Sempre una mica més amunt.

Crònica d'una ascensió al Muztagh Ata (7.546m)
Juliol, 2008
La gent a qui ens agrada fer muntanya tenim sempre l’impuls de pujar una mica més amunt. De fet, l’alpinisme no es basa, precisament, en el fet d’anar pujant fins que s’acaba la muntanya? L’alçada esdevé un repte que volem superar. Tothom té els seus límits de referència en funció de la seva aspiració, ambició, entrenament, experiència, possibilitats, etc.
En la vida muntanyenca, molta gent experimenta un creixement gradual que comença als Pirineus amb els cims de 3.000m., passant posteriorment als Alps que sobrepassen còmodament els 4.000m. i amb graus de dificultat superiors. I després? Després vénen pics de 5.000m. i 6.000m. als Andes, al Caucas o a l’Himalaia. Però arriba un moment que volem anar més amunt encara i volem provar un 7.000m., potser com anticipi de quelcom encara més atrevit, un 8.000m.?
En aquesta situació ens vàrem trobar un grup de 4 amics. Amb quin 7.000 ens aventuràvem? I vàrem decidir-nos pel Muztagh Ata de 7.546 metres d’alçada.
Muztagh Ata vol dir “pare de la muntanya de gel” en Kirguís, la llengua parlada per aquesta minoria del Xinjiang (la majoria en la regió és la Uigur), totalment a l’oest de la Xina, ben a prop de la frontera amb Pakistan, Afganistan i el mateix Kirguistan independent.
Com se’ns va ocórrer la idea de triar el Muztagh Ata? Hagués pogut ser una altra muntanya però el “Muzta”, com es coneix col·loquialment parlant, té diverses virtuts:
- La primera: és un “set mil”, un “set mil cinc-cents” per ser més exactes, i això a ulls d’un alpinista com nosaltres vol dir “paraules majors”, repte i respecte alhora. Però un “set mil”, en definitiva. Tots nosaltres ja havíem estat a muntanyes de 6.000 metres.
- Segona: és un “set mil” amb fama de “fàcil” o, més ben dit, té una bona relació alçada-dificultat, perquè de fàcil, a aquestes alçades, res de res. La muntanya no ofereix complicacions tècniques, és força arrodonida. La seva dificultat rau més en l’alçada en sí que en el pendent o els passos complicats.
- Tercera: és una muntanya bonica, tan de lluny com de prop, que acompanya l’alpinista amb la seva bellesa i les seves excel·lents panoràmiques a cada camp. Contràriament a altres muntanyes no està envoltada d’un mar inacabable de cims nevats sinó de valls i llacs habitats.
- Quarta: és relativament assequible en termes geogràfics, econòmics, humans, etc.
- Cinquena: jo ja hi vaig ser el 2003 amb l’Emili i altra gent. No vàrem fer cim per ben poquet però em conec bé la muntanya com per preparar millor aquesta expedició.
- Sisena: per què donar-li més voltes? Si no hagués estat aquesta hagués estat una altra. La qüestió era fer un “set mil”. Els “vuit mil” queden massa inabastables per uns mortals com nosaltres.
La pregunta que em feia abans d’anar-hi: estic jo preparat per un repte com aquest? Només hi havia una manera de saber-ho: anant-hi. I hi vaig anar.
El pic, una immensa massa de neu bastant aplanada per un dels seus vessants invita a pujar-la amb un total de 3 camps d’alçada a més d’un camp base en el que trobes certes comoditats i condicions per preparar-te. Cal, això sí, preveure un mínim de tres setmanes per fer el fet, aproximació a part, el que fa un total de 4 setmanes. Els mesos més indicats són el juliol i l’agost.
