Ceillac. Les Formes du Chaos

7 i 8 de Febrer. Una colla del grup han anat a Ceillac, a fer la més bella escalada en glaç d' aquest lloc, clàssic entre els clàssics del glaç. En tenim una excel·lent crònica de l' Àlex.

Hola companys. Aquest cap de setmana l' Olga , el Sebas , la Montse ( d' Osmon ) l' Oscar , la Cristelle i jo, hem anat a fer via llarga d' escalda en glaç als Alps.
Fantàstics els quatre dies, divendres d' anada ens agafa una nevada copiosa, que ens fa por, i gràcies a les quatre traccions de la gîte dels Osmon, i els dallonses de l' Olga, arribem a Ceillac. Mai havia vist tanta neu a la meva vida, escandalós. Dissabte d´hora ens anem a fer la cascada fàcil de la Y, dreta, tots normal, vam fer pràctiques, de tots, i exercicis en escalada en Glaç. Per la tarda volta per el magnífic poble, sopar i a dormir.

Diumenge. El gran dia, ens anem directament a la famosa cascada de Les Formes du Chaos. La Montse, l' Olga, i el Sebas com a monitor, es queden en el primer llarg fent pràctiques. En Sebas l' hi explica a l' Olga com obrir un llarg de glaç, i l' Olga obre el seu primer llarg de glaç, ...sort que tenien caragols de sobres. La Montse que volia fer tota la cascada no la va poder fer perquè feia molt fred ( -15 ) i patia de les mans. La Christelle, l´Oscar i jo ens decidim fer-la ( 7 llargs d' escalada en glaç continus sense descans). Primer llarg unes dues hores, normal, segon llarg magnífic amb un pas extraplomat, de iu-iu, cascada molt estètica i divertida, tercer llarg fa molta por, ... però ja no tenim retorn, l' erra amb caragols de glaç, ja que no es podia fer d' una altra manera. Fem un descans. L´Oscar obre un llarg d' un tram vertical, en el que la Christelle, que ho esta fent molt bé ( es una machine ), fa el seu primer "saque" de 8 metres, ... sense incidents, contens continuem. Ja és bastant tard i nomes quedem nosaltres i una cordada de joves, que un d' ells perd un piolo ( algo que hem de tenir en compte), el recuperen, i nosaltres continuem amunt, després del penúltim llarg una goulotte-xemeneia jamais vu, també obre l' Òscar, que ja no hi ha qui el pari.
Comença a arribar la nit, la Christelle fa símptomes d' esgotament, i jo li dic que només queda l' ultim llarg i acabem. Ja de nit total, no ens queda més que fer una ràpel d' un avalacov. Va funcionar a la perfecció. Comencem a baixar per una gran traça, i li dic a la Christelle, "... no et preocupis que en 15 minut estem abaix sopant calentets". Però la sorpresa s'apodera de nosaltres i veiem com la traça desapareix per art de màgia. Atònits no sabem que fer. Arriba l' hora de la verdadera improvisació, de l' alpinisme d' aventura de veritat, sense aparells, sense brúixola, sense GPS, sense altímetre, i sense mapa, arriba l' hora on no sabem a on anar, no sabem a on mirar, no sabem res de res. El plaer de l' incertesa s' apropia de mi i em sento com un nen petit. Decidim per majoria tirar avall i fer ràpels encadenats sense saber que ens trobarem. Caminem i trobem un precipici, ràpel i iu-iu total. Després ens trobem una cascada impressionant, i la gent avall ja trucant-nos pels mòbils. El Sebas preocupat per les nostres suposades congelacions, i la Montse dels nervis, però nosaltres tranquils, sense cap risc, simplement improvisant. Un ràpel volat de uns 30 metres arriba a un lloc més segur, i després un altre de normal. Arribem a baix, i la Montse estava molt preocupada,no per mi, ni per l' Oscar sinó per la Christelle, ella estava ja passada d' esgotament i por, però molt contenta. Una experiència que mai oblidarem.

Bé, el diumenge l' Olga va fer de monitora d' esquí del Sebas, un duo estrany, ...però perfecte!

Text i fotos: Àlex Figueroa