Avui és

SOBRE AQUEST BLOC

Us volem informar que des de finals del 2012 i principis del 2013, les activitats del Grup d' Alpinisme CEC que es publicaven en aquest bloc, les anem publicant internament en cròniques i fotos compartides amb altres eines de la xarxa.

No descartem en un futur tornar a publicar les nostres cròniques d' activitat en aquest bloc, però de moment deixem les aquí publicades com a mostra de les que es van fer durant aquest període que les fèiem públiques.


Trobada a Amitges


Com cada mes hem fet una sortida col·lectiva, i el cap de setmana del 27 i 28 de Març després d'algunes baixes, una colla de 26 membres del grup hem anat al refugi d' Amitges des de on s'han fet diferents ascensions.


Al voltant de la taula d' un dels refugis del càmping La Presalla d' Esterri, el divendres a la nit es troben els Osmon que veníen de Sabiñánigo, que tenien l' intenció de pujar el mateix divendres per la vall de Gerber però la neu caiguda durant la nit del dijous els ha fet desistir, l' Eli que ve de la Vall d' Aran, la Dolors, l' Anna, l' Olga, en Rafa, en Santi, en Josep, en Pere, de Barcelona,  i l' Emili de Girona.
L' Amadeu que ve de la Seu, només passa pel càmping a saludar a tothom, però puja a dormir a Espot, a les 3 de la matinada ha quedat amb en Sergi per anar a fer la canal central dels Encantats, un objectiu que també pretenen els cinc companys que tenen l' intenció de fer bivac a l' entrada del Parc, la Montse, la Laura, l' Ivan, l' Alberto, i l' Isra.

La nit però torçarà els plans de tothom. Torna a nevar i els que fan bivac han de trobar refugi improvitzat a Espot (no ho explicarem per no tenir conflictes !).
La nova neu caiguda fa tirar enrera tots els intentents a la central dels Encantats. En Pere, en Josep i l' Emili intenten anar al Crabes o al Tuc de Bergús amb raquetes, però en lloc de fer-ho per la ruta normal del coll de Bergús ho volen fer per una de les rutes d'estiu, per les Obagues de Ratera, i l' estat de la nova neu caiguda els dos darrers dies els impedeix pujar per l' unica pala possible.
La Dolors G. la Montse, i l' Oscar fan una part del mateix recorregut i després van directes al refugi, excepte l' Oscar que va amb esquís i segueix fins al port de Ratera.
Els que arriben el dissabte directament de Barcelona ho fan en diferents grups. La Dolors H. en Xavi S. i l' Enrique de camí cap Amitges fan el Bassiero per la coma de l' Abeller, els altres fan el camí cap el refugi fent petites variants.
El grup que anava a la central dels encantats puja per la vall de monastero i s' enfila per una canal sense identificar que gaudirant en la baixada esquiant. Altres fan el recorregut fins el refugi i alguns a la tarda encara agafaran els esquís fins el Port de Ratera que l' Oscar tornarà a fer " ...per entrenar".  
De mica en mica tots els grups es van aplegant al refugi i a 2/4 de 8 tots a taula per sopar. Com sempre un sopar excel:lent i abundós. La sobretaula s' anima amb projectes i acudits, ...costa destriar el que és cada cosa. La son ens va guiant a tots cap els sacs de dormir
A tots? No. La colla de la MontseKa2 han anat a fer esqui de muntanya per la zona de la vall de Monastero i deprés de recollir la Laura i en Rafa al Mallafré, arriben a Amitges a la vora les 10. En Valentí, generós, els dona de sopar tot i que gairebé és hora de silenci, i encara tardaran una estona en anar a dormir.
A 2/4 de 6 comencen a sonar els despertadors dels mòbils. La precisió horaria és caotica perquè aquesta nit hi ha hagut el canvi a l' horari d'estiu i no tothom ha canviat l' hora, i tot i haver-ne parlat sobradament. Com que en Valentí és home previsor ens ha posat a tot el grup en un dormitori separat, així no molestem a l' altra gent del refugi. Esmorzem  segons els grups que es varen formar ahir a la nit per fer les diferents activitats. Els últims de sortir seran  els OsMon i l' Emili que s'han quedat a passar comptes i liquidar les despeses del refugi. La Núria S. es queda al refugi per preservar una recaiguda en una lesió.

L' Albert, en Pere, l' Amadeu, en Rafa i la Laura pugen al Bassiero Occidental per un estètic corredor a l' esquerra de la canal Oest. La resta de gent surt en diferents grups, uns amb raquetes i altres amb esquís, Dolors, Mariona, Pau, Marc, Enrique, Elena, Xavi O., Xavi S., Eli, Anna fan el Pic d' Amitges, alguns fent "raquetes extremes", i l' Olga, en Santi i l' Emili a més fan el Saboredo amb la neu ja una mica "pastetes". L' Òscar travessa el coll d' Amitges i baixa pel costat de Gerber fent travessa cap el Bassiero i baixant per la coma de l' Abeller.
Alguns dels que ahir a la nit varen arribar fora d' hores, s'han llevat més tard i han esmorzat sense presses, i després han gaudit de l' esplendida terrassa asoleida del refugi on han esperat l' arribada de tots els companys. Una vegada som tots al refugi, menys l' 'Oscar que ja ha anat baixant amb els esquís, anem desfilant en petits grups fins a l' aparcament. Com sempre hi haurà els que arribaran tard; bé per ells no es mai tard, sempre arriben a misses dites.














En Pere ens envia la crònica, i ens explica millor l' ascensió al Bassiero per la canal.

