La Nord del Mont Perdut...?

Cap de setmana 1 i 2 de Març, un nombrós grup puja al balcó de Pineta amb una gran varietat d'objectius. Ens ho explica l' Emili.

...21 membres del grup ( i en Xavi i l' Andrea van portar dos gossets!) ens varem trobar a l'aparcament del fons de la vall de Pineta, varem repartir les cordades, les tendes, i varem començar a pujar a quarts de dues del migdia. Recordem els objectius que ens va llistar en Nor:
1) el pic d'Astazou : una gran ascensió, un trekking amb molt bones vistes. 2) el pic Tucarroya: curta ascensió per qui no es vulgui cansar gaire. 3) Mont Perdut pel coll del Cilindro, per qui no s'atreveixi amb la clàssica de la nord del Mont Perdut. 4) La Nord del Mont Perdut ( la via clàssica ). Per aquesta és necessari portar corda i material d'escalada. Calificació: AD. 5) la possibilitat de quedar-se al balcó dormint fins que un vulgui després prendre un te calentot, fer panxing i fotos.

Erem prous per fer-ho tot entre tots, des de el camp base del balcó de Pineta.
Una fila de motxilles amb cames serpentegen el corriol de ziga-zagues que remunta les fortes pendents cap el Balcó, els pedregots i les roques donen pas a les pendents herboses amb clapes de neu, i de seguida la neu i les roques. La fila s'estira i les cames ja fa estona que pateixen, anem massa lents. Som un grup molt nombrós i poc homogeni. Les motxilles plenes de plaers inconfessables pesen molt, i les previsions més optimistes de l'horari ja fa estona que hem vist que no les complirem, les forces són desiguals, els ritmes distints, però el desig és el mateix. Anem fent aturades de reagrupament, el vent comença a bufar amb força, i la cosa es complica. La neu és massa tova, i ens enfonsem molt, fent encara més penosa l' ascensió. Els Joves del grup, que han fet el curs d'alpinisme del gener, estan forts i van al capdavant, i mentre esperem fer un altre reagrupament, trobem uns bascos que baixen, han girat cua, per l'estat de la neu i el vent, això fa sorgir els dubtes entre els més joves. Ens aturem en el fort pendent just a sota on comença una petita diagonal a l'esquerra que ens portarà d'amunt d'un ressalt de roca. Després comença la darrera diagonal cap a la dreta que ens farà entrar en l'ample i llarg corredor final. Un cop reagrupats ho plantegem fredament, queda menys d'una hora de llum, no arribarem a d'alt del balcó de Pineta en menys de tres hores, o potser més, al ritme que portem. Els dubtes s'expliciten i primer dos dels joves, després quatre més, i al cap de poc un altre, decideixen baixar. Tenen més seny que nosaltres, o potser menys experiència,.. menys capacitat de patiment?
Els 14 restants juntament amb els dos gossets, seguim a munt. Es fa de nit, i en el darrer reagrupament han quedat per davant, la Patricia, l'Andrea, en Xavi i les dues mascotes, i de mica en mica van obrint traça per l'ample corredor. Els altres, un cop reagrupats, els seguim al cap de mitja hora, tots junts.
La canal es redreça i de 40º passem a 45º i després a 50º, el sol fa estona que s'ha amagat i la neu està més dura i podem clavar els grampons amb seguretat, però alguns forts cops de vent posen en perill el nostre equilibri. El camí normal passa més a la dreta, però seguim les traces. Veiem les llums dels frontals dels nostres companys que desapareixen després d'haver fet una diagonal cap a l'esquera,... ja son a d'alt ! Al cap de mitja hora arribem els altres esglaonadament. Ràpidament muntem tendes, la dificultat del vent ens obliga a treballar fort. Quan tenim les tendes muntades, el vent es calma. Això permet a alguns del grup preparar un sopar calent, els altres estem prou cansats per desistir, i mengem fred. La pujada ha estat esgotadora per la neu tant tova, tots ens entaforem ràpidament dins el sac de dormir. Són les dotze de la nit.
A les tres de la matinada ens desperta un impertinent convençut de que vol pujar la Nord del Perdut. Només enganya a l'Estefania.
Els altres seguim dormint fins que la llum del dia ens desperta. Al cap d'una estona ja toca el sol a les tendes, i de mica en mica tothom va sortint cap a fora. Fa un dia fantàstic, el cel lliure de núvols, i la visibilitat infinita. Preparem uns esmorzars que duraran hores, que van des de les galetes, al cuscús i els espaguetis. Tot sigui per rebaixar pes ... de les motxilles.
L'Estefania, i l'impertinent que ja podeu suposar qui és, han hagut d'esperar una hora al peu del corredor diagonal que porta d'amunt del primer glaciar, a que la llum del incipient dia els permeti pujar. L'Àlex no ha volgut córrer riscos innecessaris sense llum, i no tenia la seguretat d'estar en el corredor correcte. Després han pujat enfontsant-se fins el genolls. Al cap de sis hores estan al mig del primer glaciar amb la neu impossible. Pels walkis sentim un paraula inesperada en boca de l'Àlex,"ens retirem", i tots ho celebrem, no ens agrada veure patir als nostres amics. Passem el dia fent l'opció 5 de la llista: panxing total, prenem el sol, expliquem batalletes, i fem plans per properes sortides. La felicitat existeix. Quan arriben els companys acabem de recollir i comencem a baixar. La neu s'ha estovat i ens enfonsem molt, però baixem ràpids, un parell d'incidents, per sort sense conseqüències, fan que el grup es vagi estirant i els darrers arriben als cotxes ja de nit. Alguns mengem uns entrepans al refugi de Pineta, i altres es pararan a sopar a Bielsa. Tots arribarem tardíssim, ja de matinada.
Però contents.

