Montgarri, per començar l' any

Sortida oficial de raquetes en que s' estrenava com a vocal d' alta muntanya hivernal el nostre company Fran Campos, que ha superat la proba notablement. I ens n' ha fet aquesta crònica.

Cap de setmana a Montgarri (2-3 de gener de 2010)

Comença prou bé la temporada de raquetes de neu. Després d'un 2009 generós en quant a neus, hi havia força expectació i ganes que aquest any ens regalés també unes muntanyes ben nevades.

El cert és que de moment nevar, el que es diu nevar, no ha nevat gaire i, a més a més, les fortes pujades de temperatura dels darrers dies han fos molta neu i alguna excursió s'ha hagut de fer amb les raquetes carregades a la motxilla.

És per això que vam decidir aprofitar aquests dies de festes nadalenques per organitzar una sortida a Montgarri, lloc ideal per programar raquetades degut al perfil suau de les muntanyes que envolten el Pla de Beret, poc propenses a allaus i generoses en quant a la quantitat de neu que acumulen des de començament de la temporada.

Dotze persones ens vam reunir el passat dissabte dia 2 de gener a l'aparcament del Pla de Beret, després d'un viatge d'anada una mica sui generis, ja que alguns sortíem de Barcelona, d'altres de Berga, de Girona... i fins i tot alguns ens esperaven ja al mateix aparcament.

Aquest primer dia ens havíem proposat sortir del Pla de Beret, fer un recorregut pels estanhons deth Clòt der Os i baixar cap al refugi de Montgarri. El temps era bo, amb una temperatura propera a 0º C i el cel núvol però sense precipitació (com a molt, algun floc de neu esporàdic). La neu, de qualitat pols, era prou abundant per practicar i gaudir de qualsevol esport de neu. De fet, sota aquesta capa no gaire gruixuda de neu pols hi havia un altre capa de neu endurida, cosa que evitava que ens enfonséssim més amb les raquetes.

Per a alguns era la primera presa de contacte amb el món de les raquetes i val a dir que es van defensar prou bé, malgrat que alguns vam patir les conseqüències dels tiberis i excessos nadalencs. Les raquetes, ja se sap, castiguen molt...

Aquesta primera excursió no va assolir l'objectiu d'arribar als estanhons per ben poc. El cert és que un embús de trànsit ens va fer perdre força temps i, com a mesura de seguretat davant un empitjorament del temps que semblava imminent, vam decidir marxar cap al refugi quan només faltava un quilòmetre per arribar-hi. Llàstima, perquè el lloc era maco i quedava una mica apartat de les zones d'esquí. De fet, els darrers quilòmetres d'aproximació al refugi són una veritable via de trànsit de motos de neu, esquiadors de fons i trineus de gossos.

Perquè el refugi de Montgarri té més de petit hotel que de refugi. Aquí no només pernocten muntanyencs, sinó també famílies amb la canalla i tot tipus de gent. I potser és per això que vam notar una certa descoordinació en un tema bàsic com els horaris, ja que no es va respectar el toc de queda (hi havia canalla fent soroll més enllà de mitjanit) i al dia següent se'ns va servir l'esmorzar amb gairebé una hora de retard de l'hora pactada.

Malgrat tot, el refugi és confortable, l'atenció va ser amable i el menjar, bo i abundant. Sopa de galets, amanida, botifarres, xoriços, morcilles (visca el colesterol!) i uns licors potents van constituir el nostre sopar. I l'esmorzar de luxe, amb torrades, formatge, tomàquet, pernil dolç... vaja, difícilment ens trobarem un esmorzar així en altres refugis.

Bé, diumenge el despertador sonà a les 6:30, però no vam poder sortir fins gairebé les 8:30. Aquest dia teníem programat l'ascensió al Cap des Closos, de 2416 m, pujant per l'arriu de Parros i baixant per l'altra vall, l'arriu de Barlonguera, i d'aquí, al Pla de Beret.

Vam començar a caminar a bon ritme seguint el GR 211 fins a la cabana de Parros. El dia estava núvol i de fet, el pronòstic no era gaire bo, ja que s'esperava un ràpid empitjorament a partir de migdia. A més, es veia boira cap a la vall de Parros, però heus aquí que en arribar a l'abans esmentada cabana que el cel s'obrí i deixà un dia momentàniament assolellat, amb unes vistes fantàstiques de les muntanyes properes.

Començàrem a pujar per la vall de Parros, però ben aviat vam veure que amb el ritme que portàvem no arribaríem a coronar el pic, així que vam decidir escurçar l'excursió i pujar el més proper Tuc de Pèdescauç, on s'hi arriba després de creuar l'arriu de Parros i pujar pel Sarrat dera Bastida, una pujada dura en els trams inicials on alguns vam patir la falta d'entrenament. El cel s'anava tapant (no feia fred, però) i alguns ja dubtaven si faríem cim, però finalment hi arribàrem després de superar les darreres pujades, ja molt més suaus.

A dalt del Tuc de Pèdescauç, de 2369 m, es tenia un primer pla del Cap des Clòsos, molt proper. De fet, amb una mica més de temps i forces s'hi hauria pogut arribar ja que el desnivell a superar hauria estat de menys de 100 metres, i des de Montgarri portàvem ja 737 metres de pujada, però de nou la climatologia, que amenaçava boira, i alguns membres que anaven justets de forces, ens van fer desistir de l'intent. Ganyips, felicitacions, fotos, unes vistes al llunyà Tuc de Maubèrme (algun dia caurà!) i cap avall, desfent el camí en part i baixant després cap l'arriu de Barlonguera.

La majoria del grup vam gaudir moltíssim aquesta ràpida baixada, trepitjant una neu pols-verge molt agradable, tot i que algú es queixava de les botes i algú altre va ficar la pota (mai millor dit!) dins d'un clot amagat per la neu, sense conseqüències. Així, vam arribar al Pla de Beret cap a les dues del migdia.

Com a anècdota, aquesta excursió va contar amb un membre inesperat: la Lucky, una golden retriever que hi havia a Montgarri i que ens va seguir durant tota l'excursió de diumenge. Fins i tot semblava que coneixia el camí, però crec que si arriba a saber per on la portaríem, segur que s'ho hauria repensat. Pobreta, gairebé l'esgotem. Però finalment va retrobar l'amo, que es trobava al Pla de Beret i no al refugi. Ja és la tercera vegada que em passa això amb un gos. Serà per això que al refugi hi ha penjat un cartell on es demana que no es jugui amb els gossos?

Després de deixar a la Lucky amb el seu amo, baixàrem cap a Vielha on vam fer un bon àpat calent al bonic restaurant-hotel “La Abuela”, d'un marcat caràcter rural. I d'aquí, tots cap a Barcelona, Berga, Girona i d'altres destins.

Com a comentari final, el grup es va portar molt bé, hi va haver bon ambient i la gent que s'estrenava en raquetes va respondre prou bé, tot i que a alguns ens faltava una mica de fons físic. Bé, és Nadal, ja se sap que aquestes dates el gimnàs acostuma a quedar una mica arraconat i el cos se'n ressent. Cal que ens posem en forma ben aviat, ja que el Campirme ens espera d'aquí a poc més d'un mes.

Text: Fran Campos

Fotos: Albert Koopman, Jordi Fontquerni, Emili Rissech