La sortida a Amitges prometia, bona gent, bons espais i molta neu...massa neu!!
El dissabte va haver dispersions de grups, uns als Encantats, d’altres cap al pic de Crabes, d’altres...ves a saber!
L’Emili, en Josep i en Pere, al pic de Crabes. Molta neu que impedeix aprofitar las nostres habilitats físiques...Arribem al corredor que porta al coll de Crabes, però l’excés de neu fa que decidim no provar a la sort. Unes terrasses de neu sospitoses a sobre del nostre cap, la neu que trepitgem s’ensorra a cada pas. El refugi d’Amitges ens crida tentador!
A tot això, ens anem creuant amb l’Òscar. No importa la neu, el vent, la distància. Hi ha màquina per poder amb tot! Enhorabona Òscar, impressionant! Amb dos...

Una cosa ens va quedar clara a tots. Desprès de unes bones llenties les coses és veuen de forma diferent. Només necessitem una mica de vi i ja tenim nous projectes de muntanyes al cap! L’Amadeu ens motivà per intentar fer el Bassiero per la canal central i sortir per l’aresta. Amadeu, Albert, Laura, Rafa i Pere, no ho tenim molt clar, la quantitat de neu, la temperatura i algunes molèsties físiques, fan que la cosa no quedi molt clara.

A l’endemà ens posem en marxa, la majoria del grup, i la més assenyada, es dirigeix cap al pic d’Amitges, nosaltres a veure si podem amb la canal. Poc a poc anem guanyant alçada i escalfant muscles, arribant a bona hora al peu de la canal. Laura amb bon ritme, tot i no disposar de raquetes.
Deixem les raquetes al costat d’una roca i ens equipem de cara a la canal. Molt aviat ens adonem que la neu es dura i que ens permet progressar amb seguretat. A gaudir de la canal nois!

Arribem a la desviació esquerra de la canal que ens porta a l’aresta final, hem de fer un flanqueig a la dreta molt estètic i bonic. Una vegada arribem a l’aresta i comencem a esgarrapar pedra amb les eines de gel, ens adonem que hi han unes passes compromeses. Laura diu que a la baixada trèiem la corda! Quina raó té!
Un pas en una roca en forma de díedre ens confirma la proposta, però la resta de l’aresta val la pena gaudir-la. Un últim pas abans de la sortida al cim fa que l’Albert munti una cinta al voltant de la roca que guarda l’accés al cim i ens lliguem per superar-lo, als dos costats unes maques vistes uns dos cents metres més abaix. Ja estem al cim! Val la pena fer sortides amb un grup com aquest!

Unes felicitacions i fotos al cim per la nostre alegria, una mica de xocolata de regim (diu que es de la seva dona?) de l’Amadeu i descansem una estona. No massa l’espai es reduït pels cinc al cim.
Saludem al grup que hi veiem al cim d’Amitges, però sembla que nos ens podem comunicar. Desprès sabrem que si que ens van veure al cim.
La baixada es lenta però amb molta seguretat, una idea al cap de tots: baixar segurs. I així va ser!
La sensació de triomf va ser complerta, sobre tot pel grup humà (tant de cordada com del grup de la sortida) i l’organització.


Text de les cròniques i comentaris de tots
Fotos: MontseKa2, Mariona, Enrique, Albert i Rafa.

L' ORRI DE FILIÀ (27-28 febrer)


Sortida oficial del CEC amb raquetes a la Vall Fosca amb l' intenció de fer el Pic de Filià, però els follets climàtics han fet tornar a repetir un pic recurrent, quan les condicions no són les millors al Pallars.


Malauradament la meteorologia ens ha jugat una mala passada altre vegada. Aquest cap de setmana havíem de portar una vocalia  al Pic de Filia juntament amb en Manel Canales. El dissabte  va ploure tot el dia i varem decidir fer turisme per els petits  pobles de la Vall Fosca ( Senterada, La Pobleta de Bellvei, La Plana de Mont-Ros, La Torre de Capdella) i degustar alguns dels seus embotits!!!. En una d’aquestes botigues ens van dir que dies enrere havia nevat força i els organitzadors de la cursa d’esquí de muntanya Open Vall Fosca que es va celebrar  el cap de setmana anterior, ja  varen tenir moltes dificultats per marcar el recorregut a causa de  les esllavissades. Una mica mes amunt del poble de la Torre de Capdella  es pot veure un allau, que baixa de la zona de Filià i arriba al riu Flamisell, de dimensions considerables. En tornar al Alberg de la Torre de Capdella entrem a mirar la meteo i les nostres sospites es confirmen, el risc d’allau ha passat de 3 a 4, i ha d’entrar fort vent,  segons sembla porta retard de 12 hores, i si, a la 1 de la matinada el podem sentir. Haurem de deixar el Filià per una altra ocasió.  
Així doncs a la hora de sopar sobre la taula surten mapes i guies, i comencem a buscar una alternativa per el diumenge. Ens decidim per anar a fer el Pic de l’Orri per la seva vessant sud, sortint  des de Rubió prop del Port del Cantó.  
Diumenge s’aixeca mig tapat i a les 10 del mati comencem a caminar desde Rubió (1.687m) el poble habitat mes alt de Catalunya, hem de deixar el cotxes al mateix poble ja que la pista d’accés al refugi es glaçada. El glaç i desprès la neu fa que ens calcem  les raquetes ben aviat.
El recorregut, molt tranquil transcorre per  zona boscosa, per pistes forestals i mes tard per pistes d’esquí de fons de San Joan de l’Erm. Arribem al refugi de Comes de Rubió a les 12  i aprofitem per picar alguna cosa i xerrar amb uns companys del CEC, en Marc i en Pedro, que avui han canviat els esquís per les raquetes. Seguim pujant suaument per pistes fins arribar a una bifurcació on trobem les pistes d’esquí de fons que porten a Sant Joan de l’Erm ( al Refugi de la Basseta) i la seguim un tros...
Finalment  a les 13,30 sortim del bosc i anem carenant per el Planell de la Llosa, des de aquí hauríem de veure les antenes del cim però la boira ens ho impedeix, i nomes a estones ens les deixa entreveure.
El últims 80 metres els fem per la vora d’una pista d’ esquí alpí, amb poca visibilitat  i vigilant els esquiadors, sembla que els hi falti pista, que ens miren com uns intrusos. Aquest es el tram mes perillós de tot el recorregut.
Arribem al cim 2.439m, des de on hauríem de tenir unes bones vistes però ens ho haurem d’imaginar. Els núvols i la boira fan del pic un lloc fantasmagòric, fins i tot les antenes tenen altre aparença i no semblen trencar el paisatge. Fa fred i ens hi estem el temps just per menjar una mica, fer fotos, donar una volta i a les 3 de la tarda comencen el retorn. Quant iniciem el descens els núvols comencen a obrir-se, i ara si, podem comprovar el magnífic mirador que es aquest cim. Montsent de Pallars, Peguera, La Pica d’Estats , etc........
Baixem per un contrafort entre mig de la Coma de l’Orri i les Comes de Rubió per dins del bosc, la neu és abundant i tova, a trossos ens enfonsem fins el genoll però la baixada amb una pendent moderada és rapida, i després de fer l’ascensió per pistes al mati ara s’agraeix, amb una hora arribem al Refugi de les comes de Rubió. A les 6 som als cotxes.
Durant tot el dia ens hem anat creuant amb un altre grup i, com no? al cim ens hem fet les fotos mútuament. Baixant descobrim la identitat de dos d’ells, en Xavi Gros i la Luisa Capilla, autors de la guia de Raquetes pel Pallars Sobirà, d' on hem tret aquesta bonica ruta circular que hem fet avui.

