l'esquerra de la canal del Cristall.


Així doncs, vem triar una també clàssica de la zona però ja amb més nivell: la canal de l'Àliga que està graduada com a MD.


Per l'aproximació vem trobar traça oberta fins a la cascada de la Roca Verda; a partir d'allà, no hi havia passat ningú i vem haver d'obrir nosaltres tot el dia

La canal té 3 ressalts molt macos i diferents entre si; com que anavem 3 ens els vem repartir com a bons amics.


El primer ressalt el vaig obrir jo: un tram estret amb mixt de roca-gel que trobes només a l'entrada de la canal per començar amb ambientillo. El gel estava justet i calia anar buscant on poder clavar el piolet però al final era suficient per superar el pas apretant una mica les dents.

El segon ressalt, el més exigent, el va obrir l'Albert com un campió. Les condicions, si fa no fa, com les del primer ressalt: justet de gel però amb paciència i buscant, el suficient per superar el pas.
El tercer ressalt el va obrir la Isa també com una campiona. Aquest últim sí que estava amb un gel perfecte i assegurant-lo tot ell amb cargols va ser una "gozada".

A partir d'aquí la canal continua força dreta però sense masses dificultats.

Donat que anavem bé de temps i malgrat que el vent bufava amb molta força, vem decidir acabar fent cim al pic de la Costa Cabirolera o Roca Punxeguda.



En resum, un dia genial en tots els sentits: arribada a un cim per una canal maquíssima amb cert grau d'exigència, sensació de sol·litud tot el dia i cordada perfecte. Què més es pot demanar? Una TRIOMFADA.



Salut
Humbert.
Crònica: Humbert, Fotos : Isa

Fontfreda, la Valleta, i la Vinyola, queden pendents.

L' últim cap de setmana de gener havíem previst fer una sortida col·lectiva del Grup d' Alpinisme CEC a la zona del Coll del Pimorent, allà on s' ajunten l' Alta Cerdanya, l' Arieja, i Andorra. Des de les pistes d' esquí de Porté-Pimorent tenim un seguit de canals d' orientació nord, nord-oest que comencen al Pic de Fontfreda continuen per la Valleta i acaben a la Vinyola. Havíem fet plans per canviar de cordades cada dia i així intentar fer el màxim de canals i de diferents nivells de dificultat. Però com tantes vegades, la climatologia no ens va permetre fer el que teníem previst, i tant el dissabte com el diumenge varem haver de canviar de plans . El dissabte la majoria varem anar al Cadí i altres a Cambradase amb esquís. De tornada cap Angostrina on teníem el camp base, un rètol lluminós a la carretera ens confirmava que l' havíem encertat fent el canvi: el coll de Pimorent estava tancat per neu i gel. Per això el diumenge també varem canviar l' activitat prevista.
El diumenge, l' Olga ens explica que :  "Jo solament vull afegir la activitat alternativa del diumenge.Vam anar a fer les cascades de Porta. Com que vaig acabar bastant morta el dissabte, vaig decidir fer algo 'a priori' més 'light' perquè , segons les guies, hi havia 15 min d'aproximació i 'a peu de carretera', i ..una merda'! Vam trigar 3 o 4 hores en trobar la cascada per un terreny bastant 'precari' de mixta i gel però finalment vam arribar a la base de la megacascada, molt guay i el gel bastant bo. El grau una mica alt (V) però teníem al super Enrique que ens va obrir la via. Jo no vaig poder pujar tota la via ni de segona... que xungo! però impressionant!
La meteo va aguantar molt bé i encara que el retorn al cotxe també va ésser llarg, vam arribar de dia 'por los pelos'.Felicitats a la resta del grup per les triomfades!! "

La crònica del cap de setmana ens la fa la Laura, que tot i ser de Madrid, ja comença a conèixer els Pirineus catalans més que alguns d' aquí. La deixem tal com l' ha escrit, per ser com és de fresca ... la crònica !!!

