Des de el llac d' Orédon

Una colla del CEC i de Trepitjamolses, varem estar els tres dies del cap de setmana del 15 d' Agost al refugi d' Orédon, a la porta del Parc National des Pirénées.

Divendres, 15. La trobada, com sempre, a l' Esport de Bellcaire, els que venim de Girona arribem primer, i després d'esmorzar, sortim cap el túnel de Bielsa, i a Fabian girem a l'esquerra per pujar la estreta carretera cap el llac d'Orédon. Amb la motxilla lleugera de pes, sortim en direcció est des de darrera el refugi, i al cap de menys d'una hora dinem a la clariana de Prade de Camou, una balconada granítica amb bona vista sobre la vall de la Neste, el Méchant, i els pics d'Estaragne. Mitja hora després arribem al coll d' Estoudou, on trobem el GR 10 que enllaça els llacs d' Aumar i de l' Oule. Des de el coll en mitja hora més som al cim del Soum de Monpelat (2.474m.) amb una vista esplèndida. Des de aquí veiem els possibles objectius pels propers dies, el Néouvielle, que volem fer diumenge, l' aresta de Cap de Long i el Pic Long, i el pic d' Estaragne que ens tapa el pic Campbielh, on anirem demà, els llacs de Cap de Long, l' Orédon als nostres peus, el d' Aubert, el d'Aumar, el de l'Oule, i altres de més petits. Ens relaxem i les digitals no s'aturen. Una hora i mitja després estem a la terrassa del refugi fent plans.

Dissabte, 16. Ahir ens varen fer esperar per sopar, però l'esmorzar és puntual a 2/4 de 7. Cinc minuts de cotxe, fins al petit pont, poc abans del Cap de Long, i enfilem la riba esquerra del torrent d' Estargne, anem cap el Campbielh.

El nostre company Francesc Chiva va portar una sortida oficial del CEC, al mateix cim, fa dos caps de setmana, però ells varen fer la ruta que voreja el llac Cap de Long pel sud, i segueix en direcció també sud, cap el Gourg de Cap de Long. És el camí que farem nosaltres de tornada.

Seguint el torrent, arribem al cim d'un ressalt (2.230m.) i girem més a l' oest, fins a la cubeta on comença una forta pujada en direcció al coll d' Estaragne. Quan som al d'amunt d'uns blocs granítics (2.570m.) deixem el camí del coll, per anar més al sud, flanquejant per una barra rocosa que salvem, i trepitgem la neu caiguda fa un parell de dies, fins a l'extrem oest de la cresta de les Cintes Blanques on comença la cresta est de l' Estaragne. Fa dues hores i mitja que em deixat el cotxe, aquí (2.840m.) fem una aturada per menjar quatre ganyips, mentre tenim sota els nostres peus la Neste de Badet, i l'estació d'esquí de Piau-Engaly. Aquí, però, alguns fem un esforç per amagar els ulls plorosos. El passat 22 de Juny en aquestes pales de neu que porten cap el cim, un desgraciat accident ens va deixar per sempre sense la companyia de la nostra amiga Úrsula Willius.

En mitja hora som al cim del Pic d'Estaragne (3.006m.) on pugem per la cara nord deixant la cresta a la nostra esquerra. Al cim bufa un fort vent, el dia s'ha anat tapant, i hi estem poca estona, tenim el Campbielh davant nostre cap el sud, i darrera seu tota la serralada pirinenca, la Munia, el Mont Perdut, la Brecha de Rolan, el Tallón,... darrera nostra, al nord, el Midi de Bigorra. Baixem ràpidament cap el petit coll (2.922m.) i de seguida tornem a pujar, primer per una tartera, fins arribar a l'aresta on pugem per unes grans plaques granítiques, llises, d' uns 35º, però on les botes s'agafen bé. Arribem a la fàcil cresta nord que ens porta sense gairebé desnivell fins al cim del Campbielh, 3.173m. Fa poc menys de quatre hores que hem començat l'ascensió.

Comença a caure neu granulada, i el vent ens fa fer les fotos ràpidament. Neva, i la baixada per la tartera oest, i després en direcció nord, es fa ràpida deixant que les pedres llisquin sota les botes. Quant ja hem baixat una hora la neu és pluja, i al cap de poc, fa una pausa que ens permet dinar. Un altre ruixat ens fa plegar veles, i ens anem distanciant uns dels altres, en la interminable baixada. Poc abans d' arribar a llac de Cap de Long el camí gira a l'est, i segueix a mitja alçada, vorejant el llac. Ha sortit el sol i ens acompanyarà en el cansat camí fins a la presa. Quan en Ramon, en Jordi, i l'Emili arriben les cerveses dels altres companys ja estan a mitja copa. Descansem una estona al sol.

Al cap d'una estona, al refugi hi han curses per la dutxa. Durant el sopar canviem de plans, demà no farem el Néouvielle. La previsió del temps es complica cap el migdia, a més estem cansats i no volem tornar molt tard cap a casa. En Xavi i la Dolors estudien la guia, i proposen una bona alternativa més curta: la cresta i el pic de Héche-Castet (2.549m.)

Diumenge, 17. Després d'esmorzar i recollir tot l'equip, agafem el cotxe fins a l' aparcament del llac d' Aubert. La Mariona i en Ramon es queden a fer una volta pel llac i reposar. La Dolors, en Xavi, en Jaume, en Jordi i l' Emili, agafem el camí que porta cap el Néouvielle i al cap de un quart d'hora el deixem per seguir cap el sud. Pugem pel mig de grans blocs de granit, seguint unes marques i alguna fita. Al cap de poc més d'una hora, som al Pas del Gat (2.465m.), tenim el Cap de Long als peus, on veiem el camí de tornada que varem fer ahir. A la nostra dreta la Cresta des Laquettes que porta fins el Ramoun i el Néouvielle, a l'esquerra la cresta que porta fins al Pic de Héche-Castet. Comencem a pujar seguint unes fites disperses, i enfilem la cresta pel full de l'aresta. Error. La cresta es complica, i no portem corda, ni equipament suficient. Després, ja a casa, mirant una ressenya, sabrem que les fites que hem perdut anaven més avall de l'aresta : "... a partir du col, s'élever vers le sud-est puis descendre un peu sur la gauche pour éviter les premiers ressauts. Emprunter des banquettes ascendantes pour rejoindre la crête et poursuivre sans difficulté jusqu'à de gros blocs que l'on contourne par le flanc nord. Brèche, le sommet est à deux minutes."
Tornem al coll del Pas del Gat, i esmorzem plàcidament, sota un sol que agraïm. Desfem el camí que hem fet per la pujada, pel mig dels grans blocs, i arribem aviat a la presa de l'Aubert.

De tornada cap a casa plou i fa sol, però no hi han bruixes que es pentinin. Tenim cinc hores fins a Girona, ens parem a dinar a Alfarràs. No hi tornarem. Ens acomiadem sabent que ens esperen altres muntanyes, i les volem fer junts.

Fotos: Mariona Chavarria, Dolors Gurri, Xavier Oliveres, i Jaume Angelats.