Text: Dolors Gurri
Fotos: Pedro Martinez, Dolors Gurri, i Jordi Requejo

CRÒNICA DE LA SORTIDA D'ESQUÍ A BOÍ TAÜLL, 6-7 DE MARÇ DE 2010

BOÍ TAÜLL

Bé, després de moltes mogudes per organitzar la trobada va arribar el gran dia. Com era d'esperar tothom va pujar el divendres. Els primers van arribar cap ales 22 h de la nit, els que més van trigar van arribar a la una de la matina.

Cal destacar la varietat de rutes:
1.- Madrid-Lleida-Alfarràs-Benabarre-Pont de Suert-Vilaller.
2.- Barcelona-Anglesola-Balaguer-Afarras-Benabarre-Pont de Suert-Vilaller
3.-Barcelona-Tarrega-Tremps-Pont de Suert- Vilaller.
4.-Barcelona-Ripoll-La Molina- La Seu d'Urgell-Pont de Suert-Vilaller.

Total, a la 1 a fer nones.Ens trobem a les 8:30 al menjador per esmorzar (estem una hora per esmorzar) on es decideixen fer tres grups, uns només faran esquí demuntanya, un altre només farà pistes i un tercer farà una combinada de les dues coses. Pugem a pistes i quan arribem observem que el Cerví deDurró no és assequible per on el volíem pujar perquè està molt glaçat, per tant, els que fan esquí de muntanya decideixen pujar el Puig Falcó (2750m), cota màxima de l’estació. Ens comencem a equipar i la Montse descobreix, amb gran sorpresa, que els esquis que li va llogar l'Isra eren grans i la fixació no es pot ajustar a la seva bota del nº 24. Total que se'n van a Barruera a llogar-ne uns.

Per tant els equips queden de la següent manera:
1.-Equip Alfa: Núria, Anna, Pep, Alberto: Puig Falconer (esquis demuntanya)
2.- Equip Beta: Rubén, Anna Torné, Ivan.
3.-Equip Delta: Isra i Montse: Barruera i Puig Falcó més tard.
4- Equip Gamma: Germi, Anna riba, Irene, Jaume Josep i Raquel.
L'equip Gamma és el primer en posar-se mans a la feina, no hi ha gaire gent i les cues són inexistents. Es passen el dia pujant i baixant disfrutant de les diferents possibilitats (pistes i fora pistes).

L'equip Beta fem una baixada per escalfar i càtar les condicions de laneu, agafem un telecadira i ens plantem a peu de la cresta esquerra que ens durà al cim. Ens equipem, el Rubén i l'Anna es calcen les raquetes i es carreguem la taula i els esquis a la motxilla, jo em calço les pells de foca i cap a munt que fa pujada. La neu és dura, però també hi ha acumulacions de neu.


A tot això hi ha un moment en que ens veiem obligats a posar-nos ferros als peus: jo les ganivetes, el Rubén i l'Anna els grampons, però l'Anna no els porta regulats i no aconseguim posar-los a mida i decideix seguir amb raquetes, Greu error als 5 m rellisca i se'n va avall, per sort no hi ha roques en el seu trajecte i una acumulació de neu tova l'atura.L'ensurt és massa per a ella i decideix calçar-se els esquís i unir-sel’equip Gamma. El Rubén i jo seguim progressant i fem cim a les 14:30hores zulu.Felicitacions mútues i abraçades varies.
Arriba el moment de baixar i la veritat és que la pala que baixa directe a les pistes, amb una inclinació de 55-60º te una pinta irresistible, i com que som dèbils ens deixem portar per la emoció.

Hi ha unes roques al primer quart de la baixada que suggereix posar-se el casc, i sort que ho faig ja que quan entro a la pala resulta que estava més glaçat del que esperàvem. Faig un giro i derrapo 2 m avall,f aig el segon i tres quarts del mateix, i quan entro el tercer em patina l'esqui i perdo l'equilibri. La caiguda és d’escàndol: començo a donar voltes i girs (recordo un sobre el cap, sort del casc) i quan aconsegueixi-ho estabilitzar-me amb els esquis perpendiculars a la pendent començo a ser conscient que m'accelero, al cap de uns 20 m(més o menys) m'atura una acumulació de neu pols.