Erase que se era un grupo de alpinismo del CEC que llevaba ya cierto tiempo sin hacer nada juntos y que por fin, el pasado fin de semana del 30 de enero, se reencontró.
El “meeting point” fue Villa Roselande en Angostrine, en el cual somos tan queridos y respetados por nuestro “savoir fair” y por nuestra discrección :-D.
El viernes por la tarde, llegaron los primeros alpinistas; Dolors, Emili, Sebas, Norbert y Albert, que ya estaban planeando qué alternativas tomar a la meteo tan cutre que daban las bonitas previsiones meteorológicas. Parecia que nuestra intención de asedio a la zona de corredores de Porte-Puymorens no era muy viable.
Allá sobre las mil y gallo de la noche del viernes, llegamos la segunda tanda en La Bestia: MontseMK2, Pere, Núria Freixas y yo (Alberto “el madri”, a petición suya, le dejamos en Alp, para reincorporarse con nosotros el sábado por la tarde).
A la expectativa de la meteo, quedamos en levantarnos el sábado, sobre las 7 y dirigirnos a Porte-Puymorens.
No hubo suerte, la ventisca y el mal tiempo nos hizo retroceder hacia Puigcerdá y tomar la alternativa del Cadí, salvo Sebas y Norbert, que optaron por abrirnos huella en la Vermicelle en Cambredaze (GRACIAS AMIGOS :-P).
Isa, Humbert, Albert Arbolés, el Barqui, Javi, Amadeo, Olga (todos ellos vinieron el sábado por la mañana), Pere, Dolors, Emili, MontseMK2,Núria y yo misma con mi organismo, empezamos la aproximación hacia los corredores a la fantástica hora de las 10.00 de la mañana (oleeeeeeee!!! qué vivan los madrugones :-) ).
Sin apostar mucho sobre si podríamos hacer algo, empezamos la actividad.
La suerte cambió.
Dolors y Pere al Ordiguer.
Emili y Amadeo al Ordiguer.
Isa, Humbert, Barqui y Olga a la Amagada- Sabat
MontseMK2, Nuria Freixas, Albert Arbolés, Javi y yo a la Amagada- Sabat.
Increiblemente, a pesar de la meteo, el horario, etc, TODOS (los cambredienses y los cadinianos) tachamos objetivo y además, con el agravante, que conseguimos un hecho histórico en nuestro grupo (patrocinado por Frontales Petzl): llegar a Estana de día!!! :-))))))))))))
Cervecitas y despedidas de Albert y Javi en el bareto y retorno a Roselande.
Lo del sábado por la noche fue la bomba; de nuevo la meteo que pintaba de pena para el domingo y mil dudas de todos sobre qué hacer al día siguiente (bueno todos, menos Sebas y Nor que se iban a hacer esqui de montaña, en principio por Eina).
Tras oir 89 veces la frase de la noche “¿qué hacemos mañana? Nosé” ... nos fuimos a dormir y seguir la técnica LVV (lo vamos viendo) a espensas del tiempo.
Domingo per la matina, decidimos ir todos juntos (Alberto “el madri”, Montse-Cancaralleu, Ignacio-Cancaralleu, Pere, Emili, Amadeo, Dolors, Isa, Humbert, el Barqui, Nuria Freixas, Montse MK2 y yo) a Cambredaze a chupar huella de nuestros amigos Seb-Nor (jejeje) a ver si quedaba algo tras la nevada de la noche.
La nieve estaba poco asentada, pero gracias a la inestimable colaboración de tres personas que se nos habían adelantado, junto con Emili, Amadeo, Ignacio-Cancaralleu y Montse-Cancaralleu (perdonad que os llame así, pero es para diferenciar), la aproximación se hizo bastante llevable (salvo Alberto que lo pasó un poco peor ya que era el único que iba con esquis).
Tardamos 2 horas en llegar al circo de Cambredaze, y tras debatir qué hacíamos, optamos los que nos quedamos (Emili, Dolors, Pere y Montse-CanCaralleu no lo vieron claro y decidieron dar marcha atrás.*Nota dels afectats: ho teníem claríssim, però no volíem tornar tard i, excepte la Montse, varem anar a dinar a Toses !) en ir todos a la Vermicelle.
En hora y media llegamos a la arista cimera con avituallamiento incorporado de termos y caramelos sabor chupachups. Muuuuuuuuuuuuuy bien los horarios y muy bieeeeen el ritmo que llevamos!!!!!.
A la par, Seb-Nor, estaban coronando cima del Pic de la Carbassa con la gente de la UEC. Enhorabuena también!!!!
A las 15:00 estabamos en el coche con un muy buen sabor de boca respecto a todo el fin de semana (gente+actividad). Es muy dificil movilizar a tanta gente junta y en la mayoría de los casos, es fracaso seguro. Pero esta vez no fue así. Se nota que hay gente muy muy fuerte en el grupo y eso nos motiva al resto a seguir entrenando y superarnos cada día un poquito más ( por lo menos a mi :-) ).
De momento lo que quedan son muchísimas ganas de que llegue la siguiente salida oficial de esta “nuestra comunidad alpina” y ponernos las pilas con el ARVA, PRIMEROS AUXILIOS y NUDOS en los talleres de Nunu, Iván y Dolors en Prat de Aguiló, el fin de semana que viene.