Els membres del grup de Joves expliquen la seva per boca d'en Guillem

Quan ens vam trobar a l’últim repexon, van estar massa estona parats i al començar a fer-se de nit, van sortir dubtes. El nostre grup es va crear incertesa encarara que fisicament estàvem preparats per afrontar l´última pujada amb garanties. Crec que era igual de perillós baixar de nit que pujar, però psicològicament s’afronta de diferent manera. Jo vaig tenir un incident semblant amb la gespa tot i que amb els piolets tècnics vaig sortir del problema només amb un petit ensurt.
S’anava fent de nit i tant el Dídac com jo, que obríem traça, ens costava molt trobar el camí de baixada i tampoc hi havia lloc per muntar les tendes. A uns 100 metres del tram que varem fer escalant, hi havia una zona més o menys digna per acampar i allà ens varem quedar. De mentre, estàvem pendents de com estava el grup ja que ens creava cert neguit veure com les llums no es moviment i cada cop era més tard. Ens van sortir les típiques preguntes de: Estaran baixant? Pujant? Muntant un bivac? Nosaltres mentre estàvem pendents del que feien els vostres frontals, anàvem fent el sopar a base de sopa amb pistonets, una truita de patates y un sortit d’embotits del país. Varem fer neteja i ens varem muntar la tenda per anar a dormir, sense abans, fer la típica xarrera i uns glopets de moscatell.
Al dia següent ens va despertar el sol i com la tenda estava orientada a la vall, va ser un gustazo obrir la porta de la tenda i disfrutar d’aquestes vistes. Pel matí no hi ha molt a explicar. Un esmorzar amb poleomenta, capuchinos, pastetes, fruita amb almívar, embotits, sucs, etc. De vegades compensa portar pes a la motxilla si després et pots fer un festí a 2000 i pico metres. Varem baixar casi corrent a un bon ritme i varem dinar a base de tot el que ens havia sobrat que era no era poc.
Varem arribar a les 21:00h a Barna i ens varem prendre una cocacola a un bar a prop de la platja de Premiar per celebra que havíem arribat d’hora i que independent de les incidències que havien sorgit, ens ho havíem passat molt bé.

En la baixada hi van haver un parell d'accidents, per sort sense conseqüències greus. L' Emili en una forta pendent es va enfonsar dins de la neu en una mala posició, i tot el pes del cos sumat al de la motxilla varen fer palanca sobre el seu genoll esquerra, el que té operat i que li ha portat tants problemes. En Pep va ser el primer a ajudar-lo i després en Lorenzo, l'Àlex, la Laura, la Montse... La Montse li va posar la pomada miraculosa, entre tots una genollera (les males llengües diuen que el que volia era ser mimat!), i va poder baixar sense massa dificultat. L'accident d'en Nor va ser més greu, o ho podia haver estat. Ens ho explica ell mateix.

...Realment no es tractava d'un accident alpinista si no d'excursionisme, perquè ja era a la baixada en un tram d'herba a una zona que es deu omplir de domingueros a l'estiu. No sé quina mena de planta és però no és herba normal, són com tires que miren cap abaix i encara que estiguin seques rellisquen. Hi havia prou pendent, no sé dir exactament però potser entre 35-45º. El que tenia humit era la sola de les botes per haver passat per neu anteriorment. La resta del cos i l'herba estaven secs, però relliscaven igualment. Es la maleïda planta que és una trampa. Vaig fer un pas assegurant amb els pals, conscient que podia relliscar amb l'herba, però inconscient de les possibles conseqüències. El que semblava un possible cop de cul es va convertir en una lliscada d'uns 40m avall tot accelerant-me arrastrat pel pes de la motxilla de més de 25kg. Un llastre imparable. Algú més experimentat hauria provat una autodetenció amb el pal que em va quedar a la mà. Va anar tot molt ràpid, sé que vaig pensar en el pal i vaig fer alguna cosa, però no el vaig fer servir correctament -el vaig doblegar, això sí-. També em vaig girar cara muntanya amb els peus avall però les botes humides no frenaven res. Recordo fer pressió sobre els peus però no recordo si vaig provar d'aixecar el cos per reduir la superfície en contacte -autodetenció sense piolo- però amb els 25kg a l'esquena segur que era ben difícil. Lo més preocupant era el buit que es veia més avall, cada vegada més aprop, vaig pensar que em matava de la manera més tonta. Em debatia entre esquivar els ressalts de roca que veia més propers -i que em farien prou mal-, i controlar com frenar per no arribar al final de la pala on no es veia què hi havia. Per evitar un roc baix que m'hauria fet volar vaig canviar la trajectòria una mica, girant el cos sobre l'eix vertical, amb la bona sort que vaig acabar passant per una pala de neu ben petita, faria 2m d'ample per 4 de llarg, però tot i que pensava que volaria per sobre em va parar. Uns metres més avall, el barranc. Final feliç, però de casualitat.

Els que ho van veure se'ls hi va fer el cor petit.

Tornarem a Pineta per fer la Nord del Mont Perdut. Però haurem de esperar que la neu estigui en millors condicions.

Text: de les cròniques de l' Emili Rissech, l' Àlex Figueroa, en Nor, i en Guillem Trilla.

Fotos: Montserrat Andreu