El Couloir de Gaube. Una història de trobades i retrobaments.

Així va ser com va succeir, o no!... però així us ho explicarem.

L'Àlex va publicar al fòrum el següent missatge:
"Ofereixo cordada, zona Vignemale ....en lloc ben distribuït i recollit, menut i bufó, bones vistes i tot seminou ... dia de sortida a convenir "
- Indubtablement, amb moltes possibilitats, oi? - li preguntava tot fent-li una palmellada a l'esquena, esperonant la seva sortida al tercer llarg - El Gaube!, seminou?...
- No et preocupis collons, només cal picar-ne unes quantes pedrotes gelades! - pregonava un Àlex sense censura verbal al final del llarg.
- Unes quantes pedrotes ens plantaran a sobre per imprudents i no esperar temps bo i seré - li vaig botzinar.
D'allò fa dos mesos; a Les formes du chaos, certament ens vàrem ficar sense saber ben bé com, sota una llosa, la llosa lapidària de l'espera; i no va ser fins el divendres tretze de Març que, amb la fermesa dictada per un jutge la bonança ens alliberà...
... En resum, deixàvem la ciutat en partida de plaure ben entrada la tarda, i els tres, sense haver-ne llançat més que un bon plat de pasta amb amanida, postres i cafetó en una resplendent àrea pique-nique de l'A-61, arribàvem a Pont d'Espanya embolicats en l'endormiscada fatiga d'una pròfuga matinada.
- Els tres ? - us preguntareu.
- ... i són les tres! - va dir una veu femenina amb accent temporal.
- Uf, que tard! - vaig pensar - sort que amb la Montse unida a nosaltres com a directora, tot es detalla amb compte ràpid, eficaç i penetrant; al cap de cinc minuts el guió estava escrit, els papers assignats, el testament firmat i, la conversa aferrada en monòleg a la seva llengua, més viva encara que la tinya. - per allò de ... múscul que no s'usa es queda feble.
Conversa, que al migdia següent després de badalls entusiasmats, es deixava portar per un típic camí de ziga-zagues al bosc; allà, el boix podia ensenyorir-se solitari i tranquil en el blanc espurneig d'una neu que desplegava un horitzó de turments i retorts, de pins caiguts encara sense podrir; era un paisatge transportat del murmuri al crit rúfol per un mateix vent traïdor, sense actes d'heroisme, tan sols un jove pi mostrava un punt de burla imprudent enfilat per l'atzar sobre un mullader gelat.
Els últims branquillons, convertits en fragments malenconiosos, desapareixien en una gran prada de pastures blanques - que condueix i domina al llac de Gaube - on la temperatura primaveral i un bloc erràtic famolenc de neu, sobresortint amb una horitzontalitat meravellosa, convidaven a fer un alè i contemplar allò que fins i tot quan és buit sembla ple de vida.
Ningú que hagi estat allà, encaixat entre muntanyes nevades ho haurà oblidat; fins i tot el poeta clandestí enaltit per la necessitat expressiva, hauria suposat una vida cenyida a un repòs absolut, en vorells sense llum o en la calma glacial de les seves aigües estimades... però la calor, segellava les nostres samarretes a l'esquena i feia que el nostre primer pensament fos únicament el d'hidratar-nos.
- Qui té l'aigua?... Montse? - va preguntar l'Àlex forçant la seva veu en despullar-se de la motxilla i la seva pesadesa.
- Com de costum! - vaig contestar mentre em recolzava.
Sense deixar anar paraula, ens va apropar l'ampolla. Durant tot el temps que va durar una estèril discussió sobre vessant, vessar i besar, va romandre dempeus, callada, oculta sota gest petarell i mirada ardida; en ella, els estímuls sublims de la muntanya esclataven ardents en constant excitació, trencant amb tal càlida enyorança aquell gèlid silenci.
- És massa complicat per ser explicat amb paraules - va dir sanglotant - m'apassiona donar nom a les muntanyes, i ara feia tant de temps...
Enrere quedava per fi una angoixa emmarcada ja en l'oblit. El seu pas ferm, s'havia desembolicat d'aquella coixesa, d'aquella articulació estratificada de laments, per retrobar-se conjuntament en un anhel que semblava recòndit en el temps.
- Nois!... en resposta a la vostra pregunta, aquest és el camí natural! - assenyalant en gest orientatiu cap al llac.
- Hum!... hum! - vaig dir alternant un to de veu commocionat mentre les arrugues envaïen el front de l'Àlex.
I és que d'alguna manera els tres ho desitjàvem.
Ni una fortificació medieval n'aguantaria tant! - sospirava la Montse - quan el gel semblava a punt d'abandonar-nos.
