Avui és

SOBRE AQUEST BLOC

Us volem informar que des de finals del 2012 i principis del 2013, les activitats del Grup d' Alpinisme CEC que es publicaven en aquest bloc, les anem publicant internament en cròniques i fotos compartides amb altres eines de la xarxa.

No descartem en un futur tornar a publicar les nostres cròniques d' activitat en aquest bloc, però de moment deixem les aquí publicades com a mostra de les que es van fer durant aquest període que les fèiem públiques.


L'home blavós, l'alberg i els Astazou.

Gavarnie, novembre 07.

Feia estona que plorava, i tot volent dissuadir el meu plor al apropar-me, no feia sinó que singlotar més al veure el teu aspecte. Et mirava i et veia fred, ranci, d'un blavós malaltís, sense cap besllum de bellesa, impossible de tornar-t'hi a la teva frescor primitiva, on assaonaves el teu romanticisme avui amagat sota l'aspror d'un gest avergonyit, lluny de l'ànima ardent d'un dels senyors de Killough.
Plorar és fàcil ?.. em preguntes .. tant com tancar els ulls i fugir amb la pena com ho fan aquests núvols prims encongits de fred, d'un fred trencadís, inútil però, de glaçar això que sents.
Però la realitat és un altre, potser avui dia el núvols son fets d'un caràcter material, i els plors més aviat d'un conjunt de xifres que no pas d'emocions.

S'ha acabat la pluja, eixut de paraules la meva veu s'ha esvaït amb l'últim plor d'enyor veient el teu gest avergonyit, esbandit en un marc de dubtes i poques esperances, penjant del teu alberg, submís a l'obaga d'una vall de totxanes de luxe. Com es pot encalçar tant sentiment en un rètol tant groller ?
" Ici Prochainement Appartements de Standing "....

No sempre la mort acaba amb l'últim espurneig de vida....
No puc mirar !!... La runa amuntegada sense vivor, la fusta assassinada, el foc absent, desferres, tot això em produeix una desfilada de rostres, un remor de crits i planys dels que a pas lent van fer avançar la història Pirinenca fins les seves parets i els nostres murs, que fan que marxi amb nafres vives, en clar retrocés com les glaceres fidels a la mort, pel camí submergit d'una escalfor inerta a les corredisses dels udols gelats.

Et diria alguna cosa més, però encara estic plorant.
Ací dalt, on m'has dit, des dels Astazou, puc perdre l'equilibri entre el seny i la rauxa,
tancar els ulls i escodrinyar tot allò; potser aquí encara puc escoltar-ho...
".....M'agrada que em miris quan no et veig....."

L'Hôtel des Voyageurs es va cremar la nit del 27 de desembre del 2006 i amb ell una part de la història atresorada dels Pirineus, encara fumeja descurada.

" Comme les derniers rayons d'une belle âme qui s'en va ... " ( Henry Russell )

1 comentari:

Mariamh ha dit...

De vegades les muntanyes es fan més belles, per la bellesa de les paraules que les descriuen.

 
ir arriba