PATAGONIA GREATETS HITS

El nostre amic Pau, ens fa dentetes amb aquesta magnífica crònica del seu recent viatge a la Patagònia, on ha visitat els grans clàssics, a l' espera de que, en una altra ocasió, hi pugui (hi puguem !) tornar per tastar més la muntanya.

Gener 2011

"Pujo per la vall sense gaires expectatives de veure la muntanya. Els cims, al fons, s'amaguen rere els densos núvols negres provinents del Gel Continental Sud. El vent, a cops, porta milers de petitíssimes gotes de llunyanes pluges. El vent, sempre el vent, el vent porta els núvols i el vent se'ls enduu. Amb els dies que porto aquí ja he après que en poca estona amb la meteo pot passar de tot, cap al bon temps o cap al dolent. Per tant, segueixo pujant, sense gaire fe segueixo amb els plans.



Cerro Torre

Arribo a l'únic campament permès de la vall, planto la tenda, dino i faig una petita becaina deixant passar les hores. Ja cap al tard surto de la tenda, el temps sembla voler millorar, els núvols ara són més alts i menys negres i deixen veure la base de la muntanya. Pujo fins el proper llac. Fins i tot el sol escalfa una mica. Estic nerviós, segueixo caminant cap el ruïnós refugi mentre els núvols juguen i juguen amb les roques.

Finalment, sí, allà està, llunyà, impassible, fred, brutal, el Cerro Torre. Per fi, el Cerro Torre es mostra alçant-se allà davant, tot arrebossat de neu per la tempesta. Cau el sol sobre el Cordal de las Adelas, una brutal paret de més de mil metres de roca i glaç. El moment és màgic... la culminació d'un viatge."

Doncs això... com fer una crònica d'un viatge llargs anys somiat? És difícil agafar vacances en aquesta època, així que quan per una d'aquelles casualitats se'm va presentar l'oportunitat, no ho vaig dubtar: era el moment de conèixer la Patagònia!

Detall Buenos Aires

Com que anava sol i ho volia fer pel meu compte, no em vaig plantejar res d'especial i, a més, que carai, també volia veure els "grans èxits" de la regió. L'esquema del viatge, doncs, és el que descric a continuació.

Surto de Barcelona cap a Buenos Aires el 7 de gener. A aquella mítica ciutat que em va sorprendre molt positivament li vaig dedicar un escàs dia a l'anada i poc més d'una tarda a la tornada, del tot insuficient per conèixer-la una mica i rendir-li els honors que es mereix.

El 9 de gener arribava en avió a Río Gallegos. Encara que hagués preferit fer el trajecte per terra, el temps de què disposava i les gegantines distàncies no m'ho permetien. Amb algun petit contratemps arribo aquell mateix dia a Puerto Natales, Xile, a l'altra banda de la cordillera i base per a les excursions cap al massís del Paine.

Pehoe-Cuernos

Què dir de les sensacions que provoca aquest poblet? Situat al fons d'un fiord del Pacífic anomenat Seno Última Esperanza per un mariner de fa molts segles, desesperat de trobar l'estret de Magallanes, i sotmès als inclements vents gairebé antàrtics, un sent que s'ha arribat molt lluny, que s'està molt lluny, que, com ells diuen, s'està a la fi del món o, almenys, la fi del món es pot veure des d'allà.

  

Un dia per situar-se i fer els darrers preparatius i surto per fer el circuit gran del trekking del Paine, que inclou la famosa "W" i gairebé els llocs més espectaculars que hi ha per allà. El circuit el vaig fer en 8 dies i encara vaig estar un novè per la zona dels llacs per fer més fotos de l'espectacular entorn dels Cuernos del Paine.

Sobre aquest trekking es poden dir moltes coses, però buscant una mica trobareu fàcilment tota la informació necessària sobre l'itinerari, els horaris, els campaments i refugis, etc. Així que per no allargar innecessàriament la crònica, m'estalviaré les dades, si algú hi està especialment interessat que m'ho demani, val?