Només m'han saltat les ulleres i veig amb gran esglai que he passat entre les roques sense ni tant sols tocar-les. M’envaeix una sensació de sort i fortuna, si m'hagués menjat les roques encara ho estaria lamentant, si no empara la neu me’n vaig fins a pistes i si em m’arriben saltarels esquís, crec que els hagués perdut. En fi el Rubén comença a baixar fent la barca i em baixa les ulleres que s'havien quedat 5m més amunt.Passat l'ensurt flanquegem uns metres fins a una placa de neu tova i fem el descens sense cap més incident. Això si, la baixada és maquíssima, llàstima de la neu.Quan arribem a la pista sona el meu mòbil, l'equip Gamma ha vist la caiguda en directe i em pregunta com estic.



Crònica del Puig Falcó 2750m

Ens hi posen una mica tard per no predre el costum, però amb la seguretat d'aprofitar el dia ja que no hi ha ni un núvol a la vista. En Pep va amb les raquestes i la taula snow a l'esquena, l'Alberto, l'Anna i la Núria van amb els esquís de muntanya.

Començen a remontar un parell de pistes per guanyar altura fins que decidim encarar un gran pala que ens durà al cim directes. La neu està en totes les varians, tova, gelada, no compactada...ni ha per tots els gustos.


La pujada és un pèl feixuga però anem fent. En Pep, opta per fer una pujada directa a l'aresta pensant trobar millor neu per les raquetes. Els altres segueixen remontant la pala, fins al punt de fer una parada per possar grampons, doncs ni amb les gavinetes es progressa bé. S'aprofita la parada per fer un bocata, galetes..al punt de que al final arriba un "pister" per la pala preguntant què ha passat..?" que han vist un grup molta estona parat..."..."algun problema??"... Idiquem que no, que tot bé i que gràcies.


Un cop amb els grampons, la progessió cap a l'aresta és molt ràpida, i un cop allà enfilem cap al cim. Bona elecció Pep! ( ell ja ens espera de fa estona ).

Finalment fem cim quant just comencen a tencar els telecadires de l'estació.
En Pep, l'Anna i l'Alberto fan el descens per les pistes de darrera èl cim, i la Núria baixa directa per una pista a trobar el grup gran que l'espera més avall.

Tots contents i ja cansats decidim plegar.


Un cop a baix ens trobem tots i comentem el dia, queda clar que a l'endemà farem tots esqui fora pista. Per la tarda, després de la dutxa arriba en Norbert; fem birra +partit de futbol, i després sopar. Per casualitat l'Alberto porta uns vals de descompte que s'hand'activar per Internet i estan fins la una amb l’ordinador de: l'Irra per aconseguir el descompte.



A l'endemà a les 8:30 esmorzem i sortim cap a pistes després derecollir habitacions i acomiadar-nos del Germi i de l'Anna que avui noens acompanyen.A les 10:00 zulu arribem a pistes i el temps pinta molt malament, no hi ha gens de visibilitat, però com a contra partida cal destacar l’absència total de cues, la qual cosa ens va com anell al dit perquè somun grup d'11 "kamicazes" amb moltes ganes de baixar per tot arreu.


Ens passem el dia fent fora pistes i unes 5 pistes en total (negres vermelles, no menys) amb una visibilitat pràcticament nul·la, ben agrupats i ajuntant - nos els uns als altres. La jornada va donar per molt i per moltes anècdotes, però destaco el bon rollo, les ganes d'esquiar i aprofitar el dia i la forma física dels participants, ja que al crit de "va que tanquen" i "l'Últim bulla" vam estar esquiant sense parar fins a les 15h.


En aquell moment vam fer un altre piscolabis i vam trucar a la Laura per saber com li havia anat (si ho voleu saber llegiu la seva crònicamaratoniana) i després del menjar: carretera i manta.


Destaco el bon rollo i les ganes de repetir-ho per part de tots al mateix lloc. Per l'any que ve en prepararé més d'una.

Text: Ivan Torné, Fotos: Núria Perapoch

CRÒNICA D'UNA MARATONIANA....

Crònica de la Marató de Barcelona 2010


"El anuncio del maratón Barcelona 2010 versaba “42125 metros de fiesta” ... esa era la idea, no pensar sólo en la meta, sino en disfrutar toda la carrera, y la carrera no empieza en el pistoletazo de salida , sino en el momento que has decidido correrla y te has inscrito. En mi caso sólo un mes y medio antes del evento.

Entonces, empiezas a informarte más sobre el tema en foros, artículos, etc y ves que tod@s a quellos que han participado en uno hablan de lo mismo: "el muro", "el hombre del mazo" y nosecuantos calificativos he visto, en definitiva, el paso por el km30, cuando el físico ya no cuenta y tienes que tirar de tu fortaleza mental, de tu capacidad de sufrimiento y de tu motivación por alcanzar tu reto.

Bajo la experiencia de mis entrenos un tanto “particulares”, tiradas largas sin control, nada de estiramientos,poca hidratación las carreras,etc etc parecía un poco complicado seguir las directrices y recomendaciones que dan los veteranos: hidratarse cada 5 km, comer antes del “muro”, dosificar fuerzas. Mucha disciplina para una corredora tan indisciplinada como yo.
Pero el objetivo merece la pena, asi que te pones manos a la obra.

Un plan un poco apresurado de las últimas semanas para la puesta a punto de mi físico, mi mente, todo llevado por la pasión por correr y por conseguir el objetivo de todo corredor medio, terminar una carrera de estas características. 42125 metros imponen, asustan, dan respeto.
A medida que te vas metiendo más y mas, la motivación sube ... y los nervios también.
A dos semanas vista, cada vez que pensaba en el día de la carrera, me entraban ganas de llorar, me emocionaba, sentía ya la carrera en mi.

