Circ de Pessons

Divendres 18 de Gener, a les 14:11, en Lorenzo (un dels que no ha pogut venir per falta de places) envia un correu al grup "...en aquest moment hi ha risc 4 d'allaus a la zona del Posets, segons Barrabés...", l' Emili contesta "... gràcies Lorenzo, ho estudiarem..." A les 15:14 l' Albert envia un correu "...potser si que ho hauríem de mirar..."
L' Humbert truca a l' Emili, "...m'ho he estat mirant i no ho veig clar anar fer el corredor amb aquesta previsió d'allaus, seria millor..."
Decidit. La previsió de risc d' allaus a nivell 4 fa que la sortida oficial al corredor Jean Arlaud del Posets, per el bon criteri dels vocals Humbert i Àlex, es canviï per una sortida als corredors del circ de Pessons a Andorra, on el risc és 3, baixant a 2 el dissabte, però amb molta menys neu.
Dissabte. Com sempre anem tard, la Montse fa una excursió no prevista, en cotxe, pel Vallès. Esmorzem, ja tots junts, a Puigcerdà, i ens retrobem amb en Joan que ha vingut expressament de Mallorca per aquesta sortida. Enfilem cap a Grau Roig, i a 2/4 de 12 sortim carregats amb motxilles dignes dels més forts xerpes, 7 amb esquís i 4 amb raquetes, pugem per les pistes, massa a l'esquerra, i anem a sortir 250m. més amunt del lloc on volem muntar les tendes. Baixem per un fort flanqueig, on tothom posa a prova la seva perícia amb els esquís i raquetes. Quan som al fons del circ muntem les 4 tendes. Després de menjar una mica, sortim a les 4 de la tarda cap al corredor central del Pic de Pessons. L' Emili fa 4 mesos que no surt a muntanya i encara te el genoll en precari, i abandona als 10 minuts. El altres pugen fins al primer coll i quant s'ha d'encarar l'entrada del corredor, els esquiadors baixen cap a les tendes, excepte l'Àlex que amb els raqueters Albert, Jordi i Montse, comencen a pujar per obrir traça per demà, tot avisant que, si segueixen amunt, arribaran a les 10 de la nit a tendes.
Es fa fosc, de seguida es prepara el sopar, i mentre es sopa, hi ha tertúlia muntanyenca, no fa un fred excessiu, i la xerrada és il·luminada per una lluna gairebé plena, sota un cel estelat, sense cap núvol. Es preparen les cordades i el material per demà, i a les deu tothom comença a entrar a les tendes. Volen sortir a les set del matí.
Mentre tant al corredor, l'Albert ha començat obrint traça amb neu fins a la cintura, després l'Àlex obre via fins d' amunt el ressalt, tots el gaudeixen, però els fa perdre més temps del previst. La lluna il·lumina el seu esforç, i en arribar a la cornisa, a 2/4 d'onze de la nit comencen a baixar. A 3/4 d'una son a tendes, i encara perden una hora en menjar alguna cosa i repartir material per demà.
Diumenge. A les 6 toquen els despertadors, però el primer, tarda més d'una hora a sortir de la tenda. Esmorzen i s'equipen, però no és fins la vora de 2/4 de nou que l' Isa, l' Olga, la Cristina, en Pere, en Joan, l' Humbert, ...i altre vegada l' Àlex!, comencen a pujar cap el corredor. Tots set van amb esquís.
Els altres es queden dins els sacs fent el mandrós. No hi ha pressa, avui després d'esmorzar a la vora de les 10, es recolliran 3 tendes, es reparteix el pes i es deixa el material dins de l' altra tenda, pels que estan al corredor. La resta el baixaran els quatre raquetistes. Aquests, pugen una mica cap al sol i mentre l' Albert i en Jordi s'asseguren en un pi, i fan pràctiques de top rope (o més aviat de bloc) en unes roques de poca alçada, la Montse i l' Emili s'ho miren, i tots quatre la fan petar pels descosits gaudint d'un dia esplèndit.
Mentre al corredor...
Aquí deixem que ho expliqui l' Humbert amb la contracrònica diürna que va fer a la crònica nocturna de l' Àlex, i que ens van enviar a al grup alpinisme cec:
"...Va costar despertar-se i sortir del sac, però finalment després d'esmorzar una mica i preparar tota la ferralla, els esquís, les pells i tota la parafernàlia ens vem posar en marxa seguint la traça que havíem obert tots plegats el dia anterior.
Un cop a prop del corredor vem deixar els esquís amagats i ens vem calçar els grampons. Crec que eren al voltant de les 9 del matí. El nostre lema era: "anem a aprendre". El corredor és fàcil però vem decidir fer-lo encordats tota l'estona per anar practicant el tema de cordes, seguros, reunions, ... I així va ser! Tot i que vem poder aprofitar la traça oberta pels companys de la nit (gràcies!), òbviament el fet d'anar 3 cordades va fer que triguéssim molt en fer el corredor. Però crec que tothom va tenir la oportunitat de practicar amb seguretat i disfrutant.
Al final vem acabar el corredor a les 5 de la tarda i després de picar alguna cosa per enganyar l'estómac vem començar a baixar fins a trobar els esquís. En aquest punt el sol ja s'havia amagat i es començava a fer de nit. Amb la llum de la lluna i els frontals vem baixar esquiant fins el campament. Vem tenir la gran sort de que la Montse, el Jordi, l'Albert i l'Emili ens van recollir les coses i ens van baixar 2 tendes. Moltes gràcies companys!
Des d'aquí i carregats com a mules vem continuar la baixada esquiant amb molt de compte per evitar de caure i quedar-nos enfonsats en la neu verge amb motxilles enormes.
Finalment, vem trobar les pistes d'esquí de Grau Roig i a partir d'allà, la baixada esquiant a la llum de lluna i amb frontals es va convertir en un plaer."

Els raquetistes s'han esperat al bar de l'hotel de les pistes de Grau Roig, on han menjat alguna cosa i han fet plans per a properes muntanyes. A 2/4 de nou del vespre arriben els esquiadors i ràpidament carreguen els cotxes, cansats, però contents i cap a casa. El dilluns tothom envia correus, ...cròniques, ...materials que han canviat de motxilla, ...que si teniu aquell mosquetó de pera de l'Olga... però aquesta és una altra història.

L' adéu a un amic. Diumenge. Mentre els esquiadors han pujat al corredor, i els quatre raquetistes estàn fent pràctiques a la roca, una trucada de l'Eva a l'Emili fa encongir els cors. Aquest matí ha mort en Pau després d'una cruel i llarga malaltia. No per esperada és menys dura aquesta mort. L' Eva i en Pau, companys del CEC, i de moltes sortides amb raquetes, varen deixar Barcelona i varen agafar el petit restaurant de Can Jordi d' Espinavell, on han viscut més de tres anys envoltats d'amics i de felicitat. Ara no podrem tornar a compartir el somriure d'en Pau, ni Espinavell ni nosaltres serem iguals sense el nostre amic. Però l'Eva seguirà tenint els amics al costat.


En Pau, el primer ajupit per l'esquerra, amb l'Eva dreta al seu costat

Foto: Josep Pons