L'Àlex - endinsat en aquest micro univers polar, en l'últim respir de la seva vida - s'esforçava per mantenir una distància de seguretat entre ambdós, i verificava contínuament que els tancaments de la seva motxilla romanguessin oberts; i jo, amb cap alçat, ignorant els moviments fluídics sota els meus peus, intentava combatre la meva avorrida existència diària amb preguntes transcendentals sobre la humanitat de les truites.
- I on dormen a l'hivern? - vaig insistir a preguntar.
- Dormen a cinquanta metres, en la profunditat més fosca i tenebrosa del llac, i s'alimenten dels excursionistes insensats que el creuen a boca de primavera - va respondre Jean Thomas.
- Apa! apa, noi, potser que afluixis!, abans les truites i truitos del Gaube es deixaven pescar - li vaig dir.
Jean Thomas és el guarda del refugi des Oulettes, un tipus amable que dota d'art l'esmorzar amb llet i cereals, i una nota al costat del bol de la confitura. Ens explicava aquesta història mentre ens acompanyava a la nostra habitació.
- Ningú en sa seny travessaria el llac a hores d'ara, més pel que veig, vostès són uns joves desesperats i sense res per perdre; et voilà!, c'est le Vignemale!... bien, la nouvelle Vignemale, après la réforme faite il fa quatre ans - exclamava Jean amb la fluidesa orgullosa de la seva llengua.
- Excusi-moi, el catàleg diu que és l'habitació amb millor vistes - va dir una innocent veu femenina.
- Désolé madame - va contestar suaument Jean - Quan la neu fongui i es puguin obrir les finestres!
- Això, això, la neu!... Com està la neu del corredor? - va concloure l'Àlex.
- Fabuleux, formidable, fantastique, super!... potser encara no hagi pujat ningú, pardon!- respon Jean.
Llavors, dirigint la seva mirada cap a la finestra amb picada d'ull burleta i jocosa, ens va oferir uns prismàtics apareguts del no res, i tot just en uns segons contemplàvem emocionats l'ombra del couloir des de la terrassa del refugi; de fet, quan l'esforç convida al llac a sumir-se en la profunditat de la vall, el llarg de foscor apareix empetitit damunt un llenç a la distància, destacant sobre un marc protector de pedra, neu i gel. Però és ara, quan s'ofereix amb major majestat i exercita la seva habilitat per captar el joc de la llum, amb pinzellades suaus i angulades, matisades una després d'una altra, com els moviments més lluminosos que hagi pintat mai els somnis de l'escalada.
Una hora després, aquest museu natural es contagiava dels tons foscos i la Montse del son crepitant proporcionat per una estufa de ferro vella, la qual deixava escapar un tènue fil de fum blanc; a través d'ell, mentre caldejava els meus temors més primitius, observava com l'Àlex exposava els seus impulsos nerviosos desordenats per tots els racons del refugi, ocupat ja majoritàriament per esquiadors navarresos, bascos i basques. Lentament els cossos entraven en calor, l'Àlex continuava desemparat, i el fil blanquinós es convertia en una espessa cortina de fum moguda per l'alè de la raspera i la tos diversa, alertant conjuntament amb el so del taloneig al propietari d'un mitjó sofisticadament brut, que l'escalfeta feia hidròfuga la seva peça fabricada amb les tècniques més precises.
- No us preocupeu, he portat un altre parell... i net! - vaig dir alegrement mentre remullava el mitjó e instal·lava el fogonet en un ambient dens de fum i preocupacions.
- Vigila no cremis el sopar!.. quina fumarola has aixecat - grunyia amb aire hostil la Montse.
En pocs minuts, la màquina perfecta del cuiner ho esquitxava tot de tomàquet bullent; em vaig disposar a vessar-lo sobre la pasta que prèviament havíem cuit a l'aparcament, escarrassant-me en eliminar aquella negror provocada per l'excés d'ebullició, ja que no es permetien més errors.
- Guaita aquest sopar! - deia la Montse llepant-se els llambrots - fa bona pinta !
- Bona, molt bona - vaig dir - El mitjó en qüestió ha guarnit amb toc fi de perfum parmesà la bolonyesa. - Així ha de ser! -va poetitzar l'Àlex.
... a mica que hem tingut,
dels baixos, alta cuina hem fotut! ...