La última semana es frenética, ya no puedes prácticamente entrenar, lo hecho, hecho está, y claro te empiezan a asaltar las dudas de última hora ¿he entrenado bien? ¿seré capaz? ¿me derrumbaré? ... nervios, nervios, nervios y más nervios ....

Entras en fase de precompetición 3 dias antes, ya está toda la organización del evento preparada: el Maratón Expo está abierto desde el viernes para albergar todo tipo conferencias, información, entrega de dorsales....Es genial, puedes contactar con gente de tu misma especie, gente nerviosa como tú, gente experimentada que te anima, da consejos de última hora. Gratificante.

Estos últimos momentos antes del domingo decidí no quedar con nadie , interiorizar todo lo que sentia y no despistarme de lo que tenia entre manos.

Y por fin llegó el día ....

Desde las 3 de la madrugada no pegué ojo. Ya se lo habia leído a Martin Fiz que esto es lo más normal del mundo. ¡¡Bien!! estoy dentro de la normalidad.:-D

Ya a las 5 y media, decido levantarme de la cama, y desayunar. Soja, fruta e infusión. Quizá un desayuno un poco liviano, pero es a lo que estoy acostumbrada y no queria experimentos el día de la prueba.

A las 07:30 llegaba a Pza. España, punto de salida.
¡¡Qué ambientazo!!! está llena de gente y nosotros somos más de 12.000 corredores, corredoras y corredores ya estirando, calentando ...
Entras en la dinámica del momento, a dejar rápidamente la bolsa en el guardarropa y a hacer lo propio.

Estirar estirar estirar ... tobillos, isquiotibiales, gemelos, caderas, rodillas, cuádriceps, aductores ... así durante minimo 20 minutos, pequeño aperitivo introductorio de la carrera.
Diez minutos para la salida .... ¡¡¡aish dios, no encuentro mi cajón!! Me he apuntando diciendo que mi marca esperada es entre 3:30-4:00 ...Sinceramente viendo lo duro que va a ser, lo único con lo que me conformo es terminarla.

Cinco minutos para la salida, empieza a sonar en los altavoces de la organización “Barcelona” de Montserrat Caballé y Freddy Mercury. ¡¡Qué emocionante!!!! ¡¡¡Aún no me creo que esté haciendo esto!!!!

08:30 , pistoletazo de salida, la elite ya ha empezado!!! Confeti por el aire, sigue sonando “BARCELONAAAAAAAAAAAAAAAAAAAA” ....(cada vez que vuelvo a escuchar este tema, me acuerdo de todo esto y se me saltan las lágrimas .... :-) )

Poco a poco vamos avanzando hasta que paso por mi salida oficial, a las 08:35.
El ritmo es suave, intento no perder a la liebre de las 04:00 horas y pienso, si el ritmo es asi, puedo aguantar, de hecho es más suave que en mis entrenos.

Subimos por Calle de Sants hasta el Camp Nou, me encuentro fría aún, hace unos 8 grados, y está nublado. El día es perfecto para correr, creo que no será necesario coger demasiadas esponjas para refrescarme.

El desnivel no es muy acusado, sobre todo porque es el inicio de carrera y aún estamos todos fresquitos, pero prefiero ser conservadora, queda mucho de fiesta y quiero disfrutarla hasta el final.

El paso por el km 5 se me pasa volando, cojo mi primera botella de agua que voy a racionar hasta el km 15 a pequeños sorbos. Es lo que tiene no estar acostumbrada a beber mientras corres, quiero tomar lo mínimo de líquidos pero sin llegar a la deshidratación.

Empieza la animación,un grupo de chic@ está tocando tambores en Avda. Roma ... esto es increíble, qué sensación más autentica me está entrenando, que a gusto me encuentro.
Volvemos a Pza. España para enfilar la Gran Vía, me encuentro a Rafa, uno de “mis niños de animación”, que se deja las palmas y la voz para que el subidón no decaiga.
Llevo corriendo aproximadamente una hora y estoy emocionada. A veces me viene la idea a la cabeza “ ¿y si me vengo abajo?”, la echo de mi mente y me dedico a disfrutar. Todo va a salir bien.

Llegamos a Paseig de Gracia, km 15, un pelín de desnivel que se pasa sin dificultad y más si tienes a un grupo de personas de la Casa del Tibet con banderas del Tibet aplaudiendo y apoyando... ¡¡¡¡otro subidón!!!! ¡¡¡¡qué bien!!!! ¡¡¡¡¡gracias, de verdad!!!!!

Seguimos hacia Sagrada Familia, y de repente no se que me pasa, que se me está revolviendo el estomágo ... y pienso, ¡no puede ser, esto no lo tenía programado! El beber agua junto con aguantarme las ganas de hacer pipi, han hecho que el estómago se me esté resintiendo. Inmediatamente, decidó que se acabo beber agua hasta que no se me pase y que urgentemente tengo que buscar un servicio.

Entramos en Avda. Meridiana, km 18,y el desnivel de dos kilómetros hasta Fabra i Puig hacen que el estomágo vaya de mal en peor. Me empiezan a entrar ganas de vomitar, pero no paro, si paro estoy perdida.

Pienso, "bien, no he comido nada, empiezo a marearme, necesito urgentemente refrescarme con esponjas".

Aguanto de mala manera el desnivel, en el km 20 y ya por fin de bajada de Avda. Meridiana, cojo desesperadamente la primera esponja de la carrera ... un alivio, me empiezo a encontrar mejor.
Paso el punto de mitad de carrera buscando desesperadamente un servicio y viendo el panorama, me pongo entre dos coches .. a estas alturas ya me da igual que me vean ;-).
Pequeño sorbito de agua mientras sigo bajando por el Puente Calatrava.