Arribar al seu peu ja és tota una travessia: es vola a Bishkek, capital del Kirguistan, en dos dies per unes carreteres infernals et plantes a la frontera amb Xina, a 3.700 m d’alçada i d’allà a Kashgar, capital del Xinjiang. Per entendre’ns, és la part musulmana de la Xina on els xinesos que hi viuen (uigurs, kirguisos, etc.) no són com els “xinos” que coneixem (els Han per a més detalls). De Kashgar s’arriba en 4 hores al llac Kara o, més ben dit Karakul (sona una mica lleig, no?) en llengua Kirguís. El Muztagh Ata s’aixeca imponent sobre el llac on s’hi reflecteix. I del llac al camp base a peu. Això sí, els 200 quilos de material i menjar que portem viatgen a lloms de quatre camells, sí, sí, els de dues “txepes”. En total són 4 dies de Bishkek al Camp Base del Muztagh Ata.
Com és un camp base? Cal imaginar un terreny ple de pedres fruit d’alguna morrena glaciar (el de l’Everest nepalí es troba directament sobre el gel del glaciar!), quatre herbetes que sobreviuen com poden, un rierol per recollir l’aigua i poc més. Tot plegat un paisatge “dur” en els dos sentits del terme. Com que l’entorn és semi-desèrtic, ni un miserable matoll i molta pols, sobretot quan bufa el vent fred. Estem a 4.450 m.
Allà instal·lem les nostres tendes: les petites per dormir (normalment una per a dues persones) i una de ben gran però ben desmanegada que ens fa de menjador, sala d’estar, sala de material, etc. Tenim llum de generador un parell d’hores a la nit. El 2003 era de fanalet de gas. Coneixem el responsable de l’agència (l’Adil) que hem contractat, que està amb i per nosaltres al camp base. Tant ell com el cuiner (Mashad) que ens delita amb els seus plats, són uigurs en un mar de kirguisos.
El dia següent d’arribar ens posem en acció i ja fem una lenta pujada al Camp 1 (5.400m.) per començar la nostra aclimatació i portar menjar i material cap amunt. Triguem 5.45 hores en pujar els 950 metres de desnivell i 1.30 per baixar. Al C1 instal·lem dues tendes sobre pedres. El camp es troba sense neu, ben bé al límit d’on comença aquesta i, per tant, encara podem recollir una mica d’aigua del desgel. Ja no hi ha terra, les piquetes de la tenda serveixen de ben poc, lliguem els vents de la tenda a pedres grosses. Degut als efectes de l’alçada triguem dues hores per fer el que en una situació normal, en trigaríem mitja. Aquí, el vent pot bufar fort, el temps és molt clar i solejat, massa!! (ens hem de tapar bé i posar-nos cremes per protegir-nos de les cremades solars), però al vespre, quan el sol es pon, el fred castiga de valent.
Aquests primers dies qui més qui menys acostuma a patir mal de cap degut a l’alçada. Jo, per sort, me n’escapo: no en tindré gens en tota l’expedició. A canvi, tinc altres símptomes del mal d’alçada també molt freqüents en els expedicionaris: dificultat en respirar al caminar (qui no!!), fort insomni, pèrdua de la gana, etc.
L’endemà repetim exactament la mateixa operació: pujada del CB al C1 i tornar al CB. Per a l’aclimatació es recomana dormir sempre més baix del màxim assolit durant el dia. O sigui, pujar amunt però baixar a dormir avall. Aquesta segona vegada seguim pujant amb un pas molt regular i voluntàriament lent però ja ho fem en 4.45 hores.
El quart dia descansem al CB. L’aprofitem per dutxar-nos, rentar roba, menjar bé, llegir, jugar a cartes, petar la xerrada, revisar material, fer i refer llistes del que hem de pujar, visitar altres expedicions, descansar, etc.
El cinquè dia, amb l’ajuda d’uns burrets que pugen una part important del pes (4$ el quilogram), ens plantem de nou al camp 1 on hi passarem, ara sí, la nostra primera nit. Han estat un xic més 4 hores de caminar. Ens adonem que l’aigua del desgel ha malmès lleugerament les nostres tendes. Ens passem una bona estona canalitzant-la lluny de les tendes. De pas en recollim abans no geli. Finalment ens decidim a entrar a la tenda i fer el sopar abans no es faci fosc: avui el menú consta d’una sopa instantània de sobre, una sopa-pasta xinesa, una llauna de paté de foie-gras (altres vegades serà embotit, salsitxes o tonyina) amb galetes de pa, unes galetes amb infusió d’herbes per facilitar la son per postres. Podria ser pitjor, no?