Fins llavors ens havíem comportat, però sense més vacil·lació, començàvem el nostre suculent sopar à trois acompanyant-lo amb un espectacle distintiu de la nostra personalitat. Sobre unes estovalles a quadres blancs de pols fresca i profunda ansietat, els nostres dits moribunds es precipitaven en schuss tripaire descontrolat sobre els pendents d'una carmanyola que oferia pasta primavera i cornises tomaqueres a punt d'esfondrar-se, dibuixant traces en l'aire, que no perdien ni un àpex de vivacitat, ni tan sols en els pendents més ombrejats; oferíem un autèntic espectacle demostratiu tècnic-pràctic de descens modern trinxeraire, que va finalitzar en escassos instants - o això ens va semblar.- Era desesperadament esgotador glisser le dîner amb tal ímpetu i veure la gana a la cara dels teus partenaires. No teniem ni tripa ni moca, per això vàrem decidir entremesclar-nos amb el tumult olorós a lasanya i sopeta de verdures procedent dels estesos remuntadors, on la nostra poderosa vitalitat insaciable no va tardar a festejar l'adquisició d'un fantàstic forfet gastronòmic.
Havíem assolit la sacietat, i no vàrem mirar prim, per això la situació requeria una regressió al comportament civilitzat. Així que en una maniobra pròpia d'homínids, fent ganyotes descalços, tornàvem al costat de l'estufa per veure com una gran part de la tarda es consumia agrupats al seu voltant. Res no semblava capaç d'agitar aquell aire calent i reconfortant que assetjava la nostra digestió, recordant-nos que és en llocs tan soferts com aquest, on un pot trobar a faltar les comoditats d'un bon bivac.
Aquella situació, tanmateix, semblava provocar malestar a l'Àlex, que per aquells moments atenia els interessos de la resta de cordades i els seus propis. Les xancletes del refugi li donaven aparença d'alpinista desnonat, però era el seu pas nerviós el que denotava motius de preocupació.
L'ambient es va tranquil·litzar per moments; la dringadissa de la vaixella de porcellana xinesa pròpia de qualsevol refugi, ressonava ja només entorn de la cuina, a certa distància de nosaltres.
Un dels guardes va venir a refugiar-se del fred just a l'altre extrem del banc on romaníem asseguts. A una mà agafava una tassa de te o beuratge i una fusta amb forma de falca.
- Després de tot - va dir - ¿Quin benefici obtindràs demà al matí en arribar a dalt, si has perdut el teu mitjó?
- Eren tan diferents l'un de l'altre, tard o d'hora havia de succeir. Em vaig despistar... la culpa és de les truites! - vaig respondre
- Ara tens un mitjó guacho; en el significat dels somnis, diuen que treure-se'ls o perdre'ls és desig de canvi en les activitats futures.
- Oh, sí - vaig dir - donades les circumstàncies, l'estat nerviós del meu company em fa pensar en un canvi de cordada.
- Ho veus, he encertat!; el meu nom és Philippe - ens va dir mentre calçava l'estufa amb la fusta tasconada - aquest rovell tort de xemeneia ha fet molta fumera, oi? - a tort i a dret vam respondre també amb petits riures - sóc periodista i escric articles relacionats amb el muntanyisme. Al tiro estic immers en l'elaboració d'un llibre sobre el refugi.
- A dir veritat, vam creure que eres un dels guardes en veure't col·laborar en les tasques del refu - va respondre la Montse.
- Ah si! - va dir - harta tarea... és el meu senyal d'agraïment cap a Jean, encara que també un procediment més per apropar-me a la vida en l'interior.
- I demà t'aproparàs al Gaube ? - va preguntar un Àlex eixerit trobant un seient davant nostre.
- Hola!, quina revolució d'home!... ja estàs més tranquil ? - va preguntar sense esperar resposta - no és la meva intenció augmentar els vostres nervis, però es diu del Gaube, que la seva molsa creix de forma constant al cementiri de Gavarnie - mirant-nos amb serietat va callar i una por compacta es va apoderar en silenci de l'estança; després va afegir - encara que sembla fer-ho únicament en cortesia entre els grans pioners del Pirineu; el meu cor té suficient amb aquestes paraules dites per accelerar-se; en qüestions muntanyenques sóc molt poc conservador de la por, em conformo amb riure, cantar sobre algun cerro. - va dir Philippe senzillament.
- "Guacho, al tiro, harta, cerro "... On vas aprendre castellà ? - va preguntar l'Àlex ple d'interès.
- Vaig estar sis anys a Sud-amèrica, Perú, Bolívia, Xile - va aclarir Philippe...
Durant les hores següents, enfonsat en una alegria profundament ferotge per un penetrant enamorament sobtat a l'ànima muntanyenca, els seus ulls van brillar d'emoció. Ni el fred humit del dormitori havia pogut donar bon compte d'allò. Ni el somni més radiant exigia tant somriure .
La seva cara traslluïa encara tota l'enèrgica alegria en arribar a la taula on Jean disposava els esmorzars. L'Àlex s'havia reunit durant la nit, amb el record i el grat de la seva terra, amb el desig àvid i aventurer dels cerros del seu país.
- Estic pletòric, animat! - va comentar amb veu lleganyosa - Ens pengem ja el material ?
- Primer, esmorzarem; després ja veurem...