Torres del Paine

Com a anècdota, vull dir que vaig tenir la sort de coincidir gairebé durant tota la durada del trekking amb una vaga general a la regió que va tallar les carreteres i va deixar el parc aïllat (encara més) de la resta del món. Això, que en principi sembla un contratemps, va ser una gran sort, doncs la major part dels dies els recorreguts els feia gairebé en solitari, trobant poquíssima gent amb la qual, en anar coincidint en refugis desèrtics, acabaves considerant quasi companys de sortida. En definitiva, tot un luxe en aquesta època al Paine.

Els grands lieux se succeeixen: la gegantina gelera Grey, els misteriosos Cuernos del Paine, les famoses Torres del Paine... [foto 4. Torres del Paine] tot caminant entre grans rius silenciosos, boscos d'arbres estranys retorçats pel vent, gauchos a cavall i llacs de tots colors decorats per trossos de glaç que deixa, com a guindes, una gelera que penja d'aguts cims granítics o provinent del només entrevist Gel Continental Sud.

Però no només els llocs famosos criden l'atenció, a cada corba del camí la muntanya canvia de perspectiva o es descobreix un cim espectacular amb el qual no comptaves i que gairebé ni surt als mapes habituals (bastant poc útils en general). I descobreixes que la Patagònia és enorme i que darrere els grans noms hi ha milers de muntanyes a les quals no hi va ningú i on no hi porta cap camí...


Cerro Vespignani

Després de celebrar el final d'aquesta excursió amb l'indispensable asado patagònic, torno a l'Argentina i a través de la infinita i desèrtica estepa patagònica arribo a El Calafate, un lloc que s'ha convertit en una petita meca turística.

Allà vaig passar un parell de dies de descans per veure, en pla turístic, l'inexcusable glacera Perito Moreno i fent una petita navegació per altres braços del Lago Argentino per admirar altres geleres més desconegudes però no menys espectaculars. D'aquests llocs sí que no cal dir res més: s'hi ha d'anar, carregat de paciència i sabent que es tracta de turisme de masses (almenys el gener), però s'hi ha d'anar... i suportar com la gent aplaudeix quan un tros de glaç de bona mida cau de la gelera i es submergeix espectacularment al llac.

Era el torn del Cerro Torre i el Fitz Roy. Per anar allà s'ha de passar per El Chaltén, un lloc que també es nota que ha canviat molt, tot i que la Patagònia és la Patagònia i els ressorts turístics se situen a pocs quilòmetres de fronteres per pactar i no poden assegurar el bon temps. Amb tot, durant els cinc dies que vaig estar d'excursió per allà hi va haver de tot: aglomeracions i soledats, pluja i fred i sol i cels blaus... sí, també hi ha cels blaus a la Patagònia i dies de poc vent. La majoria de les excursions es poden fer anant i tornat en el dia des de El Chaltén, però jo vaig preferir enllaçar els itineraris i visitar-ho gairebé tot en cinc dies sense passar pel poble. Una mica menys còmode, és cert, però més autèntic.



Refugi Dickson

D'aquesta zona, més petita i abastable que la del Paine però sense tantes combinacions possibles d'excursions senzilles, es pot dir una mica el mateix que he dit sobre el massís xilè. Només vull afegir, per enllaçar amb el començament de la crònica, que al peu del Cerro Torre s'entén que una muntanya pugui tornar boig un home i que al seu peu s'entén també millor la seva tràgica i controvertida història.

I un consell... si aneu per allà, no us quedeu amb la Patagònia del Perito Moreno, busqueu llocs com el refugi Dickson o la Piedra del Fraile, aquesta és la Patagònia amb la qual em quedo.

El 2 de febrer s'acabava l'escapada i aterrava a Barcelona amb la retina carregada d'imatges... i vent.

Text i fotos: Pau Quesada