La nit serà la gran prova: estem ben aclimatats a l’alçada? Estem a 5.400 m. Hem pujat 950 metres de desnivell. Si ens agafa mal de cap, que seria el més normal, o algun altre símptoma com respiració accelerada, taquicàrdia, etc. és que cal més temps d’aclimatació. La sort és que baixant tots els mals desapareixen.
Passo la primera nit i... res de res. Em trobo bé. Els meus companys també, amb algun mal de cap de rigor. Això sí, la nit es fa dura a nivell de cuinar dins la tenda amb el fogonet penjat de la creueta central. I això que només estem al C1!
Fa 5 anys a aquesta mateixa alçada va començar a nevar fort. Quina mala sort! Tota la tarda i nit nevant. El que era un C1 sobre roques es converteix aleshores, i cada dia més, en un panorama blanc amb un gruix creixent de neu proper al pam. No fa gaire més fred, contràriament al que pensa molta gent, senzillament és una qüestió d’incomoditat i sobretot això comporta que el cel està sovint ennuvolat i gris. Ja no es disposa d’aigua i cal fondre’n. Aquesta va ser la tònica fa 5 anys: nevada diària, neu tova per caminar, cel tapat, fred creixent.
Procurem acostumar-nos, cadascú a la seva manera, als efectes de l’alçada, fer-nos a la idea que cada cop costarà més tot i estar preparats per la segona fase.
L’endemà, sisè dia, esmorzem (pa amb tomàquet i somaia de Ponts, llet amb te o cacao i galetes, cereals optatius) i preparem les coses per pujar. Dins la tenda, entre l’alçada i el poc espai, tot es fa molt lentament. Ara ja trepitgem neu, calen grampons i pals. La primera part és un llom que es puja en ziga-zaga fins un replà. A l’esquerra comencen més lloms que pugen i pugen però es fan bé. Pel camí hi ha alguna petita esquerda i una corda fixa bastant inútil. Un company té massa mal de cap i fa mitja volta. La resta ens repartim la seva càrrega i seguim. A partir d’ara comença la part més bonica de tota la muntanya: immensos seracs entre els que cal passar, esquerdes ara més grans i un llarg i fort pendent que es puja millor agafant-se a la corda fixa que hi ha instal·lada. El pendent és de 45º-50º i es puja bé amb els grampons però una caiguda seria fatal per l’enorme crevasse que ens espera a baix. A mitja corda ens creuem amb uns homes que baixen una persona en un sac de dormir a modus de trineu. Després d’un primer ensurt sembla ser que “només” pateix ceguera degut a la neu. Arribem al C2 després de pujar 700 metres de desnivell en 5.15 hores. Som a 6.100m. Muntem la tenda, deixem material, menjar i gas. La vista sobre la vall és espectacular. Estem cansats, reposem una estona i baixem. Parem al C1 per fer un canvi de botes (de les de neu a les cletes) i arribem al CB.
Els dies següents repetim l’estratègia: un dia de descans al CB. Un altre de pujada al C1 on hi passem la nit. L’endemà pugem al C2, una agradable i acollidora esplanada sobre la neu (a partir d’ara ni una roca) on hi passem la nit per primer cop. Uns portejadors ens ajuden amb el pes (10$ el quilogram). Hem trigat més de 7 hores i estem bastant cansats. Dins la tenda estem a 8ºC. A fora no vull ni pensar-ho. Repetim la cerimònia de fer el sopar però ara costa més fer-ho tot. Aquí, la cosa es comença a complicar una mica. Era d’esperar: més fatiga, més dificultat en realitzar qualsevol esforç, menys presència d’oxigen i, sobretot, una certa pèrdua de gana que fa que acabes menjant perquè ho has de fer sense tenir-ne ben bé les ganes.