Ya en la Rambla Prim me empiezo a espabilar un poco, pero el estomago sigo teniéndolo un pelín revuelto.

Entramos ya en la fase díficíl, km 25, Diagonal .... ¿me dará el muro ahora o ya me ha dado? ...Empiezo a sacarme el gel de sales minerales del bolsillo para tomármelo a la bajada de Diagonal, en el km 27.

Km28, otra esponja, el primer sorbito del gel y un grupo de bomberos que gritan ¡¡¡¡MUY BIEN LAURA!!!! (el nombre te lo ponen en el dorsal) hicieron que renaciera ...Empiezo a ver lo que no había visto en la subida hacia la plaza de Glories, un grupo de unas 30 personas del DIR están haciendo una clase de spinning en medio de la Diagonal ... y nos van gritando mientras tanto .... ¡¡¡¡ madre mia, qué fuerte :-))), qué buen rollo lleváis !!!!!!

.... al paso por el km 30 ya soy otra persona .... encima me encuentro a otras de mis niñas de apoyo, mi amiga Lluisa con un cartel que ponia “HeidiMaratones os pisa los talones” :- ))) ... impresionante .. GRACIAS!!!!

Sigo y decido que la mejor opción es dosificar todo el gel de sales para lo que resta de carrera. Eso y una botellla de agua hasta el final y ya está hecho.

A cada sorbo tanto de agua como de sales, empiezo a encontrarme cada vez mejor, el paso por la playa, km 32, es genial. Empiezo a apretar y logró alcanzar a la liebre de las 4 horas. Otro grupo de chicos están bailando Capoeira ,,, ¡¡qué bien, empiezo a sentirme!!! ¡¡¡como al inicio de la carrera!!!! Empiezo a pensar mucho en las dos personas a las que voy a dedicar la meta: mi madre y mi abuela ... están corriendo conmigo, a mi lado.

No me duele en exceso nada, ya deben ser casi las 11:30 y hay cada vez más gente animando ...
Empiezo a sonreir a todo el mundo y por contra recibo los gritos y aplausos ¡¡¡¡ANIMO LAURA, VAS MUY BIEN!!!!

Me encuentro en Marina a Rafa con otro cartel aún más grande que el de Lluisa “Heidi Maratones ......” :-)))) oleeeeeeeeeeee Rafaaaaaaaaaaaa!!!!

Llegamos a Arco de Triumfo, km 36, me encanta este sitio, por el nombre y porque suele ser punto de salida y llegada de muchas carreras que he hecho en Barna ... estoy sintiendo la carrera y ya la meta ...

Empiezo a estirar el estado de flujo que se me habia iniciado en el km 30, el calor de la gente es cada vez más intenso, ya no sólo sonrio, sino que les cojo de la mano, choco palmas con todo el mundo y empiezo a dar gracias a tod@s

Pza. Cataluña está a rebosar de gente, deben sólo quedar unos 5 km para terminar la fiesta .... ¡¡¡¡qué subidón!!!!

De repente veo a un corredor con muletas ... y le gritó ¡¡¡ERES EL MEJOR!!!!! ¡¡¡¡ESO SI QUE ES MOTIVACION!!!!

Bajamos ya por Laietana dirección Parallel y me tengo que contener las ganas de llorar de la emoción para no romper ni la respiración ni el ritmo. ¡¡¡Que sensación!!!

Ya en Parallel la megafonia grita que ya está hecho, que el Maratón es nuestro!!!! la gente cada vez anima más ¡¡¡VAMOS LAURA MUY BIENNNN!!!!! ... llego al paso del km 40, se me ocurre mirar por primera vez mi cronómetro ... 3:50 ¡¡¡¡no me lo puedo creer!!!! aprieto y pienso, ¡¡¡voy a bajar de las 4 horas!!!! En mi mp3 suena el Karmina Burana ... impresionante tema para un final de carrera!!!

Ya veo Pza. de España al fondo, queda un kilómetro, sigo cogiendo la mano de la gente y tengo una especie de sentimiento entre pena porque se va a terminar esta experiencia inolvidable y ganas de llegar por el cansancio físico.

Entro en Pza de España y está hasta arriba de gente, todo el mundo está volcado con nosotros. Sin duda lo mejor de la carrera es la gente, tanto mi GDAPM (GRUPO DE APOYO PAL MARATON, LLuisa, Isabel y Rafa) como la desconocida que está pasando frío y dejándose la voz animando¡¡¡qué calor humano!!! ¡¡impresionante!!!!

Ya veo el crono de la Meta, , marca 4:05 y en mi reloj consigo traspasar la línea con 3:57 .... ¡¡NO ME LO PUEDO CREER!!!

Sensación indescriptible, al parar me doy cuenta que me duele todo, pero da igual, he alcanzado un sueño de muchos años y ha sido una experiencia maravillosa, recomendable a todos los niveles, físico, mental, pasional, autoestima ... por eso creo que si tienes un sueño, persíguelo, porque con esfuerzo y pasión se puede alcanzar.-- .... ahora que he reaccionado, ya lo puedo decir

¡¡¡¡¡¡¡¡¡POR FIN SOY MARATONIANA!!!!!!!!!!!!! ***MARATONBARCELONA2010***

Felicitats Laura!

Text: Laura

CRÒNICA DE L'ESTADA AL REFUGI PRATS D'AGUILÓ. 6-7 FEBRER 2010

REFUGI PRAT D'AGUILÓ.