Fotos: Norbert, Montse

Canal Fonda, Ripollès

31/01/2010


La nostra idea era anar a fer una canal a la Coma de Bessivers que després de buscar i buscar no varem trobar cap ressenya, només teníem una foto que ens donava una valoració de quina dificultat podria tindre.
Però no va poder ser perquè la previsió del temps era dolenta i no hems podíem permetre el luxe d’aventurar-nos en un lloc que no coneixem lo suficient.

Varem canviar d’objectiu i vem decidir anar a la Coma de l’Orri a fer la Canal Fonda. Canal de 800 m. amb només un pas de dificultat i que en teoria hauria d’haver sigut una bonica cascada de gel de fusió i que en realitat es va convertir en una pas mixta d’uns 25 metres, molt perillós on la roca era molt llisa i no tenies practicament on col·locar les assegurances. La resta del recorregut tenia un parell de ressalts glaçats però molt curts i trams amb la neu molt dura on havies d’anar amb compte.
Es va fer llarga, molt llarga però jo ja sabia que era així perquè fa dos hiverns amb altre gent del grup varem fer l’Occidental que està just a la dreta de la d’avui. Aquell dia vem acabar de nit (la canal) i avui no volia que em passes el mateix.
En el primer ressalt i únic que ens ven encordar, vem fer dues cordades. Gonzalo amb Gerardo van ser els primers en arribar a l’ùltim pas del ressalt que era el mes difícil. Gonzalo obra la via però es trobar amb mes dificultats de les esperades i es queda aturat, l’esforç que realitza es descomunal però no pot seguir i la fatiga pot mes que la seva voluntat. Finalment per tossut cau però sense conseqüències.
Tal com estàvem col·locats lo mes lògic era que ho intentés el Gerardo doncs el Jose que era la meva cordada encara estava a peu de via esperant que li afegim un lloc a la reunió.
Gerardo pren el relleu i encara el tram que encara es resisteix. També ho passa malament però al final ho aconsegueix i munta reunió perquè podem pujar tots ja sense problemes.
Com canvia quan tens la corda davant els nassos.
No donem treva i continuem pujant trovan -nos amb diferents tipus de neu en general bastant bona i segons quin tram bastant dura on la progressió es fa mes ràpida però igual de cansada.
Passem un parell de ressalts glaçats i anem pujant mica en mica buscant el final de la canal que sembla que no arriba mai. A la dreta deixem la sortida de l’Occidental, una goulotte maquíssima que algun dia m’agradaria tornar a repetir (acabant de dia).
Finalment trobem el lloc on acaba la canal i on comença la baixada. Fa una estona que neva feblement però tot just quan encarem el primer tram de baixada ens abraça la boira i la nevada es mes intensa.
La baixada no es fàcil i hem d’anar amb compte, en algun tram inclús hem de baixar d’esquena clavant piolets i puntes davanteres dels grampons. A la dreta ens queda tota la paret on per l’altre vessant hem pujat i llàstima de la boira perquè el lloc es mereix entretenir-se però no podem parar i seguim buscant el final fins trobar el camí de tornada.
Arribem als cotxes sobre les 17.30 quan es començava a fer de nit.
Objectiu complert.

L’amistat duplica les alegries i divideix les angunies per la meitat
Sir Francis Bacon

Felicitats amics
Text: Joan Ramon







 
ir arriba