Toca fer el mateix que vàrem fer amb la instal·lació dels camps 1 i 2: sortim de bon matí del C2 on costa llevar-se en una tenda plena de gebre interior, esmorzar, vestir-se, recollir-ho tot i sortir. La neu ens obliga a portar raquetes. Altra gent puja amb esquís. Costa caminar per la manca d’oxigen. El terreny, en canvi, va pujant suaument. Triguem 6 hores per fer els 530 metres que ens separen del C3 a 6.630m. La documentació que portem diu que el C3 està a 6.900m. Preguntem a uns iranians: més a dalt no hi ha cap tenda. Fa 5 anys ens vàrem instal·lar més amunt. Decidim quedar-nos a 6.630m.... una decisió estratègica que ens costarà car més endavant. Al C3 hi arribo molt menys cansat que fa 5 anys. Aleshores em vaig extenuar fent la plataforma a la neu per a la tenda dels companys.
Al C3 ja estem a la màxima alçada abans de fer cim però el nostre programa d’aclimatació ens fa baixar fins al CB per agafar forces abans de l’atac final. M’entren dubtes: a només un tram del cim, avui, que em trobo tan bé, he de baixar tan avall? I si demà fes un esforç i intentem el cim? És molt temptador, però finalment guanya el seny sobre l’impuls. Baixem directament fins el CB tot passant pels camps 1 i 2. Arribem molt cansats però contents. Tenim tots els camps equipats: tendes, menjar, gas i material a tots 3 camps.
Tot a punt per l’assalt final.
Ja portem 10 dies des que vàrem arribar al CB. Ara hi descansarem 2 dies més. El temps (importantíssim!) s’ha espatllat en aquests darrers dies al CB. Hi ha nevat i tot. El vent ara bufa fort i plou de nit. Al CB fa 10ºC dins la tenda. Fem el golfo els dos dies. Tenim totes les esperances i il·lusions intactes. El mal de cap ja ha remès bastant en els meus companys.
Arriba el gran dia i emprenem de nou la pujada ja familiar al C1. Res de nou si no és que el temps ha empitjorat. Seguim cap al C2 creuant de nou la part més fotogènica de tota l’ascensió. Pel camí ens plou, neva i venta però seguim amunt. En arribar al C2 constatem que algú (un portejador?) ha passat el dia a la nostra tenda, deixant-hi brutícia i, el pitjor, a causa de la temperatura del seu cos durant tot un dia, un gran enfonsament en el terra de neu. Ha calgut desmuntar la tenda i reomplir el forat de neu. Era més fàcil que fer una nova plataforma. Això ha augmentat el nostre cansament. La nit és dura pel fred, la manca d’oxigen i l’esforç que hem de fer. A la tenda estem a 0ºC. Aquí ja cal fondre tota la neu que hem de beure i obtenir aigua (en cal molta per evitar la deshidratació i el mal d’alçada). És un procediment lent i fatigós, però imprescindible. A més cal vetllar perquè no es congelin les cantimplores i posar-les entre nosaltres o dins el sac.
L’endemà, la pujada al C3 ha estat, per a tots, més cansada que el primer cop. No ens expliquem perquè, hauria de ser al revés. Ara ja no hi portejadors ni burrets que t’ajudin. I el pes es fa notar. La manca d’oxigen, evidentment, no ajuda. La nit passa bé tot i que hem de combatre l’insomni amb l’ajut de pastilles. El fred mesurat a l’exterior de la tenda baixa a –13 Cº a la matinada. A dins estem a 0ºC. Sort del sac que em va deixar l’Emili. A dins s’hi està ben calentet. El lloc és preciós però ara el fred és massa fort com per estar contemplant gaire el paisatge.
El 2003 les coses estaven pitjor. Escrivia: “Un cop tots instal·lats i amb el dia ben tapat i nevant, intentem menjar alguna cosa. No tenim gens de gana i acabem endrapant quelcom per pura auto-disciplina. A sobre passem hores fonent neu per a tothom. L’aigua és indispensable. Anoto en el diari: “tot i estar ben tocats, cansats, fatigats, destrossats, mal beguts i mal menjats (per pèrdua de gana més que res), ens disposem demà –sense gaires ànims- a sortir cap el cim”. La nit és dura. Dins la tenda el termòmetre indica –10 Cº. Fora deu fer –20 Cº ben bé”.