L'excursió havia de començar el divendres al mig dia amb el primer grup format pel Toni, la Laura, la Núria i la Dolors; però una inesperada urgència odontològica va fer que el Toni es retardés i es va anular la sortida. Per tant la trobada va començar a Martinet al es9 del matí (uns vam arribar tard pq van fer una drecera passant per Saragossa).Després d'un cacaolat i esmorzar una mica vam anar cap a Montellà d'on sortia la pista, i quina pista, en menys de 2 km vam haver de deixar tots el cotxes, menys el Rafa, que està fet tot un "fitipaldi" va pujar 3 km més que la resta per una pista on abundaven les plaques de gel (el bosc net de neu i gel, la pista plena de gel, serà Murfy???). En fi, el cas és que carregats com a mules de càrrega vam començar a pujar per la pista que duia al refugi. Anàvem tots amb les raquetes a l'esquena, bé jo hi duia els esquís i les botes i la Núria, la Laura i el Rafa anaven només amb les botes. Teòricament ens havíem d'enfonsar moooooolt amb la quantitat de neu que hi havia, però això no va ser fins a la part de dalt de la pista, gairebé a l'alçada del Refu."Narinant, narinant" i tot fent xino xano, vam anar arribant al refu, jo vaig trigar molt per problemes d'entesa entre les meves botes i els meus peus, GRÀCIES JOSE PER QUEDAR-TE AMB MI A FER-ME COMPANYIA FINS AL REFU (jo estava molt rallat i no vaig ser gaire bona companyia, però de totes maneres: GRACIES)..
Total que jo vaig arribar amb el Jose a les 16h de la tarda i per sort la Dolors ja havia començat a fer la practica de l'ARVA, després del qual vam fer el de tècniques: remuntar corda fixe i polipast (amb politja i sense), les autodetencions no es van fer per manca de temps,i la veritat és que amb la neu que hi havia aprop del refu no hagués lliscat ningú.

De totes maneres em quedo amb el comentari que vaig sentir: "Aquests tallers s'haurien de fer més sovint" Després dels tallers vam sopar, prèvia enganxada del guarda amb la Núria pq el tio no sap sumar i te memòria de mosquit. Just després de sopar la Núria va començar la seva xerrada de primers auxilis i van arribar el Jordi, al Montse i l'Ignasi (deurien ser les9), van fer el camí des de Montellà en 3 h, són unes màquines aquesta gent. Per poc més va donar la jornada, vam organitzar les cordades i els objetius, el guarda ens va recomanar dues zones pq la resta estava impracticable, i a la piltra que hi falta gent. Ens vam llevar a les 7:00 zulú, doncs l'esmorzar el donaven a partir de les 7:30. Cap a les 8:, minut amunt minut avall van sortir les diferents cordades: Joan Ramon + Tono : Canal Bon , Laura +Rafa: Canal Satelite Digital , Ivan + Toni: Canal Satelite Digital, Núria+Montse+Mariona+Dolors: Canal d'Aguiló, Jordi+Ignasi: Cascades de gel .


Vam sortir del refu progressant per les planes inclinades del voltant del refugi enfonsant-nos fins a mitja canya tot i anar seguint la traça oberta pel Joan Ramon i el Tono que havien sortit una mica abans que nosaltres. Vam trigar, si fa no fa, 1h per arribar a peu de canal, una Gulotte encaixadíssima amb tres ressalts que es veien molt bonics.El problema és que la neu era una merda, pq sota de la capa dura hi havia una neu molt solta, com si fos arena de rellotge de sorra, i en la que no traccionava cap piolet. Tot i així vam començar per muntar una "R" a peu de canal i ben protegida i jo vaig atacar la canal encordat. Vaig fer un primer resalt protegit per un pitó i a la sortida un tascó, però just aleshores vaig experimentar el problema nivològic de la neu tipus "arena". i tot patin sento al Toni que em diu: Ivan, ha saltat el tascó. Amb el cul força apretat vaig arribar al ressalt i vaig veure gel on hi vaig poder posar un cargol, uf...
Vaig atacar aquest ressalt de gel i tot molt bé, i vaig poder sortir tirant molta neu (ho sento companys). Quan era davant del tercer ressalt, també amb gel, veig que no tinc ni el cargol ni el pitó que em fan falta, i només puc posar un alien a la base del resalt. Li foto 2 pegues i veig que no me la puc jugar; monto "R" i li dic al Toni que puji amb material i la corda de la Laura i el Rafa que la farem fixe (estan tremolant com a fulles, em sap greu el fred que vau passar companys). Puja el Toni i flipa amb la pujada i l'estat de la neu.

Quan arriba decidim que ha de posar un cargol i tirar amunt, però el cargol no entra gaire bé i li posem una baga per evitar la palanca, tot i així no dona molta confiança, haurà de posar alguna cosa més. La veritat és que el ressalt te gel fins a la meitat, però després tot és neu arenosa, el Toni puja i jo li dono ànims i indicacions i tot i no posar el pitó surt del ressalt patint (tirant molta neu perquè a la sortida estava fatal) i progressa fins a un punt on pot muntar la 2ª "R". Aleshores passem el cap de la corda a la Laura passada per la 1ª "R" i puja assegurada pel Rafa. Quan arriba li cedeixo el poc lloc que hi ha i jo me'n vaig a veure al Toni. Quan arribo el Toni em comenta que s'ha de fer un flanqueig. El miro i  és molt exposat i tot de neu. Amb les condicions de neu ens sembla que no és gaire segur fer-ho per tant quan arriben la Laura i el RT fem un merlet i abandonem un cordino i un mallon i repelem fins al peu de la canal. La tornada és agònica, la neu molt tova i camp a través, una odissea. Arribem, al refu a les 15:35.