- Bé! .. jo començaré pel material si no és molestía..
Instal·lat en una raconada del menjador, la meva cara acusava encara els senyals del duvet. Eren les dues del matí i el darrer son imaginari es cuidava de mantenir-me amb aspecte derrotat i desfet, mentre m'entretenia amb una dur banc en afany per fer-ho llitera; més per còmode que fos, les bocades no em passaven del coll i m'allunyaven de tal insistència. - I això ve, perquè les puces del pensament em van tenir despert en aquesta curta nit, ...cony!
- Puces, truites .. si us plau, menja quelcom... sembles necessitar-ho! - va dir l'Àlex mentre un remor de passos s'advertia als dormitoris pel cruixir de la fusta.
- Somnio amb muntanyes de cereals, però avui no hi ha manera!; la resta de cordades ja s'han llevat; menja amb tranquilitat per això.
Em vaig dirigir a l'avantsala del refugi on guardàvem el material. Penjava a l'arnès sensacions melindroses amb forma de friends, cargols, claus..., mentre la mirada jugava als vidres amb els clars esmunyits pels regalims. Res no es movia al paisatge; ara, un negríssim Vignemale, era una sotana negra sense erminis i ornaments. Només el seu alçacolls blanc rebia una llum argentada que ressaltava a la seva plasticitat, el moviment harmònic d'un petit núvol que badallava mirant les estrelles, esperant potser, el sagrament de la reconciliació. ¿Volia copsar i apropar-nos la seva doctrina beneïda per donar-nos l'etern benestar sota una lluna despentinada?
- Quina hora és? - va preguntar l'Àlex tot inquiet, redimint-me d'un moment tan científic.
- L'hora de la veritat! - li vaig respondre - fixa't, el Vignemale més vertiginós i fosc, dividit en dos per un camí de gel lúgubre i diabòlic, només superable per la fe, on la confessió del pecat és absolutament necessària per a la salvació.
- Quin coi d'home! ... Quina hora és?
- Dos quarts de tres.
- Així m'agrada! - va afegir seriós l'Àlex - bona hora per no fotre res!
Amb pas intrèpid i humor fatalista partim cap a la rimaia travessant la glacera des Oulettes. La rimaia marca l'inici o el final del couloir o rigole. De fet, diuen que descendir-lo obligat per la necessitat d'un abandonament inesperat proporciona una alegria molt més gratificant que no pas l'obtinguda per la pròpia ascensió.
A l'altura del punt crucial, per tant, tot era perfecte. Les condicions nivals i meteorològiques eren excel·lents; la nit plàcida i serena imposibilitava glopejar el vent i una temperatura de tres graus negatius feien presagiar noves formes d'excitació en la foscor.
La nigole nivalis - ocellet alpí inconfusible - entonava per a llavors el seu cant esquinçat de força jovial. Era una delícia, un assossegat plaer per a la ment desterrar-se en tot allò de la infidel realitat, amb un so afinat d'emocionalitat, ja que amb cada picada es desencadenava en son, una esperança més de viure per sempre en aquell sentiment empinat i endurit, que tant penetrava en l'ànima llibertària omplint-la de vida.
Potser per aquella cèlebre dita - on acaba el poder de les paraules, comença el de la música - la nigole es va apoderar de totes les paraules descriptives del que allà va succeir, deixant només un món de sentiments impossibles de descriure's.
Se'm va ocórrer més tard, en un dels punts on es va projectar l'escalada o ascensió de dificultat, quan les nostres figures ombrejaven el vèrtex cimer de la Pique Longue i destacaven en el somriure net i clar els primers raigs de Sol, els que obren les interrogacions més sinceres.
- ¿Tot allò va ser la nostra retrobada amb el pirineisme de les emocions i els plaers, de les idees o valors? ... ¿Potser una oportunitat prestada en cada metre guanyat al gel, per deslligar-nos en el propi abisme del Gaube d'una cordada unida a les xifres o nombres, als llargs, graduacions i tecnicismes i apropar-nos lleument al primer vestigi d'ascensió pirineista? ..
Vora el llac, on començava la traça discontínua que el travessava, cansats com estàvem i massa tard com per improvisar canvis, embolicats doucement sota una broma inesperada, acordem resseguir nostres passos novament, i recordo els meus ulls plens de llàgrimes, com si decantessis el cor i el fons s'entreobrís buit, quan fruit d'algun desig inconscient, les truites s'embolicaven en petits moviments solts i quitis sota els meus peus, batent-se creatives i lliures sota un gel esquerdat i poc escarceller.
Potser, perquè la muntanya reflectida al llac, no és allò que cerquem, és allò que trobem.

Le Vignemale. Aquarelle par Geer van Keulen.
Text i Fotos: Àlex, OsMon.