Enguany estem millor però certament tots tocats pels efectes de l’alçada i el cansament. El nostre C3, així com el de tothom, està a 6.630m. quan hauria d’estar a 6.900m. Això vol dir que demà tenim 900 metres de desnivell fins el cim en comptes dels 650 suposats. Els ànims no estan precisament gaire bé.
17 de juliol: avui és el gran dia tan esperat després de pràcticament un any de preparació. Serem capaços de fer cim? Tot anirà prou bé? Certament el temps i el cansament acumulat aquests dies ha fet minvar la moral de victòria. Tot i així, sortirem amunt. No tenim gaires més opcions. Superada la nit intentem sortir d’hora. Repetir la rutina matinal és un calvari. Fora fa fred i no invita a sortir, però cal fer-ho. Un dels companys es troba malament i ja no surt de la tenda. Els altres 3 enfilem amunt, molt a poc a poc. Cada cop el preu que es paga per caminar és més elevat en patiment i esforç. La neu acumulada ens complica la vida. Sort que portem raquetes. El vent bufa molt de costat i aixeca la neu que tapa ràpidament la traça. Cal obrir-la de nou. I cadascú va al seu ritme. A aquestes alçades ningú espera ningú. La pujada és molt lenta. Arribo a fer unes 25-40 passes d’una tirada i aleshores paro per agafar forces, camino de nou, m’aturo, etc. i així passen les hores, més ràpides que els metres. En alguns casos el taló de la bota no sobrepassa ni la punta de l’altra bota.
El vent em complica la pujada: fred, neu volant i tapant petjades, visió limitada, ... Al cap d’una bona estona perdo de vista la gent del davant meu, i tampoc veig gaire bé la gent del darrera. Camino i camino, cada cop amb més dificultats. L’any 2003 crec haver arribat als 7.400m. abans de fer mitja volta.
Miro l’altímetre i veig que passa dels 7.000 metres. Estic content de veure aquesta xifra. Segueixo amunt. El dia està molt tapat, el cansament és extrem, el ritme cada cop es fa més lent, les recuperacions cada cop més llargues. Arribo als 7.135m, em queda poca distància però representa masses hores de pujada que no em veig amb cor d’aguantar.
Aleshores prenc la trista decisió: no puc més i torno enrere. En aquest moment no sento frustració (tampoc la sentiré més tard) sinó alliberament per la baixada. He fet el que he pogut. He arribat al màxim de les meves forces. He sobrepassat, un cop més, els 7.000 metres d’alçada. Em dono per molt content. En girar cua em trobo un dels companys. Esperem i baixa el que anava primer: tampoc ha pogut fer cim tot i trobar-se molt a prop. Tots tres estem bé i contents. Això és important. Baixem cap a les tendes. Dos dormim al C3. Un tercer decideix baixar al C2.
L’endemà recollim tot i baixem al C2 on teníem emparaulats uns portejadors que ens alleugeraven la baixada. En dos dies ja som al CB.
Un cop tot ha passat ve el moment de les preguntes i les reflexions. Val la pena tant patiment per una muntanya? Ens hem de sentit frustrats per no haver fet el cim? Hem de saber renunciar a aquestes alçades després de dos intents fallits al Muztagh Ata? Alguna cosa ha fallat (entrenament, aclimatació, material, alimentació, etc.)?
I les respostes no es fan esperar: i tant que val la pena intentar-ho! Val la pena viure tot el procés d’una expedició. Realment el cim en si no és el més important. I una conclusió final: potser si haguéssim anat amb esquís, el temps hagués estat millor i haguéssim muntat el C3 a 6.900m. haguéssim pogut fer el cim Considerem que la nostra preparació era bona, l’aclimatació també, etc.

Seguirem fent muntanya...

Text: David Roselló i Cerezuela
Fotos: Anton Hansen