La Núria, al Montse, l'Ignasi i en Jordi ens comenten que els altres ja han sortit i que només han fet canal el grup de noies. FELICITATS, en Joan Ramon i en Tono han trobat la mateixa neu que nosaltres i tb han abandonat.Total que fem motxilles i cap avall que fa baixada, O NO!

Crònica Canal  Bon

Sortim a 8.30 del refu seguin les úniques traces que sembla que van en direcció cap a el Pas dels Gosolans i que mes endavant deixem per seguir a l'esquerra i enfilar-nos a peu de les canals del Pic d'Aguiló.
La cordada de l'Ivan va més endarrere i ens avisa de que no estem encarant bé la nostra canal i tenia raó, vam tenir que flanquejar uns metres per trobar-la.
Fem el principi sense encordar-nos perquè es veu ample i amb només un petit ressalt que passem de presa per arribar a un replà on parem a equipar-nos amb tota la metralla. Ja ens adonem que la neu no està en gaire bones condicions.

Seguim pujant i arribem a unes roques on fem una reunió, a partir d'aquí el Tono m'assegura i jo començo a obrir via. He de posar un seguro però no trobo res on fer-ho i com de moment els piolos claven bé segueixo uns metres més amunt on poso el primer friend amb la seva corresponen cinta. A partir d'aquí la canal es fa força més inclinada i estreta, no estic segur però calculo uns 55 o 60º. Poso un altre friend.
Al contrari de lo que pensàvem aquí la neu està molt més tova i la canal ja es converteix en canaló estret. Els piolos no s'agafem a la neu però vaig fent uns metres més fins que arriba un moment en que la neu cedeix sota els meus peus, i tot lo que vaig tocant es desfà. Les parets que estan a la alçada dels peus son llises i no puc ajudar-me amb ells, només puc posar el piolo de la mà esquerra agafant-se a un ressaltet de la paret i el de la dreta clavat en un tros de neu que encara aguantava, quan de sobte m'enfonso més. Això avui està impossible i perillós. Llàstima, doncs només em quedaven uns 5 o 6 metres per passar aquest ressalt i la canal prometia, és maca de veritat.

Li dic al Tono que hem de recular que avui per aquí al menys nosaltres no pugem.
Poso un clau amb un petit "maillón" (que evidentment abandonem) i repelo el 25m. que dona la corda en doble. Uns tres o quatre metres més avall esta el Tono que m'ajuda a recollir la corda i la reunió.

Baixem amb cura fins el peu de la canal i després ja fins el refu on ja havia arribat la cordada de la Dolors, la Núria, la Montse i la Mariona. La cordada de l'Ivan veiem que també reculen però no sabem la raó i del Jordi i l'Ignasi no tenim noticies.

Canal Ample d'Aguiló

La cordada feta per Dolors, Montse, Mariona i Núria, va sortir del refugi cap a les 8'45..les últimes!!.. vam agafar un parell de cordes i algo per assegurar per si de cas..ja sabem que de vegades no sobra.

La idea inicial era fer la Canaleta d'Aguiló, 45º màxim, i amb sortida de 50º si hi ha cornisa. Amb ganes de disfrutar. La Mariona feia 20 anys que no feia canals ( deu n'hi do!!!! jejejejeje), i la Montse s'estrenava amb el tema..o sigui que no ens volíem pas complicar.

Varem seguir la mateixa traça oberta, just davant del refugi fins arribar capa la base de l'Aguiló, moment en que ens varem desviar cap a a dreta. Varem començar a remuntar una pala, on t'enfonsaves fins al genoll. La Dolors amb el seu ritme va anar obrint-enfonsat-se amb molta força. Molt bé Dolors!!.

La Montse, la Mariona i jo també ens vam anar a barallant amb la neu, i a més aprofitant per fer un reportatge fotogràfic. La primera capa de neu semblava transformada, però al trepitjar s' esvaïa i et trobaves una neu pols fantàstica per esquiar, però no era el nostre cas. A mida que varem anar remuntant els dubtes existien, perquè ens pensàvem que l'estat de neu milloraria i no era així...

Després d'una hora, ens vam donar conte que ens seguia un grupet de 4, aprofitant la nostra traça...

Arribades al punt de desviament, ens varem mirar la Canaleta d'aguiló mà esquerra. Es veia un tros encaixonat, amb passos de roca (suposadament de IIª), sense gaire neu, i a dalt una corniseta maca. Ens ho varem pensar, la Dolors volia tirar per allà, la Mariona i jo no teníem clar que aquella canal fos la triada... La Montse crec que tampoc ho veia molt clar-. Total que la Dolors no va tenir "Quorum" i varem tirar a mà dreta, que s'obria amb més bona neu fins a dalt.



Finalment, varem ser afortunades i la sortida estava en perfecte estat, tot geladet o podies clavar el piolet i els grampons d'allò més be. De fet va ser un tros final molt disfrutón!!!!

Dels 4 nois que ens seguien ens va avançar un, però la resta es va haver d'esperar darrera, ja que la Mariona i jo varem col.locar en paral.lel fer un tap, doncs a l'últim tram no volíem aglomeracions.. ( de bon rotllo). Com es diu " la via es libera per la matina".

A les 11'30 érem al cim d'Aguiló fent-nos fotos i disfrutant de les vistes!.

Varem fer un pica pica rapidet, i varem baixar pel Pas dels Gossolants fins al refugi, on ens esperava en Jose ( que per problemes musculars no va voler forçar...T'ESPEREM A LA PRÒXIMA!!!!) i unes fantàstiques cervesetes per celebrar l'èxit!


Bé, la triomfada no ha sigut total però la sortida si ha triomfat. Felicitats a l'Ivan i la Nùria per la seva dedicació, esperem que hi hagin moltes més sortides com aquesta.


Text: Joan Ramón, Ivan i Núria. Fotos: Joan Ramón, Mairona i Núria

 
ir arriba