Avui és

SOBRE AQUEST BLOC

Us volem informar que des de finals del 2012 i principis del 2013, les activitats del Grup d' Alpinisme CEC que es publicaven en aquest bloc, les anem publicant internament en cròniques i fotos compartides amb altres eines de la xarxa.

No descartem en un futur tornar a publicar les nostres cròniques d' activitat en aquest bloc, però de moment deixem les aquí publicades com a mostra de les que es van fer durant aquest període que les fèiem públiques.


La Por de Salarsa

Sant Valentí de Salarsa

En una de les imprescindibles bíblies de capçalera, " Caminant per l' Alta Garrotxa " d' en Ramon Sala i en Narcís Puigdevall, i amb fotografies d' en Josep Mª Melció, editada per Alzamora (1984), en la pàgina 74, diu:

A Beget es parla en veu baixa i amb una mica de temor de "la por de Salarsa". Es tracta pel que diuen, d' un llumenet en moviment que hom veu de lluny en plena nit, però que desapareix en acostar-s'hi. Nosaltres no hem cregut mai en fantasmes i hem intentat desvirtuar aquesta creença en aparicions sobrenaturals. No hem tingut èxit. La "por" hi és - asseguren els begetins-, ja pot pujar-hi de peus. Davant aquesta convicció no hem tingut altre remei que fer marxa enrere. Al cap i la fi -pensem - " la por de Salarsa " mentre no es demostri el contrari, és inofensiva. Se'ns mostra, fins i tot, com un fantasma simpàtic, molt apropiat per a fer-la petar al costat del foc en les llargues vetllades d' hivern, mentre a fora plovisqueja i se sent udolar el vent per la xemeneia.

Una nit de tardor de 1982, una colla de joves amics asseguts al voltant d' un foc, on les costelles de xai i les botifarres ja feia una estona que havien deixat de fumejar, estaven fent-la petar amb mentides reals, i històries fictícies, amb preguntes que volien endevinar els camins que farien l' endemà. El lloc era immillorable, un prat perfectament situat, aturonat al voltant de la petita església Sant Valentí de Salarsa, a la vora de l' antic camí de Beget a Camprodon pel coll de Bolòs.
Les flames intenses d' uns troncs d' alzina feien fantasmagòriques ombres damunt de les tres tendes canadenques, aquelles pesades tendes de tants records flonjos, mentre un seguit de teules, neulets, crocants i pralinets de Can Trias de Santa Coloma eren ajudats a seguir el camí de les viandes per l' espirituós de Can Russet d' Olot. Alguna cosa va distreu-re la conversa. Primer el dubte, després la certesa de que una llum es movia entre els roures, al sud del prat, ...qui hi ha?- va fer un crit apagat. Dos de nosaltres ens hi atansarem lentament, fins que entre les branques dels arbres desaparagué la llum. Encara hi varem estar una estona girant el cap enrera de tornada a la foguera.
Les discussions sobre si havia estat real o ens ho havia semblat, s' allargaren fins que es va esgotar l' elixir de nous verdes, ja ben entrada la nit. Abans d'entrar a les tendes, però, tots varem tornar la vista a la roureda, convençuts d' una experiència real, que encara ens acompanyaria en les converses de l'endemà, en tota la pujada fins el Comanegra.

Mai havíem sentit a parlar de "la por de Salarsa". Quan ho vaig llegir, al cap d' uns anys, vaig sentir una petita esgarrifança.
No hi he tornat mai més. De nit.

2 comentaris:

podi ha dit...

I,... hi tornaries? Vau sentir por o només curiositat? Sentiries ara por? I si tornés a aparèixer la llumeta...?

podi-.

trepitjamolses1 ha dit...

Més aviat sorpresa, incredulitat, però no por.

Ja pots pujar-hi de peus que hi tornaria.
Però millor en aquelles mateixes condicions: galetes, ratafia ... i sobre tot l' edat !!!

 
ir arriba